John Locke

John Locke

John Locke (Wrington, Somerset, 29 d'agost de 1632-Essex, 28 d'octubre de 1704) va ser un filòsof i mege anglés, considerat com un dels més influents pensadors del empirisme anglés, i conegut com el «Pare del Lliberalisme Clàssic». Va ser un dels primers empiristas britànics. Influït per les idees de Francis Bacon, va realisar una important contribució a la teoria del contracte social. El seu treball va afectar en gran medida el desenroll de la epistemologia i la filosofia política. Els seus escrits varen influir en Voltaire i Rousseau, pensadors de la Ilustració francesa, aixina com els revolucionaris nortamericans. Les seues contribucions al republicanisme clàssic i la teoria lliberal es reflectixen en la Declaració d'Independència dels Estats Units i la Declaració de Drets de 1689.

La teoria de la ment de Locke és freqüentment citada com l'orige de les concepcions modernes de la identitat i del yo, que figuren prominentemente en les obres de filòsofs posteriors com Hume, Rousseau i Kant. Locke va ser el primer en definir el yo com una continuïtat de la consciència. Va postular que, en nàixer, la ment era una pissarra en blanc o tabula rasa. Al contrari que la filosofia cartesiana —basada en conceptes preexistentes—, va sostindre que naixem sense idees innates, i que, en canvi, el coneiximent solament ho determina la experiència derivada de la percepció sensorial.

Va estudiar gràcies a una beca en la prestigiosa Christ Church d'Oxford, que, com era habitual llavors, reduïa els estudis a la filosofia escolàstica i ignorava la filosofia cartesiana i els alvanços de la nova ciència o de les matemàtiques. Decepcionat, reorientó la seua carrera cap als experiments químics (va ser colaborador de Robert Boyle) i a l'estudi de la medicina. Professor de grec clàssic en Oxford, fins als trentaquatre anys no va llegir la filosofia de Descartes, la qual li va despertar «el gust per als estudis filosòfics» i va construir una influència decisiva en ell (ho vea com una verdadera alternativa a l'escolàstica). També va rebre l'influència de Pierre Gassendi (filòsof crític en Descartes i seguidor del epicureisme) i en la filosofia política, dels britànics Hobbes i Shaftesbury. Va viure en Londres, durant quatre anys en França i va estar breument exiliat en els Països Baixos. Quan va tornar a Londres, despuix de la Revolució Gloriosa, es va convertir en assessor dels whigs (representants del partit lliberal).

Biografia

John Locke va nàixer el 29 d'agost de 1632, en una menuda cabanya en sostre de palla prop de l'iglésia en Wrington (Somerset), a uns dotze quilómetros de Bristol. Va ser batejat el mateix dia. El pare de Locke, també cridat John, era un advocat rural i empleat dels Jujats de Pau en Chew Magna, qui s'havia eixercitat com a capità de cavalleria de les forces parlamentàrias durant la primera part de la guerra civil anglesa. La seua mare es dia Agnes Keene. Abdós pares eren puritanos. Poc despuix del naiximent de Locke, la família es va traslladar a la zona mercantil de Pensford, a uns sèt quilómetros al sur de Brístol, a on va créixer en una casa estil Tudor rural en Belluton.

En 1647, Locke va ser enviat a la prestigiosa Westminster School en Londres, baixe el patrocini d'Alexander Popham, un membre del Parlament i exjefe del seu pare. Despuix de completar els seus estudis allí, va ser admés en la Christ Church (Oxford). El decà del colege en eixe moment era John Owen, vicerrector de l'universitat. Encara que un estudiant capaç, Locke es va irritar pel pla d'estudis de pregrado de l'época. Va trobar obres dels filòsofs moderns, com René Descartes, més interessants que el material clàssic ensenyat en l'universitat. Per mig del seu amic Richard Lower, a qui coneixia des de la Westminster School, es va introduir a la medicina i la filosofia experimental que s'aplicava en atres universitats i en la Royal Society, de la que finalment es va convertir en un membre.

Se li va otorgar el seu llicenciatura en 1656 i un mestrage en 1658. Va obtindre un títul de Medicina en 1674, perque va estudiar profundament la Medicina durant la seua estància en Oxford i va treballar en varis científics i pensadors notables com Robert Boyle, Thomas Willis, Robert Hooke i Richard Lower. En 1666, va conéixer a lord Anthony Ashley Cooper, primer comte de Shaftesbury, que havia aplegat a Oxford en busca de tractament mèdic per a una infecció del fege. Cooper estava impressionat en Locke i ho va convéncer per a convertir-se en part de la seua comitiva.

Locke havia tractat de buscar una carrera estable i en 1667 es va traslladar a la casa de lord Ashley en Exeter House, en Londres, per a servir com el seu mege personal. En Londres, va recomençar els seus estudis de medicina baixe la tutela de Thomas Sydenham. Sydenham va tindre un efecte important en el pensament filosòfic natural de Locke —un efecte que es faria evident en el Ensaig sobre l'enteniment humà—.

El coneiximent mèdic de Locke va ser posat a prova quan l'infecció del fege de Shaftesbury es va convertir en un perill potencialment mortal. Va coordinar un consell de varis meges i va anar provablement fonamental per a convéncer a Shaftesbury per a que se sometera a una operació (encara que també comportava una amenaça per a la seua vida) para estirpar un quiste. Shaftesbury va sobreviure i es va recuperar, agraint-li a Locke l'haver-li salvat la vida.

Plantilla:Demostrar Dos borradors existents d'este periodo encara sobreviuen. També durant eixe temps, Locke va eixercitar llabors com a secretari de la Junta de Comerç i Plantacions i com a secretari titular dels Lores de Carolina, a on va aprofitar per a donar forma a les seues idees sobre el comerç i l'economia internacionals.

Shaftesbury, com un dels fundadors del moviment whig, va eixercir una gran influència en les idees polítiques de Locke. Este es va involucrar en política quan Shaftesbury es va convertir en lord canceller en 1672. Despuix de la pèrdua del favor popular sofrida per Shaftesbury en 1675, Locke va passar algun temps viajant per tota França com a tutor i assistent mèdic de Caleb Banks. Va retornar a Anglaterra en 1679, quan la fortuna política de Shaftesbury va experimentar un breu canvi positiu. Al voltant d'eixe moment, molt provablement en l'apogeu de Shaftesbury, Locke va compondre la major part dels Dos tractats sobre el govern civil. Si be es pensava que Locke va escriure els Tractats per a defendre la Revolució Gloriosa de 1688, estudis recents han demostrat que l'obra va ser escrita abans d'eixa data. Actualment l'obra es considera com un argument més general contra la monarquia absoluta (en particular, expost per Robert Filmer i Thomas Hobbes) i per a alcançar el consentiment individual com la base de la llegitimitat política. Encara que es va associar en influents whigs, ara es considera que les seues idees sobre els drets naturals i el govern són prou revolucionàries per a eixe periodo de l'història anglesa.

Va fugir als Països Baixos en 1683, ya que sobre ell recaïa una forta sospita d'haver participat en el complot de Rye House, encara que hi ha poca evidència que sugerixca que estiguera directament involucrat en la trama. La filòsofa i novelista Rebecca Newberger Goldstein sosté que durant els seus cinc anys en Països Baixos, Locke va elegir als seus amics «entre els mateixos membres de librepensadores de grups cristians dissidents com el menut círcul de confidents lleals a Spinoza. [Baruch Spinoza havia mort en 1677.] Lo més provable és que Locke es reuniren en varis hòmens en Ámsterdam que varen parlar sobre les idees dels judeus renegats els qui... insistien en identificar-se per mig de la seua religió com l'única raó». Encara que ella va dir que «les fortes tendències empirista de Locke» li haurien «inclinat a llegir una obra de grandiosa metafísica com la Ètica de Spinoza, que entre atres aspectes era una profunda exposició de les idees de Spinoza, i molt especialment com un meditat argument per a be dels racionalistes sobre tolerància política i religiosa i la necessitat de la separació d'Iglésia i Estat».

En els Països Baixos, va tindre temps per a retornar a l'escritura i va invertir molt en tornar a treballar en el Ensaig i compondre la Carta sobre la tolerància. No va tornar a casa fins al cap de la Revolució Gloriosa, i va acompanyar a l'esposa de Guillermo d'Orange en la seua tornada a Anglaterra en 1689. La major part de les publicacions de Locke va ser redactada despuix la seua tornada de l'exili —el seu Ensaig sobre l'enteniment humà abans mencionat, els Dos tractats sobre el govern civil i la Carta sobre la tolerància són impresos en ràpida successió—.

La senyora Masham, amiga íntima de Locke, ho va invitar a la casa de camp dels Masham en Essex. Encara que la seua estància allí va estar marcada per una salut variable a raïl dels seus atacs d'asma, es va convertir en un héroe intelectual dels whigs. Durant este periodo, va discutir temes en figures com John Dryden i Isaac Newton.

Va morir el 28 d'octubre de 1704, i va ser enterrat en el cementeri de la localitat de High Laver, a l'est d'Harlow (Essex), a on havia vixcut en la casa de sir Francis Masham des de 1691. Locke mai es va casar ni va tindre fills.

Els events que varen ocórrer durant la vida de Locke inclouen la Restauració anglesa, la gran pesta i el Gran Incendi de Londres. No va aplegar a presenciar el Acta d'Unió de 1707, encara que es varen mantindre els trons d'Anglaterra i Escòcia en unió personal durant tota la seua vida. La monarquia constitucional i una democràcia parlamentària estaven vigents des de la seua infància durant l'época de Locke.

Bases del pensament de John Locke

La seua epistemologia (teoria del coneiximent) no creu en l'existència del innatismo i el determinisme, considerant el coneiximent d'orige sensorial, per #lo que rebuja la idea absoluta en favor de la provabilística matemàtica. Per a Locke, el coneiximent solament alcança a les relacions entre els fets, al cóm, no al perqué. Per una atra part creu percebre una harmonia global, recolzat en creències i supòsits evidents per sí mateixos, per #lo que els seus pensaments també contenen elements propis del racionalisme i el mecanicismo. Creu en un Deu creador propenc a la concepció del gran relojero, basant la seua argumentació en la nostra pròpia existència i en l'impossibilitat de que la res puga produir el ser. És dir, un Deu tal com ho descriu el pensador racionaliste, René Descartes, en el Discurs del método, en la tercera part del mateix. De l'essència divina solament poden ser coneguts els accidents i els seus designis solament poden ser advertits a través de les lleis naturals.

Tracta la religió com un assunt privat i individual, que afecta solament a la relació de l'home en Deu, no a les relacions humanes. En virtut d'esta privatisació l'home es llibera de la seua dependència de les imposicions eclesiàstiques i sostrau la llegitimitat confessional a la autoritat política, lloc que considera que no hi ha base bíblica per a un estat cristià.

Considera la llei natural un decret diví que impon l'harmonia global a través d'una disposició mental (reverència, temor de Deu, afecte filial natural, amor al pròxim), concretada en accions prohibides (furtar, matar i en definitiva tota violació de llibertat aliena), que obliguen en favor de la convivència.

Epistemologia

Artícul principal → Ensage sobre l'enteniment humà.

John Locke va acabar la seua redacció en 1666, pero no va ser publicada fins a 1690, any en que va vore la llum baixe el títul original anglés de An Essay Concerning Human Understanding.

En este tractat, Locke va plantejar els fonaments del coneiximent humà i va advertir la seua intenció de realisar una «obra moralment útil». Concebuda en l'época dels grans descobriments científics (especialment palpables en els treballs de Christiaan Huygens i Isaac Newton), Locke pensava que la filosofia tenia que participar en estos importants alvanços, eliminant, per eixemple, totes les invencions i els conceptes inútils acumulats durant els sigles anteriors. Segons ell, les #analogia i les relacions entre els continguts del coneiximent són els elements que permeten l'elaboració d'instruments crítics capaços d'eliminar els coneiximents erròneus. Pel seu característic empirisme analític, es va opondre a les concepcions purament mecanicistas i sistemàtiques cartesianas i, pese a ser qüestionat per Gottfried Wilhelm Leibniz, la seua influència sobre els filòsofs de la Ilustració va ser considerable.

• En el primer llibre del Ensaig, Locke insistia en la necessitat de prescindir de consideracions a priori i, en oposició a René Descartes, afirmava que no existixen coneiximents innats i que solament deu ser tinguda en conte la experiència. Locke va criticar la versió de Descartes del argument del somi contraargumentando que les persones no poden tindre dolor físic en els somis com ho fan en la vida.
• En el segon llibre, va propondre que la sensació (o idees de la sensació, les «impressions fetes en els nostres sentits pels objectes exteriors») i la reflexió (o idees de la reflexió, «reflexió de l'esperit sobre les seues pròpies operacions a partir d'idees de sensació»), es fonamenten en l'experiència i en les idees simples creades per mig de la percepció immediata derivada de les #excitació que provenen dels objectes.
  Els individus tenen la capacitat de representar els objectes, aixina com una voluntat lliure per a determinar-los. La raó presenta les idees simples en tres grups: conjunció, abstracció i combinació.
  La ment, ademés, té la capacitat d'associar i combinar estes idees simples, produint aixina les idees complexes que poden ser: de substància (coses individuals que existixen), de modo (les que no existixen en sí mateix sino en una substància) i de relacions (que descriuen associacions d'idees).

• En el tercer llibre s'interessava per les relacions entre el llenguage i el pensament, en la formació intersubjetiva del coneiximent. Les paraules remeten a idees generals que són evidenciades per substraccions successives de les seues particularitats circunstanciales. Distinguia entre les essències nominals (que són complexes, i establides per a servir a la selecció i classificació de les idees) i les essències reals (per a us de la metafísica, inaccessibles a la raó, la qual no pot tindre accés al seu coneiximent).

• En el quart llibre tractava d'averiguar lo que s'establix a partir de l'acort o desacort entre dos idees, ya fòra per intuïció, per demostració racional o per coneiximent sensible. La confrontació pràctica permet rebujar el dubte. No són conexions entre les idees naixcudes de qualitats sensibles lo que percebem. De fet, el coneiximent humà es basa en les definicions que dona a les coses cridades «reals». El saber humà és, puix, llimitat. Solament el coneiximent proporcionat pels sentits pot indicar lo que de realitat hi ha en els objectes del món. La veritat és qüestió solament de paraules, mentres que la realitat interessa als sentits. A falta d'alguna cosa millor, per a paliar la llimitació de les possibilitats cognoscitivas de la realitat es pot intentar utilisar en un discurs la noció de coses «provables». Per a Locke, Deu és el resultat d'una inferència i les ensenyances resultants de la fe deuen estar d'acort en la raó. Ateisme i escepticisme estan puix molt presents en John Locke, com en la major part dels empirista anglesos.

En resum la principal idea que subyacer en l'Ensaig és que únicament la sensació permet la comprensió de la realitat i que la veritat pertany solament al discurs.

Tabula rasa

Locke definix al yo com «eixa cosa de pensament conscient (qualsevol que siga la substància, ya siga espiritual, material, simple o composta, no importa) que siga sensible o conscient de plaure i dolor, capaç de felicitat o misèria, i aixina es preocupa per sí mateixa, en la mida en que eixa consciència s'estenga». No obstant, no ignora la «substància», i escriu que «el cos també va a fer a l'home». John Locke considerava que la identitat personal és una qüestió de continuïtat sicològica basada en la consciència (és dir, la memòria), no en la substància de l'ànima o del cos. El Llibre II, capítul XXVII, titulat «Sobre identitat i diversitat», del seu Ensaig sobre l'enteniment humà és una de les primeres conceptualización modernes de la consciència com la autoidentificación repetida d'un mateixa. A través d'esta identificació, la responsabilitat moral podria atribuir-se al subjecte, i el castic i la culpa podrien justificar-se.

En el seu Ensaig, Locke explica el desenroll gradual d'esta ment conscient argumentant contra la visió agustiniana de l'home com originalment pecaminoso, i contra la posició cartesiana, que sosté que l'home coneix de forma innata les proposicions llògiques bàsiques. Locke planteja una ment «buida», una tabula rasa, una taula o un pizarrón en blanc. L'aprenentage es dona a través de l'experiència en a on els subjectes posen a prova els seus cinc sentits. Les sensacions i reflexions són les dos fonts de totes les nostres idees.

Idees simples i complexes

Locke partix de que hi ha un objecte del pensament, i a este objecte ho crida idea. Segons Locke les idees simples són indivisibles i completes, pero no són sempre clares; són sense mescla, homogénees i inanalizables: no es pot puix ni definir-les ni explicar-les. No es pot tampoc comunicar-les, ni conéixer-les sense experiència personal. Estes idees són solament els materials del nostre pensament. Distinguix dos tipos d'idees: les idees simples i complexes.

• Idees simples: considera que són aquelles que procedixen de l'experiència, i que l'enteniment rep d'un modo passiu. En funció de la seua procedència, Locke afirma que poden classificar-se a la seua volta en tres categories: sensació, reflexió o abdós.
  • Ej: el color, el calor, el fret, el gust, etc.
• Idees complexes: són idees elaborades en la ment a partir de les idees simples. Locke nos indica que existixen quatre categories d'idees compostes: substància, modos, relacions i universals.

• Ej: l'idea d'espai (modo), de causalitat (relació) o l'idea d'home (universal).

Segons Locke, l'enteniment per composició agrupa una série d'idees simples en un tot que ell flama substància. Pero la substància seguix sense ser percebuda. Locke finalment afirma que la substància és alguna cosa necessari en la que van les qualitats pero incognoscible. Les substàncies són existències independents. Els sers que conten com a substàncies inclouen a Deu, els àngels, els humans, els animals, les plantes i una varietat de coses construïdes. Els modos són existències depenents. Els modos nos donen les idees de les matemàtiques, la moral, la religió i la política i les convencions humanes en general.

Qualitats primàries i secundàries

Artícul principal → Distinció qualitat primària-secundària.

L'orige del realisme indirecte sorgix en John Locke en rebujar l'afirmació de que els objectes físics són els objectes directes de percepció. Locke va classificar les #perfecció sensorials en dos qualitats de la següent manera:

• Les qualitats primàries són qualitats que són «explicativamente bàsiques», és dir, poden ser referides com l'explicació d'atres qualitats o fenomens sense requerir explicació pròpia, i són distintes perque la nostra experiència sensorial d'elles s'assembla a elles en la realitat. (Per eixemple, un percep un objecte com a esfèric precisament per la forma en que estan disposts els àtoms de l'esfera). Les qualitats primàries no poden eliminar-se ni per pensament ni per acció física, i inclouen massa, moviment i, polémicamente, solidea.
• Les qualitats secundàries són qualitats que l'experiència d'un no s'assembla directament; per eixemple, quan un veu un objecte com a roig, la sensació de vore enrojecimiento no es produïx per alguna qualitat de enrojecimiento en l'objecte, sino per la disposició dels àtoms en la superfície de l'objecte que reflectix i absorbix la llum d'una manera particular. Les qualitats secundàries inclouen color, olor i sabor.

El coneiximent

Locke ha establit puix, per a este anàlisis de les idees, que tots els nostres coneiximents tenen sobre les nostres idees, sobre les relacions que tenen entre elles i sobre les seues modificacions. El coneiximent consistix puix en la percepció que tenim de la conveniència o la no conveniència de que nostres idees tenen entre elles. Conéixer, és comparar idees, descobrir quins són les seues relacions, i jujar.

Distinguix quatre tipos de #conveniència i de no #conveniència que corresponen més o menys a àmbits del coneiximent humà:

• identitat o diversitat (llògica)
• relació (matemàtica)
• coexistència necessària (física)
• existència real (metafísica)

Distinguix igualment quatre tipos de coneiximent: de les dos primeres es desprén la certea; de la tercera la opinió i la provabilitat; de la quarta la fe.

Pensament polític

Segons les seues idees, l'Estat té com a missió principal protegir tres drets naturals: la vida, la llibertat i la propietat privada de tot quant un home haja treballat i puga utilisar, ya que la propietat té un llímit; a estos tres drets s'afig un quarto: el dret a defendre estos drets, aixina com qualsevol atra llibertat individual dels ciutadans, que el ciutadà cedix a l'Estat per mig d'un consens arreplegat per escrit o constitució. També sosté que el govern deu estar constituït per un rei i un parlament. El parlament és a on s'expressa la sobirania popular i a on es fan les lleis que deuen complir tant el rei com el poble. Anticipant-se a Montesquieu, a qui Locke va influir, descriu la separació del poder llegislatiu i el eixecutiu. L'autoritat de l'Estat se sosté en els principis de sobirania popular i llegalitat. El poder no és absolut sino que ha de respectar els drets humans.

A l'Estat li conferix funcions de decisió en #controvèrsia entre els individus, en el context de la pluralitat i la tolerància, ya que es donen diversitat d'opinions i interessos entre els hòmens, frut de les distintes vies individuals de busca de la felicitat, per #lo que el desacort i els conflictes són inevitables.

Postula que els hòmens viuen en l'estat de naturalea en una situació de pau i somesos a lleis naturals que sorgixen de la raó (el dret a eixercir justícia per mà pròpia i la llimitació de la propietat privada per mig d'elements en la seua majoria peridors). Els hòmens ixen d'ell despuix d'haver-se generat una situació d'injustícia, tant en el castic com en el resarcimiento pel crim comés, que desemboca en un cicle infinit d'injustícies posteriors. I que este procés de creació de la societat civil i/o política es dona per mig d'un contracte social destinat a protegir la propietat privada i la vida dels individus.

Per fins pedagògics est es dividix en dos parts:

• Contracte d'unió: Unitat de les parts per a conformar una societat → Creació de la societat civil.
• Contracte de subjecció: Lligament dels hòmens a determinada construcció política → Creació de la societat política.

Esta societat política té com deure garantisar la justícia imparcial per a no tornar de nou a una situació de conflicte. Si no garantisa ni la propietat privada, ni la vida, el contracte de subjecció es trenca i es forma una atra organisació política.

Teoria de la propietat-treballe

Vore també: Condició lockeana

Tolerància religiosa

Vore també: Tolerància religiosa

Locke, escrivint les seues Cartes sobre la tolerància (1689-1692) despuix de les guerres de religió europees, va formular un raonament clàssic per a la tolerància religiosa. Tres arguments són centrals:

1. Els juges terrenals, l'Estat en particular i els sers humans en general, no poden evaluar de manera confiable les afirmacions de veres dels punts de vista religiosos en competència;
2. Inclús si pogueren, fer complir una sola "verdadera religió" no tindria l'efecte desijat, perque la violència no pot obligar a la creència;
3. Coaccionar l'uniformitat religiosa conduiria a més desorde social que permetre la diversitat.

Encara que Locke era un defensor de la tolerància, va instar a les autoritats a no tolerar el ateisme, perque pensava que la negació de l'existència de Deu socavaria l'orde social i conduiria al caos. Sobre els catòlics, Locke creu que no se'ls pot confiar una llealtat genuïna a la llei, ya que "deuen una obediència cega a un papa infalible, que té les claus de les seues consciències nugat al seu cinturó, i en ocasions pot prescindir de tots els seus #jurament, promeses i les obligacions que tenen en el seu príncip".

La intolerància té, per a Locke, el seu orige en la confusió entre Iglésia i Estat: Un Estat religiós no extrau el seu llegitimitat del poble, sino d'un dret diví. Contra tal Estat teocràtic, l'individu té el dret de rebelar-se.

Sobre la seua posició sobre la tolerància religiosa, Locke va ser influït per teòlecs batistes com John Smyth i Thomas Helwys, els qui havien publicat tractats que exigien llibertat de consciència a principis de el XVII. El teòlec batiste Roger Williams va fundar la colónia Rhode Island en 1636, a on va combinar una constitució democràtica en llibertat religiosa illimitada. El seu tractat The Bloody Tenent of Persecution for Cause of Conscience (1644), que es va llegir àmpliament en la mare pàtria, va ser una súplica apassionada per la llibertat religiosa absoluta i la separació total de l'Iglésia i l'Estat. La llibertat de consciència havia tingut una alta prioritat en l'agenda teològica, filosòfica i política, ya que Martín Lutero es va negar a retractar-se de les seues creències abans de la Dieta del Sacre Imperi Romà en Worms en 1521, a menos que la Bíblia ho demostrara fals.

John Locke i l'esclavitut

John Locke estava a favor de l'esclavitut i l'expropiació dels africans i els pobles natius de les Américas, i va propondre reintroducir una forma de servitut entre els treballadors blancs. Va ser un dels principals inversors en la tracta d'esclaus anglesa a través de la Royal African Company i la companyia Bahama Adventurers.

Pedagogia

L'educació "caballeresca"

Tot el seu pensament pedagògic es preocupa per dictar certes normes per a plasmar la personalitat que es vol implantar en l'alumne, i òbviament en este cas, es tracta de fer que els chicons es vagen formant fins a aplegar a ser "cavallers" en el sentit de "gentlemen".

En tot açò, la educació que el planteja pren un sentit estrictament disciplinari i aixina, les bases de la seua didàctica són l'eixercici i, òbviament, la disciplina; la disciplina és el camí per a desenrollar en la ment humana, la costum de reflexionar i raonar, i aixina determinar l'esperit de qui s'està educant, per a que les costums caracterisen també la seua personalitat en el futur, com s'explica en el paràgraf anterior.

El propòsit de l'educació disciplinària és tindre ben clar la personalitat a la que es vol aplegar, la qual s'explica en el següent apartat; significa també «formar la persona capaç de pensar i voler lliurement, tendir a millorar-la a fin de que siga útil per a sí i per a la societat».

Per a ell, la Pedagogia és un dolorós i fatigós procediment en el que s'eliminen les males costums i es potencien i desenrollen les millors disposicions, la qual cosa ho entenia com desenrollar una actitut "gentil" o "caballeresca" en el sentit de gentlemen, i no tant com a desenroll intelectual o científic. L'educació per al consistia en capacitar a l'home per a la vida i per a les necessitats de la societat, la qual cosa implica donar-li un ofici, considerava ben donar-li als pobres els oficis de menor dignitat, i als rics donar-los els oficis de major dignitat, açò per mig de l'educació.

El método de la seua instrucció és l'intuïtiu, #lo que es referix a que el coneiximent deriva dels sentits, per #lo que els chicons deuen descobrir el saber, guiant-se en ajuda de l'experiència; deprenen tocant, veent i admirant tot lo que els rodeja. Ademés es «deu seguir pas a pas el desenroll del chiquet».

Característiques del gentilhombre

A través de la seua disciplina, John Locke vol formar un gentilhombre modern, sà i robust i que complixca en les següents característiques:

• Sap eixercitar be el seu ofici.

• Està en condicions d'ocupar un càrrec de responsabilitat social.

• Té sentit de l'honor, per #lo que és respectat pels demés.

• Ha deprés més pels viages que realisa i per l'experiència directa en les coses que pels llibres.

• Ha format un criteri personal en el qual és capaç de jujar les coses.

• Posseïx un saber sòlit i útil per a la vida.

• Posseïx la virtut de saber dominar els seus sentiments i supeditar-los a la raó, abans d'actuar d'acort a ells.

Educació intelectual

Lo primer que devia considerar-se per a fer possible esta formació és que calia elegir-se allò que realment fora útil per a l'educació; per a ell, lo «útil per a la formació intelectual de l'home és tot allò que ho acostuma a examinar els arguments favorables o contraris a una opinió donada, de modo que puga assumir davant això una actitut personal».

Educar dins del camp intelectual, significa ensenyar a raonar.

Aixina que, partint d'esta idea, dia que la brevetat de la vida no permet donar-se el lux de perdre el temps en un programa d'estudi que tinga sol valor estètic, i no pràctic, puix l'instrucció humanista i formal, a on l'ensenyança s'enfoca principalment que els educandos deprenguen grec i llatí, solament li servirà a aquells que vullguen formar-se com a ‘sabio’ professionals, pero la seua llengua materna, el chiquet la deprendrà perque reconeixerà que és útil i no és necessari que algú tinga que inculcar-li-la i fer que la deprenga.

Lo que verdaderament és útil per a la seua formació i que de veres té un valor formatiu per a l'inteligència, és l'ensenyança de la matemàtica i la llògica, perque estes disciplines potencien les facultats intelectuals i les habiliten per a que es puga deprendre millor.

D'entre les disciplines importants per a ell, destaquen la geografia, puix amplia la visió del cavaller; l'història, perque estimula l'imaginació i nos ensenya també cóm el present es troba determinat pel passat.

Educació física

El propòsit de l'educació física és seguir l'evolució del chiquet i fer que seguixca, també, una gradual disciplina. Aixina mateix, no solament té una finalitat higiènica o estètica (com lo era per als humanistes), sino més be ajuda a formar el caràcter i una bona moralitat.

Planteja que el cos deu ser subjectat a les rígides normes de l'enduriment, tal com ho feyen els espartanos, per a que aixina l'home en un futur puga soportar el ras i la seua resistència física li ajude a soportar les malalties o els sofriments.

Més que practicar gimnàsia o deport, aconsella practicar natació i equitació, degut a que són activitats útils per a qualsevol circumstància.

Per açò, era important estudiar anatomia, puix aixina s'és més conscient de les capacitats i funcions físiques que tenim.

Educació moral

Sobre l'educació moral, és necessària molta més disciplina.

El fi d'esta educació és alcançar la virtut, la qual, per a ell, consistix que deu deprendre's a voler sempre i solament allò que és bo davant la raó i per lo tant, és bo no acostumar a l'home, des de chiquet, a donar-li tot lo que desige.

Per a explicar millor esta idea, Locke nos diu que «Qui de jove no ha segut acostumat per la força a subordinar la pròpia voluntat a la raó dels demés, difícilment acceptarà sometre's a la raó pròpia quan estiga en edat de fer us d'ella».

Considerava també, que els instints devien dominar-se en una disciplina que preparara a l'home, per a que solament fera aquelles coses que no ofengueren ni la dignitat, ni l'excelència d'una criatura raonable.

Per a este tipo d'educació recomanava la llectura de Séneca i de Marco Aurelio.

De forma no menys important, pero que no li dona tanta importància, és important per a ell, que es coneguen les Belles arts, i en especial, que al cavaller pot agradar-li la pintura, pero no la poesia.

Respecte de les classes baixes

Evidentment, «la seua major preocupació era cap a les classes altes i tenia molt poca fe en la capacitat de l'home comú».

Les consideracions que té respecte a l'educació de les classes baixes són, que els fills dels pobres devien ser apartats dels seus pares per a educar-los en escoles a on se'ls ensenyara algun ofici, des dels tres fins als catorze anys. Els oficis que se'ls ensenyaran seran senzills.

Recalca ací també, l'importància de la disciplina, ya que gràcies a ella s'evitarà que els chiquets de classe baixa es convertixquen en delinqüents.

Inculcar-los virtuts també és important, principalment l'aforro i l'amor al treball.

La seua educació moral es formarà d'acort als preceptes de la bíblia.

Com es veu, «Locke no era partidari de l'instrucció acadèmica per als pobres, en el seu lloc, recomanava l'aprenentage d'un ofici, que dia escomençar enjorn de matí i terminar tart de nit».

Paper del mestre

L'habilitat del professor residia en obtindre i mantindre l'atenció de l'alumne, per a inclinar-ho a seguir les normes i devia també respectar el seu natural desenroll, recolzant-se en l'amor propi i en el sentit d'honor que se supon el chicon devia haver ya desenrollat.

Epitafi

Original en llatí:

Traduït del llatí:

Obres

• Ensajos sobre el govern civil (1660-1662)
• Ensajos sobre la llei de la naturalea (1664)
• Ensaig sobre la tolerància (1667)
• Compendio de l'Ensaig sobre l'enteniment humà (1688) publicat en la Bibliothèque universelle editada per Jean Leclerc
• Carta sobre la tolerància (1689)

• Tractats sobre el govern civil (1689). Reeditat en 1690, 1698 i 1713. Cada reedició inclou canvis i variacions sobre l'anterior. Encara que el propi Locke va comunicar en una carta que l'última versió (publicada póstumamente pel seu secretari en 1713) és la que volia que "passara a la posteritat", actualment se seguixen editant traduccions de la primera i tercera versió. Existixen importants canvis, especialment en el capítul V, sobre la propietat. #Cf. Peter Laslett, «Introduction». En Two Treatises on Government (Cambridge: Cambridge University Press, 1991).
• Ensaig sobre l'enteniment humà (1690)
• Segona Carta sobre la Tolerància (1690)
• Algunes consideracions sobre les conseqüències de la reducció del tipo d'interés i la pujada del valor dels diners (Redactat en 1668 i publicat en 1691). Títul original: Some Considerations of the Consequences of the Lowering of Interest, and Raising the Value of Money [1] archivat en Wayback Machine..
• Tercera Carta sobre la Tolerància (1692), en la que defén els seus propis arguments dels atacs de Joan Proast.
• Alguns pensaments sobre l'educació (1693)
• Racionabilidad del cristianisme (1695)
  • Una vindicación de la racionabilidad del cristianisme (1695)
• Més consideracions sobre la pujada del valor dels diners (1695). Títul original: Further Considerations Concerning Raising the Value of Money [2] archivat en Wayback Machine..

No publicats o manuscrits pòstums

• 1660. Primer Tractat de Govern (o the English Tract)
• c.1662. Segon Tractat de Govern (o the Latin Tract)
• 1664. Questions Concerning the Law of Nature (text definitiu en llatí, en trad. al anglés de Robert Horwitz et al., eds., John Locke, Questions Concerning the Law of Nature, Ithaca: Cornell University Press, 1990).
• 1667. Essay Concerning Toleration
• 1669. The Fonamental Constitutions for the Government of Carolina. (Existix una polèmica sobre si este manuscrit és una obra original de Locke, o que en la redacció de la mateixa eixercix simplement el seu paper de secretari dels Lords Proprietors of Carolina. Vore J. R. Milton, «John Locke and the Fonamental Constitutions of Carolina.» en Locke, ed. J. Dunn i I. M. Harris, Lyme, USA: Edward Elgar Publ., 1997, 463-485; W. Glausser, «Three Approaches to Locke and the Slave Trade.» Journal of the History of Idees 51, n.º 2, Juny 1990: 199-216; J. Tully, “Rediscovering America: The Two Treatises and Aboriginal Rights,” en Locke's Philosophy: Content and Context, ed. G. A. J. Rogers, Oxford: Clarendon Press, 1994, 165-196; K. H. D. Haley, The first Earl of Shaftesbury, Oxford: Claredon Press, 1968; J. Farr «Baix Vile and Miserable an Estigues": The Problem of Slavery in Locke's Political Thought.» Political Theory 14, no. 2, maig de 1986: 263-289; S. Drescher, «On James Farr's 'Baix Vile and Miserable an Estigues'.» Political Theory 16, n.º 3, Ago. 1988: 502-503; J. Farr, «"Slaves Bought with Money": A Reply to Drescher.» Political Theory 17, n.º 3, Ago. 1989: 471-474.)
• 1676. Obligació de les Lleis Penals. (Títul original: Obligation of Penal Laws).
• 1681-2. A defence of nonconformity en resposta al sermón d'Edward Stillingfleet. (El text va ser provablement escrit per John Locke. Vore J. Marshall, John Locke: Resistance, Religion, and Responsibility, Cambridge: Cambridge University Press, 1994, 96-110. No obstant, Cranston sosté que també va poder participar James Tyrrel en la redacció del panflet. #Cf. Cranston, M., John Locke: A Biography, London: Longmans, 1968, p. 194.
• 1686-7. De l'ètica en general. (Títul original: Of Ethick in General).
• 1690. De l'Aliança i la Revolució. (Títul original: On Allegiance and the Revolution).
• 1697. Ensaig sobre la llei de pobres. (Títul original: Essay on the Poor Law).

• 1706. La conducta de l'enteniment
• 1707. Paráfrasis & Notes en les Epístoles de Sant Pablo

Edicions

• The Works of John Locke, a càrrec de L. J. Churchill, 3 volums, Londres 1714
• The Works of John Locke, 9 volums, Londres 1853

Una font d'informació sobre bibliografia d'i sobre John Locke és John Locke Resources, sitie web desenrollat per l'Universitat de Pennsilvània i dirigit per Roland Hall, a on es troba el repositori #complet i actualisat mensualment. Inclou fonts primàries i secundàries en tots els idiomes.

A continuació es detalla edicions de les obres de John Locke en castellà:

• LOCKE, J., Obra completa. Edició Agustín Esquerre. Biblioteca de Grans Pensadors. Madrit: Editorial Gredos, 2013. ISBN 978-84-249-0455-5.
• LOCKE, J., Ensaig sobre la tolerància i atres escrits sobre ètica i obediència civil. Selecció de texts, traducció, introducció i notes de Blanca Rodríguez López i Diego A. Fernández Peychaux. Madrit: Biblioteca Nova, 2011. ISBN 978-84-9940-231-4.
• LOCKE, J., La llei de la naturalea, traducció Carlos Mellizo, Clàssics del Pensament, Madrit, Tecnos, D. L., 2007. ISBN 978-84-309-4538-2.
• LOCKE, J., Segon Tractat sobre el Govern Civil: un ensaig sobre el verdader orige, alcanç i fi del govern civil, traducció de Carlos Mellizo, Clàssics del pensament, Madrit, Tecnos, 2006. ISBN 84-309-4435-4.
• LOCKE, J., Ensaig i Carta sobre la Tolerància, traducció Carlos Mellizo, Madrit, Aliança Editorial, 2005. ISBN 84-206-3983-4.
• LOCKE, J., Escrits polítics jovenils (II): L'ensaig llatí de 1662. Traducció C. Amor. Buenos Aires: Devs Mortalis, Nro. 2, 2003.
• LOCKE, J., Segon Ensaig sobre el govern civil. Un ensaig sobre el verdader orige, alcanç i finalitat del govern civil. Traducció Cristina Pinya. Buenos Aires: La pàgina-Losada, 2003. ISBN 950-03-9241-0.
• LOCKE, J., Escrits polítics jovenils (I): L'ensaig anglés de 1660. Traducció C. Amor. Buenos Aires: Devs Mortalis, Nro. 1, 2002.
• LOCKE, J., Segon Tractat Sobre El Govern: un ensaig sobre el verdader orige, alcanç i fi del govern civil, ed. de Pablo López Álvarez, Clàssics del Pensament 7, Madrit, Biblioteca Nova, 1999. ISBN 84-7030-625-1. (Reproducció de la 3.ª edició)
• LOCKE, J., Escrits Monetaris. Introducció de Martín Victorià, traducció de María Olaechea, Madrit, Piràmide, 1999. ISBN 84-368-1295-6.
• LOCKE, J., Escrits Sobre La Tolerància. Madrit: Centre d'Estudis Polítics i Constitucionals, 1999. ISBN 84-259-1089-7.
• LOCKE, J., Compendio de l'Ensaig sobre l'Enteniment Humà. Traducció Rogelio Rovira i Juan José García Norro, Madrit, Tecnos, 1998. ISBN 84-206-7291-2.
• LOCKE, J., Ensajos sobre la llei natural. Edició crítica a càrrec d'Isabel Ruiz-Gallard. Madrit : Universitat Complutense, Facultat de Dret, Servici de Publicacions: Centre d'Estudis Superiors i Jurídics Ramón Carande, D.L. 1998. ISBN 84-89764-96-4.
• LOCKE, J., Lliçons sobre la Llei Natural: Discurs fúnebre del censor. Introducció de Manuel Salguero; traducció del llatí i notes de Manuel Salguero i Andrés Espinosa. Granada: Comares, 1998. ISBN 84-8151-753-4.
• LOCKE, J., Examen de l'Opinió del Pare Malebranche de que veem totes les Coses En Deu. Traducció Juan José García Norro. Excerpta Philosophica 8, Madrit, Facultat de Filosofia de l'Universitat Complutense, 1994. ISBN 84-88463-04-9.
• LOCKE, J., Ensage sobre l'Enteniment Humà, traducció Edmundo O’Gorman, Mèxic [etc.], Fondo de Cultura Econòmica, 1994. ISBN 958-38-0006-6.

• LOCKE, J., La conducta de l'enteniment i atres ensajos pòstums. Introducció, traducció i notes d'Ángel. M. Lorenzo. Barcelona: Anthropos [etc.], 1992. ISBN 84-7658-296-X.
• LOCKE, J., Dos Ensajos sobre el Govern Civil, ed. Joaquín Abellán, traducció Francisco Giménez Gràcia, Madrit, Espasa-Calp, 1991. ISBN 84-239-7240-2.
• LOCKE, J., Obres Vàries i Correspondència de (i sobre) John Locke. Selecció, traducció, introducció i notes de Carmen Silva i José Antonio Roures, Iztapalapa, Mèxic, D., Universitat Autònoma Metropolitana, 1991. ISBN 970-620-053-3.
• LOCKE, J., Pensaments sobre l'Educació, traducció de Rafael Lassaletta, Madrit, Akal, 1986. ISBN 84-7600-095-2
• LOCKE, J., La Racionalitat del Cristianisme, traducció de Leandro González Portes, Madrit, Edicions Paulinas, 1977. ISBN 84-285-0648-5.
• FILMER R. i LOCKE, J., La polèmica Filmer-Locke sobre l'obediència política, ed. Estudie preliminar de Rafael Gambra, traducció Carmela Guitierrez de Gambra, ed. Clàssics Polítics, Madrit, Institut d'Estudis Polítics, 1966.

Bibliografia

• Bermudo, J. M. La Filosofia moderna i la seua proyecció contemporànea. Barcanova. Barcelona, 1983.
• Russell, B. Història de la Filosofia Occidental. Espasa. Madrit, 1984.
• Touchard, J. Història de les idees polítiques. Tecnos. Madrit, 1988.

Vore també

• (7010) Locke

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre John Locke.
• 15px|link=|alt= Wikisource en Plantilla:Obtener idioma contiene obras originales de John Locke.

• Plantilla:Cita Enciclopèdia Britànica

John Locke en Viquidites.

• John Locke. Carta sobre la tolerància. Filosofia. Drets civils
• Resenya d'Ensaig sobre la tolerància (editada per Rodríguez López i Fernández Peychaux) en Logos, 2011, n.º 44
• John Locke. Pensadors, en Lliberalisme.org

• John Locke en el Diccionari soviètic de la filosofia
• John Locke en la Stanford Encyclopedia of Philosophy
• John Locke en la Internet Encyclopedia of Philosophy
• John Locke en la Encyclopædia Britannica