Anar al contingut

Mohammad Resa Pahleví

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Mohammad Resa Pahleví

Mohammad Resa Pahleví[1][2][nota 1] (en persa: محمدرضا شاه پهلوی‎; Teheran, 26 d'octubre de 1919-El Caire, 27 de juliol de 1980) va ser l'últim sah d'Iran, que va regnar des de 1941 fins al seu derrocament en 1979. Va succeir al seu pare Resa Shah i va governar l'Estat Imperial d'Iran fins que va ser derrocat per la Revolució iraní, que va abolir la monarquia iraní per a establir l'actual República Islàmica d'Iran. En 1967, va prendre el títul de Sahansah (lliteralment 'rei de reis'),[6] i també va ocupar varis atres, incloent Aryamehr (lit. 'Llum dels aris') i Bozorg Arteshtaran (lit. 'Gran Comandant de l'Eixèrcit'). Va ser el segon i últim monarca #gobernant de la dinastia Pahlaví. La seua visió de la "Gran Civilisació" (en persa: تمدن بزرگ‎) ho va dur a liderar la ràpida modernisació industrial i militar, aixina com les reformes econòmiques i socials en Iran.[7]

Durant la Segona Guerra Mundial, l'invasió anglo-soviètica d'Iran va forçar l'abdicació de Resa Shah i la successió de Mohammad Resa Shah. Durant el seu regnat, l'indústria petrolera de propietat britànica va ser nacionalisada pel primer ministre Mohammad Mosaddegh, qui contava en el respal del parlament nacional d'Iran per a fer-ho; no obstant, Mosaddegh va ser derrocat en el colp d'Estat iraní de 1953, que va ser portat a terme per l'eixèrcit iraní baix la égida del Regne Unit i els Estats Units. Posteriorment, el govern iraní va centralisar el poder baix el shah i va dur a les companyies petroleres estrangeres de regrés a l'indústria del país a través de l'Acort de Consorci de 1954.[8]


En la década de 1970, el shah era vist com un mestre estadiste i va utilisar el seu creixent poder per a aprovar l'Acort de Compravenda de 1973. Les reformes varen culminar en décades de creiximent econòmic sostingut que convertirien a Iran en una de les economies de més ràpit creiximent tant en el món desenrollat com en el món en desenroll. Durant els seus 37 anys de govern, Iran va gastar mils de millons de dólars en indústria, educació, salut i despesa militar. L'ingrés nacional iraní va aumentar 423 voltes i el país va experimentar un aument sense precedents en l'ingrés per càpita, que va alcançar el nivell més alt de qualsevol moment en l'història d'Iran, i alts nivells d'urbanisació. En 1977, l'enfocament del shah en la despesa de defensa per a posar fi a l'intervenció de les potències estrangeres en el país havia culminat en la posició de l'eixèrcit iraní com la quinta força armada més forta del món.[8]

A mida que creixia l'agitació política en tot Iran a finals de la década de 1970, la posició del shah es va fer insostenible pel incendi del Cinema Rex i la massacre de la plaça Jaleh. En la Conferència de Guadalupe de 1979, els seus aliats occidentals varen declarar que no hi havia forma viable de salvar a la monarquia iraní de ser derrocada. El shah finalment va abandonar Iran per a exiliar-se en giner de 1979.[9] Encara que havia dit a alguns contemporàneus occidentals que preferiria abandonar el país abans que disparar contra el seu propi poble, les estimacions del número total de morts durant la Revolució Islàmica oscilen entre 540 i 2000 (sifres d'estudis independents) i 60 000 (sifres del govern islàmic).[10] Despuix d'abolir formalment la monarquia iraní, el clerc islamiste chií, l'ayatolá Ruhollah Jomeiní, va assumir el liderage com a líder suprem d'Iran. Mohammad Resa Shah va morir en l'exili en Egipte, a on el president egipcíac Anwar el-Sadat li havia concedit asil polític, i el seu fill Resa Pahlaví es va declarar nou shah d'Iran en l'exili.

Naiximent i formació

[editar | editar còdic]

Mohammad Resa Pahlaví va nàixer el 26 d'octubre de 1919 en el barri teheraní de la porta de Qazvín, en una casa que va ser llogada pel seu pare, un oficial d'eixèrcit de la brigada cosaca del sah Ahmad Shah Qajar, i que també, era el comandant del regiment de la ciutat d'Hamadán, conegut despuix de la seua coronació imperial com sah, baix el nom de Resa Shah, i per l'esposa d'est, Nimtaŷ Ayromlú, despuix coneguda com Tayolmoluk Ayromlú.[11]

Tres mesos despuix del colp d'Estat del 21 de febrer de 1921, que va dur al poder al seu pare, la família Imperial es va mudar a una casa més gran, en a on varen viure el pare, Resa Shah, i la mare, la seua germana major, Shams Pahlaví, la seua germana bessona, Ashraf Pahlaví, el seu germà menor, Alí Resa, i el propi Mohammad Resa Pahlaví, llavors d'a penes dos anys d'edat. Va ser en eixa casa en a on el príncip va començar a deprendre del seu preceptora Madame Arfa' la llengua francesa i una série d'aspectes generals sobre la cultura occidental, la Revolució francesa, els pensadors occidentals i l'història d'Occident.[12]


Va ser coronat com Resa Shah tenint Mohammad Resa a penes sèt anys d'edat. Per a la cerimònia de coronació, que va ser celebrada en el palau de Golestán, varen fabricar una corona especial per a us exclusiu del menut príncip. També se li va reservar un dels edificis del mateix palau imperial, per a poder adestrar-ho allí en tots els protocols i tradicions reals. Ademés, va ser instruït en l'escola Madrese-ye Nezam junt a vint companyers selectes, intentant el monarca que es tractara al seu fill, i futur hereu al tro persa, com al restant,[13] encara que sense èxit.

Va completar la seua formació acadèmica en el palau imperial, assistint al Institut Li Rosey, una prestigiosa i reconeguda escola de la Confederació Suïssa, en el cantón de Vaud, fins a 1935. En el seu regrés a Pèrsia, va realisar la carrera militar en l'acadèmia militar de Teheran, que va completar en 1938.

Regnat

[editar | editar còdic]

Primers anys de govern (1941-1953)

[editar | editar còdic]

Mohammad Resa Pahlaví va succeir al seu pare, Resa Shah, un simpatisant de l'Alemània nazi durant la Segona Guerra Mundial, que va ser obligat a abdicar en favor del seu fill, en agost de 1941, pel Regne Unit i l'Unió Soviètica. Durant el restant de la guerra, Pèrsia va permanéixer ocupada pels britànics i soviètics, i el nou sah va colaborar activament en els aliats.[14]

Intent d'assessinat de 1949

[editar | editar còdic]

El 4 de febrer de 1949, Mohammad Resa Pahlaví va ser víctima d'un intent d'assessinat mentres assistia a una cerimònia commemorativa en l'Universitat de Teheran.[15] L'agressor, Nasser Fakhr-Arai, que s'havia fet passar per periodiste, va disparar cinc voltes contra el sah a curta distància. Dos de les bales li varen ferir lleument en la galta i en el muscle, pero va conseguir sobreviure a l'atentat.[16]

L'atacant va ser abatut immediatament per les forces de seguritat. El govern va responsabilisar al Partit Tudeh i va utilisar l'incident per a illegalisar l'organisació i detindre a numerosos militants d'esquerra.[17] Diversos historiadors han senyalat posteriorment que Fakhr-Arai mantenia provablement vínculs en el grup islamiste radical Fada'iyan-i Islam més que en el moviment comuniste.[18]

L'atentat va constituir un punt d'inflexió en el regnat de Mohammad Resa Pahlaví, ya que li va permetre reforçar la seua posició política i promoure reformes constitucionals que varen incrementar les prerrogatives de la monarquia.[19]


Gràcies a les eleccions en 1951, Mohammad Mosaddeq va aplegar a ser la seua primer ministre, sent una de les seues primeres mides polítiques la nacionalisació del petròleu eixe mateix any, que hi havia estat baix el control de la companyia petrolífera British Petroleum. La nacionalisació i la política antiimperialista del primer ministre Mohammad Mosaddeq va posar en sério perill i risc tots els interessos d'Estats Units. Davant això, Regne Unit va propiciar un bloqueig comercial, al mateix temps que preparava un nou colp d'Estat contra el govern del primer ministre, que va ser respalat pel sah.[20][21]

La raó final per a l'intervenció d'Estats Units en el colp d'Estat va ser el creixent temor a l'aument de l'influència del partit comuniste, que estava guanyant respals en la crisis, aixina com l'Unió Soviètica, que estava negociant en Pèrsia varis acorts comercials per a aixina poder botar-se el bloqueig.[22]

El sah va estar implicat en el colp d'Estat de 1953, que l'Agència Central d'Inteligència va eixecutar en el respal i l'iniciativa del Servici d'Inteligència Secret, encara que solament despuix de dubtar-ho molt despuix de témer que tot es tractara d'una trampa dels britànics.[23]

Els carrers es varen omplir de multituts que protestaven per la decisió del sah i, en vista d'este greu panorama, va prendre un avió per a fugir de Pèrsia junt en el seu esposa, Soraya Esfandiary. Primer varen ser a Iraq, específicament a la ciutat de Bagdad, i després varen escapar a Itàlia, i concretament a la ciutat de Roma. Durant eixe procés, Allen Dulles, que era el cap de l'Agència Central d'Inteligència, es va desplaçar a Roma en la ferma intenció de coordinar l'acció conjunta en Mohammad Resa Pahlaví per a destituir a Mohammad Mossadeq. El 19 d'agost de 1953 ho varen conseguir.

Consolidació del règim i Revolució Blanca

[editar | editar còdic]

Va unir a tots els partits polítics en un solament, el nom dels quals era el Partit del rei, i va mamprendre una política de modernisació. Va fer un pla d'expropiació de tots els latifundis, pero també va realisar una série de reformes econòmiques, socials i polítiques denominades Revolució Blanca. Originalment, estaven destinades a transformar a Pèrsia en una gran potència global, l'objectiu de la qual era modernisar a la nació per mig de la nacionalisació de les indústries clau i la redistribució de les terres, pero estes reformes no varen alcançar més que a una menuda part de la població persa i, per tant, varen produir un gran descontent en el sector més religiós del país.

Al mateix temps, la seua política econòmica va favorir l'enriquiment de la classe política lligada al poder imperial i l'empobriment d'àmplies capes de la població.

En 1967, es va coronar com Shahanshah en una fastuosa cerimònia de coronació, a la que varen assistir personalitats de tot lo món. Les reformes portades a terme pel règim monàrquic havien causat grans diferències de classes en la societat: mentres que el 42 % de la gent de la ciutat de Teheran no tenia una casa i vivia en barriades, els sectors més acomodats i propencs al règim vivien en el palau.

Una atra causa de l'aument de les tensions polítiques entre la gent i el règim monàrquic va ser el benefici obtingut del petròleu que, pese a incrementar-se per l'alça internacional del preu del combustible fòssil en la década de 1970, no es va utilisar per a complir les promeses del sah sobre les millores socials. Durant este periodo de temps, Pèrsia va posseir els pijors indicadors entre els països d'Orient Mig en relació en l'educació i la mortalitat infantil.[20][21]



En 1971, varen tindre lloc en la ciutat de Persépolis cerimònies fastuosas durant tres dies en motiu de la celebració dels 2500 anys del Imperi persa. La família real va invitar a numerosos mandataris i personalitats internacionals com el mariscal Josip Broz Tito i Haile Selassie.[24]

En 1975, seguint les recomanacions d'un acadèmic d'Harvard cridat Samuel Huntington, el sah va decidir liquidar el sistema parlamentari i instaurar un partit únic cridat Rastajiz (Resorgiment).[25] L'oposició i la dissidència varen ser durament reprimides, complementades en un dels servicis secrets més implacables i poderosos del món: el SAVAK, la policia secreta que va aplegar a tindre uns 15000 agents.[14]

Crisis final i caiguda de la monarquia

[editar | editar còdic]

En 1978, el creixent malestar polític es va convertir en una revolució popular que va conduir al derrocament de la monarquia. La massacre de plaça Jaleh, en a on l'eixèrcit imperial va matar i va ferir a decenes de manifestants, i l'incendi del Cinema Rex en la ciutat d'Abadán, varen contribuir decisivament a la solsida del règim.

Revolució, exili i decés

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Revolució iraní.


El descontent popular, alcança el seu punt àlgit en 1978: es temia una revoluciócita requerida i el president d'Estats Units, Jimmy Carter, va demanar al sah que mamprenguera reformes democratizadoras. Mohammad Resa va posar llavors en peu varis governs liberalizadores que varen caure un darrere l'atre. La revolució semblava imminent i, en efecte, el 16 de giner de 1979 el sah va deure exiliar-se, pilotant el seu avió. El president Valéry Giscard d'Estaing li va negar l'entrada a França.[14]

El sah i la seua esposa es varen exiliar en diversos països: Marroc, Bahames, Equador, Mèxic,[26] els Estats Units, Panamà i finalment Egipte, a on varen ser acollits pel president Anwar el-Sadat. El sah va morir de càncer el 27 de juliol de 1980 en El Caire, a on va ser enterrat en una cerimònia, que segons Jehan Sadat, mai s'havia produït abans sobre solemnitat i grandiosidad, en l'Emperatriu Farah Pahlaví al cap.[14]

Família i descendència

[editar | editar còdic]

El sah es va casar en tres ocasions:

La seua primera esposa va ser la Princesa Fawzia d'Egipte (5 de novembre de 1921 - 2 de juliol de 2013), filla del Rei Fuad I d'Egipte i de la seua segona esposa, Nazli Sabri, i germana del Rei Faruq d'Egipte. Es varen casar en 1939 i es varen divorciar en 1948. Varen tindre una filla:

La seua segona esposa va ser Soraya Esfandiary (22 de juny de 1932 - 26 d'octubre de 2001), filla de Khalil Khan Esfandiary-Bakhtiari, embaixador d'Iran davant la República Federal d'Alemània, i de la seua esposa alemana, Eva Karl. Es varen casar en 1951 i es varen divorciar en 1958 davant la suposta infertilitat de la reina. Despuix del seu divorç se li va otorgar el tractament i títul nobiliario de S.A.I. la Princesa Soraya de l'Iran.


La tercera dòna del Sah va ser Farah Diba (Farah Pahlaví, 14 d'octubre de 1938), filla de Sohrab Diba, capità de l'Eixèrcit Imperial Iraní i de la seua esposa Farideh Ghotbi. Es varen casar en 1959, i la reina Farah es va convertir en Shahbanou, o Emperatriu, títul creat específicament per a ella en 1967. Les consortes reals prèvies varen ser conegudes com "Malakeh" (en àrap: Malika), o Reina. Farah Diba va donar al Sah quatre fills:

Títuls i tractaments

[editar | editar còdic]

Successió

[editar | editar còdic]

Vore també

[editar | editar còdic]

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ El Món.
  2. ↑ L'exili forçós de l'últim Sha de Pèrsia La Vanguardia (edició en internet), 16 de giner de 2012.
  3. ↑ Mor el fill menor de l'últim sah d'Iran El País (Espanya, edició en internet), 4 de giner de 2011.
  4. ↑ Hamid Dabashi. «Iran, el tràgic ocàs d'una dinastia». CNN Mèxic. Consultat el 4 de decembre de 2013.
  5. ↑ «Se suïcida el príncip Alí Resa Pahlaví, fill menor del depost Sha de Pèrsia». Pág. web de TVE, 4 de giner de 2011.
  6. ↑ Mackenzie, D. N. (2014-09-25). A Concise Pahlavi Dictionary, Routledge. ISBN 978-1-136-61396-8.
  7. ↑ Gholami, Resa (2016). Secularism and Identity: Senar-Islamiosity in the Iranian Diaspora, Taylor and Francis. ISBN 978-1-317-05827-4.
  8. ↑ 8,0 8,1 Kinzer, Stephen (2003). All the Shah's men: an American coup and the roots of Middle East terror, J. Wiley & Sons. ISBN 978-0-471-26517-7.
  9. ↑ Kabalan, Marwan J. (2020-06-01). Iran-Iraq-Syria:, Georgetown University Press, pp. 107–126. ISBN 978-1-62616-769-8.
  10. ↑ «Constitution of Iran».
  11. ↑ Afkhami, Gholam R. (2009). The Life and Claves of the Shah, University of Califòrnia Press, pp. 9-10. ISBN 978-0-520-25328-5.
  12. ↑ Afkhami, Gholam R.. The Life and Claves of the Shah, pp. 24-29.
  13. ↑ Afkhami, Gholam R.. The Life and Claves of the Shah, pp. 27-42.
  14. ↑ 14,0 14,1 14,2 14,3 14,4 14,5 «La caiguda del Sha d'Iran, el rei que va manejar el poder entre millons, pedres precioses i luxos extravagants».
  15. ↑ Abrahamian, Ervand (1982). Iran Between Two Revolutions, Princeton University Press, p. 261.
  16. ↑ Milani, Abbas (2011). The Shah, Palgrave Macmillan, pp. 123-124.
  17. ↑ Abrahamian, Ervand (1982). Iran Between Two Revolutions, Princeton University Press, pp. 261-262.
  18. ↑ Milani, Abbas (2011). The Shah, Palgrave Macmillan, p. 124.
  19. ↑ Abrahamian, Ervand (1982). Iran Between Two Revolutions, Princeton University Press, pp. 262-264.
  20. ↑ 20,0 20,1 Abrahamian, Ervand (2009). Iran modern, Teheran: Ney, p. 23-250. ISBN 978-964-185-126-4.
  21. ↑ 21,0 21,1 Abrahamian, Ervand (2008). Iran entre dos revoluciones, Teheran: Ney, p. 30-850. ISBN 964-312-363-4.
  22. ↑ Hispan TV
  23. ↑ Frankopan, Peter (2016). «La ruta de la Guerra Freda», El cor del món (en Espanyol), Crítica, p. 473.
  24. ↑ «La festa més extravagant de l'història moderna que li va costar un imperi al sha d'Iran».
  25. ↑ Middle East Journal.58(3)
    424–443.ISSN 0026-3141.Consultat el 2023-03-07.
  26. ↑ La germana del Sah, la princesa Shams, vivia en una propietat veïna a la cridada Vila Arabesque, i la prensa va fer creure que en eixa luxosíssima mansió havia vixcut el propi Sah els 122 dies que va estar en Cuernavaca, Morelos, Mèxic. Vore [enllaç trencat]
  27. ↑ El País. «Mor el fill menor de l'últim sah d'Iran», 4 de giner de 2011. [Consulta: 6 de giner de 2011].

Referències

[editar | editar còdic]


Referències

[editar | editar còdic]


Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "nota", pero no es trobà una etiqueta <references group="nota"/>

Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Mohammad_Resa_Pahleví&oldid=753455»