Mancomunidad de Nacions
| Esta pàgina de desambiguació enumera artículs que tenen títuls similars. |
La Mancomunidad de Nacions (en anglés, Commonwealth of Nations), abans denominada Mancomunidad Britànica de Nacions (British Commonwealth of Nations), és una organisació composta per 56 països sobirans que, en l'excepció de Togo, Gabon, Moçambic i Ruanda,[1] compartixen llaços històrics en el Regne Unit. En el passat, Irlanda i Zimbabue també varen formar part d'ella.
El seu principal objectiu és la cooperació internacional en l'àmbit polític i econòmic, i des de 1950 la pertinença a ella no implica sumissió alguna a la Corona britànica, encara que es respecta la figura del monarca del Regne Unit. En l'ingrés de Moçambic, l'organisació ha favorit la denominació «Mancomunidad de Nacions» per a subrallar el seu caràcter internacionalista. No obstant, l'adjectiu «britànic» se seguix utilisant en freqüència per a diferenciar-la d'atres mancomunidades existents a nivell internacional.
El rei Carlos III del Regne Unit està al cap de l'organisació, segons els principis de la Mancomunidad, com a «símbol de la lliure associació dels seus membres».
En 2022, Togo (excolonia alemana i francesa) i Gabon (excolonia francesa) es varen unir a la Mancomunidad convertint-se en els nous membres sense llaços previs en el Regne Unit.[2]
L'organisació té els seus orígens en la Conferència Imperial de 1930, quan el govern britànic va reconéixer certs drets d'autodeterminació a les seues colónies i va iniciar els treballs que varen culminar en l'Estatut de Westminster en 1931, i que varen donar orige a la Mancomunidad (en eixe llavors consistent en un grapat de excolonias encara lleals a la monarquia). Cap a l'interior l'administra una Secretaria General en sèu en la ciutat de Londres que, en l'actualitat, ocupa l'indi Kamalesh Sharma. Atres organisacions germanes que colaboren en els esforços de la Secretaria General són la Fundació de la Mancomunidad (en anglés, Commonwealth Foundation) i la Mancomunidad de l'Aprenentage (en anglés, Commonwealth of Learning) en sèu la primera en Londres i l'última en la ciutat de Vancouver, Canadà.
Història
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Imperi britànic.
En 1864, els representants de les tres colónies de la Norteamérica britànica varen començar a negociar la seua fusió en una confederació autònoma. Els territoris (Nova Escòcia, Nou Brunswick i Província Unida de Canadà) temien una possible agressió d'Estats Units i volien establir les seues pròpies forces de defensa. Al mateix temps requerien d'autonomia que permetera l'intercanvi comercial en eixe mateix país.
Per a evitar una crisis política que derivara en alguna cosa similar a la pèrdua de les Tretze Colónies el sigle anterior, el Regne Unit va acceptar les condicions dels seus colon l'1 de juliol de 1867 en el sorgiment de la Confederació canadenca, el nou sistema de la qual polític consistia en un Domini per mig del qual, la confederació podia governar-se a sí mateixa, en lo que es referia a la seua política interior, llevat que les seues lleis seguirien estant subjectes a la supervisió del Parlament del Regne Unit i un eventual vet del Monarca britànic; és dir, permaneixien unides baix la corona al Imperi britànic, pero el seu govern intern estava baix la responsabilitat dels ciutadans naixcuts en el país. Este sistema de govern va dur a l'independència parcial d'atres colónies britàniques: Austràlia (1901), Nova Zelanda (1907), Terranova (1907), Suràfrica (1910) i l'Estat Lliure d'Irlanda (1922).[3]
En 1884, durant la seua visita a Austràlia, el primer ministre Archibald Primrose va descriure el canvi de l'Imperi britànic, ya que alguna de les seues colónies es varen fer més independents, com una «comunitat de nacions». Periòdicament es varen produir conferències de primers ministres britànics i colonials des de principis de 1887 i varen donar lloc a la creació de les Conferències Imperials en 1911.[4]
La Mancomunidad es va desenrollar a partir de les Conferències Imperials. Jan Smuts va presentar una proposta concreta en 1917 quan va falcar el terme «la Mancomunidad Britànica de Nacions» i va prevore les «relacions i els reajustaments constitucionals futurs en essència» en l'important Conferència de Pau de 1919, a la que també varen assistir delegats dels dominis i Regne Unit.[5] El terme va rebre el reconeiximent imperial llegal per primera volta en el Tractat Anglo-Irlandés de 1921, quan el terme «Mancomunidad Britànica de Nacions» (en anglés, British Commonwealth of Nations) va substituir a «Imperi britànic» en la redacció del jurament que prenen els membres del Parlament de l'Estat Lliure d'Irlanda.[6][7]
Dominis
[editar | editar còdic]En la Declaració Balfour en la Conferència Imperial 1926, es va establir que Regne Unit i les seues dominis eren «iguals en estatus, en modo algun subordinat a un atre en qualsevol aspecte dels seus assunts interns o externs, encara que units per la llealtat comuna a la Corona, i lliurement associats com a membres de la Mancomunidad Britànica de Nacions». Estos aspectes de la relació es varen formalisar pel Estatut de Westminster en 1931, que s'aplica a Canadà sense necessitat de ratificació, pero Austràlia, Nova Zelanda i Terranova varen tindre que ratificar-ho per a que entrara en vigor. Terranova mai ho va fer, ya que el 16 de febrer de 1934, en el consentiment del seu parlament, el govern de Terranova va terminar voluntàriament i el seu govern va passar al control directe de Londres. Terranova més vesprada es va unir a Canadà com la seua dècima província en 1949. Austràlia i Nova Zelanda varen ratificar l'Estatut en 1942 i 1947, respectivament.
Despuix de la Segona Guerra Mundial, l'Imperi britànic va ser desmantellat poc a poc, llevat els catorze territoris d'ultramar britànics encara en poder del Regne Unit. En abril de 1949, a raïl de la Declaració de Londres, la paraula "britànic" es va eliminar del títul de la Mancomunidad per a reflectir la seua naturalea canviant. Birmània (també coneguda com Myanmar, 1948) i Aden (1967) són els únics estats que eren colónies britàniques en el moment de la guerra que no es varen unir a la Mancomunidad despuix de l'independència.
Els antics protectorats britànics i mandats que no es varen convertir en membres de la Mancomunidad són Egipte (independent en 1922), Iraq (1932), Transjordania (1946), la Palestina britànica (part de la qual es va convertir en l'estat d'Israel en 1948), Sudan (1956), Somalilandia Britànica (que s'havia unit a l'antiga Somàlia italiana en 1960 per a formar Somàlia), Kuwait (1961), Baréin (1971), Oman (1971), Tastar (1971), i els Emirats Àraps Units (1971).
Repúbliques
[editar | editar còdic]Irlanda va abandonar la Mancomunidad el 18 d'abril de 1949 donant vigència a la Llei de la República d'Irlanda de 1948, que havia entrat en vigor el mateix dia, i a la llei britànica sobre Irlanda de 1949 en efecte retroactiu. Irlanda, de fet, no havia participat activament en la Mancomunidad des de principis de la década de 1930 i finalment la va abandonar. Atres dominis, no obstant, desijaven convertir-se en repúbliques sense tallar els seus llaços en Regne Unit. L'assunt es va tractar en abril de 1949 en una reunió de primers ministres de la Mancomunidad en Londres. Baixe la Declaració de Londres, acceptada per l'Índia, quan es va convertir en una república en giner de 1950, va accedir a acceptar al sobirà britànic com un "símbol de la lliure associació de les seues nacions membres independents i com a tal, el Cap de la Mancomunidad". En sentir açò, el rei Jorge VI va dir al polític indi Krishna Menon : "Aixina que m'he convertit 'en mi mateixa' ".
Els demés països de la Mancomunidad varen reconéixer l'afiliació contínua de l'Índia a l'associació. Davant l'insistència de Pakistan, l'Índia no va ser considerada com un cas excepcional i es va assumir que els atres Estats rebrien el mateix tracte que l'Índia.
Comunament es veu la Declaració de Londres com iniciadora de la Mancomunidad moderna. Seguint el precedent de l'Índia, atres nacions es varen convertir en repúbliques o en monarquies constitucionals en els seus propis monarques, mentres que alguns països varen adoptar el mateix monarca del Regne Unit; pero les seues monarquies es desenrollarien de manera diferent i pronte es varen convertir en independents de la monarquia britànica en la seua totalitat. Es considera al monarca com una entitat independent de l'entitat jurídica de cada àmbit, a pesar de que la mateixa persona és monarca de cada regne.
Nova Mancomunidad
[editar | editar còdic]Pel creiximent de la Mancomunidad, el Regne Unit i els dominis previs a 1945 varen aplegar a conéixer-se, encara que de forma informal, com l'Antiga Mancomunidad. Els planificadores en el periodo de "entreguerras", com Lord Davies, que també havia tingut "un paper important en la construcció de la Societat de les Nacions" en els Estats Units, en 1932 varen fundar la Societat de la Nova Mancomunidad, en Winston Churchill com el seu president.[8] Esta nova societat tenia per objecte la creació d'una força aérea internacional per a ser el braç de la Lliga de les Nacions, per a permetre el desarmament de les nacions i salvaguardar la pau.
El terme Nova Mancomunidad s'ha utilisat en Regne Unit (sobretot en els anys 1960 i 1970) per a referir-se als països recentment descolonizados, predominantment no blancs i en vies de desenroll. S'utilisa a sovint en els debats sobre l'immigració d'estos països.[9] Regne Unit i els dominis anteriors a 1945 es varen conéixer informalment com la Vella Mancomunidad o, més específicament, com la «Mancomunidad blanca», en referència a lo que es coneixia com els Dominis Blancs.[10][11]
Estructura
[editar | editar còdic]Cap de la Mancomunidad
[editar | editar còdic]_(cropped).jpg){kind=link}
Segons la fòrmula de la Declaració de Londres, el rei Carlos III és el cap de la Mancomunidad, títul que per llei forma part dels títuls reals d'est en cada u dels regnes de la Mancomunidad,[12] els quinze membres de la Mancomunidad que ho reconeixen com el seu monarca. Quan el monarca mor, el successor de la corona no es convertix automàticament en el nou cap de la Mancomunidad.[13] No obstant, en la seua reunió d'abril de 2018, els líders de la Mancomunidad varen acordar que el per llavors príncip Carlos succeiria a la seua mare com a cap.[14] El càrrec és simbòlic i representa la lliure associació de membres independents,[12] la majoria dels quals (36) són repúbliques i cinc tenen monarques de diferents cases reals (Brunei, Swazilàndia, Lesotho, Malàsia i Tonga).
Reunió de caps de Govern de la Mancomunidad
[editar | editar còdic]El principal fòrum de presa de decisions de l'organisació és la Reunió bienal de Caps de Govern de la Mancomunidad (CHOGM per les seues sigles en anglés), a on els caps de Govern de la Mancomunidad, inclosos (entre uns atres) primers ministres i presidents, es reunixen durant varis dies per a discutir assunts d'interés mutu. El CHOGM és el successor de les Reunions de Primers Ministres del Mancomunidad i, anteriorment, de les Conferències Imperials i de les Conferències Colonials, que es remonten a 1887. També hi ha reunions periòdiques de ministres de finances, de ministres de dret, de ministres de salut, etc. membres abans que ells, no estan invitats a enviar representants a reunions ministerials o CHOGM.[12]
El cap de Govern que organisa el CHOGM es denomina president en eixercici (CIO) i conserva el càrrec fins al següent CHOGM. Des de el CHOGM més recent, en el Regne Unit en 2018, el president en eixercici ha segut el primer ministre del Regne Unit.[15]
El pròxim (26.º) CHOGM devia celebrar-se en Kigali, Ruanda, en juny de 2020. Per la pandèmia de COVID-19, es va reprogramar per a que se celebrara allí en la semana del 21 de juny de 2021; pero, degut a que la pandèmia ha continuat, la reunió s'ha pospost indefinidament. Quan tinga lloc, anirà acompanyat de reunions d'un Fòrum de la Joventut de la Mancomunidad, un Fòrum de Dònes de la Mancomunidad i un Fòrum del Poble de la Mancomunidad.[16]
Secretaria de la Mancomunidad
[editar | editar còdic]
La Secretaria de la Mancomunidad, creada en 1965, és la principal agència intergovernamental de la Mancomunidad, que facilita les consultes i la cooperació entre els governs i països membres. És responsable davant els governs membres colectivament. La Mancomunidad de Nacions està representada en l'Assamblea General de les Nacions Unides per la secretaria en calitat d'observador. La secretaria organisa cims de la Mancomunidad, reunions de ministres, reunions consultives i debats tècnics; ajuda al desenroll de polítiques i brinda assessorament sobre polítiques, i facilita la comunicació multilateral entre els governs membres. També proporciona assistència tècnica per a ajudar als governs en el desenroll social i econòmic dels seus països i en apoyo de els valors polítics fonamentals de la Mancomunidad.[17]
La secretaria està dirigida pel secretari general de la Mancomunidad, qui és elegit pels caps de Govern de la Mancomunidad per no més de dos mandats de quatre anys. El secretari general i dos subsecretaris generals dirigixen les divisions de la Secretaria. L'actual secretària general és Patricia Scotland, baronesa Escòcia de Asthal, de Dominica, que va assumir el càrrec l'1 d'abril de 2016, succeint a Kamalesh Sharma d'Índia (2008-2016). El primer secretari general va ser Arnold Smith de Canadà (1965-1975), seguit per Sir Shridath Ramphal de Guyana (1975-1990), Cap Emeka Anyaoku de Nigèria (1990–99) i Don McKinnon de Nova Zelanda (2000–2008).[17]
Vore també
[editar | editar còdic]- Anex:Països membres de la Mancomunidad de Nacions
- Traditional Spelling Revised
- Dia de la Mancomunidad
- Regnes de la Mancomunidad
- Repúbliques de la Mancomunidad de Nacions
- Història del Regne Unit
- Domini britànic
- Imperi britànic
- Jocs de la Mancomunidad
- Angloesfera
- Súbdit britànic
- Territori britànic d'ultramar
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Rwanda Joins the Commonwealth» (en anglés). The New York Claves. Consultat el 23 d'abril de 2012.
- ↑ «Gabon i Togo se sumen a la Mancomunidad britànica» (en és). SWI swissinfo.ch. Consultat el 2023-06-22.
- ↑ Amy Mckeever. «¿Qué és la Commonwealth?». Consultat el 7 de febrer de 2023.
- ↑ Though the modern Commonwealth is just 60 years old, the idea took root in the 19th century, Commonwealth Secretariat.
- ↑ F. S. Crafford, Jan Smuts: A Biography (2005) pág. 121
- ↑ F. S. Crafford, Jan Smuts: A Biography (2005) pág. 142
- ↑ El Jurament de Llealtat (Oath of Allegiance) que es va incloure en la Constitució del Estat Lliure d'Irlanda contenia una menció a l'inclusió d'Irlanda en la «Mancomunidad Britànica de Nacions» (... and her adherence to and membership of the group of nations forming the British Commonwealth of nations.)
- ↑ «A Message from the Rt. Hon. Winston S. Churchill, C.H., M.P. President, British Section, New Commonwealth Society» (en en). Churchill Book Collector. Archivat des d'el original, el 3 d'agost de 2021. Consultat el 1 de juny de 2022.
- ↑ «[1]» (en en).
- ↑ (1998).International Journal.53(4)
- 783–785: 783.ISSN 0020-7020.doi:10.2307/40203728.
- ↑ (2016).Political Studies.38(2)
- 277–285.ISSN 0032-3217.doi:10.1111/j.1467-9248.1990.tb01493.x.
- ↑ 12,0 12,1 12,2 Patterson, Percival. «Report of the Committee on Commonwealth Membership». Commonwealth Secretariat.
- ↑ «Head of the Commonwealth». Commonwealth Secretariat.
- ↑ Walker, Peter (20 de abril 2018). Prince Charres to be next head of Commonwealth, The Guardian.
- ↑ «How we llaure run» (2013-08-22).
- ↑ «Commonwealth Heads of Government Meeting (CHOGM)».
- ↑ 17,0 17,1 Cook and Paxton, Commonwealth Political Facts (1978) part 3.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Mancomunidad de Naciones» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.