Anar al contingut

Anwar el-Sadat

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Anwar el-Sadat
Atalls
Sadat


Moḥamed Anwar al Sadat (en àrap, محمد أنور السادات, transcrito freqüentment com Anwar Sadat; Mit Abu l-Kum, Menufia, 25 de decembre de 1918-El Caire, 6 d'octubre de 1981) va ser un polític i militar egipcíac que va eixercir com president d'Egipte de 1970 a 1981. Va heretar el càrrec de Gamal Abdel Nasser després del decés d'est i va ser reelecto sense oposició en 1974 i 1978, sent estes les últimes eleccions que es varen portar a terme abans de la reintroducción del multipartidisme en 1979. Sadat va ser assessinat en 1981 i succeït com a president per Hosni Mubarak, qui es mantindria en el càrrec fins a 2011.

L'11 de novembre de 1977, el primer ministre israelita Menájem Beguín va invitar formalment a A el Sadat a visitar Jerusalem. A les nou de la nit del 19 de novembre de 1977, Al Sadat va arribar a Israel, convertint-se en el primer líder àrap en visitar dit país. Al Sadat va ser rebut en una cerimònia oficial, encara que abdós països continuaven formalment en guerra. El 20 de novembre de 1977, el president Al Sadat es va dirigir al plenari de la Kneset adquirint el compromís de reconéixer a l'Estat d'Israel baix determinades condicions. En 1978, va tindre una nova trobada en el primer ministre israelita per a preparar, per mediació del president nortamericà Jimmy Carter, la pau en Israel en els Acorts de pau de Camp David, firmats conjuntament en Menájem Beguín. En 1978, va ser guardonat junt en el primer ministre israelita Menájem Beguín en el Premi Nobel de la Pau pels acorts de pau de Camp David, que varen donar lloc a una pau negociada entre Egipte i Israel. És recordat en el seu país com l'héroe de la guerra i la pau. En octubre de 1981, durant una desfilada militar, va ser assessinat per soldats de la desfilada que ho ametrallaron deliberadament, encara que atres versions diuen que un camió de la desfilada es va separar de la formació i d'ell varen eixir sis soldats que varen llançar granades cap a la naya presidencial a l'hora que disparaven les seues armes automàtiques. Atres cinc persones varen resultar mortes, entre elles el general Hassam Allan i 38 persones més varen resultar ferides, incloent a qui seria el seu successor, Hosni Mubarak.

Biografia

[editar | editar còdic]

Primers anys i activisme revolucionari

[editar | editar còdic]

Anwar el-Sadat va nàixer el 25 de decembre de 1918, en Mit Abu l-Kum, Menufia, en el llavors Sultanato d'Egipte (un protectorat del Regne Unit, nominalment part del Imperi otomà), en una pobra família nubia, i tenia 13 germans.[1] Un d'ells, Atef el-Sadat, més tart es va convertir en pilot i va morir en acció durant la guerra de Yom Kipur en octubre de 1973.[2] El seu pare, Anwar el-Sadat Mohammed, era d'ètnia nubia, i la seua mare, Sit al-Berain, sudanés per via paterna.[3][4] Açò desnugaria polèmiques durant el seu mandat, en acusacions de que no era "suficientment egipcíac" per a eixercir el càrrec. La seua ascendència sudanesa i color de pell posteriorment li valdrien el renom de "caniche negre de Nasser".[5] Sadat es va graduar en la Real Acadèmia Militar en El Caire en 1938 i va ser nomenat per al servici de transmissions. Va entrar a l'eixèrcit com subteniente i va ser enviat a Sudan (que en eixe moment formava part del Regne d'Egipte, sent un condomini en el Regne Unit). Allí va conéixer a Gamal Abdel Nasser, i junt a varis oficials de menor ranc varen fundar el Moviment d'Oficials Lliures, un moviment revolucionari compromés a terminar en la dominació britànica sobre Egipte i Sudan, aixina com en la corrupció governamental imperant durant el govern del Rei Faruq II. Durant l'II Guerra Mundial, Sadat va ser encarcerat pels britànics, acusat de colaboracionisme en els nazis per a assessinar a un oficial, després d'haver demanat ajuda a les Potències de l'Eix per a expulsar a les tropes britàniques, que havien ocupat Egipte davant l'amenaça de l'Itàlia fascista en la regió. No obstant, Sadat va anar finalment absolt de tots els càrrecs en 1946, ya terminat el conflicte. Anwar el-Sadat va ser membre actiu de diversos grups polítics, inclosos els Germans Musulmans, abans d'unir-se als Oficials Lliures de Nasser.[6] Anys més tart, el 23 de juliol de 1952, junt en els demés membres de dit moviment, Sadat va participar en el colp d'Estat (conegut com Revolució egipcíaca de 1952), que va conduir al fi del regnat de Faruq II i, un any més tart, a l'abolició de la monarquia egipcíaca, en la proclamació de la República d'Egipte, en Nasser com a primer ministre i Muhammad Naguib com President. A Sadat se li va assignar la tasca d'informar al poble egipcíac del triumfo de la revolució per ràdio.

Govern de Nasser i arribada al poder

[editar | editar còdic]

En 1954, durant el govern de Naguib, Sadat va ser nomenat ministre d'Estat, càrrec que va mantindre despuix del derrocament del president i l'ascens de Nasser a la jefatura de l'estat. També va ser nomenat director del recent fundat diari Al Gomhuria.[7] En 1959, va assumir el càrrec de secretari de l'Unió Nacional. Sadat va ser president de l'Assamblea Nacional d'Egipte entre 1960 i 1968, i membre del consell presidencial des de 1964, ocupant també el càrrec de Vicepresident de la República Àrap Unida (nom oficial d'Egipte des de 1958). Va ser reelegit com a vicepresident en 1969. El president Gamal Abdel Nasser va fallir d'un atac al cor en setembre de 1970, després d'haver governat Egipte durant més de 14 anys, i va ser reemplaçat per Sadat en calitat de vicepresident.[8]

Presidència

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Història de l'Egipte de Anwar Sadat.


Consolidació del seu mandat

[editar | editar còdic]

Mentres Sadat ocupava interinamente el càrrec de president, abans de la convocatòria a eleccions, s'esperava que el seu govern fora curt.[9] La presidència de Sadat va ser confirmada per mig d'un referèndum el 15 d'octubre de 1970,[10] en el que va anar l'únic candidat i "va guanyar" en el 90 % dels vots a favor i 10 % en contra, en una participació del 85 % de l'electorat.[11] Veent-ho com a poc més que un títaro de l'expresident, els seguidors de Nasser pensaven que seria algú fàcil de manipular. Sadat va sorprendre als demés funcionaris en una série de moviments polítics astuts en els quals va ser capaç de mantindre's en la presidència i emergir com un líder pel seu propi dret.[12] Estes reformes varen iniciar en l'anunci de la Revolució Correctiva el 15 de maig de 1971, que pretenia retallar el poder dels nasseristas, i fer un canvi radical en la política exterior, les polítiques econòmiques i la pròpia ideologia de l'estat.[13] El 2 de setembre, Sadat va canviar el nom oficial del país, fins a llavors República Àrap Unida per República Àrap d'Egipte, nom que conserva fins a l'actualitat. El nou mandatari va encorajar el sorgiment de moviments islamistes en la regió, els quals havien segut reprimits per Nasser. Confiant que els islamistes serien socialment conservadors els va donar, "una gran autonomia cultural i ideològica" a canvi del seu respal polític.[14] El mateix any del començ d'estes reformes, havent passat tres anys de la Guerra de Desgast en la zona del canal de Suez, Sadat va confirmar per escrit les propostes de pau del negociador de les Nacions Unides Gunnar Jarring, que semblava conduir a Egipte a una pau duradora en l'Estat d'Israel sobre la base de la retirada d'Israel a les seues fronteres abans de la guerra dels Sis Dies. Esta iniciativa va fracassar, ya que ni Israel ni el seu principal aliat, els Estats Units d'Amèrica, varen acceptar els térmens proposts per Sadat.

Revolució correctiva

[editar | editar còdic]

Poc despuix d'assumir el càrrec, Sadat va sorprendre a molts egipcíacs despedint i encarcerant a dos de les figures més poderoses del règim nasserista, fins a llavors tachat com comuniste i prosoviètic, el seu propi vicepresident Ali Sabri, que tenia estrets vínculs en funcionaris de l'Unió Soviètica, i Sharawy Gomaa, el ministre de l'Interior, qui anteriorment controlava la policia secreta de Nasser.[15] La popularitat local de Sadat va créixer enormement quan el president va retallar els poders de dita organisació, que contava en gran odi entre el poble egipcíac.[16] En l'àmbit econòmic, Sadat va encorajar reformes que relaixaren la postura nasserista de control socialiste i fomentaren l'inversió privada. A pesar de que açò va aumentar la seua popularitat, també la va valdre vàries crítiques i protestes per part de les classes mija i baixa, degut a que va supondre colateralment el final de les subvencions sobre els productes alimenticis bàsics, i va iniciar el va aumentar d'un nivell de corrupció que es propagaria més allà del mandat de Sadat, i que caracterisaria posteriorment al llarc govern de Mubarak.[17]

Llança la política d'Infitah (obertura) que té com a objectiu, en reduir el paper de l'Estat, atraure l'inversió estrangera i promoure les relacions en els Estats Units. Una classe de nous rics s'està desenrollant ràpidament. En 1975, hi havia més de 500 millonaris en Egipte, pero més del 40% de la població vivia per baix del llindar de la pobrea i al voltant de la capital s'estaven desenrollant barris marginals. Ademés, el país va acumular un deute monumental durant els anys de Infitah. Per a reestructurar-ho, el FMI va demanar l'abolició de totes les subvencions als productes bàsics, lo que va conduir a disturbis en giner de 1977. El govern involucra a l'eixèrcit, generant un número desconegut de víctimes.[18] La reorientació de l'economia va dur a Sadat a buscar el respal de les èlits rurals tradicionals, l'influència de les quals havia disminuït baix el nasserismo. Els agricultors són expulsats de les terres en disputa. En les ciutats, per a frustrar a les organisacions nasserianas i marxistes, Sadat ha lliberat a mils de presoners islamistes i els ha concedit llibertats polítiques.


En 1972, les autoritats varen fer transportar a militants islamistes en vehículs estatals per a recuperar violentament el control de les universitats i varen arrestar a líders estudiantils d'esquerra.[18] Enfortida per esta aliança en el govern, l'Al-Gama'a a el-Islamiyya va guanyar influència i la societat egipcíaca es va islamisar, també per l'enfortiment de les relacions en Aràbia Saudita. Per últim, Gamaa al-Islamiy es dividix en dos faccions: una a favor del govern de Sadat, que desija proseguir esta islamisació per mig de reformes, i una atra orientada al terrorisme. En els anys huitanta, el govern va favorir l'eixida dels militants d'esta segona facció cap a Afganistan, en el respal financer d'Aràbia Saudíta.[18] Finalment, en un acte que va donar un gir especial al seu govern, Sadat va expulsar d'Egipte als assessors militars del Eixèrcit Rojo, presents en el país des de 1967, després de que estes es negaren a donar-li major respal militar en una nova confrontació en Israel,[19] i va començar una série de reformes per a renovar les forces armades i iniciar una atra guerra contra l'estat judeu per sí sols.[16] La Revolució correctiva de Sadat, si be va dur major llibertat religiosa, va incloure també l'encarcerament d'atres forces polítiques en Egipte, com els lliberals i els islamistes extrems. L'encarcerament dels extremistes va tindre un fort efecte en Orient Mig més alvance, ya que la majoria d'estos eren membres del moviment de Takfir Wal Hijra i la repressió del govern de Sadat al mateix va provocar la seua inevitable expansió pel restant del món àrap i Europa, lo que es traduïx en la propagació del islam polític en estes dos regions, i que també seria un dels molts detonants, encara que no el principal, del posterior assessinat del President en 1981.

Relació en Muammar el-Gadafi

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Federació de Repúbliques Àraps.
De la mateixa manera que l'anterior règim de Nasser, el govern de Sadat va mantindre bones relacions en la recentment creada República Àrap Líbia, de cort àrap socialiste, governada per Muammar el Gadafi des del derrocament del Rei Idris de Líbia en 1969, i des de la mort de Nasser varen començar les negociacions per a crear un estat panárabe fusionant Egipte, Líbia i la Síria d'Hafez al-Assad. El 18 d'abril els tres governants varen firmar un pacte per a crear la Confederació, i els plebiscits en cada país realisats l'1 de setembre de 1971 varen ser aprovats,[20] creant la Federació de Repúbliques Àraps. També va haver intents o tentatives d'unir a la llavors República Democràtica de Sudan de Yaafar al-Numeiry, i a l'Iraq baazista d'Ahmed Hasan al-Bakr. No obstant, la verdadera unió jamai es va produir, frut dels desacorts governamentals per als térmens específics de la fusió. L'unió es va mantindre de jure des de l'1 de giner de 1972, data de la seua declaració oficial, fins a la proclamació del nou govern de Gadafi, la Gran Yamahiriya Àrap Líbia Popular Socialiste, en març de 1977, deixant d'existir formalment en novembre d'eixe mateix any.

Relació en Mohammed Resa Pahlevi

[editar | editar còdic]

La relació entre Egipte i Iran havia caigut en hostilitat oberta durant el règim de Nasser. Despuix de la mort del mateix, Sadat va canviar la seua política cap al país persa i va iniciar relacions amistoses en el govern del Sah Mohammed Resa Pahlevi. En 1971, Sadat es va dirigir al parlament iraní en Teheran en un decorregut idioma persa, donant un discurs en el que descrivia els 2500 anys de conexió històrica entre les dos terres. Durant la nit, els governs egipcíac i iraní es varen convertir d'amarcs enemics en amics ràpidament. La relació entre El Caire i Teheran es va fer tan amigable que el Shah d'Iran, Mohammad Resa Pahlavi, es referiria posteriorment a Sadat com el seu "volgut germà". Despuix de la guerra de 1973 en Israel, Iran va assumir un paper de liderage en la neteja i la reactivació del bloquejat canal de Suez en una forta inversió. El país també va facilitar la retirada d'Israel dels territoris ocupats de la península del Sinaí en la promesa de substituir la pèrdua de l'oli als israelites en petròleu iraní si es retiraven dels pous de petròleu en l'oest del Sinaí egipcíac. Despuix del seu derrocament, el depost Sah va passar els últims mesos de la seua vida en l'exili en Egipte. Quan el Sah va morir, Sadat va ordenar que se li donara un funeral d'estat i ho enterraren en la mesquita del-Rifai en El Caire, el lloc de descans del fallit Jedive Ismail Pachá, la seua mare Khushyar Hanim, i numerosos atres membres de la família real d'Egipte i Sudan.[21]

Conflicte àrap-israelita

[editar | editar còdic]

Guerra de Yom Kipur

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Guerra de Yom Kipur.


El 6 d'octubre de 1973, conjuntament en el president siri Hafez al-Assad, Sadat va llançar la "guerra d'octubre", també coneguda com la guerra de Yom Kipur (degut a que es va produir durant la mateixa festivitat judeua) i menys comunament com "Guerra del Ramadà", un atac per sorpresa contra les forces israelites que ocupaven la península del Sinaí i els Alts de Golan, en un intent de recuperar els territoris de Síria i Egipte que havien perdut durant la Guerra dels 6 Dies, en 1967. El rendiment d'Egipte i Síria en les etapes inicials de la guerra va sorprendre tant a Israel com al món àrap. El guany més cridaner, la Operació Badr, també coneguda com El Creuament, va anar l'alvanç de l'eixèrcit egipcíac a 15 km en el Sinaí, ocupant-ho en gran mida despuix de penetrar i destruir la Llínea Bar Lev, popularment considerada anteriorment com una cadena defensiva inexpugnable. A mida que alvançava la guerra, 3 divisions de l'eixèrcit israelita encapçalades per Ariel Sharón varen creuar el canal de Suez, tractant de rodejar primer a la segona divisió egipcíaca. A pesar de que ho varen conseguir, varen fallar en la tercera divisió. Impulsat un ràpit acort entre els Estats Units i l'Unió Soviètica, el Consell de Seguritat de les Nacions Unides va aprovar la Resolució 338 el 22 d'octubre, exigint un alt al fòc de colp i repent i el compliment de la Resolució 242, que exigia la retirada israelita dels territoris ocupats.[22] Encara que va ser acordat, l'alt al fòc es va trencar casi immediatament.[23] Alekséi Kosygin, president del Consell de Ministres de l'Unió Soviètica, va cancelar una reunió oficial en el primer ministre de Dinamarca, Anker Jørgensen, per a viajar a Egipte i negociar el fi de les hostilitats en Sadat. No se sap realment si durant els 3 dies que Kosygin va passar en Egipte realment va aplegar a concretar una reunió personal en el president.[24] L'eixèrcit israelita va continuar en la seua campanya per a rodejar l'eixèrcit egipcíac. El sege es va trencar el 24 d'octubre, tres dies despuix de finalisara el breu alt al fòc. Este desenroll va dur a la tensió entre les dos superpotencia, pero un segon alt al fòc es va impondre de manera definitiva el 25 d'octubre de 1973, posant fi a la guerra. Al final de les hostilitats, l'eixèrcit israelita estava a 40 km de Damasc i 101km d'El Caire.

Cap a la pau en Israel

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Tractat de pau egipcíac-israelita.


Les victòries inicials d'Egipte i Síria en la guerra varen restaurar la moral popular a través d'Egipte i el món àrap i, durant molts anys despuix, Sadat va ser conegut com "Héroe del Creuament". Israel va reconéixer a Egipte com un enemic formidable, i renovada l'importància política d'Egipte, el país va recuperar i va tornar a obrir el canal de Suez. La nova política de pau va dur a la conclusió de dos acorts sobre separació de forces en govern israelita. El primer d'estos acorts es va firmar el 18 de giner de 1974, i el segon el 4 de decembre de 1975. Un aspecte important de la política pacífica de Sadat va ser que va guanyar una miqueta de respal religiós pels seus esforços.[25] Ademés de construir bones relacions en els cristians evangèlics dels Estats Units, Sadat va tindre una miqueta de cooperació en la Santa Sèu. El 8 d'abril de 1976, Sadat va visitar per primera volta el Vaticà i va rebre un mensage de respal del papa Pablo VI en relació en la pau en Israel, incloent que devien buscar una solució justa a la situació palestina.[26] Sadat, per la seua banda, expendió al Papa una invitació pública per a visitar El Caire.[27] Sadat també va utilisar els mijos de comunicació per a promoure els seus propòsits. En una entrevista que va donar al diari libanés El Hawadeth a principis de febrer de 1976, va afirmar que tenia un compromís secret en els Estats Units per a que estos obligaren a Israel a tornar-li el Sinaí a Egipte i els Alts de Golan a Síria.[28] Tal afirmació va ser desmentida ràpidament per Henry Kissinger, davant les queixes del govern israelita.[29] En giner de 1977, varen començar en Egipte els Tumults del Pa per la campanya de lliberalisació econòmica iniciada per Sadat que havia posat fi a les subvencions socialistes. Centenars de mils de persones varen participar en els disturbis en El Caire durant dos dies. 120 autobusos i varis edificis varen ser destruïts solament en la capital.[30] Els disturbis varen terminar en el desplegament de les Forces Armades i la reinstauración, a lo manco momentànea, de les subvencions.[31][32] No obstant, era ya evident que Sadat havia abandonat el govern socialiste i escomençava a estretir relacions en Occident. Els Estats Units i l'Unió Soviètica varen acordar una convenció en Ginebra sobre Orient Mig l'1 d'octubre de 1977. Síria es va resistir a dita conferència. Sense voler que Síria o l'Unió Soviètica intervingueren en el procés de pau, Sadat va decidir prendre

una postura progressista per a aplegar a un acort decisiu i final en Israel. El 19 de novembre d'eixe mateix any, Sadat es va convertir en el primer líder àrap en visitar oficialment Israel quan es va reunir en el llavors primer ministre d'Israel Menachem Begin i va donar un discurs davant el Kneset en Jerusalem sobre el seu punt de vista a l'hora de buscar solució per al conflicte àrap-israelita, incloent el compliment total de les resolucions 242 i 338, afirmant que esperava: "que Deu guie els passos del Premier Begin i del Kneset, perque és necessari per a prendre esta decisió dura i dràstica".[33]

Acorts de Camp David

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Acorts de Camp David.
El primer tractat entre l'Estat d'Israel i la República Àrap d'Egipte orientat cap a conseguir una pau total va ser firmat formalment durant els Acorts de Camp David, el 17 de setembre de 1978, una série de reunions entre el govern israelita i el govern egipcíac facilitades pel president dels Estats Units Jimmy Carter, precisament en Camp David, Washington D. C.. Tant Sadat com Begin varen ser guardonats en el Premi Nobel de la Pau per eixos acorts eixe mateix any, convertint-se Sadat en el primer musulmà en guanyar dit premi. Finalment, el 26 de març de 1979 es va firmar el Tractat de Pau entre Israel i Egipte per mig del qual Egipte reconeixia oficialment a l'estat israelita i posava fi a la declaració de guerra vigent des de 1948, mentres que Israel reconeixia la sobirania egipcíaca sobre la península del Sinaí i accedia a retirar les seues tropes de la zona ocupada lo abans possible. L'acort també prevea el dret d'Israel a utilisar el canal de Suez i l'internacionalisació del estrets de Tirán i el golf de Aqaba. Egipte es va convertir en el primer país àrap en reconéixer a Israel. El tractat de pau s'ha mantingut vigent fins a l'actualitat. L'acort, no obstant, va ser inmensamente impopular en el món àrap, i el món musulmà en general.[34] El predecessor de Sadat, Nasser, havia fet d'Egipte un símbol de nacionalisme àrap, ideologia que semblava fòra de l'orientació egipcíaca despuix de la guerra de Yom Kipur en 1973. Els països àraps consideraven que Sadat havia posat els interessos d'Egipte per davant de l'unitat àrap, traïcionat en última instància per complet l'ideologia del govern socialiste de Nasser, en la que tots els estats àraps s'unien en respal als palestins contra la "Entitat Sionista". No obstant, Sadat va decidir que l'únic camí correcte per al seu país era la pau.[15][35] L'aliança en els Estats Units no va fer més que fomentar l'odi cap a Sadat entre els països àraps, els quals encara confiaven en l'eliminació de la "Entitat Sionista". Açò va desencadenar l'expulsió d'Egipte de la Lliga Àrap en 1979, i el trasllat de la sèu de la mateixa d'El Caire a Tunis, no sent readmés novament sino fins a 1989, quan la sèu de l'organisació va retornar novament a la capital egipcíaca. Per la seua banda, Egipte va recuperar la sobirania sobre el Sinaí en abril de 1982, exceptuant la ciutat de Taba, que no recuperaria fins a 1989. Les bones relacions en Occident varen mantindre l'economia d'Egipte en alça, pero la ruptura i posterior tensió en els països àraps, sumada la corrupció del govern de Mubarak, es traduiria, a lo llarc de la década de 1980, en una ràpida inflació.[16]


Descens de la seua popularitat

[editar | editar còdic]

Sadat havia impulsat en 1979, al mateix temps que organisava el tractat per a la pau en Israel, un referèndum constitucional, que incloïa diversos canvis, entre ells la reincorporació del sistema multipartidista i l'obertura d'un parlament bicameral, que va ser aprovat en un 99,7% dels vots, en una participació del 90,0% de l'electorat.[36] En motiu del tractat de pau, l'any 1981 es va caracterisar per una série d'enfrontaments interns en Egipte, per la disconformitat islamista en Sadat, encara que el president va descartar que es tractara d'assunts domèstics, considerant que l'Unió Soviètica estava conspirant en els governs de Líbia i Síria per a derrocar-ho. A pesar de la tornada del sistema democràtic, en juny de 1981, va haver un fallanc intent de colp d'Estat que va obligar a Sadat a declarar estat d'excepció, i encarcerar a vàries figures polítiques de l'oposició. Encara que al moment de la seua mort Sadat tenia encara molta popularitat entre la població, es diria en posterioritat que va ser assessinat "en el cim de la seua impopularitat".[37] El tractat en Israel va enfurir particularment als islamistes del grup Yihad Islàmica Egipcíaca, que es va encarregar de reclutar oficials i acumulant armes, d'acort a l'informació arreplegada pel periodiste Lawrence Wright, es preparaven per a destruir l'orde imperant en Egipte. El cap del-Yihad era Abbud al-Zumar, estratega que tenia com a objectiu assessinar als principals líders, capturar l'edifici de Seguritat de l'Estat, les centrals telefòniques, incitant a un alçament popular contra el govern secular.[38] Les autoritats varen ser alertades dels plans del-Yihad en febrer de 1981. En setembre, Sadat va ordenar l'impopular arrest de més de mil cinccentes persones, incloent no solament a molts membres de la Yihad, sino també al líder de l'Iglésia Copta, i atres clercs de dita organisació religiosa, intelectuals i militants de totes les tendències ideològiques.[39] Per a evitar la prensa negativa, tots els periòdics i canals no governamentals varen ser prohibits.[40] La ronda va deixar passar per descuit a una cèlula del Yihad liderada per Khalid al-Islambuli, qui tindria èxit en assessinar al President Sadat tan sol un més més tart.[41] D'acort en Tal'at Fu'ad Qasim, no seria El-Yihad qui va organisar l'atentat contra Sadat, sino un grup liderat per Islambuli conegut com "Grup Islàmic".

Assessinat

[editar | editar còdic]

El 6 d'octubre de 1981, es va organisar en El Caire la Desfilada de la Victòria anual per a commemorar l'octau aniversari des de que les forces egipcíaques varen creuar el Canal de Suez en la guerra de Yom Kipur.[42] Tant Sadat com Hosni Mubarak, el seu vicepresident des de 1975, es trobaven protegits per 4 capes de seguritat i 8 guardaespales, i la desfilada deuria haver segut segur per les noves regles en la compra de munició impostes recentment. Quan avions Mirage 5 de les Forces Armades varen sobrevolar la desfilada per a distraure a la multitut, varis soldats de l'eixèrcit egipcíac i camions de remolc d'artilleria varen desfilar per la zona. Un d'estos camions contenia un esquadró de la mort, liderat per Jaled al Islambuli, junt en Abdul Salaam Abdelhameed, Nuga Tayel Hameeda Raheel, i Abbas Hussein.[43] A mida que passaven al costat de la tribuna a on es trobaven Sadat i Mubarak, Islambuli va obligar al conductor a detindre's a punta de pistola. Els assessins es varen baixar del vehícul, en Islambuli al cap, i varen córrer cap a Sadat en 3 granades de mà amagades baix el seu caixco. El president va creure que es tractava d'una part de l'espectàcul i es va posar de peu per a fer la salutació militar als soldats, en lo que Islambuli va tirar les granades.[44] Solament una d'elles va aplegar a explotar, pero ho va fer abans d'hora, i un grup d'assessins adicionals varen eixir de la part atrassera del camió i varen disparar els seus rifles d'assalt AK-47 contra les grades, varen agotar les seues municions i després varen tractar de fugir. Sadat va caure al sol, ferit, i la gent a la seua entorn va tirar cadires en un intent de protegir-ho de la pluja de bales. L'atac va durar solament uns 2 minuts. Aproximadament 10 persones varen morir en l'acte o varen sofrir ferides fatals, entre ells Sadat, l'embaixador de Cuba davant Egipte, un general d'Oman i un bisbe ortodox copto. 28 varen ser ferits, entre els que es pot mencionar al vicepresident Mubarak, al ministre de Defensa irlandés James Tully, i quatre oficials d'enllaç militar d'Estats Units. El cap del comando, que va organisar el seu assessinat, Jaled al Islambuli,[45][46] egipcíac, va rebre l'honor de que un carrer en Teheran rebera el seu nom.[47] Les forces de seguritat presents varen ser momentàneament atordides, pero varen reaccionar ans que passara un minut i varen disparar. Un dels atacants va morir en combat, i els atres 3 varen ser ferits i detinguts en vida. Sadat va ser traslladat a un hospital militar, a on 11 meges varen tractar d'operar-ho.[48] No obstant, el president va fallir 2 hores despuix d'aplegar a l'hospital. La mort de Sadat es va atribuir a "un shock nerviós violent i una hemorràgia interna en la cavitat toràcica, a on varen rebre dany el pulmó esquerre i els principals gots sanguíneus baix d'ell.[49] En conjunció en l'assessinat de Sadat, una insurrecció militar va ser organisada en l'Alt Egipte, en Asiut. Els rebels varen prendre el control de la ciutat per un parell de dies i 68 soldats i policies varen morir en enfrontaments. El control governamental no va ser restaurat fins que varen aplegar els paracaigudistes d'El Caire. Els assessins varen ser condenats a mort.[46] La majoria dels militants implicats en eixa rebelió varen rebre condenes de menys de 3 anys de presó.[50] Sufi Abu Taleb va succeir a Sadat per 8 dies com a President interí fins que Mubarak va estar en condicions d'assumir el càrrec. Mubarak governaria per casi 30 anys fins a la seua dimissió forçosa en la revolució egipcíaca de 2011.

Vida personal

[editar | editar còdic]

Sadat va contraure matrimoni 2 voltes. Primer es va casar en Ehsan Madi als 22 anys, i es va divorciar anys més tart, just als 17 dies del naiximent de la seua tercera filla, Camelia. Després es va casar en Jehan Raouf (coneguda com Jehan Sadat) el 29 de maig de 1949. Varen tindre un fill, Gamal, i 3 filles: Lobna, Noha i Jehan. Va ser Gamal qui va representar al seu pare quan se li va otorgar pòstumament la Medalla Presidencial de la Llibertat en 1984.

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ «[1]», Al Jazeera. Consultat el 14 de maig de 2013.
  2. ↑ US diplomatic cable about Atef Sadat's funeral
  3. ↑ C. J. De Wet (2006). Development-induced Displacement: Problems, Policies, and People, Berghahn Books, pp. 198. ISBN 978-1-84545-095-3.
  4. ↑ Sadat's Wife autobiography
  5. ↑ «[2]». Consultat el 3 de març de 2011.
  6. ↑ https://www.washingtoninstitute.org/policy-analysis/view/sadat-and-his-legacy-egypt-and-the-world-1977-1997
  7. ↑ (1998).The Washington Institute.48Consultat el 7 d'abril de 2013.
  8. ↑ «[3]». Consultat el 22 de decembre de 2012.
  9. ↑ «Anwar el-Sadat, the Daring Arab Pioneer of Peace with Israel.»
  10. ↑ D. Nohlen, M. Krennerich & B. Thibaut (1999) Elections in Africa: A data handbook, p. 336.
  11. ↑ Nohlen, D.; M. Krennerich & B. Thibaut (1999) Elections in Africa: A data handbook, p. 345.
  12. ↑ «Egypt Corrective Revolution 1971». Onwar. Archivat des d'el original, el 1 de febrer de 2011. Consultat el 2 de febrer de 2011.
  13. ↑ Li prophète et Pharaon by Kepel, p. 74.
  14. ↑ Kepel, Gilles: Jihad: The Trail of Political Islam, p. 83.
  15. ↑ 15,0 15,1 «[4]».
  16. ↑ 16,0 16,1 16,2 [5] "Anwar el-Sadat, the Daring Arab Pioneer of Peace with Israel"
  17. ↑ "RETREAT FROM ECONOMIC NATIONALISM: THE POLITICAL ECONOMY OF SADAT'S EGYPT", Ajami, Fouad Journal of Arab Affairs (Oct 31, 1981): [27].
  18. ↑ 18,0 18,1 18,2 Els Pharaons de l'Egypte moderne (2016). Art.
  19. ↑ «Anwar Sadat». Archivat des d'el original, el 25 de giner de 2009. Consultat el 22 de giner de 2009.
  20. ↑ Footnotes to History (D to F) [6] archivat en Wayback Machine.
  21. ↑ An Ideology of Martyrdom - CLAVE
  22. ↑ Mary Ann Fay. «A Country Study». The Library of Congress. Consultat el 13 de febrer de 2008.
  23. ↑ «Situation report in the Middle East». Department of State. Consultat el 22 de decembre de 2012.
  24. ↑ Golan, Galia (1990). Soviet Policies in the Middle East: From World War Two to Gorbachev, Cambridge University Press Archive, p. 89. ISBN 978- 0521358590.
  25. ↑ «Text of diplomatic cable regarding Graham's visit to Egypt (US government website)». Consultat el 2 de febrer de 2011.
  26. ↑ «vore_spe_19760408_president-egitto_en.html Text of Pope's message to Sadat». Vatican. Consultat el 2 de febrer de 2011.
  27. ↑ «John Anthony Volpe (US Ambassador to Italy), cable describing Sadat's visit to the Vatican». Consultat el 2 de febrer de 2011.
  28. ↑ «Sadat interview to El Hawadeth» (PDF). Archivat des d'el original, el 12 de giner de 2011. Consultat el 2 de febrer de 2011.
  29. ↑ «Telephone conversation between Kissinger and Rabin, February 5, 1976» (PDF). Archivat des d'el original, el 16 d'agost de 2011. Consultat el 2 de febrer de 2011.
  30. ↑ Weaver, Mary Ann: Portrait of Egypt, p. 25.
  31. ↑ Olivier, Roy (1994). Failure of Political Islam, Cambridge: Harvard University Press, p. 56. ISBN 0-674-29140-9.
  32. ↑ (1999) Portrait of Egypt, New York: Farrar, Straus and Giroux, p. 25. ISBN 0-374-23542-2.
  33. ↑ «Sadat Visits Israel: 1977 Year in Review.». UPI. Archivat des d'el original, el 19 de giner de 2011. Consultat el 2 de febrer de 2011.
  34. ↑ (1992) The History of Modern Egypt, Quarta edició, Baltimore: Johns Hopkins University, p. 443. ISBN 0-8018-4214-X.
  35. ↑ «The Nobel Peace Prize 1978 - Presentation Speech». Nobel prize. Consultat el 2 de febrer de 2011.
  36. ↑ Egypt: The constitutional amendments and Article 88... And the Shura Council elections [7] archivat en Wayback Machine. Arab Election Watch
  37. ↑ Li prophète et Pharaon by Kepel, p. 192
  38. ↑ Wright, 2006, p. 49
  39. ↑ 'Cracking Down', Clave, 14 September 1981
  40. ↑ Li prophète et Pharaon by Kepel, pp. 103–4
  41. ↑ Wright, 2006, p. 50
  42. ↑ [8] "1981 Year in Review: Anwar Sadat Killed"
  43. ↑ al-Zayat, Montasser, "The Road to al-Qaeda", 2002
  44. ↑ «[9]».
  45. ↑ «[10]». Consultat el 3 de setembre de 2020 (en és).
  46. ↑ 46,0 46,1 «[11]». Consultat el 3 de setembre de 2020 (en és).
  47. ↑ «¿Confessió?: Iran nomena carrer en acusat per AMIA». www.ambito.com. Consultat el 3 de setembre de 2020.
  48. ↑ «[12]». Consultat el 23 de decembre de 2012.
  49. ↑ «[13]». Consultat el 23 de decembre de 2012.
  50. ↑ Sageman, Marc, Understanding Terror Networks, University of Pennsylvania Press, 2004, pp. 33–34

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons


Predecessor:
Gamal Abdel Nasser
President d'Egipte
1970 - 1981 		Successor:
Sufi Abu Taleb
(Interí)


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Anwar_el-Sadat&oldid=814309»