Monarquia constitucional

Monarquia constitucional

Plantilla:Sistemes de govern La monarquia constitucional, també coneguda com a monarquia llimitada o monarquia democràtica, és una forma de monarquia en la que el monarca eixercix la seua autoritat d'acort en una constitució i no està solament en la presa de decisions. En oposició a les monarquies absolutes (en les que un monarca és l'únic que pren les decisions), és una forma de govern, en el qual existix separació de poders, a on el monarca ostenta el poder eixecutiu nomenant al govern, mentres que el poder llegislatiu, ho eixercix una assamblea o parlament, habitualment electe pels ciutadans.A diferència de les monarquies absolutes, les constitucionals estan obligades a eixercir poders i autoritats dins dels llímits prescrits per un marc llegal establit. La ciència política distinguix entre monarquia constitucional i monarquia parlamentària. En les monarquies constitucionals, el rei conserva el poder eixecutiu (podent, per eixemple, dissoldre el parlament o donar sanció real a llegislació). En canvi, en les monarquies parlamentàries, el poder eixecutiu prové dellegislatiu, el qual és elegit pels ciutadans, sent el monarca una figura essencialment simbòlica. A nivell superficial, esta distinció pot ser difícil d'establir, ya que numeroses democràcies lliberals restringixen el poder monàrquic en la pràctica més que en la llei escrita, per eixemple, la constitució del Regne Unit, que otorga al monarca poders llegislatius i eixecutius substancials, encara que llimitats. Les monarquies constitucionals inclouen països com Liechtenstein, Mónaco, Marroc, Jordània, Kuwait, Baréin o Bhutan, a on la constitució otorga poders discrecionals substancials al sobirà, mentres que eixemples de monarquies parlamentàries inclouen països com el Regne Unit i atres regnes de la Mancomunidad, els Països Baixos, Espanya, Bèlgica, Noruega, Suècia, Lesotho, Malàsia, Tailàndia, Camboya o Japó, en els que el monarca reté un poder de decisió personal significativament menor, si és que algun, en l'eixercici de la seua autoritat. La monarquia constitucional pot referir-se a un sistema en el que el monarca actua com un cap d'Estat ceremonial polític i no partidiste segons la constitució, ya siga de manera codificada o no codificada. Si be la majoria dels monarques poden tindre autoritat formal i el govern pot operar llegalment en el seu nom, en la forma típica en Europa el monarca ya no establix personalment la política pública ni elegix als líders polítics. El politòlec Vernon Bogdanor, parafraseando a Thomas Macaulay, ha definit al monarca constitucional com «un sobirà que regna pero no governa».

Encara que les actuals monarquies són en la seua majoria parlamentàries, històricament no sempre ha segut aixina. Moltes de les monarquies han coexistit en constitucions fascistes (o en la pràctica fascistes) com en Itàlia (des de 1861, una monarquia constitucional regida pel Estatut Albertino de 1848, pero que a partir de 1922 va conviure en el règim dictatorial de Benito Mussolini) o Japó (la constitució japonesa de 1889 atribuïa amplis poders militars i polítics al emperador), o en dictaduras de govern militar com en Tailàndia, en 2007.

Història

 Monarquia constitucional o parlamentària.

 Monarquia de la Mancomunidad de Nacions (Commonwealth)

 Monarquia semi-constitucional

 Monarquia absoluta

 Entitat monàrquica a nivell sub-estatal

La monarquia constitucional més antiga que es remonta a l'antiguetat va ser la dels hititas. Eren un antic poble d'Anatolia que va viure durant la Edat de Bronze, el rei del qual tenia que compartir la seua autoritat en una assamblea, cridada el Panku, que era l'equivalent a una assamblea delliberativa o una llegislatura actual. Els membres del Panku procedien de famílies nobles disperses que treballaven com a representants dels seus súbdits en un panorama de tipo federal adjunt o subalterno.

La monarquia constitucional va ser un pas intermig o evolucionat davant l'aparició de les primeres repúblicas modernes com Estats Units i França especialment en el XIX. Es pretenia passar de monarquies absolutes, màximes representants del Antic Règim, a monarquies parlamentàries en un poder llimitat. La Constitució de 1791 va establir en França una monarquia constitucional. L'autoritat real va quedar supeditada a la de la llei. Va confirmar la separació de poders, el poder llegislatiu corresponia a una assamblea unicameral de 745 membres elegida per dos anys i indisoluble. El Rei Luis XVI va quedar encarregat del poder eixecutiu nomenant i revocant lliurement als seus ministres, no tenia el poder de legislar ni poder financer, no podia dissoldre l'assamblea, pero tenia dret a vet suspensivo, durant quatre anys, a les lleis que jujara injustes o inconvenients. La monarquia constitucional va terminar el 21 de setembre de 1792 quan l'assamblea llegislativa va proclamar l'abolició de la monarquia, donant pas a la Primera República francesa. Posteriorment la Monarquia de Juliol (1830 a 1848) també va ser una monarquia constitucional, otorgant-li al rei Luis Felipe I de França el poder eixecutiu i al parlament bicameral el poder llegislatiu. El Imperi alemà (Deutsches Reich, 1871-1918) va ser també una monarquia constitucional a nivell federal.

Monarquia constitucional i absoluta

Anglaterra, Escòcia i el Regne Unit

En el Regne d'Anglaterra, la Revolució Gloriosa de 1688 va impulsar la monarquia constitucional, restringida per lleis com el Bill of Rights 1689 i el Acta d'Establiment de 1701, encara que la primera forma de constitució es va promulgar en la Carta Magna de 1215. Al mateix temps, en el Escòcia, la Convenció d'Estats va promulgar la Llei de Reclamació de Drets 1689, que va posar llímits similars a la monarquia escocesa. Encara que la regna Ana va ser l'última monarca en vetar una llei del Parlament quan, l'11 de març de 1708, va bloquejar el proyecte de llei de la milícia escocesa, els monarques hannoverianos varen seguir dictant selectivament les polítiques governamentals. Per eixemple, el rei Jorge III va bloquejar constantment la Emancipació catòlica, lo que va acabar precipitant la dimissió de William Pitt el Jove com a primer ministre en 1801. L'influència del sobirà en l'elecció del primer ministre va ser disminuint paulatinament durant este periodo, rei Guillermo IV va ser l'últim monarca en destituir a un primer ministre, quan en 1834 va destituir a Lord Melbourne com a conseqüència de l'elecció de Melbourne de Lord John Russell, 1er comte Russellord John Russell com a líder de la Cámara. La regna Victoria va ser l'última monarca que va eixercir un verdader poder personal, pero este va ser disminuint a lo llarc del seu regnat. En 1839, es va convertir en l'última sobirana en mantindre a un primer ministre en el poder en contra de la voluntat del Parlament, quan la crisis de l'alcova va donar lloc a la retenció de l'administració de Lord Melbourne. Al final del seu regnat, no obstant, no va poder fer res per a bloquejar els inacceptables (per a ella) estrenes de William Gladstone, encara que va seguir eixercint el seu poder en els nomenaments del Gabinet, per eixemple en 1886 impedint l'elecció de Gladstone d'Hugh Childers com a Secretari de Guerra en favor de Sir Henry Campbell-Bannerman.

En l'actualitat, el paper del monarca britànic és, per convenció, efectivament ceremonial. En canvi, el Parlament Britànic i el Governe -principalment en el càrrec de primer ministre del Regne Unit- eixercixen els seus poders en virtut de la "Prerrogativa Real (o de la Corona)": en nom del monarca i a través dels poders que encara posseïx formalment el monarca.

Cap persona pot acceptar un càrrec públic important sense prestar un jurament de llealtat al Rei

. Llevat contades excepcions, el monarca està obligat per les convenció constitucional a actuar seguint el consell del Govern.

Europa continental

Polònia va desenrollar la primera constitució per a una monarquia en l'Europa continental, en la Constitució del 3 de maig de 1791; va ser la segona constitució d'un sol document en el món just despuix de la primera Constitució dels Estats Units republicana. La monarquia constitucional també es va donar breument en els primers anys de la Revolució Francesa, pero molt més àmpliament despuix. Es considera que Napoleón Bonaparte va ser el primer monarca que es va proclamar a sí mateixa com a encarnació de la nació, en lloc de com a governant designat divinamente; esta interpretació de la monarquia és pròpia de les monarquies constitucionals continentals. El filòsof alemà Georg Wilhelm Friedrich Hegel, en la seua obra Elements de la filosofia del dret (1820), va donar al concepte una justificació filosòfica que coincidia en l'evolució de la teoria política contemporànea i en la visió cristiana del dret natural del protestant. cristiana del dret natural. La previsió d'Hegel d'un monarca constitucional en poders molt llimitats la funció dels quals és encarnar el caràcter nacional i donar continuïtat constitucional en temps d'emergència es va reflectir en el desenroll de les monarquies constitucionals en Europa i Japó.

Monarquia eixecutiva contra monarquia ceremonial

Existixen a lo manco dos tipos diferents de monarquies constitucionals en el món modern: l'eixecutiva i la ceremonial. En les monarquies eixecutives, el monarca eixercix un poder significatiu (encara que no absolut). La monarquia baix este sistema de govern és una poderosa institució política (i social). Pel contrari, en les monarquies ceremonials, el monarca té poc o cap poder real o influència política directa, encara que en freqüència tenen una gran influència social i cultural. Monarquies constitucionals eixecutives: Bhutan, Baréin, Jordània, Kuwait, Liechtenstein, Mónaco, Marroc, Tastar i Tonga. Monarquies constitucionals ceremonials (denominades informalmente república coronada): Andorra, Antigua y Barbuda, Austràlia, Bahames, Bèlgica, Belize, Camboya, Canadà, Dinamarca, Granada, Jamaica, Japó, Lesotho, Luxemburc, Malàsia, Països Baixos, Nova Zelanda, Noruega, Papúa Nueva Guinea, Sant Cristóbal i Nieves, Santa Lucía, Sant Vicente i les Granadines, Illes Salomón, Espanya, Suècia, Tailàndia, Tuvalu i el Regne Unit. La monarquia ceremonial i l'eixecutiva, no deuen confondre's en els sistemes monàrquics democràtics i no democràtics. Per eixemple, en Liechtenstein i Mónaco, els monarques gobernant eixercixen un important poder eixecutiu. No obstant, no són monarques absoluts, i estos països es consideren generalment democràcies.

Monarquia constitucional moderna

Tal i com es va concebre originalment, un monarca constitucional era el cap del poder eixecutiu i una figura prou poderosa, encara que la seua poder estava llimitat per la constitució i el parlament elegit. És possible que alguns dels redactors de la Constitució d'Estats Units conceberen al president com un monarca constitucional elegit, tal i com s'entenia llavors el terme, seguint el relat del Montesquieu sobre la separació de poders.

El concepte actual de monarquia constitucional es va desenrollar en el Regne Unit, a on els parlaments elegits democràticament, i el seu líder, el primer ministre, eixercixen el poder, havent cedit els monarques el poder i quedant com a càrrec titular. En molts casos, els monarques, sense deixar d'estar en lo més alt de la jerarquia política i social, varen passar a tindre l'estatus de "servidors del poble" per a reflectir la nova posició igualitaria. En el transcurs de la Monarquia de Juliol de França, Luis Felipe I va ser cridat "Rei dels francesos" en lloc de "Rei de França". Despuix de la Unificació d'Alemània, Otto von Bismarck va rebujar el model britànic. En la monarquia constitucional establida baix la Constitució de l'Imperi Alemà que Bismarck va inspirar, el Kaiser conservava un considerable poder eixecutiu real, mentres que el Canceller Imperial no necessitava cap vot de confiança parlamentari i governava únicament per mandat imperial. No obstant, este model de monarquia constitucional va ser desacreditat i abolit despuix de la derrota d'Alemània en la Primera Guerra Mundial. Més tart, la Itàlia fascista també podria considerar-se una monarquia constitucional, ya que hi havia un rei com a cap d'Estat titular, mentres que el poder real ho ostentava Benito Mussolini en virtut d'una constitució. Açò va acabar per desacreditar a la monarquia italiana i va dur a la seua abolició en 1946. Despuix de la Segona Guerra Mundial, les monarquies europees supervivents varen adoptar casi sempre alguna variant del model de monarquia constitucional desenrollat originalment en el Regne Unit. Hui en dia es considera que una democràcia parlamentària que és una monarquia constitucional es diferencia d'una que és una república només en els detalls i no en el fondo. En abdós casos, el cap d'Estat titular -el monarca o el president- eixercita la funció tradicional d'encarnar i representar a la nació, mentres que el govern és portat a terme per un gabinet compost predominantment per Membres del Parlament elegits. No obstant, hi ha tres factors importants que distinguixen a les monarquies com el Regne Unit dels sistemes en els que el major poder podria recaure en el Parlament. Estos són: la Prerrogativa Real, en virtut de la qual el monarca pot eixercir el poder en determinades circumstàncies molt llimitades; la Immunitat Sobirana, en virtut de la qual el monarca no pot fer res mal davant la llei perque el govern responsable es considera en canvi responsable; i el monarca pugues no estar subjecte a les mateixes restriccions fiscals o d'us de la propietat que la majoria dels ciutadans. Atres privilegis poden ser nominals o ceremonials (per eixemple, quan l'eixecutiu, el poder judicial, la policia o les forces armades actuen baix l'autoritat de la Corona o li deuen llealtat). En l'actualitat, una miqueta més d'una quarta part de les monarquies constitucionals són països d'Europa Occidental, entre ells Regne Unit, Espanya, Països Baixos, Bèlgica, Noruega, Dinamarca, Luxemburc, Mónaco, Liechtenstein i Suècia. No obstant, les dos monarquies constitucionals més poblades del món es troben en Àsia: Japó i Tailàndia. En estos països, el primer ministre ostenta els poders quotidians de govern, mentres que el monarca conserva poders residuals (encara que no sempre insignificants). Els poders del monarca diferixen segons els països. En Dinamarca i Bèlgica, per eixemple, el monarca nomena formalment a un representant per a presidir la creació d'un govern de coalició despuix d'unes eleccions parlamentàries, mentres que en Noruega el Rei presidix reunions especials del cabinet. En casi tots els casos, el monarca seguix sent el cap de l'eixecutiu nominal, pero està obligat per convenció a actuar seguint el consell del Gabinet. Només unes poques monarquies (sobretot Japó i Suècia) han modificat les seues constitucions per a que el monarca deixe de ser siquiera el cap de l'eixecutiu nominal. Hi havia quinze monarquies constitucionals baix el mando de la reina Isabel II, que es coneixen com regnes de la Mancomunidad. A diferència d'alguns dels seus homòlecs europeus continentals, la monarca i els seus governadors generals en els regnes de la Mancomunidad tenen importants poders de "reserva" o "prerrogativa", que s'eixercixen en moments d'extrema emergència o crisis constitucional, normalment per a mantindre el govern parlamentari. Un cas en el que el Governador General va eixercir este poder es va produir durant la crisis constitucional australiana de 1975, quan el primer ministre australià, Gough Whitlam, va ser destituït pel governador general. El Senat australià havia amenaçat en bloquejar el presupost del Govern en negar-se a aprovar els proyectes de llei d'assignació necessaris. L'11 de novembre de 1975, Whitlam pretenia convocar unes eleccions a mitat del Senat per a intentar desbloquejar la situació. Quan va solicitar l'aprovació de les eleccions per part del governador general, este li va destituir com a primer ministre. Poc despuix va instalar en el seu lloc alíder de l'oposició Malcolm Fraser. Actuant en rapidea, ans que tots els parlamentaris s'enteraren del canvi de govern, Fraser i els seus aliats varen conseguir que s'aprovaren els proyectes de llei d'apropiació, i el Governador General va dissoldre el Parlament per a celebrar unes eleccions de doble dissolució. Fraser i el seu govern varen retornar en una gran majoria. Açò va donar lloc a moltes especulacions entre els partidaris de Whitlam sobre si este us dels poders de reserva del Governador General era apropiat, i si Austràlia deuria convertir-se en una república. No obstant, entre els partidaris de la monarquia constitucional, l'experiència va confirmar el valor de la monarquia com a font de controls i equilibris front als polítics elegits que pogueren buscar poders que excediren els conferits per la constitució i, en última instància, com salvaguarda front a la dictadura. En la monarquia constitucional de Tailàndia, el monarca és reconegut com a cap d'Estat, cap de les Forces Armades, defensor de la religió budista i defensor de la fe. L'anterior rei immediat, Bhumibol Adulyadej, va anar el monarca que més temps va regnar en el món i en tota l'història de Tailàndia, abans de fallir el 13 d'octubre de 2016. Bhumibol va regnar durant varis canvis polítics en el govern tailandés. Va eixercitar un paper influent en cada u d'ells, actuant a sovint com a mediador entre oponents polítics en disputa. (Vejau el paper de Bhumibol en Política tailandesa. Entre els poders que conserva el monarca tailandés en virtut de la Constitució, la lesa majestad protegix l'image del monarca i li permet eixercitar un paper en la política. Comporta estrictes sancions penals per als infractors. En general, el poble tailandés sent veneració per Bhumibol. Gran part de la seua influència social va sorgir d'esta reverència i dels esforços de millora socioeconòmica mampresos per la família real. En el Regne Unit, un debat freqüent se centra en quàn és apropiat que un monarca britànic actue. Quan un monarca actua, a sovint es produïx una controvèrsia política, en part perque es considera que la neutralitat de la corona es veu compromesa en favor d'un objectiu partidiste, mentres que alguns politòlecs defenen l'idea d'un "monarca intervencioniste" com a control de possibles accions illegals dels polítics. Per eixemple, el monarca del Regne Unit pot, en teoria, eixercir un vet absolut sobre la llegislació negant el consentiment real. No obstant, cap monarca ho ha fet des de 1708, i l'opinió generalisada és que este i molts atres poders polítics del monarca són poders caducs. Actualment existixen 43 monarquies en tot lo món.

Bibliografia

• (2001).«The Hattian and Hittite civilizations».Turkish Ministry of Culture.Ankara:
• (1970).«The European World».Little, Brown.Boston, MA:1

267–268.

• (1996).oxfordjournals. org/content/49/3/407 «The Monarchy and the Constitution».Parliamentary Affairs.49(3)

407–422.doi:10.1093/pa/49.3.407. — excerpted from (1995).«The Monarchy and the Constitution».Oxford University Press.

• (2008).google. com/books? id=kY-Tk0-quyoC «The Queen's Other Realms».Federation Press.Annandale:
• (1996).«Europe: A History».Oxford University Press.
• (2015).politics. co. uk/reference/monarchy/ «Monarchy - Background».
• G. W. F. Hegel(1991).«Elements of the Philosophy of Right».Cambridge University Press. — originally published as Georg Friedrich Wilhelm Hegel, Philosophie dones Rechts.
• (2011).cqpress. com/teps/encyps_315.1 «Constitutional Monarchy».CQ Press.doi:10.4135/9781608712434.
• (2006).«Barron's how to Prepare for the AP World History Examination».Barron's Educational Série.

google. com/books? id=9UuH2pwQOI4C&pg=PA177&redir_esc=y#v=onepage&q&f=false 177–178. — England and the Netherlands in the 17th and 18th centuries were parliamentary democracies.

• (1924).«The Spirit of Laws».Llegal Classics Library.
• (2002).«Queenship in Britain, 1660-1837: Royal Patronage, Court Culture, and Dynastic Politics».Manchester University Press.
• parliament. uk/site-information/glossary/crown-prerogative/ «Crown Prerogative».
• (2009).«Choosing the Republic».UNSW Press.
• royal. gov. uk/MonarchUK/HowtheMonarchyworks/Whatisconstitutionalmonarchy. aspx «What is constitutional monarchy?».
• royal. gov. uk/MonarchAndCommonwealth/QueenandCommonwealth/WhatisaCommonwealthRealm. aspx «What is a Commonwealth realm?».
• (2001).parliament. uk/ResearchBriefing/Summary/RP01-116 «Research Paper 01/116».