Filosofia medieval

La filosofia medieval és tot el conjunt de corrents de pensament i tractats filosòfics medievals que es varen desenrollar des de la caiguda de l'Imperi romà (476 d. C.) fins al Renaixença (sigles XV i XVI). La principal busca de la filosofia medieval era la cohesió de les creències heretades de la filosofia clàssica en els dogmes del cristianisme, encara que també va haver aportes molt importants de les creències judeues i islàmiques.

Introducció

En intentar conciliar diferents creències religioses en la filosofia, va resultar natural que s'intentara buscar respostes a interrogants com la naturalea de Deu, la relació entre la fe i la raó, aixina com la compatibilitat entre el lliure albir i la omnisciencia de la divinitat, entre atres temes, com la causalitat i els llímits del coneiximent.

No obstant, per a la filosofia medieval, va ser complex conciliar temes com l'encarnació o la naturalea de la trinitat, que són la base de la teologia cristiana.

La Stanford Encyclopedia of Philosophy descriu la filosofia medieval com la "recepta" d'una combinació de "la filosofia pagana [...] en la nova religió cristiana" i "una varietat d'aromes de l'herència intelectual judeua i islàmica" cuinada per uns 1300 anys. Algunes d'estes doctrines varen ser especialment difícils de combinar (com l'encarnació i la trinitat), pero l'esforç per resoldre-les va ser el motor de gran part de la filosofia medieval, i va dur a desenrollar conceptes, teories i distincions que heretaria tota la filosofia posterior.

El filòsof anglés sir Anthony Kenny va declarar en el seu llibre Una nova història de la filosofia occidental que per a "el desenroll despuix de la filosofia l'event més important en el sigle I va ser la vida de Jesús de Nazaret". Despuix de la mort de Jesús, els seus discípuls mantenen una activitat de evangelización per casi 300 anys, tornant-se el cristianisme en la religió oficial del Imperi Romà. L'impacte d'esta religió en la filosofia occidental va tindre dos grans efectes: Primer, va reduir l'interés per la filosofia; i segon, la filosofia va passar a ser "siervo" de la teologia, sent les #conjectura paganes opostes als dogmes de fe rebujades. Sant Pablo va escriure: "Mireu que ningú vos enganye per mig de #filosofia i huecas #subtilea, segons les tradicions dels hòmens, conforme als rudimentos del món, i no segons Crist." No obstant, l'influència de la filosofia pagana va ser crucial per a la filosofia medieval.

Durant els primers sigles de l'era comuna, es varen fer grans esforços de conciliar la filosofia pagana al servici del cristianisme, com varen fer Justino Màrtir, Clemente d'Aleixandria, Gregorio de Nisa, Orígens i Eusebio de Cesarea. La doctrina elaborada pels Pares de l'Iglésia es diu patrística. Sant Agustín de Hipona, el més famós d'ells, va alabar les ensenyances neoplatónicas en el cristianisme. Atres pensadors, com Tertuliano i Lactancio, es varen opondre.

Els cridats anys obscurs de l'Alta Edat Mija (des de la caiguda de l'Imperi Romà fins a el X) marcaran un moment de decadència en la filosofia occidental, quedant pocs vestigis d'estudis clàssics que varen sobreviure en els monasteris, especialment en Irlanda, sent Juan Escoto Erígena un dels filòsofs més importants d'eixe temps. L'historiador Will Durant va escriure: "va ser en els anys obscurs quan l'esperit irlandés lluentor en la seua llum més potent".

La gran majoria dels texts d'autors clau, com Platón, Aristóteles i Plotino; varen ser inaccessibles als estudiosos medievals. Els medievals varen tindre accés al pensament d'estos i atres autors principalment a través del treball d'autors patricios com Tertuliano, Ambrosio i Boecio, i d'autors pagans com Cicerón i Séneca. En els sigles XII i XIII, no obstant, una gran cantitat de treballs d'Aristóteles varen viajar a Europa Occidental des d'al-Ándalus i des de Constantinopla, influenciant enormement a la filosofia. Este important fet permet dividir a la filosofia medieval en dos periodos: el periodo abans del reingrés d'Aristóteles, i el periodo durant i despuix del seu reingrés.

El primer periodo va ser marcadament platònic, en un estil generalment amé i asistemático, i sense una distinció clara entre teologia i filosofia. Alguns dels autors més importants varen ser Boecio, Juan Escoto Erígena, Anselmo de Canterbury i Pedro Abelardo. El segon periodo va ser més aristotèlic. Va assistir a la creació de les universitats, a una major professionalisació i sistematisació de la filosofia, a noves traduccions i a noves formes d'ensenyança. l'escolàstica va ser el moviment teològic i filosòfic dominant, i entre els autors clau varen estar Ramon Llull, Tomás d'Aquino, Juan Duns Scoto, Guillermo de Ockham i Buenaventura de Fidanza. S'ha descrit la filosofia escolàstica com una ancilla theologiae — una "sirvienta de la teologia". No obstant, "hui dia es tendix a rebujar esta concepció o a no insistir massa en ella".

Alguns dels temes centrals a lo llarc de la filosofia medieval varen ser la relació entre la fe i la raó, l'existència i naturalea de Deu, la qüestió de la compatibilitat entre atributs divins, el problema del mal, el problema de la compatibilitat de l'omnisciencia divina en el lliure albir, el problema dels universals, la causalitat, els llímits del coneiximent, la llògica aristotèlica i la individuación de les substàncies divisibles i indivisibles.

Despuix de les conquistes musulmanes, la filosofia islàmica primerenca va desenrollar les tradicions filosòfiques gregues en noves direccions innovadores. Esta Edat d'Or islàmica va influir en els desenrolls intelectuals europeus. Les dos principals corrents del pensament islàmic enjorn són Kalam, que se centra en la teologia islàmica i l'escola falsafa, que es va basar en el aristotelismo i el neoplatonismo. Aristóteles va ser molt influent entre falsafa com Al-Kindi, Al-Farabi, Avicena i Averroes. Uns atres, com Al-Ghazali, varen criticar als métodos de la filosofia aristotèlica dels falsafa. Els pensadors islàmics també varen desenrollar un método científic, medicina experimental, una teoria de l'òptica i una filosofia jurídica. Ibn Khaldun va ser un pensador influent en la filosofia de l'història. En Iran, vàries escoles de filosofia islàmica varen seguir florint despuix de l'Edat Dorada i inclouen corrents com Illuminacionismo, la filosofia sufí i la teosofia transcendent de Mulla Sadra. El món àrap dels sigles XIX i XX va vore el moviment nahda (despertar o renaixença) que va influir en la filosofia islàmica contemporànea.

En la filosofia judeua, el filòsof més important va ser Maimónides, qui va compondre un manual de llògica aristotèlica i la Guia dels Perplexos, escrita en àrap cap a 1190, a on intenta demostrar que no pot haver contradiccions entre la fe en la raó i que tots els principis metafísics de la filosofia aristotèlica estan presents en la Bíblia i en el Talmud.

Temes de la filosofia medieval

Des d'un punt de vista històric, l'Edat Mija s'estén des de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident fins a la caiguda del imperi bizantí, pero temáticamente, segons autors com Gilson, la filosofia medieval s'inicia en el II en el diàlec entre la filosofia helenística i les grans religions monoteistes. Per açò alguns autors sostenen que la filosofia antiga pert la seua antiga autonomia i devé ancilla theologiae, val dir, pansa a estar subordinada o en una actitut servil sobre l'especulació religiosa.

A diferència de lo que havia ocorregut en la filosofia grega, que havia centrat la seua reflexió entorn a la determinació de l'objecte, la filosofia medieval centrarà el seu interés en Deu. La filosofia helenística havia donat una orientació pràctica en saber, dirigint-ho cap a la felicitat de l'home. És el cas del estoïcisme i del epicureisme, que havien colocat a l'ètica en el vèrtiç del saber. A lo llarc dels primers sigles de nostra era, la progressiva expansió del cristianisme i atres religions anirà provocant l'aparició d'atres models de felicitat o «salvació individual», que competiran en els models filosòfics. Front a l'inicial hostilitat cap a la filosofia manifestada per alguns dels primers pares apologistas cristians, els seus continuadores trobaran en la filosofia, especialment a partir del desenroll del neoplatonismo de Plotino, un instrument útil, no només per a combatre atres religions o sistemes filosòfics, sino també per a comprendre, o intentar comprendre, els misteris revelats. Sorgix d'ahí una associació entre filosofia i cristianisme o, més en general, entre filosofia i religió, que posarà les bases de la futura filosofia medieval, entre els cristians, els musulmans i els judeus. El tema fonamental de reflexió passarà a ser la divinitat, quedant subordinada la comprensió i interpretació del món, de l'home, de la societat, etc. al coneiximent que es puga obtindre de lo diví. La fe, que suministra les creències a les que no es pot renunciar, tractarà d'entrar en diàlec en la raó.

Teologia

Un interés constant en este temps va ser el de provar l'existència de Deu, a través de la llògica, si era possible. La filosofia medieval estava fortament lligada a la filosofia cristiana, la qual estava fortament influenciada a sí mateixa per la clàssica filosofia islàmica i per la filosofia judeo-islàmica en la Baixa Edat Mija, especialment pels escrits dels filòsofs musulmans com Al-Kindi, Al-Farabi, Alhazen, Avicena, Al-Ghazali, Avempace i Averroes, i filòsofs judeus com Maimónides i Gersónides.

Un esforç primerenc va ser el del argument cosmológico, convencionalment atribuït a Tomás d'Aquino. L'argument, toscamente, és que tot lo que existix té una causa. Per lo tant, deu haver una primera causa sense causa, i eixa és Deu. Aquino també va adaptar este argument per a provar la bondat de Deu. Tot té una miqueta de bondat, i la causa de cada cosa és millor que la cosa causada. Per lo tant, la primera cosa és la millor cosa possible. Arguments similars són usats per a provar el poder i l'excepcionalitat de Deu.

Un atre argument important que prova l'existència de Deu va ser l'argument ontològic, oferit per Anselmo de Canterbury. Bàsicament diu que Deu és aquell major del com no es pot pensar un atre, la qual cosa implica pensar que existix, puix si no existira es podria pensar una atra realitat més gran, la qual cosa contradiu la definició. Este argument ha segut utilisat de distintes formes des de Duns Scoto en avant, i repropuesto per Descartes i atres pensadors moderns.

Atres temes discutits en este periodo inclouen:

• La compatibilitat dels atributs divins: ¿cóm s'atribuïxen tradicionalment els atributs en Ser Suprem, com el poder illimitat, el coneiximent de totes les coses, la bondat infinita, l'existència fòra del temps, la inmaterialidad, etc., llògicament coherents entre sí? (vore Paradoxa de la omnipotencia).
• El problema del mal: els filòsofs clàssics havien especulat sobre la naturalea del mal, pero el problema de cóm un Deu totpoderós, omnisciente i amorós podia crear un sistema de coses en el que el mal existix va sorgir per primera volta en el periodo medieval.
• El problema del lliure albir: un problema similar va ser explicar cóm el coneiximent diví de Deu de lo que succeirà en el futur, és compatible en la creència del lliure albir.
• Preguntes sobre l'immortalitat de l'intelecte, l'unitat o no unitat entre l'ànima i l'intelecte, i la conseqüent base intelectual per a creure en l'immortalitat de l'ànima.
• La qüestió de si pot haver substàncies que no siguen materials, per eixemple, àngels.

Vore també

• estètica de la llum
• patrología
• teologia
• filosofia cristiana

Bibliografia

• Gilson, Étienne (2007). La filosofia en l'Edat Mija: des dels orígens patrísticos fins al fi del sigle XIV, Versió espanyola de Arsenio Pacios i Salvador Cavaller. Madrit: Editorial Gredos. ISBN 978-84-249-2861-2.
• Rafael Ramón Guerrero (1996). Història de la filosofia medieval, Madrit: Edicions Akal. ISBN 978-84-460-0673-2.
• Rafael Ramón Guerrero (2001). #Filosofia àrap i judeua, Madrit: Editorial #Síntesis. ISBN 978-84-7738-833-3.
• Eudaldo Forment (2004). Història de la filosofia. II. Filosofia medieval, Madrit: Edicions Paraula. ISBN 978-84-8239-813-6.
• Boehner, Philotheus (2007). Llògica medieval: un bosqueig del seu desenroll de 1250 a 1400, Traducció i pròlec de Fernando Álvarez Ortega. Mèxic: Universitat Iberoamericana. ISBN 978-968-859-661-6.

Enllaços externs

• Associacions de Filosofia medieval: SOFIME i SIEMP