Relativisme

Archiu:Релятивизм.jpg

Relativisme

El relativisme és una posició filosòfica que nega l'existència de veritats absolutes. En atres paraules, considera el saber com a incomplet i sosté que el coneiximent humà és relatiu, subjectiu i incapaç de ser objectiu, ya que està influenciat per l'història i atres idees preconcebudes. El relativisme es relaciona en l'actitut antimetafísica desenrollada en camps com: la filosofia, l'antropologia, la sociologia, entre uns atres. En general, les discussions sobre el relativisme se centren en qüestions concretes; per eixemple, el relativisme gnoseológico considera que no hi ha veritat objectiva i que sempre la validea d'un juí depén de les condicions en que este s'enuncia; o el relativisme moral, que sosté que no hi ha be o mal absoluts, sino dependents de les circumstàncies concretes. Similars postulats es defenen tant en el relativisme llingüístic com en el relativisme cultural.

Introducció

La posició oposta al relativisme és el objetivismo. El objetivismo afirma que la veritat és independent de les persones o grups que la pensen o, en una forma llògicament menys restrictiva, afirma que existixen alguns fets sobre els que existix acort universal. Per un atre costat, el relativisme considera que la veritat depén o està en relació en el subjecte que l'experimenta i que no existixen veritats objectives ni tampoc acorts universals compartits per tots els sers humans. Esta corrent també argumenta que existixen diferents maneres de conéixer el món i, per més polarisades que estiguen, totes tenen validea.

Cal ser cuidadós a l'hora de definir lo que és relativisme. Aixina, per eixemple, no és relativisme acceptar que existixen moltes opinions sobre les mateixes coses; açò és obvi i ningú ho ha negat. El relativisme apareix quan ademés es diu que dites opinions són verdaderes si a les persones que les defenen els semblen verdaderes. El relativisme manté que existixen moltes formes de conceptualizar certs fets socials i que cap d'elles pot considerar-se com "verdadera". En qüestions humanes i socials es reconeixen tres formes bàsiques de relativisme:

• Cognitiu
• Moral
• Cultural

És convenient tractar-los junts, ya que es troben estretament vinculats. Per eixemple, el relativisme llingüístic considera que existixen relacions entre el nivell cognitiu, el nivell cultural i la llengua materna d'una persona. Inclús, els qui s'adherixen a un d'ells generalment s'adherixen també als restants, mentres que els qui els rebugen ho fan en forma conjunta. Oswald Spengler va escriure: “Tota cultura té el seu propi criteri, en el qual comença i termina la seua validea. No existix moral universal de cap naturalea”. I: “A distints hòmens, distintes idees” (La decadència d'Occident).^{cita requerida}

En el cas del relativisme cognitiu, si s'admet la seua veracitat, es nega la veritat absoluta, per lo que no deuria existir interés per buscar-la. En el cas del relativisme moral, es nega l'existència del «Ben» objectiu, per lo que caldria borrar a l'ètica com a activitat intelectual que busca un camí per a alcançar-ho. En el cas del relativisme cultural, no existiria una cultura millor que una atra, per lo que tampoc deuríem esmerarnos per buscar-la. Alguns autors estimen que en el nivell epistemològic el relativisme sorgix d'una actitut escèptica, mentres que en el nivell moral sorgix d'una actitut cínica.

Hi ha vàries raons per les que alguns autors consideren adequat el relativisme. Es poden destacar entre elles:

• L'influència d'elements físics, sicològics o culturals en les creències de les persones;
• L'observació de les moltes idees o concepcions que tenen els distints grups o cultures;
• L'observació del canvi d'idees a través del temps.

Tot això pot favorir la convicció de que realment és impossible deixar de costat la subjetividad en l'adquisició de la veritat i de la concepció del món. No cal confondre dos teories molt pròximes pero distintes, el relativisme i l'escepticisme: l'escèptic afirma que no cap coneiximent algun i el relativiste, que sí és possible el coneiximent, pero que este és relatiu a les persones i que, per lo tant, poden existir moltes veritats respecte de les mateixes coses.

cal ser relativiste en relació en certs gèneros de realitats i objetivista respecte d'unes atres. Per eixemple, moltes persones semblen acceptar punts de vista relativistes respecte dels valors morals, pero no respecte del coneiximent del món físic. El relativisme més radical és el relativisme individual i referit a la totalitat dels coneiximents humans.

Sócrates i Platón varen considerar inadmissible el punt de vista relativista, tant per les seues conseqüències en el pla moral com a polític, perque la veen com una teoria absurda que fa impossible el coneiximent.

Aristóteles nos oferix una de les possibles crítiques (per reducció a l'absurt) al relativisme dels sofistas.

“La doctrina de Protágoras part del mateix principi (...). En efecte, si tot lo que pensem, si tot lo que nos apareix és la veritat, cal que tot siga al mateix temps verdader i fals. La major part dels hòmens pensen diferentemente els uns dels atres; i els que no participen de les nostres opinions els considerem que estan en l'error. La mateixa cosa és per lo tant i no és. I si aixina succeïx, és necessari que tot lo que apareix siga la veritat; perque els que estan en l'error i els que diuen veritat tenen opinions contràries. Si les coses són com acaba de dir-se, tots igualment dirien la veritat.”

Aristóteles, Metafísica, Llibre Quart, V (Biblioteca Filosòfica. Obres filosòfiques d'Aristóteles. Volum 10. Traducció: Patricio de Azcárate)

Relativisme en ciències socials

El terme «relativisme» és molt ampli i pot manifestar-se de manera prou diversa en les ciències socials com en les ciències físiques i formals. Per eixa raó una discussió convenient del mateix deu fer-se distinguint els tipos particulars de relativisme.

Relativisme cognitiu

Relativisme cognitiu és tot sistema de pensament que afirma que no existixen veritatés universalment vàlides, ya que tota afirmació depén de condicions o contexts de la persona o grup que l'afirma. Com a pensament, moviment o proposta sobre el coneiximent humà ve estudiat dins de la epistemologia o Filosofia del coneiximent.

Quan s'afirma que el coneiximent cert és relatiu a condicions pròpies del subjecte (interessos personals, creències prèvies, estat d'ànim...) llavors se sol parlar de Subjetivismo, i a voltes rep un tractament independent.

El Relativisme és conceptualment propenc al escepticisme, encara que este aplega més llunt: no solament és impossible establir veritats absolutes, sino que no es pot aplegar a conéixer en certea cap veritat.

Les primeres afirmacions del Relativisme s'inicien en Grècia en els sofistas, sent el més famós Protágoras de Abdera en la seua expressió «l'Home és la mida de totes les coses», i va ser desenrollat dos mil cent anys despuix per Descartes en la polèmica entre el racionalisme i l'empirisme. A partir de Kant, en el seu gir cap a l'idealisme transcendental, es pot escomençar a discutir el caràcter relativiste d'alguns plantejaments.

Actualment torna a tindre una gran importància en el pensament filosòfic i teològic, puix numerosos autors i corrents filosòfiques del sigle XX s'han classificat com a relativistes o subjetivistas: Nietzsche, James, Dewey, Wittgenstein, Rorty... Entre les corrents filosòfiques, són o impulsen el relativisme: el existencialisme, el estructuralisme, el constructivisme social, junt en les noves concepcions de la filosofia de la ciència (Kuhn, Lakatos, sobretot Feyerabend). Pero la gran corrent relativista és la posmodernidad.

El relativisme té connotacions teoréticas, pragmàtiques i ètiques, morals i culturals. Pot ser un relativisme fort o absolut, o una afirmació llimitada a un sol camp (la religió, les normes morals, el dret,...). El desenroll fonamental és entorn a dos temes o dos postures, diferents en el seu tractament: el relativisme cognitiu (hi ha diverses interpretacions del coneiximent) i el moral (hi ha normes culturals que es troben en cada societat particular).

El Relativisme cognitiu és el que centra els seus arguments en l'incapacitat del coneiximent humà per a establir veritats universalment vàlides. Cada afirmació és depenent (relativa) a un context o estructura que la condiciona. Estes estructures que fan relativa a tota afirmació són: el llenguage, la cultura, els paradigmes d'un periodo històric, les creències religioses, el gènero, raça o estatus social i, sobretot, l'experiència i història de cada individu.

El relativisme és una idea que ha existit des de l'antiguetat. Els sofistas del sigle V a.C. varen ser els primers en aportar l'idea de l'subjetivismo. Este subjetivismo suponia que cada individu i cultura deuria viure segons les seues pròpies conviccions. Actualment esta filosofia ha permeado i invadit el posmodernismo, que equipara creències i s'absté de criticar-les per considerar que no existix una base objectiva en la que basar dita crítica.

El relativisme cognitiu sosté que no existixen veritats absolutes i assegura que les persones tenen diferents perspectives que condicionen les seues pròpies veritats individuals. És freqüent que els defensors d'este relativisme raonen que, ya que cada qui "té la seua veritat".

Relativisme cultural i moral

Artícul principal → Relativisme cultural.

Es planteja el problema del relativisme cultural, quan afirmem que la diversitat d'idees i valors entre les distintes societats és irreducible; no es pot jujar un element cultural des d'una atra societat, lo únic important és que tinga sentit dins d'eixa cultura.

El relativisme cultural aplega a afectar sériament la moral com a usos i costums, magnificant el concepte: no hi ha una veritat absoluta i esta depén de cada individu en un espai o temps concret o interessos. Segons estes postures, cada afirmació moral depén de convencions de les persones d'eixa cultura, i no pot ser qüestionada.

Els seus detractors afirmen la necessitat d'assumir l'existència de veritats reals, objectives, vàlides per a tota cultura. S'afirma aixina mateix que la veritat està lligada a la pràctica, i que l'acció concreta exigix valorar l'encert o l'error com alguna cosa real, no relatiu. Una eixida dura al relativisme és el positivisme com a metodologia de l'objectivitat per a teories verificables, per a evitar la relativización de l'accés a la veritat. Un nou principi incorporable al coneiximent científic és la relativización, no desijable com a categoria o com a marc, perfeccionant la percepció de les metodologias. La paradoxa tolerància - pluralitat contra uniformitat. També s'afirma que és possible trobar una contradicció llògica interna en el concepte de relativisme: resulta impossible establir com a llei o veritat universal que tot és relatiu, ya que llavors eixe mateix postulat tindria el caràcter de relatiu, invalidant-se a sí mateixa. Aixina mateix, el relativisme en matèria moral es presenta en els nostres dies com a model superador en contrast en l'idea d'un grup de normes de conducta de validea universal, i se li atribuïx com a virtut el promoure la pacífica convivència entre diferents cultures promovent la tolerància. A esta afirmació, la crítica opon l'idea de que tolerar no significa un intercanvi d'idees profitós i enriquecedor que fomente la pau social, sino simplement admetre sense discussió la coexistència de numerosos, diferents i freqüentment oposts sistemes de normes morals, la qual cosa dificulta la concòrdia i atenta contra el guany del ben comú de la societat.

Relativisme en la societat

A la parell de la creixent popularitat del posmodernismo va vindre un creiximent per part del relativisme en l'àrea social. Dins d'esta dualitat posmodernismo/relativisme naix el concepte de la veritat com una construcció social concloent també en que les veritats universals són inexistents. Ya que el relativisme dicta que no existix un sistema epistemològic o manera de comprendre el món que siga incorrecta, s'establix que el coneiximent és, social i històricament, generat ademés de que este es justifica a partir dels interessos i necessitats d'una comunitat en particular. Estes idees varen donar pas a perspectives més volàtils en matèria de sexualitat i gènero, política i inclús dins del món de les ciències exactes.

Relativisme en ciències naturals i formals

Relativisme en física

En l'àmbit de la ciència experimental, es busquen models descriptivos que s'acosten cada volta més a la realitat. Quan els models són altament predictius i tenen un error menut, es considera que hi ha un gran acostament a la veritat o s'ha pogut alvançar en la comprensió del fenomen modelizado. Totes les teories físiques "normals" consideren que el món físic és objectiu en el sentit de que totes les medicions fetes per diferents observadorés poden ser relacionades entre sí. Per lo que en general en un univers donat es considera que no existix relativisme algun.

No obstant, l'orige del valor concret de les constants físiques fonamentals (incompleta) es creu que dit valor va quedar fixat en el big bang de manera contingent, i no necessària. Aixina un atre univers podria haver "escomençat" en valors diferents d'eixes constants, la qual cosa hauria donat lloc a "fenomens físics" no observats en el nostre univers. Per un atre costat, es discutix si la validea de certes lleis físiques és de caràcter contingent o necessari. És dir, es desconeix si certes lleis físiques podrien haver segut diferents en un atre univers o són condicions necessàriament imperants en qualsevol univers realiste.

Influència de la teoria de la relativitat en les ciències socials

Sobre les ciències socials, en general s'admet l'existència de vínculs causals entre actituts i accions, d'ahí que és possible calificar-les segons siguen els efectes que produïxquen. El be, o lo desijable, tant com el mal, o lo no desijat, sorgixen com a categories que s'associen als valors assignats a les possibles accions humanes. Existiria un relativisme moral estricte si tals vínculs causals canviaren en les époques o en les societats en les quals es realisen.

A partir del sorgiment, en física, de la teoria de la relativitat, s'ha pretés en forma injustificada fonamentar adicionalment els distints #relativisme mencionats. No obstant, deu tindre's presente que el principi de relativitat indica que els fenomens físics són invariantes davant moviments inerciales i que, si ben l'ordenament espacial i el temporal depenen dels sistemes de coordenades en que li'ls descriu, existix un interval espai-temporal absolut per a tots els sistemes inerciales.

Més encara, Bertrand Russell, en la seua obra ABC de la Relativitat, expressa clarament que, llunt d'establir relativisme, la teoria d'Einstein no va fer més que definir un marc súper-absolut, inamovible, vàlit per a tot l'univers conegut, partint de la velocitat de la llum en el buit. En atres paraules, va en sentit opost a una pretesa relativitat dels fenomens físics. El mateix autor, Russell, expressa el seu semblar afirmant "cert tipo de gent que es creu superior sol dir en suficiència que 'tot és relatiu', la qual cosa és absurt, perque si tot era relatiu, no hi hauria res relatiu a eixe tot".

Relativisme en la llògica

Basat en els últims alvanços de la física quàntica i en la relativitat d'Einstein, deriva l'última de les novetats referents a la relativitat de la realitat, sobre certs sistemes a on, sí i solament sí, és vàlida i “real” el Ser. Per lo que es convertix en un tema metafísic del Ser en referència en Estar, de modo que el Ser es convertix en “estant”, i a estos sistemes de referència, es denominaran “estàncies”. Estes tesis proclamen, per tant, una “metafísica de l'Estar” (metafilosofía), en substitució de la “tradicional” en l'història de la filosofia, com a Metafísica del Ser (ortofilosofía).

El Relativisme en Llògica, devem entendre-ho, en una nova accepció semàntica, que va més allà del sentit de l'enteniment cultural, comportament i/o ètica de l'home, com és la Llògica en sentit extens. Per a això, una de les noves corrents basades en esta “Metafísica de l'Estar”, és el Estancialismo Potencial, basat en la “metalógica”, com a plantejament de crítica i estudi de la relativitat de la llògica, com el més recent plantejament davant la realitat de les coses.

Relativisme cultural també es diu cridar que és a on la cultura es relaciona L'originalitat d'este sistema metafilosófico, és afirmar, que la “existència” ya no és “alguna cosa” en el "Perque-Sí" llògic, sino en el "Perque-Està" metalógico. Pero lo més important és la potencialitat en com es relacionen les coses en la seua veritat: Una cosa és, que açò puga ser i/o no ser segons l'estància, i una atra cosa molt diferent (des del punt de vista ètic convencional), és que no tinga que ser com l'home de manera ètica vol que “siga” o “estiga”, respecte a la seua consciència, llei o tradició.

Per això, el relativisme metalógico no és antiético, ni va contra l'idea de Deu. Puix Deu “existix i/o no-existix” (depén de l'estància). Deu és bo i/o no-és bo (segons l'individu de referència).

A modo d'eixemple, s'entén que, respecte al diable, Deu és mal, no respecte a l'home. Aixina mateix, Deu existix respecte a l'existència de l'home, pero “no-existix” respecte als possibles condenats de l'infern.

Totes estes possibilitats metafísiques, són replantejades des d'esta nova visió de relativisme metalógico d'estàncies.

Vore també

• Llei Campoamor
• Posmodernidad
• Relativisme llingüístic

Bibliografia

• “Diccionari de Filosofia” de Nicola Abbagnano – Fondo de Cultura Econòmica – ISBN 968-16-1189-6

• Història de la Filosofia. Volum 1: Filosofia Grega. Editorial Edinumen.Javier Echegoyen Olleta ^{[enllaç trencat]}
• Veu Relativisme moral en Philosophica: enciclopèdia filosòfica online
• Verneaux, Roger, Epistemologia general o crítica del coneiximent, trad. Luisa Medrano, Herder, 1999.