Anar al contingut

Autoritarisme

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Autoritarisme
Índex de Democràcia en 2023.

En les relacions socials, el autoritarisme és una modalitat de l'eixercici de l'autoritat que impon la voluntat de qui eixercix el poder en absència d'un consens construït de forma participativa, originant un orde social opresivo, carent de llibertat i autonomia. la societat preindustrial està marcada per l'imposició d'una forta autoritat i jerarquia en tots els órdens (religiós, polític, econòmic, etc.), en una indiscutida autoritat paternaliste dins de la família (patriarcat), front als graus cada volta majors de llibertat i autonomia propis de la societat industrial i la societat postindustrial. En el context sicològic individual, pero també social, es definix la personalitat autoritària.[1] En educació, es definix la pedagogia autoritària, heterónoma o tradicional, front a la pedagogia progressista.[2]

En ciència política i sociologia el concepte de "autoritarisme" no té una definició unívoca, lo que permet identificar com a autoritàries moltes i molt diferents ideologias, moviments i règims polítics. Algunes definicions lexicogràfiques són simplificadoras: "sistema fundat primàriament en el principi d'autoritat" -és dir, que no admet crítica-;[3] "es va falcar pel fascisme com a terme apreciatiu, per a passar a ser utilisat ... [en el context de la lluita contra el fascisme i el nazisme] per a denotar la “autoritat malvada” ... l'abuse i l'excés de l'autoritat que esclafa la llibertat ... més que representar lo opost de democràcia ... significa lo contrari de llibertat".[4] Unes atres es fan per acumulació de térmens que, si be poden entendre's com relacionats, no són estrictament sinònims ("la doctrina política que advoca pel principi del govern absolut: absolutisme, autocracia, despotisme, dictadura, totalitarisme").[5] Les que pretenen precisar traces se centren en qüestions com "la concentració de poder en mans d'un líder o una chicoteta èlit que no és constitucionalment responsable davant el cos del poble", el "eixercici arbitrari del poder sense consideració d'atres cossos" que puguen llimitar-els (separació de poders), i l'inexistència de mecanismes que permeten una efectiva alternança en el poder, com les eleccions lliures multipartidistas.[6]

Autoritarisme i totalitarisme

L'utilisació del concepte «totalitarisme» per a certes ideologies, moviments i règims polítics del periodo d'entreguerras (comunisme soviètic -estalinisme-, fascisme italià i nazisme) es basava en la seua busca de l'homogeneïsació de tots els plans de la vida pública i inclús privada i la negació de qualsevol tipo de discrepància o oposició, aplegant a justificar l'erradicació i, en casos extrems l'extermini, del dissident o del «diferent».[7]

En 1964 el politòlec espanyol Juan José Linz, professor de l'Universitat de Yale, va propondre diferenciar entre els règims totalitaris i els règims autoritaris, l'eixemple dels quals més clar era per a Linz la dictadura franquista. Esta és la definició que va propondre Linz:[8][9][10]

Els règims autoritaris són sistemes polítics en un pluralisme polític llimitat, no responsable; sense una ideologia elaborada i directora (pero en una mentalitat peculiar); carents d'una movilisació política extensa i intensa (llevat en alguns moments del seu desenroll), i en els que un líder (o si acàs un grup reduït) eixercix el poder dins de llímits formalment mal definits pero en realitat prou predibles.
Règim totalitari (segons Friedrich i Brzezinski) Règim autoritari (segons Linz)
Presència d'un poder hegemònic, personificado i individualisat en un líder carismàtic que eixercix la seua autoritat absoluta de modo monopolístico i sense autonomia apreciable per a mandos intermijos. El dictador (o a voltes un chicotet grup) «eixercix el seu poder dins de llímits formalment mal definits, pero en realitat prou predibles».
Existència d'un partit únic de masses que forma part integral de l'aparat de l'Estat i que respon a una ideologia precisa i definida. El règim carix de «una ideologia elaborada i directora (pero en una mentalitat peculiar)».
Pretensió de control absolut de totes les activitats polítiques i socials, en la reducció al mínim o supressió simple de l'esfera de la vida social privada el partit únic veu frenada la seua pretensió de domini omnímodo de l'Estat per la resistència efectiva d'atres institucions (l'Eixèrcit i l'Iglésia)
Manteniment d'un alt grau de movilisació política de la població a través de canals i vies d'encuadramiento oficial: sindicats, organismes jovenils, grups de dònes, etc. Descarta la necessitat de la «movilisació política extensa i intensa» («llevat en alguns moments del seu desenroll») en favor de la «apatia», la desmovilisació i el conformisme passiu de la població.
Control policíac i repressió intensa i activa de tota oposició latent o palesa i de qualsevol grau de llibertat de prensa i de comunicació. Existència d'un «pluralisme polític llimitat» dins de les seues pròpies files internes.

La definició de Linz va ser criticada pel seu caràcter «formaliste» (una llimitació que compartia en la teoria del totalitarisme de la que partia) ya que no prestava atenció a les dimensions socials i clasistas dels règims polítics. És dir, caria «de referències a les classes i grups socials que recolzaven al règim o es beneficiaven d'ell (o, viceversa, a les classes i grups socials que sofrien els efectes del règim i estaven exclosos dels seus beneficis)». També es varen qüestionar aspectes concrets de la definició proposta per Linz com la «contraposició entre una “ideologia” totalitària (precisa, definida i centrada en sí mateixa) i una “mentalitat” autoritària (àmplia, difuminada i oberta a molts components ideològics); el caràcter relatiu d'el “pluralisme polític llimitat”, que només afectaria a les classes dominants i ocultaria les concordancias polítiques fonamentals en el sí d'eixe grup; la possible confusió entre “desmovilisació” (com a apatia induïda des del poder) i falta de mostres de rebuig o oposició entre les masses, oblidant l'existència d'una disconformitat de fondo ofegada pel temor a la repressió; etc.».[10]

En 1974 els sociòlecs espanyols Eduardo Sevilla Guzmán i Salvador Giner varen publicar un artícul en el que varen criticar el «formalisme» de la proposta de Linz i varen definir una nova categoria que varen denominar «despotisme modern» o «absolutisme despótico», oposta al «absolutisme totalitari» o totalitarisme, en la que aünaven els aspectes socials en els aspectes polítics formals, i en la que incloïen pràcticament els mateixos règims que havia designat Linz com a «règims autoritaris» (el franquisme, el salazarisme i moltes dictadures suramericanes i africanes contemporànees). En el quadro següent es mostren les diferències entre la proposta de Linz i la de Sevilla Guzmán i Giner.[11]

Règim autoritari (segons Linz) Despotisme modern (segons Sevilla Guzmán i Giner)
El dictador (o a voltes un chicotet grup) «eixercix el seu poder dins de llímits formalment mal definits, pero en realitat prou predibles». «Un modo de dominació de classe en el qual el poder està eixercit per la classe dominant i, en el seu nom, per un déspota o una reduïda elite».
El règim carix de «una ideologia elaborada i directora, pero en mentalitatés característiques». «Una fòrmula política de govern que inclou una frontera ideològica i la tolerància d'un cert grau de pluralisme ideològic entre les faccions que componen la coalició de forces dominants».
el partit únic veu frenada la seua pretensió de domini omnímodo de l'Estat per la resistència efectiva d'atres institucions (l'Eixèrcit i l'Iglésia) «Una série de colectivitat de servici ―policia, funcionaris, membres d'un partit únic, clercs― que obedixen sempre al cap o caps».
Descarta la necessitat de la «movilisació política extensa i intensa» («llevat en alguns moments del seu desenroll») en favor de la «apatia», la desmovilisació i el conformisme passiu de la població. «Una majoria popular a la que s'exigix obediència passiva i que és explotada econòmicament per les classes dominants».
Existència d'un «pluralisme polític llimitat» dins de les seues pròpies files internes. «Un pluralisme polític restringit de classe dins de les colectivitat de servici» ―policia, funcionaris, membres d'un partit únic, clercs―.


Fins a cert punt, una distinció parala a la de Linz és la que fa Hugh Trevor-Roper entre fascisme i fascisme clerical. L'existència o no d'un "autoritarisme d'esquerres" és també objecte de debat.[12]

El politòlec espanyol Jaume Colomer va explicar en 1996 que les diferències entre autoritarisme i totalitarisme no eren «de grau, sino de qualitat en la mida en que és possible establir una diferència d'intencionalitat entre un i un atre sistema: l'autoritarisme es propon la sumissió de la societat; el totalitarisme busca la conformació de la societat... a un determinat sistema de valors, de comportaments i d'adheriment. Allí a on l'autoritarisme es deté, una volta eliminat qualsevol risc per a l'estabilitat del sistema, el totalitarisme seguix perseguint unes finalitat que no són ya solament l'eliminació de la dissidència, sino la consecució d'uns objectius d'ingenieria social el fi de la qual és la transformació de les estructures mateixes de la societat, inclús en els seus nivells de major privacitat, per a adaptar-les a un determinat referent ideològic fort».[13]

Autoritarisme, partit únic i voluntat general

Artícul principal → Unipartidisme.


L'identificació del Estat en "el partit", en absència d'un atre possible partit polític, és més be una característica pròpia dels règims totalitaris que dels autoritaris (que poden consentir un cert grau o apariència de pluralisme polític, aixina com algun tipo de consulta popular convenientment dirigida en el seu propi interés); pero sí és propi de l'autoritarisme la negació de llegitimitat a qualsevol forma d'expressar els interessos individuals o de grup (per eixemple, la lluita de classes o les reivindicacions identitàries -nacionalistes, ètnicas, religioses, de gènero-) que no coincidixca en els interessos generals tal com s'entenen defesos per l'autoritat, que pretén ser eixercida de forma paternalista en benefici de tots, inclús dels que "pel seu ben" són reprimits. També freqüentment apelen a una llegitimitat basada en l'identificació del règim com un mal necessari per a combatre "problemes socials fàcilment reconeixibles", tals com el comunisme, la insurgencia o les amenaces externes, etc.[14] Al respecte Friedrich Hayek, pare del monetarisme, despuix de visitar Chile baix el règim de Pinochet, va dir en una entrevista: «una dictadura pot ser un sistema necessari per a un periodo de transició. A voltes és necessari que un país tinga, per un temps, una o una atra forma de poder dictatorial. Com vosté comprendrà, és possible que un dictador puga governar de manera lliberal». En una atra entrevista Hayek va sostindre que «preferiria sacrificar temporariamente a la democràcia quan no poguera garantisar la llibertat de mercat»-[15][16] Tant l'antropòlec i politòlec de dreta com el neoconservador Seymour Martin Lipset han justificat este tipo de govern aduint que els règims autoritaris de baixos ingressos tenen certes "ventages de millora de l'eficiència" sobre les democràcies de baixos ingressos, lo que ajuda als règims autoritaris a generar desenroll.[17] S'ha argumentat, pel contrari, que l'evidència ha demostrat que no existix una "ventaja autoritària" i que en el seu lloc existix una "ventaja democràtica". Morton Halperin sosté que les democràcies "obtenen un rendiment de desenroll superior" sobre l'autoritarisme. Senyalen que és més provable que les democràcies pobres tinguen un creiximent econòmic més estable i menys provabilitats d'experimentar catàstrofe econòmiques i humanitàries que els règims autoritaris; que les llibertats civils actuen com un fre a la corrupció i el mal us dels recursos; i que les democràcies són més adaptables. Halperin senyala que la gran majoria de les crisis de refugiats i les catàstrofe financeres ocorren en règims autoritaris. A la seua volta, el fenomen autoritari ha mutado en les últimes dos décades, per l'alvanç tecnològic i la multiplicitat d'amenaces que enfronten els estats a nivell intern i extern.[18]

Autoritarisme, règim militar i tecnocracia

Artícul principal → Règim militar.

Mark J. Gasiorowski[19] propon la distinció de "règims autoritaris simplement militars" i "règims autoritaris burocràtics". En estos últims, un poderós grup de tecnócratas intenten l'utilisació de l'aparat de l'Estat en criteris de racionalisació i desenrollisme". Com atres subtipos d'autoritarisme, en el mateix estudi (inspirat en Linz) es proponen el "autoritarisme corporativista o orgànic-estatista" (en eixemples estudiats en Amèrica Llatina), la "democràcia racial i ètnica" (ejemplificada en el apartheid surafricà) i el "autoritarisme pos-totalitari" (ejemplificados en el bloc de l'Est dels anys previs a la caiguda del mur de Berlín -1989-). També fa una distinció entre autoritarisme "personalistas" (ejemplificados en l'Àfrica postcolonial) i autoritarisme "populistes". Els règims militars són la forma de govern autoritari en la qual, en major o menor grau, les institucions eixecutives, llegislatives i judicials són controlades per les forces armades, les quals alteren qualsevol forma de control democràtic en diferents mides; per eixemple l'autoritarisme pot ser eixercit per governs electes democràticament o, com sol ocórrer habitualment, despuix d'un colp d'Estat (com en l'Argentina del règim dictatorial de Jorge Rafael Videla); el de Juan María Bordaberry en Uruguai entre 1973 i 1984. En Paraguai va sobreviure com a dictador militar el general Alfredo Stroessner, qui va governar eixe país durant trentacinc anys, des de 1954 fins a 1989. En República Dominicana, Rafael Trujillo va governar el país des de 1930 fins al seu assessinat en 1961. En Chile la situació en el dictador militar Augusto Pinochet Ugarte, per eixemple, o en Egipte en Gamal Nasser.[20]

Autoritarisme, corrupció i cleptocracia

Artícul principal → Corrupció política.

Paul C. Sondrol[21] associa els règims autoritaris en la corrupció i la cleptocracia, com a conseqüència d'una utilisació del poder personalista (en tindre una concepció individual deliderage, no tant com una funció "mística" o "teleològica" associada a un "carisma" pseudo-democràtic conectat en les masses, traces més pròpies dels règims totalitaris).[22] A pesar de l'usual recurs al terme "tirania" per a calificar peyorativamente als règims autoritaris o totalitaris, no deu confondre's en la figura històrica dels tirans grecs (de la mateixa manera que l'utilisació pijorativa -o en alguns casos autoaplicada- del terme "dictadura" no deu confondre's en la magistratura romana).

Autoritarisme, integrisme i fonamentalisme

Artícul principal → Integrisme.


Ademés de l'utilisació de la religió com un dels mecanismes de llegitimació i de control social pels règims autoritaris o totalitaris (el nacionalcatolicisme espanyol en el sí del franquisme i atres casos de fascisme clerical -concepte teorizado per Hugh Trevor Roper-);[23] l'autoritarisme pot ser un concepte aplicable a determinades formes rigoristas d'entendre la religió tant en els seus aspectes personals com a colectius i la seua relació en l'Estat i la societat (relaciones Iglésia-Estat, tolerància o intolerància religiosa, etc.) En el cas d'una completa subordinació de les autoritats civils a les religioses i de l'implantació d'un proyecte polític-social completament orientat per una concepció rigorista de la religió, s'utilisa el terme teocràcia (revolució islàmica d'Iran, règim talibán en Afganistan). En el cas de la superioritat de la màxima autoritat civil, a la que se li conferix també autoritat religiosa, seria d'utilizacíon el terme historiográfico "cesaropapisme", encara que no és habitual amprar-ho en països musulmans, a on la situació és molt habitual (en distints contexts, Marroc o Aràbia Saudita). No deu confondre's en els térmens cesarisme i bonapartisme, que s'utilisen en contexts seculars.

Vore també

Referències

  1. ↑ Theodor W. Adorn, The Authoritarian Personality, 1950.
  2. ↑ Educació i democràcia en Tornar a pensar l'educació, Congrés Internacional de Didàctica, 1995, vol. 1, p. 53: ... pedagogia "autoritària", o "heterónoma", feta des de dalt, que recorre a la disciplina com a tècnica didàctica, una "antiautoritaria", que subralla la llibertat de l'individu.
  3. ↑ Diccionario de la lengua española
  4. ↑ Giovanni Sartori, La democrazia in 30 lezioni, p. 40.
  5. ↑ Roget’s II: The New Thesaurus. «authoritarianism». Houghton Mifflin Company. Archivat des d'el original, el 1 de juny de 2013. Consultat el 12 de juliol de 2013.
  6. ↑ «Authoritarianism - Definition, History, Examples, & Facts - Britannica». www. britannica. com.
  7. ↑ Hannah Arendt, Els orígens del totalitarisme; Karl Popper, La societat oberta i els seus enemics; Erich Fromm, Por a la llibertat; Raymond Aron, Democràcia i totalitarisme; Maurice Duverger, De la dictadure; George Orwell, 1984 (novela).
  8. ↑ (1978).«Una interpretació dels règims autoritaris».Papers. Revista de sociologia.(8)
    11-26.
  9. ↑ Juan J. Linz, An Authoritarian Regime: The Case of Spain, in Cleavages, Ideologies and Party Systems (eds. Eric Allard & Yrjo Littunen) (Helsinki: Academic, 1964). Anàlisis opost de Vicenç Navarro, Franquismoo fascisme, Públic, 11 de juliol de 2013.
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 <cite style="font-style:normal" id="CITAREFMoradiellos2000">Moradiellos (2000). [1], Madrit: Síntesis, pp. [2]-19; 216-217. ISBN 84-7738-740-0.
  11. ↑ <cite style="font-style:normal" id="CITAREFGiner1980">Giner (1980). Sociologia, 13ª edició, Barcelona: Península, pp. 147-148. ISBN 84-297-0924-4.
  12. ↑ Florencio Jiménez, Psicologia de les relacions d'autoritat i de poder, UOC, 2006, ISBN 84-9788-429-9, pg. 151: ... autors, com Stone (1980) neguen la possibilitat d'un autoritarisme d'esquerres, defenent que les senyes i arguments oferits a favor d'ella són inconsistentes. Stone defén que l'autoritarisme és essencialment de dretes, i que l'existència de possibles autoritaris d'esquerres seria, en tot cas, testimonial ... Al seu juí es tracta, simplement, d'un mit ... aportar eixemples històrics de règims d'esquerres que han pogut actuar "autoritariamente", supon una modificació del nivell d'anàlisis, que passa de ser sicològic (quan es parla de persones autoritàries) a sociològic (regímenen autoritaris). Eysenck (1981) ... va tractar de desmontar les argumentacions de Stone, a partir entre atres coses dels seus propis estudis, aixina com de la realitat política social de comportaments autoritaris en persones o règims d'esquerres.
  13. ↑ Colomer, 2023, p. 73-74. En este sentit, el nazisme oferix l'eixemple més acabat. L'estímul entre les joventuts hitlerianas de la pràctica de la delació contra els membres de la pròpia família que haurien expressat opinions contràries al sistema, aixina com la persecució, deportació i eliminació d'homosexuals (sense distinció ideològica o racial), constituïxen comportaments ben reveladors de l'invasió sense llímits de l'Estat totalitari en l'esfera més íntima dels social».
  14. ↑ Gretchen Casper, Democràcies fràgils: els llegats del govern autoritari, p. 40-50 (citant Linz 1964).
  15. ↑ «Pàgina/12 :: cash». www. pagina12. com. ar.
  16. ↑ «El camí d'Hayek a Pinochet». Hui Digital.
  17. ↑ Morton H. Halperin, Joseph T. Siegle, i Michael M. Weinstein, The Democracy Advantage: Cóm les democràcies promouen la prosperitat i la pau ( Council on Foreign Relations / Psychology Press, 2005). Morton H. Halperin , Joseph T. Siegle i Michael M. Weinstein (2005)
  18. ↑ Lewkowicz, Nicolas (2020). Auge i Ocàs de l'Era Lliberal-Una chicoteta Història del Sigle XXI, Buenos Aires: Biblos, p. 169. ISBN 978-987-691-881-7.
  19. ↑ Pàgina de Mark J. Gasiorowski en l'Universitat de Tulane. Font citada en Mark J. Gasiorowski
  20. ↑ Mark J. Gasiorowski, The Political Regimes Project, en On Measuring Democracy: Its Consequences and Concomitants (ed. Alex Inketes), 2006, p. 110-11.
  21. ↑ Pàgina del Political Science Department de l'Universitat de Colorat.
  22. ↑ Sondrol, P. C. (2009). "Totalitarian and Authoritarian Dictators: A Comparison of Fidel Castro and Alfredo Stroessner". Journal of Latin American Studies 23 (3): 599. doi:10.1017/S0022216X00015868
  23. ↑ H. R. Trevor-Roper, The Phenomenon of Fascism, en S. Woolf (ed.), Fascism in Europe (London: Methuen, 1981), especialment p.26. Citat en Roger Eatwell "Reflections on Fascism and Religion".

Bibliografia

  • <cite style="font-style:normal" id="CITAREFColomer2023">Colomer (2023). «Dictadura i Colp d'Estat», Miquel Caminal (ed.). Manual de Ciència Política, 7ª edició, Madrit: Tecnos, pp. 71-94. ISBN 978-84-309-8785-6.

Enllaços externs

Autoritarisme en el Viccionari. Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}..


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Autoritarisme&oldid=1465377»