Talcott Parsons

Talcott Parsons

Talcott Parsons (Colorat Springs, 13 de decembre de 1902 - Munich, Alemània occidental, 8 de maig de 1979) va ser un sociòlec nortamericana de la tradició clàssica de la sociologia, conegut per la seua teoria de l'acció social i el seu enfocament estructural-funcionalista.

La teoria de l'acció social de Parsons va ser la primera teoria de sistemes socials desenrollada en Estats Units en un caràcter ampli, sistemàtic i generalizable.Una de les principals contribucions de Parsons a la sociologia en el món anglófono varen ser les seues traduccions de les obres de Max Weber i els seus anàlisis dels treballs de Weber, Émile Durkheim i Vilfredo Pareto. El treball d'estos autors va influenciar fortament l'obra de Parsons i va ser la base de la seua teoria de l'acció social, en la qual va vore l'acció voluntarística des de la perspectiva dels valors culturals i les estructures socials que constriñen les eleccions, determinant en últim terme totes les accions socials, en oposició a l'idea de que les accions estan determinades en base en processos sicològics interns.

Encara que Parsons és generalment considerat un estructural-funcionalista, cap al final de la seua carrera en 1975 va publicar un artícul en el que declara que els térmens "funcional" i "estructural-funcionalista" eren formes inapropiades de descriure el caràcter de la seua teoria.

A inicis de la década de 1970, una nova generació de sociòlecs va criticar les teories de Parsons, veent-les com socialment conservadores i en una prosa innecessàriament complexa.Des de llavors, la disciplina ha posat menys émfasis en les seues teories en comparació a l'auge de la seua popularitat en Estats Units entre les décades de 1940 i 1970. A pesar d'açò, existix un resorgiment de l'interés en les seues idees.

Biografia

Talcott Parsons va nàixer el 13 de decembre de 1902 en Colorat Springs. Va ser el fill d'Edward Smith Parsons (1863-1943) i Mary Augusta Ingersoll (1863-1949). El seu pare va assistir al Yale Divinity School i va ser ordenat com a ministre congregacionalista, servint primer com a ministre d'una comunitat pionera en Greeley. Al moment del naiximent de Talcott Parsons, el seu pare era professor d'anglés i vicepresident en el Colorat College.

Durant el seu periodo de ministre congregacionalista, Edward Parsons era propenc a la teologia de Jonathan Edwards, de la mateixa manera que el seu fill Talcott, i empatizaba en el evangelio social a l'hora que mostrava oposició cap al socialisme, al com considerava instaurador d'una falsa veritat.

Estudis universitaris

Parsons va començar estudiant biologia, sociologia i filosofia en el Amherst College, rebent el seu grau de Bachelor of Arts en 1924. El Amherst College va ser una institució a la que va assistir la família Parsons per tradició: el pare i el tio de Talcott varen assistir a ell, aixina com el seu germà major Charles Edward Parsons. Inicialment, Talcott Parsons estava atret per la carrera de medicina, inspirat en el seu germà major, lo que ho va dur a estudiar extensament biologia i a passar un estiu treballant en la Institució Oceanogràfica de Woods Hole.

Els professors de biologia de Parsons en el Amherst College varen ser Otto Glaser i Henry Plough. Parsons també es va tornar un dels estudiants més destacats en l'institució. Va prendre classes en Walton Hamilton i el filòsof Clarence Edwin Ayres, abdós coneguts com "economistes institucionals", els qui li varen mostrar les obres de Thorstein Veblen, John Dewey, William Graham Sumner, entre uns atres. Parsons va prendre també un curs en George Brown sobre la filosofia d'Immanuel Kant, aixina com un sobre la filosofia moderna alemana en Otto Manthey-Zorn, qui era un destacat intérpret de Kant. Parsons va mostrar tempranamente un gran interés per la filosofia, la qual cosa provablement era una reminiscència del gran interés del seu pare per la teologia en la tradició en la qual va ser socialisat, posició que contrastava en la perspectiva dels professors de Talcott Parsons.

S'han rescatat dos ensajos finals que Parsons va escriure com a estudiant de Clarence Ayres en la classe de Filosofia III en el Amherst College, els quals han segut referits com els Amherst Papers i han resultat de gran interés per als estudiosos de Parsons. El primer va ser escrit el 19 de decembre de 1922 i es titula The Theory of Human Behavior in its Individual and Social Aspects (La teoria del comportament humà en els seus aspectes individuals i socials). El segon ensaig final va ser escrit el 27 de març de 1923 i es titula A Behavioristic Conception of the Nature of Morals (Una concepció conductista de la naturalea de la moral). Els ensajos revelen en part el primerenc interés de Parsons per les qüestions sobre l'evolució social. Els Amherst Papers també revelen que Parsons no estava d'acort en els seus professors institucionalistas, ya que sostenia que el desenroll tecnològic i el progrés moral eren dos processos empírics estructuralment independents.

Després del seu estadía en el Amherst College, va estudiar en la London School of Economics (LSE) per un any, a on va ser expost al treball de R. H. Tawney, Bronislaw Malinowski i Leonard Trelawny Hobhouse. Durant el seu pas per la LSE va fer amistat en Edward Evan Evans-Pritchard, Meyer Fortes i Raymond Firth (els qui varen participar en el seminari de Malinowski), i va tindre una forta amistat personal en Arthur Burns i Eveline Burns.

Mentres va estudiar en la LSE, va conéixer a una jove nortamericana en els quartos comuns d'estudiants, el nom dels quals era Helen Bancroft Walker i en qui es casaria el 30 d'abril de 1927. La parella va tindre tres fills: Anne, Charles i Susan, i finalment quatre nets. El pare d'Helen va nàixer en Canadà, pero es va mudar a l'àrea de Boston i es va tornar un ciutadà nortamericà.

Parsons va anar després a la Universitat de Heidelberg, a on va rebre el seu doctorat en sociologia i economia en 1927. Durant el seu estadía en esta universitat, va treballar en Alfred Weber (germà de Max Weber), Edgar Salin (qui era el seu tutor de dissertació), Emil Lederer i Karl Mannheim. Ademés, va realisar un examen sobre la Crítica de la raó pura de Kant en el filòsof Karl Jaspers. Parsons també va ser examinat en esta universitat per Willy Andreas sobre la Revolució Francesa. La tesis doctoral de Parsons va ser escrita baix el títul The Concept of Capitalism in the Recent German Literature (El concepte del capitalisme en la recent lliteratura alemana) i es va enfocar en el treball de Werner Sombart i Max Weber. Resulta clar de la seua discussió el rebuig a les visions cuasi idealísticas de Sombart i la adherencia als intents de Weber per conseguir un equilibri entre historicismo i idealisme, aixina com a una aproximació neokantiana.

El descobriment més crucial per a Parsons en Heidelberg va ser la seua trobada en l'obra de Max Weber, a qui mai havia escoltat abans d'aplegar a Alemània. Weber es va tornar tremendament important per a Parsons puix, considerant la seua criança en un pare lliberal pero fortament religiós, la qüestió del rol de la cultura i la religió en els processos bàsics de l'història mundial es va tornar un persistent enigma per a ell. En este sentit, Weber va ser el primer acadèmic que realment li va proveir a Parsons una convincent resposta teòrica a esta qüestió, raó per la qual Parsons va estar absorto fonda i extensament en la llectura de l'obra de Weber.

Parsons va decidir llavors traduir l'obra de Weber a l'anglés, acostant-se a Marianne Weber, l'esposa de Max Weber, en este propòsit. Durant el seu estadía en Heidelberg, Parsons va ser invitat per Marianne Weber a "berenes sociològiques", les quals eren reunions d'estudi grupal que Marianne tenia en la biblioteca de l'antic apartament d'ella i Max Weber. Un dels acadèmics que Parsons va conéixer en Heidelberg que compartia el seu entusiasme per Weber va ser Alexander von Schelting. Posteriorment, Parsons va escriure una resenya en el llibre de Von Schelting sobre Weber. En general, Parsons va llegir extensivamente lliteratura sobre religió, especialment obres enfocades en la sociologia de la religió. Un acadèmic que es va tornar especialment important per a Parsons a este respecto va ser Ernst Troeltsch. Parsons també va llegir àmpliament sobre el tòpic del calvinismo, incloent les obres de Emile Doumerque, Eugéne Choisy i Henri Hauser.

Carrera acadèmica

En 1927, després d'un any ensenyant en el Amherst College, Parsons va entrar a Harvard com a instructor en el Departament d'Economia , a on va seguir les lliçons de Frank William Taussig sobre Alfred Marshall i es va tornar amic de l'economiste i historiador Edwin Gai, qui fora el fundador de la Escola de Negocis d'Harvard. Parsons també es va tornar un propenc associat de Joseph Schumpeter i va seguir el seu curs en Economia General. Parsons va estar generalment en desacort en algunes de les tendències del Departament, que en eixos dies tenia una orientació altament tècnica i matemàtica, per lo que va buscar atres opcions en Harvard i va donar cursos en Ètica Social i Sociologia de la Religió. Encara que Parsons va entrar a Harvard a través del Departament d'Economia, mai va apuntar a tornar-se un economiste; totes les seues activitats i el seu interés intelectual bàsic ho varen impulsar cap a la sociologia, encara que no va existir un Departament de Sociologia en els primers anys que va estar en Harvard. No obstant, Harvard va estar en eixos anys treballant per a establir un i Parsons es va posicionar a sí mateixa de vàries formes escrivint i ensenyant, per lo que estava llest per a unir-se al Departament de Sociologia quan va ser finalment establit. Parsons mai va ser forçat a abandonar el Departament d'Economia, sino que la seua eixida va ser una decisió voluntària i delliberada.

La possibilitat d'establir-se en la sociologia va aplegar en 1930, quan el primer Departament de Sociologia va ser creat en Harvard per Pitirim Sorokin.  Sorokin havia aplegat a Estats Units en 1923 escapant de la Revolució Russa. Parsons es va tornar un dels dos instructors del recent creat departament, junt a Carl Joslyn, i va establir llaços propencs en el bioquímic i sociòlec Lawrence Joseph Henderson, qui va tindre interés personal per la carrera de Parsons en Harvard. Parsons també va formar part del grup d'estudi de Pareto, format pel mateix Henderson, en el qual varen participar alguns dels més importants intelectuals d'Harvard: Crane Brinton, George Casper Homans i Charles Curtis. A raïl de la llectura de Pareto, Parsons va escriure un artícul sobre la seua teoria i després va explicitar l'adopció del seu concepte de sistema social. Parsons també va fer estretes relacions en dos atres influenciales intelectuals, en els quals es va enviar correspondència per varis anys: l'economiste Frank Hyneman Knight i Chester Barnard, un dels empresaris més dinàmics d'Estats Units. Les relacions entre Parsons i Sorokin es varen tensar ràpidament, en part pel profunt disgust de Sorokin per la civilisació nortamericana, a la que considerava una cultura sensata en decadència. Els escrits de Sorokin es varen tornar progressivament anticientíficos en els seus últims anys, ampliant la seua brecha en el treball de Parsons i tornant en contra seua a una comunitat sociològica en Estats Units que s'estava tornant crecientemente positiviste. Inclús Sorokin va aplegar a menysprear totes les tendències sociològiques que diferien de les seues obres, aplegant en 1934 a ser un acadèmic prou impopular en Harvard.

Alguns dels estudiants als que va ensenyar Parsons en els primers anys del nou Departament de Sociologia varen ser Robin Williams Jr., Robert K. Merton, Kingsley Davis, Wilbert Moore, Edward Devereux, Logan Wilson, Nicholas Demereth, John Riley Jr. i Mathilda White Riley. Generacions posteriors d'estudiants varen incloure a Harry Johnson, Bernard Barber, Marion Levy i Jesse Richard Pitts. A demanat dels estudiants, Parsons va establir un menut i informal grup d'estudi que es reunia anualment. Cap al final de la carrera de Parsons, el teòric de sistemes Niklas Luhmann també va assistir a les seues classes.

En el periodo acadèmic 1939-1940, Parsons i Schumpeter varen dirigir un seminari informal de facultat en Harvard realisat en el Saló Emerson i que buscava discutir sobre el concepte de racionalitat. Entre els participants es trobaven Abram Bergson, Wassily Leontief, Gottfried Haberler i Paul Sweezy. Schumpeter va contribuir al seminari en el seu ensaig Rationality in Economics (Racionalitat en economia), mentres que Parsons ho va fer en el seu artícul The Role of Rationality in Social Action (El rol de la racionalitat en l'acció social). Schumpeter li va propondre a Parsons escriure i editar conjuntament un llibre sobre la racionalitat, pero el proyecte mai es va concretar.

Front a la discussió entre economistes neoclàssics i institucionalistas, que va ser un dels conflictes prevalentes en l'economia entre les décades de 1920 i 1930, Parsons va traçar una llínea molt prima. Ell era molt crític de la teoria neoclàssica, actitut que va permanéixer durant tota la seua vida i es va reflectir en les crítiques a Milton Friedman i Gary Becker. Particularment, s'oponia al biaix utilitarista de la teoria neoclàssica. No obstant, Parsons estava d'acort parcialment en l'estil teòric i metodològic d'este enfocament. Per lo tant, es va vore impossibilitat d'acceptar la solució proposta per l'economia institucional, a la que considerava com primàriament empírica, descriptiva i sense enfocament teòric.

Parsons va retornar a Alemània l'estiu de 1930 i va ser testic directe de l'enfebrada atmòsfera en la República de Weimar, durant la qual el Partit Nazi va aplegar al poder. Parsons va rebre constants reportes de l'ascens del nazisme a través del seu amic Edward Yarnall Hartshorne. A fins de la década de 1930, Parsons va començar a advertir a l'opinió pública nortamericana sobre l'amenaça nazi, pero va tindre poc èxit. Un sondeig de l'época evidencia que el 91% del país s'oponia a la Segona Guerra Mundial. També la majoria del poble nortamericà pensava que el país va deure mantindre's al marge de la Primera Guerra Mundial i que els nazis no representaven amenaça, pese a lo que varen fer en Europa. Inclús alguns nortamericans simpatizaban en Alemània per la seua ascendència en eixe país i a l'opinió de que, sent abdós països fortament anticomunista, només Alemània va conseguir eixir de la Gran Depressió. Un dels primers artículs que Parsons va escriure sobre el nazisme va ser New Dark Age Seen If Nazis Should Win (Nous anys obscurs si els nazis guanyen), lo que ho va tornar un dels iniciadores claus del Comité de Defensa d'Harvard, el qual apuntava a unificar l'opinió pública nortamericana contra els nazis. Parsons va difondre este mensage a través de les estacions de ràdio locals en Boston i en una reunió portada a terme en Harvard, la qual va ser agitada per activistes en contra de la guerra. Junt a Charles Orlando Porter, Parsons va buscar unificar als estudiants graduats en Harvard per a anar a la guerra. Inclús, durant la guerra, Parsons va dirigir un grup d'estudi especial en Harvard que buscava analisar lo que els seus membres consideraven les causes del nazisme, incloent-se per a l'anàlisis experts en el tema.

En la primavera de 1941, un grup de discussió va ser conformat en Harvard per Parsons, John K. Fairbank, Edwin O. Reischauer, William M. McGovern i Marion Levy Jr., en l'objectiu d'analisar la nova situació de poder de Japó en Orient i la seua aliança en Alemània. L'activitat del grup es va intensificar poc despuix del atac japonés a Pearl Harbor.

Durant 1942, Parsons va intentar realisar un estudi en profunditat dels països ocupats, en conjunt en Bartholomew Landheer de la sèu en Nova York Oficina d'Informació de Països Baixos, sense èxit. Recent en febrer de 1943 va poder mamprendre este esforç, quan va ser designat director adjunt de l'Escola d'Administració en l'estranger en Harvard i en l'aporte fonamental d'informació per part de l'acadèmica Ai-Li Sung Chin, el seu espós Robert Chin i Hsiao-Tung Fei, qui era especialiste en l'estructura social dels llogarets en China.

Obra

Parsons va generar un sistema teorético general per a l'anàlisis de la societat que va denominar teoria de l'acció. Esta teoria té un fonament metodològic i epistemològic en el principi del realisme analític, mentres que el seu supòsit ontològic és el de l'acció voluntarista. El concepte de Parsons de realisme analític es pot entendre com una sòrt de compromís entre les visions nominalista i realiste de la naturalea de la realitat i del coneiximent humà. Parsons creïa que la realitat objectiva es podia relacionar només en una visió particular de dita realitat, i que la comprensió intelectual general és plausible a través d'esquemes conceptuals i teories. L'interacció en la realitat objectiva en el nivell intelectual es deu entendre sempre com una aproximació. En freqüència Parsons explicava el significat del realisme analític citant a Lawrence Joseph Henderson: "Un fet és una declaració sobre l'experiència en térmens d'esquema conceptual".

En general, Parsons va sostindre que la seua inspiració sobre el realisme analític ha estat en Lawrence J. Henderson i Alfred North Whitehead, encara que provablement va tindre esta idea en anterioritat. El concepte de realisme analític li permet insistir en la referència a una realitat objectiva i, en açò, marcar una diferència important en el ficcionalismo d'Hans Vaihinger.

L'estructura de l'acció social (1937)

L'estructura de l'acció social és l'obra més famosa de Parsons. La seua figura central va ser Weber i els atres dos autors claus, Durkheim i Pareto, varen ser agregats a la discussió conforme l'idea central prenia forma. Una important publicació que va ajudar a Parsons a desenrollar l'argument central d'esta obra va ser trobada inesperadament en 1932: es tracta de La formation du radicalisme philosophique de Élie Halévy, particularment el tercer volum, obra que li va permetre aclarir els supòsits de l'utilitarisme anglés.

Fonaments teòrics de l'acció social

La teoria de l'acció que Parsons va desenrollar en L'Estructura de l'Acció Social pot caracterisar-se com un intent de mantindre el rigor científic del positivisme a l'hora que es destaca la necessitat de la dimensió subjectiva de l'acció humana, incorporada en les teories sociològiques hermenéuticas. Resulta capital en la visió teòrica i metodològica general de Parsons la comprensió de l'acció humana en conjunció en el component motivacional de l'acte humà. Per esta raó, es planteja que les ciències socials deuen considerar el problema dels fins, propòsits i ideals en l'anàlisis de l'acció humana. La forta reacció de l'autor tant a la teoria conductista com a les aproximacions materialistes pures es deriva de l'intent d'estes posicions teòriques d'eliminar els fins, propòsits i ideals com a factors de l'anàlisis. En els seus ensajos escrits en el Amherst College, Parsons ya estava criticant els intents de reduir la comprensió de la vida humana a forces sicològiques, biològiques i materialistes. Per a Parsons, resultava essencial en la vida humana el modo en que la cultura era codificada, la qual constituïa una variable independent que no es pot deduir d'un atre factor del sistema social. Alguns d'estos temes varen ser presentats anteriorment per Parsons en un ensaig escrit dos anys abans de la publicació de L'Estructura de l'Acció Social.

Concepte d'acció social

Hi ha tres conceptes que yacer en el núcleu de la teoria de l'acció: l'acte-unitat, el voluntarisme i la verstehen. El fenomen més bàsic de la teoria de l'acció és lo que Parsons va denominar l'acte-unitat, definit pels seus quatre components:

1. L'existència d'un actor.
2. La suposició d'un fi, o un estat futur cap al que s'orienta l'acció.
3. El desenroll de l'acció en una situació, la qual entranya dos elements: les coses que l'actor no pot controlar (condicions) i les que pot controlar (mijos).

1. Les normes i els valors, que servixen per a determinar l'elecció de l'actor entre els variats mijos per a alcançar els fins.

El voluntarisme fa referència a les eleccions que fan els actors en les situacions socials en les que es troben. Açò no significa que els actors siguen totalment lliures en fer la seua elecció, puix el concepte de voluntarisme implica una consciència. Per últim, la verstehen referix a la necessitat d'analisar l'acció des d'una perspectiva subjectiva.

El sistema social (1952)

Teoria general de la societat

La solució proposta per Parsons a les #polarisació anteriors al seu temps, va ser una teoria general de la societat, que pensa la vida social com una totalitat i que puga constituir-se com un gran relat, en capacitat explicativa i predictiva sobre la vida social (al modo de Comte). No obstant Parsons va a trobar-se en un problema que li donarà prou quebraderos de cap durant tota la seua vida: el paper de l'individu. Front a una teoria tan generalista, cal preguntar-se per quin és el lloc de l'individu dins d'un univers tan gran de supraentidades. I, és més, si es tenen en conte les implicacions de l'estructuralisme funcional, per al que els individus estan encaixats en celes de l'estructura social, que determinen lo que socialment són, i l'objectiu d'estos és complir una funció social, és dir, que ya tenen determinat fins a lo que tenen que fer, ¿on queda la decisió individual?

Fonts

Parsons per a elaborar la seua teoria es basa en vàries relacions. Principalment pren a Durkheim, utilisant la seua definició de societat, pero considerada com un sistema i no una estructura de relacions socioeconòmiques i polítiques, en contraposició a Marx. Pren de Weber el concepte de acció social, lo que és una conducta en significat referent a la cultura.

També repren/reprén qüestions d'autors externs a la disciplina sociològica, com Freud, utilisant la seua segona tòpica, que planteja a la personalitat composta per tres components: el això (tendències naturals dels organismes vius), el superyó (L'Ideal del Yo) i el yo (la part del això modificada per l'educació i l'influència cultural). En açò es basa en el llibre de Freud El malestar en la cultura, que presenta la societat com a repressora dels nostres instints, ya que en el cas de les repressions del superyó són totes de conformació social.

Per últim, pren de Bertalanffy, biòlec i pare de la teoria general de sistemes, la seua proposta d'un model que amplie la visió científica baix un nou aspecte d'ordenament i relació a través del model de sistema.

Teoria

• Sistema: Conjunt interrelacionado i jerarquizado de parts que en interactuar produïxen determinat comportament.
• Jerarquizado: Concepte que extrau Parsons de Bertalanffy i implica l'orde per ranc social.
• Aparat: Conjunt interrelacionado de parts en el que no hi ha una més important que una atra.
• Criteri d'jerarquización: Equilibri frut del canvi i l'estabilitat.

Parsons és conegut en la història de la sociologia, com l'autor de la Teoria estructural funcionalista, que es diu “A.G.I.L.-.”. L'esquema àgil, o el model de les quatre funcions, com és la Teoria estructural funcionalista, que és lo mateix, no va ser ni el primer ni el més important, és dir, el més lluït, dels intents parsoniano per resoldre este problema. Parsons va elaborar molts intents de Teoria, tots ells molt sugestius, molt interessants, molt atractius. Un d'això va alcançar cert notable èxit en la comunitat sociològica internacional. Va ser el model AGIL. Pero lo interessant és que Parsons,intenta superar la distinció entre acció i sistema, entre subjetivismo i objetivismo en Teoria sociològica. Curiosament cada u dels moments del seu Teoria es va ser desplaçant, i en el fondo inconscientment va terminar sent el representant de cada u d'eixos enfocaments.

Teoria sistémica parsoniana

Ya entenent açò, podem entendre la teoria sistémica de Parsons. El sistema que ho engloba tot és el sistema cultural, el qual és el que regula les orientacions; adins d'est està el sistema social el qual és que engloba els mijos i condicions; i adins d'este sistema, està el sistema de la personalitat, que és el que ubica a l'actor i les seues necessitats individuals. També es pot dir que dins del sistema de la personalitat esta el biològic.

En general, un individu dins d'un sistema social sempre va a tindre un estatus, que és la seua ubicació en la societat i un rol que és la funció que complix dins un sistema social. Tot sistema social té sempre necessitats mínimes de satisfer, estes són els prerrequisitos funcionals, els quals són necessitats del sistema social en general. I en açò, Parsons solucionaria el problema de l'orde hobbesiano, ya que els individus funcionarien a través dels seus rols per a complir en estos prerrequisitos, els quals són: primer, els sistemes socials deuen estar estructurats de manera que siguen compatibles en atres sistemes; segon, el sistema social deu contar en el respal d'atres sistemes; tercer, deu satisfer una part significativa de les necessitats dels actors; quarto, deu fomentar en els seus membres una participació suficient; quint, deu eixercir control sobre les conductes potencialment desintegradoras; sext, si sorgix un conflicte ho deu controlar; i, sèptim, requerix un llenguage per a poder sobreviure.

Estos prerrequisitos fan els quatre subsistema famosos de Parsons, formats per quatre imperatius funcionals (AGIL) necessaris en tot sistema, que són: la adaptació (A), açò és, tot sistema deu comprendre les situacions externes, deu adaptar-se al seu entorn i adaptar entorn a les seues necessitats; la capacitat para alcança metes (G); la integració (I), és dir, regular l'interrelació entre els atres imperatius funcionals; la latencia (L), un sistema deu proporcionar, mantindre i renovar la motivació dels individus i les pautes culturals que creen i mantenen la motivació. El sistema general de l'acció està compost en l'adaptació pel sistema orgànic, en les metes pel sistema de personalitat, en l'integració pel sistema social i en la latencia pel sistema cultural. Ejemplificando, este sistema seria com un joc de nines russes, i Parsons es dona el lux de descriure-nos com és adins del sistema social: en l'adaptació està la economia, en metes està la política, en l'integració està la comunitat i en la latencia esta endoculturación. La gràcia és que estos sistemes interactuen entre sí i funcionen com sistema.

Problemes per a mantindre l'equilibri

Processos socials: el funcionament de tot sistema supon resoldre els següents problemes.

• ¿Cóm s'assegura la coordinació necessària entre tots els subsistema? Per a conseguir la coordinació entre els subsistema primer cal definir els fins i els objectius aixina com els métodos per a obtindre els objectius. Després cal establir normes de funcionament, sistemes de gratificacions i sancions i nomenar autoritats. Este conjunt constituïx l'subsistema polític.
• ¿Cóm s'assegura que tots els integrants de la societat coneguen els valors en que se sustenta? ¿Cóm li'ls motiva a acceptar-los i plegar-se a ells? A través del procés de socialisació els distints integrants del sistema van sent formats des de chiquets d'acort a les normes establides i recorrent a sistemes de gratificacions i sancions per a conseguir els fins socials.
• ¿Cóm es fa per a que el sistema i els seus membres conseguixquen els seus objectius? Dividint el treball entre els distints integrants, coordinant i integrant. El lloc que ocupes en la societat va a determinar el poder, prestigi i propietat que tingues.

Qui més haja complit en els fins va a estar més alt en la piràmide social. Segons Parsons cada persona té el lloc que es mereix dins de la piràmide. El fracàs de les societats és el fracàs individual.

Relacions entre la cibernètica i la teoria de sistemes

Parsons va desenrollar les seues idees durant un periodo en el que la teoria de sistemes i la cibernètica estaven prenent rellevància en les ciències socials i del comportament. Prenent elements d'estos enfocaments, va postular que els sistemes rellevants tractats en dites ciències eren oberts, açò és, insertos en un entorn en atres sistemes. Per a les ciències socials i del comportament, el sistema més ampli és el sistema d'acció, consistent en l'interrelació dels comportaments dels sers humans inserta en un entorn físic-orgànic.

En la mida que Parsons va ser desenrollant la seua teoria, es va vincular crecientemente als camps de la cibernètica i la teoria de sistemes, prenent els conceptes d'homeostasis d'Alfred Emerson i de processos teleonómicos falcat per Ernst Mayr. En açò, Parsons va intentar equilibrar, per una part, el psicologismo de la fenomenologia en el idealisme i, per una atra part, els tipos purs de lo que ell denominava el complex utilitari-positiviste.

La teoria de Parsons inclou una teoria general sobre la evolució social i una interpretació concreta dels majors impulsos de l'història mundial. En la seua teoria sobre l'història i l'evolució, planteja que la simbolisació cognitiva-constitutiva de la jerarquia cibernètica dels nivells d'acció sistémicos eixercita, en principi, una funció equivalent a la que té l'informació genètica del ADN sobre el control de l'evolució biològica. No obstant, açò no vol dir que el factor del control fique-sistémico determine els resultats, sino que més be definix els llímits d'orientació de l'acció.

Per a Parsons, els processos i entitats transformativas en el nivell constitutiu de la societat estan, generalment, en a lo manco un nivell d'anàlisis empíric, el qual és eixercitat i actualisat pels mits i religions. No obstant, la filosofia, els sistemes de l'art i inclús la semiòtica del comportament de consum poden també, en principi, eixercitar les mateixes funcions.

Enfocament integrat de la teoria sociològica

La teoria de Parsons reflectix una visió d'un concepte unificat de les ciències socials i dels sistemes vius en general. La seua aproximació diferix essencialment de la teoria de Niklas Luhmann, ya que Parsons rebuja l'idea de que els sistemes puguen ser autopoiéticos, es tracte de sistemes d'acció actual o d'actors individuals. Per a ell, els sistemes tenen capacitats inmanentes, pero solament com a resultat dels processos institucionalisats dels sistemes d'acció, corresponents, en últim anàlisis, a l'esforç històric d'actors individuals. Mentres Luhmann es queda en l'immanència sistémica pura, Parsons insistix que la pregunta pels processos autocatalíticos i homeostáticos no és excloent de la pregunta sobre quin és el primer movilizador de l'actor. En este sentit, els processos homeostáticos poden ser necessaris si és que ocorren, pero l'acció és necessària.

Els dits de Parsons sobre la referència última en el marc de l'acció deuen entendre's com l'idea de que els sistemes de major orde cibernètic en l'història tendiran a controlar les formes socials organisades en menors nivells de la jerarquia cibernètica. Per a Parsons, els nivells més alts de la jerarquia cibernètica en el nivell general de l'acció corresponen a la part constitutiva del sistema cultural (és dir, la Latency en el esquema AGIL). No obstant, en els processos d'interacció a l'interior del sistema, l'anàlisis deu centrar-se especialment en l'eix cultural-expressiu (la llínea L-G en AGIL). El terme "constitutiu" és entés per Parsons com a referent a valors culturals altament codificats, sobretot elements religiosos. No obstant, no queda clara l'interpretació de dit terme a lo llarc de la seua obra.

Els sistemes culturals tenen un estatus independent de les pautes normatives i orientadoras del sistema social, raó per la qual cap d'estos sistemes és reductible a l'atre. Per eixemple, la qüestió sobre el capital cultural d'un sistema social com a entitat històrica pura (o siga, en la seua funció com a sistema fiduciario) no és equivalent als majors valors culturals d'eixe sistema. Açò ocorre perque en el sistema cultural està encarnat una llògica metaestructural que no pot ser reduïda a cap sistema social dau o no pot ser vista com una deducció materialista (o comportamental) de les necessitats del sistema social. En eixe context, la cultura tindria un poder de transició independent, no només com a factor de les unitats socioculturals actuals (com la civilisació occidental), sino que també com a bases culturals originals que tendixen a universalizarse per mig de la interpenetración i expansió sobre un gran número de sistemes socials. Lo segon va ocórrer en la Grècia Clàssica i el antic Israel, en a on les bases socials originals varen desaparéixer, pero el sistema cultural va sobreviure com una pauta cultural independent i en funcionament (lo que s'evidencia en els casos de la filosofia grega o del cristianisme com a derivació modificada dels seus orígens en Israel).

Parsons i Habermas

La diferència entre Parsons i Jürgen Habermas residix principalment en el modo en que Habermas usa la teoria de l'acció de Parsons per a establir les proposicions bàsiques de la seua. Habermas rescata la separació feta per Parsons entre les dimensions internes i externes del sistema social, denominant a les primeres "món de la vida" (I i L en AGIL) i a les segones "sistema" (A i G en AGIL). Des del punt de vista de Parsons, este model presenta dos problemes. En primer lloc, el conflicte dins del sistema social pot sorgir en realitat des de qualsevol punt relacional, i no simplement de la dicotomia sistema/món de la vida. En segon lloc, en relacionar el model de sistema/món de la vida a un tipo de lliberació, Habermas plantejaria la noció utòpica de que el conflicte potencial a l'interior d'un sistema social té una solució final, generant un concepte confús de la naturalea del conflicte sistémico.

Llibres

• El sistema de les societats modernes, 1974.
• El sistema social, 1976.
• Autobiografia intelectual: elaboració d'una teoria del sistema social, 1978.

Traduccions

• Max Weber, The Protestant Ethic and the Spirit of Capitalism. (1905) Traduït per Parsons en 1930. (Va ser la seua primera traducció en anglés.)
• Max Weber, The Theory of Social and Economic Organization. (1921–22) Traduït per Parsons en Alexander Morell Henderson en 1947.

Vore també

• [[Archiu:{{#switch:Sociologia|20px|Vore el portal sobre Sociologia]] Portal:Sociologia. Contingut relacionat en Sociologia.
• Teoria de l'acció
• Dinàmica de sistemes
• Von Bertalanffy
• Robert King Merton
• Niklas Luhmann
• Alfred Reginald Radcliffe Brown
• Ralf Dahrendorf

Bibliografia

• William Saldaña, La théorie analytique de la société dans l´æuvre de Talcott Parsons, Paris, Mouton, 1974.
• Reinhard Damm, Systemtheorie und Recht: Zur Normentheorie Talcott Parsons, Berlín, Duncker & Humblot, 1976.
• Jeffrey C. Alexander, The Modern Reconstruction of Classical Thought: Talcott Parsons, London, Routledge & Kegan Paul, 1983.
• Alberto Marinelli, Struttura dell'ordine i funzione del diritto. Saggio el seu Parsons, Milano, Angeli, 1988
• Riccardo Prandini (ed), Talcott Parsons, Milano, Bruno Mondadori, 1998.
• Uta Gerhardt, Talcott Parsons. An Intellectual Biography, Cambridge, Cambridge University Press, 2002.
• Realino Marra, Talcott Parsons. Valori, norme, comportamento deviante, «Materiali per una storia della cultura giuridica», XXXIV-2, 2004, pp. 315-27.
• A. Javier Trevino, Talcott Parsons on law and the llegal system, Newcastle, Cambridge Scholars, 2008.
• Sandro Segre, Talcott Parsons: un'introduzione, Roma, Carocci, 2009.
• Christopher Hart (ed.), Talcott Parsons. A Collection of Essays in Honour of Talcott Parsons, Chester, Midrash, 2009.

En espanyol

• José Almaraz, La teoria de Talcott Parsons: la problemàtica de la constitució metodològica de l'objecte, Madrit, Centre d'Investigacions Sociològiques, 1981.
• Manuel Gómez Herrera, La cultura de la societat en Talcott Parsons, Cizur Menor, Navarra, Thomas Aranzadi, 2005.
• Hans Joas, "La creativitat de l'acció", Madrit, Centre d'Investigacions Sociològiques, Colecció Clàssics Contemporàneus, 2013 (ed. or.: "Die Kreativität dones Handelns", Frankfurt am Main, Suhrkamp, 1992).