Anar al contingut

Navaixa de Ockham

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Navaixa de Ockham
Guillermo de Ockham

La navaixa de Ockham (a voltes escrit Occam o Ockam), principi d'economia o principi de parsimònia (lex parsimoniae) és un principi filosòfic i metodològic atribuït al flare franciscano, filòsof i llògic escolàstic Guillermo de Ockham (1285-1347) (encara que investigacions més profundes sugerixen que este es pot rastrejar més arrere, a lo manco fins a Aristóteles),[1][2][3][4] segons el qual «en igualtat de condicions, l'explicació més simple sol ser la més provable». Açò implica que, quan dos teories en igualtat de condicions tenen les mateixes conseqüències, la teoria més simple té més provabilitats de ser correcta que la complexa.[5]

En ciència, este principi s'utilisa com una regla general per a guiar als científics en el desenroll de models teòrics. En el método científic, la navaixa de Ockham no es considera un principi irrefutable i certament no és un resultat científic. «L'explicació més simple i suficient és la més provable, mes no necessàriament la verdadera», segons el principi de Ockham. En certes ocasions, l'opció complexa pot ser la correcta. El seu sentit és que en condicions idèntiques es preferixquen les teories més simples. Una atra qüestió diferent seran les evidències que recolzen la teoria. Aixina que, d'acort en este principi, no deuria preferir-se una teoria simple pero en poques evidències sobre una teoria complexa pero en majors proves.

Lo que ha de tindre's en conte per a medir la simplicitat, no obstant, és una qüestió ambigua.[5] Potser la proposta més coneguda siga la que va sugerir el mateix Ockham: quan dos teories tenen les mateixes conseqüències, deu preferir-se la teoria que postule la menor cantitat de (tipos de) entitatés.[6] Una atra manera de medir la simplicitat, no obstant, podria ser pel número d'axiomas de la teoria.[5]

La navaixa de Ockham s'aplica en casos pràctics i específics, englobant-se dins dels principis fonamentals de la filosofia de la escola nominalista que opera sobre conceptes individualisats i casos empírics.

El principi

[editar | editar còdic]
Guillermo de Ockham d'un vitral d'un temple en Surrey

El principi és atribuït al flare franciscano anglés de el XIV Guillermo de Ockham i és fonamental per al reduccionismo metodològic. Este principi ya formava part de la filosofia medieval encara que va ser Ockham qui ho va utilisar de forma sistemàtica. No obstant, no solament és un principi metodològic sino que, ademés, té característiques gnoseológicas i ontològiques.

Pluralitas senar est ponenda sine necessitate (La pluralitat no es deu postular sense necessitat).

En la seua forma més simple, el principi de Ockham indica que les explicacions mai deuen multiplicar les causes sense necessitat.

Quan s'oferixen dos o més explicacions d'un fenomen, és preferible l'explicació completa més simple; és dir, no deuen multiplicar-se les entitats sense necessitat.

Esta regla ha tingut una importància capital en el desenroll posterior de la ciència.

Alguns postulats que es desenrollen per este principi són:

  • En igualtat de condicions, normalment l'explicació més simple és la millor.
  • No cal postular l'existència d'entitats innecessàries per a l'explicació.
  • Sempre tenim que intentar explicar lo desconegut en térmens de lo conegut.

Orige del terme

[editar | editar còdic]

La denominació de navaixa de Ockham va aparéixer en el XVII, i en ella s'expressava que per mig d'eixe principi, Ockham «afaitava com una navaixa les barbes de Platón», ya que de la seua aplicació s'obtenia una notable simplicitat ontològica, per contraposició a la filosofia platònica que «omplia» la seua ontologia d'entitats (ademés dels ents físics, Platón admetia els ents matemàtics i les idees). Des d'una perspectiva ontològica, puix, l'aplicació d'este principi va permetre a Ockham eliminar moltes entitats, a les que va declarar innecessàries. D'esta manera es va enfrontar a moltes tesis sustentades per la escolàstica i, en especial, va rebujar l'existència de les espècies sensibles o inteligibles com a intermediàries en el procés del coneiximent, i va rebujar també el principi de individuación, al que va calificar d'especulació buida i innecessària.

El principi en les distintes disciplines

[editar | editar còdic]

En economia

[editar | editar còdic]

En economia, l'argument de la navaixa de Ockham s'utilisa en la teoria microeconómica del comportament del consumidor. Al no ser necessària l'utilitat cardinal, sino solament l'ordinal per a explicar el seu comportament, es tria esta última, per ser l'explicació més senzilla de les dos.

En llingüística

[editar | editar còdic]

En llingüística, l'argument de la navaixa de Ockham va ser utilisat per a revisar l'adequació explicativa (problema d'adquisició del llenguage) del model de Aspectes d'una teoria de la sintaxis de la gramàtica generativa de Noam Chomsky. Seguint el seu postulat, la teoria va passar de sostindre l'adquisició del llenguage per mig d'un gran número de regles complexes a explicar-ho per l'existència d'uns pocs principis parametrizables (principis i paràmetros, programa minimaliste).

En teologia

[editar | editar còdic]

En teologia, Ockham va afirmar que no és necessari postular més ents dels necessaris: «[...] en teologia, no postular més que aquells que exigixca el dogma; en filosofia (metafísica), aquells que la raó necessite».

En biologia

[editar | editar còdic]

Alguns creacionistas sostenen que la navaixa de Ockham pot ser usada per a defendre l'hipòtesis del creacionisme front a la evolució. Despuix de tot, supondre que un Deu lo haja creat tot és aparentment més simple que la teoria de l'evolució.

No obstant, defensors de la teoria de l'evolució de Darwin afirmen que el senzill algoritme evolutiu —la selecció natural— es basta per sí solament per a explicar l'evolució sense necessitat de multiplicar les causes, argumenten que la navaixa de Ockham servix per a fer innecessaris els cridats «ganchos celestials», és dir, les explicacions extranaturales dels fenomens naturals. D'esta manera, rebugen situar a l'entitat més complexa de totes (un Deu omnipotent) en l'orige de tota vida en l'univers (o en l'orige del propi univers); al contrari, es busca el principi més simple capaç de generar complexitat, que encara que en un primer moment seguint el criteri de Ockham és el que deuríem preferir per a explicar el fenomen, no per això immediatament comprova la seua major provabilitat ni la seua veracitat;[7] tal com es descriu més avall.


El zoólogo britànic Richard Dawkins planteja per eixemple que si l'univers va ser creat per un deu, l'orige d'eixe deu deuria aixina mateix ser explicat. Sent que una entitat capaç de crear un univers com el nostre deu ser "infinitament més complexa que el propi univers", per tant explicar el seu orige serà infinitament més complex que explicar l'orige de l'univers sense la seua intervenció, violant-se d'esta manera el principi de parsimònia, en suplantar una incògnita (orige de l'univers) per una atra incògnita d'una complexitat infinitament major (orige de Deu), encara que està clar que dita incògnita solament pot córrer-se válidamente en un camp merament materialiste i implicaria colocar-la en una série de restriccions, la qual cosa la torna contradictòria des de la seua base.

En estadística

[editar | editar còdic]

El principi de parsimònia té aplicacions d'importància en l'anàlisis exploratori de models de regressió llineal múltiple. D'un conjunt de variables explicatives que formen part del model a estudiar, deu seleccionar-se la combinació més reduïda i simple possible, tenint en conte la varianza residual, la capacitat de predicció i la multicolinealidad.

En música

[editar | editar còdic]

Una de les aportacions musicológicas del llibre On Musical Self-Similarity (2011) de Gabriel Pareyón, és el desenroll d'una teoria que opera en el sentit, no d'una navaixa, sino d'una Anti-navaixa de Ockham (vejau este concepte més avall). El resum d'esta formulació apareix del següent modo, a on la necessitat llògica té més be un sentit de coordinació: «La contradicció entre economia i repetició en música és aparent: la música repetix lo que és necessari repetir, a fi de crear tensió adequada entre preferència i gramàtica, com a coordinació del procés musical» (On Musical Self-Similarity, 2011:477).

En medicina

[editar | editar còdic]

Es tracta d'un procediment heurístic, que podria denominar-se «heurística de la simplicitat», que senyala que els meges deuen utilisar la manera més senzilla possible d'explicar en forma correcta els síntomes o signes del pacient i conseguir aixina un raonament clínic baix les bases de l'heurística (Harrison's Principles of Internal Medicine).[8]

En informàtica

[editar | editar còdic]

L'aplicació de la teoria en les ciències informàtiques[9] és motiu de debats. Davant la creixent complexitat dels equips i els sistemes de la informàtica, s'ha desenrollat el cridat principi KISS, sobretot en relació en el disseny d'Internet, a on s'ha formulat com a Principi de Simplicitat.[10] A voltes, també es traduïx com «Keep It Short and Simple» o «Mantingues-ho curt i simple».

Controvèrsia sobre la parsimònia de la navaixa

[editar | editar còdic]

La navaixa de Ockham no implica la negació de l'existència de cap tipo d'entitat, ni tan sols és una recomanació de que la teoria més simple siga la més vàlida.[11] El seu sentit és que a igualtat de condicions, siguen preferides les teories més simples. Una atra qüestió diferent seran les evidències que recolzen la teoria.[12] Aixina que, d'acort en este principi, no deu preferir-se una teoria simple pero incorrecta sobre una teoria complexa pero correcta.


No obstant, per al filòsof Paul Newall, el punt principal que fa que la navaixa de Ockham siga de poca ajuda, si no explícitament entorpecedora i amoladora, és que és impossible establir a priori les conseqüències d'afegir entitats adicionals. ya que la ciència mai finalisa, sempre estem en la posició «abans» i mai apleguem a la posició «despuix», que segons Niels Bohr era l'únic moment en el que es podria introduir la navaixa de Ockham,[13] la qual cosa, òbviament, ya no és de cap ajuda per a jujar de bestreta una teoria.


Perque, ¿qué nos fa pensar que el univers és simple i ordenat, en lloc de complex i caòtic? ¿I si el univers i la realitat mateixa tingueren una estructura fractal?[14][15][16][17][18][19]

Preferir una teoria que explique les senyes en funció del menor número de causes no sembla sensat. ¿Existix algun tipo de raó objectiva per a pensar que una teoria aixina té més provabilitats de ser certa que una teoria menys simple? Encara hui en dia, els filòsofs de la ciència no es posen d'acort en donar-li una resposta a esta pregunta.[20]

La seua forma moderna és la mida de complexitat de Kolmogórov. No existix una mida simple de simplicitat. Donades tres explicacions, no podem estar segurs de quin és la més simple. No és possible aplicar les matemàtiques per a determinar la validea d'un juí. Es torna al juí subjectiu i relatiu.

Per eixemple, la física clàssica és més simple que les teories posteriors. Matemàticament, la física clàssica és aquella en les equacions de la qual no apareix la constant de Planck. Un paradigma actual principal de la física és que les lleis fonamentals de la naturalea són les lleis de la física quàntica i la teoria clàssica és l'aplicació de les lleis quàntiques al món macroscòpic. Encara que en l'actualitat esta teoria és més assumida que provada, un dels camps d'investigació més actius és la correspondència clàssica-quàntica. Este camp de l'investigació se centra en descobrir cóm les lleis de la física quàntica produïxen física clàssica depenent de que l'escala siga al nivell microscòpic, mesoscópico o macroscòpic de la realitat.


No obstant, #lo que aduïx la navaixa de Ockham és que la física clàssica no es deuria preferir a teories posteriors i més complexes, com la mecànica quàntica, ya que s'ha demostrat que la física clàssica està equivocada en alguns aspectes. El primer requeriment per a una teoria és que funcione, que les seues prediccions siguen correctes i que no haja segut falsada. La navaixa de Ockham s'utilisa per a distinguir entre teories que se supon que ya han passat estes proves i aquelles que es troben igualment soportades per les evidències.[21]

Un atre controvertit aspecte de la navaixa de Ockham és que una teoria pot tornar-se més complexa en lo relatiu a la seua estructura (o sintaxis), mentres que la seua ontologia (o semàntica) es va fent més simple, o viceversa.[22] Un eixemple habitual d'açò és la teoria de la Relativitat.

Galileo Galilei va criticar durament el mal us de la navaixa de Ockham en la seua Diàlecs sobre els dos màxims sistemes del món, ptolemáico i copernicano. La navaixa de Ockham ve representada pel diàlec de Simplicio, un mediocre defensor de la física aristotèlica, un personage en el que potser Galileo estiguera representant al papa Urbà VIII. El punt clau sobre el que va ironisar Galileo va ser que si realment es volguera començar des d'un número menut d'entitats, sempre es podrien considerar les lletres de l'abecedari com a entitats fonamentals, ya que en tota certea es podria construir tot el coneiximent humà a partir d'elles.

Anti navaixes de Ockham

[editar | editar còdic]

La navaixa de Ockham s'ha trobat en multitut d'oposicions per part d'els qui l'han considerat massa extrema o imprudent.

El teòlec anglés Walter Chatton (1290-1343), contemporàneu de Guillermo de Ockham, va qüestionar la navaixa de Ockham i l'us que este va fer d'ella. Com a resposta, va aportar la seua pròpia antinavaja: «Si tres coses no són suficients per a verificar una proposició afirmativa sobre les coses, una quarta deu ser afegida, i aixina successivament».

Atres filòsofs que també varen crear antinavajas varen ser Gottfried Leibniz (1646-1716), Immanuel Kant (1724–1804), i Carl Menger (1902-1985). La versió de la antinavaja de Leibniz va prendre la seua forma en el principi de plenitut, que establix que «tot lo que siga possible que ocórrega, ocorrerà».

Leibniz argumentava que l'existència del «millor de tots els móns possibles» confirmaria genuinamente cada possibilitat, i va postular en la seua Teodicea que este «millor de tots els móns possibles» contindria totes les possibilitats, sense que la nostra experiència finita poguera qüestionar racionalmente sobre la perfecció de la naturalea.


Este mateix principi de plenitut es troba #present en el concepte de multiverso, en la teoria dels #univers múltiples o "molts móns" del físic nortamericà Hugh Everett, teories considerades com a científiques. El recent descobriment de la energia obscura,[23][24][25][26] una sòrt de quintaesencia[27] que es podria atribuir al moviment dinàmic d'un camp escalar,[28] els ha permés als físics Lauris Baum i Paul Frampton,[29] autor este en 1974 del primer llibre[30] sobre teoria de cordes, formular l'existència d'una nova entitat —contràriament a lo que la navaixa de Ockham argumentaria—, la energia fantasma,[31] la qual donaria lloc a un model cíclico de l'univers[32] en el que la entropía de l'univers decreixeria fins a zero,[29] un model ya sugerit per Albert Einstein,[33] que explicaria per qué el valor de la constant cosmológica és varis órdens de magnitut inferior[34] al que prediu la teoria del Big Bang, inventada pel sacerdot catòlic Georges Lemaître,[35] pese a ser la comunament consensuada per la comunitat científica. Recentment, alguns científics han qüestionat inclús una de les #assunció principals de la Física, el supòsit de que les constants universals siguen realment constants[36][37][38][39][40] i les seues implicacions.[41] En l'any 2009 es va llançar el satèlit Planck, que podria permetre dilucidar qué teoria és més adequada.[42]

Per al filòsof David Kellogg Lewis (1941-2001), considerat un dels filòsofs analítics més importants de el XX i proponente del realisme modal, existix un número infinit de móns causalmente aïllats i el nostre és tan sol un d'ells. Per a Lewis, la navaixa de Ockham, aplicada a objectes abstractes com conjunts, és, o ben dubtosa per principi o simplement falsa.[43]

Immanuel Kant (1724-1804) també va sentir la necessitat de moderar els efectes de la navaixa de Ockham, creant aixina la seua pròpia antinavaja en la seua Crítica de la raó pura: «La varietat de sers no deuria ser nèciament disminuïda». (1781)

Karl Menger (1902-1985) va trobar als matemàtics massa parsimoniosos pel que fa a les variables, de modo que va formular la seua law against miserliness (‘llei contra la tacañería’) que va prendre estes dos formes: «1.ª—Les entitats no deuen ser reduïdes fins al punt de inadecuación. 2.ª—És va fer en menys lo que requerix més» (1962).[44]

Inclús Albert Einstein també va aportar la seua pròpia anti navaixa de Ockham: «A dures penes es pot negar que l'objectiu suprem de tota teoria és convertir els elements bàsics en simples i tan pocs com siga possible, pero sense tindre que rendir-se a l'adequada representació d'una sola senya de l'experiència. Simple, pero no més simple» (1934).[45]

Vore també

[editar | editar còdic]

Notes i referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ The Modern Schoolman.41(3)
    273–281.ISSN 2164-0726.doi:10.5840/schoolman196441356.Consultat el 2024-02-20.
  2. ↑ Monist.61(3)
    426–443.ISSN 0026-9662.doi:10.5840/monist197861334.Consultat el 2024-02-20.
  3. ↑ A. A. Maurer, “La navaixa de Ockham i la anti-navaixa de Chatton” (en anglés: Mediaeval Studies, 1984 (46), pp. 463-475).
  4. ↑ W. Thorburn, “El mit de la navaixa de Ockham” (en anglés: Mind, 1918 (27), pp. 345-353)
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  6. ↑ En les seues paraules: «entia senar sunt multiplicanda praeter necessitatem», és dir: «no deuen multiplicar-se les entitats innecessàriament».cita requerida
  7. ↑ García González (2003). Francisco Oropesa (ed.). Ockham, Espanya: Editex. ISBN 84-9771-085-1.
  8. ↑ (2012) Harrison's Principles of Internal Medicine, 18ª edició, New York, USA: McGraw Hill Companies Inc.. ISBN 978-0-07-163244-7.
  9. ↑ Com aplicar el principi de la Navaixa de Ockham en l'informàtica
  10. ↑ Internet Engineering Task Force.(RFC 3439)Consultat el 2024-11-07.
  11. ↑ Skeptic's Dictionary.
  12. ↑ Usenet Phyics FAQs.
  13. ↑ Newall, Paul. «Ockham’s Razor» (2005).
  14. ↑ Amanda Gefter. «Is the Universe a fractal? [1] archivat en Wayback Machine.». New Scientist, 9 de març de 2007.
  15. ↑ D F Roscoe. arXiv:astre-ph/0609432v1. Via Aristotle, Leibnitz and Mach to a Fractal D=2 Universe.
  16. ↑ J. R. Mureika. J. Cosmol. Astropart. Phys. JCAP05(2007)021. Fractal Holography: a geometric re-interpretation of cosmological large scale structure.
  17. ↑ Marcelo B. Ribeiro. Gen.Rel.Grav. 33 (2001) 1699-1730. The Apparent Fractal Conjecture: Scaling Features in Standard Cosmologies.
  18. ↑ Reginald T. Cahill, Christopher M. Klinger, Kirsty Kitto. The Physicist 37 (2000) 191-195. Process Physics: Modelling Reality as Self-Organising Information.
  19. ↑ Busca en la base de senyes PubMed, indexant casi 5000 publicacions. Investigacions científiques sobre fractalés. Fractals.
  20. ↑ Okasha, Samir. Philosophy of Science. A very short introduction, p. 33. Oxford University Press, 2002. ISBN 0-19-280283-6.
  21. ↑ «En l'actualitat, es creu que el principi de parsimònia és un dispositiu heurístic. No s'assumix que la teoria més simple és la correcta i que la més complexa és falsa. Per experiència, a sovint les teories més complexes són incorrectes. Pero fins que es prove lo contrari, la teoria més complexa deu ser posada en quarantena, pero no descartada a la pila dels rebujos de l'història fins que es demostre que siga falsa». The Skeptic's dictionary.
  22. ↑ «Mentres que estos dos aspectes de la simplicitat se solen mesclar, és important tractar-los com a distints. Una de les raons per a fer-ho és que habitualment, les consideracions sobre parsimònia i elegància tiren en direccions diferents. Postular entitats extra pot permetre que una teoria siga formulada de forma més simple, mentres que reduir la ontologia (semàntica) d'una teoria pot ser únicament possible a canvi de pagar el preu de que sintácticamente siga més complexa». Stanford Encyclopedia of Philosophy.
  23. ↑ P. J. I. Peebles i+ Bharat RatraReviews of Modern Physics.75
    559–606.
  24. ↑ Saul Perlmutter et al. (The Supernova Cosmology Project)Astrophysical J..517
    565–86.
  25. ↑ Adam G. Riess et al. (Supernova Search Team)Astronomical J..116
    1009–1038.
  26. ↑ D. N. Spergel et al. (WMAP collaboration)
  27. ↑ Hrvoje, Stefancic. Phys.Rev. D71 (2005) 124036 Dark energy transition between quintessence and phantom regimes.
  28. ↑ Ivaylo Zlatev, Limin Wang, Paul J. Steinhardt (1999): «Quintessence, cosmic coincidence, and the cosmological constant», artícul en anglés publicat en la revista Phys. Rev. Lett., 82, págs. 896-899; 1999.
  29. ↑ 29,0 29,1 Lauris Baum, Paul H. Frampton. Phys.Rev.Lett. 98 (2007) 071301. Turnaround in cyclic cosmology.
  30. ↑ Paul H. Frampton (1974). Dual resonance models.
  31. ↑ Robert R. Caldwell, Marc Kamionkowski, Nevin N. Weinberg. Phys.Rev.Lett. 91 (2003) 071301. Phantom energy and cosmic doomsday.
  32. ↑ Lauris Baum and Paul H. Frampton. Phys. Rev. Lett. 98, 071301 (2007) Turnaround in Cyclic Cosmology.
  33. ↑ Steinhardt, Paul J. Albert Einstein Professor in Science, Princeton University; Autor de L'univers cíclico. No Beginning and No End.
  34. ↑ Paul J. Steinhardt, Neil Turok. Science 312 (2006) 1180-1182. Why the cosmological constant is small and positive.
  35. ↑ Lemaître, G.(1931).Nature.128
    suppl.: 704.
  36. ↑ Wandelt, Ben. 2Physics.com, July 25, 2007. «Ni tan sols la constància de les constants de la naturalea està garantisada». Changing Constants, Dark Energy and the Absorption of 21 cm Radiation.
  37. ↑ Uzan, Jean-Philippe. Rev.Mod.Phys. 75 (2003) 403. The fonamental constants and their variation: observational status and theoretical motivations.
  38. ↑ Duff, M.J. arXiv:hep-th/0208093v3. Comment on clave-variation of fonamental constants.
  39. ↑ Barrow, John. D. arXiv:astre-ph/9811022v1. Cosmologies with Varying Light-Speed.
  40. ↑ Reginald T. Cahill. Infinite Energy 10 (2005) 28-37. The speed of light and the Einstein legacy: 1905-2005 [2] archivat en Wayback Machine.
  41. ↑ John D. Barrow, The Constants of Nature; From Alpha to Omega — The Numbers that Encode the Deepest Secrets of the Universe, Pantheon Books, New York, 2002, ISBN 0-375-42221-8.
  42. ↑ Planck. European Space Agency.
  43. ↑ David Kellogg Lewis. Philosophical Papers, vol. II. Oxford University Press, 1987. ISBN 0-19-503646-8.
  44. ↑ Maurer, Armand A., 1962. Medieval Philosophy. New York: Random House. 1984. «Ockham's Razor and Chatton’s anti-razor». Mediaeval Studies 46, pp. 463-475.
  45. ↑ On the Method of Theoretical Physics Conferència Herbert Spencer, Oxford (10 de juny de 1993); també publicada en Philosophy of Science, vol. 1, n.º 2 (abril de 1934), pp. 163-169.


Referències

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Navaixa_de_Ockham&oldid=622320»