Empirisme

Empirisme

El empirisme és una corrent filosòfica que emfatisa el paper de la experiència i la evidència, especialment la percepció sensorial, en la formació d'ideas i adquisició de coneiximent, sobre la noció d'idees innates o tradició. Per a l'empirisme més extrem, l'experiència és la base de tot coneiximent, no solament sobre el seu orige sino també sobre el seu contingut. Es partix del món sensible per a formar els conceptes i estos troben en lo sensible la seua justificació i la seua llimitació.

El terme «empirisme» prové del grec έμπειρία, la traducció del qual al llatí és experientia, d'a on deriva la paraula experiència.

L'empirisme, baixe eixe nom, sorgix en la Edat Moderna com a frut madur d'una tendència filosòfica que es desenrolla sobretot en el Regne Unit des de la Baixa Edat Mija. En la Antiguetat clàssica, lo empíric es referia al coneiximent que els meges, arquitectes, artistes i artesans en general obtenien a través de la seua experiència dirigida cap a lo útil i tècnic, en contraposició al coneiximent teòric concebut com a contemplació de la veritat al marge de qualsevol utilitat.

Se li sol considerar en contraposició al racionalisme, més característic de la filosofia continental. Hui en dia l'oposició empirisme-racionalisme, aixina com la distinció analític-sintètic, no se sol entendre d'un modo tallant com lo va ser en temps anteriors, i més be una o una atra postura obedixen a qüestions metodològiques, heurísticas o d'actituts vitals, més que a principis filosòfics fonamentals.

A l'empirisme també se li sol opondre en el historicismo, ya que tant l'empirisme com el racionalisme són teories individualistes del coneiximent, mentres que el historicismo és una epistemologia social. Si ben el historicismo també reconeix el paper de l'experiència, diferix de l'empirisme en supondre que les senyes sensorials no es poden entendre sense considerar les circumstàncies històriques i culturals en les que es fan les observacions.

En relació en la ciència, l'empirisme no es deu mesclar en la investigació empírica, ya que les diferents epistemologias es deuen considerar punts de vista oposts sobre la millor manera de fer estudis. No obstant, entre els investigadors hi ha cert consens de que els estudis deuen ser empírics.

Per lo tant, l'empirisme actual es deu entendre com un entre múltiples ideals en competència a l'hora d'obtindre coneiximent. Mentres est defén l'ideal de permetre que les senyes de l'observació «parlen per sí mateixos», els punts de vista oposts s'oponen a este ideal, acusant-ho de aporético, fals i/o parcial.

L'empirisme no solament es deu entendre en relació en cóm este terme s'ha utilisat en l'història de la filosofia. També es deu interpretar d'una manera que permeta distinguir l'empirisme entre atres posicions epistemològiques en la ciència contemporànea. En atres paraules: l'empirisme com a concepte es deu construir junt en atres conceptes, que junts fan possible discriminacions importants entre els diferents ideals subjacents de la ciència contemporànea.

Respecte del problema dels universals, els empirista solen simpatizar i continuar en la crítica nominalista iniciada en la Baixa Edat Mija. Els empirista moderns més influents varen ser John Locke, George Berkeley, David Hume i Francis Bacon.

Història

Empirisme primerenc

Entre 600 i 200 a. C., la escola de filosofia hindú Vaisheshika, fundada per l'antic filòsof indi Kanada, va acceptar la percepció i la inferència com les úniques dos fonts de coneiximent confiables. Açò s'enumera en la seua obra Vaiśiṣika Sūtra. L'escola Chárvaka tenia creències similars, afirmant que la percepció és l'única font de coneiximent confiable, mentres que l'inferència obté coneiximent en incertitut.

Antigues formes d'empirisme inclouen també les llabors epistemològiques de Buda en Oriente.

No obstant, a partir d'ací, es va a considerar l'evolució de les actituts filosòfiques occidentals.

Antiguetat clàssica

En la Antiguetat clàssica existia una clara separació entre:

• El coneiximent per la experiència i el seu resultat: la tècnica i el treball productiu. Lo que s'ha entés històricament com a «arts» i «oficis».
• L'ideal del coneiximent teòric que comprén dos àmbits:
  • La ciència: Entesa esta com un coneiximent universal i necessari. Tracta del saber de les últimes causas i dels primers principis, lo que hui s'entendria com el fonament de la realitat, la metafísica.
  • La praxis: Com a ideal del coneiximent pràctic que dirigix l'acció cap al guany del ben i la felicitat, que a la seua volta es desenvuelve en dos àmbits:
    • La consecució del ben individual, la felicitat com Ètica
    • La consecució del ben comú social, la política.

En l'Antiguetat clàssica el coneiximent teòric i pràctic, com saber universal i necessari, ideal del «saber», és independent de l'experiència, i constituïx la saber. La màxima expressió com a coneiximent de la veritat, com ciència, és la Metafísica i el model ideal de vida el més propenc possible a la felicitat, com ètica, constituïxen l'ideal del sabio.

Esta separació del coneiximent i l'acció pràctica respecte a la producció de bens materials respon a una tradició aristocràtica i guerrera de la noblea o classe dominant. Les arts i els oficis eren propis d'esclaus o comerciants, pero el «saber» (filosofia) era lo propi de la noblea i dels hòmens lliures.

En la Atenes clàssica ya va aparéixer una doble actitut de pensament que es va a mantindre a lo llarc de tota l'història de la filosofia en Occident i que hui caracterisem bàsicament com racionalisme i empirisme. En realitat responen a dos actituts i modos de concebre la funció del pensament i el sentit de la vida.

L'historiografia filosòfica va impondre un Heráclito platonizado en un primitiu empirisme del fluir de totes les coses. Empédocles va parlar de «efluvios» que ixen dels objectes i són percebuts pels ulls. Demócrito va donar una explicació mecanicista de les sensacions en les seues doctrines atomista. Va canviar els efluvios per àtoms que per mig dels sentits choquen en l'ànima, composta també d'àtoms, «que generen les apariències, lo que percebem, lo superficial» depenent de la forma i textura dels àtoms.

Els primers en mantindre una actitut clarament empirista varen ser els sofistas, els qui varen negar les especulacions racionalistes sobre el món natural comú als seus predecessors, presocráticos i, sobretot, Platón; pel contrari, es varen preocupar «en tan relatives entitats com l'home i la societat». El valor de la veritat queda restringit al valor concret de l'experiència i l'eixercici del poder, be siga individual (moral) o social (política). El sofista Protágoras va sostindre que totes les sensacions són tan verdaderes com qualsevol atra.

Este empirisme s'interessa per la retòrica en el domini del llenguage com a instrument essencial per a la vida política ateniense i l'eixercici del poder.

Aristóteles

Tal volta siga Aristóteles qui millor va expressar el valor de l'experiència com a font de coneiximent, per més que la considerara somesa al suprem valor de lo teòric. En el seu Metafísica (982b 11-32), Aristóteles concep al coneiximent com un procés:

• Es partix de lo comú en els animals dotats de sensació i memòria i, per tant, en experiència; és l'acumulació d'experiència lo que als hòmens fa «experts».
• Més perfecte és el coneiximent de dita experiència unida a la reflexió, lo que convertix als hòmens en «artesans»; lo que hui denominaríem tècnics (meges, arquitectes, estrategues, etc.).
• La perfecció de la funció racional humana es manifesta en la suprema facultat d'elevar-se als fonaments de dits coneiximents, entreveent en el estudo de les causes els primers principis; és en açò en lo que l'home s'assembla als deus, el saber d'una ciència primera, entesa fins a el XVII com a Metafísica. Açò solament és possible en la mida en que una societat té assegurats els bens materials, i per tant pot dedicar als «hòmens lliures» a la «inutilitat» del pensament en busca de la veritat de la ciència.

De suerte que, si filosofaron per a fugir de l'ignorança, és clar que buscaven el saber en busca del coneiximent, i no per cap utilitat. I aixina ho atesta lo ocorregut. Puix esta disciplina va començar a buscar-se quan ya existien casi totes les coses necessàries i les relatives al descans i al ornato de la vida. És, puix, evident que no la busquem per cap utilitat sino que aixina com cridem home lliure al que és per a sí mateix i no per a un atre, aixina considerem a esta com l'única ciència lliure, puix esta sola és per a sí mateixa. Per això també la seua possessió podria en justícia ser considerada impròpia de l'home. Puix la naturalea humana és esclava en molts aspectes; de suerte que segons Simónides, «només un Deu pot tindre tal privilegi, encara que és indigne d'un varó buscar la ciència a Ell proporcionada».

Aristóteles, Metafísica, 982b 11-32

Aristóteles és pròpiament un filòsof de tipo racionaliste, com no podia ser menys en un discípul aventajat de Platón. Admet un coneiximent metafísic de l'ent en quant tal, sent el fundador d'un sistema llògic que garantisa que, si es partix de veritats i es raona correctament, s'aplegarà a noves veritats, tal com definix la forma argumentativa per excelència, el silogisme, partint de la capacitat de l'enteniment per a aplegar al coneiximent verdader i intuïtiu dels principis i l'intuïció de les essèncias com a formes substancials de les coses.

No obstant, Aristóteles també és el primer que reflexiona sobre el valor del coneiximent per l'experiència i els raonaments inductivos, és dir, el coneiximent científic entés com a «observació de la naturalea»: biologia, medicina, etc.

La noció de tabula rasa connota una visió de la ment com una gravadora originalment en blanc o buida a on l'experiència deixa marques. Açò nega que els sers humans tinguen idees innates:

Lo que la ment (nous) pensa deu estar en ella en el mateix sentit que les lletres estan en una tablilla (grammateion) que no du escritura real (grammenon); açò és just lo que succeïx en el cas de la ment.

Aristóteles, Sobre l'ànima, 3.4.430^a1).

L'explicació d'Aristóteles de cóm açò era possible no era estrictament empirista en el sentit modern, sino que es basava en la seua teoria del acte i potència, i l'experiència de les percepcions sensorials seguix requerint l'ajuda del nous actiu. Estes nocions contrastaven en les platòniques, segons les quals la ment humana era una entitat preexistente en algun lloc dels cels, abans de ser enviada a la Terra per a unir-se a un cos (vejau el Fedón i la Apologia de Platón, entre uns atres). Es considerava que Aristóteles concedia més importància a la percepció sensorial que Platón, i els comentaristes de l'Edat Mija varen resumir una de les seues postures com "nihil in intellectu nisi prius fuerit in sensu" ("res en l'intelecte sense estar primer en els sentits").

Helenisme greco-romà

L'influència dels artesans en l'elaboració de teories, o millor dit, normes generals, més o menys científiques per a la pràctica de la construcció, la agricultura, la navegació, la medicina, etc., sempre va estar present, sobretot en el periodo helenístico (especialment en el periodo alejandríano) i durant el Imperi romà, a on les «arts» varen tindre una importància enorme en les construccions civils, no solament en les ciutats, sino en la construcció de carreteres, ponts i obres hidràuliques.

Hipócrates de Cos pansa per ser el pare de la medicina, responsable del canvi d'orientació que fins a llavors tenia la tradició - sobretot egipcíaca -, lligada a la màgia i a lo sagrat. És el primer que va elaborar una teoria general sobre lo que és la salut i la malaltia en relació en un concepte determinat de ser humà.

Són noms rellevants de la cultura clàssica, ademés dels citats: Arquímedes, un autèntic teòric i pràctic de la llògica empírica; Vitruvio, el primer en fer un tractat d'arquitectura i urbanisme; i Galeno, egregio representant de la medicina antiga.

Els conceptes i l'experiència

Els grecs varen separar el coneiximent de la raó, que coneix per conceptes aplicables a multitut d'objectes com a coneiximent universal, del mer coneiximent de la experiència que coneix pels sentits únicament lo individual i concret.

Cóm s'entenga qué són els conceptes i la seua relació en lo sensible i abdós en la seua relació en la realitat és el fonament d'estes dos actituts que considerem els antecedents del racionalisme i l'empirisme.

• En la mida en que tals conceptes representen la «essència» immutable de les coses, les formes de la substància, el coneiximent adquirix un sentit Universal i necessari, i per això és un coneiximent objectiu i fa possible el coneiximent científic. Tal és el fonament de l'actitut racionalista. El llenguage, llavors, en la mida en que és capaç de representar els conceptes com a verdaders en un llenguage «apofántico», com dia Aristóteles, manifesta en el seu contingut fidelment la realitat com veritat.
• En la mida en que el concepte estiga més propenc i depenga més de l'experiència sensible, el coneiximent oferix únicament un coneiximent la veritat del qual descansa en el cas individual i concret i està subjecta a la subjetividad de l'individu que té l'experiència. Els conceptes i el seu referent en el llenguage, les paraules, són alguna cosa convencional, generalisacions de l'experiència individual compartida en els membres d'una societat cultural que fa possible la comunicació per mig del llenguage.

Els conceptes per a l'empirisme no són una garantia de coneiximent objectiu i per tant la ciència té solament un valor relatiu i justificat en la generalisació de les experiències comunes, convencionalment representades en els conceptes i el llenguage.

«L'home és la mida de totes les coses» és la frase que ve a resumir esta tendència. S'atribuïx a Protágoras un dels notables sofistas en qui Sócrates, (Platón), sosté controvèrsia. Nom que queda històricament consagrat per donar títul a un dels més coneguts «Diàlecs» de Platón.

La tradició més racionalista està representada pel pensament metafísic grec i la tradició més lligada a la tradició cristiana en Occident: els presocráticos, Pitágoras, Platón i Aristóteles i sobretot el platonisme i el neoplatonismo, puix en últim terme este pensament remet a un primer principi, que els cristians referixen a Deu.

La tradició grega més empirista està representada pels sofistas i els escèptics, pero cada escola (estoïcisme, cinisme, cirenaísmo, epicureisme, pirronismo) i cada moment històric té els seus respectius representants en diversos matisos més o menys propencs a l'empirisme o al racionalisme.

Artistipo va pensar que tot coneiximent és de la pròpia sensació immediata, i encara que podem conéixer en certea nostres experièncias sensorials immediates, no podem saber res sobre la naturalea dels objectes que causen estes sensacions.

Epicuro creïa que les percepcions eren producte dels àtoms que desprenen els cossos, aplegant fins als nostres sentits. Estes percepcions són verdaderes i és la base del coneiximent, moralidad i llògica. La teoria epicúrea del coneiximent propon 4 criteris de veres, de realitat o d'evidència: La sensació, els sentiments o afeccions, les anticipacions i les proyeccions imaginatives de l'enteniment.

Ptolomeo, el creador de la concepció geocéntrica de l'univers, representa un eixemple interessant de l'empirisme en l'antiguetat. Hereu de la concepció de l'Univers donada per Platón i Aristóteles, el seu método de treball va diferir notablement del d'estos, puix mentres Platón i Aristóteles donen una cosmovisión de l'Univers, Ptolomeo és un empirista. El seu treball va consistir en estudiar la gran cantitat de senyes existents sobre el moviment dels planetes en la finalitat de construir un model geomètric que explicara dites posicions en el passat i fora capaç de predir les seues posicions futures.

Edat Mija

En Occident, la caiguda de l'Imperi romà deixa tot el saber refugiat en els monasteris i queda restringit pràcticament al control i poder de l'Iglésia. El pensament cristià va adoptar durant l'antiguetat i tota l'Alta Edat Mija el platonisme i neoplatonismo per ser el pensament que millor s'adaptava a la seua creència en un Deu únic i creador del món conforme a unes Idees (Divina Providència), concebent un sentit transcendent a la vida del ser humà, en ser esta jujada per Deu una volta acabat el temps mortal.

Iniciat el XI, i per mig dels àraps, es recupera el aristotelismo en Occident, podent-se accedir a les seues obres. Són pensadors importants en este procés Al-Farabi, Al-Kindi, Avicena, Averroes, Alhacén, Avempace i d'especial transcendència cultural la Escola de Traductors de Toledo.

La polèmica suscitada en la Universitat de París per Roscelino de Compiègne i Pedro Abelardo sobre la realitat dels conceptes universals va supondre un nou interés per les qüestions llògicas i en lo que va a constituir el nominalisme, una de les qüestions que major influència va a tindre en la «valoració de l'experiència».

Esta revalorisació de l'experiència i la «importància del coneiximent individual» es produïxen a partir de el XIII, sobretot per l'orde franciscana i la Universitat d'Oxford.

Els franciscanos subrallen l'importància de lo individual, i valoren l'experiència del món com a valor del coneiximent en quant tal, que no impedix sino que allumena i acosta el sentit de la vida cap a Deu reconeixent el valor del coneiximent de la Naturalea com a obra de Deu. Els pensadors més significatius d'esta corrent són Roger Bacon, Duns Scoto, i sobretot Guillermo de Ockham.

En contraposició els dominicos (Universitat de París) varen subrallar un realisme moderat, mantenint l'importància dels universals; Tomás d'Aquino, dominico, promou un aristotelismo cristià que tanta influència ha tingut en l'història de l'Iglésia. En #síntesis:

El nominalisme va evolucionar a partir de la tesis d'Aristóteles de que tota realitat consistix en matèries individuals; la teoria extrema del realisme va ser enunciada per primera volta per Platón en la seua doctrina de les idees universals arquetípicas. La controvèrsia nominalisme-realisme es va fer ostensible sobretot en els sigles XI i XII; la posició nominalista va ser defesa per Roscelino, i la realista per Bernardo de Chartres i Guillermo de Champeaux, defensors de l'escolàstica aristotèlica. Aixina, els primers sustentadores del nominalisme varen ser Berengario de Tours, Roscelino de Compiègne i Pedro Abelardo. En el sigle XIV va ser renovat per Guillermo de Occam, que ho va defendre més com a instrument de la ciència natural positivista que com a tesis epistemològica. Occam és l'última gran figura de l'escolàstica i al mateix temps la pri- mera figura de la modernitat. Per a explicar la formació dels universals el nominalisme recorre al paper que juguen els signes, sobretot els llingüístics. Estos fan possible, gràcies a l'associació més o menys artificial d'ells en els objectes de l'experiència, una organisació de la nostra experiència i del nostre saber. Qualsevol tipo d'abstracció de que és capaç la ment cognoscente és portada a terme en una espècie de semiòtica, incloses les matemàtiques, que no són més que un càlcul en signes conceptuals.

Mariano Moreno Vila

El nominalisme i la «navaixa de Ockham». Crítica de la teoria aristotèlica del moviment

El cridat nominalisme supon un sentit crític sobre el valor dels conceptes i el sentit del llenguage.

Front als arguments aristotèlics clàssics «qualitatius» o essencials i el món de les «entitats» que s'introduïxen com a conceptes en dits arguments, Guillermo de Ockham establix un principi que ha passat a l'història com la navaixa de Ockham o principi de parsimònia: Senar sunt multiplicanda entia sine necessitate («no s'han de multiplicar les entitats sense necessitat»), o lo que equival a valorar les explicacions més senzilles i propenques a l'experiència, abans que recórrer a especulacions arbitràries i imaginatives.

Per un atre costat, en París, Nicolás Oresme critica la teoria del moviment aristotèlica i per mig de relació de cantitats per mig de taules, s'estudia el moviment relacionant els espais recorreguts i el temps que es tarda en recórrer dit espai, intuint el concepte de velocitat i acceleració, tan important per a establir les condicions experimentals del moviment; classifiquen estos com a «uniforme», «disforme» i «uniformemente disforme». I és l'antecedent més pròxim a l'estudi del moviment per mig de «cantitats relacionades matemàticament», fonament del progrés de la ciència del sigle XVI i XVII i del concepte d'anàlisis matemàtic.

Jean Buridan i el seu teoria de l'ímpetu analisa el momentum o permanència del moviment en acabant de que haja actuat la causa que ho produïx, com ocorre en el cas dels proyectils. És l'antecedent més important de lo que en la ciència moderna va a ser el principi d'inèrcia.

Renaixença

Els grans descobriments, (brúixola, pólvora, imprenta, les Índies occidentals), han eixamplat enormement el món conegut fins a llavors i els modos d'organisació social i la transmissió de la cultura a través dels llibres.

Este procés renovador alvança de manera espectacular en el Renaixença, sent d'especial importància la substitució del àbac pel algoritme en les operacions essencials per al càlcul. Açò és possible gràcies a l'aportació àrap del sistema de numeració decimal, introduint el zero, ya conegut en l'Índia i pels mayas, i els grafos numèrics actuals, que varen fer possible confeccionar taules d'operacions aritmètiques i sobretot ampliar els camps del càlcul, essencial per al comerç que en esta época cultiva la burguesia de les ciutats.

El saber s'independisa en les ciutats del control de l'Iglésia i a través de l'influència d'artistes i artesans, sobretot l'arquitectura per a les noves construccions de les ciutats i la metalúrgia essencial per a les noves «arts de la guerra» per l'aplicació de la pólvora. L'experiència com a font de coneiximent adquirix un valor social que fins a llavors no havia tingut.

El fet del descobriment de les «Índies Occidentals» planteja el tema de la redondez de la terra al mateix temps que el heliocentrismo pren cos d'hipòtesis científica en el llibre de Copérnico. El heliocentrismo posa en qüestió i profundisa la crisis de la concepció medieval del món i la física aristotèlica.

El poder social de la noblea va a anar passant a una classe social nova, la burguesia, i a trobar un nou fonament en el diners. Diners al que tenen que recórrer els reis per mig del préstam dels banquers per a mantindre un eixèrcit basat en la pólvora i no en les «armes dels cavallers».

El canvi de mentalitat que va supondre la Renaixença, el Humanisme, no accepta el «argument d'autoritat», i tant els artistes com els investigadors i pensadors reclamen llibertat, lo que va facilitar en gran manera el fet de valorar l'experiència i l'experimentació com a font de coneiximent. El coneiximent adquirix en açò un valor nou: «conéixer per a dominar la naturalea».

Leonardo dona Vinci no va poder anar a l'universitat per ser fill illegítim, per lo que a voltes era tractat, per alguns, de «incult» per no saber llatí:

Soc completament conscient de que hi ha gent presuntuosa que creu tindre raó en desacreditar-me per no ser un home cult ¡Qué locos! [...] No saben que els meus materials tenen més valor perque deriven de l'experiència abans que de les paraules d'uns atres, i l'experiència és la mestra d'els qui han escrit en encert.

Leonardo dona Vinci, Còdex Atlàntic, foli 327v.

Parlar de la Renaixença és parlar de Leonardo dona Vinci Miguel Ángel, etc. que si no varen anar específicament científics varen significar l'obertura de l'esperit cap a nous conceptes. Luis Vives, Erasmo, etc. varen significar la superació del criteri d'Autoritat que tant llimitava l'horisó del coneiximent en la seua dependència de la fe i d'una Autoritat com l'Iglésia que controlava qualsevol desviació de lo «establit».

Edat Moderna

La filosofia aristotèlica tradicional entra profundament en crisis a partir de la teoria heliocéntrica de l'univers i dels progressos que la ciència està obtenint aplicant métodos nous d'investigació. D'especial rellevància és el método «resolutiu-compositivo» de Galileo.

La ciència intenta «descobrir les lleis que rigen la naturalea per a dominar-la». ¿Cóm és possible aplegar a conéixer des de l'experiència les lleis generals del comportament de la naturalea?

• Dos models de método d'investigació: Francis Bacon i Descartes
• Dos models de pensament filosòfic i valoració del coneiximent: Racionalisme i Empirisme pròpiament dits.

És en este camp filosòfic d'oposició racionalisme-empirisme en el que freqüentment se situa l'empirisme en quant tal. Es restringix inclús al titulat «empirisme anglés» (Francis Bacon, Hobbes, Locke, Berkeley, Hume), en oposició al «racionalisme continental» (Descartes, Malebranche, Spinoza, Leibniz, Christian Wolff).

En esta oposició el problema es ve a reduir a l'admissió de l'existència o no existència de les idees innates.

Segons Descartes l'enteniment es funda en intuïcions evidents posades per Deu en la naturalea humana, com a idees innates o principis del pensar, a partir de les quals és possible establir unes relacions llògiques entre les idees rebudes de l'experiència.

Este modo de pensar relacionant idees per mig del anàlisis ha donat enormes fruts en el progrés hagut durant els últims anys en el càlcul matemàtic per al descobriment i descripció de les lleis de la naturalea i les seues aplicacions a la ciència empírica, la Física com a ciència moderna i l'astronomia sobretot.

Despuix del desenroll del càlcul hagut ya en el Renaixença, i el desenroll del àlgebra per Simon Stevin, François Viète, Gerolamo Cardano i uns atres, es fa possible el càlcul del moviment dels proyectils per Tartaglia; del moviment de caiguda dels «greus» Galileo; l'estudi de la variació de pressió per l'altura Torricelli; l'estudi de les pressions i el descobriment de la prensa hidràulica i càlcul de provabilitats Pascal; la predicció del moviment dels planetes Kepler. I la culminació d'este procés es dona en el sí del racionalisme en el propi Descartes, Pascal, Leibniz i Newton. Estos dos últims, en el descobriment del càlcul infinitesimal, varen obrir enormes perspectives en la matematización i càlcul de funcions contínues aplicables a tants processos de canvi continu en la naturalea, sent finalment l'obra de Newton tot un compendio de lo que va vindre a significar la ciència física durant els següents sigles.

Sobre el model d'este procés de reflexió matemàtica Descartes propon el seu método d'investigació científica; una ciència que garantisa la veritat per la successió d'evidències en certea que s'establixen seguint les regles del método.

Estes veritats aixina establides es corresponen en la realitat del món perque una de les principals idees innates és l'idea de Deu com ser Perfecte i Bo, que no pot enganyar-se ni enganyar-nos.

Són els racionalistes principals: Descartes, Spinoza, Malebranche, Leibniz, Wolff, Pascal i el grup de Port Royal en França.<section end=empirisme-modern/>

L'empirisme anglés

John Locke respon al racionalisme continental, defés per René Descartes, escrivint a finals de el XVII Ensaig sobre l'enteniment humà (1689).

L'únic coneiximent que els humàs poden posseir és el coneiximent a posteriori (el coneiximent basat en l'experiència). És famosa la seua proposició de que la ment humana és una Tabula rasa o full en blanc, en la qual s'escriuen les experiències derivades d'impressions sensorials a mida que la vida d'una persona proseguix.

Hi ha dos fonts de les nostres idees: sensació (provinent dels sentits) i reflexió (provinent de les operacions mentals: pensaments, memòries...), en abdós es fa una distinció entre idees simples i complexes. Les idees simples són creades d'un modo passiu en la ment, després d'obtindre-les per mig de la sensació. Pel contrari, les idees complexes es creen despuix de la combinació, comparació o abstracció de les idees simples. Per eixemple l'idea d'un banya de la mateixa manera que la d'un cavall són abdós idees simples, pero en juntar-se per a representar a un unicorn es convertixen en una idea complexa. D'acort en Locke, el nostre coneiximent de les coses és una percepció d'idees, que estan en acort o desacort unixques en atres segons unes lleis d'associació d'idees.

Pero considerar l'idea de «substància» o l'idea de «causa» com una «idea complexa» modifica completament el fonament de tota la filosofia tradicional basada en la «substància» com a «subjecte» i la «causalitat» com a «explicació del canvi o moviment»

Una generació despuix, el bisbe irlandés George Berkeley (1685-1753) va determinar que el punt de vista de Locke obri la porta per a un eventual ateisme. Va idear un empirisme extrem, metafísic, en el qual els objectes existixen si són percebuts Esse est percipi (ser és ser percebut) de modo que un objecte sempre és percebut; perque si cap humà ho percebia Deu seria l'entitat encarregada de percebre-ho. La percepció en qualsevol cas és el fonament del ser. Tals idees més que empíriques responen a un sentit idealiste.

Per una atra part, David Hume reduïx tot coneiximent, en quant tal, a «impressions» i «idees». Admet dos tipos de veritats: «veritats de fet» i «relació d'idees» Tota idea ha de poder ser reduïda a una impressió corresponent. Quan una idea sorgix de la relació entre idees, el seu contingut de realitat ha de dependre de les impressions que la motiven. Si no trobem dites impressions es deu rebujar com a producte de la mera imaginació sense contingut de realitat algun. Tal ocorre en l'idea de substància i l'idea de causa.

Un conjunt d'impressions generen una associació d'idees respecte a un fet i un juí al respecte. Un assessinat, per eixemple, no és ni pot ser reduït a una impressió És una relació d'idees: L'idea del fet de matar a un home (recort d'una impressió) junt en l'idea del «desgrat que produïx» en la consciència com a impressió interna queda associada en una nova idea: «assessinat» com a idea que expressa un juí moral relatiu al rebuig de l'associació de les dos impressions: L'assessinat és alguna cosa «mal» com a apreciació subjectiva moral pero no té contingut de coneiximent verdader o fals.

D'igual manera la noció de causa no pot ser reduïda a una impressió; sorgix de la relació entre idees. ¿Quin és la relació que unix a dos idees com a causa? Per a Hume és evident que la relació causal s'establix baix el punt de vista de «una successió constant d'impressions» que generen en l'home un «hàbit» o «costum».

A l'impressió de posar un cacharro en aigua en el fòc sempre se seguix que l'aigua es calenta. És la consciència la que associa estes dos impressions successives com a idees (el fet de posar l'aigua al fòc, i que li succeïxca el fet de que es calent). Esta associació constituïx una nova idea, l'idea de causa, el fonament de la qual és l'expectativa de que «el fet de que fins ara m'ha succeït que sempre que pose un cacharro en aigua al fòc esta es calfa» em permet afirmar: «El fòc calfa l'aigua»; és dir el fòc és la causa de que l'aigua es calenta.

Pero no podem trobar cap impressió que tinga relació directa en l'idea de causa. I el contingut de realitat d'una idea solament té sentit en referència a l'impressió de la que es derive. L'idea de causa, puix, és alguna cosa merament subjectiu, resultat de l'associació de la ment de dos impressions successives la conexió de les quals no apareix com a evidència.

Lo analític i lo sintètic, lo a priori i a posteriori

Les conseqüències que es deriven del concepte de causa, tal com ho concep Hume, respecte a un coneiximent que pretenga ser científic no pot ser més destructiu. Conduïx a un escepticisme posat que mai podrem conéixer el fonament de les nostres impressions i el coneiximent de l'experiència mai nos permetrà eixir d'un subjetivismo incompatible en la ciència.

Per un atre costat la ciència de el XVII està mostrant uns èxits indubtables en el coneiximent de les lleis de la naturalea, aixina com en el domini de la mateixa en les seues aplicacions tècniques.

Esta crítica de la noció de causa segons el postulat empirista, va provocar en Kant racionaliste fins a llavors, el seu despertar del «somi dogmàtic». Tota la seua obra crítica intenta superar este supòsit que feya de todo punto inviable el coneiximent científic.

L'empirisme tant de Locke com de Hume, deriva a lo que s'ha cridat associacionisme que ve a reduir el coneiximent a un psicologismo com va ser entés posteriorment.

La ciència tradicional, des dels grecs a l'Edat Moderna, procedix per conceptes. És independent de l'experiència, (lo que en l'Edat Moderna es conceptualiza com a priori).

El coneiximent veritatero és possible perque el objecte d'experiència es considera donat com a realitat objectiva orige i causa de l'afecció sensible que conduïx al coneiximent de l'experiència. L'experiència garantisa l'existència de lo percebut. Els conceptes, mentres que es deriven válidamente de l'experiència, posen en conexió coneiximent universal i realitat.

Aixina és com normalment es valora el coneiximent en la consciència no crítica que identifica el coneiximent en lo real.

Es dona per supost que l'enteniment és capaç d'intuir la essència universal com forma de les coses percebudes en l'experiència. Allí a on es done el cas de l'objecte que es tracte es donaran les notes categorials pròpies de dit concepte.

La raó, en este modo de concebre la ciència, analisa els conceptes de forma separada de l'experiència; classifica i relaciona els conceptes uns en uns atres per mig de les «notes» o «qualitats» que els caracterisen; i la raó, aplicant les lleis del pensar, la Llògica, per mig dels silogismes, obté conclusions que són aplicables als objectes reals en garantia de veres científica. El resultat és una ciència de les qualitats tal com va ser la ciència aristotèlica.

La ciència aixina concebuda és universal per tractar de conceptes universals que comprenen a tot un univers d'objectes, i necessària perque es basa en les intuïcions verdaderes de les qualitats dels objectes. És per tant una ciència «qualitativa» i «a priori» en a on l'experiència juga un paper clarament secundari.

Pero el punt de partida de la reflexió filosòfica a partir de Descartes, tant per als racionalistes com per als empirista, canvia de manera radical:

• Lo donat no és l'objecte de l'experiència, sino la consciència del «yo» com a subjecte-pensante de l'experiència.
• L'objecte és una «impressió» o «idea» de la consciència. L'enteniment opera en idees.
• Al no haver intuïció de realitat en lo sensible percebut no hi ha garantia de que la relació entre idea-objecte tinga fonament en lo realment objectiu. Dita relació es convertix en problemàtica.

El racionalisme presenta una justificació de la ciència, per mig de les idees innates, a partir de l'idea de Deu, pero l'argument no resulta convincent.

L'empirisme valora la ciència com un fet inexplicable, en un fonament merament ocasional i provable segons una inducció subjectiva i habitual.

¿Quina garantia podem tindre de que les conexions entre les idees tinguen correlació en les conexions de la realitat?

Pero la ciència en l'Edat Moderna és un fet. Ha adquirit, a partir de les aplicacions del càlcul matemàtic, un método i un èxit indubtable en el domini de la naturalea i en les seues aplicacions pràctiques. Una ciència basada en la «cantitat» i la «mida» i en les relacions matemàtiques que permeten establir «hipòtesis explicatives» que es confirmen en l'experiència per mig dels experiments.

Ni els racionalistes ni els empirista troben una raó suficient de les propietats de dit coneiximent:

• Com a analític i a priori és independent de l'experiència. Per això es poden deduir conseqüències a partir de determinats conceptes obtinguts a priori per la raó com a hipòtesis i anàlisis sobretot matemàtics. Conseqüències que, posteriorment, són verificades en l'experiència per mig dels experiments.
• Pero sintètic per un atre, en cuanto que no pot reduir-se a unes veritats de raó merament analítiques que els predicats estan continguts en la noció del subjecte. Els experiments mostren que les conseqüències deduïdes són una ampliació del coneiximent; puix expliquen el fonament de l'experiència.

¿Cóm és possible que un mer concepte de l'enteniment o un càlcul matemàtic, abdós productes de l'especulació de la raó humana puga determinar o predir els fets de l'experiència?

Les lleis de la ciència no poden ser analítiques, o a priori.
No cap dubte de que les lleis científiques no són analítiques i amplien el coneiximent. És evident que del concepte de «cos» com ser material i perceptible pels sentits no se seguix per anàlisis del concepte, sense més consideració, la llei: "Tots els cossos s'atrauen en raó directa de les seues masses i en raó inversa al quadrat de les seues distàncies"

Les lleis de la ciència no poden ser sintètiques o a posteriori.
Pero l'experiència o experiment, per ser sempre individual i somés a condicions, no pot servir de fonament que nos permeta assegurar que dita experiència, o resultat de l'experiment, és conseqüència d'una llei de la Naturalea.

Tal és el problema de les relacions entre la ciència i l'experiència al que ni el racionalisme ni l'empirisme donen resposta de manera convincent.

La solució kantiana

Immanuel Kant intenta realisar una #síntesis que fera possible el coneiximent científic universal i necessari pero les veritats del qual no foren merament formals i analítiques sino que pogueren ser materials. Per a això intenta justificar la possibilitat i existència d'uns juïns sintètics a priori, que serien els juïns propis de la ciència: Universals i necessaris, per ser a priori, pero sintètics perque amplien el coneiximent en el seu contingut material en estendre els possibles predicats en independència de la noció del subjecte, superant les llimitacions de les veritats de raó.

Per a justificar tals juïns rebuja que l'enteniment siga com una «taula rasa» que es llimita a rebre pasivamente l'informació que li aplegue de les senyes sensibles, de la mateixa forma que rebuja la capacitat d'intuïció de l'enteniment.

Pel contrari afirma que l'enteniment és actiu. Considera que l'intuïció ve donada per la sensibilitat i que els conceptes són elaboració del propi enteniment i servixen com a justificació del coneiximent científic. Al mateix temps a partir de dites condicions no empíriques, a priori, es poden determinar les condicions generals de l'experiència lo que permet la predicció i previsió científica en el domini de la naturalea.

El coneiximent expressat en enunciats (o juïns), com pensava Kant:

Veritat	Condició	Orige	Juí	Eixemple
Veritat de fet	Contingent i particular	A posteriori; depén de l'experiència	Sintètic: amplia el coneiximent. El predicat no està contingut en la noció del subjecte	Tinc un llibre entre les mans
Veritat de raó	Necessària i universal	A priori; no depén de l'experiència	Analític: El predicat es troba en la noció del subjecte	Tots els mamífers són animals
Veritat científica	Universal i necessària	A priori; no depén de l'experiència, pero únicament s'aplica a l'experiència	Sintètic a priori: amplia el coneiximent. Solament aplicable als fenomens	Els cossos s'atrauen en raó directa de les seues masses i en raó inversa al quadrat de les seues distàncies

Pero la qüestió de tals juïns resulta menys rellevant que el problema que planteja sobre els llímits del coneiximent.

Els juïns sintètics a priori, és dir la ciència, únicament són possibles en la seua referència a lo fenoménico, és dir, al camp de l'experiència possible. La realitat com noúmeno solament pot ser pensada, no coneguda.

L'evidència és un producte de la consciència respecte a la seua percepció o idea o concepte i desconectada de lo real:

• Si no podem transcendir a la pròpia consciència, ¿quina relació existix entre lo real i la nostra percepció? ¿És una relació causal?
• Si la causa és una relació d'idees, com diu Hume, o un concepte a priori, una categoria de l'enteniment, com diu Kant, no podem conéixer lo real. ¿Qué és llavors lo real per a poder ser comprés com a causa?
• Si, segons els empirista, no podem distinguir el món percebut del món exterior ¿Per qué, no obstant, sorgix de manera inevitable la pregunta per un món exterior al pensament?

Tal és el problema essencial per a l'estatut del coneiximent científic.

Edat Contemporànea

Com a reacció davant els excessos especulatius dels diversos idealismes que varen sorgir a partir de la filosofia kantiana, producte de la confiança en la capacitat «activa» o creadora del pensament dialèctic de la Raó, el XIX va donar lloc a un genèric empirisme científic caracterisat pel rebuig de qualsevol tipo d'especulació metafísica a la que varen considerar com el principal enemic de la ciència i de la filosofia. Sense referència alguna a les idees innates o al contingut empíric de l'associacionisme característic dels pensadors anteriors, este empirisme supera clarament l'escepticisme de l'empirisme clàssic, acceptant la ciència com un fet que està ahí en la base mateixa de la pròpia experiència. Una ciència que en la seua unió en la tècnica constituïx ya una unitat científic-tècnica.

Est és la traça essencial que caracterisa a molt diversos autors i escoles unides baix el concepte del positivisme, d'inspiració clarament empirista

Posmodernidad

Artícul principal → Posmodernidad.

El coneiximent i el mateix llenguage en el que s'expressa són interpretatius. És necessària la hermenéutica. Nous modos de concebre la evidència i la certea en en el progrés i obertura de noves perspectives s'han obert en el desenroll de la pròpia ciència i de la reflexió filosòfica.

Els importants alvanços de la ciència referent als mecanismes de la evolució en especial referència a la genètica, la Biologia en general i en especial la Biologia Molecular, Etologia, Neurologia, Psicologia, aixina com dels métodos de tractament de senyes en la configuració models teòrics, obri camins insospitats sobre les dimensions de lo cognitiu.

Lo cognitiu engloba no solament el coneiximent conceptual sino la activitat general de l'home en la seua relació al mig, concebut com sistema a través del llenguage i de la cultura en l'àmbit de la qual es produïx el fet del coneiximent entés com a funció operativa.

El concepte de veritat, llavors, adquirix una varietat de matisos no solament epistemològics, sino socialés i culturaels que sembla convertir el coneiximent en un caleidoscopio de colors a on els mijos de comunicació social i els poders socials són també factors importants en lo que Lyotard flama performatividad de la veritat.

Ni empirisme ni racionalisme. Ni a priori ni a posteriori. Lo cognitiu engloba totes les dimensions del ser humà; si be referent a lo que hui és el fenomen científic-tècnic, els métodos i la validea otorgada a una teoria per la comunitat científica és sense dubte alguna la millor garantia d'una certea objectiva, front a la validea que otorguen o puguen otorgar atres instàncies culturals i socials.

En definitiva, lo que s'ha perdut és una concepció estreta de la ciència lligada directament a una veritat universal i necessària aixina com la necessitat de justificar-se en els estrets llímits en els que el mer empirisme dels experiments pretenia tancar-ho.

Vore també

• Racionalisme
• Gnoseología
• Epistemologia
• Veritat
• Llògica
• Llògica empírica
• Coneiximent empíric
• Evidència empírica
• Ciència
• Filosofia de la ciència
• Distinció analític-sintètic
• Sensualisme
• Cuasi-empirisme matemàtic
• Llei de Murphy
• Llei de Moore
• Fenomenologia
• Qualia
• Empirisme Constructiu

Bibliografia adicional

• Black, M. (1984). Inducció i provabilitat, Madrit: Càtedra. ISBN 84-376-0188-6.
• Blackburn (2001). Enciclopèdia Oxford de filosofia, Madrit: Tecnos. ISBN 84-309-3699-2001.
• Cassirer, Ernst (1951). Individu i cosmos en la filosofia de la Renaixença, Buenos Aires: Emecé.
• Copleston, Frederick (1982). Història de la Filosofia. 9 toms, Barcelona: Ariel S. A. Sant Joan Despí. ISBN 84-344-3937-9.
• Dancy, Jonathan (1993). Introducció a l'epistemologia contemporànea, Madrit: Tecnos.
• Descartes, René (1983). Discurs del método, Madrit: Aliança.
• Capra (2008). La ciència de Leonardo. La naturalea profunda de la ment del gran geni de la Renaixença, Barcelona: #Anagrama. ISBN 978-84-339-6278-2.
• Cid F. et alii. (1977). Història de la ciència (3 toms), Barcelona: Planeta. ISBN 84-320-0841-9.
• Ferrater Mora, José (1984). Diccionari de filosofia (4 toms), Barcelona jorge em: Aliança Diccionaris. ISBN 84-206-5299-7.
• Geymonat, Ludovico (1965). Filosofia i filosofia de la ciència, Barcelona: LaborMadrid.
• Goldberg, I. (2002). El cervell eixecutiu, Barcelona: Crítica.
• Hermendahl, I. (1969). Física i filosofia, Madrit: Guadarrama.
• Koyré, Alexandre (1979). Del món tancat a l'univers infinit, Madrit: Sigle XXI.
• Kuhn, Thomas (1981). L'estructura de les revolucions científiques, Mèxic: Fondo de Cultura Econòmica.
• Lamote de Grignon (1993). Antropologia neuroevolutiva: un estudi sobre la naturalea humana, Faes Farma.
• Lyotard, Jean-François (1994). La condició postmodeerna: informe sobre el saber, Madrit: Càtedra.

• Merleau-Ponty (1985). Fenomenologia de la percepció, Barcelona: Planeta DeAgostini. ISBN 84-395-0029-7.
• Moulines Castellví (1973). L'estructura del món sensible. Sistemes fenomenalistas, Barcelona: Ariel.
• París (1952). Física i Filosofia: El problema de la relació entre ciència física i filosofia de la naturalea.La llògica de l'investigació científica, Madrit.
• Popper, Karl (1977). La llògica de l'investigació científica, Tecnos.
• Quesada (1998). Saber, opinió i ciència: Una introducció a la teoria del coneiximent clàssica i contemporànea, Barcelona: Ariel. ISBN 84-344-8746-2.
• Russell (1959). El coneiximent humà: el seu alcanç i les seues llimitacions, Madrit: Taurus. ISBN 84-320-0841-9.
• Verneaux, Roger, Epistemologia general o crítica del coneiximent, trad. Luisa Medrano, Herder, 1999.

Enllaços externs

Empirisme en el Viccionari.

• L'Empirisme.
• Pragmatisme, empirisme i representacions. Una proposta sobre el paper epistémico de l'experiència.
• Empirisme i Teoria de l'Aprenentage.
• Empirisme, influència en l'Inteligència Artificial.