Fe

Fe

La fe (del llatí fides) és la seguritat o confiança en una persona, cosa, deidad, opinió, doctrines o ensenyances relacionades en una religió. També pot definir-se com una creència que no està sustentada en proves, i es manifesta per damunt de la necessitat de contar en evidències que proven la seua veracitat, La fe pot també entendre's com la seguritat, producte en algun grau d'una promesa. És també usada com una confiança o expectativa orientada al futur —una esperança— de que alguna cosa succeirà o serà veritat; una creència sostinguda sense necessitat d'evidència empírica i desvinculada de doctrines o creències religioses.

Religions

La «fe religiosa» té una série de punts comuns en casi totes les religions existents, i també desencontres. La fe és definida pel diccionari de la RAER com: Conjunt de creències d'una religió, conjunt de creències d'algú, d'un grup o d'una multitut de persones, creència que es dona a alguna cosa per l'autoritat de qui ho diu o per la fama pública.

Bahaísmo

Per al bahaísmo, la fe és la màxima acceptació de l'autoritat divina de les Manifestacions de Deu. La fe i el coneiximent són igualment necessaris per al creiximent espiritual. Esta no solament supon l'obediència externa a dita autoritat sino també una comprensió profunda i personal de les ensenyances religioses.

La fe significa, primer, coneiximent conscient, i segon, la pràctica de bones accions.

Budisme

La fe (pali: Saddhā, sánscrito: Śraddhā) és un component important de les ensenyances de Gautama Buda, tant en les tradicions del Theravādona i el Mahāiāna. Les seues paraules es varen registrar originalment en el llenguage pali i la paraula saddhā es traduïx generalment com a fe. En les seues ensenyances, el saddhā a voltes es descriu com:

• Una convicció de que alguna cosa és.
• Una determinació de conseguir les metes personals.
• Una sensació de dita, producte dels dos anteriors.

Mentres que la fe en el budisme no implica "fe cega", la pràctica budista no obstant requerix cert grau de confiança, principalment en la conquista espiritual de Gautama Buda. La fe en el budisme se centra en l'enteniment de que Buda és un ser Despert, en el seu paper superior com a mestre, en la veritat de la seua Dharma (ensenyances espirituals) i en la seua Sangha (comunitat de seguidors en desenroll de l'esperit). La fe en el budisme pot resumir-se com aquella en les Tres Joyes: el Buda, el Dharma i el Sangha. Esta té el propòsit de conduir a l'allumenament, o bodhi, i el Nirvana. Volitivamente implica una decisió resoluta i valenta. Combina el propòsit ferm i la autoconfianza de que es podrà conseguir lo que es desija.

Al contrari de qualsevol forma de "fe cega", les ensenyances de Buda inclouen aquelles incloses en el Kalama Sutra i exhorten als seus discípuls a investigar qualsevol ensenyança i viure d'acort a lo deprés i acceptat, en lloc de creure en alguna cosa simplement degut a que aixina va ser ensenyat.

Cristianisme

Artícul principal → Fe (cristianisme).

La fe en el cristianisme és una virtut teologal i es basa en l'obra i ensenyances de Jesús de Nazaret. El cristianisme declara no caracterisar-se per la fe, sino per l'objectiu de la fe. En lloc de ser passiva, la fe conduïx una vida activa alineada en els ideals i l'eixemple de vida de Jesús.

És, puix, la fe la certea de lo que s'espera, la convicció de lo que no es veu.

Plantilla:Bíblia

L'actitut de la voluntat en la fe la descriu Sant Agustín de la següent forma: «credere senar potest nisi volens» —no es pot creure si no es vol—, i Sant Tomás fa émfasis en l'unió entre voluntat i pensament en dir que «la fe és retindre per segurament verdaderes certes afirmacions intelectuals, baixe l'influix i l'adheriment de la voluntat».

Antic Testament

Els térmens usats més freqüentment en el Antic Testament per a representar l'actitut de fe són batāh — esperar confiadamente en ...— i amān — mantindre's fidel a...—. Les raïls anteriors es corresponen en el Nou Testament per élpis, elpizo i pístis, pistéou respectivament. Abdós paraules posen de manifest les dos característiques del verdader creent: «confiança en la persona que revela» i «adheriment de l'intelecte als seus signes i paraules».

Des de la fe d'Adán i Eva a la que fa referència el Génesis —a on, a pesar del pecat comés per ells, Deu els va prometre un salvador— fins a la fe d'Abraham —que va aplegar al seu punt àlgit quan va acceptar sacrificar al seu fill Isaac per obedir a Deu— s'han succeït gran cantitat d'acontenyiments de fe en Ell. Els llibres posteriors, el Èxodo, Levítico i Deuteronomio, seguixen narrant acontenyiments en els que la fe estava present, i en atres absent pero en tornada posterior a la seua fe en Deu, i esta es va concretar en els Dèu Manaments donats a Moisés en el mont Sinaí. El caràcter obligatori i les disposicions internes dels hòmens a complir els Manaments és de gran tradició deuteronómica; en el pla personal, la fe exigix l'entrega de tot el cor.

Les situacions i experiències del «poble elegit» en la «terra promesa» varen variar segons la seua fidelitat a la Aliança en Yahveh des de Josué, Samuel, David i Salomón. Despuix d'est, va haver reis que varen obrar be i uns atres que no. La fe dels reis es recolzava, sobretot, en la confiança. Esta confiança la va tindre el rei Ezequías al vore's rodejat per un eixèrcit siri molt més potent i, posteriorment, en la lluita dels Macabeos contra els gentils.,

Els «Profetes» del Antic Testament tenien una gran força que els venia de la fe i de la seua interpretació de situacions històriques o personals com a precedents de Deu ya que el seu mensage es dirigia a les nacions, als judeus, i generalment comunicaven coneiximents o senyals. En alguns casos, estos coneiximents aplegaven a un grau d'intimitat important com ocorria en el Jeremías que va dir: «Els donaré un cor per a conéixer-me». És un coneiximent que es dirigia a les obres i a la vida.

Atres profetes varen continuar tractant temes de coneiximent interior i exterior a raïl de la fe.En el Llibre de Daniel es parla d'un Deu que coneix i revela secrets. La fe en Deu els donava el poder d'interpretar lo misteriós i lo difícil. L'activitat dels profetes es caracterisava per l'afany de desenrollar i confirmar la fe del poble, tan assotat per les condicions de la seua época, que devia permanéixer fidel al principi fonamental de la seua vida: «Yahwéh és Deu, l'únic Deu». El Llibre dels Salms presenta també esta ferma veritat, sobretot en moments en els que l'home, el poble, sofria i cridava a Deu per a que ho salvara.

En els «llibres sapienciales» la fe es presenta com a indispensable i necessària: el verdader saber inclou la fe. Les facultats superiors, les intelectuals, de l'home estan dirigides a la busca de Deu. Igualment, «tot saber prové de Deu» que, ademés, pot comunicar-la als hòmens. Per això, si be és un eixercici d'una facultat superior de l'home, és una dependència, i inclús pobrea, en qualsevol saber humà.

Ya en l'Antic Testament hi ha mostres de la negació de la fe que, generalment, broten del desig de autosuficiencia de l'home. Un eixemple és la fabricació d'un becerro d'or pels hebreus, —Ex, 32— un deu creat pels propis hòmens perque Moisés tardava en baixar del mont Sinai. Atres voltes l'incredulitat, individual i colectiva, que es va produir durant sigles, venia d'una visió cómoda i terrena de les coses, inclús va aplegar a ser indiferència en moltes ocasions. La falta de fe aplegarà fins als coetáneos de Crist, una incredulitat d'enrossinament dels judeus i, especialment, dels fariseos, els caps espirituals dels propis judeus que inclús ho varen detindre i lo crucificaron.

La Revelació en el Nou Testament

En els Evangelios la fe està totalment lligada a la revelació del Regne de Deu la base del qual i fonament és el mateix Jesucristo que revela la doctrina, no com els antics profetes, sino com qui té autoritat, autoritat que, al mateix temps, estava confirmada pels milacres. — Mt 7,7; Mc 1,22; Lc 4,32 — i per a tindre-la, Jesucristo va deixar clar que la fe és un dò de Deu, una virtut sobrenatural infundida per Ell.

Els dos alvertents de la gràcia de la fe i de la correspondència humana a ella es reflectixen en la confessió de sant Pedro —Mt 16, 16-18—, en la del centurión, que Jesús va considerar com a maravellosa —Mt 8,10; Lc 7,1-10— ya que el propi centurión sabia lo que era l'autoritat i en sentir la paraula de Jesucristo va vore que parlava en autoritat —Lc 7,7—. El verdader model de fe es reflectix en la Verge María de la que la seua prima Santa Isabel li va dir «Benaventurada la que ha cregut que es complirien les coses que li varen ser dites de part del Senyor». En un pla inferior al de la fe de la Verge María està la fe del cego Bartimeo, de Jairo, de la hemorroisa, del leproso, del paralítico, la cananea i molts atres més curats o tornats a la vida per Jesucristo.,

La fe és un acte humà

La fe és una gràcia, un dò de Deu; per a donar resposta a la fe és necessària la gràcia de Deu que ajuda i s'alvança a les persones i mou els seus cors per a dirigir-los a Ell. No obstant, creure és un acte autènticament humà, que no és contrari a l'inteligència ni a la llibertat de l'home. En la vida corrent, en les relacions humanes creure lo que diuen atres persones no és contrari a la dignitat pròpia. Per eixa raó és menys contrària a la dignitat de la persona creure i posar l'inteligència i la voluntat baix lo que Deu revela.

Fe i inteligència

El fet de que les veritats revelades semblen inteligibles o verdaderes a la raó natural no és el motiu pel qual es creu. Segons els teòlecs catòlics, es creu per l'autoritat de Deu mateixa ya que revela i no pot enganyar-se ni enganyar-nos.

Per lo mateix, per als cristians la fe és certa, més que qualsevol coneiximent humà, puix es basa en la paraula de Deu, que no pot mentir ya que Ell és la Veritat. La certea que dona la llum divina és major que la que dona la llum de la raó natural.

La fe tracta de comprendre perque és inherent a ella mateixa que els creents - cada creent - desige conéixer cada volta millor a Aquell en qui ha depositat la seua confiança i la seua fe. La fe obri els ulls del cor diu Sant Pablo en la seua carta als Efesios i Sant Agustín —serm. 43, 7, 9— diu que cree per a comprendre i comprenc per a creure millor.,

Per als creents no hi ha confrontació excloent entre fe i ciència ya que, encara que la fe estiga en pla superior al de la raó, és Deu mateix qui ha posat en l'esperit humà la llum de la raó, és Ell mateix que ha revelat els misteris. Per això, l'investigació metòdica, quan s'actua d'una forma realment científica i seguint una normativa moral, no estarà mai en oposició en la fe ya que les realitats de fe i les profanes tenen el seu mateix orige: Deu.

Llibertat de la fe

Cap persona està obligada a abraçar la fe cristiana en contra de la seua voluntat. La persona, si es decidix a creure deu respondre a Deu voluntàriament. El acte de fe és voluntari per pròpia naturalea. Quan una persona se sent cridada per Deu a servir-li, queda vinculada per la seua consciència, pero no coaccionada. El propi Jesucristo va invitar als seus coetáneos a la fe i a la conversió pero no va forçar a ningú a seguir-li.

Necessitat de la fe

Segons l'Iglésia catòlica, per a obtindre la salvació és necessari creure en Crist i en Qui li va enviar ya que sense la fe no es pot agradar a Deu. De la mateixa forma que la fe és un dò gratuït que fa Deu a cada persona, en ser voluntari l'acte de fe, també pot perdre-se voluntàriament —1 Tm 1, 18-19—. Si es té fe, per a perseverar en ella, segons l'Iglésia catòlica i cristians en general, deu alimentar-se en la paraula de Deu i sostinguda per l'esperança.

Islam

En el islam, fe (iman) és una completa obediència a la voluntat de Deu, que inclou creència, professió i accions, conseqüent a l'encàrrec de la seua representació en la Terra, segons la voluntat de Deu. La fe té dos aspectes: reconéixer i afirmar que hi ha un Creador de l'univers i solament es deu adorar al Creador.

Judaisme

Artícul principal → Tretze principis de fe.

La fe en sí mateixa no és un concepte del judaisme. L'única volta que es menciona "fe en Deu" dins dels 24 llibres del Tanaj, és en el vers 10 del capítul 43 del Llibre de Isaías. En este vers, el mandat de conéixer a Deu és seguit pels manaments de creure i entendre.

No obstant, el judaisme reconeix el valor emuná (generalment traduït com a fe, confiança en Deu) i el seu estat negatiu de Apikorus (herético), pero la fe no és tan destacat o central com en atres religions, especialment comparat en el cristianisme o islam. Podria ser un mig necessari per a ser un judeu religiosament actiu, pero l'émfasis està posat en el verdader coneiximent, autèntica profecia i l'actuar més que la fe en sí. Rara volta es relaciona en una ensenyança que dega ser creguda. El judaisme no exigix al fidel explícitament identificar a Deu (un dogma central de la fe cristiana, que és cridada Avodah Zarah en el judaisme, una forma menor d'idolatría pero un gran pecat i prohibició estricta per als judeus). En canvi es demana honrar a l'idea (personal) de Deu recolzada pels molts principis citats del Talmud per a definir al judaisme, principalment per lo que no és. Per tant no existix una formulació establida dels principis de la fe judeua que siguen imperatius per a tots els judeus.

Sijismo

La fe tampoc és un concepte en el sijismo. No obstant, els cinc símbols sijíes, coneguts com les cinc K, també se'ls coneix com "els cinc artículs de la fe". Estos són kesh (pèl sense tallar), khanga (menut pentine de fusta), kara (braçalet metàlic), kirpán (espasa/daga) i khanga (roba interior especial). Els sijíes deuen dur estos cinc artículs de la fe tot el temps per a protegir-se de les males companyies i mantindre's prop de Deu.

En la maçoneria

En la francmaçoneria, es parla de tres virtuts, mencionades en la marcha de l'aprenent: "Tinc fe en els meus ideals, esperança en realisar-los, per amor a la humanitat."^{cita requerida}

Crítiques

D'acort en Bertrand Russell, «No parlem de la fe de que dos i dos són quatre o de que la terra és redona. Solament parlem de la fe quan volem substituir l'evidència per l'emoció». Bertrand Russell considerava que tota fe és amoladora. En la seua obra Human Society in Ethics and Politics, en el seu capítul Will Religious Faith Cure Our Troubles? (¿Pot la fe religiosa remediar els nostres problemes?) va argumentar que este procés és una font de violència, ya que pobles distints substituïxen l'evidència per emocions distintes. Russell va denunciar que, degut a que cap d'elles pot defendre's racionalmente, el proselitisme de chiquets menuts i, si és necessari, la guerra són conseqüències inevitables d'albergar fortament qualsevol fe.

Richard Dawkins descriu a la fe com una creència sense evidència; un procés actiu de no pensar. Va afirmar que és una pràctica que solament degrada el nostre enteniment del món natural en permetre-li a qualsevol realisar una declaració sobre la naturalea que està basada únicament en els seus pensaments personals i les seues percepcions possiblement distorsionades, que no requerix examinar-la en la realitat, no té habilitat per a realisar prediccions confiables i coherents i no està subjecta a revisió per parells. Tal visió ha de ser matisada, ya que, si be la ciència rigorosa ha de ser contrastable i quantificable, això no significa que fora del coneiximent experimental no puguen trobar-se veritats respectables. Lo contrari seria, no ya ciència, sino cientifismo.

El Dr. Peter Boghossian, professor de filosofia de la Universitat de Portland, autor i membre honorari de la Global Secular Council, critica que les actuals definicions de fe no reflectixen fidelment el seu significat. Argumenta que quan les persones usen la paraula fe, com en "Yo tinc fe en X", realment no tenen confiança en X o esperança de que X siga verdader, sino que declaren que saben que X és verdader. Ademés sosté que la fe solament s'alberga en l'absència de bona evidència que recolze a la creència. En eixa situació, Boghossian raona que la fe és una afirmació de coneiximent sense evidència que la justifique. Per lo tant propon la següent definició com la millor descripció de fe en el seu us real: "Fingir saber alguna cosa que no saps".

Vore també

• Dogma
• Fideismo
• Fe i racionalitat
• Cosmovisión
• Increencia
• Incredulitat

Enllaços externs

Fe en el Viccionari. Fe en Viquidites.

• Peter Forrest. «Epistemology of the religion, article from Stanford Encyclopedia of Philosophy».
• The Skeptic's Dictionary entry on Faith
• Epistemics of Divine Reality, Studies in Rationalism, Empiricism, and Fideism
• Faith in Judaism chabad.org
• Pew Research Center Reports on Religion
• Faith from the 1913 Catholic Encyclopedia