Classe social

Erro al crear miniatura:

Classe social

Erro al crear miniatura:

Classes socials d'Espanya en la mostra del 2010.

La classe social és una forma d'estratificació social en la que un grup d'individus compartix característiques socioeconòmiques comunes que els vinculen entre sí, ya siga per la seua funció productiva, el seu nivell de poder adquisitiu o la seua posició dins d'una burocràcia o organisació. Estos vínculs poden generar interessos o objectius compartits que reforcen la solidaritat i l'identitat colectiva dins del grup. La societat de classes es caracterisa per una divisió jeràrquica basada principalment en les diferències d'ingressos, riquea i accés als recursos materials. Les classes socials no constituïxen grups tancats, per lo que els individus poden experimentar movilitat social, és dir, desplaçar-se d'una classe a una atra.

Este sistema d'estratificació està estretament relacionat en el modo de producció i va ser característic de les societats europees entre els sigles XVII i XIX. Posteriorment, es va estendre a la majoria de les societats del món, aixina com a les economies mercantils de la antiguetat.

Mapa conceptual sobre les distintes corrents de pensament sobre les classes socials / estrats socials

Característiques generals

L'adscripció a determinada classe d'un individu es determina bàsicament per criteris econòmics, a diferència de lo que succeïx en atres tipos d'estratificació social, basats en castas i estaments, a on el criteri bàsic d'adscripció en principi no és econòmic (encara que l'adscripció a un determinat grup puga comportar secundariamente condicionants econòmics).

1. Generalment, per al conjunt d'individus que configura una classe existixen uns interessos comuns, o una estratègia social maximizadora de la seua poder polític i benestar social. En certs casos, un cert número d'individus s'desentender dels interessos de la seua classe social.
2. Les condicions econòmiques que comporten l'adscripció a una o una atra classe generalment estan determinades pel naiximent i herència familiar. Aixina en la majoria de les societats els fills de les classes desfavorides a lo llarc de la seua vida seguiran formant part de les classes desfavorides, i els fills de les classes més acomodades tenen major provabilitat de ser part durant el restant de la seua vida de la classe acomodada.

El conjunt de les classes socials i les seues relacions formen un sistema de classes que és típic de les societats industrials modernes. En este tipo de societat basada en el mercat, es reconeix una major movilitat social que en atres sistemes d'estratificació social. És dir, tots els individus tenen la possibilitat d'escalar o ascendir en la seua posició social per la seua mèrit o un atre factor valuado en el mercat. La conseqüència és la ruptura en les organisacions estamentarias a on cada persona està ubicada segons la tradició en un estrat específic, normalment per a tota la vida. No obstant, pese a estes possibilitats d'ascens, el sistema de classes no qüestiona la desigualtat en sí mateixa i inclús tendix a erosionar els llaços de responsabilitat (que eren jurídics en les societats estamentals) entre distintes posicions socials que es troben reduïdes a ser oficis i professions i per això a la busca del benefici econòmic per a la subsistència. En països en vies de desenroll, moltes classes agràries patricias incorporen residus estamentals o l'emulen, develando un passat ethos jeràrquic, be siga frut d'un colonialisme tradicional absolutista que lo regimentara i possibilitara, com en Amèrica Llatina, o pel contrari un remanente de tradicions socials no eliminades per una colonisació modernizadora de cunye capitalista, com en el cas hindú en el que es conserva en certes llimitacions una societat de castes convivint en una economia capitalista. La classe social a la que pertany un individu determina les seues oportunitats, i es definix per aspectes que no es llimiten a la situació econòmica. També proveïxen al mateix de certes pautes de comportament habituals: els gusts, ellenguage i les opinions. Inclús les creències ètiques i religioses solen correspondre's en les d'un estatus social que devé d'una posició socioeconòmica compartida per similars hàbits de consum i certa vida en comuna. Un sistema de classes és per tant, una jerarquisació colectiva, a on el criteri de pertinença ho determina la relació de l'individu en l'activitat econòmica, i principalment, el seu lloc respecte dels mijos de producció i dita condició pot estar estretament correlacionada en l'herència familiar.

Classe social segons Karl Marx

Karl Marx

per a Karl Marx les classes socials poden entendre's de dos formes, siga com: 1) grups d'individus que es definixen per una mateixa categorisació de les seues formes de relacionar-se en els mijos materials de producció (particularment la forma d'obtenció de les seues rendes), o 2) una consciència de classe entesa com la creència en una comunitat d'interessos entre un tipo específic de relacions socioeconòmiques. Açò es desprén de la breu descripció que és freqüentment citada del 18 Brumario de Luis Bonaparte, en absència d'una exposició dedicada del tòpic en el restant de la seua obra:

Els llauradors parcelarios formen una massa immensa, els individus de la qual viuen en idèntica situació, pero sense que entre ells existixquen moltes relacions. El seu modo de producció els aïlla a uns d'uns atres, en lloc d'establir relacions mútues entre ells. Este aïllament és fomentat pels mals mijos de comunicació de França i per la pobrea dels llauradors. El seu camp de producció, la parcela, no admet en el seu cultiu divisió alguna del treball, ni aplicació alguna de la ciència; no admet, per tant, multiplicitat de desenroll, ni diversitat i talents, ni riquea de relacions socials. Cada família llauradora es basta, sobre poc més o menys, a sí mateixa, produïx directament ella mateixa la major part de lo que consumix i obté aixina els seus materials d'existència més be en intercanvi en la naturalea que en contacte en la societat. La parcela, ellaurador i la seua família; i al costat, una atra parcela, un atre llaurador i una atra família. Unes quantes unitats d'estes formen un llogaret, i unes quantes llogarets, un departament. Aixina es forma la gran massa de la nació francesa, per la simple suma d'unitats del mateix nom, al modo com, per eixemple, les creïlles d'un sac formen un sac de creïlles. En la mida en que millons de famílies viuen baix condicions econòmiques d'existència que les distinguixen pel seu modo de viure, pels seus interessos i per la seua cultura d'atres classes i les oponen a estes d'un modo hostil, aquells formen una classe. Por cuanto existix entre els llauradors parcelarios una articulació purament local i l'identitat dels seus interessos no engendra entre ells cap comunitat, cap unió nacional i cap organisació política, no formen una classe. Són, per tant, incapaços de fer valdre el seu interés de classe en el seu propi nom, ya siga per mig d'un parlament o per mig d'una Convenció. No poden representar-se, sino que tenen que ser representats. El seu representant té que aparéixer al mateix temps com el seu senyor, com una autoritat per damunt d'ells, com un poder illimitat de govern que els protegixca de les demés classes i els envie des de lo alt la pluja i el sol. Per tant, l'influència política dels llauradors parcelarios troba la seua última expressió en el fet de que el poder eixecutiu somet baix el seu mando a la societat.

La doctrina marxista intenta descobrir l'objectivitat de l'existència de les classes (classificacions) socialment rellevants a través de la formació d'interessos subjectius yuxtaposts i en contraposició a atres grups d'interessos compresos en forma similar. Les classes socials apareixen llavors com dualidades antagónicas en un context històric de conflicte l'eix central del qual és el materialisme històric. D'eixe enfrontament mediat per l'història sorgix la lluita de classes que és la manifestació mateixa del conflicte dels interessos materials dels individus en les relacions socials basades en l'explotació, engendrant noves classes dominants abans mentres el desenroll de les forces productives no siga suficient per a que l'història finalise en una classe treballadora subalterna capaç de reemplaçar a les classes dominants existents, i al mateix temps incapaç de transformar-se en dominant d'una atra per carir de ferramentes de producció pròpies (com seria el cas del proletariat modern), i aixina abolir tota forma d'explotació. En l'esquema marxiano, les classes socials estamentals de les societats precapitalistas podien trobar-se en conflicte mutu pero les classes dominades posseïen interessos en el mateix sent que estes eren a la seua volta estaments, en lo que les transformacions socials exigien un ulterior desenroll provocat per noves classes dominants:

En l'estament (i més encara en la tribu) açò apareix encara velat; i aixina, per eixemple, un noble seguix sent un noble i un plebeu un plebeu, independentment de les seues atres relacions, per ser aquella una qualitat inseparable de la seua personalitat. La diferència de l'individu personal sobre l'individu de classe, el caràcter fortuït de les condicions de vida per a l'individu, només es manifesten en l'aparició de la classe, que és, a la seua volta, un producte de la burguesia. La competència i la lluita d'uns individus en uns atres és la que engendra i desenrolla este caràcter fortuït en quant tal. Per això en l'imaginació, els individus, baix el poder de la burguesia, són més lliures que abans, perque les seues condicions de vida són, per a ells, alguna cosa purament fortuït; pero, en la realitat, són, naturalment, menys lliures, ya que es troben més supeditats a un poder material. La diferència en l'estament es manifesta, concretament, en l'antítesis de burguesia i proletariat. En aparéixer l'estament dels veïns de les ciutats, les corporacions, etc., front a la noblea rural, les seues condicions d'existència, la propietat mobiliaria i el treball artesanal, que existien ya d'un modo latent abans de la seua separació de l'associació feudal, varen aparéixer com alguna cosa positiu, que es feyen valdre front a la propietat immoble feudal, i esta era la raó de que tornaren a revestir en el seu modo, primerament, la forma feudal. És cert que els siervo de la gleba fugitius consideraven a la seua servitut anterior com alguna cosa fortuït en la seua personalitat. Pero, en això no feyen sino lo mateix que fa tota classe que es llibera d'una trava, aparte de que ells, en obrar d'esta manera, no es lliberaven com a classe, sino aisladamente. Ademés, no s'eixien del marc del règim dels estaments, sino que formaven un estament nou i retenien en la seua nova situació el seu modo de treball anterior, i fins a ho desenrollaven, en lliberar-ho de traves que ya no corresponien al desenroll que havia alcançat.

Marx va destacar que, a diferència de totes les anteriors societats de l'història d'Occident en múltiples grups de classes antagónicas, en la moderna societat capitalista el subjecte social passa a ser el capital com a procés social, i el conflicte se simplifica en la formació interna a la societat civil de dos grans classes caracterisades que la seua "distribució" depén del seu rol econòmic: el proletariat i la burguesia. Esta última, per la seua funció social originària, dispondria físicament dels mijos de producció. Li seria propi a les classes burgueses el modo de producció denominat capitalisme i el seu respal teòric, el lliberalisme, comprés com el seu epifenómeno ideològic. El proletariat, com a classe oprimida capaç de superar a la burguesia, deuria unir-se contra esta per a trencar en la seua explotació. Sent la seua negació dialèctica i sense haver generat dins de sí noves classes opresoras o oprimides, es tornaria l'instrument de la negació de la societat en classes. La condició de la seua transformació en classe política seria la superació de les seues diferències geogràfiques i culturals ("¡Proletarios de tots els països, uniu-vos!" havia sentenciat en l'última pàgina del Manifest Comuniste) i el descobriment de la seua consciència de classe per a aixina superar la alienació.

El marxisme, en tant teoria i explicació causal de la realitat, ha aplegat a autointerpretarse com l'adequada ideologia futura de la classe proletaria. Este enfocament ha segut considerat una paradoxa d'autorreferencia per la quala mateixa noció marxiana de classe i de "ideologia de classe" es torna la reificació d'esta classe particular, noció que és a la seua volta partix de la doctrina i el criteri de la qual de verificació (l'èxit en el procés històric) és també partix de la mateixa. Atres corrents marxistes han entés el seu pensament sociològic com un criteri objectiu i universal d'anàlisis de la realitat testeado pel seu caràcter "progressiste" per al proletariat, o be en térmens polítics com a funcional a un programa d'acció d'un partit revolucionari que es presupon serà beneficiós per a esta classe.

A pesar de l'importància del concepte de classe per al moviment polític marxiste, molts autors destaquen com a sorprenent que el propi Marx mai donara una definició precisa de classe en cap dels seus escrits, a pesar de descriure moltes de les seues característiques. Estos, a partir de certes mencions en parágrafos clau, creuen possible deduir, en forma alternativa al marxisme clàssic, la noció que l'autor hauria tingut en ment: entre unes atres, que la posició social d'un individu no estaria simplement determinada pel tipo de font d'ingrés i per tant les classes socials serien més be entitats de tipo social i no merament econòmiques. Es recalca també el fet de que este haja distinguit clarament, a la manera hegeliana, entre classe social objectiva (Klasse an sich 'classe en sí') i classe social subjectiva (Klasse für sich 'classe per a sí'), i que, encara que el seu anàlisis primigeni era dicotòmic, els seus escrits posteriors consideren el desenroll d'estrats intermijos no explicables dins d'una relació binaria opresor-oprimit. Citen l'abrupta interrupció del manuscrit del tercer volum de El Capital, en el moment en que està responent a la pregunta ontològica «¿qué constituïx una classe?»; en el mateix la classe no apareix com rígidamente lligada a l'orige de l'ingrés o la posició en la divisió del treball:

Karl Marx ha utilisat moltes categorisació variables per a classificar les relacions de producció per la font d'ingrés, pero açò presupon que les condicions que les determinen com a classes preexistixen a la seua unitat política i a que puguen mancomunar-se en conflictes d'interessos subjetivamente considerats. En lo que no és el conflicte el que genera o dona orige a la distinció de classe en la que basen la seua unitat, sino que és el que "descobrix" aquelles categories de relacions de producció que són significatives per a delimitar les contraposició d'interessos solidaris entre sí. D'esta forma, el conflicte espontàneu no determina pero revela l'extensió mínima que subdivide a les diferents classes socials en possible relació d'explotació:

D'una part, els diferents individus només formen una classe en quant es veuen obligats a sostindre una lluita comuna contra una atra classe, puix d'un atre modo ells mateixos s'enfronten els uns en els atres, hostilmente, en el pla de la competència. I, d'una atra part, la classe se substantiva, a la seua volta, front als individus que la formen, de tal modo que estos es troben ya en les seues condicions de vida predestinades; es troben en que la classe els assigna la seua posició en la vida i, en això, la trayectòria del seu desenroll personal; es veuen absorbits per ella.

Respecte a la lluita de classes, segons Marx el seu desenroll final salamente s'alcançarà quan el conflicte entre les classes requerixca que estes deixen d'existir i es depenga d'una transició a un modo de producció no edificat sobre estes. Dita visió del conflicte social com generat per les classes socials, i l'enteniment de les classes socials com a part d'una estructura vinculada per relacions de producció, era per al propi Marx el seu principal aporte al desafiu epistemològic de les ciències socials:

Per lo que a mi es referix, no em cap el mèrit d'haver descobert l'existència de les classes en la societat moderna ni la lluita entre elles. Molt abans que yo, alguns historiadors burguesos havien expost ya el desenroll històric d'esta lluita de classes i alguns economistes burguesos l'anatomia econòmica d'estes. Lo que yo he aportat de nou ha segut demostrar: 1) que l'existència de les classes només va unida a determinades fases històriques de desenroll de la producció; 2) que la lluita de classes conduïx, necessàriament, a la dictadura del proletariat; 3) que esta mateixa dictadura no és de per sí més que el trànsit cap a l'abolició de totes les classes i cap a una societat sense classes...

L'aproximació marxista-leninista a una definició de classe

Segons el marxisme-leninisme, la Revolució russa de 1917 és un primer eixemple de societats edificades políticament per classes obreres

Per al marxisme posterior, les classes socials van associades a l'existència de contradiccions i la lluita de classes: estes no existixen primer, com a tals, per a entrar despuix en la lluita de classes, lo que faria supondre que existixen classes sense lluita de classes. Les classes socials cobrixen com a pràctiques de classe permanents també la lluita de classes, i no es donen sino en la seua oposició. Lenin va esbossar en forma més precisa i completa una definició marxista de classe social, intentant explicar el presupost original d'oposició entre classes pero sense insistir sobre el seu número ni del seu caràcter de polarisació dual:

Un dels aspectes fonamentals del concepte marxiste-leninista de les classes seria que estes no existixen aïllades, sino com a part d'un sistema de classes. Les classes socials solament existixen unes en relació en unes atres. Lo que definix i distinguix a les diverses classes són les relacions específiques que s'establixen entre elles. Una classe social solament pot existir en funció d'una atra. Les relacions entre les distintes classes poden ser de diversa índole, pero entre elles destaquen les que podem considerar com a relacions fonamentals o estructurals. Estes estan determinades pels interessos objectius que tenen les classes, com a resultat de les posicions específiques que ocupen en el procés productiu, com a resultat de la situació específica que té cada una d'elles sobre els mijos de producció. Estes posicions diferencials, que segons Lenin permet que una classe social s'apropie el treball d'una atra, determinen que els interessos objectius de les classes no solament siguen distints sino contraris i oposts. D'acort aleninisme, la praxis del proletariat en intentar superar la seua condició com a grup explotat duria a dos etapes finals en l'evolució històrica de les formes de producció occidentals (a diferència de l'històricament invariado modo de producció asiàtic). Les etapes primera i final del comunisme com a modo de producció són diferenciades pel marxisme-leninisme doctrinario, de manera relativament similar a la categorisació de Durkheim, com dos organisacions socials diferents més que com una transició permanent:

• Socialisme: Persistència de les classes socials no posseïdores de mijos de producció i representació política de la seua consciència per mig d'un partit polític. Propietat pública de la producció provisionalment en mans del Estat. Distribució per funció.
• Comunisme: Abolició de la divisió social del treball i del diners. Colectivisació de la societat civil. Dissolució de qualsevol forma de classe i absorció en una "comunitat de productors" de l'economia colectiva de l'Estat. Distribució per necessitat.

Desenrolls ulteriors del concepte

Si ben el triumfo de l'acció política marxista no va provar la tesis del materialisme històric sobre la validea de la pròpia doctrina, i l'estratègia leninista es va materialisar sense complir les expectatives que es tenien d'ella, la seua dialèctica va provocar un gir total en la política i l'història moderna. L'específica aplicabilidad de la teoria de Marx a l'orde capitaliste s'explicaria, segons el marxiste Karl Reitter, en els següents térmens:

El resultat de la relació de classes és acumulable a voluntat en forma monetària i susceptible ademés de ser reutilisat en un atre moment i un atre lloc al objeto de reproduir-se una atra volta. Totes les demés relacions són diferents: cap d'elles mostra eixa particularitat. El fet de que eixa particularitat poguera desenrollar-se històricament s'explica pel desplegament de lo socioeconòmic mentres que esfera intractable. De nou, la descomposició del feudalisme, la separació de l'esfera de l'Estat polític respecte a la societat va permetre tematizar l'economia com una relació social. En sentit estricte, només pot parlar-se d'economia dins del modo de producció capitalista. Tal i com Polanyi ha posat de manifest, en les societats precapitalistas lo econòmic es presenta estructural i inextricablemente vinculat a referències polítiques, morals, senyorials i culturals. Per eixemple, un anàlisis de la dinàmica econòmica en la seua forma pura, tal i com el que Marx va portar a terme en el cas del modo de producció capitalista, no és possible en absolut per a una economia de l'antiguetat. Aixina, puix, hi ha motius per a pensar que els conceptes de classe i de modo de producció només poden aplicar-se en sentit categòric al capitalisme.

Les transformacions socials en iniciar el XX varen dur a que aparegueren nous aportes, entre ells els que varen ser realisats per Weber i Durkheim.

Classe social segons Max Weber

Erro al crear miniatura:

Max Weber

Max Weber va contribuir a atendre la complejisació social d'occident en el XX (aparició de capes miges, burocràcia, etc) i comprendre des d'una llògica de la acció social i la racionalitat. És un error vore a Weber com Marx (com la sociologia funcionalista ho va fer creure des de Talcott Parsons) encara sent este lliberal i propenc al món religiós. La distància posada per este es va desenrollar com a resposta a l'enfocament més reduccionista del marc metodològic hegeliano de Marx (primacia del factor material econòmic-tecnològic per a explicar el capitalisme i atres formes socioeconòmiques com a necessitats històriques evolutives) alguna cosa que Weber tracta de refutar a través de la seua tesis sobre l'ètica protestant i la qüestió d'un marc cultural impossible d'explicar superestructuralmente, i principalment per mig de la seua idea de la comprensió (verstehen) de l'acció social. El seu marc conceptual deu rastrejar-se en les cosmovisió nietzscheana i freudiana, des d'a on Weber concilia el individualisme metodològic no atomista en l'estudi holista de les estructures socials i culturals:

En la seua obra L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme presentaria la tesis pluricausal segons la qual si be pot existir una evolució pròpia per a la societat (Comte), el pensament (Hegel) i la tecnologia (Marx), cap és infraestructura determinant per a l'atra, aixina com també cada una d'estes pot descriure en el camí del seu desenroll trayectes diferents tant per sí mateixa com per influència de les atres. Weber va descobrir cóm l'actitut d'austeritat i negació de l'oci (negoci) en funció delucre del capital que sistematisara Benjamin Franklin es va generalisar només com derivat del ascetisme intramundano propi de les principals variants de l'ètica calvinista, i cóm esta va ser condició necessària (encara que no suficient) d'existència de la modernitat burguesa en Occident:

El fet que exigix explicació històrica és est: en el centre més altament capitaliste de la seua época, la Florencia dels sigles XIV i XV, mercat de diners i capital de tots els grans poders polítics, esta actitut era considerada èticament injustificable o, quant més, tolerable; mentres que en el sigle XVIII, en les lluntanes poblacions pequeñoburguesas de Pennsilvània, a on els negocis amenaçaven reduir-se al trueque per mera falta de diners, a on a penes hi havia signes d'una gran empresa, a on solament s'esbossaven els començos d'un règim bancari, es vea en ella l'essència de la conducta moral, imposta inclús en nom del deure. Parlar ací d'un reflex de les condicions materials en la superestructura ideal seria flagrant borinotada. ¿Quina constelació d'idees explicaria el tipo d'activitat dirigida en apariència cap al pur lucre, com una vocació per la qual'individu se sentira èticament obligat? Puix esta va ser l'idea que va donar justificació i fonament ètic a la modalitat del nou empresari.

Respecte a la teoria de l'acció social, l'individualisme metodològic weberiano contrasta en el colectivisme metodològic de la visió marxista de la societat, que partix de suma dialèctica de "relacions" socioeconòmiques similars que conformen dualidades de classes contrapostes i que després conformen la vida individual a on s'expressen realment, aixina com s'opon al colectivisme metodològic i al mateix temps ontològic durkheimiano, en el quala societat en quant organisació té existència autònoma com una totalitat orgànica social-moral en procés intern de transformació, o be les seues parts (classes o unes atres) poden conéixer en bloc i actuar conscientment segons un interés colectiu i/o social sense la participació comunitària en dit interés dels seus membres individuals:

Per lo tant, tota classe pot ser la protagonista de qualsevol possible "acció de classe" en innumerables formes, pero no de modo necessari, ni tampoc constituïx cap comunitat, i es dona lloc a greus equívocs quan, des del punt de vista conceptual, és equiparada a les comunitats. I la circumstància de que els hòmens pertanyents a la mateixa classe reaccionen habitualment front a situacions tan evidents com són les econòmiques per mig d'una acció de masses segons els interessos més adequats al seu terme mig –un fet tan important com a elemental per a la comprensió dels fenomens històrics–, és alguna cosa que no justifica en modo algun l'ocupació pseudocientífica dels conceptes de "classe" i de "interés de classe" tan usual en els nostres dies i que ha trobat la seua expressió clàssica en la següent afirmació d'un talentós escritor: l'individu pot equivocar-se pel que fa als seus interessos, pero la "classe" és "infalible" en lo que toca als seus.

Weber distinguix entre classes socials, grups d'estatus i partits polítics, estrats distints que corresponen respectivament als órdens econòmic, social i polític.

• Les classes socials es definixen per la relació econòmicament determinable entre els seus membres i el mercat. Estes són solament una de les formes de l'estratificació social, atenent a les condicions de vida material, i no constituïxen un grup conscient de la seua pròpia unitat més allà de certes condicions sense necessària comunitat d'interessos.
• Els grups d'estatus es distinguixen pel seu modo de consum i per les seues pràctiques socials diferenciades que depenen al mateix temps d'elements objectius (els que despuix Pierre Bourdieu cridaria capital social) i d'uns atres purament subjectius com la reputació (l'honor, el prestigi, etc.)
• Els partits polítics poden accedir al poder estatal i alterar en mandats concrets les regles abstractes de la societat, utilisant la seua influència per a obtindre beneficis ideals o materials per als seus membres, els quals unifiquen en forma institucional interessos i estatus socials comuns preexistentes a l'Estat o generats des d'ell. El context històric presenta l'arribada d'una classe mija ya enfortida despuix de l'experiència del fordisme i que se sumaria com un actor de pes entre el proletariat i la burguesia, encara que en la salvetat de ser un estat de trànsit permanent. La complejisació d'este procés, va traspassar la seua càrrega teòrica a la sociologia contemporànea (des de mediats dels anys setanta) la que es va fer càrrec d'este problema en un context de crisis de la societat moderna-industrial tal com s'havia conegut històricament.

La visió weberiana de la lluita de classes

A diferència de l'enfocament basat en la mera relació entre propietat i forma d'ingrés, el pensament sociològic weberiano resalta el poder de disposició sobre bens i servicis, aixina com en els modos en que eixa disposició s'aplica a l'obtenció de rendes i ingressos, per lo que utilisa la posició econòmica en l'intercanvi combinada en la posició social en la producció, completant aixina la demarcació de classe que Marx no havia pogut terminar apelant solament a l'últim criteri.

Dins de la definició de classe social en sentit ampli, Weber distinguix entre diferents criteris de classificació pels quals existixen múltiples tipos de classes que es yuxtaponen entre sí en un mateix individu:

• classes "propietàries" (es definixen per la provabilitat de proveir-se de bens, obtindre una posició externa a la seua font d'ingressos i un destí personal)
• classes "lucratives" (demarcades pel valor que adquirixen en el mercat els bens i servicis que proveïxen)
• classes "socials" en sentit estricte (reunixen les traces anteriors pero per la seua ocurrència típica a lo llarc de les generacions és la més pareguda a un "estament")

Com s'advertix, la classificació reserva el calificatiu de “social” per a aquells grups que ocupen un lloc en l'escala que no varia en el temps o les alteracions del qual són mínimes. Això supon que la propietat és de per sí mudable puix la seua conservació no està assegurada per a sempre. A la seua volta, es pot formar part de la classe lucrativa, pero a condición de que els bens i servicis mantinguen el seu valor en el mercat; de lo contrari, la pertinença a eixe colectiu se suspén. No obstant, el proletariat (especialment el de l'indústria mecanisada), la chicoteta burguesia i la intelligentsia sense propietat, constituïxen classes socials en el sentit específic del terme, ya que els seus interessos tendixen a homogeneizarse. No obstant, d'això no deriva la lluita de classes: en opinió de Weber, l'història demostra que els qui posseïxen propietat poden molt ben aliar-se en els sectors menys privilegiats. La contradicció de classes tendix a efectivizarse quan la propietat s'enfronta al desclasamiento, quan les acreencias s'oponen als deutes, situacions que poden conduir a verdaderes lluites revolucionàries.

No obstant estos conflictes i pugnes, per la seua mateixa naturalea, no reflectixen una contrarietat qualitativa i intrínseca entre classes socials que, com en el marxisme, les dega definir per "contraposició"; per tant no necessiten resoldre's per mig de la transformació del sistema econòmic o de l'orde social, sino per mig de canvis en l'accés a un tipo de propietat o a una diferent distribució de la mateixa:

La distinció entre classes propietàries i lucratives es basa en la fusió de dos criteris: el tipo de propietat que s'ampra com a mig de pagament, i la classe de servicis que poden oferir-se en el mercat. La seua utilisació conjunta bosqueja una concepció pluralista de les classes en la quala propietat que rendix beneficis en el mercat és altament variable, ademés de produir i reproduir numerosos i diversos interessos dins de la classe dominant. Un atre tant succeïx en els carents de propietat, perque les calificacions negociables que posseïxen poden molt ben donar lloc a interessos contraposts.

L'émfasis en les categories de la sociologia clàssica

Respecte a la qüestió del poder, Weber implica en gran partix un acostament major a Tocqueville que a Marx (llevat en els seus estudis sobre el bonapartisme), ya que resalta que el poder, no importa si se somet a algú més, sempre residix en última instància en els grups polítics. La diferenciació entre tipos de grups socials rellevants inclou a fenomens no necessàriament inclosos en el poder polític i remet al posterior intent de Ferdinand Tönnies de retornar a distincions més realistes i clàssiques entre "classe" (en la quala pertinença es descobrix a posteriori en una situació de tipo econòmica) i "estament" (en el quala pertinença és condició a priori, independent del rol econòmic, sobre la base d'una categoria cultural de la comunitat que l'accepta); per açò les primeres són un fenomen societari i mercantil propi de la modernitat, i les últimes un fenomen comunitari tradicional i religiós. Com a fenomen social, els estaments varen tindre major rellevància que les classes socials en el comunitari Occident medieval, en gran part gràcies a les seues hibridados criteris de pertinença familiar: els hereditaris feudals i d'auto-elecció clericals. Els estaments són a la seua volta distinguits de les "castes", fenomen propi de certs països d'orient, com el case hindú, les ètnia endogàmiques del qual es tornen formacions socials superpostes pero que, no obstant, casi no tenen oberta relació entre sí ni en el restant de la societat, l'unitat de la qual es preserva per mig de sistemes econòmics asiàtics, pseudo-feudals, i centralisats, un fenomen que Marx hi havia objetivado com "modo de producció asiàtic". La distinció entre classe, casta i estament és, per tant, clau en Weber:

Aun cuando en determinades situacions Weber utilisa el model dicotòmic, el seu anàlisis procedix per mig de la diferenciació entre classes, estaments i partits, recurs que utilisa per a destacar el procés de divisió del poder en la comunitat. La distribució a la que aludix considera no només el poder econòmic sino també el que ambiciona prestigi i honor social i el que lluita per l'obtenció de poder polític. En virtut dels interessos de mercat, la classe existix objectivament encara que els individus no siguen conscients d'això: és una “classe en sí” que no funda directa i immediatament llaços ni consciència. Els estaments, en canvi, agrupen a les persones en térmens de la possessió –o de la pretensió de posseir-els– de privilegis positius o negatius en la consideració social. La tinença de diners o la condició d'empresari no constituïxen calificacions estamentals, pese a que poden provocar-les. Inversamente, la seua carència tampoc és una descalificació estamental, pese a que pot produir-la. En síntesis, la societat estamental es rig per convencions lligades a l'estil de vida i al consum, mentres la societat clasista florix sobre l'economia de mercat. Aixina com els estaments creen comunitats subjectives en les que els individus es reconeixen por cuanto formen círculs que tendixen a l'aïllament, aixina les classes instituïxen societats l'objectivitat de les quals transcendix a les persones individuals i s'organisen segons les relacions de producció i d'adquisició. Les classes no són comunitats o classes “per a sí”, pero constituïxen bases possibles i freqüents d'una acció comunitària.

Classe social en la sociologia contemporànea

Bill Gates, fundador de Microsoft, representant simbòlic del empresariado com a classe social o classe corporativa indispensable front al rol capitalista o al gerencial o classe business.

La nova complejisació de la societat des de fins del XX fins a el XXI va ser provocant trobades entre les postures actualisades de Weber i Marx (neoweberianos i neomarxistas) encara que, per un atre costat, continuava la producció teòrica més ortodoxa del marxisme.

Talcott Parsons, major exponent de l'estructural-funcionalisme, considera de gran rellevància el concepte de classe social desenrollat per Karl Marx, encara que critica el conflicte inmanente present en ell. Per al sociòlec nortamericà les classes socials són, primordialmente, estructures familiars i de parentesc relacionades fortament en l'economia en un context social jeràrquic. A contracorrent de Marx i Weber, Parsons afirma que la classe social és un estadi transitori cap a l'estratificació. Esta última, l'entén com un universal evolutiu, sent estos estructures complexes que permeten un aument substancial de les capacitats adaptatives d'un sistema. Aixina, per al Parsons primerenc l'estratificació s'associa a nivell individual en el parentesc, qualitats personals, guanys, possessions, autoritat i poder, mentres que per al segon, centrat en el model AGIL, es pot observar en térmens institucionals en l'economia, la política, el dret i la cultura.

Niklas Luhmann, com en atres casos, s'alluntarà de les idees parsonianas en lo que al concepte de classe social es referix. El sociòlec alemà, en situar a la diferenciació funcional com a forma de diferenciació de la societat moderna, considera a l'estratificació –i les seues formes associades de desigualtat– com a estadis evolutius previs junt a la segmentación i la diferència entre centre/perifèria. Aixina i tot, identifica una "societat funcionalmente diferenciada en estructura de classes" en el trànsit cap a la diferenciació funcional. En este trànsit la desigualtat no és tematizada baix l'estrat superior en térmens interaccionals, sino per mig de mecanismes sistémicos, siguen estos diners, carrera i prominència. Usant dits mijos s'articularien la classe econòmica, la classe organizacional, i la classe prominent. Luhmann sosté, ademés, que la reproducció d'estes classes es realisa segons el pagament (classe econòmica), les decisions (classe organizacional) i en les mencions en mijos massius (classe prominent). Entre alguns sistémicos que han treballat el problema de la desigualtat social, problematizando l'us del concepte de classe social, es pot nomenar a Hugo Cadenes, Fernando Roures i Rudolf Stichweh.

Convergixen neomarxistas i neoweberianos en la complejisació contemporànea de les classes socials, i en la constatació de fets com la desigualtat social creixent i el caos teòric produït en la transformació del treball. Entre els teòrics destacats de l'anàlisis de classe contemporàneu estan Goldthorpe, Erik Olin Wright, Erikson i Ralf Dahrendorf.

Vore també

• Burguesia
• Proletariat
• Capitalisme
• Comunisme
• Classe baixa
• Classe mija
• Classe alta
• Classe obrera
• Estratificació social
• Estructura social
• Lluita de classes
• Movilitat social

Referències

Bibliografia recomanada

• Bendix, Reinhard & Lipset, Seymour Martin. Class, Status and Power. A Reader in Social Stratification. Illinois: The Free Press. 1953.
• Bourdieu, Pierre. La distinció. Madrit: Taurus. 1984.
• Crompton, Rosemary. Classe i Estratificació. Una introducció als debats actuals. Madrit: Tecnos. 1994.
• Goldthorpe, J. et. al. Social Mobility and Class Structure in Modern Britain. Second Edition. Oxford: Clarendon Press. 1987.
• Erikson, R. & Goldthorpe, J. The Constant Flux: A Study of Class Mobility in Industrial Societies. Oxford: Clarendon Press. 1993.
• Marx, Karl. Elements fonamentals per a la crítica de l'economia política (Grundrisse), I-III. Sigle XXI.
• Marx, Karl. Les lluites de classes en França. Buenos Aires: Claritat. (1850) 2007
• Marx, Karl & Engels, Friedrich. Manifest del Partit Comuniste. Moscou: Editorial de Lliteratura Política de l'Estat. (1848) 1955.
• Marx, Karl. Manuscrits econòmic-filosòfics. Buenos Aires: Colihue.
• Parsons, Talcott. El sistema social. Madrit: Aliança Editorial.
• Weber, Max. Economia i societat. Esbós de sociologia comprensiva. Mèxic: Fondo de Cultura Econòmica. (1922) 1964.
• Weber, Max. Ensajos de sociologia contemporànea. Barcelona: Edicions Martínez Roca. (1946) 1972.
• Weber, Max. Història econòmica general. Mèxic: Fondo de Cultura Econòmica. (1923, 1924) 1942.
• Weber, Max. L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme. Madrit: Aliança Editorial. 2001.
• Wright, Erik Olin. Classe, crisis i estat. Madrit: Sigle XXI d'Espanya. 1983.
• Wright, Erik Olin. "Reflexionant, una volta més, sobre el concepte d'estructura de classes". Revista Zona Oberta, N.º 59-60. Madrit. 1992.

Enllaços externs

• Notes per a una història del concepte de classe
• Classe social i estil de vida
• La filosofia de Marx i el materialisme històric
• La visió weberiana del conflicte social
• Introducció a Max Weber
• Talcott Parsons
• Talcott Parsons: El sistema social