Anar al contingut

Edward Heath

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Edward Heath

Sir Edward Richard George «Ted» Heath (Broadstairs, 9 de juliol de 1916-Salisbury, 17 de juliol de 2005) va ser un periodiste, militar i polític conservador britànic, primer ministre del Regne Unit entre 1970 i 1974. Líder del Partit Conservador de 1965 a 1975. Heath també va servir durant 51 anys com a Membre del Parlament de 1950 a 2001. Fòra de la política, Heath va ser navegant, músic i autor.

Biografia

Heath va nàixer en Broadstairs, Kent, el 9 de juliol de 1916, fill de William George Heath (1888-1976), carpintero que va construir fuselages per a Vickers durant la Primera Guerra Mundial i posteriorment va treballar com a constructor,[1] i d'Edith Anne Heath (de fadrina Pantony; 1888-1951), donzella.[2] De jove, Heath era conegut com "Teddy".[3] Va ser educat en la Chatham House Grammar School en Ramsgate, i en 1935 en l'ajuda d'una beca del comtat va ser a estudiar al Balliol College, Oxford,[4] en a on ho varen elegir president de l'associació conservadora de l'universitat en 1937. En 1938, es va opondre activament a la política d'apaciguamiento cap a l'Alemània nazi propugnada pel primer ministre conservador Neville Chamberlain.[5]

Com a estudiant universitari, Heath va viajar extensament per Europa. La seua oposició al apaciguamiento es va vore alimentada per haver presenciat de primera mà un mítin de Núremberg en 1937, a on va conéixer als líders nazis Hermann Göring, Joseph Goebbels i Heinrich Himmler en un còctel de les SS. Més vesprada va descriure a Himmler com «l'home més malvat que he conegut».[6]

Va ser elegit per al parlament pel Partit Conservador en 1950. Nomenat ministre de Treball en el govern del primer ministre Harold Macmillan des de 1959 fins a 1960, data en la qual va entrar a prestar servicis en el Ministeri d'Assunts Exteriors. Despuix de la derrota conservadora en 1964, es va convertir en una figura important de l'oposició, sent elegit líder de la mateixa en 1965, obtenint la victòria en les eleccions del 18 de juny de 1970 derrotant a elaborista Harold Wilson. Heath va tractar de restar-li poder al sindicalisme britànic en la Llei de Relacions Laborals i va llançar un pla a on esperava desregular l'economia i fer una reforma fiscal tendiente a transferència d'imposts directe a imposts indirectes i un aument d'imposts a la classe obrera britànica. Durant el seu mandat, es va produir una forta crisis energètica despuix de la desregularisació del sector que va obligar a implementar l'anomenada Semana de Tres Dies per a conservar energia. Nomenat primer ministre, va tindre que fer front a la crisis del conflicte en Irlanda del Nort. El seu govern va reconéixer ràpidament el règim militar d'Augusto Pinochet en Chile i va mantindre bones relacions en ell, a pesar de la repressió que va organisar en el país.[7] Va seguir impulsant l'entrada en l'Unió Europea que va conseguir en 1973. La crisis econòmica va donar al trast en els intents per reactivar l'economia, lo que va constituir un dels seus fracassos fonamentals en política interior. Despuix del fracàs de les eleccions del 10 d'octubre de 1974, va ser substituït per Margaret Thatcher en 1975 com a líder conservador. Va ser implicat en 2015, dèu anys despuix de la seua mort, en un cas de presunta pederàstia. Un funcionari de la policia britànica afirma a finals de 2016 que estes acusacions són realisades per un número «significatiu» de persones.[8] En 1938 va visitar Barcelona, llavors atacada per les forces nacionalistes espanyoles durant la guerra civil espanyola. En una ocasió, el coche en el que viajava va ser ametrallado, mentres que en una atra, una bomba va impactar en el seu hotel mentres observava un atac aéreu des de fòra.[9]  En l'estiu de 1939, acompanyat pel seu amic judeu Madron Seligman, va viajar a Danzig i Polònia. Varen fer el viage de tornada fent autostop i en tren a través d'Alemània movilisant tropes, i varen retornar a Gran Bretanya just abans de la declaració de guerra.[10]

Segona Guerra Mundial

Heath va passar finals de 1939 i principis de 1940 en una gira de debats per Estats Units abans de ser cridat a files. El 22 de març de 1941, va rebre un nomenament d'emergència com subteniente de l'Artilleria Real.[11] Durant la guerra, va servir inicialment en canons antiaèreus pesats en les afores de Liverpool (que va sofrir intensos bombardejos alemans en maig de 1941) i a principis de 1942 va ser ajudant de regiment, en el ranc de capità.[12][13]

Heath va participar com a ajudant en el desembarc de Normandia, a on va conéixer a Maurice Schumann, ministre d'Assunts Exteriors francés baix el mando de Pompidou. Com a major temporal al mando d'una bateria pròpia, va proporcionar respal d'artilleria durant les campanyes aliades en França i Alemània en 1944-45, per lo que va rebre una menció en els despachos del 8 de novembre de 1945.[13][13]

Va ser nomenat Membre de l'Orde de l'Imperi Britànic, Divisió Militar (MBE), el 24 de giner de 1946.[14]  Va ser desmovilizar en agost de 1946 i ascendit al ranc substantiu de tinent coronel l'1 de maig de 1947.[15]

Heath es va unir a l'Honorable Companyia d'Artilleria com a tinent coronel'1 de setembre de 1951,[16] a on va permanéixer actiu durant la década de 1950, aplegant a comandant del Segon Batalló; un retrat seu en uniforme de gala encara penja en la Sala de la Reina de la Armería de la HAC. En abril de 1971, com a primer ministre, va lluir la seua insígnia de tinent coronel per a inspeccionar a les tropes.[17]

Referències

  1. ↑ Societat britànica des de 1945: L'història social de Gran Bretanya de Penguin, Arthur Marwick , Penguin Books, 1996, pág. 158
  2. ↑ «[1]». Consultat el 2025-07-15 (en en-GB).
  3. ↑ Campbell, John (1994). Edward Heath: A Biography (en en), Pimlico, p. 5. ISBN 978-0-7126-5898-0.
  4. ↑ «[2]». Consultat el 2025-07-15 (en en-GB).
  5. ↑ Ziegler, Edward Heath (2010), cap. 2.
  6. ↑ «House of Commons Hansard Debats for 18 Jul 2005 (pt 6)». publications. parliament. uk. Consultat el 2025-07-15.
  7. ↑ «Declassified UK: Exclusive: Secret cables reveal Britain interfered with elections in Chile» (en en). Daily Maverick. Consultat el 2020-09-22.
  8. ↑ «Police chief reveals 'significant number of allegations' in Ted Heath case» (en en). Sky News. Consultat el 2021-07-04.
  9. ↑ Ziegler 2010, pp. 30. Ziegler senyala que l'afirmació en les seues memòries de que la bomba va matar a els qui s'havien refugiat no coincidix en un relat anterior en el que va afirmar que ningú va resultar ferit, i sugerix que l'història pot haver evolucionat una miqueta en el temps.
  10. ↑ Ziegler 2010, págs. 31-2.
  11. ↑ «Page 2100 | Supplement 35133, 8 April 1941 | London Gazette | The Gazette». www. thegazette. co. uk. Consultat el 2025-07-15.
  12. ↑ Ziegler, Edward Heath (2010), cap. 3.
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 «Page 5437 | Supplement 37340, 6 November 1945 | London Gazette | The Gazette». www. thegazette. co. uk. Consultat el 2025-07-15.
  14. ↑ «Page 621 | Supplement 37442, 22 January 1946 | London Gazette | The Gazette». www. thegazette. co. uk. Consultat el 2025-07-15.
  15. ↑ «Page 3065 | Supplement 38006, 1 July 1947 | London Gazette | The Gazette». www. thegazette. co. uk. Consultat el 2025-07-15.
  16. ↑ «Page 4872 | Supplement 39334, 14 September 1951 | London Gazette | The Gazette». www. thegazette. co. uk. Consultat el 2025-07-15.
  17. ↑ «A HISTORY OF OUR RESERVES». Consultat el 15-07-2025.

Bibliografia

  • Ball, Stuart & Seldon, Anthony (editors). The Heath Government: 1970–1974: A Reappraisal. London: Longman, 1996.
  • Campbell, John. Edward Heath: A Biography. London: Jonathan Cape, 1993.
  • Holmes, Martin. The Failure of the Heath Government. Basingstoke: Longman, 1997.
  • Ziegler, Philip, Edward Heath, Harper Press, 2010. ISBN 978-0-00-724740-0
Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Edward_Heath&oldid=1400722»