Anar al contingut

Revolució iraní

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Revolució iraní

La Revolució iraní, també coneguda com a Revolució islàmica o Revolució de 1979,[1][2][3][4][5][6] es referix al procés de movilisacions en Iran que varen desembocar en el derrocament de la dinastia Pahlaví i la deposición del sah Mohammad Resa Pahleví en 1979, qui tenia el respal de Regne Unit i Estats Units. La revolució, liderada pel ayatolá Jomeini, fins a llavors en l'exili, va supondre l'instauració de la república islàmica vigent hui en el país, gràcies al respal d'organisacions islamistes. Les manifestacions en contra del sah varen començar en 1977, i es varen intensificar en giner de 1978 en l'unió de grups seculars i religiosos en una campanya de resistència civil. Entre agost i decembre del mateix any, les folgues i protestes varen paralisar el país. En conseqüència, el rei va deixar Iran, partint a l'exili el 16 de giner de 1979 i deixant el poder en mans d'un consell de regència i un primer ministre opositor; va ser l'últim monarca persa. Elíder opositor, l'ayatolá Jomeini, va ser autorisat per a retornar de l'exili pel govern provisional, i a la seua arribada a Teheran va ser ovacionat per la multitut que ho esperava. El govern real va colapsar l'11 de febrer, quan va ser derrotat en la lluita armada gallipontera per grups guerrillers i tropes rebels, que varen alçar en poder oficialment a Jomeini. Posteriorment, els iranís varen votar en un referèndum convertir-se en una república islàmica l'1 d'abril de 1979, i varen aprovar una Constitució republicana i teocràtica a on Jomeini es va convertir en «Guia de la Revolució», en decembre del mateix any. La revolució, en resum, va significar la tongada d'una monarquia autoritària favorable a Occident per una teocràcia islamista i antioccidental, basada en la «tutela dels juristes islàmics» (wilayat faqih).

Antecedents històrics

[editar | editar còdic]

Els clercs chiïtes (Ulema) han tingut una influència significativa en la societat iraní. El clero va demostrar ser una poderosa força política en l'oposició a la monarquia en el boicot al tabac que en 1891 va posar fi a una impopular concessió otorgada pel sah, qui havia donat a una companyia britànica el monopoli de la compra i venda de tabac en Pèrsia. Décades més vesprada, la monarquia i els clercs es varen enfrontar de nou. El pare de Mohammad Resa Shah Pahlavi, Resa Shah, va reemplaçar les lleis islàmiques en les lleis occidentals i va prohibir la roba tradicional islàmica. En 1935, decenes de persones varen morir i centenars varen resultar ferides quan una rebelió chiïta, en el santuari de l'Iman Resa en Mashad, va ser esclafada baix les seues órdens.[7] [8]

En 1941 Resa Shah va ser depost i el seu fill, Mohammad Resa Pahleví, va ser posat com Shah per una invasió aliada soviètica i britànica.[9] En 1953, les potències estrangeres (nortamericana i britànica) varen tornar a Iran en acabant de que el Shah fugira del país. El Servici d'Inteligència Secreta Britànic (LA MEUA6) i la nortamericana Agència Central d'Inteligència (CIA) varen programar un colp d'Estat militar per a expulsar als nacionalistes i destituir al primer ministre democràticament elegit, Mohammad Mosaddeq.[10][11]


Mohammad Resa Pahleví va mantindre una estreta relació en el Govern d'Estats Units, ya que els dos règims compartien una oposició a l'expansió de la Unió Soviètica, poderós veí del nort d'Iran. De la mateixa manera que el govern del seu pare, el Shah era conegut pel seu autocracia, el seu enfocament en la modernisació i occidentalisació, i pel seu desacort en les mides religioses i democràtiques en la Constitució d'Iran. Els grups d'esquerra, nacionalistes i islamistes varen atacar el seu govern (a sovint des de fòra d'Iran, ya que varen ser reprimits dins del país) per violar la Constitució iraní, enfrontant-se a la repressió política per part de la SAVAK, l'Organisació d'Inteligència i Seguritat Nacional d'Iran, dissolta en 1979. Esta policia secreta va aplegar a tindre 15 000 agents.[11][12][9]

Raïls de la revolució

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
El Sha davant la prensa en el seu despaig en 1971

Els investigadors creuen que la raïl de la revolució iraní està en el colp d'Estat de 1953. Despuix de l'instalació de Mohammad Resa Pahleví pels Aliats en Segona Guerra Mundial l'any 1941 fins a l'any 1953, Iran va tindre majors nivells de llibertat política. En este periodo el Front Nacional en eliderage de Mohammad Mosaddeq, va poder atraure sectors de la classe mija, classe treballadora i intelectuals per mig d'una política nacionalista, que volia terminar en la subjugació d'Iran front als països occidentals.[13]


Mosaddeq va aplegar a ser primer ministre en 1951, sent una de les seues primeres mides la nacionalisació del petròleu eixe mateix any. Este event va ser acompanyat en manifestacions de la majoria de la gent d'Iran i folgues dels treballadors. La nacionalisació i la política antiimperialista de Mosaddeq posava en perill els interessos de Regne Unit, davant lo que Estats Units junt a Regne Unit varen propiciar un colp militar contra el govern de Mosaddeq, després d'una campanya intensa de desestabilisació i d'enfrontaments entre les mateixes faccions.[14][15] El colp d'Estat va afectar a la comunitat i la gent, causant esta situació animadversión pel Shah, el Regne Unit i els Estats Units.[14]

Aparició de l'Ayatolá Jomeini

[editar | editar còdic]

Despuix del colp militar, el Sha va tindre una bona relació en els clercs fins a quan, a partir del reconeiximent a Israel per part d'Iran, es varen trencar les bones relacions entre el seu govern i els religiosos. Un dels opositors va ser Ruhollah Musaví Jomeini, un clerc chií que en l'escola Feiziyah en Qom ensenyava llibres religiosos i estava en desacort en l'ingerència d'Estats Units en Iran. En el Jordad de 1963 es varen produir en les grans ciutats protestes que varen ser sangrientamente reprimides per l'eixèrcit baix les órdens del Shah. Ruhollah Jomeini va liderar l'oposició al Shah i el seu Revolució Blanca, un programa de reformes que, entre atres coses, separava les tinences de la terra (inclosos les que pertanyien a poblacions religioses), i deixava a les minories religioses eixercir càrrecs públics. Jomeini va ser arrestat en 1963 despuix de declarar que el Shah era "un home desgraciat i miserable" que s'hi havia "embarcat en la [ruta cap a] la destrucció del Islam en Iran." A açò li varen seguir tres dies de disturbis en tot el país, per part dels partidaris de Jomeini, donant com a resultat 15 000 morts a mans de la policia. No obstant, les estimacions oficials varen determinar un número molt menor, de 32 morts. Jomeini va ser posat en llibertat despuix d'huit mesos d'arrest domiciliari i va continuar la seua rebelió, condenant a l'estreta cooperació d'Iran en Israel i les seues capitulacions, o extensió de l'immunitat diplomàtica per al personal del govern nortamericans en Iran. En novembre de 1964, Jomeini va ser detingut i posteriorment exiliat a Turquia, residint posteriorment en Nayaf (Iraq) i París, llocs en a on va permanéixer durant 15 anys, fins a la revolució.[10][11][15][16]

Descontent social

[editar | editar còdic]

Encara que el Sha va poder influir en l'àmbit econòmic i social gràcies a les ajudes d'Estats Units, en l'àmbit polític no es va efectuar cap canvi. El Sha havia repartit algunes terres agrícoles entre els agricultors pero la majoria d'ells carien de grans terres per a cultivar; ademés, el desenroll econòmic fomentat pel règim havia causat grans diferències de classes en la societat: mentres el 42% de la gent de Teheran no tenia una casa i vivia en les barriades, els sectors acomodats i propencs al règim vivien en palaus. Una atra causa de l'aument de les tensions entre la gent i el règim del Sha va ser el benefici obtingut del petròleu que, pese a incrementar-se per l'alça internacional del preu del cru en la década de 1970, no es va utilisar per a complir les promeses del Sha sobre millores socials. Durant este periodo Iran posseïa els pijors indicadors entre els països d'Orient Mig des del punt de vista de l'educació i mortalitat infantil.[14][15]


Els grups d'oposició i organisacions

[editar | editar còdic]

En el colp militar de 1953, la vida política d'Iran va sofrir un teló d'acer i els líders dels partits polítics es varen separar de la gent. Per això, les activitats polítiques de la gent es mantenien en secret i les seues activitats eren segons les cultures islàmiques i chiís. Els estudiants varen ser una de les causes més importants de la Revolució iraní. Tots els anys celebraven una commemoració en memòria de tres estudiants que varen resultar morts el 16 d'Encert de 1332 (1953) pel règim del sah en la protesta per l'arribada del vicepresident d'Estats Units, Richard Nixon.[14][15][17]

Els grups de l'oposició, inclosos els constitucionalistes lliberals (el democràtic, reformiste i islàmic Moviment per la Llibertat d'Iran, encapçalat per Mehdi Bazargan, i el més secular Front Nacional) es basaven en la classe mija urbana, i volien que el sah s'adherira a la Constitució iraní de 1906, en lloc de reemplaçar el règim per una teocràcia, pero carien de la cohesió i l'organisació de les forces de Jomeini.[15]

Els grups marxistes (principalment el comuniste Partit Tudeh d'Iran i les guerrilles Fedaian) s'havien debilitat considerablement per la repressió governamental. A pesar d'açò, la guerrilla va jugar un paper important en el derrocament de 1979 en l'entrega al règim del seu colp de gràcia. El grup guerriller més poderós (els Muyahidines del Poble) era izquierdista islamiste i es va opondre a l'influència del clero reaccionari.[15]

Alguns clercs importants no varen seguir l'eixemple de Jomeini. El popular ayatolá Mahmoud Taleghani va recolzar l'esquerra, mentres que tal volta l'ayatolá de major antiguetat i influència en Iran (Mohammad Kazem Shariatmadari) primer es va mantindre al marge de la política i després va eixir en apoyo d'una revolució democràtica.[7]

Jomeini va treballar per a unir a esta oposició darrere d'ell (en l'excepció dels no desijats «ateus marxistes»), es va centrar en els problemes socioeconòmics del govern del sah (corrupció i desigualtat d'ingressos i desenroll), mentres que va evitar els problemes específics entre el públic en general que podrien dividir les faccions (en particular el seu pla de govern clerical que ell creïa que la majoria dels iranís vea en prejuïns com a resultat d'una campanya de propaganda per occidentals imperialistes). En l'era post-sah, alguns revolucionaris que es varen enfrontar en la seua teocràcia i varen ser reprimits per queixar-se de l'engany, pero mentrestant, es va mantindre l'unitat anti-sah.[18][15]

Protestes dels religiosos chiís

[editar | editar còdic]

Les primeres oposicions en l'any 1341 (1962) escomençarien per Jomeini i els seus alumnes i atres clercs com Sayyed Muhammad Resa Golpayegani, Sayyed Kazem Shariat Madari i Marashi Najafi. Per les protestes públiques, va ser aprovada una llei segons la qual qualsevol persona devia jurar front allibre sagrat de la seua religió. En el més de Jordad 1342, l'ayatolá Jomeini va orar contra Muhammad Resa Pahlavi en el dia Ashura, en l'escola Feiziah Qom. Els guàrdies de seguritat varen arrestar a Jomeini i li varen encarcerar. La detenció de Jomeini va ser causa de manifestacions en diferents ciutats en les que va morir molta gent.[7][19]

Celebració dels 2500 anys de l'Imperi persa

[editar | editar còdic]

En 1971 es va portar a terme la Celebració dels 2500 anys de l'Imperi Persa en Persépolis, per part del govern. Açò va alçar crítiques de l'oposició al sah pel seu extravagancia.[20]

Començ de les manifestacions

[editar | editar còdic]

A mitan dels anys 1970, en la crisis econòmica, l'inflació aguda i la repressió de la SAVAK, les organisacions com Amnistía Internacional i Comissió Internacional de Juristes, varen condenar el règim del Sha per violacions als Drets Humans. Simultàneament en les organisacions dels Drets Humans, els estudiants iranís i els grups oponents varen celebrar manifestacions contra el Sha. Ademés, els periòdics occidentals publicaven els delictes de la SAVAK. Al fi el Sha va permetre al Comité Internacional de la Creu Roja (CICR) que visitara les presons. Pero estes llibertats varen permetre als oponents fer les seues activitats revolucionàries, i clarament varen opondre contra el règim del Sha.[15]


En Ordibehesht de 1356 (1976), cincuenta y tres juristes varen escriure una carta oberta al Sha i varen criticar les seues interferències en els jujats i el Sistema Judicial. Aixina mateix en el més de Tir, quaranta de les principals figures lliteràries, per mig d'una carta a Hoveydá, varen criticar la censura de les activitats culturals. I en l'estiu i autumne d'aquell any, els clercs, escritors, juristes i venedors criticaven el maltracte del Sha al seu poble. En mig d'estos events, en Aban 1356 (1977) el fill de Jomeini va morir sospitosament. Els revolucionaris creïen que va ser assessinat per la SAVAK i varen celebrar cerimònies commemoratives en diferents ciutats. Fins a finals del més Abán, els oponents al govern solament escrivien i publicaven declaracions i cartes, pero despuix d'un temps el model d'oposició va canviar, i la gent es tirava als carrers i celebrava manifestacions contra el règim del Sha. En 25 d'Abán despuix de 9 nits de llegir els poemes polítics en l'universitat Ària Mehr, la policia va desorganisar aquella reunió i un estudiant va morir, més de setanta varen ser ferits, i més de cent estudiants varen ser arrestats per la policia i la SAVAK. En resposta a açò, les manifestacions varen aumentar entre els estudiants. En el més Dey 1356 (1977) l'insult d'un periòdic als clercs, va ser la causa de l'intensificació de les manifestacions.[15] El periòdic va presentar a Jomeini com un espia de Gran Bretanya, licencioso i corrupte. L'artícul va ser causa de l'enfade dels clercs, que varen celebrar una manifestació contra els insults, i varen chocar en la policia. Segons la versió dels clercs, setanta d'ells varen morir. Al sendemà, Jomeini va demanar a la gent que celebrara més manifestacions i va felicitar als clercs per les seues resistències contra el règim de Sha. Afirmant que el Sha era qui colaborava en els Estats Units per a destruir Iran.[15]

També l'Ayatolá Shariatmadari, en una entrevista, es va queixar del govern i el tracte de la policia. I va manar als venedors i els clercs que vagen a plañir en les Mesquites. Més tart, els periòdics presentaven els acontenyiments de Qom com l'inici de la rebelió. Uns atres, com Hamed Algar i Henry Munson, afirmaven que esta havia escomençat en la mort del fill de Jomeini. Pero Abrahamian afirmava que la rebelió havia escomençat realment en la llectura de poemes i les manifestacions en l'universitat d'Ariamehr.[15]


SAVAK

[editar | editar còdic]

Tot intent de sublevació era sofocat per l'autoritat del Sha. Per a açò utilisava a la SAVAK, un grup policial que s'encarregava de vigilar totes les activitats de la població civil. A ells se'ls atribuïxen les desaparicions i tortures durant el regnat del Sha.[9] En la versió del periodiste Ryszard Kapuscinski de l'història, basada en la seua experiència com a corresponsal, la SAVAK tenia métodos que anaven des de cremar les parpalles de les seues víctimes fins a llançar-els contra planches de ferro al roig viu per a cremar-els. Entre els detinguts es destacaven els intelectuals. Estos oficials actuaven com una Policia del pensament, seguint la llectura del periodiste polac, ya que s'encarregaven de reprimir de tal modo que era inclusivament prohibit tocar temes en el carrer relacionats en el Sha o la dictadura. Esta opressió, sumada en la desproporció social i econòmica que vivia Iran en la década dels setanta, va provocar la caiguda de l'últim líder de la dinastia Pahlaví.[9]

Protestes polítiques

[editar | editar còdic]

Les reunions en el país eren un bon método per a realisar activitats polítiques i donaven idees a atres persones per a celebrar manifestacions. En el 29 de Bahman 1356 (1977) varen ser assessinades prop de quaranta persones en Qom. En atres ciutats es varen celebrar cerimònies commemoratives per als fallits en el tumult. Pero en Tabriz la gent va atacar a la policia, l'oficina del Partit de Resurrecció, bancs, hotels de lux, cines i bars (símbols occidentals per a ells) i per primera volta va ser sentit el crit de Mort al Sha en públic. La policia va atacar a l'Ayatolá Shariatmadari en la seua casa. Al fi, despuix de dos dies, en ajuda dels militars i assessinat gent, es varen acabar les manifestacions. El 10 de Farvardin 1357 (1977) se celebraven les cerimònies commemoratives pels morts en Tabriz en cincuenta y cinco ciutats. I es tancaven la majoria de bazares i universitats. En les manifestacions varen ser assessinats prop de doscents cinquanta revolucionaris.[15]

El règim, per a solucionar aquella crisis, va amenaçar de mort als rebels. Aixina mateix, el Sha va deixar algunes polítiques econòmiques que havien causat l'enuge dels venedors i la gent, i va demanar disculpes públiques a l'Ayatolá Shariatmadari per l'atac a la seua casa. Va destituir Neamatolla Nasir, el director de la SAVAK i va prohibir les películes pornogràfiques. En la finalitat de guanyar-se el favor de la gent, el Sha es va dirigir a Mashhad per a fer el tradicional pelegrinage. Despuix d'esta resposta, el país es va vore tranquilisat.[15][17]


Despuix de dos mesos de tranquilitat i pau, des del primer dia del més de Ramadà, es varen celebrar manifestacions grans en Teheran, Tabriz, Qom, Isfahán i Shiraz. Despuix de les inquietuts, va ocórrer un succés greu en 28 Mordad 1357 (1977), el cine Rex Abadan es va incendiar i varen morir prop de quatrecentes persones que estaven adins. Els revolucionaris varen afirmar que la SAVAK havia cremat el cine, perque les portes del mateix es trobaven tancades.[15][14]

Divendres Negre

[editar | editar còdic]
Cadàvers de les víctimes del Divendres Negre
Artícul principal → Divendres Negre (1978).

El sah intentava lluitar contra la crisis, per això, va lliberar a més de doscents presos polítics i va elegir a Jaafar Sharif Imami com el primer ministre. En el periodo de Sharif Imami, es va aumentar la llibertat dels impresos i la majoria dels clercs superiors varen ser lliberats de les presons. El primer ministre va manar tancar varis cassinos i bars i inclús va permetre que se celebrara una manifestació en Eid Fetr. Encara que no va ocórrer res en Eid Fetr, tres dies més vesprada, Jomeini en una declaració va dir que era una tasca de tots els musulmans no consentir en el sah i desterrar-ho d'Iran. A pesar del contrast dels moderats en la manifestació contra el règim, el número dels insurgents aumentava i en 16 de Shahrivar 500 000 persones varen celebrar una manifestació en Teheran fent us de la consigna Independència, Llibertat, República Islàmica sent la primera volta que varen afirmar voler un govern islàmic.[15]

Per a protegir el seu govern, el sah va prohibir la manifestació i va declarar la llei marcial. Al matí següent, el divendres, 17 de Shahrivar 1357 (8 de setembre de 1978), la gent va reunir en la plaça de Yalé (també transcrito Zhaleh i Jaleh), i varen celebrar una atra manifestació. Segons les fonts antigubernamentals, l'eixèrcit va utilisar fòc real, incloent en el seu atac tancs i helicòpters artillados, per a dissoldre la manifestació, en gran mida pacífica. Opositors al règim i periodistes occidentals varen afirmar que l'eixèrcit iraní va massacrar als manifestants provocant entre huitanta i varis centenars de morts. Despuix de la revolució, els números oficials relatius a la massacre indiquen uns 15 000 morts i ferits durant eixe dia. El succés del 17 de Shahrivar és conegut com a «Divendres Negre». Per este succés va aumentar el descontent cap al sah i això va ser una via clara per a iniciar una rebelió de la població.[15][14]


Folgues a nivell nacional

[editar | editar còdic]
Manifestació massiva en Teheran

Despuix del divendres negre, varen començar folgues massives. El descontent per reduir el salari dels treballadors, i els delictes de Sha varen ser el principal detonant de les mateixes. Despuix de la folga casi tots els mercats, universitats, escoles, instalacions petroleres, bancs, ministeris, periòdics, hospitals públics i les principals fàbriques es varen tancar. Els revolucionaris varen manifestar la seua exigència de que es permetera a Jomeini retornar a Iran.[15][17]

El Sha es va trobar en una atra crisis i va prendre decisions contradictòries. Per un costat, va ordenar la llei marcial i arrestar als insurgents, i per l'atre va manar lliberar a més de mil carcelaris. En un programa de televisió va dir a la gent que havia sentit el cridat de la revolució. Llavors Jomeini es va exiliar des d'Iraq a França i en un mensage va dir; si el Sha ha escoltat el cridat de la revolució, llavors té que renunciar i presentar-se davant un tribunal islàmic.

Molts dels grups polítics es varen unir a Jomeini i varen recolzar les seues idees i la seua revolució. Per la coalició de líders de les oposicions, aumentaven les manifestacions, que es varen tornar violentes en el més de Muharram. En els tres primers dies de Muharram, centenars de mills es varen posicionar en terrats i varen cridar Allaho Akbar. I en Qazvin es va celebrar una forta protesta, pero els militars varen respondre matant a moltes persones. Per a controlar el país, el règim va lliberar a varis presos polítics i va permetre a la gent celebrar la festa de Muharram. En el dia de Tasua (9 de Muharram), per liderage de Taleqani i Sanjabi, més de mig milló es varen presentar en la manifestació i en el dia d'Ashura (10 de Muharram) els manifestants varen aplegar a uns dos millons. Els periòdics occidentals presentaven la manifestació com un fort alicient per a canviar de règim.[15]

La majoria dels soldats i oficials en les diferents ciutats s'unien a la gent. Els seguidors de Jomeini aumentaven i publicaven les idees islàmiques en periòdics i declaracions. Els protectors del Sha, com Estats Units i França, no ho varen recolzar. Això va ser una causa de debilitación del règim. Mentres Shapur Bajtiar, va sugerir: si el Sha ix del país, yo prendria eliderage de govern en les meues mans. El Sha ho va acceptar i el 9 de Dey, va nomenar a Bajtiar primer ministre. El 26 de Dey (16 de giner de 1979), el Sha eixia d'Iran pilotant el seu avió.[15][17][9]


El derrocament del sah i la victòria de la revolució

[editar | editar còdic]
Jomeini baixant de l'avió chàrter d'Air France a la seua arribada a Teheran.

Despuix de ser nomenat primer ministre, Bajtiar va tractar de calmar les manifestacions. Va donar orde de cancelar la llei marcial, la dissolució de la Savak i va permetre que Jomeini retornara a Iran. Pero Jomeini va fer un cridat a continuar en la rebelió.[15]

En el més de Dey la varen continuar les manifestacions contra Bajtiar exigint la tornada de Jomeini. En 26 de Dey, mentres el sah s'exiliava, centenars de mils de persones celebraven festes per tal acontenyiment. El 29, un milló de persones varen eixir als carrers en Teheran.[9] Bajtiar, per a impedir l'entrada de Jomeini a Iran, va ordenar tancar l'aeroport, pero la gent, recolzada en enormes manifestacions, va conseguir la seua obertura. El 9 de Bahman, Bajtiar va anunciar que l'aeroport estava obert i finalment el 12 de Bahman (febrer, 1979), l'iman Jomeini va retornar a Iran mentres tres millons de persones eixien als carrers per a donar-li la benvinguda. Una volta en Iran, Jomeini va començar a expressar-se contra el règim de Bajtiar, demanant al poble iraní que celebrara manifestacions. El 22 de Bahman (11 de febrer de 1979) Bajtiar va ser expulsat del poder. La Revolució iraní havia triumfat, culminant en l'establiment de la República Islàmica d'Iran.

Galeria

[editar | editar còdic]

Filmografia

[editar | editar còdic]

Vore també

[editar | editar còdic]

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Kapuscinski, Ryzard. "El sha o la desmesura del poder" Títul original: Szachinszach Edició en castellà: Barcelona: Editorial Anagrama, 2007. ISBN 798-84-339-2508-4.

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ iranchamber. com/history/islamic_revolution/islamic_revolution. php Islamic Revolution iranchamber. com/history/islamic_revolution/islamic_revolution. php archivat en Wayback Machine., Iran Chamber.
  2. ↑ archive. org/web/20040218104114/http://encarta. msn. com/encyclopedia_761588431/Islamic_Revolution_of_Iran. html Islamic Revolution of Iran, MS Encarta. 2009-10-31.
  3. ↑ archive. org/web/20090227000031/http://internews. org/visavis/BTVPagesCHT/Theislamicrevolution. html The Islamic Revolution, Internews.
  4. ↑ iranian. com/revolution. html Iranian Revolution.
  5. ↑ archive. org/web/20060806025221/http://www. jubileecampaign. org/home/jubilee/iran_profile.pdf Iran Profile, PDF.
  6. ↑ The Shah and the Ayatollah: Iranian Mythology and Islamic Revolution (Hardcover), ISBN 0-275-97858-3, by Fereydoun Hoveyda, brother of Amir Abbas Hoveyda.
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 Mackey, Sandra (1996). org/details/iranianspersiais00mack/page/184 Els iranís: Pèrsia, l'Islam i l'esperit d'una nació, Dutton, p. org/details/iranianspersiais00mack/page/184 184. ISBN 0-452-27563-6.
  8. ↑ Bak#, Shaul (1984). org/details/reignofayatolla00bakh/page/22 Regnat dels ayatolás, Basic Books, p. org/details/reignofayatolla00bakh/page/22 22. ISBN 0-465-06888-X.
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 9,3 9,4 9,5 Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}..
  10. ↑ 10,0 10,1 Taheri, Amir (1985). org/details/spiritofallahkho0000tahe L'Esperit de Deu : Jomeini i la Revolució Islàmica, Adler & Adler, p. org/details/spiritofallahkho0000tahe/page/n8 5-94. ISBN 0-09-160320-X.
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 Rajaee, Farhang (1985). valores islàmics i món Vore: Khomeyni sobre l'Home, l'Estat i la política internacional, University Press of America. ISBN 0-8191-3578-X.
  12. ↑ «theguardian. com/world/2013/aug/19/cia-admits-role-1953-iranian-coup CIA admet paper en colp de 1953 iraní».
  13. ↑ Katuzian, Homayun (1985). Musaddeq i colp d'Estat, p. 39-45.
  14. ↑ 14,0 14,1 14,2 14,3 14,4 14,5 Abrahamian, Ervand (2009). Iran modern, Teheran: Ney, p. 23-250. ISBN 978-964-185-126-4.
  15. ↑ 15,00 15,01 15,02 15,03 15,04 15,05 15,06 15,07 15,08 15,09 15,10 15,11 15,12 15,13 15,14 15,15 15,16 15,17 15,18 15,19 Abrahamian, Ervand (2008). Iran entre dos revoluciones, Teheran: Ney, p. 30-850. ISBN 964-312-363-4.
  16. ↑ Behrooz, Maziyar (2001). rebels en causa, Teheran: Qoqnus, p. 82-120. ISBN 964-311-263-2.
  17. ↑ 17,0 17,1 17,2 17,3 Keddie, Nikki R (2006). org/details/moderniranrootsr00kedd/page/170 I Modern Iran: Roots and Results of Revolution, Yale University Press, p. org/details/moderniranrootsr00kedd/page/170 170-218. ISBN 0-300-12105-9.
  18. ↑ Charres, Kurzman (2004). La Revolució Impensable en Iran, Harvard University Press, p. 5-144.
  19. ↑ Abrahamian, Ervand (1993). Jomeinisme: Ensajos sobre la República Islàmica, University of Califòrnia Press, p. 30.
  20. ↑ Wright, Robin (2000). org/details/lastgreatrevolut00wrig/page/220 The Last Great Revolution: Turmoil And Transformation in Iran, Alfred A. Knopf: Distributed by Random House, p. org/details/lastgreatrevolut00wrig/page/220 220. ISBN 0-375-40639-5.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons

Referències

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Revolució_iraní&oldid=1402460»