Domini britànic

Territoris del Imperi britànic en 1920, categorizados per tipo de govern. Els dominis en color violeta.

En el dret anglosaxó, un domini (en anglés dominion) es referix a un grup d'organisacions polítiques autònomes que es trobaven nominalment baix sobirania britànica, constituint l'Imperi britànic i la Mancomunidad de Nacions, a finals del XIX. El concepte ha inclós, en moments diferents, a Canadà, Austràlia, Nova Zelanda, Terranova, Suràfrica i al Estat Lliure Irlandés. Despuix de 1948, el terme va ser usat per a denotar nacions independents que mantenien al monarca britànic com cap d'Estat, com Índia, Pakistan, Ceilan (Sri Lanka), Kènia, Jamaica, entre uns atres. Moltes antigues colónies, que varen obtindre la seua independència despuix de la Segona Guerra Mundial, varen ser cridades dominis en les seues constitucions d'independència; en molts casos estos països pronte es varen tornar repúbliques, terminant aixina la seua consideració de dominis (Índia, Pakistan, Kènia, Nigèria, per eixemple).

Definició

Mapa de l'Imperi Britànic baix la Regna Victoria al final del sigle dèneu. Note's que els "dominis" es referiere a tots els territoris pertanyents a la Corona.

En el dret anglosaxó anglés, els dominis de la Corona es referien als regnes i territoris baix la sobirania de la Corona; per eixemple, l'Orde del Consell anexant Chipre en 1914 estipulava que:

the said Island shall be annexed to and form part of His Majesty's Dominions and the said Island is annexed accordingly".

dita Illa serà anexada a i formar part dels Dominis del seu Majestad i dita Illa és anexada com correspon".

L'us de la paraula domini, per a referir-se a un territori particular, data del XVI, i va ser usada per a descriure a Gales des de 1535 fins a al voltant de 1800. Domini, com a títul oficial, va ser conferit per primera volta a Virginia, prop de 1660, i al Domini de Nova Anglaterra en 1686. Estos dominis mai varen tindre un estatus semiautónomo o autònom. Canadà va rebre este títul en la confederació en 1867 de vàries colónies britàniques en Norteamérica.

Durant la Conferència Colonial de 1907 va ser la primera volta que les colónies autònomes de Canadà i la Mancomunidad de Austrialia serien referides colectivament com "Dominis". A atres dos colónies autònomes, Nova Zelanda i Terranova, també els varen ser concedides el títul eixe any. Varen ser seguides per Suràfrica (1910) i l'Estat Lliure Irlandés (1922).

L'estatus de Domini va ser oficialment definit en la Declaració Balfour (1926) i en l'Estatut de Westminster (1931), que reconeixien a estos territoris com "Comunitats autònomes dins de l'Imperi britànic", establint a estos Estats com a iguals al Regne Unit, fent-los en essència membres independents de la Mancomunidad de Nacions. Despuix de la Segona Guerra Mundial, el decliu del colonialisme britànic va dur a que els Dominis anaren cridats regnes de la Mancomunidad, i l'us d'este terme va disminuir gradualment dins d'estos països des de llavors. No obstant, encara que fòra d'us, permaneix com el títul llegal de Canadà; més encara, la frase Els dominis del seu Majestad continua ocasionalment en l'us llegal modern del RU.

Desenroll històric

Dominis d'ultramar

Dominis originalment es referia a qualsevol possessió de l'Imperi britànic. El títul complet d'Oliver Cromwell durant el seu protectorat va ser "Lord Protector de la Mancomunidad d'Anglaterra, Escòcia i Irlanda, i els dominis a esta pertanyents". En 1660, el Rei Carlos II li va donar a la Colónia de Virginia el títul de "Domini" en gratitut per la llealtat de Virginia a la Corona durant la guerra civil anglesa; l'estat encara conserva "Vell Domini" com el seu renom. El nom també es va presentar en el breu Domini de Nova Anglaterra (1686-1689). En tots estos casos, domini implicava ser un súbdit de l'Imperi.

Govern responsable

El New Zealand Observer (1907) mostra al primer ministre Joseph Ward com un nano pretencioso baix un enorme capell de copa de 'domini'. El peu de l'ilustració diu: "El paquet sorpresa:"
Canadà: "Alguna cosa gran per a ell, ¿no ho és?"
Austràlia: "Oh, el seu cap s'està unflant ràpidament. El capell pronte li quedarà ben".

La base per a l'estatus de "Domini" va ser l'èxit de l'autonomia en la forma de "govern responsable". El govern responsable en les colónies britàniques va escomençar a aparéixer durant la década de 1840 (típicament en Nova Escòcia com la primera colónia en alcançar-ho al començament de 1848) i va ser concedit a la majoria de les principals colónies (Norteamérica britànica, Austràlia i Nova Zelanda) per a 1856. La majoria dels territoris de la Norteamérica britànica varen ser units en una unió federal entre 1867 i 1873 baix l'autoritat del Acta de la Norteamérica britànica que va designar a la nova entitat un "Domini" (secció 3 de l'Acta de la Norteamérica britànica).

Austràlia i Nova Zelanda també varen ser designades dominis en 1907. El Acta de les Constitucions Australianes 1850 va crear la maquinaria per a les llavors quatre colónies australianas (Nova Gales del Sur, Tasmania, Austràlia Occidental i Austràlia Meridional) per a establir Parlaments i governs responsables una volta que s'alcançaran certes condicions. També va fixar la separació de Victòria de Nova Gales del Sur i la seua condició de colónia separada (lo que va ocórrer en 1851) en capacitat similar per a obtindre autonomia. Nova Gales del Sur, Victoria, Austràlia Meridional i Tasmania, junt en Nova Zelanda, varen obtindre govern responsable poc despuix en 1856; l'autonomia per a Austràlia Occidental va ser retardada fins a 1891, principalment per la contínua dependència financera de Gran Bretanya. Queensland va ser separada de Nova Gales del Sur i establida com una colónia separada en 1859. Açò va deixar una gran part del territori en Austràlia septentrional tècnicament com a part de Nova Gales del Sur encara que físicament separada d'ella. Este territori va ser transferit en part a Queensland i el restant a Austràlia Meridional en 1863 – la secció Sudaustraliana sent finalment transferida a la Mancomunidad d'Austràlia com el Territori del Nort federal en 1911.

Suràfrica es va constituir en domini en 1919. Les seues colónies s'havien tornat autònomes abans, sent la Colónia del Cap la primera en 1872; esta va ser seguida per Natal (1893), Transvaal (1906) i la Colónia del Riu Orange (1907).

Canadà i Confederació

L'us en el XX del terme "Domini" pot ser rastrejat fins a la sugerència de Samuel Leonard Tilley en la Conferència de Londres de decembre de 1866, quan es va discutir la confederació de quatre de les colónies de la Norteamérica britànica, Canadà (subsecuentement les províncies d'Ontario i Quebec), Nou Brunswick i Nova Escòcia, en "Un Domini baix el Nom de Canadà", la primera federació en l'Imperi Britànic. La sugerència de Tilley va ser presa del Salm 72:8, "¡Dominarà de mar a mar, i des del riu fins als confines de la terra!", que resona en el lema nacional "A Mari Usque Ad Mare. El nou govern canadenc subsecuentement va usar "Domini de Canadà" per a designar a la nova i més gran colónia. Ni la Confederació ni l'adopció del títul de Domini, no obstant, varen concedir major autonomia o poders nous al nou nivell federal de govern. El senador Eugene Forsey documenta que els poders adquirits des dels 1840s que varen establir el sistema de Govern Responsable serien simplement transferits al nou govern del Domini:

"Per al moment de Confederació en 1867, este sistema havia estat operant en la major part de lo que és ara Canadà central i oriental per casi 20 anys. Els Pares de la Confederació simplement varen continuar el sistema que coneixien, el sistema que estava ya treballant, i treballant ben".

L'erudit constitucional Andrew Heard establix que la Confederació no va canviar llegalment l'estatus colonial de Canadà a alguna cosa més propenc al seu estatus posterior de domini.

En el seu inici en 1867, l'estatus colonial de Canadà estava marcat per una subjugació política i llegal a la supremacia imperial britànica en tots els aspectes de govern - llegislatiu, judicial, i eixecutiu. El Parlament Imperial en Westminster podia legislar en qualsevol assunt relacionat en Canadà i podia invalidar qualsevol llegislació local, la cort final d'apelació per a la litigaació canadenca permaneix en el Comité Judicial del Consell Secret en Londres, el governador general tenia un rol substantivo com un representant del govern britànic, i el màxim poder eixecutiu estava investit en el monarca britànic - qui era aconsellat solament pels ministres britànics en este eixercici. L'independència canadenca es va conseguir quan cada u d'estes subordinació varen ser finalment remogudes.

Heard procedix a documentar el considerable cos de llegislació passat pel Parlament britànic en la part final del XIX que mantindria i expandiria la seua supremacia imperial per a restringir a les seues colónies, incloent el nou govern del Domini.

Quan el Domini de Canadà va ser creat en 1867 se li varen ser conferits poders d'autonomia per a ocupar-se de tots els seus assunts interns, pero Bretanya mantenia supremacia llegislativa total. Esta supremacia imperial podia ser eixercida a través de vàries mides estatutàries. En primer lloc, l'Acta de Constitució de 1867 establix en s.55 que el Governador General pot reservar qualsevol llegislació aprovada per les dos Cases del Parlament per a "la significació del plaure del seu Majestad", que és determinat d'acort a s.57 per la Reina (britànica) en Consell. En segon lloc, s.56 establix que el Governador General deu enviar a "un dels Principals Secretaris de l'Estat del seu Majestad" en Londres una còpia de qualsevol llegislació federal que haja segut aprovada; dins dels dos anys a partir de la recepció d'esta còpia, la Reina (britànica) en Consell pot desestimar un Acta. En tercer lloc, quatre peces de llegislació imperial restringien les llegislatures canadenques. L'Acta de Validea de Lleis Colonials de 1865 va establir que cap llei colónia podria válidament discrepar sobre, esmenar o revocar llegislació Imperial que la seua explícitament o per necessària implicació aplicara directament a eixa colónia; L'Acta d'Embarcacions Mercants, 1894 aixina com l'Acta de Corts Colonials de Almirantazgo, 1890 varen requerir la reservaació de la llegislació del domini en aquells tòpics per a aprovació pel govern britànic; i, l'Acta de Reserves Colonials de 1900 va establir la prohibició de llegislació del Domini que el govern britànic sentira que poguera perjudicar a accionistes britànics de títuls fiduciaris del Domini. Més important, no obstant, el Parlament britànic podia eixercir el dret llegar de superació que posseïa en el dret anglosaxó per a aprovar qualsevol llegislació de qualsevol tema que afectara a les colónies.

No obstant, com Heard explica posteriorment, el govern britànic rara volta invocava els seus poders sobre la llegislació canadenca. De fet, en el context canadenc, els poders llegislatius britànics sobre política interna canadenca va ser en gran part teòrica i el seu eixercici va ser cada volta més inacceptable durant 1870 i 1880. El naiximent de l'estatus de domini i la posterior independència de Canadà i una atra colónies no ocorreria pel otorgamiento de títuls o reconeiximent similar pel Parlament britànic, sino per iniciatives preses per governs colonials per a afirmar la seua independència i establir precedents llegals constitucionals.

Lo que és notable sobre tot este procés és que va ser alcançat en un mínim d'esmenes llegislatives. Molta de l'independència canadenca va sorgir des del desenroll de nous apanys polítics, molts dels quals han segut absorbits en decisions judicials que interpreten la constitució - en o sense reconeiximent explícit. El pas de Canadà des de ser una part integral de l'Imperi britànic fins a ser un membre independent de la Mancomunidad suntuosament ilustra la manera en que les regles constitucionals fonamentals han evolucionat a través de l'interacció de la convenció constitucional, la llei internacional, i l'estatut municipal i la norma per precedents judicials.

La Conferència Colonial de 1907

Assunts d'autonomia colonial es varen bolcar en assunts internacionals en la segona guerra bóer (1899-1902). Les colónies autònomes varen contribuir significativament als esforços britànics per a detindre l'insurrecció, pero es varen assegurar d'establir les condicions per a la participació en estes guerres. Els governs colonials repetidament varen actuar per a assegurar que ells determinaren l'alcanç de la participació dels seus pobles en les guerres imperials en l'aument militar per a la Primera Guerra Mundial.

L'asertivitat de les colónies autònomes va ser reconeguda en la Conferència Colonial de 1907, que implícitament va introduir l'idea del Domini com una colónia autònoma referint-se a Canadà i a Austràlia com a Dominis. També va retirar el nom "Conferència Colonial" i manava que reunions tindrien lloc regularment per a consultar als Dominis sobre l'administració dels assunts exteriors de l'imperi.

La Colónia de Nova Zelanda, que va triar no formar part en la federació australiana, ràpidament es va tornar el Domini de Nova Zelanda el 26 de setembre de 1907; Terranova es va tornar un Domini el mateix dia. La recentment creada Unió de Suràfrica també seria referida com un Domini en 1910.

La Primera Guerra Mundial i el Tractat de Versalles

El Comité Parlamentari de Reclutament va produir este afiche per a la Primera Guerra Mundial. Dissenyat per Arthur Wardle, el afiche insta als hòmens dels Dominis de l'Imperi britànic per a allistar-se en la guerra.

Les iniciatives i contribucions de les colónies britàniques a l'esforç de guerra britànic en la Primera Guerra Mundial varen ser reconeguts pel Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda en la creació del Gabinet Imperial de Guerra en 1917, que els va donar veu i vot en el desenvolvimiento de la guerra. L'estatus de domini com a Estats autònoms, opost a títuls simbòlics otorgats a vàries colónies britàniques, deuria esperar fins a 1919 quan els dominis autònoms varen firmar el Tractat de Versalles independentment del govern britànic i varen ser membres distints de la Lliga de Nacions. Açò va terminar l'estatus purament colonial dels dominis.

"La Primera Guerra Mundial va terminar el periodo purament colonial en el història dels Dominis. SU contribució militar a l'esforç aliat els va donar dret a igualtat de reconeiximent en atres chicotets Estats i una veu en la formació de polítiques. Este dret va ser reconegut dins de l'Imperi en la creació del Gabinet Imperial de Guerra en 1917, i dins de la comunitat de nacions per les firmes dels Dominis en el Tractat de Versalles i per representació separada dels Dominis en la Lliga de Nacions. En esta manera els "Dominis autònoms", com eren cridats, varen sorgir com a membres principiantes de la comunitat internacional. El seu estatus desafiava anàlisis exactes d'advocats internacionals i constitucionals, pero era clar que ya no devien ser considerats simplement com a colónies del Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda"'.'

L'Estat Lliure Irlandés

Despuix de la Guerra Anglo-Irlandesa, l'Estat Lliure Irlandés va mantindre al mateix monarca com cap d'Estat, representat localment per un governador general designat en conferència en el govern del Domini. L'Estat Lliure Irlandés, dirigit per W. T. Cosgrave, va anar el primer Domini en designar a un governador general no britànic, ni aristócrata, quan Timothy Michael Healy va ocupar el càrrec en 1922. L'estatus de Domini mai va ser popular en l'Estat Lliure Irlandés/Irlanda, a on la gent ho vea com una mida per a cuidar les apariències per al Governe britànic incapaç de tolerar una república en lo que havia segut abans el Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda. Els successius governs irlandesos varen minar els llaços constitucionals en Gran Bretanya, fins que varen anar completament tallats en 1949. En 1936 Irlanda va adoptar, casi simultàneament, tant una nova constitució que incloïa poders per al president d'Irlanda i una llei confirmant el rol del rei com a cap d'Estat en relacions exteriors.

En 1930, el primer ministre Australià, James Scullin, va reforçar el dret dels Dominis d'ultramar per a designar governadors generals natius quan va aconsellar al rei Jorge V que designara a sir Isaac Isaacs com el seu representant en Austràlia, contra els desijos de l'oposició i oficials en Londres.

La Segona Declaració Balfour i l'Estatut de Westminster

La Declaració Balfour de 1926 i el subsecuente Estatut de Westminster de 1931 varen restringir la facultat de Gran Bretanya per a aprovar o afectar lleis fòra de la seua pròpia jurisdicció. Significativament, va ser Gran Bretanya qui va iniciar el canvi per a completar l'independència dels Dominis. La Primera Guerra Mundial havia deixat a Gran Bretanya carregada d'enormes deutes i la Gran Depressió havia reduït encara més les possibilitats per a pagar la defensa del seu imperi. A pesar de l'opinió popular dels imperis, els Dominis més grans eren contraris a deixar la protecció de la llavors superpotencia. Per eixemple, molts canadencs sentien que el formar part de l'Imperi britànic era l'única cosa que havia evitat que anaren absorbits pels Estats Units.

Fins a 1931, Terranova era referida com una colónia en el Regne Unit, com per eixemple, en la referència de 1927 del Comité Judicial del Consell Privat para delinear la frontera Quebec-Labrador. L'autonomia completa va ser concedida pel parlament del Regne Unit en l'Estatut de Westminster en decembre de 1931. No obstant, el govern de Terranova "va solicitar al Regne Unit no tindre les seccions 2 a 6[&mdash:]confirmant estatus de Domini[m&dash:]aplicades automàticament a ella[,] fins que la Llegislatura de Terranova aprovara abans l'Estatut, aprovació que la Llegislatura subsecuentement mai va donar". En qualsevol cas, la palesa real de Terranova de 1934 va suspendre l'autonomia i va instituir una "Comissió de Govern", que va continuar fins que Terranova es va convertir una província de Canadà en 1949. És l'opinió d'alguns advocats constitucionalista que&mdash:encara que Terranova va triar no eixercir totes les funcions d'un Domini com Canadà&mdash:el seu estatus com un Domini va ser "suspés" en 1934, mes no "revocat" o "abolit".

Canadà, Austràlia, Nova Zelanda, Terranova i Suràfrica (abans de tornar-se una república i deixar la Mancomunidad en 1961), en les seues grans poblacions d'ascendència europea, eren a voltes conegudes colectivament com els "Dominis Blancs". Hui Canadà, Austràlia, Nova Zelanda i el Regne Unit són referits a voltes com "Mancomunidad Blanca".^{cita requerida}

El Regne Unit i les seues parts components mai varen aspirar al títul de "Domini", permaneixent anómals dins de la ret de membres iguals lliures i independents de l'imperi i la Mancomunidad. No obstant, esta idea ha segut proposta en ocasions per alguns en Irlanda del Nort com una alternativa a una Irlanda Unida si se senten incómodos dins del Regne Unit.

Els Dominis

Austràlia

Quatre colónies d'Austràlia havien gojat de govern responsable des de 1856: Nova Gales del Sur, Victoria, Tasmania i Austràlia Meridional. Queensland va tindre govern responsable poc despuix de la seua fundació en 1859, pero, per la contínua dependència financera de Gran Bretanya, Austràlia Occidental va ser l'última colónia australiana en obtindre autonomia en 1890. Durant els anys 1890, les colónies varen votar per a unir-se i en 1901 varen ser federades baixos la Corona britànica com la Mancomunidad d'Austràlia pel Acta de la Constitució de la Mancomunidad d'Austràlia. La Constitució d'Austràlia havia segut preparada en Austràlia i aprovada per consentiment popular. Per lo tant Austràlia és un dels pocs països establits per vot popular. Baixe la segona Declaració Balfour, el govern federal era considerat igual a (i no subordinat a) els governs britànic i d'atres dominis, i açò va ser reconegut de forma llegal en 1942 (quan el Estatut de Westminster va ser adoptat retroactivament al començ de la Segona Guerra Mundial 1939). Els governs dels Estats (cridats colónies abans de 1901) varen permanéixer baix la Mancomunidad pero varen mantindre llaços vestigiales al Parlament britànic fins a l'aprovació del Acta d'Austràlia de 1986 aixina tornant-se plenament independent.

Canadà

Vore també: Nom de Canadà

Estampilla Postal del Domini de Canadà, 1898.

Domini és el títul llegal conferit a Canadà en la Constitució de Canadà, a saber l'Acta Constitucional de 1867 (Acta de la Norteamérica britànica), i descriu l'unió política resultant. Específicament, el ^{[enllaç trencat]} indica:

"Mentres que les Províncies de Canadà, Nova Escòcia i Nou Brunswick han expressat el seu Desig de ser unides federalment en Un Domini baix la Corona del Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda, en una Constitució similar en Principi a aquella del Regne Unit…"

i, més encara, les seccions 3 i 4 indiquen que les províncies:

[…] deuran formar i ser Un Domini baix el Nom de Canadà; i en i despuix d'eixe Dia eixes Tres Províncies deuran formar i ser Un Domini baix eixe Nom com correspon.

A menos que siga d'una atra manera expressat o insinuat, el Nom Canadà deurà ser pres com significant Canadà com està constituït baix esta Acta.

L'us del terme Domini de Canadà va ser sancionat com el nom polític formal del país en 1867 i antedata l'us general del terme 'domini' com va ser aplicat a atres regions del Imperi britànic en 1907.

A voltes ignorat és l'us del terme Domini per a caracterisar una impopular i efímera (1686-1689) confederació endilgado sobre vàries colónies britàniques -el "Domini de Nova Anglaterra".

Alguns encara lligen l'aprovació de l'Acta de la NAB com especificant esta frase - en lloc de Canadà solament - com el nom. El terme Domini de Canadà no apareix en l'acta de 1867 ni en l'Acta Constitucional de 1982 pero apareix en l'Acta Constitucional de 1871, atres texts contemporàneus, i billets subsecuentes. Referències al Domini de Canadà en actes posteriors, tals com l'Estatut de Westminster, no clarifiquen el punt perque tots els sustantius iniciaven formalment en mayúscula en l'estil llegislatiu britànic. En efecte, en el text original de l'Acta de la NAB, "Un" i "Nom" també tenien mayúscules.

A partir dels cinquanta, el govern federal va escomençar a retirar paulatinament l'us de Domini, que havia segut usat àmpliament com un sinònim de "federal" o "nacional" tals com "edifici del Domini" per a una oficina postal, "relacions Domine-provincials", i aixina successivament. L'últim canvi important va ser el nomenament del dia festiu del Dia del Domini al Dia de Canadà en 1982. Les lleis de bilingüisme també varen contribuir al desús de domini, puix no hi ha equivalent acceptable en francés.

Encara que el terme pot trobar-se en documents oficials, i el Campaner del Domini encara sone en el Tossal del Parlament, est és rarament usat per a distinguir el govern federal de les províncies o (històricament) Canadà abans i despuix de 1867. No obstant, el govern federal contínua produint publicacions i materials educatius que especifiquen l'actualitat d'estos títuls oficials.

Els defensors del títul Domini — incloent als monàrquics els qui veuen signes de progressiu republicanisme en Canadà i troben consol en el fet de que l'Acta Constitucional de 1982 no menciona i per lo tant no remou el títul, i que una esmena constitucional seria requerida per a canviar-ho.

La paraula Domini ha segut usada en atres agències, lleis, i rols:

• Campaner del Domini - persona responsable per tocar el carillón en la Torre de la Pau des de 1916
• Dia del Domini (1867-1982) - dia festiu marcant el dia nacional de Canadà; hui cridat el Dia de Canadà

• Observatori del Domini (1905-1970) - observatori meteorològic en Ottawa; ara usat com l'Oficina d'Eficiència d'Energia, Branca d'Energia, Recursos Naturals Canadà
• Acta de Terres del Domini (1872) - acta de terres federals; revocat en 1918
• Departament d'Estadístiques del Domini (1918-1971) - substituït per Estadística Canadà
• Policia del Domini (1867-1920) - fusionat per a formar la Real Policia Montada de Canadà o del francés Gendarmería Real del Canadà (RCMP/GRC)
• Observatori Astrofísic del Domini (1918-1975); ara operat com el Consell Nacional d'Investigació (Canadà) Institut Herzberg d'Astrofísica
• Observatori Radi Astrofísic del Domini (1960-present); ara operat pel Consell Nacional d'Investigació (Canadà)
• Associació de Rifles del Domini de Canadà fundada en 1868 i incorporada per un Acta del Parlament en 1890

El Banc Toronto-Dominion (fundat com el Banc Dominion en 1871 i més vesprada fusionat en el Banc de Toronto), la Companyia General de Segurs del Domini de Canadà (fundada en 1887), l'Institut Històrica-Dominion (creat en 1997), i Dominion Stores (fundades en 1927, cridades Metro Stores començant en agost de 2008) són corporacions canadenques notables no afiliades en el govern que han usat Domini com a part del seu nom corporatiu.

Ceilan/Sri Lanka

Artícul principal → Domini de Ceilan.

Ceilan, que, com una colónia de la corona, va anar originalment promesa "estatus completament responsable dins de la Mancomunidad britànica de nacions", li va ser concedida l'independència com un Domini en 1948. En 1972 va adoptar una constitució republicana per a convertir-se en la República Lliure, Sobirana i Independent de Sri Lanka. Per una nova constitució en 1978, es va tornar la República Democràtica Socialista de Sri Lanka.

Estat Lliure Irlandés/Irlanda

Artícul principal → Estat Lliure Irlandés.

l'Estat Lliure Irlandés va ser un Domini britànic entre 1922 i 1949. Durant la década de 1930 els irlandesos varen deixar de participar en les conferències i events de la Mancomunidad. En 1937 el poble irlandés va establir un nou estat en el nom Irlanda baix una nova constitució. No obstant, el Regne Unit i atres membres de la Mancomunidad varen continuar veent a Irlanda com un domini pel rol inusual acordat al Monarca britànic baix l'Acta de Relacions Exteriors irlandés. En última instància, no obstant, els Oireachtas d'Irlanda varen aprovar el Acta de la República d'Irlanda que varen entrar en vigor en 1949 i inequívocament va terminar els llaços d'Irlanda en el monarca britànic i la Mancomunidad.

En l'establiment de l'Estat Lliure Irlandés el 6 de decembre de 1922, en estatus de domini semblat a Canadà, es varen prendre precaucions per a que Irlanda del Nort s'unira al nou domini pero en el dret de no fer-ho. No obstant, com s'esperava en eixe moment, el dia despuix de la firma del Tractat Anglo-Irlandés, el Parlament d'Irlanda del Nort va triar, baix els térmens d'eixe tractat, "no fer-ho".

Índia i Pakistan

Artícul principal → Domini de l'Índia.

Índia va adquirir govern responsable en 1909, a través del primer Parlament no es va reunir fins a 1919. Índia i Pakistan es varen separar com a dominis independents en 1947. Índia es va tornar una república en 1950 i Pakistan va adoptar una forma republicana de govern en 1956.

Nova Zelanda

Artícul principal → Domini de Nova Zelanda.

L'Acta Constitucional de Nova Zelanda 1852 li va donar a la colónia de Nova Zelanda el seu propi Parlament (Assamblea General) i autonomia política en 1852. En 1907 Nova Zelanda va ser proclamada com Domini de Nova Zelanda. Nova Zelanda, Canadà i Terranova de fet han usat la paraula domini en el títul oficial de la nació, mentres que Austràlia va utilisar el nom Mancomunidad d'Austràlia i Suràfrica use el nom Unió de Suràfrica. Nova Zelanda va adoptar l'Estatut de Westminster en 1947 i en el mateix any, la llegislació va ser aprovada en Londres lo que li donava a Nova Zelanda poders complets per a esmenar la seua pròpia constitució. En 1986, el parlament de Nova Zelanda va aprovar l'Acta Constitucional de 1986 que va revocar l'Acta Constitucional de 1852 aixina tornant-se independent del Regne Unit.

Suràfrica

Artícul principal → Unió Surafricana.

l'Unió de Suràfrica va ser formada en 1910 per les quatre colónies autònomes del Cap de Bona Esperança, Natal, Transvaal i l'Estat Lliure d'Orange (les últimes dos varen ser antigues repúbliques bóeres). l'Acta de Suràfrica de 1909 va establir un Parlament consistint d'un Senat i una Casa d'Assamblea. Les províncies tindrien les seues pròpies llegislatures. En 1961, l'Unió de Suràfrica va adoptar una nova constitució, va deixar la Mancomunidad, i es va convertir en l'actual República de Suràfrica.

Terranova

Artícul principal → Domini de Terranova.

La colónia de Terranova va gojar de govern responsable des de 1855 a 1934. Estava entre les colónies que seria declarades dominis en 1907. Seguint les recomanacions de la Comissió Real, el govern parlamentari va ser suspés en 1934 . En 1949, el Domini de Terranova es va unir a Canadà i la llegislatura va ser reestaurada.

Rhodèsia del Sur

Rhodèsia del Sur va ser un cas especial en l'Imperi britànic. Encara que mai va ser un domini, era tractat com un domini en molts aspectes. Rhodèsia del Sur va ser creada en 1923 dels territoris de la Companyia de la Suràfrica britànica. Va ser creada com una colónia autònoma en autonomia substancial en el model dels dominis. No obstant, les autoritats imperials en Londres continuaven mantenint poders directora sobre assunts locals. Rhodèsia del Sur no era inclosa com un dels territoris que varen ser mencionats en l'Estatut de Westminster de 1931 encara que els assunts relacionats en Rhodèsia del Sur eren administrats en Londres a través de l'Oficina de Dominis en lloc de l'Oficina Colonial. Quan els dominis varen ser tractats per primera volta com a països estrangers per Londres per als propòsits d'immunitat diplomàtica en 1952, Rhodèsia del Sur també va ser inclosa en la llista de territoris concernents. L'estatus de semidominio va continuar en Rhodèsia del Sur encara pels dèu anys, 1953-1963, quan va ser unida en Rhodèsia del Nort i Nyasalandia en la Federació de l'Àfrica Central, encara que els atres dos varen mantindre el seu estatus com a protectorats britànics. Quan a Rhodèsia del Nort se li va concedir independència en 1964 va adoptar el nou nom de Zàmbia, i Rhodèsia del sur simplement va retornar al nom de Rhodèsia. Rhodèsia unilateralment va declarar independència del RU en 1965 com a resultat de ser pressionat per a acceptar els principis de govern de majoria negra. Este estat de DUI (declaració unilateral d'independència) va ser considerat en Londres com a illegal, sancions varen ser aplicades, i Rhodèsia va ser expulsada de la zona esterlina. No obstant, Rhodèsia va continuar la seua constitució d'estil de domini fins a 1970, i va continuar emetent passaports britànics als seus ciutadans. Estos passaports britànics d'emissió Rhodèsia solament eren reconeguts per Portugal i Suràfrica. En el periodo de 1965 a 1970, el govern rodesio va continuar la seua llealtat al Sobirà a pesar d'estar en un estat de rebelió contra el govern del seu Majestad en Londres. No obstant, en 1970, Rhodèsia finalment va decidir adoptar una constitució republicana i en 1980 se li va otorgar independència llegal del RU despuix de la transició al govern de majoria negra. El nou nom de Zimbabue va ser adoptat llavors.

Relacions exteriors

Inicialment, l'Oficina d'Assunts Exteriors del Regne Unit va conduir les relacions exteriors dels Dominis. Una secció de Dominis va ser creada dins de l'Oficina Colonial per a este propòsit en 1907. Canadà va instalar el seu propi Departament d'Assunts Exteriors en juny de 1909, pero les relacions diplomàtiques d'atres governs varen continuar operant a través de governadors generals, Alts Comissionats de Domini en Londres (primer designat per Canadà en 1880; Austràlia va seguir fins a 1910), i legions britàniques en l'estranger. Bretanya va considerar que la seua declaració de guerra contra Alemània en agost de 1914 s'estenia a tots els territoris de l'Imperi sense necessitat de consulta, ocasionant disgust en círculs oficials canadencs i contribuint a una breu insurrecció antibritánica per militants Afrikáners en Suràfrica més vesprada en el mateix any. Una Missió Canadenca de Guerra en Washington D. C. tractava en assunts de suministrament des de febrer de 1918 fins a març de 1921.

Encara que els dominis no havien tingut veu formal en declarar la guerra, cada u es va convertir en un signatorio separat del Tractat de Versalles de juny de 1919, que havia segut negociat per una delegació imperial unida liderada per Bretanya. En setembre de 1922, la renuencia dels dominis per a recolzar l'acció militar britànica contra Turquia va influir en la decisió britànica per a buscar un acort de compromís. L'autonomia diplomàtica va seguir en poc temps, en el Tractat Halibut entre Canadà i els Estats Units (març de 1923) marcant la primera volta que un acort internacional havia segut negociat i conclós totalment de manera independent per un domini. La Secció de Dominis de l'Oficina Colonial va ser elevada en juny de 1926 a una Oficina de Dominis separada; no obstant, inicialment, esta oficina era dirigida per la mateixa persona que dirigia l'oficina del Secretari d'Estat per a les Colónies.

El principi d'igualtat dels Dominis en Bretanya i independència de les seues relacions exteriors va ser reconegut formalment en la Declaració Balfour, adoptada en la Conferència Imperial de novembre de 1926. La primera missió diplomàtica permanent de Canadà en un país estranger va obrir en Washington D. C. en 1927. En 1928, Canadà va obtindre la designació d'un alt comissionat britànic en Ottawa, separant les funcions administratives i diplomàtiques del governador-general i terminant el rol anómal d'este com a representant del govern britànic en relacions entre els dos països. L'Oficina de Dominis va tindre un secretari d'estat en juny de 1930, encara que va anar enterament per raons polítiques locals donada la necessitat d'allaugerar la càrrega d'un ministre malalt mentres se separava a un atre de la política de la desocupació. La Declaració Balfour va ser enriquida pel Estatut de Westminster de 1931 quan va ser adoptat pel Parlament britànic i subsecuentement ratificat per les llegislatures dels dominis.

La declaració de Bretanya d'hostilitats contra l'Alemània Nazi el 3 de setembre de 1939 va posar a prova el tema. La majoria varen prendre la posició que la declaració no comprometia als Dominis. Irlanda va preferir permanéixer neutral. En l'atre extrem, el govern conservador australià de l'época, liderat per Robert Menzies, va considerar que, ya que Austràlia no havia adoptat l'Estatut de Westminster, estava obligada llegalment per la declaració de guerra del RU – que també havia segut la posició presa en la Primera Guerra Mundial – encara que açò va ser polèmic en Austràlia. Entre estos dos extrems, Nova Zelanda va declarar que com Bretanya era o estaria en guerra, també ella lo estava. Açò va ser, no obstant, un assunt de política més que de necessitat llegal. Canadà va emetre també la seua pròpia declaració de guerra despuix d'una reunió del Parlament, aixina com Suràfrica despuix d'un retart de varis dies (Suràfrica el 6 de setembre, Canadà el 10 de setembre). Irlanda, que havia negociat la retirada de les forces britàniques del seu territori l'any anterior, va decidir permanéixer neutral durant la guerra. Pronte va haver signes de creixent independència des dels atres Dominis: Austràlia va obrir una missió diplomàtica en els Estats Units en 1940, aixina com Nova Zelanda en 1941, i la missió de Canadà en Washington va guanyar estatus d'embaixada en 1943.

De Dominis a regnes de la Mancomunidad

Els primers ministres de Bretanya i els quatre principals dominis en la Conferència de Primers Ministres de la Mancomunidad. D'esquerra a dreta: William Lió Mackenzie King (Canadà); Jan Smuts (Suràfrica); Winston Churchill (RU); Peter Fraser (Nova Zelanda); John Curtin (Austràlia).

Inicialment, els Dominis conduïen la seua pròpia política comercial, algunes relacions internacionals llimitades i tenien forces armades autònomes, encara que el govern britànic reclamava i eixercia el poder exclusiu per a declarar guerres. No obstant, despuix de l'aprovació del Estatut de Westminster l'idioma de dependència de la Corona del Regne Unit va cessar, a on la Corona mateixa no era més referida com la Corona de cap lloc particular sino simplement com "la Corona". Arthur Berriedale Keith, en Discursos i Documents dels Dominis Britànics 1918-1931, va declarar que "els Dominis són Estats sobirans internacionals en el sentit de que el Rei sobre cada u dels seus Dominis (en excepció de Terranova) és un Estat tal en els ulls de la llei internacional". Despuix de llavors, eixos països que eren prèviament coneguts com "Dominis" es varen tornar regnes independents a on el sobirà ya no regna com el monarca britànic sino com a monarca de cada nació en el seu propi dret, i són considerats igual al RU i als atres.

La Segona Guerra Mundial, que va minar el de per sí ya debilitat liderage comercial i financer de Bretanya, va afluixar encara més els llaços polítics entre Bretanya i els Dominis. L'acció sense precedents del primer ministre australià John Curtin (febrer de 1942) de revocar exitosament una orde del primer ministre britànic Winston Churchill de que tropes australianes foren desviades per a defendre a la Birmània controlada pels britànics (la 7.ª Divisió estava llavors en camí des del Mig Orient fins a a Austràlia per a defendre's en contra d'una esperada invasió japonesa) va demostrar que els governs dels Dominis ya no deurien subordinar els seus propis interessos nacionals a les perspectives estratègiques britàniques. Per a assegurar que Austràlia tinguera poder llegal total per a actuar independentment, particularment en relació a els seus assunts exteriors, l'indústria de la defensa i operacions militars, i per a validar la seua passada acció independent en estes àrees, Austràlia formalment va adoptar l'Estatut de Westminster en octubre de 1942 i antedató l'adopció a l'inici de la guerra en setembre de 1939.

L'Oficina de Dominis es va unir en l'Oficina d'Índia com l'Oficina de Relacions de la Mancomunidad despuix de l'independència de l'Índia i Pakistan en agost de 1947. L'últim país en ser oficialment fet un Domini va ser Ceilan en 1948. El terme "Domini" va eixir de l'us general a partir de llavors. Irlanda va cessar de ser un membre de la Mancomunidad l'1 d'abril de 1949, despuix de la proclamació de l'Acta de la República d'Irlanda. Açò formalment senyalava el fi de la conexió constitucional comuna de les antigues dependències a la Corona britànica. L'Índia també va adoptar una constitució republicana en giner de 1950. A diferència de moltes dependències que es varen tornar repúbliques, Irlanda mai es va reintegrar a la Mancomunidad i va accedir a acceptar al Monarca britànic com a cap de l'associació d'estats independents.

L'independència dels regnes separats va ser emfatisada despuix de l'accés de la Reina Isabel II en 1952, quan va ser proclamada no solament com a Reina del Regne Unit, sino també com Regna de Canadà, Regna d'Austràlia, Regna de Nova Zelanda, de tots els seus uns atres "regnes i territoris" etc. Açò també reflectia el canvi de Domini a regne; en la proclamació dels nous títuls de la Regna Isabel II en 1953, la frase "dels seus atres Regnes i Territoris", va reemplaçar "Dominis" en una atra paraula francesa migeval en la mateixa connotació, "regne" (de royaume). Aixina, recentment, quan es refierían a un d'eixos setze països dins de la Mancomunidad de Nacions que compartien al mateix monarca, el terme Monarquia en la Mancomunidad de Nacions|regne de la Mancomunidad]] s'ha tornat d'us comú en lloc de Domini per a diferenciar a les nacions de la Mancomunidad que continuen compartint al monarca com cap d'Estat (Austràlia, Canadà, Nova Zelanda, Jamaica, etc.) d'aquells que no ho feyen (Índia, Pakistan, Suràfrica, etc.). El terme "Domini" es pot trobar encara en la Constitució de Canadà a on apareix numeroses voltes; no obstant, és per molt un vestigi del passat, puix el govern canadenc no ho usa de manera activa (vore la secció Canadà). El terme '"regne" no apareix en la constitució canadenca. L'us actual preferix el terme regne perque inclou al Regne Unit també, emfatisant l'igualtat, i cap nació sent subordinada de cap atra. Domini, no obstant, com a títul, tècnicament permaneix un terme que pot ser usat en referència a aquells països autònoms dins de la Mancomunidad de Nacions, a banda del Regne Unit mateixa, que estan en unió personal en el Regne Unit.

L'idioma genèric de domini, no obstant, no va cessar en relació en el sobirà. Va ser, i és, usat per a descriure a aquells territoris en els que el monarca eixercita la seua sobirania, la frase dominis del seu Majestad sent un terme llegal i constitucional usat per a referir-se a tots els regnes i territoris del sobirà, siga independent o no. Aixina, per eixemple, el Acta d'Irlanda de 1949 britànica va reconéixer que la República d'Irlanda hi havia "cessat de ser part dels dominis del seu Majestad". Quan als territoris depenents que mai havien segut anexats (els que no eren colónies de la Corona), pero havien segut protectorats o fideicomisos (de les Nacions Unides), se'ls va otorgar independència, l'acta del Regne Unit que concedia l'independència sempre declarava que tal territori "deurà formar part dels dominis del seu Majestad"; tornant-se part del territori en els que la Reina eixercix sobirania, no solament suzeranía.

Moltes de les característiques distintives que alguna volta varen pertànyer solament als Dominis són ara compartides per atres Estats en la Mancomunidad, no importa si són repúbliques, regnes independents, colónies autònomes o colónies de la Corona. Encara en un sentit històric les diferències entre les colónies i Dominis autònoms han segut a sovint formals més que substancials.

Llista de Dominis

País	Des de	Fins a	Estatus
Canadà	1867	1953	Continua com un regne i membre de la Mancomunidad de Nacions. El terme "Domini" se li va otorgar com a títul del país en Constitució de 1867 i es va mantindre en la patriaació de la Constitució en 1982, pero ha caigut en desús.
Austràlia	1901	1953	Continua com un regne i membre de la Mancomunidad de Nacions.
Nova Zelanda	1907	1953	Continua com un regne i membre de la Mancomunidad de Nacions.
Erro al crear miniatura: Terranova	1907	1949	En acabant de que la gobernanza tornara al control directe des de Londres en 1934, es va convertir en una província de Canadà baix la Llei de la Norteamérica britànica de 1949 (ara Llei de Terranova) aprovada en el parlament del Regne Unit, el 31 de març de 1949, abans de la Declaració de Londres del 28 d'abril de 1949.
[[Image:Plantilla:Bandera/Suràfrica|border|1928|Suràfrica]] Suràfrica	1910	1953	Va continuar com un regne de la Mancomunidad de Nacions fins que es va convertir en una república en 1961 baix la Llei de la Constitució de la República de Suràfrica de 1961, aprovada pel Parlament de Suràfrica.
Estat Lliure Irlandés (1922–37) Irlanda (1937–49)	1922	1949	El víncul en la monarquia va cessar en l'aprovació de la Llei de la República d'Irlanda de 1948, que va entrar en vigor el 18 d'abril de 1949 i va declarar que l'estat era una república.
Índia	1947	1950	L'Unió de l'Índia (en l'adició de Sikkim en 1978) es va convertir en una república federal en acabant de que la seua constitució va entrar en vigor el 26 de giner de 1950.
Pakistan	1947	1956	Va continuar com un regne de la Mancomunidad fins a 1956, quan es va convertir en una república baix el nom de "República Islàmica de Pakistan".
Ceilan	1948	1972	Va continuar com un regne de la Mancomunidad fins a 1972, quan es va convertir en una república baix el nom de "Sri Lanka".

Vore també

• Nom de Canadà
• Monarquia en la Mancomunidad de Nacions
• Anex:Colónies i protectorats britànics
  • Colónia de la Corona
  • Protectorat britànic

Bibliografia

• Choudry, Sujit. 2001(?). "Constitution Acts" (based on looseleaf by Hogg, Peter W.). Constitutional Keywords. University of Alberta, Centre for Constitutional Studies: Edmonton.
• Holland, R.F., Britain and the Commonwealth Alliance 1918-1939, MacMillan, 1981
• Forsey, Eugene A. 2005. How Canadians Govern Themselves, 6th ed. (ISBN 0-662-39689-8) Canadà: Ottawa.
• Hallowell, Gerald, ed. 2004. The Oxford Companion to Canadian History. (ISBN 0-19-541559-0) Oxford University Press: Toronto; p. 183-4.
• Marsh, James H., ed. 1988. "Dominion" et al. The Canadian Encyclopedia. Hurtig Publishers: Toronto.
• Martin, Robert. 1993(?). 1993 Eugene Forsey Memorial Lecture: A Lament for British North America. The Machray Review. Prayer Book Society of Canada. — A summative piece about nomenclature and pertinent history with abundant references.
• Rayburn, Alan. 2001. Naming Canada: stories about Canadian plau names, 2nd ed. (ISBN 0-8020-8293-9) University of Toronto Press: Toronto.