Anar al contingut

Sobirania

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Portada de Leviatán de Thomas Hobbes representant al sobirà com un cos massiu compost per moltes persones, que empunya una espasa i un bàcul pastoral.

En general, la sobirania[1] pot definir-se com l'autoritat suprema.[2][3] La sobirania implica jerarquia dins de l'Estat, aixina com autonomia externa per als Estats.[4] En qualsevol Estat, la sobirania s'assigna a la persona, orgue o institució que té l'autoritat suprema sobre atres persones per a impondre el dret o canviar l'existent.[5] En teoria política, la sobirania és un terme substantiu que designa l'autoritat llegítima suprema sobre alguna entitat política.[6] En dret internacional, la sobirania és l'eixercici del poder per part d'un Estat. La sobirania de iure es referix al dret llegal de fer-ho; la sobirania de facto es referix a la capacitat factual de fer-ho. Açò pot convertir-se en una qüestió d'especial preocupació si no es complix l'expectativa habitual de que la sobirania de iure i de facto ex istan en el lloc i el moment en qüestió, i residixquen en la mateixa organisació.

Cóm i quí eixercix l'autoritat varia segons la forma de govern de l'Estat. De fet, un d'estos òrguens pot conservar la sobirania en tindre el control últim sobre els demés, pot ser unipersonal com en la majoria de dictadures o monarquies absolutes, o també pluripersonal com en països dominats per juntes militars. Pero en alguns països, com en Estats Units, per la separació de poders, no hi ha orgue sobirà ya que esta s'eixercix conjuntament entre la Presidència i el Congrés, cuidadosadament equilibrats per la seua constitució per a que cap tinga control últim sobre l'atre i la política nacional no s'imponga sense consentiment d'abdós. En un sistema parlamentari representatiu com el Regne Unit, la sobirania residix en el Parlament (vejau sobirania parlamentària).


Conceptes de la sobirania

En la seua etimologia, la paraula sobirania prové de la veu llatina “super omnia”, que significa "sobretot" o "poder suprem", que també té com a sinònim a la paraula llatina "principatus", que prové de la veu llatina "primus inter parells", que significa "primer entre parells" o "principal".

Segons la famosa definició de Carl Schmitt, el sobirà és el que decidix sobre l'estat d'excepció:

«si hi ha una persona o institució, en un sistema polític determinat, capaç de provocar una suspensió total de la llei i despuix utilisar força extra-llegal per a normalisar la situació, llavors eixa persona o institució és la sobirana en eixe cos polític.»
[7]

Qualsevol orde llegal, conclou Schmitt, es basa en una decisió sobirana i no en una norma llegal. Per a Schmitt, ni tan sols és necessari que la llei determine quí pot prendre una decisió sobre l'estat d'excepció. Pot haver una autoritat sobirana, en un sentit jurisprudencial rellevant, inclús quan dita autoritat no està reconeguda per una llei constitucional positiva. Tot lo que importa és si hi ha una persona o institució que posseïx la capacitat, de fet, per a prendre una decisió sobre l'excepció. Si existix un sobirà, aixina entés, la seua autoritat per a suspendre la llei no necessita reconeiximent llegal positiu, ya que la aplicabilidad de la llei depén d'una situació de normalitat garantisada pel sobirà.[8][7]

Segons la clàssica definició de Jean Bodin, en Els sis llibres de la República (1576), sobirania és el «poder absolut i perpetu d'una República». Sobirà és qui té el poder de decisió, de donar les lleis sense rebre-les d'un atre, és dir, aquell que no està subjecte a lleis escrites, pero sí a la llei divina o natural. Puix, segons afig Bodin, «si diem que té poder absolut q uien no està subjecte a les lleis, no es trobarà en el món príncip sobirà, ya que tots els príncips de la terra estan subjectes a les lleis de Deu i de la naturalea i a certes lleis humanes comunes a tots els pobles».

Esta inicial definició mostra en síntesis l'amplitut del concepte de sobirania, que, com a tal, perdura encara que no exent de variacions a lo llarc de l'història en el seu intent de justificar el devindre del subjecte de la sobirania (el poble, la Nació, l'Estat).

Thomas Hobbes va suprimir la dependència de la llei natural que Jean Bodin traçava en la seua definició de sobirania i va constituir al sobirà en única forma de poder. En el seu tractat més famós, Leviatán (1651), justifica des de la filosofia l'existència de l'autoritarisme estatal. Si be caldria precisar que la llei natural no és aliena a les teories de Hobbes.

La llei de la naturalea i la llei civil es contenen una a una atra, i són d'igual extensió (…) Les lleis de la naturalea, que consistixen en l'equitat, la justícia, la gratitut i atres virtuts morals que depenen d'elles, en la condició de mera naturalea no són pròpiament lleis, sino qualitats que disponen els hòmens a la pau i l'obediència. (...) La llei de la naturalea és una part de la llei civil en tots els Estats del món (…) Cada súbdit en un Estat ha estipulat la seua obediència a la llei civil; per tant, l'obediència a la llei civil és part, també, de la llei de la naturalea. La llei civil i llei natural no són espècies diferents, sino part distintes de la llei; d'elles, una part és escrita, i es diu civil; l'atra no escrita, i es denomina natural.
Thomas Hobbes

En 1762, Jean-Jacques Rousseau va reprendre l'idea de sobirania pero en un canvi substancial. El sobirà és ara la colectivitat o poble, i esta dona orige en poder enajenando els seus drets a favor de l'autoritat. Cada ciutadà és sobirà i súbdit al mateix temps, ya que contribuïx tant a crear l'autoritat i a formar part d'ella, en cuanto que per mig de la seua pròpia voluntat va donar orige a esta, i per un atre costat és súbdit d'eixa mateixa autoritat, en cuanto que s'obliga a obedir-la.

Aixina, segons Rousseau, tots serien lliures i iguals, ya que ningú obediria o seria manat per un individu, sino que la voluntat general té el poder sobirà, és aquella que senyala lo correcte i vore dadero i les minories deurien acatar-ho en conformitat a lo que diu la voluntat colectiva. Esta concepció rusoniana, que en part dona orige a la revolució francesa i influïx en l'aparició de la democràcia moderna, va permetre múltiples abusos ya que, en nom de la voluntat "general" o poble, es va assessinar i va destruir. Va generar actituts irresponsables i l'atropell als drets de les minories.

Front a estes idees, l'abat Sieyès va postular que la sobirania radica en la nació i no en el poble, o siga que l'autoritat no obrara sol prenent en conte el sentiment majoritari conjuntural d'un poble, que podia ser objecte d'influències o passions desarticuladoras, sino que ademés tinguera en conte el llegat històric i cultural d'eixa nació i els valors i principis baix els quals s'havia fundat. El concepte de nació contemplaria a tots els habitants d'un territori, sense exclusions ni discriminacions. Sieyès indica que els parlamentaris són representants i no mandataris, ya que estos gogen d'autonomia pròpia una volta han segut electes i eixerciran els seus càrrecs mediant una quota de responsabilitat i objectivitat al moment de legislar; en canvi els mandataris deuen realisar lo que el seu mandante li indica; en este cas, el poble.

Aixina, de Rousseau naix el concepte de sobirania popular, mentres que de l'abat Sieyès naix el de sobirania nacional. Abdós conceptes es donen indistintament en les constitucions modernes, encara que despuix de la Segona Guerra Mundial ha repres/représ en força el concepte de sobirania popular que es mira com més propenc al poble, el qual se supon que actualment té un grau de cultura cívica i moderació molt més alt que en el temps de la pren de la Bastilla en 1789.

També la paraula sobirania es conceptualiza com el dret d'una institució política d'eixercir el seu poder. Tradicionalment s'ha considerat que són tres els elements de la sobirania: territori, poble i poder. En el dret internacional, la sobirania és un concepte clau, referit al dret d'un estat per a eixercir els seus poders.


Concepció del concepte

El concepte de sobirania no va ser manejat ni per grecs ni per romans. Diu Georg Jellinek que l'idea de sobirania es forja en l'Edat Mija i «en lluita en estos tres poders (l'Iglésia, l'Imperi romà i els grans senyors i corporacions) ha naixcut l'idea de la sobirania, que és, per tant, impossible de conéixer sense tindre igualment coneiximent d'estes lluites». Diversos autors contemplen la qüestió de la sobirania en les seues obres, tal com Hermann Heller, en La sobirania; F. H. Hinsley, en El concepte de sobirania; o Harold J. Laski, en El problema de la sobirania.

En les monarquies absolutes la sobirania correspon a l'Estat, el qual a la seua volta queda identificat al rei («L'Estat soc yo», va dir Luis XIV). D'ahí que el monarca siga cridat sobirà, denominació que encara perdura. El lliberalisme subvirtió el concepte de sobirania i va concebre dos modalitats d'esta: una, revolucionària, en la que el poble, considerat com un conjunt d'individus, eixercix el sufragi universal (la sobirania popular); una atra, conservadora, que residix en un parlament de vot censitario (la sobirania nacional).


El terme «sobirania popular» es va establir front a la tesis de la sobirania nacional. La Constitució francesa de 1793 va ser el segon text llegal que va establir que «la sobirania residix en el poble». Jean Jacques Rousseau, en El contracte social, atribuïx a cada membre de l'Estat una part igual de lo que denomina «autoritat sobirana» i va propondre una tesis sobre la sobirania basada en la voluntat general. Per a Rousseau el sobirà és el poble, que emergix del pacte social, i com a cos decreta la voluntat general manifestada en la llei.

D'acort en les tesis mantingudes fins a la data, la sobirania popular implica «que la residència llegal i efectiva del poder de mando d'un conjunt social es troba i s'eixercix en i per l'universalitat dels ciutadans», i en particular en els Estats democràtics. Aixina el sufragi universal es convertix en un dret fonamental i la condició ciutadana és igual per a tots en independència de qualsevol atra consideració, llevat les llimitacions d'edat o juí.

D'esta manera, per eixemple, la Constitució espanyola de 1978 reconeix que «la sobirania nacional residix en el poble espanyol, del que emanen els poders de l'Estat».[9]


Dret internacional

El vocablo «sobirania» també ha jugat un important paper en la teoria política i en la doctrina del dret internacional. No obstant, en ocasions, el contingut d'esta paraula ha segut enfosquit i deformat, per lo que pot entendre's de varis modos o admetre distintes interpretacions i ser, per tant, motiu de dubtes, incertitut i confusió. El principal problema estreba que, havent tantes definicions del terme com hi ha autors, no hi ha acort sobre quin és l'objecte buscat per este concepte en el dret internacional.

Segons la definició de Jean Bodin: «Sobirania és el poder absolut i perpetu d'una república», qui, a la seua volta, determina quin és l'objecte de la seua definició. Primer establix lo que és República: «és el recte govern de vàries famílies i de lo que els és comuna en poder sobirà»; para en seguida dir: «una volta establit el fi, cal establir els mijos per a conseguir-ho». El corolari Del qual seria que la sobirania és el mig per a conseguir el recte govern, i no qualsevol govern.

Per un atre costat, Carré de Malberg, en el seu Teoria general de l'Estat, despuix d'analisar i descompondre el concepte de sobirania «en independència en l'exterior i consumat superioritat en l'interior de l'Estat», manifesta que el concepte sembla doble, pero que, en definitiva, «sobirania interna i sobirania externa no són sino els dos costats d'una sola i mateixa sobirania».

És possible que, pensant en eixos que pretenen redefinir la sobirania, fora lo que duguera a Georg Jellinek a dir que «la sobirania és un concepte polèmic». Potser fora este mateix motiu el que poguera haver impulsat a Hermann Heller a promoure la recomanació de rellegir l'obra de Bodino (Jean Bodin), puix dia: «Em sembla que molts dels que parlen d'ell, en veritat no saben en certea qué és lo que Bodino va ensenyar».

Carlos Augusto Rodríguez senyala que una crítica científica de la sobirania deu expondre totes les definicions d'eixe terme i dirigir contra cada una d'elles les objeccions que procediren. Està clar que solament s'expondran els lineaments generals del problema i s'oferiran solucions pràctiques. No cal confondre ni mesclar les conseqüències pràctiques que resulten d'esta crítica científica en lo que es concep en la doctrina de l'Estat, en la del dret constitucional o en lo que en veritat dispon la Carta Magna. Estes conseqüències serviran per a alimentar la doctrina del dret internacional, en particular per a aclarir l'objecte buscat pel concepte de la sobirania dins del mencionat dret.


Vore també


Referències

  1. ↑
  2. ↑ Philpott, Daniel(1995).«Sovereignty: An Introduction and Brief History».Journal of International Affairs.48(2): 353–368.ISSN 0022-197X.
  3. ↑ «Soberanía», según la definición del Diccionario de la Real Academia Española.
  4. ↑ Spruyt, Hendrik (1994). The Sovereign State and Its Competitors: An Analysis of Systems Change (vol. 176), Princeton University Press, pp. 3–7. doi:10.2307/j.ctvzxx91t. ISBN 978-0-691-03356-3.
  5. ↑ (2018-06-21) «Sovereignty», A Dictionary of Law, Oxford University Press. ISBN 978-0-19-880252-5.
  6. ↑ «sovereignty (politics)}», .
  7. ↑ 7,0 7,1 Political Theology. Four Chapters on the Concept of Sovereignty (1922), trans. by G. Schwab, Chicago: University of Chicago Press, 2005.
  8. ↑ Vinx, Lars (2016). Carl Schmitt: Sovereignty and Dictatorship - The Stanford Encyclopedia of Philosophy, Spring 2016 edició, Metaphysics Research Lab, Stanford University. Consultat el 17 de febrero de 2018.
  9. ↑ Artículo 1.2 de la Constitución Española.


Bibliografia consultada

  • BODIN, Jean (1992). Los seis libros de la República. Selección, traducción e introducción de Pedro Bravo Gala, Madrid: Editorial Tecnos.
  • BODIN, Jean (1992). Los seis libros de la República. Traducción de Gaspar de Añastro Isunza. Edición y estudio preliminar de José Luis Bermejo Cabrero, Madrid: Centro de Estudios Constitucionales.
  • BODIN, Jean (1998). Coloquio de los siete sabios sobre arcanos relativos a cuestiones últimas (Colloquium heptaplomeres)., Madrid: Centro de Estudios Constitucionales.
  • HELLER, Herman (1995). La soberanía, México: Fondo de Cultura Económica.
  • HELLER, Herman (1930). Las ideas políticas contemporáneas, Buenos Aires. Editorial Labor.
  • TORRES DEL MORAL, Antonio(Otoño 1992).«La teoría política de Hobbes: Un temprano intento de síntesis metódica».Boletín de la Facultad de Derecho.UNED.
  • SCHMITT, Carl (2004). El Leviatán en la Teoría del Estado de Tomas Hobbes, Granada: Comares.


Enllaços externs

Sobirania en el Viccionari.