Materialisme

El materialisme és la doctrina filosòfica que postula que la matèria és lo primari i que la consciència existix com a conseqüència d'un estat altament organisat d'esta, lo que produïx un canvi qualitatiu.

Sobre la relació del pensament humà, el món que nos rodeja i la cognoscibilidad d'est, el materialisme afirma que el món és material i que existix objectivament, independentment de la consciència (a diferència del postulat del idealisme). Segons esta concepció, la consciència i el pensament es desenrollen a partir d'un nivell superior d'organisació de la matèria, en un procés de reflex de la realitat objectiva.

El materialisme també sosté que el món i les seues #regularitat són cognoscibles per l'humà, ya que és possible demostrar l'exactitut d'eixe modo de concebre un procés natural, reproduint-ho nosatres mateixos, creant-ho com a resultat de les seues mateixes condicions i ademés posant-ho al servici dels nostres propis fins, “donant al trast” en la “cosa en sí, inasequible”.

Les afirmacions del materialisme filosòfic entren en oposició especialment en les del idealisme, aixina com en les del positivisme, pel caràcter metafísic del materialisme, que el positiviste rebuja.

En afirmar que solament hi ha un tipo de substància, la matèria, el materialisme és també un tipo de monisme ontològic.

Introducció

L'oposició entre l'enfocament materialiste i l'enfoque idealiste és una de les polèmiques filosòfiques més antigues i persistents. En el XVII el terme «materialisme» se solia usar principalment per a evitar el sentit de representacions físiques sobre la matèria. En eixe sentit les ciències naturals modernes tenen un enfocament completament materialiste.

Des de començos de el XIX, per influència del materialisme històric, el terme passa a usar-se també en context de les ciències socials. En eixe sentit el materialisme es referix a varis marcs teòrics que busquen les causes dels processos històrics i el canvi cultural en causes materials. Per a este materialisme de tipo històric les causes últimes dels fenomens socials estan determinades per factors materials i rebuja explícitament les explicacions en les que intervenen factors sobrenaturals, prenent com un fet la irrelevancia científica de Deu, d'esperits i d'una suposta inteligència del món en el devindre històric. D'acort en el materialisme, les causes últimes deuen buscar-se en factors mesurables o aprehendibles empíricament.

Encara que històricament el materialisme històric es va popularisar en el sí del marxisme, a on seguix sent un tema principal, es troben antecedents anteriors a Marx. Actualment està present en antropologia, teoria de l'història o sociologia, fent que el materialisme històric englobe a toda una serie de #elaboració teòriques no necessàriament marxistes. Fòra del camp del marxisme, el materialisme de tipo històric és l'hipòtesis de que les traces definitorios de les societats humanes i l'evolució històrica de les mateixes ha estat determinada per factors materials (tecnologia disponible, sistema de producció, característiques geogràfiques i climàtiques). Per l'intent d'establir les idees del materialisme històric de modo independent a la versió marxista del mateix, s'han falcat térmens nous com: materialisme cultural, funcionalisme ecològic, determinisme geogràfic, determinisme econòmic, i uns atres, que poden ser considerats com a concepcions materials de l'Història. Diversos autors acadèmics com Jared Diamond o Marvin Harris han tractat en detalle l'evolució històrica d'extenses àrees geogràfiques, i tractant d'explicar traces definitorios de la societat a partir de factors materials, senyalant que este tipo de factors són els preponderants quan es tracta d'entendre l'evolució de les societats i les civilisacions.

Història

Doctrines materialistes de l'Antic Oriente

Els primers vestigis que es tenen de la doctrina materialista es remonten a fins del tercer i principis del segon mileni a. de n. i. en les cultures egipcíaca i babilònica, a on es varen formar les primeres concepcions materialistes espontànees. També i una miqueta més tart pero en major integritat li la troba en la filosofia de l'Índia i China Antiga.

En monuments de la cultura egipcíaca antiga es menciona per eixemple «l'aigua freda creadora de tots els sers i de la que procedixen totes les coses, aixina com l'aire que ompli l'espai i es troba en tots els llocs», lo que mostra que ya en eixe llavors es plantejava en forma embrionària la qüestió de l'orige material dels fenomens naturals. O pot ser que hagen interpretat estos elements des d'un punt de vista netament simbòlic.

En la cultura babilònica, per eixemple, nos trobem en l'astrònom Seleuco (II) qui ya en eixe llavors va formular #conjectura sobre l'estructura heliocéntrica del món.

En l'Índia Antiga apareix a mitan de l'I mileni a. C. en la doctrina Lokaiata (o escola dels chārvāka) que sostenien que el món era material, compost de quatre elements primigenis: la terra, l'aigua, el fòc i l'aire. D'estos elements es formaven també els sers vius, inclós el ser humà, els quals després de morir es descomponien novament en estos elements. Els chārvāka ademés, varen sometre a crítica les doctrines religioses imperants en eixa época sobre l'existència de Deu, l'ànima i el món del més allà, avalant que en morir el cos, desapareixia la consciència, per lo que consideraven absurda la doctrina de la transmigración de les ànimes.

El materialisme dels chárvakas es trobava íntimament relacionat en el seu ateisme. Posteriorment en la corrent Sāṃkhya (prop de l'any 600 a. C.) se sostenia que el caràcter material del món es desenrollava a partir d'una substància primigènia (prakriti); pero el guany més important d'esta corrent va ser el postulat de que el moviment, l'espai i el temps són propietats inseparables de la matèria.

A mida que es desenrollava la filosofia hindú antiga, la concepció de la matèria composta pels quatre elements (fòc, aire, aigua i terra) va ser substituïda per representacions més desenrollades basades en l'estructura atomista del món. En les escoles filosòfiques Nyāya i Vaiśiṣika sorgixen les idees de que el món es compon de chicotetes partícules de diversa qualitat que es troben en l'éter, en l'espai i en el temps. Estes partícules serien eternes, increables i indestructibles, a l'hora que els objectes composts d'elles serien mutables, inestables i transitoris. Estes idees materialistes varen eixercir un fort influix sobre escoles i doctrines religioses de l'época, com per eixemple en l'escola religiosa Mīmāṃsā, la qual reconeixia la realitat del món, que el seu ser no depén de cap creador, existix eternament i es compon de partícules regides per la llei autònoma del karma.

En la Chinenca Antiga trobem la doctrina materialista en la teoria del coneiximent de Mozi (479-381 a. C.) en oposició a Confucio. Aportes importants també les va donar el Taoisme, el creador del qual Lao-Tse (sigles VI a IV) sostenia que el món, que és etern, es troba en moviment i mutació continus. El moviment, segons els taoístas, és regit pel Tao (llei natural), que si be és un concepte abstracte i metafísic, és al mateix temps anti-espiritista ya que al Tao li'l considera immaterial pero natural, i no d'orige diví o sobrenatural, per lo que la cosmovisió taoísta resulta en una dialèctica materialista-metafísica, dualmente naturalista i no espiritista.

Les idees materialistes ingènues varen cobrar successiu desenroll en la doctrina de Xun Zi (313-238 a. C.) una de les rellevants figures del confucionismo, qui a diferència d'atres confucianos considerava que el cel no posseïx consciència i és part de la naturalea, en la que incloïa aixina mateix el Sol, la Lluna, els astres, les estacions de l'any, la llum i les tenebres, el vent i la pluja, i que la successió de fenomens celests discorre segons determinades lleis naturals, de modo que el destí de les persones no pot ser regit per una inexistent «voluntat del cel».

Xun Zi afirmava que el ser humà, contràriament als animals, sap mancomunar els seus esforços i organisar la seua vida pública, que pot conéixer el món circumdant i aprofitar els coneiximents adquirits en el seu ben; ademés de que el coneiximent escomença per la percepció, pero és governat pel pensament que complix lleis naturals.

Per últim ya en els voltants de nostra era la trobem en Wang Chung (27-97 a. C.) qui sostenia que el món es compon de la substància qì, la qual es mou en l'eternitat, mentres que el tao és la llei de la pròpia realitat. Per l'acció recíproca de dos qi —els enrarits que es troben en l'espai celest i els condensados que es troben en la terra constituint els diversos cossos— són engendrades totes les coses. Sostenia que l'home és un ser natural compost de substància material en el que s'ha instalat una energia vital, un principi espiritual elaborat per la circulació de la sanc, la qual desapareix en morir l'home. Este materialisme era ingenu i metafísic.

Materialisme de la Grècia Antiga

Des de el VI la filosofia es desenrolla en major ímpetu en la Grècia Antiga i posmoderna. Allí la corrent materialista sorgix en controvèrsia en la religió principalment en els filòsofs representants de la cridada escola de Mileto; Tals de Mileto (ca. 624-547 a. C.), Anaximandro (ca. 610-546 a. C.) i Anaxímenes (ca. 585-525 a. C.).

Segons la doctrina de Tals, l'aigua és el principi de totes les coses; tot procedix de l'aigua i tot es convertix en aigua.

Anaximandro va prendre com a substància primària de tot lo existent el apeiron, principi indeterminat que engendra les coses i els fenomens per mig del moviment i la segregació de contraris tals com «lo humit i lo sec», «lo fret i lo càlit» «lo dolç i lo salat». Segons esta doctrina tot es troba en constant rotació, una cosa sorgix del apeiron i una atra desapareix i es descompon transformant-se en apeiron, lo que seguint un curs materialiste fa un dels primers intents de representar el món dialécticament, en moviment.

Anaxímenes va prendre com a substància primordial l'aire, el moviment del qual condiciona el sorgiment i la desaparició de les coses.

Un atre filòsof grec que va fer grans aportes a la doctrina materialista va ser Heráclito d'Éfeso (ca. 530-470 a. C.) el qual va prendre com a substància primària el fòc. Sostenia l'existència en l'eternitat del món, independentment de qualssevol de les forces sobrenaturals, com un fòc eternament viu, que en orde regular s'encén i en orde regular s'apaga. Subrallava l'idea del moviment i canvi constant del món, de la contradicció com a font de moviment, de la possibilitat de transformació recíproca dels contraposts. Va expressar idees sobre els principis dialèctics, que reflectixen d'una o una atra manera l'estat verdader de les coses, encara que no sostingudes per coneiximents científics.

El desenroll més profunt de la corrent materialista en la Grècia Antiga es veu en la doctrina de Demócrito de Abdera (460-370 a. C.), que va promoure la teoria atomista de l'estructura de la matèria. Segons esta teoria, el principi cardinal del món és l'existència del buit i els àtoms que es mouen en el buit, trobant-se i formant diferents cossos i inclús l'ànima de l'home, la qual mor en perir l'organisme.

Aristóteles (384-322 a. C.) el qual sostenia que totes les coses tenien en la seua base una matèria primera, que es caracterisava per la falta de determinació, de forma, és dir, no eren sino una possibilitat d'existència. Esta possibilitat es convertix en cosa verdadera sensible solament quan la matèria s'unix en una o una atra forma que li dona la seua determinació. Esta concepció, si be és materialista en la seua essència, té greus insuficiències perque separa la matèria primària del moviment, que és introduït per la forma des de fòra, ademés de que la seua transició d'un estat indeterminat a determinat pren el seu orige a fi de contes dels deus i atres divinitats, que vénen a ser el primer propulsor.

Finalment dins de la corrent materialista encara que un tant més inconsecuente trobem al filòsof grec Epicuro (342-270 a. C.). Influenciat per l'atomisme de Demócrito, sosté que tota la realitat està formada per dos elements fonamentals. Per un costat els àtoms, que tenen forma, extensió i pes, i d'un atre el buit, que no és sino l'espai en el qual es mouen eixos àtoms. Estos àtoms poden desviar-se de la seua trayectòria permetent una certa llibertat causal. El poema llatí De Rerum Natura de Lucrecio (99 - 55 a. C.) reflectix la filosofia mecanicista de Demócrito i Epicuro.

Esta concepció, a la parell en els elements de la dialèctica i les tendències materialistes, conté també traces metafísics i tendències idealistes.

Despuix d'Aristóteles s'observa una decadència condicionada per la crisis general que viu l'Estat Grec, perfilant-se una transició del materialisme a l'idealisme i al misticisme.

Materialisme en l'Edat Mija

En l'Edat Mija domina la religió en totes les esferes de la vida espiritual de la societat. La filosofia es convertix en eixe periodo en sirvienta de la teologia, justificant i argumentant els dogmes religiosos i demostrant la seua veracitat i inmutabilidad. En dit periodo es presta especial atenció al problema de la correlació de les idees generals i de les coses del món sensible i la pugna entre el materialisme i l'idealisme se centra en resoldre la qüestió de la correlació de lo singular i lo general, de les idees generals i les coses particulars.

En eixe sentit, els materialistes de l'Edat Mija afirmen que lo universal no pot existir en la realitat i tant menys, abans de lo singular. En la realitat existixen solament les coses singulars i lo general és solament denominació que no reflectix res i per això no existix en la realitat. A esta corrent materialista se li va denominar nominalisme.

Al mateix temps en els sigles III i IV en China va perdre ràpidament el paper l'ideologia confuciana, propagant-se el misticisme religiós de la secta taoísta i va penetrar cada volta més el budisme en l'Índia.

Els pensadors materialistes d'aquella época varen intervindre contra eixe misticisme i idealisme.

Fan Zhen (V a VI) propagava l'idea de que no existix el món del més allà i que l'ànima de l'home és una forma d'existència del cos i desapareix en morir l'home.

Els confucianos dels sigles VII a IX varen alvançar algunes proposicions materialistes pero més tarde renunciar, culminant en una doctrina idealista neoconfucionista.

El principal defensor de l'orientació materialista dins del neoconfucianismo va ser Zhang Zai (1020-1077) que refutó les representacions idealistes del que el cel i la terra són un conjunt de #aprehensió subjectives; va promoure l'idea de que el món de les coses, que existix realment, descansa en la substància matèria, que adopta diverses formes. La primigènia d'elles és l'espai infinit ple de partícules invisibles disseminades que quan es condensan formen una massa nebulosa anomenada "magna harmonia", composta per partícules passives i actives, de les que sorgixen totes les coses. Zhang Zai també fa referència als canvis i al desenroll de les coses entregant importants entreveges dialèctics, pero dels quals elaborava conclusions metafísiques. Senyalava que totes les coses es troben condicionades recíprocament i en interconexió; el procés de desenroll dels fenomens pren dos formes -graduals i repentines-; que tot procés ocorre en la lluita de forces contrapostes: el principi actiu i el principi passiu; pero concloïa que el resultat final de la lluita entre eixes forces opostes és la seua conciliació.

Cap als sigles XVII i XVIII els postulats materialistes cobren major desenroll i fundamentación més profunda en filòsofs com Wang Chuanghan (1619-1692) i Dai Zhen (1723-1777) que fonamenten i desenrollen les idees materialistes sobre la naturalea i les lleis del desenroll pero que en qüestions socials no alvancen més allà que els seus precursors.

En l'Índia per la seua banda en dit periodo adquirixen la major influencia els sistemes ortodoxos nyaya, vaisesika, sankhya, yoga, mimansa i vedanta i els heterodoxos charvaca-lokayatamanta, jainismo i budisme, integrat este per quatre escoles: vaibhasika, sautrantika, madhyamika i yogacara. D'ells solament varen mantindre una tendència materialista coherent els charvakas, en els demés coexistien elements materialistes i idealistes o eren idealiste conseqüents.

En eixe periodo i partint de la filosofia grega antiga i del pensament filosòfic en orient, sorgix i alcança un alt nivell la filosofia arabográfica.

Dels sigles X a XIII va estar representada per les corrents: peripatetismo (aristotelismo) oriental, la doctrina dels Germans de la Purea, el sufisme i la filosofia musulmana #ortodox.

Materialisme de l'época de la Renaixença

Itàlia va ser el primer país en el que varen començar a desenrollar-se les relaciones capitalistes. Des del punt de vista econòmic, la regió més desenrollada era el nort, en les seues repúbliques marítimes comercials de Venècia i Gènova, i l'industrial de Florencia. En el centre de l'atenció dels pensadors alvançats de l'época va quedar la persona humana. Els ideòlecs de la burguesia ascensional que necessitava la llibertat de desplaçament, la lliure empresa i la llibertat de comerç, somiaven en lliberar a l'home del despotisme feudal.

Esta nova direcció de la cultura va ser denominada «humanisme» (del llatí humanus, ‘humà’). La vella sentència de «soc home i res humà m'és alié» es va convertir en la divisa dels humanistes. La particularitat del pensament filosòfic de la Renaixença és el seu caràcter antiescolástico. Deu tindre's en conte que l'escolàstica, tant pel costat de l'Iglésia com de l'Estat, va anar durant tota l'Edat Mija la filosofia oficial i es va impartir en la majoria de les universitats. A diferència de l'escolàstica, la filosofia dels humanistes va deixar de ser sirvienta de la teologia. En oposició a l'escolàstica i a la teologia de l'Edat Mija va començar a desenrollar-se en Itàlia la filosofia materialista.

Dos filòsofs italians

Bernardino Telesio (1509-1588) va donar un important pas en el desenroll de la filosofia d'Itàlia. Va fundar una acadèmia filosòfica en la que per oposició al aristotelismo medieval es propagava l'estudi empíric de la naturalea. La seua principal obra es titula De la naturalea de les coses conforme als seus propis principis. En lo fonamental era materialiste i sostenia que existix objectivament la matèria eterna i immutable, homogénea, increada i indestructible. Pero, al mateix temps, s'inclinava cap a l'idea de que totes les forces de la naturalea estan animades. Com a font del moviment de la matèria, Telesio senyalava l'oposició de la calor i de la fredor.

El gran pensador italià Giordano Bruno (1548-1600) va traure conclusions profundament materialistes i atees de la teoria heliocéntrica de Copérnico. Va nàixer en Nola (prop de Nàpols). Als quinze anys va entrar en l'orde dels dominicos. Gràcies al seu esforç tenaz i independent es va convertir en un dels hòmens més cults del seu temps.

Per les seues idees alvançades va ser acusat d'herejía i excomulgado. Viose obligat a fugir d'Itàlia i, durant llarcs anys, va tindre que vagar per Suïssa, França, Anglaterra i Alemània, difonent en tots els llocs la seua concepció materialista de l'univers.

En 1592 va retornar a Itàlia, a on va ser capturat per l'Inquisició i tirat a la presó. Pese a les tortures que va sofrir, no es va retractar de les seues conviccions, sent condenat a mort. «Teniu més por en pronunciar la meua sentència que yo en escoltar-la», va dir Bruno dirigint-se als seus verducs. Finalment, el 17 de febrer de 1600 va ser cremat viu en la Plaça de les Flors (en Roma).

Les seues obres principals són: El sopar de les cendres (1584), De la causa, principi i un (1584), De l'infinit, de l'univers i els móns (1584), Del triple mínim i de la mida (1591), De lo immens i dels innumerables (1591), De la mónada, del número i de la figura (1591).

En el seu llibre titulat L'expulsió de la béstia triunfante (1584) desemmaixquera al papat i a la religió catòlica. La seua obra El misteri de Pegàs, en l'anex de l'asno de Killen (1586), constituïx una lluenta i càustica sàtira contra els escolàstics i teòlecs medievals.

Segons el pensament de Giordano Bruno:

• La naturalea és infinita;
• El Sol no és el centre de l'univers sino tan sol el centre del nostre sistema planetari;
• No solament el Sol té planetes sino també les atres estreles;
• Tot l'univers és homogéneu; és dir, té les mateixes substàncies de la Terra;
• Tots els atres planetes també estan poblats;
• La matèria és mare i alumbradora de totes les coses i capaç de produir infinitament noves i noves formes;
• L'home és part inseparable de la naturalea, és el microcosmos que reflectix el macrocosmos;
• Admet els graus del coneiximent que havia establit Nicolás de Cusa: els sentits, l'enteniment i la raó. Encara que li otorga la prioritat a la raó;
• L'entendre l'univers com infinitud conduïx al filòsof italià a la «dialèctica de la coincidència dels oposts», tant en lo infinitament gran com en lo infinitament menut.

Materialisme metafísic (mecanicista). ss. XVII i XVIII

(Galileo Galilei, Francis Bacon, Thomas Hobbes, Pierre Gassendi, John Locke, Baruch Spinoza).

En el sorgiment de les relaciones capitalistes de producció, es fomenta la producció, es desplega l'indústria i el comerç, lo que requerix el coneiximent concret de les lleis del món circumdant i apareix la necessitat d'estudiar i indagar la naturalea. Açò li dona un impuls a la filosofia la qual es proclama com a ciència anomenada a averiguar les veritats que ajuden en la vida pràctica i orienten la creació de valors materials, es declaren falsos els postulats de la filosofia medieval i al seu método per l'inducció a errors i s'oferixen nous mijos d'investigació i métodos per a conéixer la veritat.

Un dels principals filòsofs d'esta corrent va ser Francis Bacon (1561-1626), qui va criticar durament la filosofia idealista, escomençant per l'Antiguetat i aplegant fins al Medievo, per haver-se convertit en sirviente de la teologia i haver aplegat a fonamentar les seues tesis en dogmes religiosos, pel seu caràcter especulatiu, la vacuïtat i la inconsistencia dels seus postulats. Bacon considerava l'experiència com a fonament del procés de coneiximent si es lliurava a l'home i a la seua consciència de tot tipo de prejuïns. Defenia el món material infinit i etern sent una de les seues propietats fonamentals el moviment, que Bacon reduïa a unes quantes formes.

Al método de Bacon li són inherents aixina mateix la metafísica i el mecanicismo, puix entenia que els objectes eren una combinació mecànica de certes qualitats permanents i que podien ser entesos per mig de l'unificació mecànica de les senyes sobre els seus diversos aspectes. Pese a les seues insuficiències, la doctrina de Bacon va ser un considerable pas alvance en el desenroll del pensament filosòfic i va marcar l'aparició d'una nova forma de materialisme filosòfic, el materialisme metafísic.

La doctrina materialista va continuar desenrollant-se per filòsofs com Thomas Hobbes (1588-1679), qui entenia que la naturalea representa una totalitat de cossos que posseïxen dos propietats principals: extensió i figura, i reduïa la varietat de moviment al moviment mecànic, entenent com a moviment la translació dels cossos en l'espai. Va establir com a únic método científic del saber el matemàtic, sostingut en les operacions de sumar i restar.

Molts anys més tart, tenim a Pierre Gassendi, representant de la tradició materialista, qui s'oponia als intents de René Descartes per a basar les ciències naturals en fundacions dualistas.

Materialisme francés de el XVIII

Artícul principal → Materialisme francés.

El clerc francés Pierre Gassendi (1592-1665) va representar la tradició materialista en oposició als intents de René Descartes (1596-1650) de proporcionar a les ciències naturals de coneiximents dualistas. També varen seguir el sacerdot materialiste i ateu Jean Meslier (1664-1729), Julien Offray de la Mettrie, el franc-alemà baró d'Holbach (1723-1789), l'enciclopedista Denis Diderot (1713-1784), aixina com atres pensadors francesos de l'Ilustració; també en Anglaterra John Stewart (1747-1822), l'insistència del qual en vore la matèria com dotada d'una dimensió moral va tindre un impacte important en la poesia filosòfica de William Wordsworth (1770-1850). Henri de Saint-Simon (1760-1825) va aplegar a plantejar que «el pensament és una acció material: és un resultat del moviment del decorregut nerviós».

Arthur Schopenhauer (1788-1860) va escriure que "... el materialisme és la filosofia del subjecte que oblida tindre's en conte a sí mateixa". Va afirmar que un observador solament pot conéixer objectes materials a través del cervell i la seua particular organisació.

L'antropòlec materialiste i ateu Ludwig Feuerbach (XIX) senyalaria un nou canvi en el materialisme en el seu llibre Dones Wesen dones Christenthums (L'essència del Cristianisme, 1841), que va proporcionar una visió humaniste de la religió com la proyecció externa de la naturalea interior del ser humà. El materialisme de Feuerbach influiria posteriorment de forma notable en Karl Marx.

Més recentment, pensadors com Gilles Deleuze han intentat repensar i enfortir les idees clàssiques del materialisme. Teòrics contemporàneus com Manuel de Landa, treballant en el marc d'este revitalisat materialisme han vingut a ser classificats com a 'nous materialistes'.

Materialisme dialèctic

Artícul principal → Materialisme dialèctic.

Creat a mitan de el XIX per Karl Marx i Friederich Engels i desenrollat posteriorment per Vladímir Ilich "Lenin". Marx i Engels, volteando la dialèctica idealista de Georg Hegel "de dalt cap a avall", varen proveir al materialisme en un procés de canvi quantitatiu i qualitatiu cridat materialisme dialèctic, i en una visió materialista de l'història, coneguda com materialisme històric. Atres filòsofs russos varen seguir esta llínea de pensament com Visarión Belinski, Aleksandr Herzen, Nikolái Chernyshevski, Nikolái Dobroliúbov.

Nou materialisme

Artícul principal → Nou materialisme.

El nou materialisme sorgix com una tendència dins de les ciències socials. Entre els representants del nou materialisme estan Rosi Braidotti, Manuel de Landa, Karen Barad, Quentin Meillassoux, Jacques Lacan i Judith Butler.

Materialisme en l'actualitat

El materialisme és una corrent de la filosofia que sorgix especialment com a contrapartida d'una atra, denominada idealisme, per a respondre a aquella qüestió fonamental de la filosofia^{cita requerida} sobre qué és primer: el pensament o lo material. Llavors i com es desprén ya des del nom que se li va atribuir^{cita requerida}, el materialisme li dona absoluta preeminència al món material, sent que sempre lo material precedirà al pensament.

El concepte no afecta solament a la visió filosòfica del món sino també a la ciència. Encara que en les ciències naturals els enfocaments metodològics no-materialistes varen quedar descartats fa molt temps^{cita requerida}, en ciències socials ha existit en els últims sigles una polèmica entorn al materialisme com a enfocament d'investigació. Més recentment Marvin Harris va propondre un enfocament d'investigació materialista de les cultures i les societats cridat materialisme cultural; inclús Paul i Patricia Churchland han promogut un nou enfocament no reduccionista de materialisme, conegut com materialisme eliminativo que sosté que alguns fenomens mentals en realitat no existixen i que parlar d'estos conceptes, com es fa en psicologia popular és alguna cosa aixina com donar crèdit a les malalties causades pel diable. En Espanya, un representant actual del materialisme en una llínea de pensament similar és per eixemple Martín López Corredoira, en advocar per una visió del món en la que tot lo existent és matèria-energia física seguint les seues corresponents lleis naturals i excloent la possibilitat de qualsevol atre ent no-material (ment, lliure albir, persona mentres que ser en identitat pròpia, sentiments,...), o relegant-ho a mera representació mental d'alguna cosa inexistent en sí.

El materialisme ha segut entés freqüentment com una forma enterament científica de vore el món, particularment per pensadors religiosos que se li oponen i per marxistes. El materialisme com a principi filosòfic típicament contrasta en el dualisme, la fenomenologia^{cita requerida}, l'idealisme i el vitalismo. No obstant, ya que el «materialisme» és un discurs metafísic com qualsevol un atre —més allà de la ciència física en sí—, és, com a tal, igualment susceptible de ser criticat des d'atres corrents filosòfiques que han segut rigorosament crítiques en pràcticament tota forma de discurs metafísic en general, com la filosofia analítica i la filosofia del llenguage.

La definició de «matèria» en el materialisme filosòfic modern comprén a tots els ents científicament observables^{cita requerida}, els #estroma, com l'energia, forces i la curvatura de l'espai. Molts autors de el XX, particularment epistemólogos i filòsofs de la ciència, preferixen la denominació de fisicalismo perque carix tant de les connotacions emocionals de la paraula «materialisme» com de les restriccions històriques associades a est. Emfatisa lo físic, siga matèria o energia. El materialisme va florir durant la segona mitat de el XX en vàries universitats en Austràlia prenent un enfocament escèptic als objectes abstractes, a lo que se li coneix com a materialisme o realisme australià.

La #aprofundiment de l'idea del món percebut en base en la definició de #estroma ha derivat en dos corrents, la estratología d'Urbina i la filosofia estromática de A. Muñoz

#Precisió entorn al materialisme

Mario Bunge sosté que el materialisme modern deu ser «llògic i científic», considerant com a inadequades les definicions més difoses del concepte de matèria oferides en el passat. La «nova ontologia» es caracterisaria per simultàneament ser exacta, sistemàtica, científica, materialista, dinamista, emergentista i evolucionista la denominació de la qual més adequada seria la de materialisme científic. No obstant i per a evitar vaguetats, se sol denominar al materialisme de Bunge com a materialisme sistémico o materialisme sistémico emergentista, pel seu émfasis en que tot l'univers i inclús aquell mateix són sistemes materials, organisats en distints nivells de propietats emergents.

Per a Mario Bunge, el concepte de matèria aludix al conjunt abstracte i immaterial de totes les coses o individus materials, açò és, objectes canviants o mudables, en una certa energia. Seguidors de Bunge que han continuat el seu treball han presentat definicions modificades de matèria, com Gustavo I. Romero. Per a Romero, les coses materials quan s'organisen en sistemes complexos poden quedar en equilibri termodinàmic i, per això, en energia pero treball nul incapaç de generar canvis; pero és clar que seguixen sent materials. Per això, Romero sosté que és necessari agregar que els sistemes materials complexos definixquen el seu canvi o mutabilidad no tant per tindre una determinada energia sino per tindre ademés un diferencial d'entropía. A banda, este últim autor entén que alguna cosa seria material simplement si una cosa pot variar en els seus espais d'estats.

Us coloquial com a sinònim de consumismo

En el llenguage comú és usat com una etiqueta pijorativa per a un estil de vida que busca riquea, diners i comoditats en lloc del desenroll espiritual o mental. Este terme no té que vore en la posició de filòsofs o científics materialistes, sino que s'identifica en el terme consumismo.

Atres crítiques contemporànees

Werner Heisenberg va dir:

«L'ontologia del materialisme descansava sobre l'ilusió de que la naturalea aparentment actual del món macroscòpic pot ser extrapolada a escala atòmica. Este extrapolació, no obstant, és impossible... Els àtoms no són objectes.»

Vore també

• #Estroma (filosofia)
• Materialisme filosòfic
• Materialisme científic
• Mecanicismo#Materialisme mecanicista
• Materialisme eliminativo
• Qualia
• Materialisme reductivo
• Materialisme dialèctic
• Materialisme francés
• Materialisme històric
• Materialisme cultural
• Inmaterialismo
• Naturalisme (filosofia)
• Prakriti
• Shuniata
• Realisme directe
• Positivisme

Bibliografia

• Bunge, Mario (2012-12-06). Scientific Materialism (en en), Springer Science & Business Mija. ISBN 978-94-009-8517-9.
• Miguel Espinoza, La matière éternelle et ses harmonies éphémères, L’Harmattan París, 2017 ISBN 978-2-343-13798-8
• Romero, Gustavo I.; Pérez-Jara, {{{nom2}}}; Camprubí, {{{nom3}}} (2022). Contemporary Materialism: Its Ontology and Epistemology (en anglés), Springer.
• Casat, Carlos M. (2022). Materialism, Logic, and Mathematics (en en), Springer International Publishing, pp. 269–301. doi:10.1007/978-3-030-89488-7_9. ISBN 978-3-030-89487-0.
• «Ontology, Logic and Dialectical Materialism».International Philosophical Quarterly.8(1)

113–124.doi:10.5840/ipq1968816.

• «The Argument from Logical Principles Against Materialism: A Version of the Argument from Reason» (en en). philpapers.org. Consultat el 2026-02-07.
• Planty-Bonjour, Guy (2012-12-06). The Categories of Dialectical Materialism: Contemporary Soviet Ontology (en en), Springer Science & Business Mija. ISBN 978-94-010-3517-0.
• «Logic and Materialism».Heriot-Watt University.
• Kolozova, Katerina; Cockshott, William Paul; Michaelson, {{{nom3}}} (2024-10-17). Defending Materialism: The Uneasy History of the Atom in Science and Philosophy (en en), Bloomsbury Publishing. ISBN 978-1-350-44734-9.

Enllaços externs

Materialisme en el Viccionari.