Isabel II del Regne Unit

Isabel II del Regne Unit

   

Isabel II del Regne Unit (Isabel Alejandra María; Mayfair, Londres, 21 d'abril de 1926-Castell de Balmoral, 8 de setembre de 2022) va ser reina del Regne Unit des del seu ascens al tro en febrer de 1952, fins a la seua mort en setembre de 2022, ademés de la sobirana dels Estats independents constituïts en regne que formen, o varen formar, part de la Mancomunidad de Nacions. El seu regnat de més de sèt décades va ser més durador que el de qualsevol un atre monarca britànic, el segon més extens de l'història per darrere de Luis XIV de França i el més llarc verificat d'una dòna. Va ser la principal figura política dels cincuenta y cuatro països membres de la Mancomunidad de Nacions. En el seu rol específic com a monarca del Regne Unit va ser, a la seua volta, la governadora suprema de l'Iglésia d'Anglaterra. El seu paper polític va comprendre grans àrees, va tindre funcions constitucionals significatives i va actuar com a foc de l'unitat nacional dels britànics i com a representant de la seua nació davant el món.

Va nàixer en Londres, sent la filla major dels ducs de York (més vesprada, els reis Jorge VI i Isabel) i va ser educada en la seua casa a càrrec de preceptores privats. El seu pare va ascendir al tro en 1936 despuix de l'abdicació del seu germà Eduardo VIII. Va escomençar a portar a terme funcions públiques durant la Segona Guerra Mundial, en servir en el Servici Territorial Auxiliar, la branca femenina del Eixèrcit Britànic de l'época. Quan el seu pare va fallir en 1952, Isabel, en 25 anys d'edat, es va convertir en reina del Regne Unit i d'atres sis països independents pertanyents Mancomunidad de Nacions: Canadà, Austràlia, Nova Zelanda, Suràfrica, Pakistan i Ceilan, aixina com en cap de dita organisació. La celebració de la seua coronació en 1953 va ser la primera en ser televisada. Entre 1956 i 2021, la mitat dels seus regnes, entre ells Suràfrica, Pakistan, Ceilan (posteriorment cridat Sri Lanka) i Barbados (que havia obtingut l'independència en 1966) es varen convertir en repúbliques. Com a reina, va ser assessorada per més de 170 primers ministres en tots els seus regnes. Les seues numeroses visites i reunions històriques varen incloure visites d'Estat a China en 1986, a Rússia en 1994 i a la República d'Irlanda en 2011, i reunions en cinc papes. En 1947 va contraure matrimoni en Felipe Mountbatten, en qui va tindre quatre fills: Carlos, Ana, Andrés i Eduardo. En 1992, any que Isabel va denominar annus horribilis («any horrible»), Carlos i Andrés es varen separar de les seues esposes, Ana es va divorciar i un incendi greu va destruir part del castell de Windsor. Els rumors sobre la situació matrimonial de Carlos i Diana, princesa de Gals, varen continuar i abdós es varen divorciar en 1996. A l'any següent, Diana va morir en un accident automovilístic en París i els mijos de comunicació varen criticar a la família real per mantindre's en reclusió durant els dies previs al seu funeral. Pese als ocasionals sentiments de republicanisme existents i les crítiques a la seua família, particularment durant la década de 1990, el respal a la monarquia en el Regne Unit es va mantindre constantment alt a lo llarc de la seua vida, de la mateixa manera que la seua popularitat personal.

En 2007 es va convertir en la monarca més longeva en l'història britànica en superar els 81 anys de vida de la seua tatarabuela, la regna Victoria. En 70 anys i 214 dies va ser la monarca en el regnat més llarc en l'història britànica —despuix de superar una volta més a la reina Victoria, qui va regnar durant 63 anys i 216 dies—, i en el segon més llarc de l'història europea, despuix dels 72 anys i 110 dies de Luis XIV de França. Els seus jubileu d'Argent, Rubí, Or, Diamant, Safir i Platí varen ser celebrats en 1977, 1992, 2002, 2012, 2017 i 2022, respectivament.

Isabel va morir el 8 de setembre de 2022 en el castell de Balmoral en Aberdeenshire, Escòcia, en 96 anys d'edat, i va ser succeïda en el tro pel seu fill major, el rei Carlos III. El seu funeral d'Estat va ser el 19 de setembre de 2022, i va anar el primer que es va celebrar en el Regne Unit des del de Winston Churchill en 1965.

Primers anys

Isabel va ser la primera filla del príncip Alberto, duc de York (més tarde rei Jorge VI) i la seua esposa Isabel, duquesa de York (més vesprada regna Isabel). El seu pare era el segon fill del rei Jorge V i de la reina María, i la seua mare era la filla menor de l'aristócrata escocés Claude Bowes-Lió, XIV comte de Strathmore i Kinghorne. Isabel va nàixer per cesàrea a les 2:40 GMT el 21 d'abril de 1926 en la casa londinenca dels seus yayos materns en el número 17 de Bruton Street, Mayfair. Després, va residir breument en una vivenda adquirida pels seus pares poc despuix del seu naiximent en el número 145 de Piccadilly en Londres i en la residència White Lodge en Parc Richmond. El 29 de maig de 1926, l'arquebisbe de York, Cosmo Lang, la va batejar baix la religió anglicana en la capella privada del palau de Buckingham (destruïda durant els bombardejos de Londres en la Segona Guerra Mundial); els seus padrins varen ser: els seus yayos paterns, el rei Jorge V i la reina María; el seu yayo matern, Claude Bowes-Lió; el seu tio besyayo patern, el príncip Arturo, duc de Connaught; la seua tia paterna, la princesa María del Regne Unit, i la seua tia materna, Lady Elphinstone. Va rebre els noms d'Elizabeth, en honor a la seua mare; Alexandra, per la mare de Jorge V (la seua besyaya paterna), que havia fallit sis mesos abans; i Mary, pel seu yaya paterna. En l'intimitat, era cridada «libet». Jorge V va apreciar molt a la seua neta i durant la seua greu maltia en 1929, les seues visites periòdiques li varen elevar l'ànim i li varen favorir en la seua recuperació, segons varen acreditar la prensa pública i els seus biógrafs posteriors.

La seua única germana va ser la princesa Margarita, naixcuda en 1930. Abdós varen ser educades en la seua casa baix supervisió de la seua mare i Marion Crawford, la seua institutriz, cridada informalmente «Crawfie». Les classes es concentraven principalment en història, llenguage, lliteratura i música. Per a consternació de la família real, Crawford més vesprada va publicar un llibre biogràfic sobre els primers anys d'Isabel i Margarita titulat The Little Princesses. Ellibre descriu l'amor d'Isabel pels cavalls i els gossos, la seua disciplina i la seua actitut de responsabilitat. Uns atres varen fer eco de tals observacions: Winston Churchill va descriure a Isabel quan tenia dos anys com «un personage. Té un aire d'autoritat i reflexió sorprenents per a un chiquet». La seua prima Margaret Rhodes la va descriure com «una chiqueta alegre, pero, fonamentalment, sensible i de bon comportament».

Hereua llegal de la Corona

En ser neta del monarca, el seu títul complet en nàixer era La seua Alteza Real la princesa Isabel de York. Estava tercera en la llínea de successió al tro darrere del seu tio, Eduardo, príncip de Gals i del seu pare, el duc Alberto de York. A pesar de que el seu naiximent va produir interés públic, no s'esperava que fora reina en tindre en conte que el príncip de Gals era jove i per lo tant, molts varen creure que es casaria i tindria fills. En 1936, quan el seu yayo va morir i Eduardo ho va succeir com a rei, Isabel va passar a ocupar el segon posat en la llínea de successió al tro despuix del seu pare. Eixe mateix any, Eduardo va abdicar despuix de la crisis constitucional causada per la seua proposta de matrimoni a Wallis Simpson, una divorciada nortamericana. A pesar de que llegalment podia casar-se, els ministres li varen recomanar que no ho fera, ya que el poble jamai l'acceptaria com a reina; com a monarca constitucional Eduardo estava obligat a acceptar el consell dels ministres. Jorge V havia expressat les seues opinions sobre el seu fill major: «Pregària a Deu que el meu fill major mai es case ni tinga fills, per a que res s'interponga entre Bertie i libet i el tro». En l'abdicació d'Eduardo VIII, el pare d'Isabel es va convertir en rei i ella en l'hereua llegal en el títul de El seu Alteza Real la princesa Isabel.

Va rebre classes particulars d'història constitucional per part d'Henry Marten, el rector del Colege Eton, i va deprendre l'idioma francés en l'ajuda de vàries institutrices. El moviment d'escultisme Girl Guides, la primera companyia del palau de Buckingham, es va formar específicament per a que poguera relacionar-se en chiquetes de la seua edat. Més vesprada, es va inscriure en l'organisació jovenil Siga Ranger.

En 1939, els seus pares varen realisar una gira per Canadà i els Estats Units. De la mateixa manera que en 1927, quan varen recórrer Austràlia i Nova Zelanda, Isabel va permanéixer en Gran Bretanya, ya que el rei va pensar que era massa jove per a efectuar visites públiques. Isabel «mirava llorosa» quan els seus pares s'anaven. Es comunicaven per cartes regularment i el 18 de maig, Isabel i els seus pares varen fer la primera cridada telefònica trasatlántica real.

Segona Guerra Mundial

Des de setembre de 1939, en l'esclat de la Segona Guerra Mundial, Isabel i la seua germana varen permanéixer en el castell de Balmoral, Escòcia, fins al Nadal de 1939, quan es varen mudar a Sandringham House en Norfolk. De febrer a maig de 1940, varen residir en Royalodge, fins que varen ser traslladades al castell de Windsor, a on varen permanéixer la major part dels següents cinc anys. La sugerència del destacat polític lord Hailsham de que les princeses anaren dutes a Canadà va ser rebujada per la mare d'Isabel, qui va declarar: «Les chiquetes no s'aniran sense mi. Yo no vaig a deixar al rei. I el rei mai s'anirà». En Windsor, les princeses varen realisar pantomimas en Nadal en ajuda de la Queen's Wool Fund —el Fondo de Llana de la Reina—, que va adquirir els hilados necessaris per a confeccionar penyores militars. En 1940, en catorze anys, va realisar la seua primera emissió de radi per al programa de la BBC Children's Hour, en el que va declarar:

Estem tractant de fer tot lo possible per a ajudar als nostres valents mariners, soldats i pilots, i també estem tractant de dur la nostra pròpia part del perill i la tristor de la guerra. Sabem, cada u de nosatres, que al final tot estarà be.

La princesa Isabel com subalterna segona honoraria del Servici Territorial Auxiliar de Dònes en frente d'una ambulància de l'eixèrcit, 1945.

En 1943, a l'edat de setze anys, va realisar la seua primera aparició pública en solitari en una visita a la Guàrdia de Granaders, de la que havia segut nomenada coronel en cap l'any anterior. A mida que s'acostava la seua 18.º natalici, varen ser modificades les lleis per a que poguera actuar com un dels cinc consellers d'Estat en el cas d'incapacitat del seu pare o per absència del mateix en l'estranger, com va ocórrer quan va visitar Itàlia en juliol de 1944. En febrer de 1945, va ingressar en el Servici Territorial Auxiliar de Dònes com Second Subaltern (tinent segona) honoraria en el número de servici 230873. Es va formar com a conductora i mecànica, i va ser promoguda a Junior Commander (capità) honoraria cinc mesos despuix.

Durant la guerra, es varen desenrollar plans per a sofocar al nacionalisme galés en afiliar-se Isabel més estretament en Gals. Els polítics galeses varen promoure la proposta de que es convertira en princesa de Gals en la seua 18.º natalici. L'idea va ser recolzada pel ministre de l'Interior, Herbert Morrison, pero va ser rebujada pel rei perque considerava que era un títul que pertanyia únicament a l'esposa del príncip de Gals. Ademés, este últim sempre havia segut l'hereu (per lo general, el fill major del sobirà) i Isabel era solament l'hereua llegal i podria ser reemplaçada en la llínea de successió si el rei tinguera un fill. En 1946, va ser inclosa en la comunitat galesa Gorsedd de Barts en l'Eisteddfod Nacional de Gals.

Isabel (primera a l'esquerra) en el balcó del Palau de Buckingham junt a la seua família i Winston Churchill el 8 de maig de 1945.

En el final de la guerra, en el Dia de la Victòria en Europa, Isabel i la seua germana es varen dispersar entre la multitut de forma anònima per a celebrar en els carrers de Londres. Més vesprada, va dir en una entrevista: «Els preguntem als nostres pares si podíem eixir i vore [la celebració] pel nostre conte. Recort que estàvem aterrorizades de que anàrem reconegudes... recorde les files de persones desconegudes unint els seus braços i caminant per Whitehall, tots vàrem ser simplement invadits per una marea de felicitat i consol». Dos anys més vesprada, va fer la seua primera gira per l'estranger quan va acompanyar als seus pares al sur d'Àfrica. Durant el recorregut, en una emissió especial a la Mancomunidad de Nacions el dia del seu vigèsim primer natalici, va prometre: «Declare davant vostés que la meua vida sancera, ya siga llarga o curta, serà dedicada al nostre servici i al servici de la nostra gran família imperial a la que tots pertanyem».

Matrimoni

En el Palau de Buckingham posant en una fotografia presa despuix de la seua boda. Retratats es troben el seu espós Felipe, alguns familiars i atres invitats, 1947.

Va conéixer al seu futur espós, el príncip Felipe de Grècia i Dinamarca, en 1934 i ho va tornar a vore en 1937. Despuix d'una atra reunió en el Britannia Royal Naval College en juliol de 1939, —en tan sol tretze anys— es va enamorar de Felipe, fill dels príncips Andrés de Grècia i Alicia de Battenberg, i varen escomençar a comunicar-se per cartes. Es varen casar el 20 de novembre de 1947 en l'abadia de Westminster. Abdós són neboda i tio en tercer grau per part del rei Christian IX de Dinamarca i cosins tercers per part de la reina Victoria. Abans del matrimoni, Felipe va renunciar als seus títuls grecs i danesos, es va convertir de l'ortodòxia grega al anglicanisme i va adoptar la denominació de tinent Felipe Mountbatten, prenent ellinage de la família britànica de la seua mare. Just abans de la boda, va ser designat duc d'Edimburc i va rebre el tractament de El seu Alteza Real.

El matrimoni no va estar exent de polèmiques: Felipe no posseïa capacitat financera, provenia de l'estranger (a través d'un súbdit britànic) i tenia germanes que s'havien casat en nobles alemans relacionats en els nazis. Marion Crawford va escriure: «Alguns dels consellers del rei no ho creïen suficientment bo per a ella. Era un príncip sense llar ni regne...». Si be la mare d'Isabel es va opondre inicialment a la relació, més tarde li va dir al biógraf Tim Heald que Felipe era un «cavaller anglés».

Varen rebre 2500 regals de boda provinents de tot lo món, encara que Gran Bretanya encara no s'havia recuperat de la devastación de la guerra. Isabel, inclús, va necessitar de cupons de racionament per a adquirir els materials per al seu vestit de nóvia, dissenyat per el modisto Norman Hartnell en setí de color marfil i decorat en fil d'argent, brodats de tul i 10 000 perlas blanques importades directament d'Amèrica. El seu ram d'orquídees blanques i de mirto, extret de l'arbust que havia plantat la reina Victoria despuix de la seua boda, va ser depositat en la tomba del soldat desconegut, acte que la seua mare havia realisat també en 1923. Despuix de la cerimònia religiosa, es va oferir un menjar als invitats en el palau de Buckingham.

En la Gran Bretanya de posguerra, no era acceptable que les relacions alemanes de la família del duc d'Edimburc anaren invitades a la boda, incloent-se a les seues tres germanes. Una de les notables absències va ser Eduardo, l'antic rei, que no va ser invitat, mentres que la seua germana, la princesa María, es va absentar per problemes de salut. Ronald Storrs va afirmar que no va concórrer en protesta per l'exclusió del seu germà.

La cerimònia va estar oficiada per l'arquebisbe de Canterbury i el de York. Es va contar en la presència d'huit dames d'honor, entre elles la prima d'Isabel, Margaret Rhodes. La boda va tindre més de 2000 invitats i la ràdio BBC va transmetre en viu la celebració. El primer ministre Winston Churchill va definir el festeig com «un toc de color en el dur camí que devem recórrer». Michael Parker, amic i secretari privat de Felipe, va declarar que «[Felipe] s'avorria terriblement en totes les obligacions de la realea, tots eixos compromisos formals i premudes de mans... No era lo seu».

Isabel va donar a llum al seu primer fill, el príncip Carlos, el 14 de novembre de 1948, menys d'un més en acabant de que Jorge VI emetera una palesa real, la qual permetia als seus fills utilisar el tractament i títul de príncip o princesa. La parella va tindre una filla en 1950, la princesa Ana.

Despuix de la boda, la parella real va residir en Windlesham Moor prop del castell de Windsor, fins al 4 de juliol de 1949, quan es varen instalar en Clarence House, en Londres. Durant repetides ocasions entre 1949 i 1951, el duc d'Edimburc va ser destinat al protectorat britànic de Malta com a oficial de la Marina Real. Tant ell com la seua esposa, varen viure de forma intercalada, durant varis mesos, en ellogaret maltés de Gwardamangia, en Vila Guardamangia i en la casa llogada del tio de Felipe, lord Mountbatten. No obstant, els seus fills varen permanéixer en el Regne Unit.

Regnat

Successió i coronació

Artícul principal → Coronació d'Isabel II del Regne Unit.

Retrate de coronació per Cecil Beaton, 1953.

En decembre de 1936 el rei Eduardo VIII del Regne Unit va abdicar per a poder contraure matrimoni en la divorciada plebea Wallis Simpson d'Estats Units, convertint al seu germà menor Alberto en el nou monarca en el nom de Jorge VI del Regne Unit i a la seua neboda Isabel en princesa hereua. Des de llavors, jove, pero decidida, va escomençar a configurar la seua image com a futura reina. La salut de Jorge VI va empijorar considerablement durant 1951 (se li va diagnosticar càncer de pulmó en setembre, va patir una obstrucció arterial i se li va practicar una resecció pulmonar) i Isabel pronte ho va reemplaçar en pràcticament tots els actes públics. En octubre d'eixe any, va realisar una gira per Canadà i va visitar al president dels Estats Units, Harry S. Truman en Washington; en el viage, el seu secretari privat, Martin Charteris, duya en si la declaració d'adheriment, en cas que el rei morira durant la gira. A principis de 1952, Isabel i Felipe varen partir per a una gira per Austràlia, Nova Zelanda i Kènia. El 6 de febrer de 1952, quan a penes havien aplegat a Sagana Lodge —la seua residència en este últim país— i despuix de passar una nit en l'hotel Treetops, varen rebre la notícia de la mort del rei. Felipe va ser l'encarregat de transmetre-li el fet a la nova reina. Charteris li va demanar que triara un nom per a eixercitar el càrrec; va optar per Isabel, «per supost», segons va declarar. Va ser proclamada reina i la comitiva real es va afanyar per a retornar al Regne Unit, a on el matrimoni va ser traslladat al palau de Buckingham.

En l'adheriment d'Isabel, semblava provable que la casa real duguera el nom del seu marit. Lord Mountbatten va pensar que es convertiria, a partir de llavors, en la Casa Mountbatten, ya que Isabel hauria pres ellinage de Felipe despuix del matrimoni. No obstant, la regna María i el primer ministre britànic Winston Churchill es varen manifestar a favor de mantindre el nom de la Casa de Windsor. El duc, per la seua banda, es va queixar: «soc l'únic home en el país al com no se li permet donar el seu llinage als seus propis fills». En 1953, despuix de la mort de la reina María el 24 de març de 1953 i la renúncia de Churchill en 1955, es va adoptar ellinage Mountbatten-Windsor per a Felipe i els descendents masculins d'Isabel que no posseïxquen títuls reals.

En mig dels preparatius per a la coronació, la princesa Margarita va informar a la seua germana de que volia casar-se en Peter Townsend, un plebeyo divorciat setze anys major que ella i en dos fills del seu anterior matrimoni. La reina els va demanar que esperaren un any; en paraules de Martin Charteris, «la reina va ser naturalment simpàtica en la princesa, pero crec que ella va pensar —més be, va esperar— que en un moment donat, el festeig terminara». Els polítics d'alt ranc estaven en contra de l'unió i l'Iglésia d'Anglaterra no permetia el matrimoni despuix del divorç. Si Margarita contrea matrimoni civil, tenia que renunciar al seu dret de successió. Finalment, va decidir abandonar els seus plans en Townsend. En 1960, es va casar en Antony Armstrong-Jones, I comte de Snowdon. La parella es va divorciar en 1978 i Margarita no va tornar a casar-se.

A pesar del decés de la reina María, dèu semanes abans de la coronació, esta es va celebrar en l'Abadia de Westminster el 2 de juny de 1953. Abans de morir, la reina María havia aclarit que en cas del seu decés la coronació no devia pospondre's. Tota la cerimònia, en excepció de l'unció i la comunió, va ser televisada per primera volta en l'història britànica i la cobertura va ser fonamental per a impulsar-li popularitat al mig; el número de llicències de televisió en el Regne Unit es va duplicar a tres millons, i més de vint millons d'espectadors varen vore l'event en les cases dels seus amics o veïns. En Amèrica del Nort, poc menys de cent millons d'espectadors varen vore les transmissions. Isabel va lluir un vestit encarregat a Norman Hartnell brodat, segons les seues instruccions, en els emblemes florals dels països de la Mancomunidad de Nacions: rosa Tudor anglesa, penca escocés, porro galés, shamrock irlandés, zarzo dorat australià, full d'arce canadenc, falaguera plateado neozelandés, protea surafricana, loto sagrat per a Índia i Ceilan, i blat, cotó i yute per a Pakistan. Va ser la monarca que més temps ha regnat en l'història britànica. Solament atres cinc reis i reines han regnat al Regne Unit durant més de cinquanta anys: Victoria (sesenta y tres anys), Jorge III (cincuenta y nueve anys), Enrique III (cincuenta y seis anys), Eduardo III (cinquanta anys) i Jacobo I (cincuenta y ocho anys).

Continuant en l'evolució de la Mancomunidad de Nacions

Vore també: Mancomunidad de Nacions

Els regnes d'Isabel (roig clar i rosa) i els seus territoris i protectorat (roig obscur) al començ del seu regnat en 1952.

A lo llarc de la seua vida, va ser testic de la transformació progressiva del Imperi britànic a la Mancomunidad de Nacions. En el moment de la seua ascensió al tro en 1952, el seu paper com a cap nominal de varis Estats independents ya es trobava establit. Entre 1953 i 1954, la reina i el seu marit es varen embarcar en una gira de sis mesos al voltant del món, convertint-se en la primera reina d'Austràlia i Nova Zelanda en visitar estos països. Durant el recorregut, les multituts que s'acostaven eren immenses; es va calcular que tres quartes parts de la població australiana varen observar passar a Isabel. A lo llarc del seu regnat, ha realisat numeroses visites d'Estat a atres països, en especial a aquells pertanyents a la Mancomunidad de Nacions, lo que la va dur a ser la monarca que més ha viajat en l'història de Regne Unit.

En 1956, el primer ministre francés Guy Mollet i el primer ministre britànic Anthony Eden, varen debatre sobre la possibilitat d'incloure a França en la Mancomunidad de Nacions. La proposta mai va ser acceptada, i a l'any següent França va firmar els Tractats de Roma, que establien la creació de la Comunitat Econòmica Europea, precursora de l'Unió Europea. En novembre de 1956, Regne Unit i França varen invadir Egipte en un intent fallanc per recuperar el canal de Suez. La polèmica es va desnugar quan lord Mountbatten va declarar que la reina es va opondre a l'invasió, a l'hora que Eden va negar tal afirmació i finalment va dimitir dos mesos despuix.

L'absència d'un mecanisme formal en el Partit Conservador per a l'elecció d'un líder significava que, despuix de la dimissió d'Eden, li corresponia a la reina decidir quí integrarien la comissió per a formar el nou govern. Eden va recomanar a Isabel que ho consultara en lord Salisbury (el lord president del Consell). Lord Salisbury i lord Kilmuir (el lord canceller) varen consultar al Gabinet, a Winston Churchill i als llegisladors del Consell d'Administració del Comité 1922; com a resultat, Isabel va nomenar al seu candidat recomanat: Harold Macmillan.

En 1957, la crisis de Suez i l'elecció del successor d'Eden varen dur a la primera gran crítica contra la reina. En una publicació editada i produïda per lord Altrincham, ella va acusar de «haver perdut el contacte». Altrincham va ser denunciat per vàries figures públiques i agredit físicament per un membre del públic enfadat pels seus comentaris. Sis anys despuix en 1963, Macmillan va dimitir i va recomanar a la reina de designar com a primer ministre al comte Home, consell que va seguir. També seria una atra volta el blanc de les crítiques pel nomenament del primer ministre en l'assessorament d'un chicotet grup de ministres, o solament un d'ells. En 1965, els conservadors varen optar per un mecanisme formal per a l'elecció d'un líder, lo que la va eximir de participar.

Assentada junt al príncip Felipe en els trons del Parlament canadenc, 1957.

En 1957, Isabel va realisar una visita d'Estat en representació de la Mancomunidad de Nacions als Estats Units, a on es va dirigir a l'Assamblea General de les Nacions Unides. En la mateixa gira, va inaugurar la vigèsim tercera sessió parlamentària de Canadà, convertint-se en el primer monarca d'eixe país en realisar-ho. Dos anys més vesprada, va tornar a visitar Estats Units com a representant de Canadà. En 1961, va realisar una gira per Chipre, Índia, Pakistan, Nepal i Iran. Durant una visita a Ghana el mateix any, va desestimar els temors sobre la seua seguritat, a pesar de que el president Kwame Nkrumah, qui l'havia reemplaçat com cap d'Estat, era un blanc per als assessins. Harold Macmillan va escriure: «La reina sempre ha segut absolutament decidida... És impacient en l'actitut que prenen cap a ella com si fora... una estrela de cine... de veres té "el cor i l'estòmec d'un home"... ama el deure i lo que significa el ser una reina». En 1959, junt al president Dwight D. Eisenhower, va inaugurar oficialment la via marítima del Sant Lorenzo, sistema d'esclusa, conductes i canals que permet als bucs oceànics viajar des del oceà Atlàntic fins al llac Superior.

Els seus embarassos dels príncips Andrés i Eduardo en 1959 i 1963 respectivament, varen ser les dos úniques ocasions en les que la reina es va absentar en les cerimònies d'obertura de les sessions parlamentàries del Regne Unit. Ademés de complir en els seus actes tradicionals, també va instituir nous hàbits. La seua primera passejada real, rodejada per membres del públic en general, va tindre lloc durant una gira per Austràlia i Nova Zelanda en 1970.

Les décades de 1960 i 1970 varen estar marcades per una acceleració de la descolonisació d'Àfrica i el Carib. Més de vint països es varen independisar del Regne Unit com a part d'una transició planificada cap a un govern autònom. En 1965, no obstant, el primer ministre de Rhodèsia, Ian Smith, autoproclamó l'independència pese a l'oposició dels moviments dels negres, retirant-la de la Mancomunidad de Nacions. Encara que la reina va despedir a Smith en una declaració formal i la comunitat internacional va aplicar sancions contra Rhodèsia, el règim de Smith va perdurar per més d'una década.

En febrer de 1974, el primer ministre britànic Edward Heath va cridar a eleccions generals en mig de la gira de la reina per la Conca del Pacífic, per lo que va deure interrompre la seua visita per a volar de tornada a Gran Bretanya. El resultat inconcluso de l'elecció va significar que Heath, el Partit Conservador De la qual tenia la major cantitat de vots, pero no la majoria absoluta, podria permanéixer en el càrrec si es formava una coalició en els lliberals. Heath va renunciar quan les discussions sobre la formació d'un govern cooperatiu varen fracassar, en acabant de que la reina parlara en el líder de l'oposició, el laborista Harold Wilson, per a formar un govern.

Un any més vesprada, en la crisis constitucional australiana de 1975, el primer ministre australià Gough Whitlam va ser destituït del seu càrrec pel governador general sir John Kerr, en acabant de que el Senat rebujara les propostes de presupost de Whitlam. Com Whitlam tenia la majoria de vots en la Cambra de Representants, el president Gordon Scholes es va comunicar en Isabel per a revertir la decisió de Kerr. La reina es va negar, afirmant que no intervindria en les decisions reservades per al governador general segons lo establit en la Constitució d'Austràlia. Esta crisis va alimentar al republicanisme australià.

Jubileu d'Argent

Líders dels estats del G7, membres de la família real i Isabel (centre, en groc), Londres, 1977.

En 1977, Isabel va celebrar el seu Jubileu d'Argent com a reina, per al qual es varen portar a terme festes i events a lo llarc de tot Regne Unit, molts dels quals varen coincidir en gires nacionals i viages per països membres de la Mancomunidad. Les celebracions varen reafirmar la popularitat de la reina, pese a les notes negatives de la prensa que es trobava més enfocada en la separació de la princesa Margarita del seu marit. En febrer de 1977, es varen realisar algunes cerimònies religioses a lo llarc de tot el més. El 17 de maig va realisar una gira per mig de Glasgow i a la seua volta, va concretar atres viages d'Estat a Samoa Occidental, Austràlia, Nova Zelanda, Tonga, Fiji, Tasmania, Papúa Nueva Guinea, Canadà i l'Índia. Al final, es va calcular que la reina junt al seu marit havien recorregut més de 56 000 millas. El 6 de juny de 1977, varen escomençar les celebracions corresponents al seu jubileu d'argent com a reina i un dia despuix, es va dirigir en el carruage Gold State Coach a la catedral de Sant Pablo de Londres per a un servici d'acció de gràcies al com varen assistir caps d'Estat de tot lo món i primers ministres britànics retirats. Despuix, va assistir en la seua família a un almorzar en Guildhall, a on va pronunciar un discurs i de tornada al palau de Buckingham va saludar des del balcó a la multitut present. Es va estimar que cinccents millons de persones varen observar la processó per televisió.

En 1978 va rebre al dictador comuniste de Romania, Nicolae Ceaușescu, en una visita d'Estat. Per a l'any següent, la vida d'Isabel va estar marcada per dos fets: el desenmascaramiento d'Anthony Blunt —el conservador de les obres pictòriques de la reina— com un espia comuniste, i l'assessinat del seu tio polític lord Mountbatten per part del Eixèrcit Republicà Irlandés Provisional.

D'acort en Paul Martin, a finals de la década de 1970 Isabel estava preocupada perque «la Corona tenia poc sentit» per al primer ministre canadenc Pierre Trudeau. Tony Benn va dir que la reina es trobava «decepcionada» en Trudeau; per una atra part, estes declaracions varen semblar confirmar-se per la seua actitut per a en la reina, per eixemple, quan es va esgolar per les baranes del palau de Buckingham i va efectuar algunes piruetes darrere d'Isabel en 1977, o quan va eliminar alguns símbols reals de Canadà durant el seu mandat. En 1980, alguns polítics canadencs varen arribar a Londres per a discutir la repatriació de la constitució canadenca i varen trobar a Isabel «millor informada sobre el cas constitucional de Canadà, més que qualsevol dels polítics o burócratas britànics». Estava interessada en el debat constitucional despuix del fracàs del proyecte de la llei C-60, que havia afectat el seu paper com cap d'Estat. La repatriació havia sofocat el paper del Parlament britànic en la constitució canadenca, pero es va mantindre la monarquia. Trudeau va dir en les seues memòries: «La reina va favorir el meu intent per reformar la Constitució. Sempre em va impressionar no solament per la gràcia que emetia en públic en tot moment, sino també pel saber que va mostrar durant una conversació privada».

Anys 1980

Isabel montant a «Burmese» en la cerimònia de Trooping the Colour.

Durant la cerimònia Trooping the Colour de 1981 i a només sis semanes de la boda del príncip Carlos i Diana Spencer, es varen efectuar sis dispars contra la reina des d'una distància curta mentres cavalcava camí a The Mall en el seu cavall «Burmese». Posteriorment, la policia va descobrir que les bals disparades eren de goma. L'agressor de dèsset anys d'edat, Marcus Sargeant, va ser condenat a cinc anys de presó i lliberat despuix de tres. Es va elogiar àmpliament la calma que va mantindre la reina i la seua habilitat per a cavalcar. Des d'abril a setembre d'eixe any, la reina va estar especialment orgullosa i un tant ansiosa del seu fill Andrés, mentres est servia en les Forces Armades britàniques durant la guerra de les Malvines. El 9 de juliol de l'any següent, quan va despertar en la seua habitació del palau de Buckingham, va trobar a un intrús, Michael Fagan, parat al peu dellit. Va mantindre la calma mentres es va comunicar en el departament central de policia, i va conversar en Fagan fins que les autoritats varen aplegar sèt minuts despuix. A pesar de que va rebre al president Ronald Reagan en el castell de Windsor en 1982 i va visitar el seu rancho de Califòrnia en 1983, es va molestar quan el govern nortamericà va ordenar l'invasió de Granada, un dels seus regnes del Carib, sense el seu consentiment previ. La visita del papa Juan Pablo II en 1982 va ser la primera visita d'un papa catòlic al Regne Unit en 450 anys. Durant la década de 1980, el gran interés mediàtic en les opinions i la vida privada de la família real britànica va dur a una série d'històries sensacionalistes dins de la prensa, encara que no totes varen ser certes. L'editor de periòdic Donald Trelford va escriure en The Observer el 21 de setembre de 1986: «el serial televisiu real ha aplegat a tal grau d'interés públic que ellímit entre la realitat i la ficció s'ha perdut de vista. No és just que alguns papers no corroboren les afirmacions o accepte desmentits: no els importa si les històries són verdaderes o no».^{cita requerida} Es va informar, inclusivament, en l'edició de The Sunday Claves del 20 de juliol de 1986, que Isabel estava preocupada de que les polítiques econòmiques de la primera ministra britànica Margaret Thatcher promogueren una major divisió social, i que ademés es trobava alarmada per l'alt índex de desocupació, els disturbis de 1981, la violència de la folga de miners de 1984 i la negativa de Thatcher a aplicar sancions contra el apartheid en Suràfrica. Les fonts dels rumors incloïen a l'ajudant real Michael Shea i al secretari general de la Mancomunidad de Nacions Ramphal Shridath, encara que Shea va aclarir que les seues afirmacions varen ser tretes de context i modificades per la prensa. Thatcher supostament va dir que la reina votaria pel Partit Social Demócrata, els opositors polítics de Thatcher. El biógraf de la primera ministra, John Campbell, va afirmar que «els reportes només eren un péntol de travesuras del periodisme». Per a desmentir els informes d'acrimonia entre elles, Thatcher va admetre més tarde la seua admiració per la reina i, despuix l'assunció de John Major, Isabel va otorgar dos honors a Thatcher: l'Orde del Mèrit i l'Orde de la Jarretera.

En 1987, el nou govern electe en Fiji va ser depost per un colp militar. Isabel, com a cap d'Estat, va recolzar els intents del governador general, Ratu sir Penaia Ganilau, per a afiançar el poder eixecutiu i negociar un acort. Elíder del colp, Sitiveni Rabuka, va depondre a Ganilau, va abolir la monarquia i va declarar a Fiji una república. A principis de 1991, l'esperit republicà en Gran Bretanya va aumentar per les estimacions que feya la prensa sobre el patrimoni particular de la reina, les quals varen ser refutades pel palau, i els rumors sobre els festejos i tensions matrimonials en la seua extensa família. La participació dels membres més jóvens de la realea en l'event de beneficencia It's a Royal Knockout va ser ridiculisada, i la reina va ser el blanc de la sàtira.

Anys 1990

En 1991, a raïl de la victòria en la guerra del Golf, Isabel es va convertir en el primer monarca en abordar una sessió en el Congrés dels Estats Units. A l'any següent, va intentar salvar el matrimoni del seu fill major, Carlos, per mig d'assessoria per a ell i la seua esposa, Diana, i aixina tractar de reconciliar-els.

El príncip Felipe i Isabel II, octubre de 1992.

En un discurs pronunciat el 24 de novembre de 1992 per a commemorar el 40.º aniversari de la seua ascensió al tro, la reina va cridar a 1992 la seua annus horribilis, és dir, «any horrible». En març, el seu segon fill, el príncip Andrés, duc de York, i la seua esposa Sarah, es varen separar. En abril, la seua filla Ana es va divorciar del seu marit, el capità Mark Phillips. Durant una visita d'Estat a Alemània en octubre, manifestants furiosos li varen tirar ous en Dresde, i en novembre el castell de Windsor va sofrir severs danys despuix d'un incendi devastador. La monarquia va rebre crítiques en aument i l'escrutini públic. En un discurs inusualment personal, Isabel va expressar que tota institució espera rebre crítiques, pero va sugerir que estes devien expressar-se en un «toc d'humor, tendrea i comprensió». Dos dies més vesprada, el primer ministre John Major va anunciar reformes en les finances reals que s'havien planejat des de l'any anterior, incloent un pagament d'impost sobre la renda per primera volta, començant en 1993, i una reducció de la llista civil. En decembre, Carlos i Diana es varen separar formalment, i l'any va finalisar en una demanda de la reina al periòdic The Sun per violació de drets d'autor quan es va publicar el text del seu mensage anual de Nadal dos dies abans de la seua emissió. El diari es va vore obligat a pagar les despeses llegals i donó 200 000 lliures a obres benèfiques.

En els anys següents, els rumors sobre l'estat matrimonial entre Carlos i Diana varen continuar. En consulta en el primer ministre Major, l'arquebisbe de Canterbury, George Carey, el seu secretari privat, Robert Fellowes, i el seu marit, Isabeli va escriure a Carlos i Diana en decembre de 1995 dient que el divorç era una opció desijable. Un any despuix del divorç que va tindre lloc en 1996, Diana va morir en un accident automovilístic en París el 31 d'agost de 1997, moment en que la reina es trobava de vacacions en Balmoral en el seu fill i nets. Els dos fills de Diana volien anar a l'iglésia, aixina que els seus yayos els varen dur de matí. Despuix d'una única aparició pública, durant cinc dies la reina i el duc varen protegir als seus nets de l'intens interés de la prensa, mantenint-els en Balmoral, a on podien plorar a la seua mare en privat; no obstant, l'aïllament de la família real va causar consternació pública. baix la pressió de la reacció del públic hostil, la reina va tornar a Londres i va acordar una transmissió en viu a tot lo món el 5 de setembre, un dia abans al funeral de Diana. En l'emissió, va expressar la seua admiració per ella i els seus sentiments «com a yaya» dels príncips Guillermo i Enrique. Com a resultat, gran part de l'hostilitat pública va desaparéixer.

Anys 2000

Artícul principal → Jubileu d'Or d'Isabel II.

En un sopar del Jubileu d'Or en el primer ministre britànic Tony Blair i ex primers ministres, 2002. (D'esquerra a dreta: Blair, Thatcher, Heath, la reina, Callaghan i Major).

En 2002 va celebrar el seu Jubileu d'Or com a reina. La seua germana i la seua mare varen morir en febrer i març respectivament, i els mijos de comunicació varen especular sobre si el jubileu seria un èxit o un fracàs. Novament va realisar una extensa gira pels seus regnes, que va escomençar en Jamaica en febrer, a on va calificar com a «memorable» al convit de despedida, en acabant de que un tall de llum en la Casa del Rei, la residència oficial del governador general, els sumira en l'obscuritat. De la mateixa manera que en 1977, va haver festes pels carrers, actes commemoratius i l'inauguració de monuments en honor a l'ocasió. Un milló de persones varen assistir a les celebracions principals durant tres dies en Londres, i l'entusiasme del públic cap a Isabel va ser molt major que el predit els periodistes.

Encara que va gojar de bona salut durant tota la seua vida, en 2003 va deure sometre's a una artroscopia en els seus genolls i en juny de 2005 va suspendre alguns compromisos despuix de contraure un refredat. En octubre de 2006, es va perdre l'inauguració del Emirates Stadium pel dolor que li ocasionava una contractura en la seua esquena. Dos mesos despuix, va ser vista en una embena en la seua mà dreta degut a que havia segut mossegada pels seus gossos mentres intentava separar-els quan barallaven. En 2011, va deure suspendre un servici religiós de la Real Orde Victoriana en el castell de Windsor a causa d'una hemorràgia nassal i consecutivament, una recepció a causa d'una lesió en l'esquena. En març de 2013, va deure ser ingressada en l'hospital Eduardo VII a causa d'una infecció estomacal en síntomes de gastroenteritis.

En maig de 2007, el diari The Daily Telegraph va publicar a partir de fonts no acreditades que la reina estava «desesperada i frustrada» per les polítiques del primer ministre britànic Tony Blair, que li havia confessat en vàries ocasions la seua preocupació de que les Forces Armades Britàniques anaren sobrecarregades en Iraq i Afganistan i el seu temor per les qüestions rurals i el camp en repetides ocasions. No obstant, Isabel va dir admirar els esforços de Blair per alcançar la pau en Irlanda del Nort. El 20 de març de 2008, en la catedral de Sant Patricio, en Armagh, la reina va assistir a la primera missa real celebrada fòra d'Anglaterra i Gals. En 2010, va tindre una trobada en Escòcia en el papa Benedicto XVI, qui va recordar les profundes raïls cristianes i els valors que sostenen a Gran Bretanya i va encorajar a conservar-les i promoure-les davant algunes «formes més agressives de secularisme» que ya no les «aprecien o siquiera toleren». Per invitació de la presidenta irlandesa, Mary McAleese, en maig de 2011, la reina va realisar la primera visita d'Estat a la República d'Irlanda.

Isabel es va dirigir a les Nacions Unides per segona volta en 2010, en calitat de reina i cap de la Mancomunidad de Nacions. el secretari general Ban Ki-moon la va presentar com un «ancora per a la nostra época». Durant una gira per Nova York, succeïda per una visita a Canadà, va inaugurar de forma oficial un jardí en memòria de les víctimes britàniques en els atentats de l'11 de setembre. La visita a Austràlia en octubre de 2011, la setzena des de 1954, va ser cridada la seua «gira de despedida» per la prensa per la seua alvançada edat.

Anys 2010 i longevitat

Artícul principal → Jubileu de Diamant d'Isabel II.

La reina visitant Birmingham en juliol de 2012 com a part de la seua gira del seu Jubileu de Diamant.

el Jubileu de diamant d'Isabel va commemorar els seus xixanta anys com a reina, en celebracions al voltant de tots els seus regnes, l'àmplia Mancomunidad de Nacions. En un mensage difòs pel Palau de Buckingham, va declarar: «En enguany especial, mentres em dedique novament al seu servici, espere que tots recordem el poder de l'unió i la força de la família, l'amistat i el bo veïnat… També espere que en enguany del jubileu es convertixca en un temps per a donar gràcies pels grans alvanços que s'han fet des de 1952 i miren cap al futur en el cap clar i el cor càlit». Isabel i el seu espós varen portar a terme una extensa gira pel Regne Unit, mentres que els seus fills i nets es varen embarcar en gires reals per tota la Mancomunidad en representació de la reina.

El 4 de juny, es varen encendre fars de Jubileu en tot lo món. Mentres recorria Mánchester com a part de les celebracions del seu Jubileu, va fer una aparició sorpresa en una festa de bodes en l'Ajuntament de Mánchester, que despuix va ser notícia internacional. Després d'encapçalar una desfilada nàutica pel riu Támesis a bordo de l'embarcació Spirit of Chartwell en companyia de la família real i d'aparéixer en un concert en la presència de Paul McCartney, Elton John i Kylie Minogue —va significar lo més vist de l'any en una audiència mija de 14,7 millons d'espectadors—, va finalisar les celebracions pel seu Jubileu de diamants el 5 de juny de 2012 en un servici religiós en l'Abadia de Westminster propiciat per l'arquebisbe de Canterbury, seguit per una recepció en Mansion House, una processó de carrosses i l'eixida al balcó en el Palau de Buckingham sense contar en la presència del seu espós, el duc d'Edimburc, degut a que havia segut internat. En novembre, la reina i el seu espós varen celebrar el seu aniversari de bodes de safir blau (65). El 18 de decembre de 2012, es va convertir en la primera sobirana britànica en assistir a una reunió de gabinet en temps de pau des de que Jorge III ho va fer en 1781. El ministre de Relacions Exteriors, William Hague, va anunciar poc despuix que la part ubicada en el vèrtiç sur del Territori Antàrtic Britànic havia segut nomenat Queen Elizabeth Land en el seu honor.

Va inaugurar els Jocs Olímpics de 1976 en Montreal, Canadà, i també va inaugurar els Jocs Olímpics i Paralímpics d'Estiu de 2012 en Londres, lo que la va convertir en la primera cap d'estat en inaugurar dos Jocs Olímpics en dos països. Per als Jocs Olímpics de Londres, es va interpretar a sí mateixa en un curtmetrage com a part de la cerimònia d'obertura, junt a Daniel Craig com James Bond. El 4 d'abril de 2013, va rebre un BAFTA honorífic pel seu patrocini de l'indústria cinematogràfica i va ser nomenada «la chica Bond més memorable fins al moment» en la cerimònia de premiación. El 3 de març de 2013, va ingressar en l'Hospital King Edward VII com a mida de precaució despuix de desenrollar síntomes de gastroenteritis. Va retornar al Palau de Buckingham al sendemà. Una semana despuix, va firmar la nova Carta de la Mancomunidad. Per la seua edat i la necessitat de llimitar els viages, en 2013 va decidir no assistir a la reunió bienal de caps de Govern de la Mancomunidad de Nacions per primera volta en quaranta anys. Va estar representada en el cim de Sri Lanka pel príncip Carlos. Es va sometre a una cirugia de catarates en maig de 2018. En març de 2019, va optar per deixar de conduir en la via pública, en gran part com a conseqüència d'un accident automovilístic que va involucrar al seu espós dos mesos abans.

La reina va inaugurar el Ferrocarril de les Fronteres el dia en que es va convertir en la monarca britànica en el regnat més llarc en 2015. En el seu discurs, va dir que mai havia aspirat a alcançar eixa fita.

Va superar al seu tatarabuela, la reina Victoria, per a convertir-se en la monarca britànica més longeva el 21 de decembre de 2007, i la monarca britànica en el regnat més llarc i la regna reinante i cap d'estat en el regnat més llarc del món el 9 de setembre de 2015. Es va convertir en la monarca actual de major edat en acabant de que el rei Abdullah d'Aràbia Saudita morira el 23 de giner de 2015. Més vesprada es va convertir en la monarca actual en el regnat més llarc i el cap d'estat actual en més anys de servici despuix de la mort del rei Bhumibol de Tailàndia el 13 d'octubre de 2016, i el cap d'estat actual més antiga despuix de la renúncia de Robert Mugabe el 21 de novembre de 2017. El 6 de febrer de 2017, es va convertir en la primera monarca britànica en commemorar un Jubileu de Safir, i el 20 de novembre, va ser la primera monarca britànica en celebrar un aniversari de bodes de platí. Felipe s'havia retirat de les seues funcions oficials com consorte en agost de 2017.

El 20 d'abril de 2018, els líders governamentals de la Mancomunidad de Nacions varen anunciar que Carlos la succeirà com a cap de la Mancomunidad. La reina va declarar que era el seu «desig sincer» que Carlos la seguira en eixe paper.

Anys 2020, Pandèmia de COVID-19 i últims anys

El 19 de març de 2020, es va mudar al castell de Windsor i es va recloure allí com a mida de precaució, ya que la pandèmia de COVID-19 va assotar el Regne Unit. Es varen cancelar els compromisos públics i el castell de Windsor va seguir un estricte protocol sanitari malnomenat «HMS Bubble». El 5 d'abril, en una transmissió televisada vista per uns vintiquatre millons d'espectadors en el Regne Unit, va demanar a la gent que «es consolara perque, si ben encara nos queda més per soportar, tornaran dies millors». Va afegir: «tornarem a estar en els nostres amics, tornarem a estar en les nostres famílies, tornarem a vore-nos».

El 8 de maig, 75 aniversari del Dia VEU, en una emissió a les 9 p. m., hora exacta en la que el seu pare Jorge VI transmetia en 1945, va demanar a la gent que «mai es rendira, mai es desesperara». En octubre, va portar a terme el seu primer compromís públic des de març i va visitar elaboratori de Ciència i Tecnologia de Defensa del Regne Unit per a inaugurar oficialment el seu nou Centre d'Anàlisis Energètic. El 4 de novembre, va aparéixer emmaixquerada per primera volta, durant un pelegrinage privat a la tomba del soldat desconegut en l'Abadia de Westminster, per a commemorar el centenari del seu sepeli. El mateix més, per l'aument en el risc d'infecció per COVID, junt en príncip Felipe, va retornar al castell de Windsor, a on varen celebrar el seu ORD aniversari de bodes. El 9 de giner de 2021, el palau de Buckingham va anunciar que la reina i el príncip Felipe havien rebut la seua primera dosis de vacuna contra el COVID-19. Va rebre la seua segona dosis en abril, abans de la seua primera aparició pública en persona de 2021.

Felipe va morir el 9 d'abril de 2021, convertint a Isabel en la primera monarca britànica en regnar com a viudo o viuda des de Victoria. Felipe va fallir dos mesos abans de complir cent anys, i dotze dies ans que ella mateixa complira els 95 anys d'edat. El matrimoni d'Isabel II va ser el més durador en l'història de la família real, la parella va estar junta durant més de setenta y tres anys. En privat va comentar que la seua mort li «va deixar un gran buit».Per les restriccions de COVID-19, es va assentar sola en el funeral del seu espós, lo que va despertar la simpatia de persones de tot lo món. A pesar de la pandèmia, va participar en l'obertura estatal del parlament de 2021i va organisar una recepció per als líders del G7 en Cornualles, com a part de la 47.ª Cim del G7. El 5 de juliol, en el ORD aniversari de la fundació del National Health Service, va anunciar, en un mensage personal escrit a mà, que el NHS rebria la George Cross per a «reconéixer a tot el personal del NHS, passat i present, en totes les disciplines i en les quatre nacions».

La reina en una reunió virtual en Cindy Kiro, governadora general de Nova Zelanda, durant la pandèmia de COVID-19, octubre de 2021.

En octubre de 2021, va escomençar a usar un bastó per a sentir-se cómoda durant els compromisos públics per primera volta des de la seua operació en 2004. El 19 d'octubre, va rebujar el premi The Oldie, el premi al vell de l'any i li va dir al nominador Gyles Brandreth en una carta: «Eres tan vell com t'assentes». Va ser hospitalisada breument el 20 d'octubre, despuix de cancelar una visita a Irlanda del Nort per motius de salut, pero va abandonar l'hospital al sendemà. L'hospitalisació solament es va confirmar oficialment en acabant de que The Sun publicara l'història com a exclusiva de primera plana.La mateixa semana, va cancelar els seus plans de viajar a la cim COP26 en Glasgow seguint el consell del seu mege de descansar, i en el seu lloc va entregar el seu direcció a través d'un mensage de video. Tampoc va poder assistir al Servici Nacional del Recort de 2021 despuix d'endoblegar-se l'esquena; es va dir que açò no estava relacionat en el consell mèdic previ de descansar. El 21 de novembre, despuix de retornar a les seues funcions públiques, va assistir a un rar bateig conjunt de dos dels seus bisnietos en elogia Real en Windsor Great Park, Berkshire. El 30 de novembre, Barbados va destituir a la reina com a cap d'estat i es va convertir en una república. En la seua transmissió de Nadal de 2021, va rendir un homenage personal al seu «amat Felipe», dient: «Eixa lluentor trabucant i inquisitiu va ser tan lluenta al final com quan ho vaig vore per primera volta».

El 20 de febrer de 2022, el palau de Buckingham va anunciar que la reina hi havia dau positiu per COVID-19 i estava experimentant «síntomes lleus similars als d'un refredat». Es varen diagnosticar atres casos en el castell de Windsor i entre els seus familiars. Va cancelar dos audiències virtuals el 22 de febrer. Va mantindre una conversació telefònica en el primer ministre el 23 de febrer en mig d'una creixent crisis en la frontera rus-ucraniana (Rússia va invadir Ucrània un dia despuix). El 28 de febrer, es va informar que s'havia recuperat i va passar temps en la seua família en Frogmore. El 6 de març, es va informar que havia fet del castell de Windsor la seua residència permanent i no tornaria a viure en el palau de Buckingham. El 7 de març, va tindre una audiència en el primer ministre canadenc Justin Trudeau en el castell de Windsor, que va anar el seu primer compromís en persona des del seu diagnòstic de COVID-19. Es va reunir en la primera governadora general indígena de Canadà, Mary Simon, en el castell de Windsor una semana despuix.

Jubileu de Platí

Artícul principal → Jubileu de Platí d'Isabel II.

En la família real en el balcó del Palau de Buckingham despuix del Concurs del Jubileu de Platí, juny de 2022.

el Jubileu de Platí de la reina va escomençar el 6 de febrer de 2022 en complir-se setanta anys des de que va accedir al tro despuix de la mort del seu pare. Va realisar una recepció per a jubilats, membres de l'Institut de la Dòna local i voluntaris d'organisacions benèfiques en la vespra de la data en Sandringham House. En el seu mensage del Dia de l'Adheriment, va renovar el seu compromís de per vida de servici públic, que originalment va fer en 1947.

Més vesprada eixe més, va tindre «síntomes lleus semblats a un refredat» i va donar positiu per COVID-19, junt en alguns membres del personal i familiars. Va cancelar dos audiències virtuals el 22 de febrer, pero va mantindre una conversació telefònica en el primer ministre Boris Johnson al sendemà en mig d'una crisis en la frontera rus-ucraniana, despuix de lo que va fer una donació a la Crida Humanitària d'Ucrània del Comité d'Emergència de Desastres (DEC). El 28 de febrer, es va informar que es va recuperar i va passar un temps en la seua família en Frogmore. El 7 de març, es va reunir en el primer ministre canadenc, Justin Trudeau, en el Castell de Windsor, en el seu primer compromís en persona des del seu diagnòstic de COVID. Més vesprada va comentar que l'infecció per COVID-19 «ho deixa a un molt cansada i exhausta... No és un bon resultat».

El 14 de març, no va poder assistir al servici anual del Dia de la Mancomunidad; que va tindre un enfocament especial en el seu any de Jubileu de Platí. No obstant, es va informar que açò es va deure a problemes de movilitat i no a problemes relacionats en la salut, i el príncip de Gals la va representar en el servici.

No va tindre intenció d'abdicar, encara que la proporció de funcions públiques realisades pel príncip Carlos va aumentar a mida que va ser reduint els seus compromisos.

El 6 de setembre de 2022, en el castell de Balmoral, va portar a terme el seu últim acte institucional, en acceptar la renúncia del primer ministre Boris Johnson i encomanar la formació de govern a la vencedora de les eleccions internes del Partit Conservador, Liz Truss, Truss va ser l'última primera ministra en servir baix el mando d'Isabel II.

Mort

Artícul principal → Mort i funeral d'Estat d'Isabel II del Regne Unit.

El 8 de setembre de 2022, el Palau de Buckingham va emetre un comunicat que dia: «Despuix d'una evaluació adicional este matí, els meges de la Reina estan preocupats per la salut de La seua Majestad i han recomanat que permaneixca baix supervisió mèdica. La Reina permaneix cómoda i en Balmoral». La seua família immediata va assistir en premura a Balmoral per a poder estar en ella. Va morir pacíficament a les 15:10 BST, als 96 anys d'edat, en dos dels seus fills, Carlos i Ana, al seu costat; Carlos immediatament va succeir com a monarca. La seua mort va ser anunciada públicament a les 18:30, posant en marcha l'Operació Pont de Londres i, degut a que va morir en Escòcia, l'Operació Unicorn. Isabel va ser la primera monarca en morir en Escòcia des de Jacobo V, en 1542. El seu certificat de defunció va registrar que la seua causa de mort va ser provocada per la «vellea».

El 12 de setembre, l'ataüt d'Isabel va ser dut per Royal Mile en processó fins a la catedral d'Edimburc, a on es va colocar sobre ella Corona d'Escòcia. El seu ataüt va permanéixer en repòs en la catedral durant 24 hores, custodiat per la Companyia Real d'Arqueros, durant les quals unes 33.000 persones varen desfilar junt a l'ataüt. Va ser dut en avió a Londres el 13 de setembre. El 14 de setembre, el seu ataüt va ser dut en una processó militar des del Palau de Buckingham fins a Westminster Hall, a on Isabel va permanéixer en estat de solemnitat durant quatre dies. L'ataüt va estar custodiat per membres tant del Sovereign's Bodyguard com de l'Household Division. S'estima que 250.000 persones varen desfilar junt a l'ataüt, de la mateixa manera que polítics i atres figures públiques. El 16 de setembre, els fills d'Isabel varen celebrar una vigília al voltant del seu ataüt, i al sendemà, els seus huit nets varen fer lo mateix.

Erro al crear miniatura:

L'ataüt d'Isabel en el Royal Navy State Funeral Gun Carriage, durant la processó cap al Arc de Wellington.

El funeral d'Estat d'Isabel es va celebrar en l'Abadia de Westminster el 19 de setembre, lo que va marcar la primera volta que el funeral d'un monarca tenia lloc en l'Abadia des de Jorge II en 1760. Més d'un milló de persones es varen alinear en els carrers del centre de Londres, i el dia va ser declarat feriado en varis països de la Commonwealth. En Windsor, va tindre lloc una última processó en la que varen participar 1000 militars i que varen presenciar 97.000 persones. El fell pony d'Isabel i dos corgis reals, varen estar acompanyant la processó. Despuix d'un servici funeral en la Capella de Sant Jorge, en el Castell de Windsor, Isabel va ser enterrada en el seu espós Felipe en la Capella commemorativa del rei Jorge VI eixe mateix dia, en una cerimònia privada a la que varen assistir els seus familiars més propencs.

Llegat

Percepcions públiques i crítiques

Isabel rara volta va concedir entrevistes i poc es va saber de les seues opinions personals. Com monarca parlamentària, no va expressar les seues opinions polítiques en un fòrum públic. Va tindre un profunt sentit del deure religiós i civil, i va prendre el seu jurament de coronació molt en sério. Aparte del seu paper religiós com cap de l'Iglésia d'Anglaterra, va mantindre una excelent relació en la seua Iglésia i la d'Escòcia.

Solia reunir-se en líders d'atres religions, ademés de concedir-li la seua mecenage personal al Consell de Cristians i Judeus.

En el seu mensage anual de Nadal per a la Mancomunidad de Nacions a sovint va oferir característiques sobre la seua fe, com en l'any 2000, quan va parlar sobre el significat teològic del nou mileni que marcava el 2000.º aniversari del naiximent de Jesucristo:

Per a molts de nosatres, les nostres creències són d'importància fonamental. A mi, les ensenyances de Crist i la meua pròpia responsabilitat davant Deu em proporcionen un marc en el que tracte de desenrollar la meua vida. Yo, com a molts de vostés, he conseguit reconfortarme en moments difícils en les paraules i l'eixemple de Crist.

Va ser patrona de més de siscentes organisacions benèfiques i d'atres tipos. Les seues aficions principals varen ser l'equitació i els gossos, especialment els seus Corgis. El seu vestuari va consistir generalment en abrics de colors sòlits i capells decoratius, que li permeteren ser vista fàcilment entre la multitut.

En la década de 1950, com una dòna jove en el començ del seu regnat, va ser representada com una glamurosa «reina de contes de fades». Despuix del trauma de la guerra, va haver un temps d'esperança, anunciant un periodo de progrés i guanys conegut com «la nova era isabelina». L'acusació d'Altrincham de 1957 de que els seus discursos sonaven com els d'una «colegiala pedant» va ser considerada extremadament rara. A finals de 1960, el documental Royal Family i la transmissió televisiva de l'investidura de Carlos com a príncip de Gals varen ser el resultat dels seus intents per presentar una image més moderna de la monarquia.

En el seu jubileu d'argent de 1977, les multituts i les celebracions varen ser realment entusiastes, pero les crítiques públiques cap a la família real en la década de 1980 varen aumentar, ya que la vida personal i laboral dels fills d'Isabel va ser objecte d'escrutini en els mijos. La seua popularitat es va reduir considerablement en els anys de 1990. Pressionada per l'opinió pública, va escomençar a pagar l'impost sobre la renda per primera volta i el palau de Buckingham va obrir les seues portes al públic. El descontent de la monarquia britànica va alcançar el seu pico màxim en la mort de Diana, encara que la popularitat d'Isabel es va recobrar despuix del mensage transmés en directe el 5 de setembre de 1997.

En novembre de 1999, en un referèndum en Austràlia sobre el futur de la monarquia, es va preferir per la seua permanència en lloc d'un cap d'Estat elegit indirectament. Les enquestes realisades en Gran Bretanya en 2006 i 2007 varen revelar un vast respal cap al seu figural, i els referends de Tuvalu en 2008 i de Sant Vicente i les Granadines de 2009 varen rebujar les propostes per a abolir la monarquia.

Valoració i influència

Segons alguns, el seu regnat va estar caracterisat per una important gestió d'unificació nacional, a través del com es va encarregar de mantindre i evitar la separació del Regne Unit en els seus països constituents, encara que no es coneix una sola iniciativa pública de la reina en eixe sentit. Ademés, la monarca, com a cap de la Mancomunidad de Nacions, va gestionar una verdadera transició d'un sistema imperial a una associació lliure de nacions, en la que la cooperació mútua, la democràcia i l'intercanvi cultural són els seus principals fins. Va encapçalar rols considerables durant les diverses administracions dels seus primers ministres, per mig de les seues eleccions de caps de Govern i la conservació de l'estabilitat i continuïtat política del Regne Unit.

A pesar de l'escuet paper polític al que es va vore reduïda la monarquia britànica despuix de la Segona Guerra Mundial, essencialment llimitat actes simbòlics, i els canvis que es varen produir en la relació en les antigues colónies, va procurar preservar el caràcter unificador de la Corona en l'espai polític de l'antic imperi, convertit despuix de la descolonisació en la Commonwealth.

Les seues visions de la monarquia i la manera de cóm ha realisat una paulatina transformació d'esta institució a una més compatible en el XXI l'han convertit en el paradigma dels monarques europeus, les funcions dels quals com a estadiste solen ser imitades per numerosos caps d'Estat. Va ser elegida «persona de l'any» per la revista Clave en 1952 i, segons Forbes, va ser l'octava líder més rica del món en una fortuna estimada en 450 millons de dólars.

En la cultura popular

Va ser parodiada durant la década de 1980 en el cicle de televisió Spitting Image i en 2006 va ser interpretada per l'actriu Helen Mirren en The Queen, película dirigida per Stephen Frears, que relata la reacció de la reina davant la mort de Lady Vaig donar en 1997. En 2010 va ser encarnada per la jove Freya Wilson en The King's Speech (guanyadora de quatre premis Óscar, en Colin Firth i Geoffrey Rush). En la popular série televisiva Els Simpson, va figurar com a estrela invitada en alguns episodis com The Regina Monologues, To Surveil With Love i The Simpsons 138th Episode Spectacular. També ha figurat en numerosos billets i monedas de diferents països: Regne Unit, Canadà, Austràlia, Nova Zelanda, Fiji, Barbados, Bahames, Belize, aixina com en Bermudes, Illes Malvines, Illes Caiman, Carib Oriental, Gibraltar, Guernsey, Illa de Man, Jersey i Santa Elena. Les estampilles o sagells postals de Regne Unit no duen el nom del país, sino la efigie de la reina. Despuix del decés de la monarca, la Royal Mint del Regne Unit, entitat emissora de moneda, ha degut escomençar a dissenyar l'anvers de les monedes a emetre a partir de l'any 2023, en la efigie del nou rei, Carlos III, ya que, per llei, totes les monedes britàniques deuen dur falcada el retrat del rei o reina en el tro. No obstant, esta situació també ha obert la possibilitat de que alguns països de la Mancomunidad de Nacions o Commonwealth rehúsen a reemplaçar el bust de la reina en el del seu fill major; un eventual rebuig a la seua persona o figura política podria implicar que prenguen la mateixa decisió que Jamaica i Papúa-Nova Guinea fa algun temps.

Cine

Any	Títul	Interpretada per ! Notes
1988	The Naked Gun: From the Files of Police Squad!	Jeannette Charres
2006	The Queen	Helen Mirren
2009	2012	Elizabeth Richard
2015	A Royal Night Out	Sarah Gadon
2015	Minions	Jennifer Saunders	Película animada
2019	The Queen's Corgi	Julie Walters

Televisió

Any	Títul	Interpretada per ! Notes
1982	The royal romanç of Charres and Diana	Dana Wynter	Telefilme
1992 (Kamp Krusty) 2000 (Behind the Laughter) 2003 (The Regina Monologues)	Els Simpson	Tress MacNeille (actriu de doblage en The Regina Monologues)	Série de dibuixos animats
1993	Diana: Her true story	Anne Stallybrass	Telefilme
2011	William & Catherine: A Royal romanç	Jane Alexander
2012	Peppa Pig	Morwenna Banks	Série de dibuixos animats
2016–2023	The Crown	Viola Prettejohn (d'adolescent) Claire Foy (de jove) Olivia Caramullen (d'adulta) Imelda Staunton (de vella)	Série de televisió

Tractaments, títuls i armes

Títuls

Va posseir molts títuls a lo llarc de la seua vida: primer com a neta i filla de reis, despuix per matrimoni (com els de duquesa d'Edimburc o comtesa de Merioneth) i finalment com a sobirana. Oficialment, va tindre un títul distint en cada u dels seus regnes: regna de Canadà en Canadà, reina d'Austràlia en Austràlia, etc. En les Illes del Canal i Illa de Man, que són dependències de la Corona i que no pertanyen al Regne Unit, era reconeguda com a duc ("duke") de Normandia i senyor ("lord") de Man respectivament, i en Fiji com cap suprem pel Gran Consell de Caps, sense atribucions constitucionals, ya que Fiji és una república, fins a la dissolució d'esta institució en 2012. Atres títuls tradicionals varen ser defensora de la fe i duc de Lancaster.

Oficialment el seu títul en el Regne Unit va ser: Isabel Segona, per la Gràcia de Deu, reina del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nort, i dels seus atres Regnes i Territoris, cap de la Mancomunidad de Nacions, defensora de la Fe.

Escut d'armes i estandarts

Artícul principal → Escut del Regne Unit.

Artícul principal → Estandart del monarca britànic.

En 1944, el seu escut d'armes va consistir en un losange (rombo) que contenia l'escut del Regne Unit, diferenciat en un lambel de tres pendents color argén: en el primer i tercer pendent es trobava la creu de Sant Jorge i en el centre una rosa Tudor. Com a duquesa d'Edimburc se li va afegir la cinta de l'Orde de la Jarretera. Despuix de la seua ascensió al tro en 1952, va adoptar un atre escut: les armes plenes del sobirà.

El seu estandart com a monarca va consistir en una bandera dividida en quatre quarters: en el primer i quart quarter figuren els elements del blasón d'Anglaterra: tres lleons pasantes d'or sobre un camp de gules (roig). En el segon, que representa a Escòcia, s'observa un lleó rampante dins d'un doble trechor en flors heràldiques, sobre camp d'or. En el tercer quadrant, per Irlanda del Nort, apareix representada un arpa d'or sobre camp azur. En la nació constituent d'Escòcia, l'estandart variava en els seus quarters: elleó rampante escocés passa a aparéixer en els quarters primer i quarto, i el d'Anglaterra en el segon. La reina també va tindre banderes personals en atres països: Austràlia, Canadà, Nova Zelanda, Jamaica i Barbados.

Família

Descendents

Isabel II junt a la seua consorte, Felipe d'Edimburc, durant la seua visita d'Estat allavors president dels Estats Units George W. Bush, en 2007.

Junt al seu espós, el duc d'Edimburc, va tindre quatre fills: Carlos, Ana, Andrés i Eduardo. Ademés, el matrimoni té en l'actualitat huit nets i quinze bisnietos.

• Carlos III del Regne Unit (naixcut el 14 de novembre de 1948). És l'actual monarca del Regne Unit. Es va casar el 29 de juliol de 1981 en Diana Spencer (1961-1997), en la que té als seus dos fills: Guillermo, príncip de Gals i Enrique de Sussex. Es va divorciar el 28 d'agost de 1996. El 9 d'abril de 2005 es va casar en segones nupcias, en una cerimònia civil, en Llitera Parker-Bowles (naixcuda el 17 de juliol de 1947).

• • Guillermo, príncip de Gals (naixcut el 21 de juny de 1982), es va casar el 29 d'abril de 2011 en Catherine Middleton, actualment coneguda com Catalina, princesa de Gals (naixcuda el 9 de giner de 1982). És el primer en la llínea de successió al tro britànic.
    • Príncip Jorge de Gals (naixcut el 22 de juliol de 2013). Ocupa el segon posat en la llínea de successió al tro britànic.
    • Princesa Carlota de Gals (naixcuda el 2 de maig de 2015), és la primera princesa britànica en no ser superada en la llínea de successió per un germà menor.
    • Príncip Luis de Gals (naixcut el 23 d'abril de 2018).
  • Príncip Enrique, duc de Sussex (naixcut el 15 de setembre de 1984), conegut com «Harry», es va casar el 19 de maig de 2018 en Meghan Markle, actualment coneguda com Meghan, duquesa de Sussex (naixcuda el 4 d'agost de 1981).
    • Príncip Archie de Sussex (naixcut el 6 de maig de 2019).
    • Princesa libet de Sussex (naixcuda el 4 de juny de 2021).

• Ana, princesa real (naixcuda el 15 d'agost de 1950), es va casar el 14 de novembre de 1973 en el capità Mark Phillips (naixcut el 22 de setembre de 1948) i tenen dos fills Peter Phillips i Zara Phillips. Es varen divorciar el 28 d'abril de 1992. El seu segon matrimoni es va celebrar el 12 de decembre de 1992 en el vicealmirante Timothy Laurence (naixcut l'1 de març de 1955).
  • Peter Phillips (naixcut el 15 de novembre de 1977), es va casar el 17 de maig de 2008 en Autumn Patricia Kelly (naixcuda el 3 de maig de 1978). Es va divorciar el 14 de juny de 2021. El seu segon matrimoni es va celebrar el 6 de juny de 2026 en Harriet Eleanor Sanders (naixcuda en 1980).
    • Savannah Phillips (naixcuda el 29 de decembre de 2010).
    • Illa Phillips (naixcuda el 29 de març de 2012).
  • Zara Tindall (naixcuda el 15 de maig de 1981), es va casar el 30 de juliol de 2011 en Michael James Tindall (naixcut el 18 d'octubre de 1978).

• • • Mia Tindall (naixcuda el 17 de giner de 2014).
    • Lena Tindall (naixcuda el 18 de juny de 2018).
    • Lucas Tindall (naixcut el 21 de març de 2021).
• Andrew Mountbatten-Windsor (naixcut el 19 de febrer de 1960), es va casar el 23 de juliol de 1986 en Sarah Ferguson (naixcuda el 15 d'octubre de 1959), tenen dos filles: Beatriz i Eugenia. Es varen divorciar el 30 de maig de 1996.
  • Princesa Beatriz, Sra. Mapelli Mozzi (naixcuda el 8 d'agost de 1988). Es va casar en Edoardo Mapelli Mozzi el 17 de juliol de 2020 (naixcut el 19 de novembre de 1983), filles:
    • Sienna Mapelli Mozzi (naixcuda el 18 de setembre de 2021).
    • Athena Mapelli Mozzi (naixcuda el 22 de giner de 2025).
  • Princesa Eugenia, Sra. Brooksbank (naixcuda el 23 de març de 1990). Es va casar en Jack Brooksbank el 12 d'octubre de 2018 (naixcut el 3 de maig de 1986), fills:
    • August Brooksbank (naixcut el 9 de febrer de 2021).
    • Ernest Brooksbank (naixcut el 30 de maig de 2023).
    • Adelaide Brooksbank (naixcuda el 3 d'agost de 2026).

• Eduardo, duc d'Edimburc (naixcut el 10 de març de 1964), es va casar el 19 de juny de 1999 en Sofia Rhys-Jones, (naixcuda el 20 de giner de 1965), tenen dos fills:
  • Lady Luisa Mountbatten-Windsor (naixcuda el 8 de novembre de 2003).
  • Jacobo, comte de Wessex (naixcut el 17 de decembre de 2007).

Atres familiars

• David Armstrong-Jones, ii comte de Snowdon, és el fill de la princesa Margarita del Regne Unit, germana de la reina. Casat i divorciat de Serena Stanhope, tenen dos fills:
  • Charles Armstrong-Jones, vescomte Linley
  • Lady Margarita Armstrong-Jones
• Lady Sara Chatto, filla de la princesa Margarita del Regne Unit, casada en Daniel Chatto, tenen dos fills:
  • Samuel Chatto
  • Arthur Chatto

Ancestros

Antepasados de Isabel II del Regne Unit

Notes Referències Bibliografia Bond, Jennie (2006). Elizabeth: Eighty Glorious Years. Londres: Carlton Publishing Group. ISBN 1-84442-260-7 Bousfield, Arthur; Toffoli, Gary (2002). Fifty Years the Queen. Toronto: Dundurn Press. ISBN 1-55002-360-8 Bradford, Sarah (1989). King George VI. Londres: Weidenfeld and Nicolson. ISBN 0-297-79667-4 Brandreth, Gyles (2004). Philip and Elizabeth: Portrait of a Marriage. Londres: Century. ISBN 0-7126-6103-4 Briggs, Torra (1995). The History of Broadcasting in the United Kingdom: Volume 4. Oxford University Press. ISBN 0-19-212967-8 Campbell, John (2003). Margaret Thatcher: The Iron Lady. Londres: Jonathan Cape. ISBN 0-224-06156-9 Crawford, Marion (1950). The Little Princesses. Londres: Cassell and Co. Heald, Tim (2007). Princess Margaret: A Life Unravelled. Londres: Weidenfeld and Nicolson. ISBN 978-0-297-84820-2 Hoey, Brian (2002). Her Majesty: Fifty Regal Years. Londres: HarperCollins. ISBN 0006531369 Lacey, Robert (2002). Royal: Her Majesty Queen Elizabeth II. Londres: Little, Brown. ISBN 0-316-85940-0 Macmillan, Harold (1972). Pointing The Way 1959–1961 Londres: Macmillan. ISBN 0-333-12411-1 Neil, Andrew (1996). Full Disclosure. Londres: Macmillan. ISBN 0-333-64682-7 Nicolson, sir Harold (1952). King George the Fifth: His Life and Reign. Londres: Constable and Co. Petropoulos, Jonathan (2006). Royals and the Reich: the princes von Hessen in Nazi Germany. Oxford University Press. ISBN 0-19-516133-5 Pimlott, Ben (2001). The Queen: Elizabeth II and the Monarchy. Londres: HarperCollins. ISBN 0002554941 Roberts, Andrew; editat per Antonia Fraser (2000). The House of Windsor. Londres: Cassell & Co. ISBN 0-304-35406-6 Shawcross, William (2002). Queen and Country. Toronto: McClland & Stewart. ISBN 0-7710-8056-5 Thatcher, Margaret (1993). The Downing Street Years. Londres: HarperCollins. ISBN 0002550490 Trudeau, Pierre Elliott (1993). Memoirs. Toronto: Mclland & Stewart. ISBN 0-7710-8588-5 Wyatt, Woodrow; editat per Sarah Curtis (1999). The Journals of Woodrow Wyatt: Volume II. Londres: Macmillan. ISBN 0-333-77405-1 Shawcross, William (2009). Queen Elizabeth The Queen Mother: The Official Biography. Macmillan. ISBN 978-1-4050-4859-0 Vickers, Hugo (2006). Elizabeth: The Queen Mother. Arrow Books/Random House. ISBN 978-0-09-947662-7 Enciclopèdia Universal Clarín de l'Estudiant (2003). Editorial Sol 90. ISBN 950-782-320-4 Enllaços externs cidob. org/lider-politico/isabel-ii-del-reino-unido Biografia CIDOB (en espanyol)