Ocre
Ocre (del llatí ochra, i este del grec ὤχρα, ojra, de ὠχρός, ojros, ‘groc’) és el nom que s'aplica típicament a un mineral terroso consistent en òxit de ferro hidratado, que freqüentment es presenta mesclat en argila, i que sol ser groguenc, anaranjado o rojós.[1][2]
«Ocre» és també la denominació del color dels minerals terrosos groguencs producte de l'oxidació de menas metalíferas a on no intervé el ferro, com l'ocre d'antimoni, de bismut o de níquel.[1][3]
L'ocre s'ha utilisat tradicionalment com a pigment per a pintura artística[2] i per a pintura corporal, i el seu us es remonta a la Prehistòria.
Composició i característiques
[editar | editar còdic]
Geològicament, els ocres són depòsits secundaris que poden aparéixer constituint el sol, o com a capes superficials i altament oxidadas de menas d'algun mineral impregnades en una substància pigmentada d'aquell; per lo general eixes substàncies són òxits o hidròxits de ferro. El diminut tamany de les partícules pigmentadas de l'ocre permet polvorisar-ho fins a un grau molt fi sense que perga el seu color.[3]
Dins dels ocres naturals, els rojos contenen hematita, mentres que els grocs o «limonitas» contenen goethita o minerals del grup de la jarosita. Per lo comú es presenten mesclats en cuarzo, argila, algeps, micas, feldespats, etc., encara que també els hi ha sumament purs.[3]
L'òxit i l'hidròxit de ferro estan presents en la majoria dels ocres associats a menas de ferro i de coure, que constituïxen depòsits primaris. Els depòsits secundaris, que són els sols rics en òxit i hidròxit de ferro, poden cobrir grans extensions, pero l'ocre que contenen sol ser menys pur. També les aigües subterrànees riques en ferro poden donar lloc a la formació d'ocre en filtrar-se cap a chapullés, llac i cursos d'aigua efímers.[3]
En un sentit ampli, els sols rics en òxits de ferro són també ocres, i poden ser utilisats com a font del pigment.[3]
Ocres no ferrosos
[editar | editar còdic]Des del punt de vista de la classificació dels pigments, els ocres són generalment els de òxits de ferro, puix els d'òxit de manganeso es consideren part del grup de les terres de Siena i ombres naturals. Els ocres que resulten de l'oxidació d'atres menas metalíferas també són tècnicament ocres, pero tenen poca aplicació com a pigment i són menys freqüents.[3]
Propietats
[editar | editar còdic]Els ocres tenen excelents propietats com a pigments: són estables i resistents a la llum, a la humitat i a la lleixiu, encara que vulnerables als àcits.[4] No són tòxics.[5]
Localisació
[editar | editar còdic]Els pigments que entren en la denominació de «ocres» es troben en numeroses localitats de tot lo món. Alguns dels països que es destaquen per la seua producció d'ocres són França, Espanya, Chipre, Iran, Itàlia, Austràlia i Estats Units.[3]
Obtenció
[editar | editar còdic]
Els ocres naturals generalment s'obtenen per mig de la modalitat de mineria a cel obert. Una volta llavat i mòlt el mineral, ya pot usar-se com a pigment;[4] per a convertir-ho en pintura bastarà en mesclar-ho en el mig pictòric que es desige amprar.
Torrat i atres modificacions
[editar | editar còdic]Alguns procediments adicionals que se li realisen als ocres naturals són el torrat, que modifica el seu color, i la mescla en atres pigments, ya siga en atres ocres o en òxits sintètics.[4]
La tècnica de torrar l'ocre groc per a canviar el seu color es coneix des del Paleolític, encara que la primera descripció escrita del procés va ser donada per Teofrasto. Vitruvio també va referir que calfant l'ocre groc es produïa un color purpúreo. En realitat, depenent de la temperatura aplicada es conseguixen colors que varien entre el marró, el roig i el violáceo. Esta tècnica es troba descrita també en tractats i manuals per a artistes dels sigles XVI a el XVIII, i seguix implementant-se fins als nostres dies.[3]
El procés que s'opera durant el torrat és la transformació tèrmica de la goethita (αLLEIGOH) present en l'ocre groc, que es convertix en òxit (III) de ferro (α-Fe2O3) per la seua deshidratació. És llavors idèntic en composició a la hematita (α-Fe2O3), encara que es diferencia d'esta en que la seua estructura cristalina presenta un patró desordenat.[3]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ 1,0 1,1 Diccionario de la lengua española
- ↑ 2,0 2,1 Gallec, Rosa; Sanz, {{{nom2}}} (2001). Diccionari Akal del color, Akal. ISBN 978-84-460-1083-8.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 3,7 3,8 Eastaugh, N.; Walsh, {{{nom2}}}; Chaplin, {{{nom3}}}; Siddall, {{{nom4}}} (2004). Pigment Compendium: A Dictionary of Historical Pigments (en anglés), Oxford; Burlington: Elsevier / Butterworth Heinemann. ISBN 0-7506-57499.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 Doerner, Max; Hoppe, {{{nom2}}} (2000). Els materials de pintura i la seua ocupació en l'art, Reverté, p. 58. ISBN 978-84-291-1423-2.
- ↑ «Naturalea i propietats dels colors». Atelier Saint André. Consultat el 12 d'agost de 2012.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Ocre» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.