Marcel Duchamp

Marcel Duchamp

Marcel Duchamp (Blainville-Crevon, 28 de juliol de 1887-Neuilly-sur-Seine, 2 d'octubre de 1968) va ser un artiste i ajedrecista francés. Especialment conegut per la seua activitat artística, la seua obra va eixercir una forta influència en l'evolució del dadaísmo. De la mateixa manera que el citat moviment, abominó la sedimentació simbòlica en les obres artístiques com a conseqüència del pas del temps i va exaltar el valor de lo conjuntural, lo fugaç i lo contemporàneu. Duchamp és un dels principals valedores de la creació artística com a resultat d'un pur eixercici de la voluntat, sense necessitat estricta de formació, preparació o talent.

Duchamp, que no pertany a cap corrent artística precisa, té un estil únic. Trencant els còdics artístics i estètics llavors vigents, és considerat com el precursor d'alguns aspectes més radicals de l'evolució de l'art des de 1945.

Biografia

Va nàixer el 28 de juliol de 1887 en Blainville-Crevon, un chicotet poble francés a on el seu pare, Eugène Duchamp, eixercia com a notari i alcalde. Va ser el tercer de sis germans. Els seus dos germans majors, que varen adoptar més tart els noms de Raymond Duchamp-Villon i Jacques Villon, varen decidir dedicar-se a l'art, potser per l'influència del seu yayo matern, que despuix de guanyar una fortuna considerable com a agent marítim s'havia retirat per a dedicar-se a les seues principals aficions, el gravat i la pintura, aplegant a expondre algunes obres en l'Exposició Universal de París (1878).

Com havien fet els seus germans majors, als que estava molt unit, Marcel va assistir a classes de dibuix en l'escola. El seu germà Gaston (Jacques Villon) havia alcançat certa fama com a pintor de cartells en París, en una época en la que descollaban Henri de Toulouse-Lautrec i Alfons Molta, i Marcel, que admirava al seu germà, va tractar d'imitar el seu estil en els seus primers dibuixos.. En l'estiu de 1902, en catorze anys, va pintar els seus primers olis, d'influència impressionista, en els que es mostren paisages de Blainville. També realisaria varis dibuixos en diferents mijos (aquarela, aguada, monotipo, llapis) en un únic tema: la seua germana Suzanne, dos anys menor que ell, que també es dedicaria a la pintura. En 1904 va abandonar la llar paterna per a marchar-se al barri parisenc de Montmartre, a on va viure en el seu germà Gaston. Marcel, de la mateixa manera que els seus germans, disponia d'una assignació mensual que el seu pare li donava com a bestreta de l'herència.

Inicis artístics en París

En 1904, Montmartre duya més de cinquanta anys albergant a la comunitat artística de París. Marcel es va presentar a l'examen de la École dones Beaux-Arts, que va suspendre. Es va matricular en una escola privada, l'Académie Julian, que va abandonar poc despuix per la vida en els cafens del barri, a on, com era habitual en eixe moment, duya un quadern en el que dibuixava escenes de la vida quotidiana. Despuix del seu servici militar en Eu, prop de Ruan, va tornar a París en 1906. Per aquell temps va realisar dibuixos humorístics, una activitat que gojava de prestigi en l'época. En 1907 es varen seleccionar cinc dels seus dibuixos en el primer Salon dones Artistes Humoristes. En 1908 es varen elegir, hui en dia desaparegudes, per al Saló d'Automne, una important exposició anual. Marcel va pintar durant els anys següents en un estil fauvista, del que Matisse era l'abanderat. Encara que Duchamp, moltes voltes contradictori en les seues afirmacions, en ocasions va rebujar l'influència de Cézanne, en unes atres va reconéixer haver permaneixcut una llarga temporada baix el seu influix, baix el que provablement pintaria Retrat del pare de l'artiste, un retrat sicològic del seu pare. Va pintar més retrats per aquell temps, incloent un del seu amic el doctor Dumochel en el que va exagerar algunes traces físiques. A este respecto, Duchamp va comentar que va ser un primer intent de dotar d'humor a la seua obra. En 1910 va pintar La partida d'escacs, en la que apareixien els seus dos germans jugant a l'escacs en un jardí en les seues dònes abstretes en les seues cavilaciones. En expondre este quadro junt a atres quatre en el Saló d'Automne va passar a ser societaire, lo que suponia el dret a expondre sense ser examinat prèviament per un jurat.

Encara que les seues primeres pintures mostraven talent, va produir poques obres en comparació a atres artistes. Va ser esta una época de titubeos i experimentació en vàries tendències.

Etapa cubista

Era un temps de revolucions artístiques: el collage de Picasso i Braque, el futurisme, les obres d'Alfred Jarry, la poesia d'Apollinaire i l'art abstracte de Vasily Kandinsky, Robert Delaunay i Piet Mondrian obrien a l'art modern. A partir de 1911 Duchamp va escomençar a innovar més sériament. Segons Tomkins, el quadro que marca l'inici d'esta etapa és Sonata. En la pintura, inspirada en el cubisme del seu germà Jacques Villon, apareixen les seues tres germanes interpretant una peça musical i la seua mare, aliena. Despuix d'experimentar en "un fovisme que no es basava únicament en distorsió" en La xara, va pintar Yvonne i Magdaleine trossejades i Retrat (Dulcinea), en els que juga en els temes del moviment i la transició, temes majors en l'obra de Duchamp. En esta época va tindre una relació en Jeanne Serre, segons Gough-Cooper i Caumont la modele de La xara, en la que va tindre una filla, encara que Duchamp no ho sabria fins a molt més alvance.

En aquella época va quedar caçat pel cubisme en les seues visites a la Galerie Kahnweiler, a on hi havia llenços de Picasso i Braque. Com a tant Picasso com Braque varen rebujar justificar el cubisme en teories o manifests, el grup de nous cubistes en el que es trobaven els germans Duchamp—en els que no es relacionaven Picasso ni Braque—varen comprendre el seu fonament intelectual per mig de les explicacions de Jean Metzinger. Este grup es reunia en la casa de Villon en Puteaux els dumenges per la vesprada, d'ahí va rebre el nom de grup de Puteaux. Entre atres temes, en les discussions del grup que es parlava de dos assunts d'importància per a Duchamp: la quarta dimensió i l'art interpretat per la ment en lloc de per la retina (art retiniano). Frut d'estes noves idees, en 1911 va acometre la tasca de representar l'activitat mental d'una partida d'escacs, esforç que va desembocar en Retrat de jugadors d'escacs. Encara que en la seua tècnica no destaca sobre atres obres cubistes, sí ho fa l'intent de donar émfasis a l'activitat mental en detriment de l'image «retiniana».

A partir de Retrat de jugadors d'escacs, primera pintura innovadora, cada obra de Duchamp era distinta a les anteriors. Mai es va detindre a explorar les possibilitats que obria una nova obra, simplement canviava a una atra cosa. Per este temps va deixar de freqüentar tant als seus germans i va passar a estar en contacte sol en un grup d'amics, en especial en Picabia. Llavors escomença a interessar-se per la plasmació pictòrica de la idea moviment. El primer intent d'esta llínea és Jove trist en un tren, que Duchamp va considerar un esbós. Ademés de per la nova llínea que obri, esta obra és notable per ser la primera volta en la que Duchamp juga en les paraules en les seues obres, puix segons ell va elegir trista per la seua aliteración en train. La següent obra de Duchamp va continuar esta senda. Es tracta de Nuet baixant una escala, del que va pintar dos versions.

Nuet, que va escomençar en decembre de 1911, va sorprendre en primer lloc pel seu títul, que va pintar en el mateix llenç. El nuet era un tema artístic en unes regles fixes ya establides, que des de després no incloïen figures baixant per escales. Duchamp va mostrar la idea de moviment per mig d'imàgens superpostes successives, similars a les de la fotografia estroboscópica. Tant la sensació de moviment com el nuet no es troben en la retina de l'espectador, sino en el seu cervell. Aúna elements del cubisme i futurisme, moviment que atacava al cubisme del grup de Puteaux. El quadro devia exhibir-se en l'exposició cubista del Salon dones Indépendants, pero Albert Gleizes li va demanar als seus germans que li digueren que retirara voluntàriament el quadro, o que li canviara el títul, que els semblava caricaturesco, a lo que estos varen accedir. A propòsit d'este incident, Duchamp recordaria més tart:

(...) no vaig replicar. Vaig dir molt be, molt be, vaig agarrar un taxi per a l'exposició, vaig recuperar el meu quadro i m'ho vaig dur. Va ser un autèntic gir en la meua vida. Em vaig donar conte de que, despuix d'allò, mai més tornarien a interessar-me massa els grups

Tomkins (1996, p. 95)

No obstant, si Nuet baixant una escala va animar a Duchamp a seguir el seu propi camí sense adscriure's a teories o grups, fon un atre quadro pintat eixe mateix any el que marcaria el camí que acabaria anys més tart en la realisació de El gran vidre (La marièe mise à nu pair ses célibataires): Molinet de café, una chicoteta pintura per a la cuina del seu germà. Segons el propi Duchamp, va pintar una descripció del mecanisme, estructurada en dos parts, idees presents també en el vidre, encara que en aquella época no va ser conscient lo que suponia.

Viage a Munich i regrés a París

En aquells anys va rebre, segons Tomkins, l'influència de Jules Laforgue i Raymond Roussel. Del primer li atreen el seu humor cínic, el desapegar dels seus personages i els seus jocs verbals. Del segon, la seua obra a pur de jocs de paraules, transliteraciones i retruécanos. En eixe sentit, considerava preferible rebre l'influència d'un escritor abans que la d'un atre pintor. Com a més tart va revelar el propi Duchamp, li va atraure la «locada de lo inesperat» i el descobriment d'una obra que partix únicament de l'imaginació de l'autor, puix para Roussel les obres no devien contindre «res llevat combinacions d'objectes totalment imaginaris». Duchamp va acodir junt a Francis Picabia a la representació de Impressions d'Àfrica, que li va impressionar fortament. Una semana més tart es va encaminar solament a Munich. Allí no va realisar cap intent de conéixer a Kandinsky, i de fet la qüestió de l'abstracció pura li resultava prou indiferent, sino que es va dedicar a treballar. D'esta época són els primers esbossos del gran vidre i apareix el tema de les vérgens i la seua transició a nóvia, tema que treballaria durant molt temps. Va escomençar pels dibuixos de la Verge, despuix va continuar en la pintura El trànsit de la verge a la nóvia i va culminar en Nóvia. Segons alguns crítics, com Jerrold Seigel, els quadros no versen sobre l'iniciació sexual, sino sobre transició a l'estat justament anterior, d'inocència expectante. En les dos últimes apareixen un artilugio que també figurarà en el Gran vidre i de fet, segons el propi Duchamp, Nóvia no era més que un ensaig per a una obra de més importància. En esta época va estar enamorat de Gabrielle Buffet-Picabia, esposa de Picabia. Despuix de dos mesos de treball va visitar Viena, Praga, Leipzig, Dresde i Berlín i els seus museus abans de tornar a París. En el viage de regrés va escriure dos pàgines de retrúecanos, fantasies i jocs de paraules que descriuen un quadro que no aplegaria a pintar. Este text està considerat un precedent de les notes que més alvance inclouria en la seua Caixa verda i del llenguage del Gran vidre. Segons declararia més tart, en esta época havia abandonat el cubisme i la representació pictòrica del moviment, i s'hi havia hartado de la pintura. Es va embarcar en la creació d'una obra diferent, de gran envergadura, per a lo que va buscar una ocupació de bibliotecari que li ocupara poques hores.

No obstant, l'exposició de la Section d'Or, l'exposició cubista més important celebrada abans de la guerra, trastocó els seus plans per complet. De Duchamp es varen expondre sis obres, entre elles Nuet baixant una escala. Nº 2. Les pintures muniquesas no es varen exhibir, puix les considerava mers estudis. La seua obra va tindre poca repercussió en general, pero va rebre elogis de Guillaume Apollinaire, que segurament li va prestar atenció a causa de la seua amistat mútua en Picabia, i, lo que va resultar més important, va atraure vivament l'interés d'Arthur B. Davies, Walter Pach i Walt Kuhn, que tenien proyectat organisar l'Exposició Internacional d'Art Modern que passaria a l'història en el nom de the Armory Show. Despuix es va anar a viajar per països

El Armory Show va posar en contacte a l'art nortamericà en la vanguarda europea. Entre les pintures, escultures i obres decoratives expostes el Nuet baixant una escala, nº2 de Duchamp va provocar una gran reacció. Va haver coes de trenta i quaranta minuts per a vore el quadro i el American Art News va oferir dèu dólars al que donara la millor explicació del quadro. Encara que l'art modern va rebre burles en la prensa, va atraure a un grup no molt numerós de coleccionistes. Als tres germans Duchamp els va ser molt be: Raymond va vendre tres de quatre escultures expostes, Jacques Villon les seues nou pintures i Marcel va vendre els seus quatre llenços per un total de 972 dólars.

Duchamp va passar dos anys realisant estudis per al Gran vidre. El canvi en la seua obra va ser total. Encara que abans del seu viage a Munich havia mostrat el seu despreci per l'art retiniano, el seu art seguia circumscrit en la tradició de l'art occidental, tant en materials, puix sempre pintava en oli sobre llenç, com en conceptes. Despuix del viage s'aprecia com abandona el principi de la sensibilitat creadora i ho substituïx pel dibuix mecànic, l'escritura, l'ironia i l'ocupació de l'encert. Segons Tomkins, no és casualitat que este canvi coincidixca en la mudança de Duchamp a Neuilly, a on viuria alluntat del círcul artístic de Montmartre. Allí es va dedicar a treballar en els preliminars de la seua nova obra. Va realisar dibuixos preparatoris i va escriure notes. En algun moment se li va ocórrer que realisaria l'obra sobre vidre. D'esta forma podria evitar l'oxidació dels colors i també podria deixar zones sense pintar, lo que elimina la necessitat d'omplir tot el soport. Havia decidit que en la seua obra mostraria un moviment sicològic, un trànsit, com havia fet ya en El trànsit de la verge a la nóvia. En este temps va estudiar la perspectiva renaixentista en detalle. Va realisar un estudi en perspectiva del panel inferior (la machine célibataire o la màquina fadrina). Va pintar també un molinet de café en perspectiva (Molinet de chocolate (Nº 1)). Este treball en oli sobre llenç és un estudi de l'element central del panel inferior. Està pintat en un estil molt diferent a les seues obres anteriors, puix ho va pintar en tota la precisió de la que va ser capaç. En recórrer al dibuix tècnic, Duchamp intentava eliminar la sensibilitat personal de l'artiste en mecanisar el traç. Més tart va considerar que aquell treball va ser l'autèntic principi del Gran vidre. En les seues notes preparatòries juga en l'ironia i altera les lleis de la física i la química. Aixina, es parla de l'oscilació de la densitat, l'inversió de la fricció i la sexualitat com a motor de dos temps en un coqueteo en la patafísica. Duchamp va dir que va buscar acostar-se a la ciència, pero no per amor a la mateixa, sino per a «desacreditar-la llaugerament, d'una manera lleu, sense importància». També s'aprecia el gran interés de Duchamp per la quarta dimensió i la geometria no euclidiana. Del grup de Puteaux Duchamp va ser l'únic que va treballar concienzudamente per a comprendre estos temes. De fet, Gertrude Stein diu de Duchamp despuix de conéixer-li que «sembla un jove anglés i parla en vehemència sobre la quarta dimensió».

Despuix d'eliminar el talent en la manufactura recorrent al dibuix tècnic, Duchamp va atacar a l'intenció conscient recorrent a l'encert. Se li va ocórrer tallar tres fils d'un metro de llongitut i deixar-los caure sobre tres llenços. Va calcar les llínees resultants i va reproduir tres voltes cada una sobre un llenç. Al resultat ho va titular Ret de zurcidos. Encara que atres artistes havien amprat l'encert per a escapar dels seus condicionants, Duchamp ho va amprar d'una forma nova, puix considerava que, ya que la sòrt de cada u és distinta, el resultat de el seu encert era una expressió de el seu subconscient. En algun moment de 1913, quan explorava esta via, va crear lo que retrospectivament va considerar el primer ready-made: una roda davantera de bicicleta disposta bocabajo sobre un taburete de quatre pates (Roda de bicicleta sobre un taburete). Duchamp va dir que havia sorgit com un divertimento, puix li resultava agradable observar com desapareixien els radis en girar la roda. Més alvance va comprar un portabotellas, artícul freqüent en les llars franceses de l'época, sense l'intenció d'usar-ho per a omplir-ho de botelles, sino com a escultura ya feta. En una nota de 1913, Duchamp anota la pregunta «¿Es poden fer obres que no siguen d'art?».

També va estar buscant el material en el que faria l'en vidre. Despuix d'uns mesos en els que va estar provant a corroer el vidre en àcit fluorhídric, va abandonar l'idea perque li resultava massa engorroso i perillós, puix la reacció química emetia gasos tòxics. Llavors se li va ocórrer utilisar fil d'aram que pegaria al vidre en gotes de barniz. El material era fàcil de trobar, maleable i molt cómodo. En aram sobre vidre va crear Trineu. Encara que França va entrar en la Primera Guerra Mundial el 3 d'agost de 1914 i els seus dos germans varen ser cridats a l'eixèrcit poc despuix, l'opinió general en França és que la guerra duraria menys de mig any. En estes circumstàncies, Duchamp va continuar treballant en els seus estudis per al Gran vidre. Lo següent que va abordar va ser una atra obra en aram sobre vidre, els Nou mòles machos, recipients tridimensionals que representen als fadrins. Encara que en principi eren huit, finalment els va agregar un nové, el cap d'estació. Per a Duchamp el número tres representava a la multitut. El tres i múltiples de tres apareixen en freqüència en la seua obra. Per als Pistones de corrents d'aire de la part superior del vidre Duchamp va recórrer una atra volta a la sòrt: va deixar una gasa quadrada davant una finestra i la va fotografiar tres voltes mentres el vent la sacsava suaument. Les siluetes resultants formarien els Pistones.

Trasllat a Nova York

Walter Pach va tornar a París en busca d'obres per a organisar més exposicions en Nova York sobre les vanguardes europees. A raïl d'esta visita, Duchamp i Pach es varen fer amics. Molts dels artistes heretats en la capital francesa havien segut cridats a files. Duchamp va ser eximit de l'eixèrcit en detectar-li un bufe reumático en el cor. Encara que no exhibia la seua actitut escèptica en la guerra i impermeable al patriotisme, va tindre que aguantar els reproches de la seua cunyada i dels desconeguts que li increpaven pel carrer per no estar en el front. Aixina les coses, va escriure a Pach el 2 d'abril de 1915 que estava «totalment decidit» a marchar-se de França., i en una carta posterior aclaria «No em vaig a Nova York, em marche de París, que és molt distint». El 15 de juny va salpar en el Rochambeau en direcció a Nova York.

Ya en Nova York es va estajar inicialment en la casa del matrimoni Arensberg. Walter Arensberg, fill d'un magnat de l'acer, havia quedat molt impressionat pel Armory Show. Para quan Duchamp va aplegar al seu apartament, Arensberg atesorava obres de Brancusi, Picasso, Braque, Matisse i els cubistes de Puteaux. Es va guanyar la vida i va deprendre anglés donant classes de francés a amics de Pach i Arensberg, entre els que es trobava John Quinn, en qui va travar amistat. Despuix de dos mesos en Nova York, els mijos de comunicació varen descobrir que es trobava allí i es va convertir en objectiu dels entrevistadores. Este els corresponia en idees i opinions originals. No obstant, ni va parlar de la seua obra ni es va dedicar a pintar. En setembre es va marchar de l'apartament dels Arensberg. Tres mesos més tart es va tornar a mudar. El lloguer del seu nou apartament li va obligar a buscar treball ademés de les classes, aixina que per mig de Pach va conseguir una ocupació en l'Institut Francés.

Poc despuix d'anar-se a viure al seu nou apartament va comprar dos fulls de vidre que serien el soport del Gran vidre, en el que treballava dos hores al dia, encara que no tots els dies. En hivern va compartir pis en Jean Crotti, que va fer una peça de metal sobre vidre que retratava a Duchamp: Retrat de Marcel Duchamp, que va adquirir Arensberg i que més tart va desaparéixer. Va ser en aquella época quan Duchamp va comprar una pala quitanieves, la va penjar del sostre per mig d'un cable, la va titular In Advance of the Broken Arm i la va firmar. Era un objecte elegit per mig de la «indiferència visual i, al mateix temps, de la total absència de bon o mal gust» És el primer autèntic ready-made: una obra creada per l'elecció de l'artiste, no per la seua habilitat. Poc despuix va escriure a la seua germana Suzanne per a que convertira al portabotellas en un ready-made en la distància. Per a fer açò, solament tenia que escriure una inscripció en ell. No obstant, Suzanne ya havia tirat el portabotellas i la roda de bicicleta. De totes formes, l'idea de ready-made havia naixcut. Duchamp diria molt més alvance «No estic segur en absolut de que el concepte de ready-made no siga l'idea més important que haja produït la meua obra».

En aquella época es va convertir en el centre d'atracció del grup de Arensberg pel seu ingeni. Bevia prou, en paraules d'Albert Gleizes, i segons Gabrielle Picabia, «totes les seues alumnes caïen en els seus braços», puix «havia adquirit prou experiència i sabia com comportar-se en qualsevol situació». En el seu círcul íntim es trobaven Picabia, el fotógraf Man Ray i Henri-Pierre Roché, en els que compartiria una llarga amistat. Per una atra part, en esta época Duchamp jugava totes les nits a l'escacs en casa de Arensberg, que havia format part de l'equip d'Harvard.

Ademés d'en el círcul de Arensberg, Duchamp es movia també en el d'Alfred Stieglitz, que editava la revista 291, a on Duchamp va colaborar escrivint poesia abstracta en francés. També va tractar a Beatrice Wood. La chica, de 22 anys, va dir en la seua trobada que li semblava que l'art modern podia fer-ho qualsevol, a lo que Duchamp va contestar que per qué no ho intentava. Quan Wood li va mostrar el seu dibuix, Duchamp li va dir que intentaria que el seu amic Allen Norton ho publicara en Rogue i li va oferir pintar en el seu estudi. Wood va escriure d'esta época «Salve per l'acte físic, érem amants». Més alvance Wood es va enamorar de Roché, qui va escriure una obra, Victor, que va deixar inacabada i que segons Tomkins està inspirada en este triàngul amorós. No obstant, segons el seu propi testimoni, no es va gitar en ell fins a 1917.

La Societat d'Artistes Independents i la Font de R. Mutt

A partir de principis de 1917 els artistes del círcul de Arensberg varen fundar la Societat d'Artistes Independents, a imitació del Salon dones Indépendants en l'intenció d'organisar exposicions sense premi ni jurat. En dos semanes varen aplegar als siscents membres. Duchamp va ser nomenat responsable del comité de selecció i va decidir que les obres s'expondrien ordenades alfabéticamente d'acort al llinage de l'autor. En total es varen expondre 2125 obres de 1200 artistes, lo que va convertir l'exposició en la major de l'història dels Estats Units.

L'obra més famosa que se li atribuïx era un urinari que supostament Duchamp havia comprat en Arensberg i Stella. Es pensava que ho va tombar i va pintar el nom R. MUTT en ell. R. Mutt aludia per una part al Mott i a la tira còmica Mutt and Jeff i per una atra la R. feya referència a Richard, «moneder» en gerga francesa. Ho va enviar a l'organisació en els dos dólars de l'inscripció i el títul: Font. Segons va escriure Beatrice Wood, l'objecte va causar molt revol entre alguns organisadors, que consideraven que era una broma o una indecencia. Es va realisar una votació per a determinar si caldria admetre l'urinari en l'exposició, que varen perdre els seus defensors. Duchamp i Arensberg varen dimitir de la junta. L'urinari es va expondre en la galeria 291 a on Stieglitz ho va fotografiar. Es desconeix quin va ser el destí de l'obra. També es desconeix per qué Duchamp la va presentar a l'exposició. Segons Tomkins, es podria tractar d'una provocació dirigida a la facció que es prenia més en sério l'assunt. Anys més tart es va descobrir, per una carta que li havia enviat Duchamp a la seua germana Suzzanne Duchamp l'11 d'abril de 1917, que R Mutt en realitat era una amiga seua, provablement la baronesa Dadá, Elsa von Freytag-Loringhoven:. Resulta que en realitat la "Font" de Dumchamp no és d'ell i correspon a una creació de la baronesa Elsa von Freytag-Loringhoven.

"Una de les meues amigues, baix el seudònim masculí de Richard Mutt, va enviar un urinari de porcelana com a escultura. No era para res indecent - no hi havia raó per a rebujar-ho, El comité ha decidit rebujar-ho per a mostrar esta cosa" ("One of my female friends under a masculine pseudonym Richard Mutt sent in a porcelain urinal as a sculpture. It was not at all indecent—no reason for refusing it. The committee has decided to refuse to show this thing.")

Per aquella época Duchamp, Roché i Wood varen publicar The Blind Man a on va reproduir la fotografia que va prendre Stieglitz junt a l'editorial The Richard Mutt Case en el que es fa émfasis en que l'autor va elegir l'obra, lo que la convertix en art. Cinquanta anys més tart, Duchamp diria «Els vaig tirar l'urinari en la cara i ara ho admiren per la seua bellea estètica».

La guerra

En 1916 es va originar el dadaísmo en Zuric per un grup d'artistes que fugien de la Primera Guerra Mundial. Segons un dels seus fundadors, Tristan Tzara, el dadaísmo no era modern en absolut, i Duchamp ho associava a Jarry i Aristófanes. Declaraven que tota obra humana és art i consideraven que la vida era més important que l'art. Duchamp, que tampoc tenia cap interés en anar a la guerra, compartia molts punts en els dadaístas suïssos, pero assegurava que lo que ell i el seu círcul feyen en Nova York «no era dadá». La diferència estava, segons ell, que els dadaístas «lliuraven una batalla contra el públic. I quan s'està lliurant una batalla, resulta difícil riure's al mateix temps». L'ambient en Nova York era més jovial. No obstant, a Duchamp i el seu grup li'ls coneix com els dadaístas de Nova York.

Per aquell temps va escomençar a donar classes de francés a Katherine Dreier, que estaria present en els següents trenta anys de la seua vida. Dreier, filla d'immigrants alemans adinerats, va ser directora fundadora de la Societat d'Artistes Independents de 1916, i havia votat en contra de la Font, pero despuix de la dimissió de Duchamp va dir que ella no li trobava originalitat, pero que si li hagueren ajudat a vore-la els que sí la feyen, hauria pogut apreciar-la. Més alvance li va encarregar un quadro per a la seua biblioteca. Duchamp va tardar sis mesos en fer la seua primera pintura des de 1914. El resultat, que va titular La teua m' (que segons Tomkins sol llegir-se com La teua m'emmerdes, o «tu m'avorrixes»), és un quadro retininano que al propi Duchamp no li agradava. Va ser l'últim llenç que va pintar en la seua vida.

Poc més tart s'aniria no obstant a Buenos Aires acompanyat de Yvonne Chapel. Les raons, segons una carta a Jean Crotti, semblen ser la tensió en el matrimoni Arensberg i les restriccions a causa de la guerra. No se sap per qué va elegir Argentina. Durant els seus preparatius de viage, Duchamp va regalar les seues obres als seus amics, inclós un estudi del Gran vidre que va regalar a Roché i una miniatura de 7×5 cm de Nuet baixant una escala que va regalar a les germanes Stettheimer.

Buenos Aires i París

Duchamp es va embarcar junt a Chastel a bordo del Crofton Hall rumbo a Buenos Aires, a on aplegarien vintissís dies més tart en l'intenció de quedar-se alguns anys. A les tres semanes de la seua arribada li va aplegar la notícia de la mort del seu germà Raymond Duchamp-Villon, que s'havia allistat voluntari i va contraure una febra tifoide en complicacions en un hospital militar.

Segons va escriure a Crotti, a Duchamp Buenos Aires li va semblar molt machiste, puix la societat porteña no acceptava a les dònes soles. Ademés, va escriure a Ettie Stettheimer «Buenos Aires no existix. No és més que una gran població provinciana en gent molt rica sense #bri de gust que tot ho compra en Europa». Pero al mateix temps li agradava, puix continuava «Estic molt content d'haver descobert esta vida tan distinta... en la que trobe plaure en el treball». Va comprar un vidre i va escomençar a treballar en efectes que volia traslladar al Gran Vidre. També va tractar d'organisar una exposició cubista per a introduir als porteños en l'art modern, per a lo que va demanar ajuda al seu amic Henri-Martin Barzun de París, que li devia dur trenta quadros cubistes, poemes de Mallarmé i revistes de vanguarda. Barzun no va colaborar i l'exposició no va prosperar.

Pero pronte va deixar el treball de costat per l'escacs. Va comprar revistes d'escacs i va estudiar partides de José Raúl Capablanca. En 1919 es va apuntar a un club d'escacs i va escomençar a jugar per correspondència en Arensberg. Per a Duchamp l'escacs era «una obra mestra del cartesianismo» i «tan imaginatiu que, a primera vista, ni tan sols sembla cartesiano» i li atrea enfrontar les dos actituts, la ajedrecística i l'artística. Yvonne Chastel va acabar cansant-se de l'escacs i tornant a París.

Katherine Dreier li va fer una visita i es va tornar a Nova York en dos obres de Duchamp. La primera era Estereoscopía a mà (Stéréoscopie à la main), que jugava en l'efecte estereoscópico: es tractava de dos fotografies en les que havia dibuixat un poliedre que al vore's en un estereoscopi semblava surar sobre el paisage. La segona era À regarder (de l'autre côte du verre), d'un oeil, de près, pendant presque unix heure o Per a mirar (des de l'atre costat del vidre), en un ull de cera durant casi una hora, títul que Dreier canviaria per Equilibri alterat (Disturbed balanç). Es tractava d'un vidre en el que havia aplicat la tècnica de raspat del platejat, que consistix en raspar una base de mercuri per a obtindre les formes que es busquen. En el vidre hi ha elements que acabarien en el Gran Vidre, com les làmines de oculista o les tijeras i uns atres, com la piràmide o la lupa.

L'únic ready-made que va idear en Buenos Aires va ser un regal que va enviar per correu a la seua germana Suzanne en motiu de la seua boda en Jean Crotti. Els va enviar les instruccions per a penjar un llibre de geometria en un cordel d'una finestra per a que el vent passara les seues pàgines i deprenguera «per fi tres o quatre coses de la vida». Ho va cridar Li ready-made malheureux (Ready made desgraciat).

En 1919 es va embarcar en el Highland Pride en rumbo a Southampton. Va passar un més en Londres, despuix de lo que va visitar la casa paterna de Ruan, i d'allí va ser a París. Va trobar París poc canviat, pese a la guerra. Els círculs artístics jóvens gravitaban al voltant d'Apollinaire, que havia segut llicenciat de l'eixèrcit en una greu ferida en el cap que va acabar per matar-li abans de l'armistici. Duchamp no va expondre res en el Salon d'Automme de 1919, pero es va preocupar de que s'expongueren dèneu treballs de Raymond, el seu germà mort. Va ser en esta época quan va saber de l'existència de la seua filla, que estava sent criada per la seua mare, Jeanne Serre, i Henry Mayer, un financer. No tornaria a vore-la en més de quaranta anys.

Pero Duchamp tenia en ment retornar a Nova York, cosa que va fer a finals de decembre. No obstant, li va donar temps de crear tres nous ready-mades: el Chèc Tzanck (Chèque Tzanck), L.H.O.O.Q. i Aire de Paris (Air de Paris).

De regrés en Nova York

Al seu regrés a Nova York va trobar que els Arensberg havien deixat de ser lo que eren, puix es trobaven en dificultats econòmiques. Junt a Dreier i Man Ray varen fundar la Société Anonyme, Inc.. Duchamp insistia que l'art modern devia ser divertit, puix ho considerava fonamental per a revivar l'interés d'Estats Units per les noves tendències. La Société Anonyme va organisar en els vint anys següents ochenta y cinco exposicions i va introduir l'obra d'Archipenko, Kandinsky, Klee, Léger, Villon, Eilshemius, Mondrian i Schwitters a pesar de la falta de finançació.

Duchamp va fer traslladar el Gran Vidre al seu nou apartament, i la pols es va acumular en ell. Man Ray va fer una fotografia del resultat que titularion Cultiu de pols (Élevage de puissière). Despuix va fixar la pols dels cons, va netejar el restant, va demanar que plateasen la zona inferior i es va dedicar a raspar-la per a obtindre les tres làmines de oculista. També va construir la seua primera màquina òptica Rotative plaque verre (Optique de précision), que no considerava art. Esta exploració li va dur a interessar-se per la cinematografia. Va realisar una película de la baronesa von Freytag-Loringhoven afaitant-se el pubis en efecte estereoscópico. La película es va estropejar i solament es varen salvar dos tires que encaixaven. En esta mostra s'apreciava l'efecte estereoscópico. Per lo demés, jugava molt a l'escacs en el Marshall Chess Club, a on va conseguir guanyar en dos ocasions a Frank Marshall en les partides simultànees que el mestre jugava contra dotze contrincants.

En 1920 va vore la llum per primera volta el alter ego de Duchamp Rose Sélavy. L'elecció del nom es deu a que Rose li va semblar el nom més bobalicón de l'época, i Sélavy un calambur de c'est la vie. Duchamp va comprar una french window (finestra francesa), va cobrir els vidres de cuiro negre i va pegar el títul: Fresh widow copyright Rose Sélavy 1920 (Viuda fresca, copyright Rose Sélavy 1920). Man Ray va fotografiar a Duchamp vestit en un abric de pell i un capell cloche, pren que acompanyaria a un flasco de perfum en l'etiqueta Belle Haleine-Eau de Violette (Preciós encorage-Aigua de vel). Duchamp també va amprar el nom del seu alter ego femení en un ready-made molt «rectificat»: Why Not Sneeze Rose Sélavy. Més alvance li va afegir una R adicional al nom, que va passar a ser Rrose Sélavy.

En juny de 1920 va visitar París. Allí va trobar al grup dadaísta, encapçalat per Tzara, Picabia i Breton i que incloïa també a Jacques Rigaut, Louis Aragon, Paul Éluard, Gala, Theodore Fraenkel i Philippe Soupault. Duchamp va acodir a varis actes, pero va escriure a Ettie Stettheimer que «de llunt tots estos moviments apareixen realçats per un atractiu del que carixen a curta distància». En esta visita va realisar un curtmetrage junt a Man Ray que jugava en efectes òptics i va crear un ready-made: La trifulca de Austerlitz (La bagarre d'Austerlitz). La visita va ser breu, puix a principis de 1921 es va embarcar de regrés a Nova York. Quan li varen preguntar per qué preferia viure en Nova York, quan molts artistes nortamericans s'estava marchant a París, Duchamp va respondre que els neoyorquins estaven més disposts a deixar-ho en pau.

Va ser una época de desapegar d'amistats, relacions amoroses i treball. Ni concloïa el Gran Vidre ni escomençava obres noves i es negava a repetir-se. Va editar una antologia d'Henry McBride; va comprar junt al seu conegut Leon Hartl un taller de tenyides, negoci que va fracassar al cap de sis mesos, i ćonsiguió participar en unes partides simultànees contra Capablanca.

A principis de 1923 va tornar a París. En esta ocasió no va donar cap motiu. Tomkins supon que Duchamp associava en este moment Nova York a la seua sequia creativa. Abans de marchar-se va realisar un últim ready-made: Wanted/$2,000 Reward, un cartell de «es busca» que havia encarregat a un impressor i en el que va posar fotografies seues de #front i perfil. Per a llavors havia decidit deixar el Gran Vidre inacabat.

Vint anys (casi ininterromputs) en París

En lloc de dirigir-se directament a París, Duchamp va desembarcar en Brusseles, a on va passar quatre mesos jugant a l'escacs i va participar en el Torneig de Brusseles, el seu primer d'entitat, i en el que va terminar en tercer lloc.

En París, Breton va cimentar la llegenda francesa de Duchamp en el seu ensaig del número d'octubre de Littérature. Breton, per lo demés, va tindre poca sòrt atraent a Duchamp al moviment surrealiste. De fet, encara que va formar part del jurat del Salon d'Automne, no es va relacionar pràcticament en el renou artístic de París. A penes va rebre un encàrrec de Jacques Doucet de realisar una màquina òptica, en la que va treballar durant 1924 i que va cridar Semiesfera giratòria (Rotative demi-sphère). Duchamp la va realisar a canvi del cost dels materials i de l'ingenier que la va confeccionar, i va deixar clar que no volia que s'exponguera. També va destacar que no volia que es vera en la màquina una atra cosa distinta a l'òptica. Breton va seguir publicant escrits —a sovint frases soltes, com My niece is cold because my knees llaure cold (La meua neboda té fret perque els meus genolls estan frets)— de Duchamp/Rrose Sélavy en Litterature.

En 1924 va participar en la película de vint minuts de René Clair i Picabia Entr'acte, que es va proyectar en una representació del ballet Relâche. Duchamp apareix en una escena jugant a l'escacs en Man Ray fins que una chorrada d'aigua interromp la partida. Més tart va participar en Cinésketch, en la que va representar el paper d'Adán, pràcticament nuet a excepció d'un full de parra i una barba postiça junt a Bronja Perlmutter, que va representar el paper d'Eva. A finals de 1925 va invertir part de la seua herència —els seus pares varen morir a principis d'eixe any— en una película, Anémic Cinéma, en calambures de Rrose Sélavy que giraven sobre uns discs.

La seua principal ocupació, no obstant, seguia sent l'escacs. Deixava París durant semanes per a participar en tornejos. Va jugar en la Riviera junt a l'equip de Niza, i va tornar a participar en el Torneig de Brusseles a l'any següent de la seua tornada a Europa. Va quedar quarto. Li varen invitar a l'equip que representaria a França en les primeres Olimpiades d'escacs, inoficiales, de 1924, a on França va quedar sèptima. Poc més tart va ser nomenat campeó de l'Alta Normandia en guanyar un torneig en Ruan. En esta época va realisar la seua Bono per a la ruleta de Montecarlo (Obligations pour la roulette d Monte-Carlo), en el que apareixia una fotografia seua presa per Man Ray en la cara coberta de bromera i formant dos banyes. Estos abonaments, valorats en 500 francs, prometien una rendabilitat del vint per cent. Els diners s'invertia en un sistema que havia desenrollat Duchamp per a guanyar en la ruleta. Els guanys varen ser escassos, no obstant, pero els abonaments es revalorisarien en el temps.

En 1925 va participar en el campeonat de França d'escacs. Duchamp disseny el cartell de l'acontenyiment. Va acabar sext, pero va estar prop de guanyar al campeó, Robert Crepeaux.

En 1926 va escomençar la seua carrera com a marchant d'art, ofici que eixercitaria durant dos décades. En opinió de Tomkins, açò resulta «insòlit», puix havia despreciat largamente l'ofici. El seu objectiu era, dia, «ni eixir guanyant ni perdent, més un dèu per cent». No va conseguir grans beneficis. La seua primera intervenció d'envergadura va ser la subasta de huitanta obres de Picabia. Despuix es va interessar per les escultures de Brancusi de John Quinn, recentment fallit. Despuix d'adquirir 29 peces, va viajar a Estats Units per a tractar de vendre-les. Allí va assistir a la primera exposició en la que es va exhibir el Gran Vidre, organisada per Dreier. Alguna cosa despuix de la venda, va retornar a París. Allí va treballar venent obres d'art d'artistes afins, com Brancusi, a uns quants clients, entre els quals estaven els Arensberg.

Duchamp es va casar, per a sorpresa dels seus coneguts, en 1927 en Lydie Sarrazin-Levassor, a la que havia conegut per mig de Picabia. Duchamp va escriure a propòsit de la seua boda a Katherine Dreier «Em case en juny. No sé cóm explicar-ho, perque ha segut tan repentí que em resulta difícil d'explicar. [Lydie] No és especialment guapa ni atractiva, pero sembla tindre una mentalitat capaç de comprendre cóm puc sobrellevar el matrimoni». Tomkins opina que Duchamp va contraure matrimoni buscant l'estabilitat econòmica que li oferia el pare de Lydie, fabricant d'automòvils. No obstant, la pensió que li va concedir a la seua filla va ser d'uns escassos 2500 francs. Encara que les primeres semanes varen ser, segons Lydie, que escriu «vàrem estar molt units, molt íntimament» i Duchamp, que escriu en una carta a Walter Pach «ha segut una experiència encantadora fins al moment i espere que seguixca aixina. La meua vida no ha canviat en res; tinc que guanyar diners, pero no per a dos», en estiu varen aflorar els problemes. Lydie era aliena a l'art modern, i no quadrava en els amics de Duchamp, per eixemple quan Crotti li va demanar que posara nueta. Tampoc sobrellevaba ben l'afició de Duchamp per l'escacs, que li tenia estudiant situacions de joc fins a la matinada. En una ocasió va pegar els trebejos al tauler. Poc despuix Duchamp li va dir que s'anava a jugar en Man Ray i que no tornaria. Es varen continuar veent fins que Duchamp li va demanar el divorç en octubre, que els va ser concedit el 25 de giner de 1928.

Despuix del divorç, Duchamp va continuar la seua relació en Mary Reynolds i va seguir participant en tornejos d'escacs. En 1929 va viajar en Dreier per Espanya i Alemània. En el Torneig de Hyéres li varen concedir el premi a la lluentor i en el Turnoi International de Paris de 1930 va jugar en els millors ajedrecistas del planeta. Va terminar últim, pero va empatar en Savielly Tartakower i va fer taules en George Koltanowsky. Va participar en vàries competicions en l'equip nacional francés, capitaneado per Alexander Alekhine, campeó mundial, perdent més partides de les que va guanyar. Edward Lasker ho va considerar «un jugador molt sòlit». En 1933 va participar en el seu últim torneig d'envergadura en Folkestone.

Com a artiste es va posar a treballar en la publicació de les notes que havia realisat en relació en el Gran Vidre, ya que el vidre, sense elles, resultava incomprensible a simple vista, puix era una acumulació d'idees no solament visuals, sino també verbals. Va reunir estes notes, junt en reproduccions de dèsset obres anteriors i fotografies de Man Ray en una Caixa verda, que contenia noventa y cuatro artículs.

Duchamp va mantindre una llarga relació d'amistat en numerosos artistes de la vanguarda europea i nortamericana. Entre ells destaca Joan Miró, a qui va conéixer ya en 1917 en Barcelona i la seua relació es va profundisar en els anys 20 i 30. Un nou impuls va aplegar per mig de Teeny, una de les persones per les que el català i la seua esposa Pilar varen tindre més estima. Teeny era el nom coloquial de la segona esposa de Duchamp, naixcuda Alexina Sattler (Cincinnati, 20 de giner de 1906-Villiers-sur-Grez, 20 de decembre de 1995). S'havia separat de Pierre Matisse, el conegut marchant de Miró en Nova York, en 1948 i s'havia divorciat a l'any següent. Havia conegut a Duchamp molt abans, en 1923, i quan es varen retrobar en l'autumne de 1951 varen començar una relació que va acabar en boda el 19 de giner de 1954. Ella va aportar al matrimoni els seus tres fills, Paul, Jacqueline i Peter, els mateixos para l'habitació dels quals Miró havia realisat un mural en 1939. Teeny va aportar la seua pròpia colecció mironiana, com demostra una carta de Duchamp, en una carta de 5 de juny de 1956 a Roché es referix a que Teeny està disposta a entregar-li un Miró i un Rouault a canvi d'un Duchamp que ell desija recuperar. Una de les peces era el dibuix Sense títul (1946) (DDL 1074). En 1955 Duchamp es va nacionalisar nortamericà.

Va morir en Neuilly-sur-Seine en 1968.

Obra

Despuix de 1915 va pintar molt poques obres, encara que va continuar treballant fins a 1923 en la seua obra mestra, La nóvia posada al nuet pels seus fadrins, inclús (1923, Museu d'Art de Filadèlfia), una obra abstracta, coneguda també com El gran vidre (Li grand verre). Realisada en pintura i aram sobre vidre, va ser rebuda en entusiasme per part dels surrealistes.

L'obra original es troba en el museu de Filadèlfia i està badada, per un mal embalage en el trasllat al Museu de Brooklyn en 1926, única volta que es va poder contemplar en el seu estat original. Dèu anys despuix, el propi Duchamp va restaurar la peça en casa de Katherine Dreier, en aquell moment la seua propietària.

En el camp de l'escultura va ser pioner en dos de les principals ruptures de el XX: l'art cinètic i l'art ready-made. Este últim consistia simplement en la combinació o disposició arbitrària d'objectes d'us quotidià, tals com un urinari (Font, 1917) o un portabotellas, que podien convertir-se en art per desig de l'artiste.

El ready-made introduïa una forta crítica a la institucionalidad i el fetichisme de les obres d'art, provocant enormes tensions inclús dins del mateix círcul surrealiste.

La seua Roda de bicicleta (l'original de 1913 s'ha perdut; tercera versió de 1951, Museu d'Art Modern, Nova York), un dels primers eixemples d'art cinètic, estava montada sobre una banqueta de cuina.

Ademés de la seua obra plàstica, és molt important destacar la seua afició als jocs de paraules que moltes voltes es trobaven presents en els títuls de les seues obres, produint una multiplicitat de hilarantes llectures.

El seu periodo creatiu va ser curt i despuix va deixar que anaren uns atres els que desenrollaren els temes que ell havia ideat; encara que no va ser molt prolífic, la seua influència va ser crucial per al desenroll del surrealisme, el dadá i el pop art, i encara fins als nostres dies, es manté com l'artiste crucial per a la comprensió de la posmodernidad.

És freqüent desprendre de les obres de Duchamp llectures en continguts explícitament sexuals, en general, els anàlisis de la seua obra es mouen entre el psicoanálisis i els cuestionamientos acadèmics i institucionals de les arts plàstiques.

Els últims anys de la seua vida, Duchamp va preparar en secret la que seria la seua última obra i que seria armada solament despuix de la seua mort. Titulada Étant donnés: 1° la chute d'eau / 2° li gaz d'éclairage ("Daus: 1. La cascada, 2. El gas iluminador"), es tracta d'un ensamblage que solament pot ser observat a través d'una espillera en una porta de fusta del museu de Filadèlfia. Lo que ahí dins es veu, és una part del cos d'una dòna, gitada boca dalt en el rostre amagat, les cames obertes i sostenint una llàntia de gas suspesa en l'aire front un paisage rural de fondo.

Existix una atra "llectura" de l'obra de Duchamp, i, per inclusió, de tot el cridat "art modern": Tota la seua obra és una burla a l'espectador, carent per complet de significat de cap tipo. Dalí es mofaba obertament de la "busca de llectures" dels crítics d'art modern. Solia dir: "Açò que he fet ni sigues lo que és, pero està ple de significat".

El ready-made

Artícul principal → Ready-made.

El ready-made és un concepte difícil de definir inclús per al propi Duchamp, que va declarar no haver trobat una definició satisfactòria. És una reacció contra el art retiniano, açò és, l'art visual, per contraposició a un art que es deprén des de la ment. En crear obres d'art a partir d'objectes simplement elegint-los, Duchamp ataca de raïl el problema de determinar quin és la naturalea de l'art i tracta de demostrar que tal tasca és una quimera. En la seua elecció, Duchamp va tractar de deixar al marge el seu gust personal; els objectes triats li devien resultar indiferents visualment, o retinianamente. Per esta raó va llimitar el número de ready-mades a crear. No obstant sabia que l'elecció és una manifestació del gust propi. A este respecte va declarar que va ser un «jueguecillo entre mi i yo».

Retrospectivament, es pot considerar el primer ready-made a Roda de bicicleta sobre un taburete, encara que en el seu moment Duchamp no ho va interpretar com a tal, com tampoc va fer en Portabotellas. Estes dos obres, triades en París, es varen perdre despuix del seu trasllat. El primer ready-made completament autèntic és una pala quitanieves que va penjar del sostre per mig d'un fil i va titular In Advance of the Broken Arm. Una semana més tart va comprar un ventilador de fumeral i ho va cridar Pulled at 4 Pins, que en anglés no té significat, pero la traducció del qual al francés, vaig tirar a quatre èpingles, es pot traduir com «de punta en blanc». A excepció de roda de bicicleta i portabotellas, que com s'ha indicat no són ready-mades pròpiament dits, estes obres solen tindre noms que no guarden aparentment cap relació en l'objecte.

En primavera de 1916 va elegir tres nous ready-mades. Peigne era un pentine canino firmat en les inicials M.D. Encara que el títul és descriptivo, no ho és l'inscripció que ho acompanyava: «3 ou 4 gouttes de hauteur n'ont rien a faire avec la sauvagerie» (3 o 4 gotes d'altura no tenen res a vore en el salvajismo). Com va escriure el mateix dia de la seua creació, en l'inscripció pretenia transformar l'acte en un acontenyiment per al futur. Pliant... de voyage és una funda de màquina d'escriure, lo que la convertix en la primera escultura blana. À bruit secret (Un soroll secret) és un ovillo de cordel entre dos làmines quadrades de latón subjectes per quatre tornells. Duchamp li va dir a Arensberg que ficara dins de l'ovillo un chicotet objecte, sense dir-li quin era, per a que en agitar-se este generara sò. En les chapes de latón hi ha una inscripció ininteligible en paraules en anglés i francés incompletes i solapadas. En 1917 va convertir un anunci de pintura Sapolin en el que va modificar algunes lletres en Apolinère Enameled, creant un ready-made rectificat, puix està modificat.

Més tart va firmar un quadro d'una escena de batalla del Café dones Artistes, convertint-ho aixina en un ready-made. També va dir que es podria firmar el rascacels Woolworth Building per a convertir-ho en un ready-made o usar un Rembrandt com a taula de planchar.

En 1917 va triar un tauló de fusta en vàries esquadres que havia adquirit per a penjar roba pero que va deixar en el sol una temporada i en el que solia entropeçar i ho va clavar definitivament en el sol, cridant-ho Trébuchet (Perchero), fent un joc de paraules en trébucher (entropeçó) Porte-chapeau era un perchero circular que va subjectar del sostre.

El seu ready-made més famós és provablement Font (1917), presentat en l'exposició de la Society of Independent Artists. En l'editorial de Blind Man es feya émfasis en que no tenia importància si l'autor ho havia fabricat ell mateix o no, sino que era l'acte de l'elecció lo que transforma un artícul de fontaneria en una obra artística, i crea un pensament nou per a l'objecte.

Durant un temps l'autoria de la seua Font va ser qüestionada. Irene Gammel en la seua biografia d'Elsa von Freytag-Loringhoven "Body Sweats: The Uncensored Writings of Elsa von Freytag-Loringhoven", atribuïx l'autoria a la seua biografiada basant-se en la carta que Duchamp va escriure a la seua germana en abril de 1917 a on dia «[…] una amiga, amprant el seudònim de Richard Mutt, em va enviar un urinari de porcelana a modo d'escultura». L'autora de la biografia ha segut incapaç d'aportar proves de que Duchamp i Elsa von Freytag-Loringhoven es conegueren abans de 1919. En realitat l'obra va ser presentada per Louise Norton (una poeta dadaísta i amiga propenca de Duchamp) la direcció de la qual és discernible en l'etiqueta nugada a l'obra visible en la fotografia d'Alfred Stieglitz, única image que es conserva de l'urinari de 1917. Norton s'encarregue de dur l'obra seguint les instruccions de Duchamp ya que el mateix era part del jurat Society of Independent Artists.

Escultura de viage (Sculpture de voyage) és una obra realisada en gorros de bany tallats en tires, pegats i clavats a la seua paret que va realisar poc abans de partir cap a Buenos Aires.

Vore també

• Escacs
• Ready-made
• L.H.O.O.Q.

Notes i referències

Bibliografia

• Jean-Marc Rouvière: Au prisme du readymade, incises sur l'identité équivoque de l'objet. préface de Philippe Sers et G. Litichevesky, L'Harmattan, Paris 2023 ISBN 978-2-14-031710-1

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Marcel Duchamp.

Marcel Duchamp en Viquidites.

• Videoartworld: The Masters Series (Domini Públic; Películes i documentals de Duchamp en llínea.)
• Marcel Duchamp, Art Conceptual i Posconceptual: ready made - PDF UCM
• Grimán, Krislia. "Reflexions a partir de la Font de Marcel Duchamp". Dilatar la pupila, 11 de juliol de 2013
• Escoltar a Marcel Duchamp. Entrevista en José Jiménez sobre la relació de Duchamp en la música, dins del programa radiofònic Ars Sonora, dirigit i presentat per Miguel Álvarez-Fernández en Ràdio Clàssica de RNE.