En la teologia catòlica, es diuen virtuts teologales o virtuts teològiques els hàbits que Deu infunde en l'inteligència i en la voluntat del home per a ordenar les seues accions a Deu mateix. Tradicionalment es conten tres: la fe, l'esperança i la caritat. Junt a estes, solen citar-se com a complement les virtuts cardinals, en l'àmbit de les cridades sèt virtuts infusas.

Fe, Esperanza i Caritat. Escultures de Manuel Tolsá en la Catedral de Mèxic.

En la Sagrada Escritura

Els teòlecs cristians solen partir d'alguns texts de la Sagrada Escritura per a demostrar l'existència de les virtuts teologales:

L'amor de Deu ha segut derramat en els nostres cors per l'Esperit Sant que se nos ha donat
Rm 5, 5
I ara permaneixen la fe, l'esperança i l'amor, estos tres; pero el major d'ells és l'amor
1Co 13, 13
Perque sense la fe és impossible agradar a Deu
Hb 11,6

En el magisteri de l'Iglésia catòlica

El Magisteri de l'Iglésia també ha tractat el tema profusament. Inocencio III parla d'una discussió que existia per a dilucidar si els chiquets rebien les virtuts teologales en ser batejats,[1] i Clemente V ensenya com més provable que tals virtuts es infundan a chiquets i adults junt en el batisme.[2]

El Concili de Trento senyala ya clarament que el home rep, junt en la gràcia, els dons de la fe, l'esperança i la caritat.[3] Ara be, s'ha discutit si en açò es definix la seua existència o no: Suárez afirma que sí i Báñez que no.

El Catecisme de l'Iglésia catòlica tracta en tres ocasions de les virtuts teologales. En els números 1812 i 1813 afirma que són virtuts que es referixen a Deu de manera directa (com el seu orige -provenen d'Ell-, com el seu motiu i el seu objecte) i servixen per a dispondre als cristians en els diversos aspectes de la seua relació en Deu. D'ahí que siguen fonamentals en l'existència dels que per la gràcia són "fills de Deu": vivifican totes les demés virtuts. En el número 2086, citant el catecisme romà, indica que el compliment del primer manament requerix les virtuts teologales. I en els números 2656 a 2658 tracta de la relació de les virtuts teologales en l'oració: la fe permet entrar en oració; l'Esperit Sant ensenya a celebrar la llitúrgia en l'esperança posada en la tornada del Jesucristo; i la caritat, derramada en el cor per l'Esperit Sant (cf. Rm 5, 5), és la font del diàlec en Deu.

 
Les Tres Virtuts Teologales en el santuari del Bom Jesus do Monte (Braga, Portugal).

Notes

  1. ↑ Denz 410.
  2. ↑ Cf. Denz. 483.
  3. ↑ Cf. Denz. 799.800 i 821.

Vore també

Bibliografia


Referències