Li Corbusier

Li Corbusier

Charles Édouard Jeanneret Gris, més conegut a partir de la década de 1920 com Li Corbusier (La Chaux-de-Fonds, Neuchâtel, 6 d'octubre de 1887-Roquebrune-Cap-Martin, Provença-Alps-Costa Blava, 27 d'agost de 1965), va anar un arquitecte i teòric de l'arquitectura, urbanista, pintor, escultor i home de lletres suís nacionalisat francés en 1930. És considerat un dels més clars exponents de l'arquitectura moderna (junt en Frank Lloyd Wright, Oscar Niemeyer, Walter Gropius, Alvar Aalto, Richard Neutra, Ludwig Mies van der Rohe i Theo van Doesburg) i un dels arquitectes més influents de el XX. Ademés de ser un dels més grans renovadors de l'arquitectura moderna, va anar un incansable agitador cultural, llabor que va eixercir en passió a lo llarc de tota la seua vida. En els seus escrits es va guanyar una mereixcuda fama de polemista i va aportar un verdader cabal d'idees innovadores que han fet que la seua obra influïxca decisivament en l'arquitectura posterior. Entre ells destaca Cap a una arquitectura (1923), per la seua transcendència per a l'historiografia i la cultura arquitectònica.

El 15 de març de 2016, part de la «Obra arquitectònica de li Corbusier – Contribució excepcional al Moviment Modern» va ser inscrit com Patrimoni de la Humanitat, en la categoria de ben cultural (n.º. ref. 1321rev), un ampli conjunt transnacional —en sèt països: Alemània, Argentina, Bèlgica, França, Índia, Japó i Suïssa— que comporta la protecció de 17 llocs individuals (alguns en varis immobles).

Biografia

Va nàixer en 1887, en la localitat de La Chaux-de-Fonds, en la Suïssa francòfona en el nom de Charles Édouard Jeanneret-Gris. Als 29 anys es va traslladar a París a on va adoptar el seudònim Li Corbusier, variació humorística (ya que evoca a la paraula cuervo) del llinage del seu yayo matern: Lecorbésier. El seu pare es dedicava a laquear caixes de rellonges per a l'indústria relojera de la seua ciutat natal, i la seua mare va ser pianista i professora de música.

En 1900 Li Corbusier va començar el seu aprenentage com gravatr i cincelador en l'Escola d'Art de la Chaux-de-Fonds. Un dels seus professors, Charles L'Eplattenier, li va orientar cap a la pintura i despuix cap a l'arquitectura. En 1905 va dissenyar el seu primer edifici, la Vila Fallet, una casa unifamiliar per a un membre de l'Escola d'Art. En els següents dèu anys va fer numerosos edificis, que encara no duyen el seu sagell característic posterior, i que ell mateixa no va incloure en la seua Obra Completa.

Ya en París, va treballar durant quinze mesos en l'estudi d'Auguste Perret, arquitecte pioner en la tècnica de construcció en formigó armat. A continuació es va traslladar a Alemània per a estudiar les tendències arquitectòniques d'eixe país. Allí va treballar en l'oficina de Peter Behrens, a on va coincidir en Ludwig Mies van der Rohe i Walter Gropius, els qui també treballaven ahí en eixa época, encara que provablement no al mateix temps. L'any 1911 ho va dedicar per complet a viajar. Des de Viena va ser a Romania, Turquia, Grècia i Itàlia, i a la seua tornada va ser professor durant dos anys en el departament d'arquitectura i decoració de l'Escola d'Art de París.

• Primers proyectes de li Corbusier
• 
  Vila Fallet, proyecte d'estudiant en Suïssa (1905).
• 
  Vila Jeanneret-Perret, també coneguda com Maison Blanche, construïda per als seus pares en 1912 en La Chaux-de-Fonds.
• 
  Vila Favre-Jacot en Li Locle, Suïssa (1912).

En 1920 va editar la revista L'Esprit Nouveau junt al pintor Amédée Ozenfant, publicació a on abdós varen assentar les bases del Purisme. En esta revista, Jeanneret va començar a firmar alguns dels seus artículs en el seudònim de li Corbusier.

Per a la difusió de la seua obra, Li Corbusier va recórrer a la fotografia, en els anys vint. Les enviava a mijos variats i internacionals, que manifestaven gran devoció pel mensage modern. Va ser solicitat per la vanguarda pero també per publicacions populars en les que va posar un interés continuat.

En 1922, Li Corbusier va començar a treballar en el seu cosí Pierre Jeanneret en el seu despaig d'arquitectura en la rue de Sèvres, associació que varen mantindre fins a 1940 i que després reprendrien per als proyectes en l'Índia. Inicialment els dos varen dissenyar casi exclusivament edificis residencials. Un dels seus grans proyectes d'estos anys, en este cas com a urbaniste, va anar el seu disseny conceptual d'una ciutat de tres millons d'habitants, la Ville Contemporaine (Ciutat Contemporànea) en 1922, aixina com la seua Pla Voisin per a París (1925).

Casa Curutchet, La Plata, Argentina (1949-53).

En octubre de 1929 Li Corbusier va dictar en Buenos Aires un cicle de dèu conferències, invitat per l'Associació Amics de l'Art. En este viage també va visitar Riu de Janeiro, Asunción i Montevideo. En referència a la primera de les ciutats citades, va deixar ben clara la seua percepció d'urbaniste en expressar: «Buenos Aires és una ciutat que li dona l'esquena al seu riu», aludint en açò a una miqueta de lo que encara adolix tal ciutat: pese a tindre una estesa costa front al gran estuari del Riu de la Plata, s'ha privilegiat ediliciamente un àrea que no permet la vista a tal estuari, és més, l'accés al mateix es troba obstaculisat per instalacions d'antics ports, un aeroport, trams ferroviaris a nivell i autopistes. Els temes d'estes conferències varen ser publicats en 1930 en el llibre Precisió.

En relació en este viage i en la proyecció cultural de li Corbusier en el Con Sur, Jorge Francisco Liernur analisa en La ret austral l'entramat de vínculs professionals, intelectuals i institucionals que va possibilitar la circulació de les seues idees en Amèrica del Sur. Allí sosté que la seua influència no es va llimitar a la recepció directa de la seua obra, sino que es va construir a través d'una complexa ret d'arquitectes, crítics i organismes que varen reinterpretar el seu pensament en clau local, entre els que es destaquen figures com Amancio Williams, Wladimiro Acosta, Jorge Ferrari Hardoy i Juan Kurchan en l'Argentina, aixina com Lucio Costa, Oscar Niemeyer i Affonso Eduardo Reidy en Brasil, junt a institucions i espais de difusió com l'Associació Amics de l'Art i diverses revistes especialisades. Esta ret va operar com a mediadora entre els postulats internacionals del Moviment Modern i les condicions culturals, tècniques i urbanes del context austral.

L'única obra de li Corbusier en l'Argentina és la Casa Curutchet, una vivenda unifamiliar construïda en la ciutat de La Plata, capital de la Província de Buenos Aires, entre els anys 1949 i 1953 baix la direcció d'obra de Amancio Williams. En Brasil va proyectar l'embaixada de França en Brasília i l'Edifici Gustavo Capanema (Riu de Janeiro), este últim en la colaboració dels arquitectes locals Lucio Costa i Oscar Niemeyer.

Li Corbusier va ser un treballador incansable. Va realisar innumerables proyectes, dels quals molts mai varen aplegar a realisar-se, pero que varen marcar a generacions posteriors d'arquitectes.

Va difondre també les seues idees urbanes a través dels CIAM (Congressos Internacionals d'Arquitectura Moderna) a on també va participar en els arquitectes i urbanistes (delegats de l'URSS) Moisei Ginzburg i El Lisitski; i va difondre les seues idees també en un dels documents més importants de la modernitat, la Carta d'Atenes. No obstant, va anar únicament en Chandigarh, Índia, (proyecte que va realisar junt a Pierre Jeanneret, Jane Drew i Maxwell Fry) a on va poder fer-les realitat.

La seua relació en la mar va ser intensa pero al mateix temps aciaga i finalment letal. En 1938 va quedar atrapat per l'hèliç d'un yate que li va produir una profunda cicatriu en la seua cama dreta. En 1952 va construir en Roquebrune-Cap-Martin, en la Costa Blava francesa, una cabanya minúscula en la que va passar sempre que va poder tots els estius del restant de la seua vida. D'ella va aplegar a dir: “Tinc un castell en la Costa Blava que té 3,66 x 3,66 metros. Una porta minúscula, una escala exigua i l'accés a una cabanya incrustada baix de les vinyes. Solament el lloc és grandiós, un golf soberp en tallats abruptes”.

El 27 d'agost de 1965, desobedint les indicacions del seu mege, Li Corbusier va ser a nadar mentres passava les seues vacacions en la seua cabanya en Roquebrune-Cap-Martin, en el Mediterràneu francés. Va ser trobat mort per uns peixcadors, presumiblement d'un atac al cor.

Va ser nomenat membre de número de l'Acadèmia Nacional de Belles arts.

Controvèrsia Política

Les opinions polítiques de li Corbusier han segut prou variables a lo llarc del temps. En la década de 1920, cofundó i va contribuir en artículs sobre urbanisme a les revistes fascistes Plans, Prélude i L'Homme Réel. També va escriure artículs a favor del antisemitisme nazi per a eixes revistes, aixina com "editorials d'odi". Entre 1925 i 1928, Li Corbusier tenia conexions en Li Faisceau, un partit fasciste francés de curta duració dirigit per Georges Valois. Més tart, Valois es va convertir en antifascista. Li Corbusier coneixia a un atre exmiembro de Faisceau, Hubert Lagardelle, un exlíder sindicaliste que s'hi havia sentit descontent en l'esquerra política. En 1934, en acabant de que Lagardelle haguera obtingut un lloc en l'embaixada francesa en Roma, va arreglar que Li Corbusier donara una conferència sobre arquitectura sent invitat per Benito Mussolini. Lagardelle més vesprada va ser ministre de treball en el Règim de Vichy. Mentres que Li Corbusier va buscar encàrrec del règim de Vichy, particularment en el redisseny de Marsella en acabant de que la seua població judeua haguera segut eliminada per la força, no va tindre èxit, i l'únic guardó que va rebre va ser la pertinença a un comité que estudiava l'urbanisme. Alexis Carrel, cirugià eugenista, va nomenar a li Corbusier per al Departament de Bio-Sociologia de la Fundació per a l'Estudi de Problemes Humans, un institut que promou polítiques eugenésicas baix el règim de Vichy. Li Corbusier ha segut acusat d'antisemitisme. En escrits a la seua mare en octubre de 1940, abans d'un referèndum celebrat pel govern de Vichy dicta: "Els judeus ho estan passant mal. De tant en tant sent pena. Pero sembla que la seua cega ànsia de diners ha podrido el país". També va ser acusat de menysprear a la població musulmana d'Argèlia, llavors partix de França. Quan Li Corbusier va propondre un pla per a la reconstrucció d'Alger, va condenar les vivendes existents per als algerins europeus, queixant-se de que era inferior a l'habitat pels algerins indígenes: "els civilisats viuen com a rates en forats", mentres que "els bàrbars viuen en soletat, en benestar". El seu pla per a la reconstrucció d'Alger va ser rebujat, i posteriorment Li Corbusier va evitar la política.

Contribucions teòriques a l'arquitectura

Edifici dissenyat per li Corbusier en Berlín que aplica el concepte «Unité d'Habitation».

Li Corbusier va ser, ademés d'un gran arquitecte i pintor, un eminent teòric de l'arquitectura. Va escriure varis llibres, en els que ejemplificaba les seues idees per mig de proyectes propis (a la manera clàssica com ho va fer en el seu moment, per eixemple, Andrea Palladio en I Quattro Libri dell'Architettura). Va tindre molt clar que, a banda de saber crear bons edificis era necessari saber explicar-los i transmetre'ls al restant dels professionals i als estudiants, i va eixercir en gran mestrage la tasca de publicitar la seua pròpia obra.

Com a visionari, Li Corbusier vea la possibilitat de canviar el món a través de l'arquitectura. Si ben mai es va aliar en un grup polític en particular, la seua postura estava més prop d'una postura lliberal (alguns ho han descrit com un socialiste, adjectiu que provablement es queda curt per a caracterisar les seues activitats), i com a tal, vea tot procés de disseny en fins utòpics. Esta actitut li va permetre contribuir d'una forma significativa a l'història de l'arquitectura.

La machine à habiter

La casa de li Corbusier construïda per a l'exposició Weissenhofsiedlung en Stuttgart és un perfecte eixemple dels seus «Cinc punts d'una nova arquitectura».

Li Corbusier és conegut per la seua definició de la vivenda com la La machine à habiter (la màquina per a habitar traduït lliteralment). En això, Li Corbusier posava en émfasis no solament el component funcional de la vivenda, sino que esta funcionalitat deu estar destinada en viure, comprenent-se açò últim des d'un punt de vista metafísic. Li Corbusier creïa que l'objectiu de l'arquitectura és generar bellea (molt coneguda també és la seua frase: «l'Arquitectura és el joc sapient, correcte i magnífic dels volums reunits baix la llum»), i que esta devia repercutir en la forma de vida dels ocupants dels propis edificis.

Sobre el criteri de «màquina d'habitar», Li Corbusier estava enlluernat per les llavors noves màquines: en especial els automòvils i avions, considerant aquells que tenien dissenys pràctics i funcionals com a model per a una arquitectura la bellea de la qual es basara en la practicidad i funcionalitat; el racionalisme. El primer ensaig de construcció seriada ho formula en el proyecte de les cases Citrohan.

Les cases Citrohän representen el primer ensaig important de li Corbusier sobre una vivenda en série que pot construir-se a partir d'elements estandardisats. Convençut de que l'alvanç de l'industrialisació pot ser el vehícul per a satisfer gran part de les necessitats del ser humà, intenta, en un criteri pràctic i racional, dirigir l'arquitectura per eixe rumbo.

En eixe sentit cal nomenar la seua colaboració en l'ingenier André Missenard, especialisat en l'ambient higrotérmico, en els anys 1937 a 1957, colaboració que va influir en les idees sobre els modos de climatizar l'arquitectura. També va colaborar en Iannis Xenakis, ingenier grec dedicat també a la climatisació dels edificis (encara que és més conegut com a compositor musical).

Cort Suprema de Chandigarh, Índia.

L´Esprit Nouveau

Artícul principal → L'Esprit Nouveau.

En la finalitat de divulgar les seues idees sobre l'arquitectura i la pintura, Li Corbusier va fundar en 1920, junt en Amédée Ozenfant i Paul Dermée, una revista de divulgació artística que va obtindre gran resonància internacional: L'Esprit Nouveau (L'Esperit Nou; encara que en francés la paraula esprit sol tindre també el significat de consciència, raó, inteligència) el primer número de la qual data del 15 d'octubre de 1920 i l'últim de 1925.

Cap a una arquitectura

Artícul principal → Cap a una arquitectura.

En 1923 Li Corbusier publica una recopilació d'artículs de la revista L'Esprit Nouveau (1920-1925) en el seu llibre Cap a una arquitectura.

Els cinc punts d'una nova arquitectura

En 1927 Li Corbusier presenta un document manuscrit a on expon en forma sistemàtica les seues idees arquitectòniques: els cridats «cinc punts d'una nova arquitectura» representen una important innovació conceptual per a l'época, aprofitant les noves tecnologias constructives, derivades especialment de l'us del formigó armat (fins a llavors este material s'usava en vivendes i monuments disfrassant-se-li de pedra esculpida en molduras):

1. La planta baixa sobre pilotis: para Li Corbusier, la planta baixa de la vivenda, de la mateixa manera que el carrer, pertanyia a l'automòvil, ya siga per a circulació o aparcament, per este motiu la vivenda s'elevava sobre pilotes per a permetre el moviment dels vehículs.

1. La planta lliure: a partir de l'estructura independent, aprofitant la tecnologia del formigó armat genera una estructura de pilars en la que recolzen lloses, d'esta forma l'arquitecte decidix on posar els tancaments, sent independents d'un nivell a l'atre.
2. La frontera lliure: el corolari del pla lliure en el pla vertical. L'estructura es retarda respecte de la frontera, lliberant a esta de la seua funció estructural i permetent llibertat en la seua composició independentment de l'estructura.
3. La finestra allargada: pel mateix motiu del punt anterior, també els murs exteriors es lliberen, i les finestres poden comprendre tot l'ample de la construcció, millorant la relació en l'exterior i permetent un millor asoleamiento dels espais interiors.
4. El terrat-jardí: para Li Corbusier la superfície ocupada a la naturalea per la vivenda devia ser tornada en forma de jardí en la coberta de l'edifici, convertint l'espai sobre la vivenda en un àmbit aprovechable per a l'espargiment, que ademés permetia mantindre condicions d'aïllament tèrmic sobre les noves lloses de formigó.

I hi ha un element més que Li Corbusier pondera en l'obra arquitectònica nova, La 'promenade' arquitectònica: l'edifici deu invitar a ser recorregut i a partir d'això li'l podrà comprendre en la seua totalitat.

La seua arquitectura resulta ser altament racionalista, depurada (en l'us de materials sense dissimular-los; nota la possible bellea de les llínees depurades, sense adorns, sense elements superfluos) i en un excelent aprofitament de la llum i les perspectives de conjunt, donant una sensació de llibertat (a lo manco per al desplaçament de la mirada) i facilitat de moviments.

El Modulor

Artícul principal → Modulor.

Moneda commemorativa a on apareix el Modulor de li Corbusier.

Va idear el Modulor, sistema de mides basat en les proporcions humanes, en que cada magnitut es relaciona en l'anterior pel Número Áureo, per a que servira de mida de les parts d'arquitectura. D'esta forma reprenia l'ideal antic d'establir una relació directa entre les proporcions dels edificis i les de l'home.

Va prendre com a escala de l'home francés mig d'eixa época: 1,75 m d'estatura; i més alvance va afegir la del policia britànic de 6 peus (1,8288 m), lo que va donar el Modulor II. Els resultats d'estes investigacions varen ser publicats en un llibre en el mateix nom del Modulor.

Li Corbusier va ser un dels membres fundadors del Congrés Internacional d'Arquitectura Moderna. En 1930 va adoptar la nacionalitat francesa. Uns anys despuix va realisar el seu primer viage als Estats Units.

Li Corbusier es va fer famós com un dels líders del cridat Estil Internacional, junt a Ludwig Mies van der Rohe, Walter Gropius i uns atres. Va ser un arquitecte molt admirat en la seua época i va influir a vàries generacions d'arquitectes.

Influència en l'arquitectura moderna

Li Corbusier

Image del Barri de les Flors, La Corunya, Galícia (Espanya), construït baix l'influència de li Corbusier.

Hui en dia l'obra i el raonament espacial de li Corbusier seguixen vigents tant en la pràctica com en l'ensenyança i en la teoria de l'arquitectura. Com una de les figures clau de l'arquitectura moderna, la continuació del moviment té en ell i en les seues obres un referent directe. Com un dels precursors del brutalisme, els seus treballs posteriors han servit de base a corrents arquitectòniques recolzades en la tectònica (expressió dels materials i sistemes constructius) i a diferents enfocaments regionalistes.

Si ben para moltes figures del pensament arquitectònic contemporàneu, la modernitat és un moviment obsolet, i per lo tant les obres i premisses de la seua arquitectura no deuen continuar-se, hi ha un grup important d'arquitectes (cridats neomodernos o simplement moderns) que continuen fent arquitectura en l'esperit de li Corbusier.

Va introduir la proporció áurea en moltes de les seues obres, per eixemple es pot apreciar en el mòdul de la Capella de Notre Dona'm du Haut.

Li Corbusier ha influït de manera molt significativa en gran cantitat d'arquitectes per tot lo món. Entre els seus seguidors poden citar-se Mario Pani Darqui en Mèxic, Oscar Niemeyer en Brasil, Antonio Bonet, Juan Kurchan, Jorge Ferrari Hardoy, Amancio Williams i Clorindo Testa (en el seu primer periodo creatiu) en Argentina, els docents i teòrics urbanistes Justino Serralta i Carlos Gómez Gavazzo en Uruguai, Francisco Javier Sáenz de Oiza en Espanya, Germán Samper Gnecco, Rogelio Salmona i Dicken Castro en Colòmbia, Shadrach Woods en Estats Units o Emilio Duhart, Roberto Dávila i Enrique Gebhard en Chile.

Per una atra part, en la tendència actual de les ciutats sostenibles, reconeguts urbanistes i especialistes del tema com Jane Jacobs, Jeff Speck i Brent Toderian coincidixen en els efectes negatius que té en la movilitat de les ciutats l'arquitectura urbana, i la seua expressió urbana, la ciutat industrial. Degut a que el model separa les tres principals funcions de la ciutat: residència, treball i recreació, s'induïx a l'aument de la distància que deuen recórrer les persones. Si be la distancia promig d'un viage a peu d'una persona és de 400 metros, una distància major a esta és impráctica realisar-la a peu. En el cas d'una urbanisació basada en l'arquitectura moderna, el ciutadà deu recórrer una distància molt major a esta, en lo que es veu induïda a usar un mig de transport motorisat. Per a la majoria dels casos, al no haver transport públic, la primera alternativa és l'automòvil privat. Per a contrarrestar estos efectes la corrent de movilitat sostenible estudia formes de millorar les condicions de movilitat, tenint com a bandera el Desenroll Orientat al Transport.

Obres i proyectes

Vore també: Anex:Obres de li Corbusier

Publicacions

En el nom de Charles-Édouard Jeanneret-Gris

• 1912 — Étude sur li mouvement d'art décoratif en Allemagne, La Chaux-de-Fonds, 1912.
• 1925 — La peinture moderne', en Amédée Ozenfant, París, 1925.

En el nom de li Corbusier

• 1918 — Après li cubisme, en Amédée Ozenfant, París 1918.
• 1923 — Vers unix architecture (Cap a una arquitectura), París 1923.
• 1924 — Urbanisme, París 1924.
• 1925 — L'art décoratif aujourd'hui, París 1925.
• 1925 — Almanach d'architecture moderne, París 1925.
• 1926 — Architecture d'époque machiniste, París 1926.
• 1928 — Requête adressée à la Société dones Nations, en Pierre Jeanneret, París 1928.
• 1928 — Unix maison, un palais, París 1928.
• 1930 — Précisions sur un état présent de l'architecture et de l'urbanisme, París 1930.
• 1931 — Clavier de couleur Salubra, Bâle 1931.
• 1931 — Requête à Monsieur li président du Conseil de la Société dones Nations, en Pierre Jeanneret, París 1931.
• 1933 — Croisade ou li crépuscule dones académies, París 1933.
• 1935 — La ville radieuse, Boulogne, 1935.
• 1935 — Aircraft, Londres–Nova York 1935.
• 1937 — Quand els cathédrales étaient blanches (Quan les catedrals eren blanques), París 1937.
• 1937 — Els tendances de l'architecture rationaliste en rapport avec la peinture et la sculpture, Roma, 1937.
• 1938 — Îlot insalubre n° 6, en Pierre Jeanneret, París 1938.
• 1938 — Dones canons, dones munitions? Merci, dones logis SVP, Boulogne 1938.
• 1939 — Li Lyrisme dones temps nouveaux et l'Urbanisme, Caramullar 1939.
• 1941 — Destin de París, París–Clarmont-Ferrand 1941.
• 1941 — Sur els quatre routes, París 1941.
• 1942 — La maison dones hommes, en François de Pierrefeu, París 1942.
• 1942 — Els constructions murondins, París–Clarmont-Ferrand 1942.
• 1943 — Entretien avec els étudiants dones écoles d'architecture, Paris, 1943
• 1943 — La Charte d'Athènes, París 1943 (adaptació per a la seua publicació) (Carta d'Atenes).

• 1945 — Els trois établissements humains, París 1945.
• 1946 — Propos d'urbanisme, París 1946.
• 1946 — Manière de penser l'urbanisme, Boulogne, 1946
• 1947 — U.N. headquarters, Nova York 1947
• 1948 — New world of space, Nova York, 1948
• 1948 — Grille C.I.A.M. d'urbanisme: mise en application de la Charte d'Athènes, Boulogne 1948
• 1950 — Li modulor, Boulogne 1950
• 1950 — Els problèmes de la normalisation: rapport présenté au Conseil économique, in La charte de l'habitat, vol.1, París 1950
• 1950 — L'unité d'habitation de Marseille, Souillac–Mulhouse 1950
• 1950 — Poésie sur Alger, París 1950
• 1954 — Unix petite maison, Zuric 1954.
• 1955 — Li Modulor II (La parole est aux usagers), Boulogne 1955
• 1955 — Architecture du bonheur, l'urbanisme est unix clef, París 1955
• 1955 — Li Poème de l'angle droit, París 1955.
• 1956 — Els plans de París: 1956-1922, París 1956
• 1957 — Von der Poesie dones Bauens, Zuric 1957
• 1959 — Second clavier dones couleurs, Bâle 1959
• 1960 — L'atelier de la recherche patiente, París 1960
• 1961 — Orsay París 1961, París 1961
• 1966 — Li voyage d'Orient (El viage d'Orient), París 1966
• 1966 — Mises au point, París 1966
• 1968 — Els maternelles vous parlent, París 1968
• 2006 — Conférences de Riu (1936). Introducció, selecció de texts i notes de Yannis Tsiomis. París, Flammarion, 2006.

Obra pictòrica

Monument a li Corbusier en Bietigheim-Bissingen (Alemània), obra de Jürgen Goertz.

Com escriu Daniel Gitalt Miracle, director del MACBA entre 1988 i 1994, en el seu text L'art una praxis lliure: «a l'hora d'evaluar-ho no podem prescindir de la seua extensa obra plàstica, que inclou pintura, dibuix, gravat, escultura, collage, etc., especialment perque com repetia “és en l'eixercici de les arts plàstiques a on he trobat la llacor intelectual del meu urbanisme i la meua arquitectura».

Ya en 1911, en iniciar la carrera d'arquitectura pinta aquarela de temàtica intimista en influències del cubisme, pero no serà fins a 1918, en conéixer a Amédée Ozenfant, quan es reafirma la seua vocació pictòrica. Junts assentaran les bases del purisme en manifests com “Après li cubisme” i la revista L’espirit noveau i participaran en exposicions en galeries com a L’Effort Moderne. En 1925 trenca en Ozenfant i coincidix en un dels seus grans amics, Fernand Léger, en el que s'influenciarà mútuament especialment en les décades dels 20 i 30.

La seua pintura contínua evolucionant, i a principis de la década de 1930 la dòna es convertirà en la seua temàtica principal, com es comenta en el llibre Li Corbusier dipinti i disegni: «apareixeran en formes vagament inspirades en Léger, en les que les sinuosidades dels seus cossos recordaran a les de les naturalea mortes[…] les representarà de mil maneres, pero sempre en una visió mediterrànea, solar, pánica, primigènia font creadora, de formes generoses i expressives, una espècia de deesa de la terra». A finals d'eixa década realisa els seus primers collages. En 1938 el Kunsthaus de Zuric li dedica la seua primera retrospectiva d'obra plàstica.

A mitan dels 40 s'inicia en l'escultura de la mà de Joseph Savina, que realisarà en tres dimensions els seus proyectes com Ozon o Ubu., en eixe moment també apareixen en la seua obra els bous, com destaca Juan Calatrava: «l'image del bou ocupa un paper important en el simbolisme cada volta més complex de l'obra plàstica corbuseriana, representant al mateix temps la força del la resurrecció primaveral front a l'obscuritat hivernal, la naturalea en continu canvi i moviment i la masculinitat front als aspectes femenins del cosmos». Ya en la década de 1950 la seua obra té un nou gran impuls «a partir dels 50 ocupa un lloc fonamental un aspecte fins a llavors escassament present en la seua producció: l'obra gràfica[…] obres individuals, o séries de gravats en coure, rodoides, litografia…, es aúnan el seu afany d'experimentació tècnica i el creixent èxit de les seues produccions plàstiques».

En la década dels 50 apareix un dels seus temes de madurea, la mà. La representació de la mà oberta, marcada pel seu pensament «plain main j’ai reçu plain main je donne» («he rebut a mans plenes, done a mans plenes»). La mà és el punt de contacte ent l'arquitecte i el món que li permet a este donar i rebre. Abans de la seua mort, expondrà en el Museu d'Art Modern de París en 1953 i 1962.

Despuix de la seua mort, el seu galeriste i amiga Heidi Webber va inaugurar en 1967 l'Heidi Webber Museum – Centre Li Corbusier en Zuric.

La seua obra ha segut exposta en galeries de Madrit, Barcelona, París, museus com el MNCARS, el MOMA, el MAXXI o el Moderna Museet entre molts uns atres.

Bibliografia

• Álvarez Benítez, Paula V (2020). "Àtic Beistegui: forcalls superposts". LC Revue de recherches sur Li Corbusier, 3, 42-61. ISSN:202660-4167. DOI: 10.4995/lc.2020.13868.
• BENEVOLO, Leonardo (1979). Barcelona: G.Gilia (ed.). Història de l'Arquitectura Moderna. ISBN 84-252-0797-5.

Rojo de Castro, Luis. "Metàfores obsessives i ideogramas [marques del surrealisme en la construcció del discurs de li Corbusier]" rita_ Revista Indexada de Texts Acadèmics, 4, 76-83. DOI: 10.24192/2386-7027(2015)(v4)(04)

• (2015).«Li Corbusier i el proyecte per a Saint Marie de la Tourette: De la cela a l'espai inefable».E.T.S. Arquitectura (UPM). Archiu Digital UPM.

Enllaços externs

• de la seua fundació. (francés)

  
  

  Referències