Anar al contingut

Creiximent econòmic

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Creiximent econòmic


 Esta pàgina de desambiguació enumera artículs que tenen títuls similars.
Creiximent econòmic des de l'any 1 fins al 2003 per zones geogràfiques i mundial.

El creiximent econòmic és l'aument sostingut del producte interior brut (PIB) real o del valor agregat dels bens i servicis finals produïts per una economia —ya siga d'un país o d'una regió— durant un periodo determinat, generalment un any.[1]

En térmens generals, el creiximent econòmic es reflectix en l'increment d'indicadors com la producció total de bens i servicis, el consum d'energia, l'inversió, l'aforro, la balança comercial i el consum per càpita. L'aument sostingut d'estos indicadors s'associa comunament en una millora del nivell de vida i del benestar econòmic de la població.[2]

No deu confondre's en el desenroll econòmic, concepte més ampli que incorpora aspectes qualitatius com la distribució de l'ingrés, l'educació, la salut o la sostenibilitat ambiental.[3]

Mida del creiximent econòmic

[editar | editar còdic]

Habitualment el creiximent econòmic es medix en percentage d'aument del producte intern brut real ("real" significa "ajustat per inflació") pot dividir-se en cinc components: creiximent en

  • població adulta
  • producció per unitat d'insumo de treball (productivitat laboral),
  • hores treballades (intensitat),
  • percentage de la població en edat de treballar que realment treballa (taxa de participació) i
  • proporció de la població en edat de treballar sobre la població total (demografia).

Aritmètica de creiximents parcials

[editar | editar còdic]

El creiximent total en un periodo compost de varis periodos parcials és llaugerament superior a la suma dels creiximents dels periodos parcials. Eixemples:

  • Si una economia presenta un creiximent d'un cada u dels quatre trimestres d'un any, el creiximent anual d'eixa economia
  • Si els creiximents trimestrals respectius són, el creiximent anual d'eixa economia

Principals factors del creiximent econòmic

[editar | editar còdic]

El creiximent econòmic és causat per diversos canvis en l'economia. En un periodo de temps, algun dels factors poden ser més importants que uns atres. Els principals factors del creiximent econòmic són: recursos naturals, recursos humans, acumulació de capital, canvi tecnològic, innovació i estabilitat sociopolítica.[4]

Si ben els recursos naturals varen afectar fortament el creiximent econòmic passat, actualment el seu impacte en la variació del producte és llimitat. En les economies actuals el factor més important el capital humà enfocat en l'innovació que produïxca (o adopte) nous alvanços i efectuen un canvi tecnològic que aumente la productivitat.

Creiximent i benestar

[editar | editar còdic]
Vore també: Benestar social

El creiximent econòmic d'un país es considera important perque està relacionat en el PIB per càpita, i este indicador està correlacionado estadísticament en el benestar socioeconòmic d'un país per la relativa abundància de bens econòmics materials dels quals disponen els ciutadans d'un país per al seu consum. No obstant, el valor dels bens produïts o consumits no necessàriament està directament relacionat en el benestar, per eixemple, podem imaginar una societat en la que es produïx tabac o una atra droga en efectes negatius per a la salut i que contribuïxen al PIB en una cantitat N, i que simultàneament es produïxen tractaments mèdics que compensen els efectes per una cantitat P. Comparant en una economia idèntica a l'anterior pero en la que no es produïxquen els productes d'efectes adversos ni el tractament mèdic compensatori i en PIB I0, la segona tindria un PIB més elevat I0 + N + P, no obstant, en abdós societats el benestar general seria el mateix, ya en la segona que els efectes adversos han segut compensats pels tractaments mèdics. Per a una millor comprensió de desenroll econòmic com a component del benestar es recomana revisar l'Índex de Desenroll Humà i l'Índex de Progrés Social.

Creiximent a curt i llarc determini

[editar | editar còdic]

La variació a curt determini del creiximent econòmic es coneix com cicle econòmic, i casi totes les economies viuen etapes de recessió de forma periòdica. El cicle pot confondre's posat que les fluctuacions no són sempre regulars. L'explicació d'estes fluctuacions és una de les tasques principals de la macroeconomia. Hi ha diferents escoles de pensament que estudien les causes de les recessions i les polítiques necessàries per a eixir d'elles (vejau keynesianisme, monetarisme, economia neoclàssica i neokeynesiana). La variació a curt determini del creiximent econòmic ha segut minimisada en els països de majors ingressos des de principis dels 90, lo que s'atribuïx en part a una millor gestió macroeconòmica. L'estudi del creiximent econòmic de llarc determini és un assunt fonamental de l'estudi de l'economia. A pesar de les advertències enumerades anteriorment, l'aument del PIB d'un país sol considerar-se com un aument en el nivell de vida dels seus habitants. En periodos llarcs, inclús chicotetes taxes de creiximent anual poden tindre un efecte significatiu per la seua conjugació en atres factors. Una taxa de creiximent del 2,5% anual conduiria al PIB a duplicar-se en un determini de 30 anys, mentres d'una taxa de creiximent del 8% anual (experimentada per alguns països com els quatre dragons asiàtics) duria al mateix fenomen en un determini de sol 10 anys. Quan una població aumenta, per a vore millores en el nivell de vida, el PIB té que créixer més ràpit que eixa població. Este anàlisis busca entendre perque existixen taxes molt dispars de creiximent econòmic en algunes regions del món.

Creiximent històric des d'el XIX

[editar | editar còdic]

Fins a finals d'el XIX no varen existir estadístiques suficientment detallades per a calcular el creiximent econòmic. Per al passat, A. Maddison (2001) va presentar càlculs estimatius que en consonancia con atres fonts mostren que el creiximent econòmic durant l'Edat Mija i fins a el XIX va ser llent.[5] De 1870 fins a la Primera Guerra Mundial el creiximent va ser molt ràpit. cita requeridaDurant la Primera Guerra Mundial, la Gran Depressió d'entreguerras i la Segona Guerra Mundial el creiximent es va ralentisar alguna cosa, encara que va seguir sent alt sobre les taxes observades abans d'el XIX. Despuix del final de l'última Guerra Mundial va aplegar l'época dorada del creiximent econòmic entre 1945 i 1970, en una expansió sense parangón històric.[6] De 1970 a l'actualitat a 2007 va ser més llent, pero aixina i tot alt; presentant-se això sí un aument de la diferència de creiximent entre països rics, que varen créixer un poc més ràpit, i països pobres. Històricament el creiximent abans d'el XIX entre països rics i pobres havia segut més equilibrat.

Creiximent econòmic sostingut

[editar | editar còdic]

És un concepte relativament nou dins de l'història humana. El creiximent del PIB per anys va ser molt baix per lo que no es va prendre a consideració en els pensadors de l'época. Va ser fins despuix de 1800 que el PIB per càpita podia canviar el nivell de vida en tan sol una o dos generacions. Les taxes de creiximent diferixen entre nacions i una variació en la mateixa en el periodo d'un any té gran impacte sobre el nivell d'ingrés per càpita en un periodo prolongat. El creiximent dels ingressos es pot dividir en dos categories principals: creiximent per aument de les rendes (p. ej. capital, treball) i auments de productivitat (p. i. les noves tecnologias). A llarc determini, el progrés tecnològic és necessari a fi de millorar els nivells de vida, ya que no és possible aumentar les rendes indefinidament per mig del treball, i l'intent d'afegir capital al procés de producció constantment toparà necessàriament en amortisacions marginals en disminució (vejau fonaments de teoria de la producció).

"Regla del 70": Quan un país té una taxa de creiximent en el seu PIB de X% anual pren 70/X anys duplicar la renda. De fet esta és una regla aproximada, encara que numèricament molt exacta, ya que el número d'anys que es requerix per a duplicar l'ingrés ve dau per:[7]

Models per a explicar el creiximent econòmic

[editar | editar còdic]

Models exógenos i endógenos

[editar | editar còdic]

En la teoria del creiximent econòmic exógeno destaquen els models de Solow (1956),[8] Ramsey (1928),[9] Harrod-Domar (1939)[10] (1946)[11] i Kaldor.[12] Es diuen exógenos perque la variable que explica el creiximent econòmic es pren com "exógena" és dir, com una variable que no és explicada pel model. En la teoria del creiximent econòmic endógeno destaquen els models de Romer (1986)[13] (1990),[14] Fanc (1990),[15] Learning-by-doing (1962),[16] Uzawa-Lucas (1965)[17] (1988),[18] Shumpeter,[19] entre uns atres. Es diuen endógenos perque la variable que explica el creiximent econòmic és explicada pel model. I aixina oferixen elements més clars de política pública.

Acemoglu i Robinson

[editar | editar còdic]

Thomas Newcomen va construir una màquina de vapor usant idees de Pepin i uns atres. la màquina de Newcomen es va convertir en un èxit comercial, bombejant aigua de les mines de carbó que d'un atre modo no varen poder haver segut treballat. Acemoglu i Robinson varen dir que la Declaració de Drets de 1689 va permetre la destrucció creativa que havia segut bloquejada en Alemània.

Models neoclàssics de creiximent

[editar | editar còdic]

el model de creiximent de Solow (1956) va ser el primer intent de guiar de forma analítica el creiximent a llarc determini. Este model, com atres models de creiximent tradicionals (Cass (1965), Koopmans (1965)), explica les diferències en la renda per càpita en térmens de l'acumulació de capital (físic). En estos dos models, les diferències en el factor acumulat es deuen a les diferències en les taxes d'aforro: per a Solow es determinen exógenamente, per a Ramsey es determina endógenamente per mig de la maximisació d'utilitat intertemporal. El model de Solow prediu la convergència cap a un estat estacionario; en eixe estat estacionario, tot creiximent per càpita sorgix del progrés tecnològic. Partint de factors idèntics en lo relatiu a institucions (govern i bancs centrals), funciones de producció afegides i mides d'aforros, tots els països tendirien a convergir cap al mateix estat estacionario. Tenint en conte que no tots els països tenen les mateixes característiques, és possible que no tots els països del món convergixquen en existir diferents nivells d'estat estacionario. De fet, examinant senyes empíriques, la convergència solament és observable de forma llimitada. En els models de creiximent exógeno no s'explica la variable clau que nos indica per qué creixen les economies i per qué ho fan a taxes distintes. la teoria del creiximent endógeno tracta de "endogeneizar" la variable del progrés tècnic. I per a això recorre al capital humà (p. ej. d'educació), al canvi tecnològic (p. ej. l'innovació), a les externalitats, etc. North i Thomas (1973)[21] sostenen que l'explicació fonamental en el creiximent econòmic són les institucions.

El consens de Washington i les seues implicacions per a la teoria

[editar | editar còdic]

En els anys noranta, John Williamson va publicar el Consens de Washington, que es va sugerir a tots els països en desenroll per a conseguir el creiximent. L'Informe sobre el desenroll mundial (1991) va sostindre que les funcions de creiximent -acumulació de capital, us eficient dels recursos, progrés tecnològic, i una distribució socialment acceptable de l'ingrés- es conseguien millor en països en estabilitat macroeconòmica, distribució de recursos pel mercat, i obertura al comerç internacional. Una política de creiximent sostingut requerix una reducció del risc, velant per a que no ocórreguen greus crisis financeres. Per últim, òbviament els governs necessiten respalar reformes que eliminen o per lo manco reduïxquen les restriccions al creiximent.[22]

No obstant, encara que en molts països (com els llatinoamericans) es varen realisar les reformes estructurals, no es varen obtindre els resultats esperats.[23][24]

Atres explicacions

[editar | editar còdic]
  • Jevons assegurava en el XIX que les fluctuacions econòmiques es relacionaven en les taques solars. Hui les teories del creiximent econòmic són molt diverses i destaquen les que busquen l'explicació en les institucions. Les diferències institucionals s'explicarien per traces culturals, geografia, latitut, ideologia o accidents històrics etc. Aixina, per eixemple, hui hi ha els qui destaquen que els països frets com Suècia tenen major èxit econòmic que països calorosos com Nigèria. En etapes primitives de l'història de la Humanitat, el desenroll econòmic i cultural es concentrava en els llocs calorosos de la Terra, com Egipte. Hui en dia, no obstant, els estats frets del Nort tenen índexs de PIB per càpita majors que els d'estats calorosos del Tròpic. Este aspecte de l'economia (geografia econòmica)--i la seua influència en migracions humanes i estructures polítiques--va ser estudiat a consciència per Ellsworth Huntington, catedràtic d'Economia en l'Universitat de Yale a principis d'el XX.

Crítica al creiximent econòmic

[editar | editar còdic]

El creiximent econòmic afecta a totes les esferes: social, econòmica, política, etc. El sistema actual associa este creiximent en el progrés i benestar, relació qüestionada habitualment pels crítics del capitalisme. En paraules del professor de l'Universitat Autònoma de Madrit Carlos Taibo:

En la percepció comuna, en la nostra societat, el creiximent econòmic és, digam-ho aixina, una bendició. Lo que se nos ve a dir és que allí on hi ha creiximent econòmic, hi ha cohesió social, servicis públics raonablement solvents, el desocupació no guanya terreny, i la desigualtat tampoc és gran. Crec que estem en l'obligació de discutir hipercríticamente totes estes. ¿Per qué? En primer lloc, el creiximent econòmic no genera - o no genera necessàriament - cohesió social. Al cap i a la fi, este és un dels arguments centrals esgrimits pels crítics de la globalisació capitalista. ¿Algú pensa que en China hi ha hui més cohesió social que fa 15 anys? […] El creiximent econòmic genera, en segon lloc, agressions migambientals que en molts casos són, lliteralment, irreversibles. El creiximent econòmic, en tercer terme, provoca l'agotament dels recursos que no van a estar a disposició de les generacions venidores. En quarto i últim lloc, el creiximent econòmic facilita l'assentament de lo que més d'un ha cridat, el "modo de vida esclau"; que nos fa pensar que serem més feliços quantes més hores treballem, més diners guanyem, i sobretot, més bens encertem a consumir.
Per darrere de totes estes aberracions, crec que hi ha 3 regles de joc que ho impregnen casi tot en les nostres societats. La primera és la primacia de la publicitat, que nos obliga a comprar allò que no necessitem, i a sovint inclús allò que objectivament nos repugna. El segon és el crèdit, que nos permet obtindre recursos per a allò que no necessitem. I el tercer i últim, la caducitat dels productes, que estan programats per a que a la veta d'un periodo de temps extremadament breu, deixen de servir, en la qual cosa nos vejam en l'obligació de comprar atres nous.[25]

L'intent de promoure el creiximent econòmic per damunt de qualsevol atra consideració mensurable és un síntoma de lo que es coneix com productivisme, un terme que se sol utilisar en to despectiu.

Els llímits al creiximent

[editar | editar còdic]

El debat sobre els llímits del creiximent tracta sobre l'impacte ecològic del creiximent i la creació de riquea i progrés. Moltes de les activitats necessàries per al creiximent econòmic fan us de fonts d'energia no renovables. Numerosos investigadors creuen que estos efectes ambientals continuats poden tindre a la seua volta un efecte sobre els ecosistemas mundials.

Chafada ecològica front a IDH (2006).
Es pot observar ellímit de la biocapacidad de la Terra per a eixe any: 2,1 ha globals.

Este impacte sobre el mig ambient és lo que tracta de quantificar la chafada ecològica. Aixina, per a l'any 2005 es va estimar el número d'hectàrees globals (hectàrees bioproductives) per persona en 2,1. No obstant, per a tot lo món, el consum es va situar en 2,7. Per lo tant, a lo manco per a enguany (i la tendència és creixent, puix en 2003 la chafada ecològica mundial es va estimar en 2.23), vàrem estar sobre-consumint respecte de la capacitat del planeta; o lo que és lo mateix, estem destruint els recursos a una velocitat superior al seu ritme de regeneració natural. Afirmen que els efectes acumulats sobre els ecosistemes imponen un llímit teòric al creiximent. Alguns recorren a l'arqueologia per a citar eixemples de cultures que semblen haver desaparegut perque varen créixer més allà de la capacitat dels seus ecosistemes per a albergar-les, com afirma per eixemple Duncan que ocorrerà també en la nostra civilisació (Teoria d'Olduvai). La seua predicció és que els llímits al creiximent podrien acabar fent impossible el creiximent basat en el consum de fonts d'energia. La solució que proponen és aplicar els principis del Afluixó: és dir, reduir el consum i la producció fins a nivells en els que els recursos es puguen regenerar de forma natural, a la parell que es distribuïx la riquea dels països rics al restant del món. Este concepte no deu ser confòs en el de desenroll sostenible, puix este últim creu que sí seria possible continuar aumentant el creiximent, a la parell que es protegira el mig ambient. Uns atres són més optimistes i creuen que, si be poden detectar-se efectes ambientals locals, els efectes ecològics a gran escala són menors. Els optimistes afirmen que si estos canvis ecològics a escala mundial existixen, l'ingeni humà trobarà la forma d'adaptar-se a ells. El ritme o tipo de creiximent econòmic pot tindre importants conseqüències per al mig ambient (el clima i el capital natural dels ecosistemes). La preocupació pels possibles efectes negatius del creiximent sobre el mig ambient i la societat ha dut a certs sectors científics a defendre nivells de creiximent menors, d'a on ve l'idea del afluixó econòmic i els partits verts, que pensen que les economies nacionals són part d'una societat mundial i d'un sistema ecològic global, per lo que no poden explotar la seua capacitat de creiximent natural sense danyar-els. el científic canadenc David Suzuki va afirmar en els anys 90 que els ecosistemes solament poden soportar un creiximent anual d'entre un 1,5 i un 3 % anual, i que per lo tant qualsevol intent de conseguir major rendiment per part de l'agricultura o els boscs necessàriament acabarà per canibalizar el capital natural del sol o els boscs. Hi ha qui pensa que este argument es pot aplicar inclús a les economies més desenrollades. Els economistes convencionals opinen que les economies alvancen gràcies als alvanços tecnològics, per eixemple: ara tenim ordenadors més ràpits que fa un any, pero no necessàriament un número major d'ordenadors. Potser nos hajam lliurat de les llimitacions físiques apostant més pel coneiximent que per la producció física. Per una atra part és un fet històric que en els últims dos sigles el creiximent econòmic ha presentat fluctuacions i crisis cíclicas en tots i cada u dels països i en l'àmbit internacional. Tot auge econòmic conduïx finalment a la recessió i la crisis, la qual termina per obrir les condicions per a la reactivació, que a la seua volta rebuja el camí per a un nou auge. El cicle econòmic estudiat per Clemente Juglar, Karl Marx, Wesley Mitchell, Joseph Schumpeter, Nikolai Kondratieff i uns atres notables economistes, és una realitat per a tindre en conte sense la qual és impossible qualsevol estimació séria sobre el creiximent econòmic.

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Programa de les Nacions Unides per al Desenroll (PNUD) (ed.): «Objectiu 8: Treball decent i creiximent econòmic». Consultat el 9 d'octubre de 2025.
  2. ↑ Agrane, Robert J.; Martin, Xavier Sala i (2009). Creiximent econòmic (en és), Reverte. ISBN 978-84-291-2614-3.
  3. ↑ «Post-Investment Cost in Roads and Economic Development in a Peruvian Region».Sustainability.15(24)
    16588.ISSN 2071-1050.doi:10.3390/la seua152416588.
  4. ↑ «¿Per qué és necessària l'estabilitat política per a la bona marcha de l'economia?» (en és). Economipedia. Consultat el 16 de decembre de 2019.
  5. ↑ A. Maddison (2001): The World Economy: A Millennial Perspective, París, OCDE.
  6. ↑ I. Helpman, 2004, p. 23
  7. ↑ Per a vore açò comencem en 2 = ___*(1+X/100)t. Por eso, ln⁡(2) = 0.6931 = tln⁡(1+X/100). Ahora recordamos que la serie de Maclaurin per a ln⁡(1+x)=x−x2/2+x3/3−O(x4)=x[1−(x/2−x2/3)−O(x3)]. También recordamos que la serie de Maclaurin per a 1/(1−z)=1+z+z2+O(z3). Con estos dos podemos obtener el resultado: t=69,31/X+0,3465−....
  8. ↑ «A Contribution to the Theory of Economic Growth».The Quarterly Journal of Economics.70(1)
    65–94.ISSN 0033-5533.doi:10.2307/1884513.Consultat el 16 de decembre de 2019.
  9. ↑ «A Mathematical Theory of Saving».The Economic Journal.38(152)
    543–559.ISSN 0013-0133.doi:10.2307/2224098.Consultat el 16 de decembre de 2019.
  10. ↑ «An Essay in Dynamic Theory».The Economic Journal.49(193)
    14–33.ISSN 0013-0133.doi:10.2307/2225181.Consultat el 16 de decembre de 2019.
  11. ↑ «Capital Expansion, Rate of Growth, and Employment».Econometrica.14(2)
    137–147.ISSN 0012-9682.doi:10.2307/1905364.Consultat el 16 de decembre de 2019.
  12. ↑ «A Model of Economic Growth».The Economic Journal.67(268)
    591–624.ISSN 0013-0133.doi:10.2307/2227704.Consultat el 16 de decembre de 2019.
  13. ↑ «Increasing Returns and Long-Run Growth».Journal of Political Economy.94(5)
    1002–1037.ISSN 0022-3808.Consultat el 16 de decembre de 2019.
  14. ↑ «Endogenous Technological Change».Journal of Political Economy.98(5)
    S71–S102.ISSN 0022-3808.Consultat el 16 de decembre de 2019.
  15. ↑ «Government Spending in a Simple Model of Endogeneous Growth».Journal of Political Economy.98(5)
    S103–S125.ISSN 0022-3808.Consultat el 16 de decembre de 2019.
  16. ↑ «The Economic Implications of Learning by Doing».The Review of Economic Studies.29(3)
    155–173.ISSN 0034-6527.doi:10.2307/2295952.Consultat el 16 de decembre de 2019.
  17. ↑ «Optimum Technical Change in An Aggregative Model of Economic Growth».International Economic Review.6(1)
    18–31.ISSN 0020-6598.doi:10.2307/2525621.Consultat el 16 de decembre de 2019.
  18. ↑ «On the mechanics of economic development».Journal of Monetary Economics.22(1)
    3–42.Consultat el 16 de decembre de 2019.
  19. ↑ «The Theory of Economic Development: An Inquiry into Profits, Capital, Credit, Interest, and the Business Cycle».Social Science Research Network.(ANEU 1496199)Consultat el 16 de decembre de 2019.
  20. ↑ Acemoglu, Daron i Robinson, James A. (2012). Per qué fracassen els països: Els orígens del poder, la prosperitat i la pobrea., Deusto. ISBN 978-84-234-1890-9.
  21. ↑ «North, D. C., & Thomas, R. P. (1973). The rise of the western world. A new economic history. Cambridge Cambridge University Press». Consultat el 16 de decembre de 2019.
  22. ↑ Roberto Zagha, Gobind Nankani i Indermit Gill (2006). Repensar el creiximent
  23. ↑ «El Consens de Washington: l'instauració de les polítiques neolliberals en Amèrica Llatina».Política i cultura.(37)
    35–64.ISSN 0188-7742.Consultat el 16 de decembre de 2019.
  24. ↑ «In Search of Reforms for Growth: New Stylized Facts on Policy and Growth Outcomes».National Bureau of Economic Research.(26318)Consultat el 16 de decembre de 2019.
  25. ↑ Conferència de Carlos Taibo sobre Afluixó, Emmarcada dins de les jornades "¿Com et defens tu de la crisis?" de CNT-Còrdova (25 de novembre de 2008).

Enllaços externs

[editar | editar còdic]


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Creiximent_econòmic&oldid=1407776»