Capital (economia)
En economia, s'entén per capital un component material de la producció,[1] bàsicament constituït per maquinària, utillage o instalacions, que, en combinació en atres factors, com el treball, matèries primeres i els bens intermijos, permet crear bens de consum.[2][3] Segons Michael Parkin, el capital són les ferramentes, els instruments, la maquinària, els edificis i demés construccions que s'utilisen per a produir bens i servicis, pero una part de la teoria econòmica sosté que el capital també pot ser humà, quan les persones agreguen a la seua treball, educació i experiència.
En sentit contable, es concreta en els bens i drets (elements patrimonials de l'actiu) menys els deutes i obligacions (passiu), de tot lo que és titular el capitaliste. Aixina es diu que es capitalisa o s'amplia capital quan aumenta el seu actiu o disminuïx el seu passiu o s'incorporen noves aportacions de socis o es reduïx l'endeutament en tercers. Quan el passiu és superior a l'actiu es resol que l'unitat econòmica està en situació de capital negatiu (negative equity, en anglés).
El capital deu distinguir-se analíticamente de l'empresa en sí i de la gerència, encara que en molts casos els papers socials de capitaliste o empresari i gerent es puguen donar simultàneament en una mateixa persona, com sol succeir en les unitats productives més menudes.
Igualment deu diferenciar-se l'interés que obté el prestamiste, de la guany que obté l'empresari o l'inversor per una exitosa activitat productiva o especulativa en el mercat, de la renda que percep el propietari de la terra, aixina com del salari i l'honorari que es rep pel treball i el capital humà.
Definició clàssica
En l'economia política, el capital és el conjunt de recursos, bens i valors disponibles per a satisfer una necessitat o portar a terme una activitat definida i generar un benefici econòmic o guany particular, està estretament relacionat en el comportament de les persones que intervenen en este aspecte. A sovint es considera com a la força de treball part del capital. També el crèdit, ya que implica un benefici econòmic en la forma d'interés, és considerat una forma de capital (capital financer).
Els bens de capital (Capital Goods en anglés), en contrast en els bens de consum, són utilisats en la producció de capital físic. Es referixen a bens de capital real dels productes que s'utilisen en la producció d'atres productes, pero no s'incorporen als demés productes. En els bens de capital s'inclouen fàbriques, maquinària, ferramentes, i diversos edificis. Són diferents de les matèries primeres que s'utilisen en la producció de bens. Molts productes poden ser classificats com a bens de capital o bens de consum d'acort en l'us, per eixemple els automòvils i ordenadors personals, i la majoria d'estos bens de capital són també bens duradors (Consumer Durables).
Els bens de capital són també diferents del capital financer. Els bens de capital són objectes reals de la propietat d'entitats (persones, governs i atres organisacions), a fi d'obtindre un rendiment positiu d'algun tipo de producció.
L'activitat que es realisa pot ser la producció, el consum, l'inversió, la constitució d'una empresa, etc. Quan este capital es destina a la producció, es convertix en un dels factors de producció. El capital es pot acumular en el temps, i les seues tornades (renda) poden ser utilisats o reutilisats per a aumentar el capital original.
El valor i la conceptualisació del capital
La conceptualisació del capital està lligada a la conceptualisació del treball ya que abdós codependen en la teoria adoptada sobre el valor econòmic dels bens i, per tant, en els mijos per a crear-los.
En els economistes cridats clàssics (Smith i Ricardo) es trobava una posició ambivalent sobre el determinant del valor de canvi d'un be, oscilant a lo llarc de les seues obres entre dos opcions: la cantitat de treball i els costs de producció (que són valors de canvi a la seua volta que quedarien sense explicar: l'interés del capital, el salari del treball i la renda de la terra). Els problemes de la primera opció els durien a adoptar la segona com a “solució”: la teoria del cost seria sistematisada per John Stuart Mill en conjunt en el restant de les qüestions tractades pels clàssics és un esquema integral d'economia política, mentres que Karl Marx insistiria en la teoria del valor treballe pero esta volta com a base per a una crítica al concepte mateix d'economia política.
La revolució marginalista en totes les seues variants (Jevons, Walras i Menger) va reemplaçar l'aparat conceptual dels clàssics sobre el valor, i en est el seu propi concepte econòmic de treball i capital, referint-ho ara a l'utilitat marginal, movent aixina la determinació de la producció i la distribució a la circulació, o siga, al consum. A diferència dels clàssics que, o be deduïen el valor del capital físic del treball invertit en ell, o be del capital en sí mateixa, els marginalistas ho trobaven en l'utilitat mateixa del préstam del capital.
Els sistematizadores de les diferents corrents marginalistas (Marshall, Pareto i Böhm-Bawerk) es varen dividir en dos posicions trobades. l'escola neoclàssica representada per Marshall, fent una síntesis entre Mill i el marginalismo de Jevons, concebria al valor com a resultat de l'interacció entre una demanda basada en l'utilitat del consumidor en térmens marginals, i una oferta basada en els costs de producció pero esta volta no medits circularmente des dels seus preus sino des de la desutilidad marginal dels factors de producció (el salari pel sacrifici en esforç i l'interés pel sacrifici en espera o aforro), tornant aixina a la concepció clàssica del capital pero sobre més sòlits fonaments marginalistas. l'escola austríaca representada per Böhm-Bawerk, continuador (encara que en certes variacions) del marginalismo pur i subjetivista de Menger, analisaria en profunditat la qüestió del capital, i aplegaria a una definició que, encara que conciliable en els clàssics, part de premisses distintes i més relacionables en el primer pensament d'Adam Smith anterior al seu magnus opus, en l'obra de Richard Cantillon i en la mateixa llínea continuada per Jean-Baptiste Say més afí a la posició austríaca (Böhm-Bawerk, 1884), en la qual tots els paràmetros que definixen els preus dels factors de producció remeten en última instància a la demanda del consumidor que és el marc de referència de les valoracions en les preferències temporals de treballadors assalariats i prestadors de capital.
La posició de Böhm-Bawerk segons la qual el tipo d'interés depén de la preferència temporal ha segut criticada per Knut Wicksell que va defendre el paradigma neoclàssic respecte a que este depén de la productivitat del capital. Paradòxicament, l'interpretació austríaca del capital terminaria sent, a través de les obres de John Hicks sobre el particular, la més adoptada pel restant de l'acadèmia d'orientació neoclàssica, encara que en una forma simplificada i en importants diferències respecte a l'orige de l'interés (Hicks, 1973); i viceversa, la visió austríaca del capital ha pres major sofisticació gràcies a part de la crítica de Wicksell (Rallo, 2014). De la mateixa manera, la crítica de Böhm-Bawerk a les inconsistencias llògiques de les teories de l'explotació neorricardiana i marxiana (Böhm-Bawerk, 1884 i 1896), seria la que finalment es convertiria en pràcticament clàssica degut, entre atres raons, a que és fàcilment conciliable en casi totes les posicions preses en l'espectre del pensament econòmic. Per açò mateixa, la defensa del marxisme contra esta se sostindria en l'objecció neorricardiana de Piero Sraffa i la base de la qual està en la crítica de Wicksell (Rallo, 2014).
La precisa definició de Bohm-Bawerk del capital com s'utilisa en els tres toms de Capital i interés, es presenta de la següent manera com a solució al caos de definicions que enfrontava l'economia política:
Després es distinguirà conceptualment al capital en dos elements econòmics cualitativamente distints: el “capital-mig de producció” entés com els bens de producció, i el “capital privat” com a drets de propietat sobre el capital en funció d'una forma d'adquisició (la privada i independent) que depenga directament i internalice com a interés l'utilitat del mateix (Böhm-Bawerk, 1889).
L'interés i la productivitat del capital
L'interés del capital, és explicat per l'autor, en una forma distinta que la clàssica (Böhm-Bawerk, 1884), pero no obstant extrapolable ya que es basa en el préstam del capital o be en la bestreta per part del seu propietari, siga est el seu creador directe o indirecte (Böhm-Bawerk, 1896). Pero més allà de la seua pròpia definició, resumix adequadament els significats possibles de la productivitat del capital des de la qual podria explicar-se l'interés:
Sobre estes definicions, separades o combinades, diferents autors han intentat donar les seues pròpies explicacions de l'interés: la productivitat simple (Smith, criticada per Say), la concepció complexa de la productivitat (Malthus, Strasburger, etc.), les teories de l'us (Hermann, Menger), la teoria de l'abstinència (Senior, Bastiat), les teories del treball, les teories de l'explotació (Sismondi, Rodbertus i Marx), i atres concepcions eclèctiques (Molinari, Jevons i Mill). Contra totes estes teories Böhm-Bawerk presenta la pròpia, que després seria polida, criticada i corregida pels seus successors austríacs: Friedrich von Wieser, Frank Fetter, Ludwig von Mises, Ulrich Fehl, i particularment per Friedrich August von Hayek, qui desenrollaria una completa teoria del capital, conseguint per primera volta que es tractara la qüestió més allà de la seua relació en la taxa d'interés fins al coneiximent interior de l'estructura productiva del capital, integrant-la finalment en la teoria del cicle econòmic (Ravier, 2011).
L'explicació de Böhm-Bawerk del temps com l'orige de l'interés del capital enllaça el marginalismo mengeriano en el restant de l'Escola Austríaca, i es tracta de la visió oposta a la teoria de l'explotació marxiana:
La propietat i l'estructuració del capital
La comprensió hayekiana del capital, encara que tècnica i dirigida a entendre primer l'estructura de la producció des de cada capital particular (Hayek, 1931), entronca per l'orige del seu anàlisis (vore orde espontàneu) en la de l'economiste peruà Hernando de Soto, per al qual la qüestió de la necessitat de la dispersió de l'informació subjectiva es transforma en la productivitat mateixa de l'evolució en que les delimitació objectives de l'assignació de l'informació es concretizan a través de la propietat en el mercat, explicant aixina al capital en un sentit social global, reeditant l'interpretació marxiana. Encara que partint de sistemes distints al d'austríacs i neoclàssics, l'autor reelaboraría com a productiva la funció de la propietat en relació en el capital, que Marx solament vea com a útil i fins a "productiva" per ser necessària per a forçar al treball a modificar-se a sí mateixa a través d'i per a la creació compulsiva de plusvalia, a lo manco fins a trobar un llímit en el capital mateix (Marx, 1857, pp. 266-267). La revisió crítica del concepte marxiano de valor (com a treball incorporat), implica entendre la propietat com una institució creadora en sí mateixa de plusvalor, explicant aixina per qué és vital la seua existència per al capital:
La comprensió del fenomen investigat per De Soto, implica que els diners com a capital expressa en térmens monetaris molt més que una quantia de treball abstracte o l'eficiència d'un negoci determinat, sino que el preu és una destilació quantitativa del nivell de correcció en la distribució qualitativa de tota la producció concreta (Hayek, 1941) en un mercat (divisió social del treball), la mida del qual solament es preserva com a informació real del valor d'un ben determinat en tant expresse una assignació de recursos que haja segut establida per mig de relacions basades en eixa mateixa forma d'adquisició (vore debat sobre el càlcul econòmic en el socialisme). En conseqüència, el “misteri” despuix del capital deu buscar-se més allà del temps de treball, de les ingenieries de producció, de la gestió tècnica o de la capacitat empresarial, sino en la propietat que fa a estos factors possibles (De Soto, 2000, pp. 88-91), i els efectes immediats del qual són que els bens materials es transformen en actius en un potencial econòmic, i que, com a corolari necessari, eixa informació dispersa s'integre en un sol sistema després de ser generada (De Soto, 2000, pp. 77-79).
Més allà del camí obert per De Soto per a la comprensió del capital, la problemàtica del mateix i la seua importància es reflectix, para casi tots els historiadors del pensament econòmic, en la cantitat d'estudis, apologètics o crítics, clàssics o marxistes, que s'han fet sobre el mateix sense aplegar fins al moment a una resolució definitiva, al punt que ni tan sols els representants d'estes diferents corrents interpretatives apleguen internament a un acort sobre el tòpic.
Tipos de capital en el sistema clàssic
- Capital líquit: és el residu de l'actiu, detraído el passiu d'una persona natural o jurídica.
- Capital nacional: és la part del patrimoni nacional constituïda per bens produïts per l'home.
- Capital societari: és el conjunt de diners i bens materials aportats pels socis a una empresa.
- Capital públic, opost al privat: és el que pertany a l'Estat.
- Capital privat, opost al públic: és el que pertany a propietaris individuals o associats pertanyents a la societat civil.
- Capital immaterial: és el que no es mostra com alguna cosa físic; pot ser el coneiximent, l'aptitut, les habilitats, l'entrenament d'una persona, etc. un eixemple de capital immaterial és el capital humà, que s'incrementa en l'educació o capacitació de les persones.
- Capital de curt determini: és el tipo de capital del com s'espera obtindre un benefici o renda en un periodo menor a un any.
- Capital de llarc determini: és el tipo de capital del com s'espera obtindre un benefici o renda en un periodo major a un any, per eixemple, el capital invertit en la constitució d'una empresa, possiblement donarà una tornada en un temps superior a un any.
Tipos de capital en el sistema modern
- Capital financer: és el capital més comú i normalment la liquidació usa el valor de moneda
- Capital natural: p.i.: un riu que manté una comunitat en aigua
- Capital social: es diuen com "goodwill" o "brand value" un tipo de capital entre persones i té el valor com a diners
- Capitals instruccional o intelectual: p.i.: si una persona sap una cosa que l'atra no. (entre professor i estudiant)
Definició marxista
Per als marxistes la definició clàssica és una naturalisació del capital com a relació social, i la seua definició lligada a la materialidad tècnica adoliria de certes deficiències per agrupar en un mateix concepte a objectes que, des de la seua perspectiva, serien cualitativamente molt diferents, creant aixina la dificultat de definir les unitats en que es medix el capital (Robinson, 1954).
Sorgiment històric del capital
El capital és un procés socioeconòmic que depén d'una transformació política en la qual es genere una deprivación dels treballadors de les seues terres i ferramentes de producció, convertint-los en treballadors assalariats la mercaderia dels quals siga la venda de força de treball en funció de la producció de mercaderies; este procés social i històric pot comparar-se en analogia en els atres processos històrics per a l'instauració dels modos de producció (per eixemple, l'esclavista, sobretot en els Estats Units d'Amèrica en a on varen coexistir abdós sistemes de producció, un inserte dins de l'atre)
Marx va observar un problema important per a l'instauració del capitalisme; abans d'est, les persones contaven en terres per a sembrar i realisar una economies de autoconsum de chicoteta escala; per a convertir als productors en asalariado es varen deure expropiar els mijos de producció claus que posseïen les persones (v.g.: l'expropiació de les terres comunes als llauradors i creació de l'institució de la propietat privada burguesa que va forçar als productors a ser unitats econòmiques aïllades que devien transformar la seua producció de llogaret en una producció de masses per a tota la població. Per a açò devien poder comprar les terres que abans eren part de l'estatut feudal, expedint-se un comprovant que confirmara llegalment que el llaurador ha efectuat el pagament i per llei siga propietari de la mateixa. ya que els llauradors de les époques anteriors al capitalisme, com l'época feudal, no tenen dits comprovants, i com a gran part dels llauradors no conseguien obtindre ingressos suficients com per a comprar les terres, comença l'expropiació de dites terres i passant-se després a mans de l'Estat com a pas previ a la seua revenda als productors agraris més rics, creant-se aixina una burguesia agrària, alguns productors llauradors independents, i una gran massa excedent de treballadors assalariats; la majoria dels quals no serien amprats asalariado en el camp sino que possibilitarien la formació d'una classe obrera industrial en les ciutats, incorporant-se a la massa de mà d'obra en relació de dependència (material i ya no personal) per a la producció capitalista de mercaderies. Açò va significar, a lo manco en les etapes de sorgiment del capitalisme i de la Revolució Industrial, el desplome del nivell d'ingressos i unes condicions de vida denigrantes signadas per l'arrimerament, males condicions de treball i salaris que roçaven la subsistència.
En la seua obra Grundrisse argumenta que:
La tremenda implicació del significat del capital en la concepció marxista, és que el capital no és mesurable, ya que es tracta d'un procés social i polític; per tal motiu, variats economistes han intentat contradir a Marx i han creat el concepte que el capital són en sí mateixos els mijos de producció, les màquines i la tecnologia productiva. El primer en intentar medir el capital va ser Boehm-Bawerk en el seu "Teoria positiva del capital (1889)" i es va acceptar sense més i mai es varen realisar proves empíriques. Varen tindre que passar 93 anys per a que es realisaren crítiques a Boehm-Bawerk. El professor James K. Galbraith resumix aixina la qüestió basant-se en les crítiques dels economistes neorricardianos i postkeyenesianos:
Descripció del procés del capital
En l'obra de Karl Marx, el treball assalariat s'incorpora a la producció capitalista en dos moments: en la circulació i en la producció.
En la circulació, el capital es transforma a diners per al procés de circular en la finalitat d'obtindre més diners (solament en una societat mercantil com la capitalista els diners deixa de ser un mig de circulació, i passa a ser una expressió del "valor", que després gràcies al seu us com a capital es convertix en un fi en sí mateixa), pero encara que el sorgiment del capital necessàriament deu iniciar-se en la circulació, deu continuar fòra d'ell, ya que el guany en diners no pot explicar-se en forma pura dins de l'intercanvi, sino en la producció.
Definint el valor com el reflex objetivado de la cantitat de treball humà abstracte invertit en una mercaderia que s'expressa en la seua cambiabilidad i.i. el seu poder social (Marx, 1857 i 1867), i la condició del qual d'existència com forma-valor és que esta mercaderia siga forçosament tal per haver segut produïda en forma privada com a part d'una economia basada en l'intercanvi mercantil com és el cas de la capitalista, a diferència de lo que ocorreria en les mercaderies produïdes en els órdens socials premodernos (Kicillof i Starosta, 2007), llavors, en el procés de producció, el capital solament pot definir-se com aquell "valor que es valoriza" (Marx, 1867).
La cridada força de treball seria, en el sistema marxiano, l'únic element productiu convertit en mercaderia que, a diferència d'atres màquines, és capaç de crear més valor (més treball) que el valor que porta i va ser invertit en la mateixa. Pero és condició de lo anterior que el treball passa a formar part del capital sol en tant la seua capacitat de produir valor es transforma en mercaderia. És aixina que el capital com a procés requerix ser al mateix temps una relació social en la qual deuen existir propietaris lliures de mercaderies que siguen objectes i no subjectes del procés social, sent la relació social mateixa (el capital) el subjecte de la producció (Marx, 1844).
Condicions històriques per a l'existència del capital
Els objectes socials del procés del capital són: el treballador propietari de la seua força de treball i el capitaliste propietari dels mijos i ferramentes de producció, sense que cap dels dos tinga control conscient sobre el procés social general de producció, i sent condició que ni el capitaliste siga propietari de la força de treball utilisada (ni la pròpia ni l'aliena en forma d'esclavitut), ni el treballador siga propietari dels mijos de producció. El treballador deu aixina ser lliure de posseir i administrar la seua pròpia força de treball, en lo que potencialment pot convertir-se en capitaliste, pero al mateix temps es requerix que el mateix, pres ya com a conjunt o classe, es trobe "lliberat" de posseir les ferramentes de producció, lo que succeïx gràcies al resultat social d'eixe mateix procés (Marx, 1867) que ho requerix per a la seua pròpia eficiència, o siga, com a conseqüència d'una producció organisada ex-post per actors socials en forma privada i independent dins del context de la propietat individual enajenable o burguesa:
En el model interpretatiu de Marx, este procés espontàneu de coerció intraeconómica, deu escomençar en una primera desposesión (extraeconómica) per a que es done inici al procés d'acumulació de capital que recent després pot retroalimentar-se (Marx, 1857). A esta problemàtica premissa del sistema i hipòtesis per a l'interpretació històrica, li la denomina acumulació originària.
Classes mercantils objecte del desenroll del capital
La força de treball és la generadora del "treball socialment necessari", o temps de treball mínim per càpita que en una societat es pot dedicar per a la fabricació d'una mercaderia determinada en una cantitat donada. Este temps es dividix en: 1) el temps de treball equivalent al temps de treball involucrat en la fabricació de la suma de les mercaderies necessàries que el treballador consumix per al manteniment de sí mateixa en tant força de treball durant dita fracció de temps, i 2) el plustrabajo, o temps restant de treball per a completar el periodo de treball necessari en la fabricació d'eixa mateixa mercaderia. Este últim temps supera al treball necessari per al manteniment d'aquella força ya que completa el valor total requerit per a crear una mercaderia tal que el seu valor siga acceptat en el mercat i que al mateix temps signifique un excedent respecte del cost de la força de treball. Resulta aixina que, mentres el primer periodo és necessàriament pagat a l'obrer, el segon no ho és, sent la relació entre un i un atre la cridada taxa d'explotació.
En tant el valor és la representació social del treball i el plusvalor la representació social del plustrabajo, el plusvalor (o plusvalia) possibilita que el plustrabajo es transforme a la seua volta en el mig de creació de més plusvalor, que és la forma de subsistència del capitaliste el qual s'apropia de la mateixa després de comprar la força de treball. I sent els diners l'expressió del valor, o siga, del poder social portat en la mercaderia per a organisar el treball alié inconscientment a través del mercat, els diners com a capital passa a ser el poder social plausible de ser monopolisat d'organisar el treball en funció de la creació de més capital, i que depén de la competència permanent en busca del major plusvalor per part de l'objecte humà destinat per a eixe fi: el capitaliste (Marx, 1848 i 1857).
Relació entre la producció de mercaderies i el capital
En conjunt, tenint en conte la circulació i la producció, el capital seria el treball humà general que s'ha convertit en el subjecte del procés de vida dels sers humans, o siga, del procés de producció (Caligaris i Fitzsimons, 2012), i és en el significat històric d'este fenomen en el que residix l'importància del capitalisme. Segons Marx, este ordenament autònom de la voluntat humana (casi absent o perifèric en les relacions socials directes de les societats precapitalistas o no-mercantils), pren la forma de capital que la somet i la força a acumular i aixina revolucionar contínuament les forces productives (Marx, 1848). I açò és aixina ya que deu trobar-se al cap de tota la societat mercantil per a que puga existir el valor-treballe com a mida, que és lo que a la seua volta possibilita vincular unitats de producció privades i autònomes en el sancer procés de mercat (Marx, 1857, p. 472). D'esta forma treballadors assalariats i capitalistes es troben front a les condicions objectives de producció com un ent alié, o siga, com a capital (Marx, 1857, p. 473) i són a la seua volta un producte necessari i inseparable del mateix:
Tipos de capital en el sistema marxiste
Les categories marxistes del capital es subdividen de la següent forma, i totes depenen de la seua teoria del valor-treballe:
- Capital variable, opost a capital constant: és el que es canvia per treball, és dir l'invertit en salaris als treballadors, en el que es retribuïx el valor de la força de treball. Es diu variable perque, en ser el treball humà l'únic ben econòmic que crea més valor que la seua pròpia despesa, "varia" el valor del producte final, és dir, el valor de la força de treball es "trasllada" al valor del ben produït, pero ademés li sumixca a dit valor un excedent cridat plusvalor.
- Capital constant, opost a capital variable: és l'inversió en matèries primeres i maquinàries que s'usen en la producció. Inclou al capital fix. Es denomina tal perque el valor de canvi de dits bens es manté constant en el producte final, és dir, el seu valor es "trasllada" al valor del ben produït.
- Composició orgànica del capital: és la relació o proporció entre el capital constant i el capital variable.
- Capital constant circulant o capital de rotació, opost a capital fix: és l'invertit en elements que es transformaran en el curs de la producció; i canvia successivament de forma, sent matèries primeres, matèries auxiliars, productes elaborats, energia, uns atres. Es consumixen en cada producció de bens i deuen ser reposts constantment. També cridats objectes de treball.
- Capital constant fix, opost a capital circulant: immobles, instalacions, maquinàries, ferramentes, i unes atres en caràcter permanent a la producció. No són consumits per cada ben produït, sino que posseïxen un desgast progressiu i vesprada o enjorn deuen ser reemplaçats.També cridats mijos de treball.
Vore també
Referències
- ↑ «¿Qué és el capital en l'economia?». Santander.
- ↑ Diccionario de la lengua española
- ↑ Viktor O. Ledenyov (2017). Investment in capital markets, Saarbrucken, Germany: LAP LAMBERT Academic Publishing. ISBN 978-3-330-05708-1.
Bibliografia
- ASTARITA, Rolando (2013): “La teoria del capital de Böhm Bawerk i la seua crítica”, Rolando Astarita, 25-08-2013; vore: http://rolandoastarita.wordpress.com/2013/08/25/la-teoria-del-capital-de-bohm-bawerk-i-el seu-critica/
- BÖHM-BAWERK von, Eugen (1884): Capital i interés. Vol. I: Història crítica de la teoria econòmica, Fondo de Cultura Econòmica, Mèxic D.F.; vore: http://oll.libertyfund.org/index.php?option=com_staticxt&staticfile=show.php%3Ftitle=284 [1] archivat en Wayback Machine.
- BÖHM-BAWERK von, Eugen (1889): Capital i interés. Vol. II: Teoria positiva del capital, Editorial Aosta, Madrit; vore: http://oll.libertyfund.org/index.php?option=com_staticxt&staticfile=show.php%3Ftitle=283 [2] archivat en Wayback Machine.
- BÖHM-BAWERK von, Eugen (1896): La conclusió del sistema marxiano, Unió Editorial, Madrit; vore: http://www.marxists.org/subject/economy/authors/bohm/index.htm
- CALIGARIS, Gastón i FITZIMONS, Alejandro (2012), comp.: Relacions econòmiques i polítiques. Aportes per a l'estudi de la seua unitat en l'obra de Karl Marx, Proyecte UBACyT 2010-2012, Facultat de Ciències Econòmiques, Universitat de Buenos Aires; vore: http://www.libreroonline.com/argentina/libros/347053/gaston-caligaris-alejandro-fitzsimons/relacions-economicas-i-politicas-aportes-per a-el-estudi-de-la seua-unitat-en-base-en-la-obra-de-ka.html
- DE SOTO, Hernando (2000): El misteri del capital, Suramericana, Buenos Aires; vore: http://web.archive.org/web/http://www.ild.org.pe/en/publications/books/the-mystery-of-capital/all-editions
- EKELUND, Robert B. Jr. i HÉBERT, Robert F. (2005): Història de la teoria econòmica i del seu método, McGraw-Hill, D.F.; vore: http://bajalibrosdeeconomia.blogspot.com.ar/2011/03/ekelund-i-hebert-història-de-la-teoria.html
- HAYEK von, Friedrich A. (1931): Preus i producció, Unió Editorial, Madrit; vore: http://mises.org/books/hayekcollection.pdf
- HAYEK von, Friedrich A. (1941): La teoria pura del capital, Aguilar, Madrit; vore: http://mises.org/books/puretheory.pdf
- HICKS, John (1973): Capital i temps, Fondo de Cultura Econòmica, D.F; vore: http://www.oxfordscholarship.com/view/10.1093/0198772866.001.0001/acprof-9780198772866 i http://oll.libertyfund.org/?option=com_staticxt&staticfile=show.php%3Ftitle=97&chapter=3303&layout=html
- MARX, Karl (1867): El capital. Crítica de l'economia política, Tom I, Vol. 1, Sigle XXI editors, Mèxic D.F.; vore: http://www.ucm.es/info/bas/es/marx-eng/capital1/
- MARX, Karl (1857): Grundrisse. Elements fonamentals per a la crítica de l'economia política; Tom I, Sigle XXI editors, Mèxic D.F.; vore: http://www.marxists.org/archive/marx/works/1857/grundrisse/index.htm
- MARX, Karl (1848): Manifest del Partit Comuniste; vore: http://www.marxists.org/espanol/m-i/1840s/48-manif.htm
- MARX, Karl (1844): Manuscrits econòmic-filosòfics; vore: http://www.marxists.org/archive/marx/works/1844/manuscripts/preface.htm
- RALLO, Juan Ramón (2014): “Una visió marginalista i subjetivista de les paradoxes del capital”, Juan Ramón Rallo, 24-02-2014; vore: https://web.archive.org/web/20140429075742/http://juanramonrallo.com/2014/02/una-vision-marginalista-i-subjetivista-de-les-paradoxes-del-capital/
- RAVIER, Adrián (2011): “Rethinking Capital-Based Macroeconomics”, The Quarterly Journal of Austrian Economics, Volume 14, Issue 3, Fall 2011, pp. 347-375; vore: http://mises.org/journals/qjae/pdf/qjae14_3_4.pdf
- ROBINSON, Joan (1954): “The Production Function and the Theory of Capital”, The Review of Economic Studies, Volume 21, Issue 2, 1953-1954, pp. 81-106; Vore: http://theme.univ-paris1.fr/M1/hpe/HPEM1-TD4.pdf
- STAROSTA, Guido i KICILLOF, Axel (2007): “On Materiality and Social Form: A Political Critique of Rubin’s Value-Form Theory”, Historical Materialism, Vol. 15, Issue 3, 2007, ISSN 1465-4466, pp. 9-43; vore: http://booksandjournals.brillonline.com/content/10.1163/156920607x225852 i http://csetranspennine.files.wordpress.com/2008/10/starosta-kicillof-published.pdf.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Capital (economía)» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.