Cubisme

Archiu:Juan Gris - Portrait of Pablo Picasso - Google Art Project.jpg

Cubisme

El cubisme va ser un moviment artístic desenrollat entre 1907 i 1917, creat per Pablo Picasso i Georges Braque, continuat en les seues albors per Jean Metzinger, Albert Gleizes, Robert Delaunay, Juan Gris, María Blanchard i Guillaume Apollinaire. És una tendència essencial, puix dona peu al restant de les vanguardes europees de el XX. No es tracta d'un ismo més, sino que és considerat la ruptura definitiva en la pintura tradicional.

El terme cubisme va ser falcat pel crític francés Louis Vauxcelles, el mateix que hi havia batejat als fauvistas motejándolos de fauves (feres); en el cas de Braque i les seues pintures de L'Estaque, Vauxcelles va dir, despectivamente, que era una pintura composta per «menudes gavetes» i figures geomètriques. Es va originar aixina el concepte de «cubisme». El cubisme lliterari és una atra branca que s'expressa en poesies l'estructura de les quals forma figures o imàgens que ejemplifican el tema, la rima és opcional i no tenen una mètrica específica ni s'organisen en versos.

El cubisme representa la realitat per mig de l'ocupació dominant d'elements geomètrics, resultats de l'anàlisis i la #síntesis.

Característiques

Quan féyem cubisme, no teníem cap intenció de fer cubisme, sino únicament d'expressar lo que teníem dins.

Pablo Picasso.

El cubisme és considerat la primera vanguarda, ya que trenca en l'últim estatut renaixentista vigent a principis de el XX, la perspectiva. En els quadros cubistes, desapareix la perspectiva tradicional. Tracta les formes de la naturalea per mig de figures geomètriques, fragmentant llínees i superfícies. S'adopta aixina l'anomenada «perspectiva múltiple»: es representen totes les parts d'un objecte en un mateix pla. La representació del món en a on passava a no tindre cap compromís en l'apariència de les coses des d'un punt de vista determinat, sino en lo que se sap d'elles. Per això apareixien al mateix temps i en el mateix pla vistes diverses de l'objecte: per eixemple, es representa de front i de perfil; en un rostre humà, el nas està de perfil i l'ull de front; una botella apareix en la seua cort vertical i la seua cort horisontal. Ya no existix un punt de vista únic. No hi ha sensació de profunditat. Els detalls se suprimixen, i a voltes acaba representant l'objecte per un sol aspecte, com ocorre en els violins, insinuats solament per la presència de la coa del mateix.

A pesar de ser pintura de vanguarda els gèneros que es pinten no són tan nous, i entre ells es troben sobretot bodegones, paisages i retrats.

S'eliminen els colors sugerents que tan típics eren del impressionisme o el fovismo. En lloc d'això, utilisa com a tons pictòrics apagats els grisés, verts i marrons. El monocromatismo va predominar en la primera época del cubisme, posteriorment es va obrir més la paleta.

En totes estes innovacions, l'art accepta la seua condició d'art, i permet que esta condició es veja en l'obra, és dir, és part intrínseca de la mateixa. El quadro cobra autonomia com a objecte en independència de lo que representa, per això s'aplega en el temps a pegar o clavar a la tela tot tipo d'objectes fins a formar collages.

L'obra resultant és de difícil comprensió al no tindre un referent naturaliste immediat, i això explica que fora el primer dels moviments artístics que va necessitar una exégesis per part de la «crítica», aplegant a considerar-se el discurs escrit tan important com la mateixa pràctica artística. D'ahí en avant, tots els moviments artístics de vanguarda varen vindre acompanyats de texts crítics que els explicaven.

Història

El cubisme va tindre com a centre neuràlgic la ciutat de París, i com a cap i mestre del moviment figura l'espanyol Pablo Picasso, que va tindre com a seguidors a l'espanyol Juan Gris i els francesos Georges Braque i Fernand Léger. L'historiografia senyala el quadro Les senyoretes de Aviñón (Demoiselles d'Avignon) de Pablo Picasso, pintat entre 1906 i 1907, com l'inici del moviment. Com a precursors del cubisme destaca l'influència de les escultures africanes i les exposicions retrospectives de Georges Seurat (1905) i de Paul Cézanne (1907).

El cubisme sorgix en la primera década de el XX, constituint la primera de les vanguardas artístiques. Entre les circumstàncies que varen contribuir al seu sorgiment, s'ha senyalat tradicionalment tant l'obra de Cézanne com l'art d'atres cultures, particularment l'africana. En efecte, Cézanne va pretendre representar la realitat reduint-la a les seues formes essencials, intentant representar els volums sobre la superfície plana del llenç d'una manera nova, tendència que va ser seguida pels cubistes. Ya abans que ell, els neoimpresionistas Seurat i Signac varen tendir a estructurar geomètricament els seus quadros. Lo que Picasso i Braque varen prendre de Cézanne va ser la tècnica per a resoldre eixe problema de conseguir una nova figuració de les coses, donant als objectes solidea i densitat, apartant-se de les tendències impressionistes que havien acabat dissolent les formes en la seua busca exclusiva dels efectes de la llum.

Per un atre costat, l'imperialisme va posar a Occident en contacte en atres civilisacions en un art propi i distint del europeu. A través de diverses exposicions, Picasso va conéixer l'escultura ibèrica i l'africana, que simplificaven les formes i, ademés, posaven en evidència que la pintura tradicional obedia a una pura convenció a l'hora de representar els objectes conforme a les idees renaixentistes de perspectiva llineal i aérea. Lo que sembla actualment excessiu als historiadors d'art és atribuir una influència directa de les caraças africanes en l'obra picassiana.

Tot això no haguera segut possible sense l'aparició de la fotografia puix esta, en representar la realitat visual de manera més exacta que la pintura, va lliberar a este últim art de l'obligació de representar les coses tal com apareixen davant els nostres ulls i va forçar als artistes a buscar-li un sentit diferent a la mera transcripció a les dos dimensions de l'apariència externa de les coses. L'aparició del cubisme s'ha relacionat, ademés, en atres tres fets ocorreguts en eixes décades que revelen que les coses poden ser diferents a com aparenten ser: el psicoanálisis en evidenciar que poden existir motivacions més profundes per als actes i pensaments humans; l'interés per la quarta dimensió, frut de la revolució ocorreguda en la geometria de el XIX; i la teoria de la relativitat, que revela que el món no és exactament, en la seua estructura profunda, com ho presentava la geometria euclidiana.

Cubisme analític o hermètic (1909-1912)

En 1909 Braque i Picasso estretixen la seua amistat i conseguixen desenrollar la nova tendència. Junts varen crear les dos tendències del cubisme. La primera és el cubisme analític (1909-1912), en a on la pintura és casi monocroma en grisa i ocre. Els colors en este moment no interessaven puix lo important eren els diferents punts de vista i la geometrización, no el cromatisme. Varen ser elaborant un «nou llenguage» que analisa la realitat i la descompon en múltiples elements geomètrics. Els punts de vista es varen multiplicar, abandonant definitivament l'unitat del punt de vista de la perspectiva renaixentista. S'introduïxen en la pintura els «passos», definits com a llaugeres interrupcions de la llínea del contorn. Els volums grans es fragmenten en volums més menuts. Entre les obres d'esta fase del cubisme es troba el Retrat de Kahnweiler (1910, Institut d'Art de Chicago).

A este periodo també se li crida de cubisme hermètic, puix per la cantitat de punts de vista representats, algunes obres semblen casi abstractes. A l'hermetisme s'aplega perque els plans acaben independisant-se en relació en el volum de manera que és difícil decodificar la figuració, reconstruir mentalment l'objecte que eixos plans representen. El color no ajudava, en ser pràcticament monocroms i moltes voltes convencionals, no relacionats en l'autèntic color de l'objecte. L'image representada, en definitiva, era illegible, casi impossible de vore, a no ser per alguns objectes com una pipa, o lletres de periòdic, que permeten distinguir lo que s'està representant.

És en esta fase quan el cubisme es presenta en públic. Pero no per obra de Picasso i Braque, que exponien privadament en la galeria Kahnweiler, sino per atres pintors que varen conéixer l'obra d'aquells en els seus tallers. Es varen presentar al Saló dels Independents de 1911. En la seua sala 41 varen aparéixer obres de Jean Metzinger, Albert Gleizes, Henri Li Fauconnier, Fernand Léger i Robert Delaunay. Varen provocar l'escàndal i rebuig de públic i crítica. Això va dur a que es construïra ya una obra doctrinal de primera hora explicant les troballes de la nova tendència. Aixina, el primer estudi teòric del cubisme ho varen fer en 1912 Gleizes i Metzinger: Du "Cubisme" («Sobre el cubisme»). Apollinaire, per la seua banda, va escriure Els peintres cubistes («Els pintors cubistes. Meditacions estètiques») en 1913. Va haver atres #adheriment, com la de la mecenes Gertrude Stein o els marchants com Ambroise Vollard i Henry Kahnweiler. Atres poetes, ademés de Apollinaire, varen defendre el nou estil: Pierre Reverdy i Max Jacob.

Ademés del rebuig dels tradicionalistes de la pintura, va haver posteriorment crítics que venien de la pròpia vanguarda, centrades en dos problemes que plantejava el cubisme: el seu estatisme i el seu adheriment a lo figuratiu. En efecte, sobretot els futuristes varen objectar al cubisme que en les seues obres el moviment estiguera absent, sent aixina que el món actual és essencialment dinàmic. Gino Severini, a qui es considera el més cubiste dins del futurisme, ho va criticar en Del Cubisme al Classicisme (1921), encara que en el temps (1960) va reconéixer que devia al cubisme gran part de la seua tècnica. Alguns cubistes varen ser sensibles a esta crítica i varen crear obres influïdes pel futurisme, com va fer Marcel Duchamp en la seua primera versió de Nuet baixant una escala (1911, Museu d'Art de Filadèlfia, col. Arensberg). Per un atre costat, encara que en la seua época no resultava fàcil deslindar el cubisme de l'abstracció, hui resulta evident que seguixen subjectes a una representació figurativa de les coses reals. Se seguien representant cadiras, botellas o figures humanes, encara que les descompongueren en plans i volums geomètrics. No s'apartaven de representar la realitat, sino que volien representar-la en el quadro en un nou llenguage.

El camí traçat per Picasso i Braque pronte va ser seguit pels pintors Juan Gris (José Victorià González) i Louis Marcoussis, el primer influït per Picasso, el segon per Braque. Gris, tercer gran nom del cubisme. Este madrileny malvivía en París dibuixant per a revistes i periòdics. A partir de 1911 es va interessar pel problema de la llum sobre els objectes, creant quadros en allumenament naturaliste, en els que els rajos lluminosos oblicuos i paralels entre sí incidixen sobre formes rígides, com pot vore's en el seu Retrat de Picasso de 1912. Ell mateixa va dir haver adoptat el cubisme «analític», multiplicant els punts de vista i usant colors vius. Per a l'any 1912, Braque i Picasso ya havien realisat collages, i Grisa va començar a introduir en les seues obres diversos materials com la fusta o la tapisseria, ben imitant-los, ben pegant-los (El lavabo, 1912).

Braque, per la seua banda, va influir en el polac Marcoussis (Ludwig Markus). Més ortodox i menys original que Gris, va crear una obra en colors intensos i propenca a voltes al futurisme. Va començar en 1912 a treballar el cubisme analític, en obres com a Naturalea morta en damero (1912), Museu Nacional d'Art Modern, Centre Georges Pompidou).

Cubisme sintètic (1912-1914)

En El Portugués (1911) de Braque apareixen paraules i números, lo que va obrir una nova via que va dur al segon periodo del cubisme, el cubisme sintètic (1912-1914). Braque, que havia segut el primer en utilisar la caligrafia, i que més d'una volta va intentar imitar la fusta o el marbre, va ser qui va iniciar esta última fase del cubisme en realisar papier collés, pegant directament papers decorats en la pintura. Picasso i Braque varen començar a incorporar material gràfic com a pàgines de diari i papers pintats, tècnica que es coneix com collage. En 1912 Picasso va realisar el seu primer collage, Naturalea morta en cadira de palla (Museu Picasso, París), en el que afig al llenç pasta de paper i hule. El color és més ric que en la fase anterior, com pot vore's en els rojos i blaus de Botella de Suze (1913, Saint Louis, Misuri, Universitat Washington). Estes obres sintètiques són més simples, més senzilles d'entendre sobre que són més figuratives, es veu clarament lo que es pretén representar. Els objectes ya no es reduïxen a volums i plans exposts en diverses perspectives fins a ser irreconeixibles, sino que es reduïxen als seus atributs essencials, a allò que els caracterisa de manera inequívoca sense la qual cosa no serien lo que són. Per això, encara que reduït a lo essencial, queda clar en tot moment lo que són. Per a representar els objectes «tipo» de manera objectiva i permanent, i no a través de la subjetividad del pinzell, es recorre a lo que sembla un ensamblage. Els quadros estan formats per diversos materials quotidians que es pegaven o clavaven a la tela, com tires de paper de tapisserias, periòdic, partituras, naïps, #paquet de cigarros o caixes de fòsfors. El quadro es construïx en elements diversos, tant tradicionals (la pintura a l'oli) com a nous (com el paper de periòdic). Els cafens i la música varen inspirar estos bodegones. Atres obres de Picasso pertanyents a esta fase del cubisme sintètic són El jugador de cartes (1913-14) o Naturalea morta verda (1914). Braque realisa en esta época El clarinet (1913), el Correu (1913), Ària de Bach (1913-14) o Violeta de Parma (1914).

Cubisme 1914-1919

En este periodo Juan Gris realisa una pintura més lliure i colorista. Emblemàtica és la seua Plau Ravignan, naturalea morta davant una finestra oberta (1915), a on l'exterior es representa a la manera tradicional, en perspectiva renaixentista, mentres que l'interior de formes deconstruidas i compostes des de diversos punts de vista en plans quebrado. Per la seua banda, Marcoussis aplega al cim de la seua tasca creadora en obres més poètiques i personals com a Músic (1914, Galeria Nacional de Washington, col. Chester Dona-li).

María Blanchard mai va aplegar a la total descomposició de la forma pero va deixar la seua manufactura en forma de rics colors. La seua famosa «Dòna en palmito» (1916, Museu Nacional Centre d'Art Regna Sofia), «Naturalea morta» (1917, Fundació telefònica) o «Dòna en guitarra» (1917, Museu Nacional Centre d'Art Regna Sofia) són eixemples de l'intens estudi que realisa sobre l'anatomia de les coses, com va senyalar Ramón Gómez de la Serna i del pes del color en la seua pintura. Despuix d'esta etapa retorna a les tècniques figuratives a on queda impresa l'influència de les vanguardes.

La Primera Guerra Mundial va posar fi a la fase més creadora del cubisme. Molts dels pintors cubistes, en ser francesos, varen ser cridats a la lluita (Braque, Léger, Metzinger, Gleizes, Villon i Lhote). En la posguerra, solament Juan Gris va seguir treballant el cubisme més o menys ortodox, encara que en un estil més auster i simple, en el que els objectes varen quedar reduïts a la seua essència geomètrica. Marcoussis va crear una obra més poètica. Braque va seguir treballant en la mateixa llínea del cubisme sintètic, en paper encolado. Nous pintors varen adoptar un llenguage cubiste, com María Blanchard. Pero la majoria dels pintors fins a llavors cubistes, escomençant pel propi Picasso, varen ser adoptant noves tendències, com ocorre en Duchamp i Picabia, que varen crear el dadaísmo o Mondrian que es va adherir a l'abstracció. El cubisme, com a moviment pictòric, es pot donar per terminat cap a 1919.

El cubisme en atres arts

Va ser el francés Apollinaire qui ho va adaptar en la lliteratura. Busca recompondre la realitat mesclant imàgens i conceptes a l'encert. Un dels seus aportes va ser el caligrama.

El cubisme va repercutir en l'escultura, a través de tècniques similars al collage del cubisme sintètic. L'escultura va escomençar a construir-se en materials de rebuig, elaborant-se en peces diverses i no procedents d'un sol bloc de pedra o marbre. En això es crea la cridada estètica de «absència de massa», en sorgir buits i buits entre les superfícies. Com els arquitectes, els escultors no donen forma a un volum, sino que creen espais. És d'especial interés la variant arquitectònica del cubisme que es va donar en Checoslovàquia entre 1910 i 1925, el cridat «Cubisme chec».

El propi Pablo Picasso va realisar escultures cubistes. Escultors que varen crear obres cubistes varen ser Alexander Archipenko, Jacques Lipchitz i Henri Laurens, ademés dels espanyols Pablo Gargallo i, sobretot, Juliol González, pioner en l'us del ferro gràcies a la soldadura autógena, lo que va obrir tot un món de possibilitats a l'escultura de el XX.

Arquitectura

En arquitectura va tindre escassa representació i es va donar sobretot en Checoslovàquia. El seu principal representant va ser Josef Gočár, qui despuix d'uns inicis influït per l'obra de Josef Hoffmann, en 1911 es va unir al Grup d'Artistes Plàstics (Skupina Výtvarných Umělců) i va començar a treballar en estil cubiste, com es denota en la casa de la Verge Negra en Praga (1911-1912) i l'establiment termal de Lázně Bohdaneč (1912-1913), a on combina formes clàssiques i modernes en el cubisme piramidal. Despuix de la Primera Guerra Mundial i l'independència de Checoslovàquia va iniciar en Pavel Janák la busca d'un estil arquitectònic nacional chec, que es va plasmar en el cridat «rondocubismo», que incorpora formes redonejades i multicolors procedents de la decoració vernàcula bohemio-morava, com a evidència el seu Banc Legió en Praga (1921-1922). Atres representants varen ser: Pavel Janák (vila Jakubec en Jičín, 1911-1912; vila Drechsel en Pelhřimov, 1912-1913; crematori de Pardubice, 1921-1923; palau Adria en Praga, 1922-1925); Josef Chochol (vila Kovařovic en Praga, 1912-1913; edificis residencials Bayer i Hodek en Praga, 1913-1914); Bedřich Feuerstein (monument a Jan Žižka en Vítkov, 1913); i Jiří Kroha (cabaret Montmartre en Praga, 1918).

Escultura

Artícul principal → Escultura cubista.

Teatre

Encara que ya des del propi Guillaume Apollinaire s'escriuen obres adscrites temporalment a este moviment artístic, no trobem una definició i experimentació escènica ni dramatúrgia fins a principis de el XXI, época en la que el dramaturc Rafael Negrete-Portillo re-descriu este terme, aplicant-ho en especial a les arts escèniques i focalizándolo en l'espectador (prosumidor).

Per la seua banda, Andor Weininger va presentar una escenografia que expressava els ideals de la Bauhaus, per a la Mechanical Stage Revue en 1926. Es tracta d'una vora al mecanicismo del Futurisme des del prisma de Gropius, un espai d'acció teatral de girs i desplaçaments verticals i horisontals. Weininger es formarà en Kandinsky i investigarà la vanguarda soviètica no podent-se-li associar única o directament al #cubisme, sino a la vanguarda experimental.

Joan Miró va preparar varis esbossos per a l'escenografia del ballet Romeo i Julieta en 1926, fets estos a gouache i llapis. Miró va treballar en Balanchine i Nijinska. En el primer acte es mostra l'ideal espacial surrealiste, el teló de boca partix d'una obra de Miró en la qual els objectes poetizados i enigmàtics intercalan elements complexos que, al temps, semblen pertànyer a la realitat; no obstant, la major bellea es traduïx en les relacions de l'història d'amor en els elements còsmics: la terra i el cel estrelat s'unixen en un pla, en un espai abstracte de derivació cubista.

Atres pintors del cubisme

Ademés de Pablo Picasso, fundador del cubisme i el seu immediat seguidor Georges Braque, junt en Juan Gris i Marcoussis, els seus més directes seguidors, el cubisme va ser seguit per una multitut d'artistes entre 1911 i 1914. Alguns d'ells es varen agrupar baix la denominació de Section d'Or o Grup de Puteaux: Albert Gleizes, Jean Metzinger, Juan Gris , Fernand Léger i André Lhote. D'este colectiu va sorgir, en 1912 l'orfismo, els màxims representants del qual són Robert Delaunay i František Kupka, els qui varen acabar renunciant a la representació figurativa i centrant-se en el color es varen aproximar a l'abstracció geomètrica, com va anticipar ya la seua Vila de París, de Delaunay (1910). El tema va acabar desapareixent totalment en obres com a Formes circulares (1912-13). S'ha denominat a este estil com cubisme abstracte o rayonismo. Kupka, pròxim al cubisme, va començar a estudiar, a partir de 1912, la forma en que l'espai podia representar-se per mig de plans de color (Plans verticals Amorpha, 1912) o llínees sinuoses. També Francis Picabia va recrear els volums de la realitat de manera prou abstracta (Processó en Sevilla, 1912) lo que li va dur, a partir de 1913, a la no-figuració.

Gleizes va cultivar un cubisme cezaniano més figuratiu que el restant i en el que apareixia la figura humana esquematizada; no obstant, també va tindre una fase analítica. Obres destacades de Gleizes són: Arbre (1910, París, col. part.), Caça (1911, París, col. comandant Houot), Hòmens en el balcó (1912, Museu d'Art de Filadèlfia, col. Arensberg), Desgranat de la collita (1912, Museu Guggenheim de Nova York), Banyistes (potser la seua obra més coneguda, de 1912, Museu d'Art Modern de la Ciutat de París), Retrat de Figuière (1913, museu de Lió) i Dònes coser (Otterlo, Museu Kröller-Múller).

El seu amic Metzinger, en qui va escriure Sobre el cubisme va tindre una primera fase analítica en la que predomina l'estudi de l'estructura, per a passar després a una fase cezaniana en la que predomina l'estudi dels volums. De Metzinger destaquen els seus Nuets de 1910-1911, la Berena (1910-11, Museu d'Art de Filadèlfia, col. Arensberg), el Pardal blau (1913, Museu d'Art Modern de la Ciutat de París), Banyistes (1913, Museu d'Art de Filadèlfia) i Dòna fent calceta (1919, Museu Nacional d'Art Modern, Centre Georges-Pompidou).

Henri Li Fauconnier (1881-1946) va realisar estudis de nuets els volums de la qual va ser fragmentant, explorant l'incidència de la llum sobre ells. Va crear «una espècie d'Impressionisme cubiste prou personal» que pot vore's en obres com a Retrat de Paul Castiaux (1910), Abundància (1910-11) o Caçador (1912).

Més original que tots ells va ser Fernand Léger. Va desenrollar un estil personal que reflectix la seua atracció per la màquina. Célebre és la seua obra Figures nuetes en el bosc [2](1909-1910, Otterlo, Museu Kröller-Müller), que es pot considerar obra intermija entre el cubisme i el futurisme, moviment este últim fascinat en la màquina i el moviment. En esta obra s'aprecia igualment la seua predilecció per les formes i els volums, pròpia del cubisme cezaniano. Despuix d'experimentar en els volums, comença a donar preponderancia al color a partir de 1913, en composicions plenes de dinamisme.

Per una fase cubista va passar el gran pintor neerlandés Piet Mondrian en instalar-se en París en 1911. Va cultivar el cubisme analític en el periodo 1911-1914. Els seus estudis sobre l'àngul recte, i les formes planes varen acabar duent-li a l'abstracció. En tornar a Ámsterdam va fundar, junt a Van Doesburg, el grup De Stijl (1917). Entorn a la seua revista es varen constituir artistes directament influïts pel cubisme.

En Mèxic també varen sorgir obres cubistes pel pintor Diego Rivera en l'any de 1913, recreant escenes de la Revolució Mexicana. Diego influenciat per l'obra de Picasso i Braque va acodir a la manipulació geomètrica i al punt de vista panoràmic elevat per a recrear paisages, retrats i #naturalea mortes. Les seues millors obres eixe any varen ser L'Adoració de la verge, La jove en carchofes, La dòna del pou o El jove de la estilográfica (totes de 1914), i L'arquitecte (de 1915).

Va haver uns atres que varen adaptar el cubisme al seu temperament. Entre ells cal citar, en primer lloc, a Jacques Villon, que va conéixer el cubisme a través del seu germà Marcel Duchamp. Va estudiar els volums, va compondre els seus quadros en estructures piramidals i va amprar colors vius. El seu cubisme va ser moderat, com el de Roger de la Fresnaye, que encara que va adoptar la superposició de plans, no va aplegar a trencar de manera clara en la figuració i la perspectiva. Es va vore influït per Delaunay, lo que li va dur a realisar les seues millors obres construïdes sobretot en el color: Conquista de l'aire (1913) i moltes #Naturalea mortes (1913-14). Despuix de la guerra va tornar al classicisme. Finalment, André Lhote s'emmarca en una tendència a adaptar l'estil cubiste a les regles de la composició clàssica.

Ademés dels ya citats, es pot considerar que varen fer obres cubistes: Manuel Àngels Ortiz, Marcel Duchamp, Sonia Delaunay, Emilio Pettoruti, Aram Koupetzian, Carlos Sotomayor, María Blanchard i Enrique Sobisch.

El purisme de Charles Edouart Jeanneret i Amadée Ozenfant va sorgir en 1918 com una derivació del cubisme.

Vore també

• Orfismo
• Guernica

Bibliografia

• Carrassat, P.F.R. i Marcadé, I.: «CUBISME (analític, sintètic)», en “Moviments de la pintura, págs. 102-105, colecció Reconéixer l'art, Larousse, Barcelona, © Spes Editorial, S.L., 2004, ISBN 84-8332-596-9.
• Essers, V.: «La modernitat clàssica. La pintura durant la primera mitat del sigle XX», en Els mestres de la pintura occidental, volum II, Taschen, 2005. ISBN 3-8228-4744-5, pág. 546-547.
• Habasque, Guy: «CUBISME», en Diccionari Larousse de la pintura, tom I, págs. 438-442, Barcelona, © Editorial Planeta-De Agostini, S.A., 1987, ISBN 84-395-0649-X.
• Laneyrie-Dagen, Nadeije: «Els inicis de l'abstracció», en Llegir la pintura, págs.256, colecció Reconéixer l'art, Larousse, Barcelona, © Spes Editorial, S.L., 2005, ISBN 84-8332-598-5.
• Marchán Fiz, Simón: «Naiximent i evolució del cubisme (1907-1914): Braque, Picasso i J. Gris», en Summa Artis. Història general de l'art (Antologia, vol. XII), págs. 53-92, Madrit, © Espasa Calpe, S.A., 2004; Simón Marchán, 1994, 1995, ISBN 84-670-1363-X.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFMidant2004">Midant (2004). Diccionari Akal de l'Arquitectura del sigle XX, Madrit: Akal. ISBN 84-460-1747-4..
• Ramírez Domínguez, Juan Antonio: «El cubisme», en Història de l'Art, págs. 776-784, Anaya, Madrit, © José María de Azcárate Ristori, Alfonso Emilio Pérez Sánchez i Juan Antonio Ramírez Domínguez, Edicions Anaya, S.A., 1986, Madrit, ISBN 84-207-1408-9.

Enllaços externs

Commons

• Archiu:Commons-logo.svg Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Cubisme.
• Moviments:Cubisme
• El Cubisme en molt poques paraules

• Li cubisme, Unix façon neuve d’aborder li monde, Dossiers pédagogiques - Collections du Musée, Un mouvement, unix période, Centre Pompidou (en francés)
• Site Web dédidé au Cubisme (en francés)
• Pablo Picasso i el Cubisme