Inflació

Taxes globals d'inflació en octubre de 2025 entre els membres del Fondo Monetari Internacional.

Inflació en països pertanyents al G5

En economia, la inflació és l'aument sostingut i generalisat dels preus dels bens i servicis en un mercat durant un periodo de temps, expressat en una determinada unitat monetària. Quan el nivell general de preus s'incrementa, el poder adquisitiu de la moneda disminuïx, ya que en la mateixa cantitat de diners poden adquirir-se menys bens i servicis. L'inflació implica, per tant, una reducció del valor real de la moneda com a mig d'intercanvi i com a unitat de conte en una economia.

Existixen diversos indicadors per a medir l'inflació, sent el més habitual'índex de preus al consumidor (IPC), que reflectix la variació mija dels preus d'una canastra de bens i servicis representatius del consum de les llars. Atres indicadors rellevants són el deflactor del PIB i l'índex de preus al productor. Una variació negativa del nivell general de preus es denomina deflación, mentres que una desacceleració en el ritme de creiximent dels preus es coneix com desinflación. Per un atre costat, increments molt elevats i ràpits en els preus reben el nom de hiperinflación. L'inflació pot tindre diversos efectes en una economia, que poden ser tant positius com a negatius. Els efectes negatius de l'inflació inclouen la disminució del valor real de la moneda a través del temps, l'abofegada del aforro i de l'inversió per l'incertitut sobre el valor futur dels diners, i l'escassea de bens. Els efectes positius inclouen la possibilitat dels bancs centrals dels estats d'ajustar les taxes d'interés nominal en el propòsit de mitigar una recessió i de fomentar l'inversió en proyectes de capital no monetaris.

Respecte a les causes de l'inflació, entre les corrents econòmiques monetarista existix un ampli acort en que les taxes d'inflació molt elevades i l'hiperinflación són causades per un creiximent excessiu de l'oferta de diners. Les opinions sobre els factors que determinen taxes baixes a moderades d'inflació són més variades. L'inflació baixa o moderada pot atribuir-se a les fluctuacions de la demanda de bens i servicis, o a canvis en els costs i suministraments disponibles (matèries primeres, energia, salaris, etc.), tant aixina com a l'aument de la massa monetària. En general, l'inflació també es produïx per la relació entre oferta i demanda de diners. Per lo que esta pot ser provocada, ya siga, per un increment excessiu de l'oferta de diners (la massa monetària) o be per una súbita disminució en la demanda del mateix, és dir, que es produïxca una fugida dels diners. Una súbita caiguda en la demanda de diners pot ser causada, per eixemple, per la desconfiança dels ciutadans en l'economia i la seua moneda local..

Hui en dia, la majoria de les corrents econòmiques consideren que la taxa d'inflació més favorable per a l'economia és una taxa positiva, baixa i estable. Una inflació chicoteta (en lloc de nula o negativa) pot reduir la severitat de les recessions econòmiques en permetre que el mercat de treball puga adaptar-se més ràpidament en una crisis, i reduir el risc de que una trampa de liquidea impedixca una política monetària d'estabilisació de l'economia. La tasca de mantindre la taxa d'inflació baixa i estable s'assigna generalment a les autoritats monetàries de cada país. En general, estes autoritats monetàries són els bancs centrals, que controlen el tamany de la massa monetària per mig de la fixació de les taxes d'interés, a través de transaccions en el mercat de divises, i per mig de la creació de la banca de reserves. Es donen graus d'inflació: hi ha inflació acumulativa, quan en aumentar els preus dels bens i servicis, aumenten també els seus costs; inflació imprevista, quan no es presenten manifestacions molt clares de la seua existència. L'inflació anticipada és l'expectativa que les persones tenen de l'inflació en el futur, és reflectida, per eixemple en les taxes d'interés en el mercat financer (efecte Fisher).

Tipos d'inflació

Segons la seua causa

• Inflació per política monetària: depén de les polítiques que porte a terme el Banc Central. Una política en la qual s'incremente l'emissió de diners per damunt del seu demanda real en l'economia produirà una disminució del poder adquisitiu dels diners. Entre les mides de tal política es poden citar:
  • Devaluación en llínea en la Política fiscal.
• Inflació per Especulació (economia)

• Inflació per consum o demanda: obedix a la llei d'oferta i demanda. Si la demanda de bens excedix la capacitat de producció o importació de bens, els preus aumenten. També pot ocórrer que succeïxca una crisis d'oferta de certs productes davant la mateixa demanda, lo que també farà que pugen els preus.
• Inflació per costs: ocorre quan el preu de les matèries primeres aumenta, provocant aixina que el productor, per a no perdre diners, incremente els seus preus.
• Inflació generada per expectatives d'inflació: ocorre quan es preveu un fort increment futur en els preus i per això, es comencen a ajustar els preus des d'abans per a que l'aument siga gradual, o be, per incertitut, per a assegurar-se de poder cobrir els costs futurs.
• Inflació generada per puja distributiva: succeïx quan els treballadors demanen auments de salaris per a contrarrestar els efectes de l'inflació, açò provoca que, en haver un aument de salari, hi ha també un aument de preus per part dels empresaris.

Segons la seua magnitut

• Inflació moderada. L'inflació moderada es referix a l'increment de forma llenta dels preus. Quan els preus són relativament estables, les persones es fien d'est, colocant els seus diners en contes de banc. Ya siga en contes corrents o en depòsits d'aforro de poc rendiment perque açò els permetrà que els seus diners valga tant com en un més o dins d'un any. En sí, les persones estan dispostes a comprometre's en els seus diners en contractes a llarc determini, perque pensen que el nivell de preus no s'alluntarà lo suficient del valor d'un ben que puguen vendre o comprar.

• Inflació galopante. L'inflació galopante succeïx quan els preus incrementen les taxes de dos o tres dígits de 30, 120 o 240 % en un determini promig d'un any. Quan s'aplega a establir l'inflació galopante sorgixen grans canvis econòmics. Moltes voltes en els contractes es pot relacionar en un índex de preus o pot ser també a una moneda estrangera, com per eixemple el dólar. Ya que els diners pert el seu valor d'una manera molt ràpida, les persones tracten de no tindre més de lo necessari; és dir, que mantenen la cantitat suficient per a viure en lo indispensable per al sustente dels integrants familiars.

• Hiperinflación. Es coneix com hiperinflación a una inflació anormal en la qual'índex de preus aumenta a lo manco en un 50 % mensual, açò és, una inflació anualizada de casi 13 000 %. Este tipo d'inflació anuncia que un país està vivint una severa crisis econòmica; degut a que els diners pert el seu valor, el poder adquisitiu (la capacitat de comprar bens i servicis en els diners) disminuïx ràpidament i la població busca gastar els diners ans que perga totalment el seu valor; quan una hiperinflación ocorre, es torna imprescindible l'increment salarial en qüestió de dies o inclús diàriament. Este tipo d'inflació sol deure's a que els governs financen les seues despeses en emissió de diners fiduciario sense cap tipo de control, o be perque no existix un bon sistema que regule els ingressos i egresos de l'Estat.

Medicions

ya que hi ha moltes mides possibles del nivell de preus, hi ha moltes mides possibles d'inflació. Alguns eixemples dels índexs de preus amplis són l'índex de preus al consumidor (IPC), l'índex de preus de la despesa en consum personal (PCEPI) i el deflactor del PIB (també conegut com a índex de preus al productor). No obstant, l'inflació també pot ser usada per a descriure un nivell de preus en aument dins d'un conjunt més reduït dels actius, bens o servicis dins de l'economia, com les matèries primeres (inclosos aliments, combustible, metals), els actius financers (tals com a accions, abonaments i bens immobles), els servicis (tals com l'entreteniment i conte de la salut), o el treball. l'inflació subjacent és una mida de l'inflació per a un subconjunt dels preus al consumidor que exclou els preus dels aliments i l'energia, que pugen i baixen més que atres preus en el curt determini. En general, esta és la taxa d'inflació que més seguixen de prop els bancs centrals, per eixemple, el banc central d'Estats Units, la Reserva Federal, presta especial atenció a la taxa d'inflació subjacent per a obtindre una millor estimació de tendències a llarc determini l'inflació futura en general. L'inflació es calcula generalment per mig de la taxa de variació de l'índex de preus en el temps, per lo general'Índex de Preus al Consumidor, que medix els preus d'una selecció de bens i servicis adquirits per un consumidor mig. Per eixemple, en giner de 2007, l'Índex de Preus al Consumidor dels EE. UU. va ser 202,416, i en giner de 2008 era 211,080. La fòrmula per a calcular el percentage de la taxa d'inflació anual de l'IPC allarc de 2007 és llavors

$(\frac{211,080}{202,416}-1)\times 100\mathrm{\%}=4,28\mathrm{\%}$

La taxa d'inflació resultant de l'IPC en el periodo d'un any és de 4,28 %. És dir, el nivell general de preus als consumidors va aumentar aproximadament quatre per cent en 2007. Per a obtindre l'inflació d'un any determinat es pren com a base l'índex de preus de decembre de l'any anterior i li'l compara en el de decembre de l'últim any.

Causes de l'inflació

1. Aument de la demanda: ocorre quan les persones, empreses o l'Estat aumenten les seues compres i la producció no pot créixer al mateix ritme. Açò provoca que els preus pugen.
2. Aument dels costs de producció: quan pugen els costs de matèries primeres, energia, transport o salaris, les empreses poden traslladar eixos majors costs als preus dels seus productes.
3. Excés de diners en circulació: si la cantitat de diners aumenta més ràpidament que la producció de bens i servicis, pot generar-se una major pressió sobre els preus.
4. Aument de les matèries primeres: l'encariment del petròleu, gas, blat, metals o atres insumos pot elevar els costs de producció i, finalment, els preus per als consumidors.
5. Problemes en les cadenes de suministrament: desastres naturals, conflictes, folgues o dificultats de transport poden reduir la disponibilitat de productes i provocar auments de preus.

1. Aument de salaris sense un aument equivalent de la productivitat: si els costs laborals aumenten mentres la producció es manté igual, les empreses poden pujar els seus preus per a compensar les seues majors despeses.
2. Aument d'imposts: majors imposts o càrregues fiscals poden incrementar els costs de producció, importació i comercialisació, repercutint en els preus finals.
3. Devaluación de la moneda: quan la moneda nacional pert valor front a atres monedes, els productes i matèries primeres importats es tornen més cars.
4. Conflictes internacionals: guerres, sancions i crisis internacionals poden afectar el suministrament de petròleu, gas, aliments i atres matèries primeres, provocant auments de preus.
5. Expectatives d'inflació: si consumidors i empreses esperen que els preus seguixquen aumentant, poden alvançar compres, demanar majors salaris o aumentar preus, contribuint a que l'inflació continue.

Teoria monetària

Índex de preus al consumidor (CPI), PIB real, M2 (escala logarítmica, ajustat a 1960) i velocitat monetària, per a l'economia d'Estats Units. La teoria monetària planteja que la velocitat de creiximent monetari és aproximadament equivalent a l'inflació menys el creiximent real del PIB.

Un dels esquemes explicatius sobre la causa de l'inflació és la que indica simplement que:

___*$P=\frac{D_c}{O_c}$

Símbolo	Nombre
$P$	Precio dels bienes de consumo
$D_c$	Monto que representa la demanda agregada por bienes y servicios
$O_c$	Representa l'oferta agregada de bens de consum

És dir, els preus pujaran si l'agregat de suministrament de bens baixa en relació en la demanda agregada per dits bens. Seguint esta teoria la demanda agregada està basada principalment en el monte total de diners existents en una economia, lo que es traduïx que: en incrementar-se la massa monetària, la demanda de bens aumenta i si esta no ve acompanyada d'un increment en l'oferta, l'inflació sorgix. L'equació ([[#Equation_|]]) està relacionada en l'equació de Cambridge (encara que s'observen desviacions respecte a les prediccions d'abdós equacions fins a d'un 50 %, tal com mostra el gràfic adjunt per a l'economia d'Estats Units). Existix una atra teoria similar que relaciona a l'inflació en l'increment en la massa monetària sobre la demanda per diners lo que significaria que "l'inflació és sempre un fenomen monetari" tal com ho afirma Milton Friedman. Seguint esta llínea de pensament, el control de l'inflació descansa en la prudència fiscal i monetària; és dir, el govern deu assegurar-se de que no siga molt fàcil obtindre préstams, ni tampoc deu endeutar-se ell mateixa significativament. Per tant este enfocament resalta l'importància de controlar els dèficits fiscals i les taxes d'interés, aixina com la productivitat de l'economia en cantitat de bens produïts a la demanda existent.^{cita requerida} Esta explicació requerix dos suposicions: que absolutament tots els sectors productius (aliments, vivenda, transport, vestimenta, etc.) simultàneament tinguen problemes de satisfer la demanda i que els consumidors seguixquen demandant tots els productes indiscriminadament.

• Inflació de costs: (Cost push inflation), produïda quan els costs s'encarixen (per eixemple, el preu del petròleu o la mà d'obra) i en un intent de mantindre la taxa de benefici els productors incrementen els preus. Per a que esta explicació siga viable es deu supondre que els productors poden traslladar els auments de preu sense afectar la demanda i que els consumidors conten en els diners suficients per a pagar preus més alts. ^{cita requerida}
• Inflació autoconstruida: (Built-in inflation), es tracta d'inflació induïda per expectatives adaptatives, a sovint relacionades en una espiral d'ajusts de la relació preus-salaris. Es produïx quan treballadors tracten de mantindre els seus salaris per damunt dels preus (per damunt de l'índex d'inflació) per a compensar les expectatives inflacionarias a futur en base en l'inflació del present, i les empreses traslladen esta pujada de costs laborals als seus consumidors a través de la pujada de preus, originant un círcul viciós d'inflació. L'inflació autoconstruida en un punt de temps reflectix efectes inflacionarios passats.^{cita requerida}

Qualsevol d'estos tipos d'inflació poden donar-se en forma combinada. No obstant, les dos primeres mantingudes per un periodo substancial de temps donen orige a la tercera Plantilla:¿quin?. En atres paraules, una inflació elevada persistent originada per elements monetaris o de costs dona lloc a una inflació d'expectatives.

Punt de vista monetarista

Els monetarista creuen que el principal factor que causa l'inflació és el fort aument en la cantitat de diners. Ells creuen que la Política Fiscal és ineficiente en el control de l'inflació. Milton Friedman, un famós economiste monetarista, té una frase célebre: «L'inflació és sempre un fenomen monetari».

Els monetarista afirmen les seues creències en molts estudis històrics de periodos inflacionarios a on sempre la causa d'esta ha segut un fenomen monetari.^{cita requerida}

la teoria quantitativa dels diners establix que:

___*$M\times V=P\times Q$

Símbolo	Nombre
$M$	Cantidad nominal de dinero
$V$	Velocidad de circulación del dinero
$P$	Nivel General de Precios
$Q$	Índice del nivel de producció

En esta ecuación, el nivel general de precios está relacionado con la actividad económica, la cantidad de dinero y la velocidad de circulación del dinero. La fórmula, en realidad, es una identidad porque la velocidad de circulación del dinero (V) se define como ($PQ$) dividit per la cantitat de diners (M)

Els monetarista assumixen que la velocitat de circulació dels diners és independent de la Política Monetària (a lo manco en ellarc determini) i que el nivell de producció està determinat per la capacitat productiva de l'economia. Per lo que, si es partix d'estos supòsits, es conclou que el nivell de preus solament depén de la cantitat de diners. S'argumenta que en el curt determini la velocitat de circulació dels diners no és una variable exógena (és dir, externa al model), per lo que en el curt determini esta fòrmula no necessàriament nos diria que hi ha una relació estable entre la cantitat de diners i el nivell de producció. No obstant, en ellarc determini se suponen que la velocitat de circulació dels diners està determinada per l'evolució dels mijos de pagament. Per lo que si en ellarc determini la velocitat de circulació dels diners no està afectada per la política monetària, un aument en l'inflació deu ser igual a la suma de la taxa de creiximent de diners menys la taxa de creiximent de llarc determini de la producció. Fisher varen argumentar que és la taxa d'interés lo que determina els preus, i no l'emissió monetària lo que ha donat orige a una de les divisions més profundes en l'aproximació a problemes financers en la macroeconomia (vejau hipòtesis de Fisher)

Teoria del costat de l'oferta

Esta teoria afirma que l'inflació es produïx quan l'increment en la massa monetària excedix la demanda de diners. El valor de la moneda llavors està determinada per estos dos factors. L'inflació en els anys 1970 en EE. UU. es veu com causada per l'increment en la massa monetària que va ocórrer despuix de l'eixida d'este país dels acorts de Bretton Woods, que subjectava el valor de la moneda al patró ore. Segons esta teoria, l'increment en la massa monetària no té efectes inflacionarios en la mida que la demanda de diners aumente proporcionalment. Esta teoria explicaria la baixa en la taxa d'inflació en els anys 1980 en EE. UU. per l'expansió econòmica que es va produir a raïl de la reducció en els imposts. S'explica açò indicant que una expansió en l'economia origina un increment en la demanda de diners, lo que contrarresta l'efecte inflacionario que normalment comporta l'aument en la massa monetària.

Teoria desarrollista

Segons el desenrollisme, l'inflació és causada pel paper dels monopolis estesos, més heretats en països subdesenrollats basant-se en les condicions dels països del Tercer Món, l'inflació seria causat per un fort desequilibri extern en la balança de pagaments.

Teoria austríaca

l'Escola austríaca d'economia afirma que l'inflació és l'increment de l'oferta monetària per damunt de la demanda de la gent. Els productors de bens i servicis demanden diners pels seus productes, per lo que si la generació de diners és major que la generació de riquea, hi ha inflació. Pel contrari, si l'oferta de moneda és menor que la demandada existix deflación. Com a conseqüència de l'inflació es produïx un efecte en cadena de distorsió de preus relatius a l'alça, és dir, que alguns preus pugen més que uns atres. Si tots els preus de l'economia (inclós el salari) pujaren uniformemente no hi hauria cap problema, el problema sorgix per la pujada no-uniforme. En els processos deflacionarios, la distorsió de preus relatius generada, és a la baixa. Esta teoria rebuja de pla la popular definició de "aument sostingut del nivell de preus" per lo anteriorment expost. Esta escola assigna la causa de l'inflació/deflación a l'existència d'un monopoli emissor de moneda (Banc Central) i, en última instància, a l'existència de la reserva fraccionaria dels depòsits en els bancs. Com a solució a l'inflació propon l'eliminació del monopoli emissor de moneda, i lliberar als privats l'impressió de la moneda, els que competirien per tindre la moneda més forta per a permanéixer en el mercat. Propon tornar a la moneda-mercaderia, respalant la moneda en algun actiu tangible (or, argent, platí, etc) o per alguna combinació de varis metals, en lo que es minimisa la volatilitat que poguera tindre el valor dels diners, com en el cas, per eixemple d'usar sol or, la volatilitat del qual en el preu és elevada por cuanto la gent tendix a refugiar-se en ell en époques d'incertitut.

Graus d'inflació

• Acumulativa: ocorre quan el preu dels bens i servicis aumenta i, a la parell, els seus costs.
• Imprevista: no es pot prevore, ya que pot ser deguda a problemes externs, com la caiguda d'una moneda estrangera.
• Anticipada: es pot prevore, ya que es veu reflectida en el mercat de capitals.
• Galopante: ocorre quan hi ha un aument de preus, açò es veu reflectit en un aument de salaris i, al mateix temps, l'aument de despeses, provocant aixina un alça de preus.

Efectes de l'inflació

L'image mostra cóm afecta l'inflació al creiximent econòmic d'un país.

Un aument en el nivell general de preus implica una disminució del poder adquisitiu de la moneda. És dir, quan el nivell general de preus puja, cada unitat monetària permet comprar menys bens i servicis. L'efecte de l'inflació no es distribuïx uniformemente en l'economia. Per eixemple, els prestamistes o depositante que reben una taxa fixa d'interés dels préstams o depòsits perden poder adquisitiu dels seus ingressos per interessos, mentres que els prestataris es beneficien. Les persones i institucions en actius en efectiu experimentarà una disminució del seu poder adquisitiu. Els auments de salaris als treballadors i els pagaments de pensions a sovint es mantenen per baix de l'inflació, especialment per a aquells en ingressos fixos. Els deutors que posseïxen obligacions monetàries a taxes d'interés nominal fix, observen una reducció en la taxa real proporcional a la taxa d'inflació. L'interés real d'un préstam, és la taxa nominal menys la taxa d'inflació aproximadament. Per eixemple, si algú pren un préstam a on la taxa d'interés establida és del 6 % i la taxa d'inflació és del 3 %, la taxa d'interés real que pagarà pel préstam és del 3 %. Els bancs i prestamistes poden ajustar en ocasions incloent una prima d'inflació en els costs dels préstams dels diners per mig d'una taxa inicial més alta o per mig de l'establiment dels interessos a una taxa variable.

Efectes negatius

Les taxes d'inflació elevades i impredictibles són considerades nocives per a l'economia. Afigen ineficiències i inestabilitat en el mercat, fent difícila realisació de presuposts i plans a llarc determini. L'inflació pot actuar com un llastre per a la productivitat de les empreses, que es veuen obligades a detraer capital destinat les produccions de bens i servicis en la finalitat de recuperar les pèrdues causades per l'inflació de la moneda. L'incertitut sobre el futur del poder adquisitiu de la moneda desalienta l'inversió i l'aforro.

Cost estimat de l'inflació per la dispersió de preus

Taxa d'inflació anual (%)	Reducció del PBI anual (%)
50%	0,6%
100%	1,5%
500%	8,5%
Estimacions de la pèrdua anual del producte brut intern (PBI) donades certes taxes d'inflació anuals. El cost de l'inflació és no llineal: aumenta de forma creixent en la taxa d'inflació. El cost estimat en la taula subestima el cost total de l'inflació, ya que només considera la pèrdua de producte per només un efecte negatiu de l'inflació: l'ineficiència en l'assignació de recursos. L'inflació aumenta la dispersió dels preus en l'economia i genera excessos d'oferta o demanda, és dir sobreproducció o faltante de productes. L'estimació es basa en senyes per a Argentina durant el periodo 1988 a 1997.

L'inflació pot també impondre auments d'imposts amagats: els ingressos inflados poden implicar un aument de les taxes d'impost sobre la renda si les escals d'imposts no estan indexades correctament a l'inflació. No obstant, taxes d'inflació moderades no semblen tindre efectes negatius sobre les economies, aixina un estudi de Robert Agrane, mostra que estadísticament que una inflació inferior al 8-10 % no mostra correlació negativa en la taxa de creiximent del país. Atres estudis empírics situen ellindar a partir del com l'inflació pot ser realment amoladora en el 20 o el 40 %.

El principal efecte negatiu de l'inflació, en una economia de mercat, és que destruïx el sistema de preus de l'economia. Per un costat, els productors prenen les seues decisions d'aforro-inversió basant-se en l'informació disponible, per lo que en un ambient inflacionario estos no són capaços de descobrir si un alça de preus és un efecte relatiu (solament al seu producte) o, pel contrari, és una alça absoluta (a on tots els preus dels productes pugen). En estos casos, l'inversioniste té que dedicar més temps a saber dels preus dels productes i, en particular, els preus de la seua competència, perque estos queden obsolets en el curt determini, en lloc de dedicar eixe temps al seu negoci. Per un atre costat, l'incertitut en els preus que produïx l'inflació, també afecta negativament als consumidors, ya que deuen perdre temps investigant el preu dels productes que consumixen. Per lo que esta incertitut i menor informació, que produïx l'inflació, afecta negativament tant als inversionistes com als consumidors, i en açò afecta negativament les possibilitats de creiximent de l'economia.

Pèrdua del poder adquisitiu

Retrate del jesuïta espanyol Juan de Mariana, autor de De monetae mutatione (1609), obra en la que denuncia la reducció del contingut d'argent en les monedes de vellón durant el regnat de Felipe III d'Espanya provocant la reducció del seu valor (Lo que hui coneixem com a inflació).

En primer lloc, la deterioració del valor de la moneda és perjudicial per a aquelles persones que cobren un salari fix, com els obrers i pensionistes. Eixa situació es denomina pèrdua de poder adquisitiu per als grups socials mencionats. A diferència d'uns atres en ingressos mòvils, estos veuen cóm es va reduint el seu ingrés real més més, en comparar lo que podien adquirir en lo que poden comprar temps despuix. No obstant, deu senyalar-se que si els salaris són ràpidament ajustats a l'inflació es mitiga o elimina la pèrdua de poder adquisitiu d'alguns grups socials. En alta inflació, el poder adquisitiu es redistribuïx des de les persones, empreses i institucions en ingressos fixos nominals, cap a les que tenen ingressos variables que poden seguir el ritme de l'inflació. Esta redistribució del poder de compra també es produïx entre els socis comercials internacionals. Si existixen taxes de canvi fix, una economia en major inflació que una atra farà que les exportacions de la primera siguen més costoses, afectant la balança comercial. També poden generar-se efectes negatius per al comerç per l'inestabilitat en els preus de canvi de divises.

L'Inflació és regresiva

L'inflació és regresiva (és dir, afecta relativament més als sectors en menys recursos que als de majors recursos) pel efecte Cantillon, que explica que els diners de nova creació no és distribuït ni simultàneament ni uniformemente allarc de la població sino que beneficia a qui imprimix els diners. Com l'emissió monetària beneficia a qui imprimix els diners, la població general es veu perjudicada en favor de l'estat i atres grups privilegiats. Degut a que els diners de nova creació no és distribuït ni simultàneament ni uniformemente allarc de la població, els qui primer reben els diners emesos es veuen menys perjudicats per la pèrdua de valor dels diners.

Ademés, els sectors en menys recursos usen relativament més els diners en efectiu (o saldos monetaris), que els sectors en més recursos, i disponen de menys instruments financers per a cobrir-se de l'inflació. Per un atre costat, els sectors en més recursos tenen accés a més instruments financers (com a depòsits que es reajusten en l'inflació) i en estos poden protegir-se millor de la pèrdua del poder adquisitiu que produïx l'inflació.

Perjuí per als acreedors

L'inflació és perjudicial per a aquelles persones acreedores de montos fixos, ya que el valor real de la moneda decreix en el temps i el seu poder de compra disminuirà. Contràriament aquells deutors a taxa fixa es voran beneficiats, ya que el seu passiu real anirà disminuint. Com a conseqüència dels punts anteriors, sorgix lo que se sol denominar “inflació autoconstruida”. Este fenomen consistix en traslladar l'aument de preus cap a davant en el temps, açò és aixina ya que les persones esperen que l'inflació continue com en periodos anteriors. Aixina es genera un espiral inflacionario, en el que s'indexen contractes, s'aumenten els sòus i els preus per expectatives futures.

Inflació diferencial

L'inflació diferencial és una situació en la que dos o més països, les economies dels quals són fortament depenents o formen un àrea econòmica especial, presenten diferents taxes d'increment de preus. L'inflació diferencial, especialment si se sosté durant un periodo llarc, provoca per lo general que el país en majors taxes d'inflació sofrixca un aument de costs de producció i consegüentment una pèrdua de competitivitat.

Inflació de costs

És producte de l'increment en els costs d'un insumo important per a la producció de be o servici, per eixemple l'energia, i d'esta manera genera una inflació en el restant de les activitats econòmiques.

L'alta inflació pot induir als empleats a la demanda d'un ràpit aument de salaris per a mantindre's al dia en els preus al consumidor. En el cas de la negociació colectiva, el creiximent salarial s'establirà en funció de les expectatives inflacionarias, que serà major quan l'inflació és alta. Açò pot provocar una espiral de salaris. En cert sentit, l'inflació pot generar una situació d'inestabilitat que es retroalimenta: l'inflació genera expectatives de més inflació, lo que engendra a la seua volta una major inflació.

Acaparamiento

La gent tendix a comprar productes duradors i no peridors per a evitar en part les pèrdues esperades de la disminució del poder adquisitiu de la moneda.

Hiperinflación

Artícul principal → Hiperinflación.

Si l'inflació es torna fòra de control (en aument), pot interferir greument en el funcionament normal de l'economia, afectant la seua capacitat de produir i distribuir bens, també pot dur a l'abandó de l'utilisació de la moneda com a mig d'intercanvi de bens, derivant en les ineficiències del trueque.

Ineficiència en l'assignació de recursos

Un canvi en l'oferta o demanda d'un ben normalment modificarà el seu preu, senyalant als compradors i venedors com deuen reasignar els recursos en resposta a les noves condicions del mercat. Quan els preus són inestables i canvien marcadament per l'inflació, els canvis de preus per les senyals d'oferta/demanda són difícils de distinguir dels canvis de preus per l'inflació general. El resultat és una pèrdua d'eficiència.

Cicles econòmics

D'acort en la teoria austríaca del cicle econòmic, la reserva fraccionaria fa que la presa de decisions dels agents econòmics comence a ser errònea des de que s'escomença a multiplicar l'oferta monetària per l'existència de la reserva fraccionaria degut a que tant depositante com a prestatari creuen tindre la possessió d'un mateix capital i per tant prenen decisions d'aforro i consum alterades sobre les decisions que prendrien si el depositante fora reconegut com a acreedor, és dir, si el depositante tinguera realment disponible els seus diners. Esta distorsió en l'informació fa que sorgixca l'inflació en les distintes fases productives i posa en marcha el cicle econòmic. Els economistes austríacs sostenen que este és l'efecte més amolador de l'inflació. Segons la teoria austríaca, les taxes d'interés artificialment baixes i l'aument associat de l'oferta monetària conduïxen préstams imprudents altament especulatives, lo que incrementa la provabilitat de mals inversions, que a llarc determini resulten ser insostenibles, generant pèrdues empresarials, acomiadaments, reduccions de salaris i com a conseqüència en el consum i com a conseqüència en la producció, escalonant-se les baixades de preus despuix de la pujada inicial de la fase expansiva.

Efectes positius

Els efectes positius inclouen la possibilitat dels bancs centrals dels estats d'ajustar les taxes d'interés nominal en el propòsit de mitigar una recessió i de fomentar l'inversió en proyectes de capital no monetaris.

Mercat de treball-ajustes

Els keynesianos creuen que els salaris nominals són ràpits per a pujar, pero llents per a ajustar-se cap a la baixa. Si els salaris estan sobrevaluados, esta diferència de velocitat d'ajust conduïx a un desequilibri prolongat, generant altes taxes de desocupació. Ya que l'inflació seria menor que el salari real, si els salaris nominals es mantingueren constants, els keynesianos argumenten que una miqueta d'inflació seria bona per a l'economia ya que permetria als mercats de treball alcançar un equilibri en major rapidea.

Marge de maniobra

Les ferramentes principals per al control de l'oferta de diners són la capacitat de fixar la taxa de desconte, la taxa a la qual els bancs poden demanar prestat al banc central, i les operacions de mercat obert que són les intervencions del banc central en el mercat d'abonaments en l'objectiu d'afectar les taxes d'interés nominals. Si una economia es troba en una recessió en un interés nominal baix, llavors el banc troba llímits per a reduir les taxes encara més en la finalitat d'estimular l'economia (ya que les taxes negatives d'interés nominal són impossible). Esta situació es coneix com una trampa de liquidea. Un nivell moderat de l'inflació tendix a garantisar que les taxes nominals d'interés es mantinguen prou per damunt de zero, de modo que, si sorgix la necessitat, el banc pot reduir la taxa d'interés nominal.

Creiximent i inversió productiva

L'experiència concreta de països concrets sembla indicar que una inflació alta és compatible en el creiximent econòmic ràpit. En les décades de 1960 i 1970, Brasil va presentar una taxa mija d'inflació del 42 %, pero va ser una de les economies que més ràpidament varen créixer en el món, i la seua renda per càpita va aumentar un 4,5 % anual. Durant el mateix periodo, els ingressos per càpita de Corea del Sur creixien el 7 % anual, pese a una taxa mija de casi el 20 %.

Existixen vàries explicacions d'açò, entre elles està que en una inflació elevada, la rendibilidad neta de les inversions financeres, que és igual a l'interés nominal menys l'inflació, decau molt i en eixes circumstàncies l'inversió no financera en l'economia productiva és més atractiva. Per si fora poc les polítiques antiinflacionistas poden ser perjudicials per a l'economia. Des de 1996, Brasil, despuix de patir una hiperflación, va escomençar a controlar pujant els tipos d'interés efectius fins al 10-12 % (sifra entre les majors del món), l'inflació va caure al 7,1 % pero també es va resentir el creiximent que no va passar de l'1,3 %. També Suràfrica va tindre una experiència similar en 1994, quan va escomençar a donar prioritat absoluta al control de l'inflació i va elevar els tipos d'interés als nivells brasilers.

==

Métodos de reducció de l'inflació ==

S'han usat i sugerit diferents métodos per a detindre l'inflació. En casi tot lo món, s'ha impost la política de control de l'inflació. De fet la priorisació de mides antiinflacionistas severes va produir efectes adversos en Suràfrica (1994) i Brasil (1996). Economistes institucionalistas com Ha-Joon Chang han senyalat que els partidaris del lliberalisme han aprofitat la por justificada a l'hiperinflación per a impulsar polítiques antiinflacionistas excessives (donats els nivells d'inflació en molts llocs a on s'han impulsat).

Polítiques monetàries

Hui en dia, la ferramenta principal per a controlar l'inflació és la política monetària.^{cita requerida} Els bancs centrals poden influir significativament en este sentit fixant una taxa d'interés més alta i reduint la massa monetària. Normalment a un objectiu de taxa d'al voltant del 2 % a 3 % anual, i dins d'un ranc objectiu de baixa inflació, en algun lloc entre el 2 % al 6 % anual.^{cita requerida}

Hi ha una série de métodos que han segut sugerits per a controlar l'inflació. Els bancs centrals com la Reserva Federal d'EE. UU. poden afectar l'inflació en gran mida a través de les taxes d'interés i ajust a través d'atres operacions. Les taxes d'interés i creiximent llent de l'oferta monetària són les formes tradicionals a través del com els bancs centrals combaten o prevenen l'inflació, a pesar de que tenen diferents enfocaments. Per eixemple, alguns perseguixen un objectiu d'inflació simètric, mentres que uns atres solament controlen l'inflació quan s'eleva per damunt d'un llindar acceptable.^{cita requerida}

Les polítiques monetarista emfatisen una taxa de creiximent dels diners constants i moderada.^{cita requerida} Els keynesianos fan recalcament en la reducció de la demanda agregada durant l'expansió econòmica i l'aument de la demanda durant les recessions per a mantindre l'inflació estable. El control de la demanda agregada es pot conseguir combinant la política monetària i la política fiscal (aument dels imposts o reducció de la despesa pública per a reduir la demanda).

Tipo de canvi fix

baix un règim de canvi de divises fix, el valor de la moneda d'un país queda vinculat al valor d'una atra moneda o una canastra d'atres monedes (o, a voltes a una atra mida de valor, com l'or o atres matèries primeres). Un tipo de canvi fix s'utilisa generalment per a estabilisar el valor d'una moneda, vinculant-ho a una atra moneda més estable. Pot ser utilisat com un mig per a controlar l'inflació. No obstant, quan el valor de la moneda de referència puja o baixa, lo mateixa ocorre en la moneda vinculada. Açò essencialment significa que la taxa d'inflació en el país, tipo de canvi fix es determina per la taxa d'inflació de la moneda a la que es vincula. Un tipo de canvi fix impedix que un govern utilise la política monetària nacional a fi de conseguir l'estabilitat macroeconòmica. Adicionalment, pot expondre als països al perill d'atacs especulatius. En els acorts de Bretton Woods, la majoria dels països usava taxes fixes al valor del dólar d'EE. UU. L'acort es va trencar en la década de 1970, i els països poc a poc es varen bolcar a tipos de canvi flotants. No obstant, en l'última part d'el XX, alguns països que varen sofrir processos hiperinflacionarios varen tornar temporalment a un tipo de canvi fix per a estabilisar les seues monedes. Esta política es va utilisar en molts països d'Amèrica del Sur: per eixemple, Argentina 1991-2002, Bolívia, Brasil, Chile (1979-1982) i Veneçola (des de 2003 en l'entrada en vigor de CADIVI). Si be fixar el tipo de canvi podria ser una manera de controlar l'inflació (suponent que el país tinga moltes reserves d'actius internacionals) en el curt determini, l'evidència empírica mostra que en ellarc determini esta política fa caure el tipo de canvi real, ya que l'inflació interna és major a l'externa, i açò fa perdre competitivitat a l'economia i, en molts casos, fer deficitària la balança de pagaments del país. Lo anterior va succeir, en la década de 1980, en varis països d'Amèrica Llatina, entre ells Chile, Argentina i Brasil. Estos països tenien una balança comercial deficitària (degut a que havien perdut competitivitat en haver fixat el tipo de canvi i, en açò, haver fet caure fort el seu tipo de canvi real) i en disminuir la seua entrada de crèdits externs (per la crisis externa de principis de la década de 1980), no els va quedar una atra que recórrer al Fondo Monetari Internacional (FMI) per a equilibrar la seua balança de pagaments. El FMI els va obligar a complir un dur pla d'estabilisació dels seus contes, tant internes com a externes, en un gran cost econòmic i en alguns països, com Chile, la desocupació va superar el 20 %.

Patró ore

El patró ore és un sistema monetari en el que els mijos d'intercanvi de bens i servicis és paper-moneda que pot ser convertida lliurement en cantitats d'or preestablides (o atres mercaderies en valor de mercat com per eixemple, argent). El patró especifica de qué forma el respal en or es porta a terme, incloent la cantitat d'espècie per cada unitat de paper moneda. La pròpia moneda no té valor intrínsec, sino que és acceptada pels comerciants, ya que poden ser redimidos per la cantitat en espècie equivalent. Un certificat d'argent EE. UU., per eixemple, podria ser canviats per una verdadera peça d'argent. El patró ore va ser abandonat parcialment a través de l'adopció internacional del sistema de Bretton Woods. baix este sistema, totes les demés monedes importants varen ser nugades a taxa fixa en el dólar, que a la seua volta estava nugat a l'or a raó de 35 dólars per onça. El sistema de Bretton Woods es va trencar en 1971 i la majoria dels països varen escomençar a utilisar taxes flotants entre el paper moneda i el respalat. Les economies basades en el patró ore rara volta experimenten una inflació per damunt del 2 % anual. baix el patró ore, la taxa de llarc determini de l'inflació (o deflación) queda determinada per la taxa de creiximent de l'oferta d'or en relació en la producció total. Els crítics argumenten que açò pot provocar fluctuacions arbitràries en la taxa d'inflació, i que la política monetària quedaria fixada essencialment per les polítiques de mineria. Alguns autors creuen que esta política va contribuir a la Gran Depressió, mentres que atres teories, com la monetarista i l'austríaca, disienten. Les hipòtesis sobre les causes de la Gran Depressió són motiu de controvèrsia. El problema principal del Patró Ore és que en temps moderns es necessitaria una cantitat jagantesca d'or per a que els Bancs Centrals pogueren respalar tot els seus diners emesos, en el consegüent cost d'atesorar-ho i resguardar-ho. Per lo demés, en temps moderns es pensa que la demanda de diners depén de varis factors (entre ells les expectatives, les taxes d'interés, inflació i nivell d'ingressos) i estos no tenen relació a la variació en la producció d'or. Per les raons anteriors, l'us del patró ore es va abandonar en la primera mitat d'el XX.

Control de preus

Artícul principal → Control de preus.

Atre método utilisat allarc de l'història per a intentar frenar l'inflació és el control sobre els preus i salaris. Este método va ser implantat, per eixemple, pel govern de Nixon al principi de la década de 1970 en resultats negatius.^{cita requerida}

Alguns economistes coincidixen en afirmar que els controls de preus no alcancen els seus objectius d'estabilitat de preus i són contraproduents puix distorsionen el funcionament d'una economia, ya que l'impossibilitat d'aumentar els preus en un periodo d'aument dels costs de producció provoca escassea de bens i servicis, i disminuïx la seua calitat, entre atres efectes. Els governs freqüentment intenten remediar l'escassea per mig de subsidis als bens i servicis que varen perdre rendabilitat per l'increment de costs i preus fixos.^{cita requerida} Un atre inconvenient en els controls de preus és que el seu compliment per part de la vasta cantitat de comerços i mercats que hi ha en un país sol ser difícil de controlar i verificar per les autoritats governamentals, en lo que els preus aumenten de tots modos. L'història econòmica dels últims 50 anys, en especiala llatinoamericana, en general mostra que els controls de preus han dut a excessos de demanda o escassea, ya que estos controls de preus no eliminen la causa de l'inflació. Els economistes afins a l'Escola austríaca aleguen que, precisament, les experiències de control de preus a escala massiva en l'història humana (incloent a l'antiga Roma i la França revolucionària) han generat sempre un resultat negatiu per a les economies implicades.

Equilibri entre moneda i preus

La teoria de l'equilibri moneda preus^{cita requerida} propon que quan algun producte aumente el seu preu, tots, inclós el mateix producte, deuen absorbir eixe aument. Per eixemple, quan l'inflació d'un més siga del 2 %, tots els productes deuen baixar 1,96 %, absorbint aixina eixe aument, conseguint que el valor de la moneda siga constant, i no es devalúe. Aixina, es podrà adquirir menys dels productes que aumenten el seu preu, pero es compensarà en poder adquirir més dels productes que baixen els seus preus. Esta teoria propon per a això la creació d'un Ent Regulador, en el qual els representants dels empresaris, sindicalistes, consumidors, i l'Estat, acorden els preus, prenent com a base el valor de la moneda, en l'objectiu d'evitar devaluar. Té alguna cosa en comú en l'equilibri de Nash, de la teoria de Jocs.

Procés hiperinflacionario

Artícul principal → Hiperinflación.

l'hiperinflación provoca una forta disminució en el valor de la moneda, és dir, en aumentar els preus de manera ràpida, la cantitat de bens i servicis que els diners pot adquirir disminuïx. Durant la hiperinflación, diem que els diners pert la seua propietat de reserva de valor, la gent no usa la moneda per a aforrar, i d'unitat de mida, els bens no es valúan usant la moneda. Una característica de la hiperinflación és que una volta iniciada, s'auto-reproduïx, puix els consumidors, en saber que el valor dels seus diners disminuïx ràpidament en el temps, tracten de gastar-ho lo més pronte possible, fent que els preus seguixquen en la seua carrera a l'alça.

Entre els processos hiperinflacionarios més estudiats en el món es troben l'hiperinflación en la República de Weimar, l'hiperinflación boliviana, l'hiperinflación en Veneçola i l'hiperinflación argentina de 1989.

Inflació amagada

L'inflació amagada o inflació amagada és la no arreplegada per les estadístiques oficials. És diferent de que l'inflació suponga un impost amagat i de la reduflación (cobrar lo mateix per envasos de producte als que se'ls ha reduït el tamany). L'inflació es calcula prenent en dates diferents els preus d'una cistella de productes o servicis, que se supon són els més freqüentment consumits pel consumidor mig. Si un producte o servici habitualment consumit no es troba en esta cistella i el seu preu varia, l'inflació real serà diferent a la mida per les estadístiques, després existirà una inflació amagada. En Estats Units, servicis d'eixe tipo són, per eixemple, els segurs de llar o les tarifes de les passejadores. Este fenomen té analogia en el desocupació amagada.

Vore també

• Deflación
• Inflació general
• Inflació subjacent
• Hipòtesis de Fisher
• Política econòmica anticíclica

Bibliografia

• Abel, Andrew; Bernanke, Ben (2005). Macroeconomics (5th ed.). Pearson
• google. com/site/inscomercialsanjose/banca-escolar Banca Escolar: L'Inflació. google. com/site/inscomercialsanjose/banca-escolar archivat en Wayback Machine.
• Fanc, Robert J. (1997). Macroeconomics. Cambridge, Mass: MIT Press. p. 895. ISBN 0-262-02436-5
• Bellod, J. F. repec. org/a/erv/contri/y2007i2007-11551960c8b25f64462b72383acca6e73d. html Inflació Reprimida i Racionament.
• Bellod, J. F. repec. org/artícul/eljournl/v_3a76_3ay_3a2009_3ai_3a302_3ap_3a379-405. htm "El Preu de la Vivenda i l'Inflació en Espanya"
• Blanchard, Olivier (2000). Macroeconomics (2nd ed.). Englewood Cliffs, N. J: Prentice Hall. ISBN 013013306x
• Burda, Michael C.; Wyplosz, Charles (1997). Macroeconomics: a European text. Oxford [Oxfordshire]: Oxford University Press. ISBN 0-19-877468-0
• Chang, Ha-Joon (2010). 23 Things they don't tell you about Capitalism [trad. esp. 23 coses que no t'expliquen sobre el capitalisme, Random House Mondadori, ISBN 978-84-9992-136-5.
• Hall, Robert I.; Taylor, John B. (1993). Macroeconomics. New York: W. W. Norton. p. 637. ISBN 0-393-96307-1.
• Mankiw, N. Gregory (2002). Macroeconomics (5th ed.). Worth
• s. a. (s. f). Inflació. 24 de maig de 2018, d'economia Sitie web: https://www. economia. com. mx/inflacion. htmexternos

Erro al crear miniatura: Inflació en el Viccionari.

• banxico. org. mx/divulgacion/politica-monetaria-e-inflacion/politica-monetaria-inflacion. html#Queseentiendeporestabilidaddeprecios Inflació, Banc de Mèxic.
• CEPAL, Informe Econòmic d'Amèrica Llatina de 1949, CEPAL, 1950.
• Prébisch, Raúl; Nova política comercial per al desenroll, Mèxic, D. F., Fondo de Cultura Econòmica, 1964.
• Furtado, Celso; Desenroll i subdesenroll, Buenos Aires, Eudeba, 1964.
• Ocampo, J. A; "New economic thinking in Latin America",Journal of Latin American Studies, vol. 22, partix 1, Cambridge, Cambridge University Press, 1990.
• Banc de Mèxic. (09 de novembre de 2022). Banxico Educa. Obtingut de Preguntes freqüents sobre l'inflació: http://educa. banxico. org. mx/economia/preguntas-inflacion. html#:~:text=La%20hiperinflaci%C3%B3n%20se%20refiere%20a,equivalente%20de%20bienes%20y%20servicios.
• (S/f). Bitacoradiaria. com. Recuperat el 19 d'agost de 2026, d'https://bitacoradiaria. com/causas-de-la-inflacion/

Enllaços externs

• Entrevista inèdita a Prebisch: guanys i deficiències de la CEPAL, Revista de la cepal, 2001
• La CEPAL i la teoria de l'industrialisació, Valpy FitzGerald, St. Antony's College, Oxford, 1998
• La crisis del desenrollisme, per Ruy Mauro Marini, 1994/