Anar al contingut

Andrea Palladio

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Andrea Palladio
«Palladio» redirigix ací. Per a atres acepcions, vore Paladi (desambiguació).


Andrea Palladio (castellanizado com Andrés Paladi), de nom real Andrea vaig donar Pietro della Góndola (Pàdua, 1508-Maser, 1580), va anar un important arquitecte italià de la República de Venècia. Va treballar fonamentalment en la ciutat de Vicenza i les seues afores, i també en la mateixa Venècia. Se li considera l'arquitecte que tal volta «millor va saber actualisar l'herència de les formes clàssiques en la realitat del moment central del cinquecento».[1] Les seues viles campestres i atres obres han influït de manera important en la arquitectura neoclàssica.

Vida i obra

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Retrat de Gian Giorgio Trissino (1510)

Va nàixer en Pàdua en 1508. Allí va estudiar junt a Giovanni Maria Falconetto, encara que la persona que més va influir en la seua formació va ser l'humaniste i arquitecte aficionat Gian Giorgio Trissino, convertit en el seu més decidit valedor. En ell va viajar a Roma en 1541.

[Palladio en Roma] es veu commocionat pel fet de que l'arquitectura dels antics, altament expressiva de continguts ideals i i de sentiments civils, anara també tècnicament perfecta, oferira una resposta a les exigències pràctiques i s'adaptara admirablemente tant alloc com a la funció. [...] En tota l'obra de Palladio apareixen ben clars estos dos moments: l'ideal clàssic com a suprema image d'un modo de vida civil perfecte, i la resposta a una exigència pràctica, el cenyir-se a circumstàncies específiques de lloc i de fet com a determinacions de dit ideal en els casos, sempre distints, de la vida real.


Els palaus

[editar | editar còdic]

Durant les seues estàncies en Roma (a la de 1541, li varen seguir dos més, en 1545 i en 1547)[3] va prendre molts apunts, no només de les ruïnes romanes sino també de les obres de Bramante, alguns dels quals varen ser arreplegats en les seues I quattro libri dell'Architettura, obra publicada quan tenia 62 anys, i per la que se li ha relacionat en Leon Battista Alberti. Una atra semblança en Alberti (concretament en la seua Temple Malatestiano de Rímini) va ser la forma en que va acometre la envoltura externa de la gòtica Basílica de Vicenza destinada a l'administració comunal.[1]

Basílica Palladiana, Vicenza.
[La solució de Palladio] va consistir en rodejar el núcleu medieval en una corona de pòrtics en dos pisos en arcadas, volteades airosa i rítmicamente, en la disposició dels vans serlianos, com Sansovino hi havia ya ideat per a la biblioteca de Sant Marcos, i en èxit tal que, des de llavors, va poder cridar-se també «motiu palladiano». La seración de columnillas i columnes, avall toscanas i dalt jónicas, de llindars i arcs sense massa apliques plàstics, llevat les estàtues mítiques que, per damunt del rebanc, prolonguen els eixos retallant-se sobre el cel, o la verda coberta del artesón gòtic, tenen tal émfasis musical i mètric que l'arquitectura sembla engrunsada a ritme de ball i fins as pot pautar com un poema yámbico.[4]
Erro al crear miniatura:
Frontera del Palau Valmarana en Vicenza.


Segons Giulio Carlo Argan, la solució adoptada per Palladio per a la basílica es va deure al seu propòsit de «donar a Vicenza dignitat i forma clàssiques evocant el seu orige romà». «Transformar un palau comunal gòtic per mig d'una envoltura clàssica fent d'ell una basílica civil romana implicava, en el pensament de l'artiste, impondre al núcleu vital de la comunitat urbana un assentament clàssic i modern a un temps. [...] La galeria repetix en la part superior els vans amplis i profunts del pòrtic, pero l'estructura que unix les arcades és més complexa, en major separació entre les miges columnes i les columnes laterals geminadas en profunditat. [...] Es tracta d'un espai en intervals clarament marcats segons un ritme trímetro yámbico: breu-llarga-breu. I en el mateix ritme, més apretat, es troben en els plens: columnita-mija columna, columnita».[3]

La Basílica de Vizenza (començada en 1549 i finalisada en 1614, trenta anys despuix de la mort de Palladio) va despertar l'interés de les famílies pudientes de Vicenza, que varen escomençar a encarregar-li la construcció de les seues palazzos urbans i dels seus vilas campestres. Es tractava de «una noblea ben enquadrada en l'estructura de la república, sense ambicions de poder, culta i laboriosa, especialment interessada, en eixe moment, en desenrollar la producció agrícola, en administrar sabiamente les vastes facendes que adquirix i en les que agrada de passar una part de l'any. La vida social, en suma, té un núcleu, la ciutat, i una vasta perifèria, el camp: d'ahí la distinció, i, a un temps, la relació entre els palaus urbans i les viles».[5]

Palau Chiericati.

Va ser tala cantitat de palazzos i atres construccions civils que va realisar que Vicenza va quedar identificada com la ciutat de Palladio, especialment la via major o Cors, que du el seu nom. Allí es troba el palau Chiericati (1551-1553), que destaca «per la novetat de les tribunas en els ànguls d'un ample pòrtic toscano adintelado i els seus acróteras plàstiques i geomètriques», i el palau Valmarana, en el que va utilisar pilastras d'orde jaganta al modo de Miguel Ángel en la basílica vaticana. L'orde jagant també ho va aplicar a les columnes de la loggia del Capitano (1571), o a l'inacabat palau Porte.[1]


[Els palaus urbans de Palladio] són, sobretot, cases dignes pero sense fastuositat, el prestigi urbà de la qual es confia més be a la noblea de les formes que a l'ostentació de la riquea o del poder; element essencial és la frontera, en la que les grans famílies volen contribuir, casi com es tractara d'un deure, al noble aspecte de la ciutat. Els palaus privats de Palladio... són molt distints per a entendre-nos de la massiça i altiva ostentació de poder del Palazzo Farnese de Roma.[...] Molts dels palaus de Palladio s'establixen sobre la via del Cors: les seues fronteres formen les parets d'esta, entesa com una arquitectura oberta i transitable el sostre de la qual és el cel. Cronològicament, es distribuïxen a lo llarc d'un periodo de trenta anys, i cada frontera presenta una forma pròpia, una originalísma compaginación dels elements de la morfologia clàssica. [...] Concebudes en funció del carrer... casi totes [les fronteres] presenten un primer orde rústic, casi un basamento, i només sobre este, a on el va del carrer es fa més lluminós, s'alcen els órdens de columnas i pilastras. [...] Compon les seues fronteres, preferentment, en un orde únic, jaganta, de columnes o pilastres, de tal modo que totes les profunditats i tots els resaltes, ya siguen reals o purament representats, es proyecten sobre una única superfície o, si més no, es compendian en una profunditat mínima.
Giulio Carlo Argan[6]

L'identificació de Palladio en la cultura clàssica, i singularment en Vitrubio, va alcançar la seua zénit en el teatre Olímpic (acabament per Vincenzo Scamozzi), en el que va reproduir en gran fidelitat la escena d'un teatre romà.[1] Segons Giulio Carlo Argan, esta última obra de Palladio és la prova de «fins a quin punt el carrer era per a Palladio elloc ideal de la vida urbana: en l'escena monumental del teatre, s'òbrin [tres] carrers de noble arquitectura, en perspectives molt àmplies, huidizas.»[3]


Les viles

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Viles palladianas.
Frontera principal de Vila Foscari (1560).

Sobre les viles palladianas escampades en els camps immediats a la ciutat de Vicenza, destaca la vila Capra (1567-1569), també coneguda com «La Rotonda», en la que «planteja quatre pòrtics de temples romans en elevador estereobato i columnes jónicas en mig de jardins que accedixen, pels quatre punts cardinals, a una gaveta en el centre de la qual s'ha instalat un cuasi panteón romà: Naturalea i Cultura no han trobat millor síntesis baix tan net llenguage clàssic». Una atra viles destacades són la vila Foscari o «de la Malcontenta» (1560), d'un sol pòrtic, o la vila Barbaro de Maser, en la frontera de la qual apareixen tímpans helènics i rellonges de sol, i que està decorada interiorment per Veronés.[7]

En freqüència les mateixes famílies que encarreguen a Palladio la construcció del seu palau en la ciutat li fan construir també la seua vila en el camp: palau i vila representen dos cares de la mateixa realitat social. La casa urbana s'inserta en una condició espacial donada, la perspectiva del carrer; la vila s'inserta en un ambient paisagístic sempre distint, obert a totes direccions. Sobre el carrer, el palau és una frontera, un pla frontal; sobre l'horisó i al paisage que la rodeja, la vila és un organisme articulat, condicionat per la varietat dels punts de vista, el caràcter de l'emplaçament, les pendents del terreny, etc. [...] Palladio planteja el problema en térmens clars: es tracta d'insertar una forma sòlida, una construcció geomètrica i volumètrica, en un espai natural que és distint en cada ocasió, i de trobar entre estes dos realitats... una relació d'harmonia i inclús de perfecta equivalència.[...] En la majoria dels casos la fascinació de les viles palladianas consistix, precisament, en esta concertada varietat de desenrolls temàtics: de la simplicitat de lo rústic a la solemnitat històric-religiosa del temple, del caràcter pràctic dels cossos secundaris destinats a les necessitats de la facenda agrícola a la refinadísima elegància dels cossos centrals destinats a atres funcions socials. Els parcs i els jardins, com a naturalea "educada" o formada per l'home, relacionen l'arquitectura en amplis espais cultivats, els tossals i els boscs...
Giulio Carlo Argan[8]


Les iglésies

[editar | editar còdic]
San Giorgio Maggiore

El classicisme de Palladio també s'aprecia, encara que en algun toc manierista en les iglésies que va construir en Venècia: San Giorgio Maggiore (1565), «de tres naus i profunt cor despuix de la capella major, situada en l'illa del seu nom i panorama obligat per a l'observador des de la piazzeta de Sant Marcos; la Iglésia del Redentor (1577), en la illa de Giudecca, que conta com l'anterior, «en cúpules i hastials i columnes jagantes soportant nítits frontones clàssics; i la iglésia de Sant Francesco della Vigna, i atres claustres i convents.[9]

Les dos iglésies veneciano, Sant Girogio Maggiore i la del Redentore presenten notables novetats respecte als esquemes tradicionals de l'arquitectura religiosa. «Els interiors són grans vans lluminosos, en els que es relacionen els espais laterals, en un desplegament continu de superfícies blanques accentuades per la major intensitat lumínica de les estructures. Més que llocs de devoció, són espais destinats a un rito que deu desenrollar-se a la llum del sol, en presència de la gent, sense ombra de misteri», diu Argan. Ademés, afig Argan, «la forma de les dos iglésies ve determinada per la seua situació en l'espai, en el paisage urbà». Sant Giorgio Maggiore, està a l'atre costat de l'ample canal de Sant Marcos, front a la basílica de Sant Marcos que es troba enfronte. Aixina «el campanile i la cúpula llaugera i transparent com una bola de vidre de Sant Giorgio» es corresponen, a distància, en les cúpules de Sant Marcs «que semblen de madreperla i el seu altíssim campanile, roig i blanc en el cel». «El pla del mur que està a la vista, de color roig clar, servix de fondo a la frontera blanca que és com una barrera blanca, intensament allumenada, entre l'espill de l'aigua i l'horisó. [...] Dos plans arrematats per tímpans triangulars, un més baix i més ample i un atre, el central, més alt i estret».[10]

Arquitectura: cronologia de treballs

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Un dels primers treballs de Palladio, Vila Godi.

La cronologia normalment referix al proyecte de les obres i no a la seua construcció.[11]



Els quatre llibres de l'arquitectura. Edicions en castellà

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Els quatre llibres de l'arquitectura.
Erro al crear miniatura:
Llibre primer de l'Arquitectura de Palladio (1625).

L'obra escrita més important de Palladio són Els quatre llibres de l'arquitectura (I quattro libri dell'architettura, en italià), un tractat d'arquitectura publicat en Venècia en 1570 en quatre seccions anomenades llibres, escrit i abundantment ilustrat de dissenys, seccions, i detalls d'elements d'arquitectura.

  • Andrea Palladio. Llibre primer de la Architectura d'Andrea Palladio que tracta de cinc ordenes per a fabricar, i atres advertències, traduzido (sic) de toscano en castellà, per Fracisco Praues, Architecto, i Mestre Major de les obres de La seua Majestad. En Valladolit, per Ivan Lasso (1625). Disponible en Biblioteca Digital Hispànica
  • Andres Paladi. Els quatro llibres d'arquitectura ;d'Andres Paladi, Vicentino, traduïts i ilustrats en notes per don Joseph Francisco Ortiz i Sanz. En Madrit, en l'Imprenta Real, sent regente D. Pedro Julian Pereyra... 1797.
  • Palladio, Andrea (2008). Els quatre llibres de l'arquitectura d'Andrea Palladio, 1ª (1797) edició, Madrit: Akal, pp. 512. ISBN 9788446028598..
  • Palladio, Andrea (2008). Les antiguetats de Roma, 1ª edició, Madrit: Akal, pp. 223. ISBN 9788446026976.

Influència

[editar | editar còdic]

Fins a mediats d'el XVIII, la arquitectura anglesa va estar baix l'influència total del cridat palladianisme. Els propietaris burguesos i nobles, que havien adquirit una nova consciència de la seua pròpia importància despuix de l'implantació de la monarquia constitucional, varen anar els primers en Europa en abandonar ellenguage formal barroc per a construir les seues residències, i els primers en buscar un ideal de creació més discret i moderat, pero que no deixara de ser digne i solemne. Ho varen trobar en l'arquitectura de Palladio, les construccions de la qual es caracterisaven per la seua senzillea i equilibri, basat en l'aplicació d'una estricta simetria i un sistema llògic de proporcions. En el XVII un important arquitecte anglés, Iñigo Jones, havia pres ya les seues obres com a model, de modo que el palladianisme va passar a ser considerat un estil anglés per excelència, contrapost al recarregat estil barroc que predominava en els països catòlics i absolutistas del restant d'Europa. En conseqüència, els arquitectes i propietaris anglesos varen elevar l'estil arquitectònic de Palladio a la categoria d'ideal, de norma de la que un no podia desviar-se. En esta concepció yacer l'idea de que la bellea era alguna cosa absolut, basat en lleis objectives i d'aplicació universal. Aixina, en part per la llabor de lord Burlington -el major coleccioniste dels seus dibuixos i introductor del seu llegat en Anglaterra- en la primera mitat d'el XVIII Anglaterra es va omplir de construccions palladianas, formades per cossos cúbics clarament definits i segons un estricte sistema de proporcions, en una decoració exterior molt austera i fronteres accentuades per un gran pòrtic a l'estil d'un temple antic, és dir, edificat sobre un zócalo d'obra rústica. A mitan d'el XVIII es va viure un segon auge en la construcció de viles que va originar l'aparició, davant les portes de Londres, de cases de camp de dimensions més reduïdes, propietat de la burguesia adinerada, com la de Wrotham Park, construïda en 1754 per Isaac Ware. El centre d'esta casa ho forma la gaveta d'una vila palladiana, en cinc rencs de finestres i un pòrtic jónico tetrástilo en frontón (arquitectura) irregular. Posteriorment, esta tradició seria transmesa a les colónies de Norteamérica, a on l'incipient burguesia alçaria les seues viles conforme a estos principis.

Galeria de fotos

[editar | editar còdic]


Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Hernández Perera (1990). , pp. 64.
  2. ↑ Argan, Giulio Carlo (1987). , pp. 222.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 Argan, Giulio Carlo (1987). , pp. 226.
  4. ↑ Hernández Perera (1990). , pp. 67.
  5. ↑ Argan, Giulio Carlo (1987). , pp. 224-225.
  6. ↑ Argan, Giulio Carlo (1987). , pp. 225-227.
  7. ↑ Hernández Perera (1990). , pp. 70-72.
  8. ↑ Argan, Giulio Carlo (1987). , pp. 229-232.
  9. ↑ Hernández Perera (1990). , pp. 71-72.
  10. ↑ Argan, Giulio Carlo (1987). , pp. 232-233.
  11. ↑ Vore: Centre Internazionale vaig donar Studi vaig donar Architettura Andrea Palladio, Vicenza (en italià)

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Argan, Giulio Carlo (1987). Renaixença i Barroc. II. De Miguel Ángel a Tiépolo, Madrit: Akal. ISBN 84-7600-248-3.
  • Guido, Beltramini (2009). Palladio, 1ª edició, Barcelona: Fundació la Caixa, Turner, pp. 305. ISBN 9788475068855.
  • Hernández Perera (1990). «El Cinquecento italià», José Milicua (ed.). Història Universal de l'Art, vol. 6, Barcelona: Planeta. ISBN 84-320-8906-0.
  • Manfred, Wundram (1999). Andrea Palladio, 1ª edició, Taschen. ISBN 9783822875872.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons

Commons


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Andrea_Palladio&oldid=1260618»