Anar al contingut

Alfred North Whitehead

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Alfred North Whitehead


Alfred North Whitehead, OM, MRS (15 de febrer de 1861- 30 de decembre de 1947) va ser un matemàtic i filòsof anglés. És reconegut com la figura que definix a l'escola filosòfica coneguda com la filosofia del procés,[1] que hui en dia ha trobat aplicació en una gran varietat de disciplines, entre elles l'ecologia, la teologia, l'educació, la física, la biologia, l'economia i la psicologia, entre atres àrees.

En els seus primers anys, Whitehead va escriure principalment sobre matemàtiques, llògica i física. Els seus treballs més notables en eixes àrees són els tres volums de Principia Mathematica (1910-13), que va escriure junt en Bertrand Russell, un exestudiante seu. Principia Mathematica és considerat un dels treballs més importants sobre llògica matemàtica de el XX, i va alcançar el lloc 23 en una llista dels 100 millors llibres de no ficció en idioma anglés de el XX de la Biblioteca Moderna.[2]

Començant la década de 1910 i principis de 1920, Whitehead va començar a enfocar-se més en la filosofia de la ciència i finalment en la metafísica. Va desenrollar un sistema metafísic que radicalment va eixir de la filosofia occidental. Whitehead va argumentar que la realitat consistia en processos, més que en objectes materials, i que els processos són millor definits per les seues relacions en atres processos, per lo que refutó la teoria de que la realitat està fonamentalment construïda per péntols de matèria que existixen de manera independent entre cada u.[3] Actualment, els treballs filosòfics de Whitehead, en especial Procés i realitat, són coneguts com els texts que varen fundar la filosofia del procés.[4][5]

La filosofia del procés de Whitehead argumenta que "existix una urgència de vore el món com una ret de processos interrelacionados dels que som parts integrals, per lo que totes les nostres decisions i accions tenen conseqüències per al món al voltant de nosatres".[3] Per esta raó, una de les aplicacions més prometedores de les idees de Whitehead en els anys més recents ha segut en l'àrea de la civilisació ecològica i l'ètica del mig ambient, iniciada per John B. Cobb, Jr.[6]

Vida

[editar | editar còdic]

Alfred North Whitehead va nàixer en Ramsgate, Kent, Anglaterra en 1861.[7] El seu pare, Alfred Whitehead, fon un ministre i mestre de la Chatham House Academy, una exitosa escola per a chiquets, establida per Thomas Whitehead, el yayo d'Alfred North.[8] Alfred N. Whitehead els recorda com dos persones molt exitoses i educades.[8] La mare de Whitehead va ser Maria Sarah Whitehead, anteriorment, Maria Sarah Buckmaster. Aparentment, Whitehead no va ser molt propenc a la seua mare, ya que mai la va mencionar en algun dels seus escrits i existix evidència de que l'esposa de Whitehead, Evelyn, tenia una mala opinió sobre ella.[9]

Whitehead va ser educat en l'escola Sherborne, Dorset, despuix considerada com una de les millors escoles públiques del país.[10] La seua infància és descrita com sobreprotegida,[11] pero en entrar a l'escola, va començar a destacar-se en els deports i les matemàtiques,[12] convertint-se en el millor de la seua classe.[13]

En 1880, Whitehead va començar a assistir a la Trinity College, Cambridge per a estudiar matemàtiques.[14] Va obtindre la seua llicenciatura de Trinitat en 1884 i es va graduar com el quarto wrangler.[15] Va ser elegit com a membre de la Trinitat en 1884 per a ensenyar i escriure sobre Matemàtiques i Físicas fins a 1910. Va passar la década de 1890 escrivint el seu Tractat sobre l'Àlgebra Universal (1998) i la de 1900 colaborant en el seu antic alumne, Bertrand Russell en la seua primera edició de Principia Mathematica.[16] També va ser un apòstol de Cambridge.[17]

En 1890, Whitehead es va casar en Evelyn Wade, una dòna Irlandesa criada en França; varen tindre una filla, Jessie Whitehead i dos fills, Thomas North Whitehead i Eric Whitehead.[13] Eric Whitehead va morir en acció en servir al Real Cos Aéreu durant la Primera Guerra Mundial, a l'edat de 19 anys.[18]


En 1910, Whitehead va renunciar a la seua Càtedra en Matemàtiques en Trinitat i es va mudar a Londres, sense abans buscar un atre treball.[19] Despuix d'haver estat desocupat per un any, Whitehead va acceptar un lloc com a Llector de Matemàtiques Aplicades i Mecànica en l'Univesity College de Londres i despuix d'un any va ser transferit a Càtedra, una posició per la que sempre havia tingut l'esperança d'alcançar.[20]


En 1914 Whitehead va acceptar un lloc com a professor de Matemàtiques Aplicades del recent Imperial College de Londres, a on el seu vell amic Andrew Forsyth recentment havia segut nomenat Professor Cap de Matemàtiques.[21]

En 1918 les responsabilitats acadèmiques de Whitehead varen escomençar a expandir-se, per lo que va acceptar una série d'alts càrrecs administratius dins del sistema de l'Universitat de Londres, del com la College London era membre en eixe temps. Va ser elegit Decà de la Facultat de Ciències de l'Universitat ya a finals de 1918 (lloc que va ocupar durant 4 anys). En 1919 va ser membre del Senat de l'Universitat de Londres i president del Consell del Liderage Acadèmic en 1920, ya que va ocupar fins que va partir als Estats Units en 1924.[21] Whitehead va ser capaç d'eixercir la seua nova influència per a poder crear una nova història del departament de ciència, que ho va ajudar a obtindre el seu títul de Bachelor de ciències, puix anteriorment solament li havien oferit el Bachelor d'arts. Aixina mateix va conseguir fer que l'escola fora més accessible per a estudiants en baixos recursos.[22]

Cap al final de la seua estància en Anglaterra, Whitehead va començar a interessar-se en la Filosofia i encara que no tenia una formació alvançada en Filosofia, pronte va aplegar a tindre un gran prestigi. Despuix de publicar The Concept of Nature en 1920, va servir com a president de la Societat Aristotèlica de 1922 a 1923.[23] En 1924, Henry Osborn Taylor va invitar a Whitehead, ya de 63 anys, a unir-se a la facultat d'Universitat d'Harvard com a professor de Filosofia.[24]

Durant la seua estància en Harvard, Whitehead va realisar les seues contribucions més importants a la Filosofia. En 1925, va escriure Science and the Modern World, que immediatament va ser aclamat com una alternativa al dualisme cartesiano que afectava a la divulgació científica.[25] Pocs anys despuix, va publicar el seu treball seminal Procés i realitat, que ha segut comparat (tant per la seua importància com per la seua dificultat) en la Crítica a la Raó Pura de Kant.[6][26][27]

Els Whitehead varen passar el restant de les seues vides en els Estats Units. Alfred North es va retirar d'Harvard en 1937 i va permanéixer en Cambridge, Massachusetts fins a la seua mort el 30 de decembre de 1947.[28]


La biografia en dos volums de Victor Lowe[29] és la representació més definitiva de la vida de Whitehead. No obstant, varis detalls de la seua vida permaneixen obscurs perque no va deixar Nachlass; la seua família va rebre instruccions de destruir tots el seu papers despuix de la seua mort.[30] Ademés, Whitehead va ser conegut pel seu "creència casi fanàtica en el dret a la privacitat".[30] Açò va dur a que Lowe senyalara en la primera pàgina de la biografia, "Cap biógraf professional en el seu sà juí podria tocar-ho".[7]

Actualment, no hi ha un edició crítica dels escrits de Whitehead, encara que el Proyecte d'Investigació de Whitehead del Centre d'Estudis de Procés, es troba treballant en eixa edició.[31]

Matemàtiques i Llògica

[editar | editar còdic]

Ademés dels numerosos artículs de Matemàtiques, Whitehead va escriure tres llibres: Tractat Universal d'Àlgebra (1898), Principia Mathematica (coescrito en Bertrand Russell i publicat en tres volums entre 1910 i 1913) i Una Introducció a les Matemàtiques (1911). Els primers dos llibres varen ser dirigits específicament a matemàtics professionals, mentres que el tercer es va dirigir a una audiència més gran, puix cobria l'història de les Matemàtiques i els seus fonaments filosòfics.[32] En particular, Principia Mathematica, és reconegut com un dels treballs més importants de llògica matemàtica de el XX.

Ademés del seu llegat com coescritor de Principia Mathematica, la teoria de Whitehead de "abstracció extensa" és considerada fonamental per a la branca de l'Ontologia i l'Informàtiques, coneguda com "mereotopología", una teoria que descriu relacions especials entre les #totalitat, peces, parts de parts i llímits entre les parts.[33]

Tractat d'Àlgebra Universal

[editar | editar còdic]

En el Tractat d'Àlgebra Universal (1898) el terme "àlgebra universal" va tindre el mateix significat que té hui: l'estudi d'estructures algebraiques per sí soles més que eixemples ("models") de les estructures.[34] Whitehead acredita a William Rowan Hamilton i Augustus De Morgan com els creadors de la matèria i a James Joseph Sylvester per haver falcat el terme.[34][35]


Al mateix temps, varen cridar la seua atenció les estructures matemàtiques no conmutativas com les #àlgebra de Lie o els cuaterniones. Alexander Macfarlene va escriure: "L'idea principal de l'obra no és unificar varis métodos ni generalisar l'àlgebra, sino fer un estudi comparatiu de vàries estructures".[36] Aixina mateix, G.B. Mathews va escriure, "posseïx una unitat de disseny que és realment notable, tenint en conte la varietat dels seus temes".[37]

El Tractat d'Àlgebra Universal buscava examinar les teories d'extensió d'Hermann Grassmann ("Ausdehnungslehre"), l'àlgebra de la llògica de Boole i els cuaterniones d'Hamilton (este últim sistema anava a vore's en el volum II, el qual mai va ser terminat per començar a treballar en Principia Mathematica).[38] Whitehead va escriure en el prefacio:

"Dites algebras tenen un valor intrínsec per a un estudi detallat per separat; també són dignes de l'estudi comparatiu, pel be de la llum de la teoria general del raonament simbòlic i un simbolisme algebraic en particular... L'idea d'una concepció generalisada s'ha fet vàries voltes, en la creència de que les propietats i operacions involucrades en ell, poden estar fetes per a formar un método uniforme d'interpretació de vàries algebras".[39]

No obstant, Whitehead no va tindre resultat d'una naturalea general.[34] La seua esperança de "formar un método uniforme d'interpretació de vàries #àlgebra" possiblement s'haguera conseguit en el Volum II, si Whitehead lo haguera terminat. El treball posterior en el tema va ser mínim fins a principis de la década de 1930, quan Garrett Birkhoff i Oystein Ore varen començar a publicar #àlgebra universals.[40]

Principia Mathematica

[editar | editar còdic]

Principia Mathematica (1910–1913) és el treball matemàtic més famós de Whitehead, coescrito en el seu exestudiante Bertrand Russell.

El propòsit de Principia Mathematica era descriure un conjunt de #axioma i regles d'interferència en una llògica simbòlica de la que totes les veritats matemàtiques poden ser provades. Whitehead i Russell estaven treballant en un nivell tan fonamental de les Matemàtiques i la Llògica que els va prendre fins a la pàgina 86 del Volum II per a provar que 1+1=2, una prova clau acompanyada pel comentari, "La proposició anterior és útil en ocasions".[41]


En un principi, Whitehead i Russell varen pensar que anaven a tardar un any en terminar-ho, pero varen terminar tardant dèu anys.[42] Per a caramull de mals, quan es va publicar, els tres volums eren tan extensos (més de 2,000 pàgines) i l'audiència molt poca (matemàtics professionals) per lo que va ser publicat en una pèrdua de 600 lliures, de les quals 300 varen ser pagades per la Cambridge University Press, 200 per la Royal Society de Londres i 100 entre Whitehead i Russell.[42] A pesar de la pèrdua inicial, el dia de hui és tal volta un dels treballs més importants de la llibreria acadèmica en el món.[43]

L'últim llegat substancial de Principia Mathematica és mixt. Generalment s'accepta que la teorema de Incompletitud de Kurt Gödel de 1931, demostra que per a qualsevol conjunt de #axioma i en regles d'inferència propostes per a encapsular les Matemàtiques, no hi hauria veritats matemàtiques que podrien demostrar-se a partir d'ell, per lo que Principia Mathematica no podria complir tots els seus objectius.[44] No obstant, Gödel no va poder haver aplegat a eixa conclusió sense el llibre de Whitehead i Rusell. D'esta manera, el llegat de Principia Mathematica es pot descriure com el seu paper clau en refutar la possibilitat d'alcançar els seus objectius establits.[45] Pero més allà d'este llegat irònic, el llibre va popularisar la llògica moderna matemàtica, aixina com va senyalar concessions importants entre l'epistemologia i la metafísica.[46]

Una introducció a les Matemàtiques

[editar | editar còdic]

A diferència dels dos primers llibres de Whitehead de Matemàtiques, Una Introducció a les Matemàtiques (1911) no va ser dirigit exclusivament per a matemàtics professionals, sino per a una audiència major. El llibre va cobrir la naturalea de les Matemàtiques, la seua unitat, la seua estructura interna i la seua aplicació.[32] En el primer capítul Whitehead va escriure:

"L'objectiu dels següents capítuls no és ensenyar Matemàtiques, sino el permetre-li als alumnes que des del principi del seu curs sàpien de que es tracta la ciència i per qué és necessari el fonament del pensament exacte aplicat a fenomens naturals".[47]


El llibre pot ser vist com un intent per a entendre el creiximent en unitat i interconexió de les Matemàtiques com un tot, aixina com l'anàlisis de l'influència mútua entre Matemàtiques, Filosofia, Llenguage i Física.[48] A pesar de que el llibre no és molt extens, té punts claus que varen servir en els treballs posteriors de Whitehead en Filosofia i Metafísica.[49]

Opinions sobre l'educació

[editar | editar còdic]

Whitehead va mostrar una profunda preocupació per la reforma educatiu en tots els nivells. Ademés de les seues numeroses obres escrites sobre el tema, Whitehead va ser nomenat pel primer ministre, David Lloyd George, com a part d'un comité de 20 persones per a investigar sistemes i pràctiques d'educació del Regne Unit en 1921 per a recomanar-les.[50]

L'obra més completa sobre educació de Whitehead va ser el seu llibre de 1929, The Aims of Education and Other Essays, que va recolectar varis ensajos i direccions de Whitehead sobre el tema en 1916, quan era president de l'oficina de Londres de l'Associació Matemàtica. Dins de l'associació, va advertir en contra de l'ensenyança dels que cridava "idees inertes", idees que són retazos inconexos d'informació, sense aplicació a la vida o cultura real. Va opinar que "l'educació en idees inertes no és solament inútil, és perjudicial".[51]

Més que ensenyar parts chicotetes d'un gran número de temes, Whitehead va preferir ensenyar relativament pocs conceptes que l'estudiant podria aplicar en vàries àrees de la vida actual.[52] Per a Whitehead, l'educació deu ser exactament lo opost a l'escola multidisciplinario lliure de valors,[51][53] puix devia contindre principis generals que li otorgaren saber als alumnes per a ajudar-los a formar conexions entre les àrees de coneiximent que per lo general es consideren com a parts independents.

En la finalitat de conseguir este tipo d'ensenyança, Whitehead va senyalar la necessitat de minimisar l'importància als examen estàndar d'admissió per a l'escola. Whitehead escriu:

"Tota escola està obligada, baix pena d'extinció, a preparar als seus alumnes per a un llimitat grup d'exàmens determinats. Cap mestre té llibertat per a desenrollar la seua educació general o els seus estudis especialisats en concordancia en les oportunitats de la seua escola, que són creades pel seu cos directiu, el seu mig ambient, la seua classe d'alumnes i els fondos de que dispon. Opine que cap sistema de proves periòdiques destinat primordialmente a examinar individualment als escolars pot donar un atre resultat que un balafiament educatiu".[54]


Whitehead va sostindre que el currículum deu ser desenrollat específicament pels seus propis estudiants, ya que si no s'arrisquen a sofrir d'un estancament, interromput solament per moviments ocasionals d'un grup d'idees a un atre.

Per damunt de tots els escrits educatius, Whitehead va emfatisar l'importància de l'imaginació i joc lliure d'idees. En el seu ensaig, "Universitats i la seua funció"; Whitehead escriu sobre l'imaginació:

"L'imaginació no deu separar-se dels fets: és una forma d'allumenar els fets. Funciona per mig de l'obtenció de principis generals que s'apliquen als fets, tal com existixen, aixina com per una enquesta intelectual de possibilitats alternes que són consistents en eixos principis. Li permet a l'home construir una visió intelectual d'un nou món".[55]

La filosofia de l'educació de Whitehead pot ser resumida en la seua declaració de que "el coneiximent es conserva menys que el peix".[56] En atres paraules, els bits desconectats de coneiximent no tenen sentit; tot coneiximent deure trobar una aplicació imaginativa per a la vida dels estudiants, ya que si no es convertix en alguna cosa trivial i els alumnes s'acostumar a repetir i dir fets sense realment entendre'ls.

Filosofia i Metafísica

[editar | editar còdic]

Whitehead no va començar la seua carrera com a filòsof.[7] De fet, mai va tindre un entrenaments formal en Filosofia més allà de la seua educació universitària. Al principi de la seua vida va mostrar gran interés i respecte per la Filosofia i la Metafísica, pero és evident que es considerava a sí mateixa un amateur. En una carta al seu amic i exestudiante Bertrand Russell, despuix de discutir si la ciència buscava explicar o simplement descriure fets, Whitehead va escriure:

"Esta nova pregunta nos aterrisa en l'oceà de la Metafísica, sobre el qual la meua profunda ignorança d'eixa ciència em prohibix entrar".[57] Irònicament, en la seua vida posterior, Whitehead es va convertir en un dels metafísics.

No obstant, l'interés en la Metafísica, l'investigació filosòfica de la naturalea de l'univers i l'existència, ya havia passat de moda quan Whitehead va començar a escriure més en sério sobre el tema en la década de 1920. Els guanys més impressionants de la ciència empírica havien conduït a un consens general en el món acadèmic segons el qual el desenroll de sistemes metafísics comprensius era un desperdici de temps perque no estaven subjectes a proves empíriques.[58]

Whitehead no es va deixar impressionar per eixa objecció. Segons els apunts d'un dels seus estudiants de la classe de 1927, Whitehead va afirmar que: "Tot home científic, per a poder preservar la seua reputació, deu dir que li desagrada la Metafísica. Lo que vol dir és que no li agrada que la Metafísica siga criticada".[59] En l'opinió de Whitehead, els científics i filòsofs es basen tot el temps en suposicions sobre el modo en que opera l'univers, pero no és fàcil percebre-les precisament perque mai li les examina ni qüestiona. Encara que va reconéixer que "els filòsofs ansien formular els primers principis de la metafísica",[60] Whitehead sostenia que les persones deuen reimaginar contínuament les suposicions bàsiques que apuntalan la seua comprensió de l'univers si la filosofia i la ciència han de progressar, encara si eixe progrés resulta asintomático. Per esta raó, Whitehead va considerar les investigacions metafísiques com un component essencial per a la generació de coneiximents científics i filosòfics de calitat.[61]


Un dels supòsits metafísics que Whitehead va considerar com a falsos va ser l'idea cartesiana de que la realitat es construïx fonamentalment a partir de péntols de matèria que existixen totalment independents entre sí. Whitehead dia que un "procés" consta d'events primaris que estan fonamentalment interrelacionados i depenen un de l'atre.[62] També va argumentar que els elements més bàsics de la realitat també poden ser considerats com a experimentals, ya que tot està constituït per l'experiència. Va usar el terme "experiència" d'una manera àmplia, per a que inclús els processos inanimados com les colisions entre electrons manifesten algun grau d'experiència. En açò, Whitehead es va opondre a les idees sobre els dos tipos d'existència, material i mental.[63] Whitehead va referir al seu sistema metafísic com un "organisme filosòfic", pero es va conéixer més com la "Filosofia del Procés".[63]

La Filosofia de Whitehead era molt original i pronte va obtindre interés en els círculs filosòfics. Despuix de publicar El Concepte de la Naturalea en 1920, va servir com a president de la Societat Aristotèlica de 1922 a 1923 i Henri Bergson va ser citat en dir que Whitehead era "el millor filòsof escrivint en anglés".[64] Tan impressionant i diferent era la Filosofia de Whitehead que en 1924 va ser invitat a unir-se a la facultat de l'Universitat d'Harvard com a professor de Filosofia.[24]


Açò no vol dir que les idees de Whitehead eren àmpliament acceptades o ben acceptades. El seu treball filosòfic és generalment considerat en ser el més difícil en entendre de tot el cànon occidental.[6] Inclús filòsofs professionals s'esforçaven per entendre i seguir els escrits de Whitehead. Una història famosa que ilustra el nivell de dificultat de la seua Filosofia se centra en les conferències expostes sobre les llectures de Gifford entre 1927 i 1928, seguint per les llectures d'Arthur Eddington, que més tarde Whitehead publicaria com Procés i realitat:

Eddington va ser un conferencista popular que havia captivat a un públic de 600 persones per a un curs. La mateixa audiència es va presentar a la primera conferència de Whitehead, pero va anar completament ininteligible, no solament per al món en general, sino també per als elegits. El seu pare va remarcar que si no coneguera a Whitehead be, hauria sospitat que era un impostor inventant tot al seu pas... L'audiència en les conferències posteriors varen ser solament la mitat d'una dotzena.[65]

De fet, pot ser que no s'inapropiat l'especular que una part raonable del respecte que se li mostra a Whitehead, és per les seues aportacions filosòfiques que en el seu moment varen ser de gran desconcert. Shailer Mathews, de la distinguida Universitat de Chicago, Divinity School, alguna volta va dir del llibre de Whitehead de 1926, Religion in the Making: "És exasperante i tinc que dir embarazoso, el llegir pàgina despuix de pàgina paraules sumament similars sense entendre una sola oració".[66]

Poc en acabant de que es publicara el llibre de Whitehead de Process and Reality en 1929, Wieman va escriure una opinió en 1930:

"No moltes persones van a llegir el llibre més recent de Whitehead en esta generació; de fet, no moltes persones ho llegiran sense importar la generació. Pero la seua influència es irradiará a través dels círculs concèntrics de popularisació fins que l'home més comú pensarà i actuarà concorde a les seues idees. Despuix d'una poques décades de discussió i anàlisis alguns pocs seran capaços d'entendre-ho i aplicar-ho".[67]


Les paraules de Wieman varen resultar profètiques. Encara que Process and Reality ha segut cridat "sense dubte el text metafísic individual més impressionant del sigle XX",[68] ha segut molt poc llegit o entés, en part perque obliga, com Isabelle Stengers posa, "que els llectors accepten l'aventura de les preguntes que els faran dubtar de la seua consciència del dia a dia".[69] Whitehead va qüestionar les suposicions de la filosofia occidental sobre cóm funciona l'univers, per lo que en el XI es va dispondre a proporcionar una série de noves solucions.[70]

La concepció de la realitat segons Whitehead

[editar | editar còdic]

Whitehead estava convençut de que la noció científica de la matèria era enganyosa en descriure la naturalea de les coses. En el seu llibre de 1925 Science and the Modern World, va escriure que:

"Persistix...[a] fixa la cosmologia científica que supon el fet d'una matèria bruta irreductible, o material, que es va escampar a través de l'espai en un fluix de configuracions. En sí mateixa, la matèria no té un sentit, valor o propòsit. Solament fa lo que té que fer, seguint una rutina imposta per relacions externes que no sorgixen de la naturalea de la seua ser. És esta suposició a la que li cride 'materialisme científic'. Aixina com una suposició que dec desafiar per ser totalment inadequat a la situació científica a la que hem aplegat en l'actualitat".[62]

Segons Whitehead, hi ha una série de problemes en esta noció de "matèria irreductible". En primer lloc, enfosquix i minimisa l'importància del canvi. En pensar en qualsevol cosa material (com una pedra o una persona) com lo mateix a través del temps i solament en alguns canvis secundaris al seu "naturalea", puix el materialisme científic amaga el fet de que res permaneix igual. Per a Whitehead, el canvi és fonamental i ineludible; emfatisa que "totes les coses fluïxen".[71]

Llavors, en vista de Whitehead, conceptes com "calitat", "matèria" i "forma" són problemàtics. Estos conceptes "clàssics" fallen al no contar en un canvi definit i passen per alt el caràcter actiu i experimental dels elements més bàsics del món. Són #abstracció útils, pero no són blocs bàsics de construcció del món.[72]

Lo que comunament es concep com una sola persona, és filosòficament descrit com un conjunt d'events superposts.[73] Despuix de tot, les persones canvien tot el temps, encara que solament siga per estar envellint cada segon i adquirint noves experiències. Estes ocasions d'experiència són llògicament distintives, pero estan progressivament conectades en lo que Whitehead flama "societat" d'events.[74] En assumir que els objectes duradors són les coses més reals i fonamentals de l'univers, els materialistes han confòs lo abstracte per lo concret (lo que Whitehead flama "falàcia de la concreció fòra de lloc").[63][75]


Whitehead va senyalar les llimitacions del llenguage com un dels principals culpables de mantindre una forma materialiste del pensament i va reconéixer que pot ser difícil canviar-ho.[76] Despuix de tot, cada moment en la vida de cada persona no pot tindre nom propi i és fàcil i convenient pensar que les persones i els objectes es mantenen iguals, en lloc de pensar que cada cosa és diferent cada segon. No obstant, les llimitacions de la vida quotidiana, aixina com el llenguage, no deuen impedir que la gent es done conte de que "substàncies materials" o "essències" són una descripció generalisada d'un processos continu i concret. Ningú qüestiona que una persona de 10 anys és molt diferent a l'hora que complix 13 i en molts sentits no ho és, pero Whitehead senyala que no és filosòficament bo el pensar que una persona és la mateixa d'un sol segon a un atre.


Un segon problemes en el materialisme és que opaca l'importància de les relacions. Veu cada objecte com a distint d'atres objectes. Cada objecte és simplement un conjunt de matèria que solament esta externament relacionada en atres coses. L'idea de que la matèria com a base, fa que les persones pensen dels objectes com alguna cosa separat en temps i espai i no necessàriament relacionat en alguna cosa. Pero en l'opinió de Whitehead, les relacions prenen un rol primari, tal volta més important que l'objecte per sí solament.[77] Un dels estudiants, prenent notes en la classe de 1924 de Whitehead, va escriure:

"La realitat s'aplica a les conexions, i solament en relació en les coses conectades. (A) és verdadera para (B), i (B) és verdadera para (A), pero [que són] no és absolutament real, independents uns d'atres".[78]

De fet, Whitehead descriu qualsevol entitat, en cert sentit, res més i res menys com la suma de les seues relacions en atres entitats, la seua #síntesis i reacció en el món al voltant d'ella.[79] Una cosa real és la que obliga al restant de l'univers conformar-se a ella; és dir, si en teoria, una cosa feta estrictament no causa diferència sobre qualsevol atra entitat (és dir, que no es relaciona en cap atra entitat), no podria dir-se que existix realment.[80] Les relacions no són secundàries a una cosa, sino que formen a l'objecte.

Aixina i tot, deu ser emfatisat, que una entitat no és merament una suma de les seues relacions, sino també una valoració de com es reacciona davant elles.[81] Per a Whitehead, la creativitat és el principi absolut de l'existència i cada entitat (sent un ser humà, un arbre o un electró) té un grau de novetat en la forma en que respon a atres entitats i no està totalment determinada per lleis causals o mecanicistas.[82] Per supost, la majoria de l'entitats no tenen consciència.[83] Les accions dels humans no sempre poden ser predites, lo mateixa es pot dir sobre a on creixeran les raïls d'un arbre o quan un electró es mourà o si plourà matí. Ademés, l'incapacitat de predir el moviment d'un electró no és per la falta d'enteniment o tecnologia, sino de la falta de creativitat o llibertat de cada entitat que sempre quedarà com a impredictible.[84]


L'atra cara de la creativitat o llibertat com a principi absolut és que cada entitat està llimitada per l'existència d'una estructura social; cada entitat actual deu conformar-se a les condicions que ho rodegen.[80] La llibertat sempre existix dins de llímits establits, pero l'individualitat i originalitat d'una entitat sorgix de la pròpia autodeterminació de com enfrontarà al món en els llímits ya existents.[85]

En resum, Whitehead rebuja l'idea de péntols sempre constants i separats de matèria com la part més bàsica de la construcció de la realitat, puix recolza l'idea d'events interrelacionados que formen un procés. Concep a la realitat com una série de processos dinàmics mai estàtics i sempre formant més coses, emfatisant que tots els objectes físics canvien i evolucionen i que les "essències" no canviants són només abstractes de matèria provinents dels events interrelacionados que al final resulten en coses reals que formen al món.[63]

Teoria de la percepció

[editar | editar còdic]

Com la metafísica de Whitehead descriu a un univers que totes les entitats experimentaven, necessitava una nova manera de descriure la percepció que no estiguera llimitada a viure, donant orige a la consciència. El terme que va falcar va ser 'prensió', que ve del llatí prehensio, que significa "aprofitar".[86] El terme té com a objectiu indicar una classe de percepció que pot ser conscient o inconscient, per a que puga aplicar-se a persones o a electrons. També es pretén que s'aclarixca el rebuig de Whitehead de la teoria de la percepció representativa, en la que la ment només té idees privades sobre atres entitats.[86] Per a Whitehead, el terme "prensió" indica que el que percep incorpora aspectes per a sí mateixa de lo que estiga observant.[86] D'esta manera, les entitats estan constituïdes per les seues percepcions i relacions en lloc de ser independents d'elles. Ademés, Whitehead considera que la percepció pot ocórrer de dos modos, per eficàcia causal (o "prensió física") o per presència immediata (o "prensió conceptual").[83]

Whitehead descriu a l'eficàcia causal com "l'experiència dominant als organismes primitius, que té un sentit pel destí del que ha sorgit, aixina com del destí al que s'aproximen".[87] En atres paraules, és el sentit de les relacions causals entre entitats, un sentiment de ser influenciat i afectat per l'entorn. Per un atre costat, la presència immediata és a lo que usualment es referix com "el sentit pur de la percepció", sense la mediació de qualsevol interpretació simbòlica. En atres paraules, és la pura apariència, que pugues o no ser enganyosa.[88]


En organisme superiors, com les persones, estos dos models es combinen en lo que Whitehead flama "referència simbòlica", la qual un a l'apariència en la causa d'un procés que és tan automàtic que tant humans com a animals tenen dificultat per a abstindre's d'ella. A modo d'ilustració, Whitehead utilisa l'eixemple de la trobada d'una persona en una cadira. Una persona ordinària mira cap a dalt, veu una forma coloreada, i immediatament es deduïx que es tracta d'una cadira. No obstant un artiste, segons Whitehead, "va poder no haver aplegat a la noció d'una cadira", pero si "puix haver-se parat a contemplar la bellea i figura de la cadira".[89] Esta no és la reacció normal d'un ser humà; la majoria de les persones classifica als objectes en categories d'hàbitat o instint, sense siquiera pensar-ho. Ademés, els animals fan lo mateix. Usant el mateix eixemple, Whitehead senyala que un gos "haguera actuat de colp i repent seguint l'hipòtesis de la cadira i l'haguera botat".[90] D'esta manera les referències simbòliques són una fusió del pur sentit de la percepció i les relacions causals i que de fet són les relacions causals les que dominen les #mentalitat més bàsiques, com la del gos, mentres que les percepcions són les que dominen a les ments superiors, com la de l'artiste.[91]

Evolució i valor

[editar | editar còdic]

Whitehead creïa que quan es feyen preguntes sobre els fets bàsics de l'existència, preguntes sobre el valor i el propòsit sempre estan presents. Açò es confirma en les seues idees de la abiogénesis o el procés natural hipotètic del com sorgix la vida de simples composts orgànics.

Whitehead fa la sorprenent observació de que "la vida és relativament deficient sobre el valor de la supervivència".[92] Si els humans solament poden existir per uns cent anys i les pedres per fins a 8 millons, llavors un es veu obligat a preguntar per qué els organismes més complexos són els que evolucionen".[93] Despuix va remarcar que lo que distinguix a les formes superiors de la vida és que sempre estan involucrades en modificar el seu entorn, una activitat que ell teoriza com un dels principals objectius de la vida.[94] En atres paraules, Whitehead veu la vida com dirigida a incrementar la satisfacció pròpia.

Per a Whitehead, no hi ha tal cosa com a matèria inerte. En el seu lloc, totes les coses tenen un cert grau de llibertat o creativitat, lo que els permet estar a lo manco autodirigidas. David Ray Griffin, també un filòsof del procés, va falcar el terme "panexperientalismo" (l'idea de que totes entitats experimenten) per a descriure l'idea de Whitehead i distinguir-ho del pansiquismo (l'idea de que tota la matèria té consciència).[95]

Deu

[editar | editar còdic]

L'idea de Whitehead de Deu diferix de les nocions tradicionals monoteistes.[96] Tal volta la seua crítica més famosa de la concepció cristiana de Deu és que "l'iglésia va donar els atributs a Deu que li corresponien específicament al César".[97] Whitehead critica al Cristianisme per definir a Deu com un rei diví que impon la seua voluntat sobre el món. Al contrari de les formes més acceptades de Cristianisme, Whitehead emfatisa l'idea de Deu com "la breu visió de Galileo de la humiltat":


"No emfatisa al César en el poder, al moraliste implacable o al motor immòvil. Es deté sobre els elements sensibles en el món, que poc a poc i en quietud operen per l'amor i troben el seu propòsit en l'immediatea del present d'un regne, no d'un món. L'amor no govern ni és indiferent i lo mateixa ocorre en la moral. No veu cap al futur, troba la seua pròpia recompensa en el present immediat".[98]

No obstant, cal destacar que per a Whitehead Deu no està necessàriament nugat a la religió.[99] En lloc de mencionar a la fe, Whitehead veu Deu com a necessari per al sistema metafísic.[99] El seu sistema requerix de que existixca un orde entre les possibilitats, un orde que permeta la novetat en el món i proporcione un objectiu per a totes les entitats. Whitehead va postular l'existència d'estos potencials ordenats en lo que va cridar la naturalea primordial de Deu. No obstant, Whitehead també estava interessat en l'experiència religiosa. Açò li va dur a reflexionar més intensament en lo que va vore com la segona naturalea de Deu, la naturalea conseqüent. La concepció de Whitehead de Deu com a entitat "dipolar"[100] ha fet una crida per al pensament teològic fresca.

La naturalea primordial que va descriure com "la realisació conceptual illimitat de la riquea absoluta de potencialitat",[98] per eixemple, la possibilitat illimitada de l'univers. Esta naturalea primordial és eterna i immutable i proporciona entitats en l'univers en possibilitats de realisació. Whitehead també crida a este aspecte primordial "l'enza de sentiment, el desig etern de desig",[101] tirant de les entitats en l'univers cap a possibilitats encara no realisades.

Com Whitehead diu, "[Deu] guarda el món a mida que passa a l'immediatea de la seua pròpia vida. És el juí d'una tendrea que no pert res que es poden guardar".[102] En atres paraules, Deu salva i cuida totes les experiències per sempre i eixes experiències canvien la forma en que Deu interactua en el món.

Per lo tant, Whitehead veu Deu i el món com un complement. Veu les entitats del món com a coses decorregudes i canviants que anhelen una permanència que només Deu pot proveir. Veu Deu com un canvi permanent, a voltes deficient. Considera a Deu com a possibilitats eternament no realisades que requerix del món per a actualisar-les. Menciona que Deu li dona permanència a les criatures, mentres que elles li donen la realitat i el canvi. Ací val la pena citar extensament Whitehead:

"D'esta manera Deu es completa en l'individu, #satisfacció decorregudes de fet finito i els events temporals es completen en la seua unió eterna en la seua ser transformat, porgats en conformació en l'orde etern que resulta ser l'absolut 'saber'. El resum final solament pot ser expressat en térmens d'un grup d'antítesis, l'auto de la qual-contradiccions aparents dependran de la negligència de les diverses categories de l'existència. En cada una de les antítesis hi ha un canvi de sentit que convertix a l'oposició en un contrast.

"És verdader dir que Deu és permanent i el món decorregut, aixina com el món és permanent i Deu és decorregut.

"És verdader dir que Deu és un i el món molt, aixina com el món és un i Deu és molts.

"És verdader dir que, en comparació al món, Deu és actualment eminent, aixina com en comparació a Deu, el món és actualment eminent.

"És verdader dir que el món és inmanente en Deu, aixina com Deu és inmanente en el món.

"És verdader dir que Deu transcendix en el Món, aixina com el món transcendix en Deu.


"Lo que es fa en el món es transforma en una realitat en el cel, i la realitat en el cel passa de nou al món ... En este sentit, Deu és el gran companyer - el companyer de fatigues que sempre entén".[103]

Lo anterior és part de l'escritura més evocadora de Whitehead sobre Deu, i va ser lo suficientment poderosa com per a inspirar el moviment conegut com a teologia del procés, una vibrant escola teològica de pensament que continua prosperant hui en dia.[104][105]

Religió

[editar | editar còdic]

Per a Whitehead el núcleu de la religió era individual. En reconéixer que els particulars mai poden ser totalment separats de la seua societat, va argumentar que la vida és un fet intern per sí mateixa ans que siga un fet extern que es relaciona en els demés.[106] El seu més famosa observació de la religió és que "la religió és lo que l'individu realisa en la seua pròpia soletat ... i si mai són solitaris, mai són religiosos".[107] Whitehead va considerar a la religió com un sistema de veritats generals que varen transformar el caràcter de les persones.[108] Va posar especial conte en senyalar que la religió és a sovint una bona influència, pero no necessàriament una bona, una idea que va cridar "ilusió perillosa" (per eixemple, una religió podria encorajar l'extermini violent d'un rival dels adherentes a la religió).[109]

No obstant, mentres que Whitehead va vore la religió com el principi de la soletat, també va vore la religió com la necessària ampliació més allà de l'individu. Seguint el seu metafísica del procés en el que les relacions són primàries, va escriure que la religió requerix de la realisació de "el valor del món objectiu que és un derivat de la comunitat de les interrelacions dels seus components individuals".[110] En atres paraules, l'univers és una comunitat que es forma a través de la relació de cada entitat individual en els demés. Whitehead escriu ademés que cada entitat no pot trobar dit valor fins que s'ha fusionat el seu reclam individual en la de l'univers objectiu. La religió és llealtat en el món i al mateix temps, l'esperit s'entrega a esta afirmació universal i ho apropia per a sí mateixa.[111] D'esta manera els aspectes individuals i universals o socials de la religió, són mútuament depenents.

Whitehead també va descriure a la religió més tècnicament com un "últim desig per a infundir una emoció particular que per lo general pertany a una sola idea".[112] En atres paraules, la religió pren emocions profundes i les contextualiza dins d'un sistema de veritats generals del món, esperant que les persones identifiquen la seua verdadera importància. Per a Whitehead, la religió va servir com una classe de pont entre la Filosofia i les emocions i propòsits d'una societat en particular.[113] Pensava que la religió era la responsable de fer que la Filosofia fora aplicable per al dia a dia.

Influència i llegat

[editar | editar còdic]

Isabelle Stengers va escriure que "Els Whiteheadians són reclutats filòsofs i teòlecs, aixina com professionals dels més diversos horisons, des de l'Ecologia fins al Feminisme, que les seues pràctiques unixen a la lluita política i l'espiritualitat en les ciències de l'educació".[69] De fet, en les últimes décades l'atenció sobre el treball de Whitehead s'ha estés, en un interés que s'estén als intelectuals en Europa i China, aixina com a procedents de camps tan diversos com l'Ecologia, la Física, la Biologia, l'Educació, l'Economia i la Psicologia. Un dels primers teòlecs que va tractar d'interactuar en el pensament de Whitehead va ser el futur arquebisbe de Canterbury, William Temple, que posteriorment va publicar "La naturalea, l'home i Deu".[114] No obstant, no va ser fins a la década de 1970 i 1980 que el pensament de Whitehead va cridar molt l'atenció fòra d'un chicotet grup de filòsofs i teòlecs, principalment a nortamericans.

Els primers seguidors de Whitehead es troben principalment en l'Universitat de l'Escola de Teologia de Chicago, a on Henry Nelson Wieman va iniciar un interés en el treball de Whitehead, que duraria uns trenta anys.[115] Els professors com Wieman, Charles Hartshorne, Bernard Loomer, Bernard Meland i Daniel Day Williams varen fer de la filosofia de Whitehead el fil intelectual més important en l'Escola de la Divinitat.[116] Varen ensenyar esta filosofia a generacions i l'estudiant més notable va ser John B. Cobb, Jr.

Encara que l'interés per Whitehead va ser desvanint en l'Escola de Teologia de Chicago, Cobb va agarrar en eficàcia l'antorcha i la va plantar en fermea en Claremont, Califòrnia, a on va començar a ensenyar en l'Escola de Teologia de Claremont en 1958 i va fundar el Centre d'Estudis de procés en David Ray Griffin en 1973.[117] En gran part, per l'influència de Cobb, hui Claremont permaneix fortament identificat en el pensament processe de Whitehead.[118][119]


Pero mentres Claremont seguix sent el centre de major concentració de l'activitat de Whitehead, el lloc a on les idees de Whitehead actualment semblen estar creixent més ràpidament és en China. En la finalitat de fer front als reptes de la modernisació i l'industrialisació, China ha començat a mesclar les tradicions del taoisme, el Budisme i el Confucianisme en la filosofia "constructiva postmoderna" de Whitehead per a poder crear una "civilisació ecològica".[53] Fins a la data, el govern chinenc ha estimulat la creació de vintitrés centres universitaris basats en l'estudi de la filosofia de Whitehead,[53][120] aixina com cada volta es requerixen més els llibres dels demés filòsofs del procés John Cobb i David Ray Griffin, puix s'estan convertint en una llectura obligatòria per a la graduació dels estudiants.[53] Cobb ha atribuït l'interés que mostra China en la Filosofia del procés parcialment a l'estrés de Whitehead en la interdependencia mútua de la humanitat i la naturalea, aixina com el seu émfasis en un sistema educatiu que inclou l'ensenyança de valors en lloc de simples fets.[53]

No obstant, en general, l'influència de Whitehead és molt difícil de caracterisar. En els països de parla anglés, les seues obres principals es varen estudiar poc, llevat per Claremont i un selecte número de programes lliberals de teologia i filosofia a nivell de postgrau. Fòra d'estos círculs la seua influència és relativament chicoteta i difusa i solament s'ha expandit principalment a través del treball dels seus estudiants i admiradors, més que del propi Whitehead.[121] Per eixemple, Whitehead va ser professor i gran amic del seu colaborador Bertrand Russell i també va ensenyar i va supervisar la tesis de Willard Van Orman Quine[122] i abdós són importants figures de la Filosofia Analítica, la branca principal de Filosofia dels països de parla anglés de el XX.[123] Whitehead també ha tingut admiradors d'alt perfil en la cultura continental, tals com el filòsof postestructuralista francés Gilles Deleuze, que alguna volta va comentar que Whitehead "estava provisionalment com l'últim gran filòsof anglo-americà abans dels seus discípuls de Wittgenstein que varen difondre el seu brumosa confusió, suficiència, i el terror".[124] El sociòlec i antropòlec francés Bruno Latour inclús va ser tan llunt com per a cridar a Whitehead "el més gran filòsof del sigle XX".[125]


No obstant, segons les opinions de Deleuze i Latour, les idees de Whitegead no són especialment influents dins de les escoles filosòfiques més dominants.[126] És impossible dir exactament per qué l'influència de Whitehead no ha segut més generalisada, pero en part pot ser perque les seues idees metafísiques semblaven alguna cosa contrari a l'intuïció (com la seua afirmació de que la matèria és una abstracció) o per la seua inclusió d'elements teistes en la seua filosofia[127] o per les seues idees de la percepció de la metafísica com passat de moda.[6]

Filosofia i teologia del procés

[editar | editar còdic]

Històricament, el treball de Whitehead ha segut més influent en el camp de la teologia progressista nortamericana.[104][119] Dels primers i més importants defensors de les idees Whitehead en el context teològic és Charles Hartshorne, qui va estar un semestre Harvard com a assistent de Whitehead en 1925 i va estar fortament acreditat per desenrollar la Filosofia del procés de Whitehead a una teologia del procés.[128] Atres notables teòlecs del procés inclouen a John B. Cobb, Jr., David Ray Griffin, Marjorie Hewitt Suchocki, Robert C. Mesle, Roland Faber i Catherine Keller.

La teologia del procés per lo general fa recalcament en la naturalea relacional de Deu. En lloc de vore Deu com impasible o sense emocions, els teòlecs del procés veuen Deu com "el companyer que entén el cansanci" i com el ser que està sumament afectat per events temporals.[129] Hartshorne senyala que la gent no alaba a un governant humà que afectat per qualsevol de les alegries o les penes dels seus seguidors,[130] en canvi, com el ser més afectat pel món, Deu és el ser que pot respondre més adequadament davant el món. No obstant, la teologia del procés s'ha formulat en una àmplia varietat de formes. C. Robert Mesle, per eixemple, advoca per un "naturalisme del procés", és dir, un procés d'una teologia sense Deu.[131]

De fet, la teologia del procés és difícil de definir perque els teòlecs del procés són molt diversos i transdisciplinarios en els seus punts de vista i interessos. John B. Cobb, Jr. és un teòlec del procés que també ha escrit llibres sobre Biologia i Economia. Roland Faber i Catherine Keller integren les idees de Whitehead junt en idees postestructuralistas, poscolonialistas, i la teoria feminista. Charles Birch és un teòlec, pero també un genetista. Franklin I. Gamwell escriu sobre la teologia i la teoria política. En Syntheism - Creació de Deu en l'era de l'Internet, els futurólogos Alexander Bard i Jan Soderqvist repetidament donen crèdit a la teologia del procés de Whitehead, puix promou la cultura participativa en l'era digital.


La filosofia del procés és encara més difícil de precisar que la teologia del procés. En la pràctica, els dos camps no poden estar totalment separats. Els 32 volums de les séries constructives posmodernas de l'Universitat Estatal de Nova York editats pel filòsof processe i teòlec David Ray Griffin mostren la gama d'àrees en les que diferents filòsofs del procés, incloent la Física, l'Ecologia, la Medicina, la política pública, la no violència, la Política i Psicologia.[132]

Una escola filosòfica que històricament ha tingut una estreta relació en la filosofia del procés és el pragmatisme nortamericà. El mateix Whitehead tenia un concepte alt de William James i John Dewey i va reconéixer el seu deute en ells en el prefacio a Process and Reality..[133] Charles Hartshorne, junt en Paul Weiss, varen editar els artículs arreplegats de Charles Sanders Peirce, un dels fundadors de pragmatisme.[134]

Ciència

[editar | editar còdic]

En els últims anys, el pensament Whiteheadiano s'ha convertit en una influència estimulant en l'investigació científica. L'obra de Timothy I. Eastman i Hank Keeton, Física i Whitehead (2004),[135] aixina com la de Michael Epperson, Mecànica Quàntica i la Filosofia d'Alfred North Whitehead (2004), varen tindre com a objectiu un enfocament a la Física, mentres que l'obra de Brian G. Henning, Adam Scarfe i Dorion Sagan, Més allà del mecanisme (2013) i la de Rupert Sheldrake, Ciència lliure (2012), tenen un enfocament en Biologia.

En Física, les idees de Whitehead han tingut certa influència. Va articular una idea que pot ser considerada com a igual a la relativitat general d'Einstein i ha segut severament criticat.[136][137] Yutaka Tanaka, qui sugerix que la constant de gravetat és diferent als resultats experimentals i propon que el treball d'Einstein no va en contra de les #formulació de Whitehead.[138] No obstant ara, certes idees presents en la teoria de Whitehead s'han tornat obsoletes, principalment per causa del descobriment de les ones gravitacionals. Açò es deu, a que les ones gravitacionals, són fenomens observats a nivell local, que violen en gran medida el tipo de planitud local de l'espai que Whitehead donava per fet. En conseqüència, la cosmologia de Whitehead deu considerar-se com una aproximació local i, la seua suposició d'una geometria espai-temporal, la de Minkowski en particular, deu considerar-se com una aproximació a sovint localment adequada. En el cas de que s'intentara actualisar, les teories físiques whiteheadianas, estes tindrien que adaptar-se a la geometria de Riemann.


Atres científics per a els qui el treball de Whitehead ha segut influent, inclouen al físic químic Ilya Prigogine, el biòlec Conrad Hal Waddington,i els genetistas Charles Birch i Sewall Wright.[139] Ademés, encara que el propi Whitehead solament li va donar una importància secundària a la teoria quàntica, la seua metafísica de processos ha demostrat ser atractiu per a alguns físics en eixe camp. Henry Stapp i David Bohm es troben entre els que han segut influenciats per Whitehead.[140]

Obra

[editar | editar còdic]

Llibres escrits per Whitehead, llistats per data de publicació.

  • Symbolism, Its Meaning and Effect. New York: Macmillan Co., 1927. Basat en les llectures de Barbour-Page de 1927 en l'Universitat de #Virginia.
  • Process and Reality: An Essay in Cosmology. New York: Macmillan Company, 1929. Basat en les Gifford Lectures de 1927–28 de l'Universitat de Edinburgo. Edició corregida en 1978 de David Ray Griffin i correccions de Donald W. Sherburne en edicions britàniques i nortamericanes.
  • The Aims of Education and Other Essays. New York: Macmillan Company, 1929.
  • The Function of Reason. Princeton: Princeton University Press, 1929. Basat en les llectures de Louis Clark Vanuxem de 1929 de l'Universitat de Princeton.
  • Adventures of Idees. New York: Macmillan Company, 1933. També publicat per Cambridge: Universitat de Cambridge Press, 1933.
  • Nature and Life. Chicago: Universitat de Chicago, Press, 1934.
  • Modes of Thought. New York: MacMillan Company, 1938.
  • "Mathematics and the Good." In The Philosophy of Alfred North Whitehead, editat per Paul Arthur Schilpp, 666–681. Evanston and Chicago: Northwestern University Press, 1941.
  • "Immortality." In The Philosophy of Alfred North Whitehead, editat per Paul Arthur Schilpp, 682–700. Evanston and Chicago: Northwestern University Press, 1941.
  • Essays in Science and Philosophy. Londres: Philosophical Library, 1947.
  • En Allison Heartz Johnson, ed. The Wit and Wisdom of Whitehead. Boston: Beacon Press, 194

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ David Ray Griffin, Reenchantment Without Supernaturalism: A Process Philosophy of Religion (Ithaca: Cornell University Press, 2001), vii.
  2. ↑ "The Modern Library's Top 100 Nonfiction Books of the Century", last modified April 30, 1999, New York Claves, accessed November 21, 2013, http://www.nytimes.com/library/books/042999best-nonfiction-list.html.
  3. ↑ 3,0 3,1 C. Robert Mesle, Process-Relational Philosophy: An Introduction to Alfred North Whitehead (West Conshohocken: Templeton Foundation Press, 2009), 9.
  4. ↑ (2 d'octubre de 2020).Babelia, El País.Consultat el 2 d'octubre de 2020.
  5. ↑ (1 de juny de 2021).Quaderns Hispanoamericans.Consultat el 2 de juny de 2021.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 Philip Rose, On Whitehead (Belmont: Wadsworth, 2002), preface.
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 Victor Lowe, Alfred North Whitehead: The Man and his Work, Vol I (Baltimore: The Johns Hopkins Press, 1985), 2.
  8. ↑ 8,0 8,1 Victor Lowe, Alfred North Whitehead: The Man and his Work, Vol I (Baltimore: The Johns Hopkins Press, 1985), 13.
  9. ↑ Victor Lowe, Alfred North Whitehead: The Man and his Work, Vol I (Baltimore: The Johns Hopkins Press, 1985), 27.
  10. ↑ Victor Lowe, Alfred North Whitehead: The Man and his Work, Vol I (Baltimore: The Johns Hopkins Press, 1985), 44.
  11. ↑ Victor Lowe, Alfred North Whitehead: The Man and his Work, Vol I (Baltimore: The Johns Hopkins Press, 1985), 32–33.
  12. ↑ Victor Lowe, Alfred North Whitehead: The Man and his Work, Vol I (Baltimore: The Johns Hopkins Press, 1985), 54–60.
  13. ↑ 13,0 13,1 Victor Lowe, Alfred North Whitehead: The Man and his Work, Vol I (Baltimore: The Johns Hopkins Press, 1985), 63.
  14. ↑ Victor Lowe, Alfred North Whitehead: The Man and his Work, Vol I (Baltimore: The Johns Hopkins Press, 1985), 72.
  15. ↑ Victor Lowe, Alfred North Whitehead: The Man and his Work, Vol I (Baltimore: The Johns Hopkins Press, 1985), 103.
  16. ↑ On Whitehead the mathematician and logician, see Ivor Grattan-Guinness, The Search for Mathematical Roots 1870–1940: Logics, Set Theories, and the Foundations of Mathematics from Cantor through Russell to Gödel (Princeton: Princeton University Press, 2000), and Quine's chapter in Paul Schilpp, The Philosophy of Alfred North Whitehead (New York: Tudor Publishing Company, 1941), 125–163.
  17. ↑ Victor Lowe, Alfred North Whitehead: The Man and his Work, Vol I (Baltimore: The Johns Hopkins Press, 1985), 112.
  18. ↑ Victor Lowe, Alfred North Whitehead: The Man and his Work, Vol II (Baltimore: The Johns Hopkins Press, 1990), 34.
  19. ↑ Victor Lowe, Alfred North Whitehead: The Man and his Work, Vol II (Baltimore: The Johns Hopkins Press, 1990), 2.
  20. ↑ Victor Lowe, Alfred North Whitehead: The Man and his Work, Vol II (Baltimore: The Johns Hopkins Press, 1990), 6-8.
  21. ↑ 21,0 21,1 Victor Lowe, Alfred North Whitehead: The Man and his Work, Vol II (Baltimore: The Johns Hopkins Press, 1990), 26-27.
  22. ↑ Victor Lowe, Alfred North Whitehead: The Man and his Work, Vol II (Baltimore: The Johns Hopkins Press, 1990), 72-74.
  23. ↑ Victor Lowe, Alfred North Whitehead: The Man and his Work, Vol II (Baltimore: The Johns Hopkins Press, 1990), 127.
  24. ↑ 24,0 24,1 Victor Lowe, Alfred North Whitehead: The Man and his Work, Vol II (Baltimore: The Johns Hopkins Press, 1990), 132.
  25. ↑ Victor Lowe, Alfred North Whitehead: The Man and his Work, Vol I (Baltimore: The Johns Hopkins Press, 1985), 3–4.
  26. ↑ (27 de febrer de 2021).Babelia, El País.Consultat el 27 de febrer de 2021.
  27. ↑ (27 de febrer de 2021).En un bosc estranger.Consultat el 27 de febrer de 2021.
  28. ↑ Victor Lowe, Alfred North Whitehead: The Man and his Work, Vol II (Baltimore: The Johns Hopkins Press, 1990), 262.
  29. ↑ Victor Lowe, Alfred North Whitehead: The Man and his Work, Vols I & II (Baltimore: The Johns Hopkins Press, 1985 & 1990).
  30. ↑ 30,0 30,1 Victor Lowe, Alfred North Whitehead: The Man and his Work, Vol I (Baltimore: The Johns Hopkins Press, 1985), 7.
  31. ↑ "Critical Edition of Whitehead", last modified July 16, 2013, Whitehead Research Project, accessed November 21, 2013, http://whiteheadresearch.org/research/cew/press-release.shtml [1] archivat en Wayback Machine..
  32. ↑ 32,0 32,1 Christoph Wassermann, "The Relevance of An Introduction to Mathematics to Whitehead's Philosophy", Process Studies 17 (1988): 181. Available online at «Copia archivada». Archivat des d'el original, el 3 de decembre de 2013. Consultat el 21 de novembre de 2013.
  33. ↑ "Whitehead, Alfred North", last modified May 8, 2007, Gary L. Herstein, Internet Encyclopedia of Philosophy, accessed November 21, 2013, http://www.iep.utm.edu/whitehed/.
  34. ↑ 34,0 34,1 34,2 George Grätzer, Universal Algebra (Princeton: Van Nostrand Co., Inc., 1968), v.
  35. ↑ #Cf. Michel Weber and Will Desmond (eds.). Handbook of Whiteheadian Process Thought (Frankfurt / Lancaster, Ontos Verlag, Process Thought X1 & X2, 2008) and Ronny Desmet & Michel Weber (edited by), Whitehead. The Algebra of Metaphysics. Applied Process Metaphysics Summer Institute Memorandum, Louvain-la-Neuve, Els Éditions Chromatika, 2010.
  36. ↑ Alexander Macfarlene, "Review of A Treatise on Universal Algebra", Science 9 (1899): 325.
  37. ↑ G. B. Mathews (1898) A Treatise on Universal Algebra from Nature 58:385 to 7 (#1504)
  38. ↑ Victor Lowe, Alfred North Whitehead: The Man and his Work, Vol I (Baltimore: The Johns Hopkins Press, 1985), 190–191.
  39. ↑ Alfred North Whitehead, A Treatise on Universal Algebra (Cambridge: Cambridge University Press, 1898), v. Available online at http://projecteuclid.org/dpubs/repository/1.0/Disseminate?handle=euclid.chmm/1263316510&view=body&content-type=pdf_1
  40. ↑ Barron Brainerd, "Review of Universal Algebra by P. M. Cohn", American Mathematical Monthly, 74 (1967): 878–880.
  41. ↑ Alfred North Whitehead, Principia Mathematica Volume 2, Second Edition (Cambridge: Cambridge University Press, 1950), 83.
  42. ↑ 42,0 42,1 Hal Hellman, Great Feuds in Mathematics: Tingues of the Liveliest Disputes Ever (Hoboken: John Wiley & Sons, 2006). Available online at https://books.google.com/books?aneu=ft8bEGf_OOcC&pg=PT12&lpg=PT12#v=onepage&q&f=false
  43. ↑ "Principia Mathematica", last modified December 3, 2013, Andrew David Irvine, ed. Edward N. Zalta, The Stanford Encyclopedia of Philosophy (Winter 2013 Edition), accessed December 5, 2013, http://plato.stanford.edu/entries/principia-mathematica/#HOPM.
  44. ↑ Stephen Cole Kleene, Mathematical Logic (New York: Wiley, 1967), 250.
  45. ↑ "'Principia Mathematica' Celebrates 100 Years", last modified December 22, 2010, NPR, accessed November 21, 2013, http://www.npr.org/2010/12/22/132265870/principia-Mathematica-Celebrates-100-Years
  46. ↑ "Principia Mathematica", last modified December 3, 2013, Andrew David Irvine, ed. Edward N. Zalta, The Stanford Encyclopedia of Philosophy (Winter 2013 Edition), accessed December 5, 2013, http://plato.stanford.edu/entries/principia-mathematica/#SOPM.
  47. ↑ Alfred North Whitehead, An Introduction to Mathematics, (New York: Henry Holt and Company, 1911), 8.
  48. ↑ Christoph Wassermann, "The Relevance of An Introduction to Mathematics to Whitehead's Philosophy", Process Studies 17 (1988): 181–182. Available online at «Copia archivada». Archivat des d'el original, el 3 de decembre de 2013. Consultat el 21 de novembre de 2013.
  49. ↑ Christoph Wassermann, "The Relevance of An Introduction to Mathematics to Whitehead's Philosophy", Process Studies 17 (1988): 182. Available online at «Copia archivada». Archivat des d'el original, el 3 de decembre de 2013. Consultat el 21 de novembre de 2013.
  50. ↑ Committee To Inquirix Into the Position of Classics in the Educational System of the United Kingdom, Report of the Committee Appointed by the Prime Minister to Inquirix into the Position of Classics in the Educational System of the United Kingdom, (London: His Majesty's Stationery Office, 1921), 1, 282. Available online at https://archive.org/details/reportofcommitt00grea.
  51. ↑ 51,0 51,1 Alfred North Whitehead, The Aims of Education and Other Essays (New York: The Free Press, 1967), 1–2.
  52. ↑ Alfred North Whitehead, The Aims of Education and Other Essays (New York: The Free Press, 1967), 2.
  53. ↑ 53,0 53,1 53,2 53,3 53,4 "China embraces Alfred North Whitehead", last modified December 10, 2008, Douglas Todd, The Vancouver Sun, accessed December 5, 2013, http://blogs.vancouversun.com/2008/12/10/china-embraces-alfred-north-whitehead/ [2] archivat en Wayback Machine..
  54. ↑ Alfred North Whitehead, Els Fins de l'Educació (Buenos Aires: Ed. Paidós, 1961 - Trad. de Dora Ivniski), 32.
  55. ↑ Alfred North Whitehead, The Aims of Education and Other Essays (New York: The Free Press, 1967), 93.
  56. ↑ Alfred North Whitehead, The Aims of Education and Other Essays (New York: The Free Press, 1967), 98.
  57. ↑ Alfred North Whitehead to Bertrand Russell, February 13, 1895, Bertrand Russell Archives, Archives and Research Collections, McMaster Library, McMaster University, Hamilton, Ontario, Canada.
  58. ↑ A. J. Ahir, Language, Truth and Logic, (New York: Penguin, 1971), 22.
  59. ↑ George P. Conger, "Whitehead lecture notes: Seminary in Logic: Logical and Metaphysical Problems", 1927, Manuscripts and Archives, Yale University Library, Yale University, New Haven, Connecticut.
  60. ↑ Alfred North Whitehead, Process and Reality (New York: The Free Press, 1978), 4.
  61. ↑ Alfred North Whitehead, Process and Reality (New York: The Free Press, 1978), 11.
  62. ↑ 62,0 62,1 Alfred North Whitehead, Science and the Modern World (New York: The Free Press, 1967), 17.
  63. ↑ 63,0 63,1 63,2 63,3 Alfred North Whitehead, Process and Reality (New York: The Free Press, 1978), 18.
  64. ↑ Victor Lowe, Alfred North Whitehead: The Man and his Work, Vol II (Baltimore: The Johns Hopkins Press, 1990), 127, 133.
  65. ↑ Victor Lowe, Alfred North Whitehead: The Man and his Work, Vol II (Baltimore: The Johns Hopkins Press, 1990), 250.
  66. ↑ Gary Dorrien, "The Lure and Necessity of Process Theology", CrossCurrents 58 (2008): 320.
  67. ↑ Henry Nelson Wieman, "A Philosophy of Religion", The Journal of Religion 10 (1930): 137.
  68. ↑ Peter Simons, "Metaphysical systematics: A lesson from Whitehead", Erkenntnis 48 (1998), 378.
  69. ↑ 69,0 69,1 Isabelle Stengers, Thinking with Whitehead: A Free and Wild Creation of Concepts, trans. Michael Chase (Cambridge, Massachusetts: Harvard University Press, 2011), 6.
  70. ↑ David Ray Griffin, Whitehead's Radically Different Postmodern Philosophy: An Argument for Its Contemporary Relevance (Albany: State University of New York Press, 2007), viii–ix.
  71. ↑ Alfred North Whitehead, Process and Reality (New York: The Free Press, 1978), 208.
  72. ↑ Alfred North Whitehead, Science and the Modern World (New York: The Free Press, 1967), 52–55.
  73. ↑ Alfred North Whitehead, Process and Reality (New York: The Free Press, 1978), 34–35.
  74. ↑ Alfred North Whitehead, Process and Reality (New York: The Free Press, 1978), 34.
  75. ↑ Alfred North Whitehead, Science and the Modern World (New York: The Free Press, 1967), 54–55.
  76. ↑ Alfred North Whitehead, Process and Reality (New York: The Free Press, 1978), 183.
  77. ↑ Alfred North Whitehead, Symbolism: Its Meaning and Effect (New York: Fordham University Press, 1985), 38–39.
  78. ↑ Louise R. Heath, "Notes on Whitehead's Philosophy 3b: Philosophical Presuppositions of Science", September 27, 1924, Whitehead Research Project, Center for Process Studies, Claremont, Califòrnia.
  79. ↑ Alfred North Whitehead, Symbolism: Its Meaning and Effect (New York: Fordham University Press, 1985), 26.
  80. ↑ 80,0 80,1 Alfred North Whitehead, Symbolism: Its Meaning and Effect (New York: Fordham University Press, 1985), 39.
  81. ↑ Alfred North Whitehead, Process and Reality (New York: The Free Press, 1978), 19.
  82. ↑ Alfred North Whitehead, Process and Reality (New York: The Free Press, 1978), 21.
  83. ↑ 83,0 83,1 Alfred North Whitehead, Process and Reality (New York: The Free Press, 1978), 23.
  84. ↑ Charles Hartshorne, "Freedom Requires Indeterminism and Universal Causality", The Journal of Philosophy 55 (1958): 794.
  85. ↑ John B. Cobb, A Christian Natural Theology (Louisville: Westminster John Knox Press, 1978), 52.
  86. ↑ 86,0 86,1 86,2 David Ray Griffin, Reenchantment Without Supernaturalism: A Process Philosophy of Religion (Ithaca: Cornell University Press, 2001), 79.
  87. ↑ Alfred North Whitehead, Symbolism: Its Meaning and Effect (New York: Fordham University Press, 1985), 44.
  88. ↑ Alfred North Whitehead, Symbolism: Its Meaning and Effect (New York: Fordham University Press, 1985), 24.
  89. ↑ Alfred North Whitehead, Symbolism: Its Meaning and Effect (New York: Fordham University Press, 1985), 3.
  90. ↑ Alfred North Whitehead, Symbolism: Its Meaning and Effect (New York: Fordham University Press, 1985), 4.
  91. ↑ Alfred North Whitehead, Symbolism: Its Meaning and Effect (New York: Fordham University Press, 1985), 49.
  92. ↑ Alfred North Whitehead, The Function of Reason (Boston: Beacon Press, 1958), 4.
  93. ↑ Alfred North Whitehead, The Function of Reason (Boston: Beacon Press, 1958), 4–5.
  94. ↑ Alfred North Whitehead, The Function of Reason (Boston: Beacon Press, 1958), 8.
  95. ↑ David Ray Griffin, Reenchantment Without Supernaturalism: A Process Philosophy of Religion (Ithaca: Cornell University Press, 2001), 97.
  96. ↑ Roland Faber, God as Poet of the World: Exploring Process Theologies (Louisville: Westminster John Knox Press, 2008), chapters 4–5.
  97. ↑ Alfred North Whitehead, Process and Reality (New York: The Free Press, 1978), 342.
  98. ↑ 98,0 98,1 Alfred North Whitehead, Process and Reality (New York: The Free Press, 1978), 343.
  99. ↑ 99,0 99,1 Alfred North Whitehead, Process and Reality (New York: The Free Press, 1978), 207.
  100. ↑ Alfred North Whitehead, Process and Reality (New York: The Free Press, 1978), 345.
  101. ↑ Alfred North Whitehead, Process and Reality (New York: The Free Press, 1978), 344.
  102. ↑ Alfred North Whitehead, Process and Reality (New York: The Free Press, 1978), 346.
  103. ↑ Alfred North Whitehead, Process and Reality (New York: The Free Press, 1978), 347–348, 351.
  104. ↑ 104,0 104,1 Bruce G. Epperly, Process Theology: A Guide for the Perplexed (New York: T&T Clark, 2011), 12.
  105. ↑ Roland Faber, God as Poet of the World: Exploring Process Theologies (Louisville: Westminster John Knox Press, 2008), chapter 1.
  106. ↑ Alfred North Whitehead, Religion in the Making (New York: Fordham University Press, 1996), 15–16.
  107. ↑ Alfred North Whitehead, Religion in the Making (New York: Fordham University Press, 1996), 16–17.
  108. ↑ Alfred North Whitehead, Religion in the Making (New York: Fordham University Press, 1996), 15.
  109. ↑ Alfred North Whitehead, Religion in the Making (New York: Fordham University Press, 1996), 18.
  110. ↑ Alfred North Whitehead, Religion in the Making (New York: Fordham University Press, 1996), 59.
  111. ↑ Alfred North Whitehead, Religion in the Making (New York: Fordham University Press, 1996), 60.
  112. ↑ Alfred North Whitehead, Process and Reality (New York: The Free Press, 1978), 16.
  113. ↑ Alfred North Whitehead, Process and Reality (New York: The Free Press, 1978), 15.
  114. ↑ George Garin, "Theistic Evolution in a Sacramental Universe: The Theology of William Temple Against the Background of Process Thinkers (Whitehead, Alexander, Etc.)," (Protestant University Press, Kinshasa, The Congo, 1991).
  115. ↑ Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada GaryDorrien_a
  116. ↑ Gary Dorrien, "The Lure and Necessity of Process Theology", CrossCurrents 58 (2008): 321–322.
  117. ↑ David Ray Griffin, "John B. Cobb, Jr.: A Theological Biography", in Theology and the University: Essays in Honor of John B. Cobb, Jr., ed. David Ray Griffin and Joseph C. Hough, Jr. (Albany: State University of New York Press, 1991), 229.
  118. ↑ Gary Dorrien, "The Lure and Necessity of Process Theology", CrossCurrents 58 (2008): 334.
  119. ↑ 119,0 119,1 Victor Lowe, Alfred North Whitehead: The Man and his Work, Vol I (Baltimore: The Johns Hopkins Press, 1985), 5.
  120. ↑ "About Us", The Institute for the Postmodern Development of China, accessed November 21, 2013, «Copia archivada». Archivat des d'el original, el 2 de decembre de 2013. Consultat el 21 de novembre de 2013.
  121. ↑ "Whitehead, Alfred North", last modified May 8, 2007, Gary L. Herstein, Internet Encyclopedia of Philosophy, accessed July 20, 2015, http://www.iep.utm.edu/whitehed/.
  122. ↑ "Quine Biography", last modified October 2003, John J. O'Connor and Edmund F. Robertson, MacTutor History of Mathematics archive, University of St Andrews, accessed December 5, 2013, http://www-history.mcs.st-andrews.ac.uk/Biographies/Quine.html.
  123. ↑ John Searle, "Contemporary Philosophy in the United States", in N. Bunnin and I.P. Tsui-James, eds., The Blackwell Companion to Philosophy, 2nd ed., (Oxford: Blackwell, 2003), 1.
  124. ↑ Gilles Deleuze, The Fold: Leibniz and the Baroque, trans. Tom Conley (Minneapolis: University of Minnesota Press, 1993), 76.
  125. ↑ Bruno Latour, preface to Thinking with Whitehead: A Free and Wild Creation of Concepts, by Isabelle Stengers, trans. Michael Chase (Cambridge, Massachusetts: Harvard University Press, 2011), x.
  126. ↑ "Alfred North Whitehead", last modified March 10, 2015, Andrew David Irvine, ed. Edward N. Zalta, The Stanford Encyclopedia of Philosophy (Spring 2015 Edition), accessed July 20, 2015, http://plato.stanford.edu/entries/whitehead/#WI
  127. ↑ "Alfred North Whitehead", last modified October 1, 2013, Andrew David Irvine, ed. Edward N. Zalta, The Stanford Encyclopedia of Philosophy (Winter 2013 Edition), accessed November 21, 2013, http://plato.stanford.edu/entries/whitehead/#WI
  128. ↑ Charles Hartshorne, A Christian Natural Theology, 2nd edition (Louisville, Westminster John Knox Press, 2007), 112.
  129. ↑ Alfred North Whitehead, Process and Reality (New York: The Free Press, 1978), 351.
  130. ↑ Charles Hartshorne, The Divine Relativity: A Social Conception of God (New Haven: Yale University Press, 1964), 42–43.
  131. ↑ See part IV of Mesle's Process Theology: A Basic Introduction (St. Louis: Chalice Press, 1993).
  132. ↑ "Search Results For: SUNY séries in Constructive Postmodern Thought", Sunypress.edu, accessed December 5, 2013, http://www.sunypress.edu/searchadv.aspx?IsSubmit=true&CategoryID=6899 [3] archivat en Wayback Machine..
  133. ↑ Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada AlfredNorth_f
  134. ↑ "Richard Rorty", last modified June 16, 2007, Bjørn Ramberg, ed. Edward N. Zalta, The Stanford Encyclopedia of Philosophy (Spring 2009 Edition), accessed December 5, 2013, http://plato.stanford.edu/archives/spr2009/entries/rorty/.
  135. ↑ Timothy I. Eastman and Hank Keeton, eds., Physics and Whitehead: Quàntum, Process, and Experience (Albany: State University of New York Press, 2004).
  136. ↑ Chandrasekhar, S. (1979). Einstein and general relativity, Am. J. Phys. 47: 212–217.
  137. ↑ Will, C.M. (1981/1993). Theory and Experiment in Gravitational Physics, revised edition, Cambridge University Press, Cambridge UK, ISBN 978-0-521-43973-2, p. 139.
  138. ↑ Yutaka Tanaka, "The Comparison between Whitehead's and Einstein's Theories of Relativity", Història Scientiarum 32 (1987).
  139. ↑ Charles Birch, "Why Llauren't We Zombies? Neo-Darwinism and Process Thought", in Back to Darwin: A Richer Account of Evolution, ed. John B. Cobb, Jr., (Grand Rapids: William B. Eerdmans Publishing Company, 2008), 252.
  140. ↑ Erro en la cita: L'element <ref> no és vàlit; puix no n'hi ha una referència en text nomenada SeeDavid
  141. ↑ F.W. Owens, "Review: The Axioms of Descriptive Geometry by A. N. Whitehead", Bulletin of the American Mathematical Society 15 (1909): 465–466. Available online at http://www.ams.org/journals/bull/1909-15-09/S0002-9904-1909-01815-4/S0002-9904-1909-01815-4.pdf.
  142. ↑ James Byrnie Shaw, "Review: Principia Mathematica by A. N. Whitehead and B. Russell, Vol. I, 1910", Bulletin of the American Mathematical Society 18 (1912): 386–411. Available online at http://www.ams.org/journals/bull/1912-18-08/S0002-9904-1912-02233-4/S0002-9904-1912-02233-4.pdf.
  143. ↑ Benjamin Abram Bernstein, "Review: Principia Mathematica by A. N. Whitehead and B. Russell, Vol. I, Second Edition, 1925", Bulletin of the American Mathematical Society 32 (1926): 711–713. Available online at http://www.ams.org/journals/bull/1926-32-06/S0002-9904-1926-04306-8/S0002-9904-1926-04306-8.pdf.
  144. ↑ Alonzo Church, "Review: Principia Mathematica by A. N. Whitehead and B. Russell, Volumes II and III, Second Edition, 1927", Bulletin of the American Mathematical Society 34 (1928): 237–240. Available online at http://www.ams.org/journals/bull/1928-34-02/S0002-9904-1928-04525-1/S0002-9904-1928-04525-1.pdf.

Edició en castellà

[editar | editar còdic]
  • (2022) Modos de pensament, Buenos Aires: Editorial Cactus. ISBN 978-987-3831-65-2.
  • (2021) Processe i realitat. Un ensaig de cosmologia, Segona edició, Edicions Atalanta. ISBN 978-84-122130-2-7.
  • (2019) El concepte de la naturalea, Editorial Cactus. ISBN 978-987-3831-37-9.
  • (2003) La funció de la raó, Editorial Tecnos. ISBN 978-84-309-4003-5.

Bibliografia

[editar | editar còdic]

Per a obtindre la llista més completa de recursos relacionats en Whitehead, consulte la thematic bibliography del Center for Process Studies.

  • Casati, Roberto, and Achille C. Varzi. Parts and Plaus: The Structures of Spatial Representation. Cambridge, Massachusetts: The MIT Press, 1999.
  • Miguel Espinoza, «Una explicació causal de la jerarquia natural. Propietats i llímits del naturalisme de A. N. Whitehead», Thémata, 41: 443-466 (2009) el_naturalisme_de_A._N._Whitehead https://www.academia.edu/6405011/una_explicació_causal_de_la_jerarquia_natural
  • Ford, Lewis. Emergence of Whitehead's Metaphysics, 1925–1929. Albany: State University of New York Press, 1985.
  • Hartshorne, Charles. Whitehead's Philosophy: Selected Essays, 1935–1970. Lincoln and London: University of Nebraska Press, 1972.
  • Henning, Brian G. The Ethics of Creativity: Beauty, Morality, and Nature in a Processive Cosmos. Pittsburgh: University of Pittsburgh Press, 2005.
  • Holtz, Harald and Ernest Wolf-Gazo, eds. Whitehead und der Prozeßbegriff / Whitehead and The Idea of Process. Proceedings of The First International Whitehead-Symposion. Verlag Karl Alber, Freiburg i. B. / München, 1984. ISBN 3-495-47517-6
  • Jones, Judith A. Intensity: An Essay in Whiteheadian Ontology. Nashville: Vanderbilt University Press, 1998.
  • Kraus, Elizabeth M. The Metaphysics of Experience. New York: Fordham University Press, 1979.
  • McDaniel, Jay. What is Process Thought?: Seven Answers to Seven Questions. Claremont: P&F Press, 2008.
  • McHenry, Leemon. The Event Universe: The Revisionary Metaphysics of Alfred North Whitehead. Edinburgh: Edinburgh University Press, 2015.
  • Nobo, Jorge L. Whitehead's Metaphysics of Extension and Solidarity. Albany: State University of New York Press, 1986.
  • Price, Lucien. Dialogues of Alfred North Whitehead. New York: Mentor Books, 1956.
  • Quine, Willard Van Orman. "Whitehead and the rise of modern logic." In The Philosophy of Alfred North Whitehead, edited by Paul Arthur Schilpp, 125–163. Evanston and Chicago: Northwestern University Press, 1941.
  • Rapp, Friedrich and Reiner Wiehl, eds. Whiteheads Metaphysik der Kreativität. Internationales Whitehead-Symposium Bad Homburg 1983. Verlag Karl Alber, Freiburg i. B. / München, 1986. ISBN 3-495-47612-1
  • Rescher, Nicholas. Process Metaphysics. Albany: State University of New York Press, 1995.
  • Rescher, Nicholas. Process Philosophy: A Survey of Basic Issues. Pittsburgh: University of Pittsburgh Press, 2001.
  • Schilpp, Paul Arthur, ed. The Philosophy of Alfred North Whitehead. Evanston and Chicago: Northwestern University Press, 1941. Part of the Library of Living Philosophers séries.
  • Siebers, Johan. The Method of Speculative Philosophy: An Essay on the Foundations of Whitehead's Metaphysics. Kassel: Kassel University Press GmbH, 2002. ISBN 3-933146-79-8
  • Smith, Olav Bryant. Myths of the Self: Narrative Identity and Postmodern Metaphysics. Lanham: Lexington Books, 2004. ISBN 0-7391-0843-3
– Contains a section called "Alfred North Whitehead: Toward a More Fonamental Ontology" that is an overview of Whitehead's metaphysics.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Alfred_North_Whitehead&oldid=663936»