Inocencio III

Inocencio III

Inocencio III (Gavignano, 1161 - Perugia, 16 de juliol de 1216) va ser el 176.º papa de la Iglésia catòlica de 1198 a 1216. El seu nom de naiximent va ser Lotario vaig donar Segni.

El papa Inocencio va ser un dels papes medievals més poderosos i influents. Va eixercir una àmplia influència sobre els Estats cristians d'Europa, afirmant supremacia sobre tots els reis europeus. Va ser una figura central en recolzar les reformes dels assunts eclesiàstics a través dels seus epístoles decretals i el IV Concilie de Letrán. Açò va resultar en un considerable refinament del dret canònic occidental. Inocencio també és recordat per usar el entredit i atres tipos de censura per a forçar als príncips a obedir les seues decisions, si be estes mides no varen ser uniformemente exitoses. Inocencio va estendre àmpliament el ranc de les Creuades, dirigint creuades contra la Iberia musulmana i Terra Santa, aixina com la creuada de Livonia contra els pagans bàltics i finés de Livonia i la creuada albigense contra els càtars en el sur de França. Va organisar la Quarta creuada dels anys 1202 a 1204, que va posar fi al lloc de Constantinopla. Si ben l'atac sobre Constantinopla anava en contra de les seues órdens explícites, i els creuats varen ser excomulgados en conseqüència, Inocencio va acceptar renuentemente el resultat, veent-ho com la voluntat de Deu de reunificar les iglésies llatina i ortodox. En l'event, el saqueig de Constantinopla i el subsegüent periodo de francocracia va aumentar l'hostilitat entre abdós iglésies. El imperi bizantí va ser restaurat en 1261, si ben com un Estat molt més dèbil.

Primers anys

Escude d'armes d'Inocenio III.

Família, estudis i carrera eclesiàstica

Va nàixer en Anagni en 1160, en el sí d'una família pertanyent a l'alta noblea romana. El seu pare va ser el comte Trasimundo de Segni i la seua mare va ser Claricia dei Scotti, filla d'una noble família romana. Lotario va ingressar en l'estament clerical en Roma quan era chiquet. Va estudiar teologia en la Universitat de París en els mestres Pedro de Corbeil i Pedro el Cantor, que varen ser teòlecs molt destacats en l'Europa del sigle XII. Despuix va passar a estudiar dret civil i dret canònic en la Universitat de Bolonya. Sempre va ser "més juriste que teòlec". Va tindre com a companyers d'estudis a Stephen Langton, a qui despuix va nomenar arquebisbe de Canterbury, i Roberto de Courson, a qui va designar llegat papal i més vesprada va elevar al cardenalato. Inclús abans de ser elegit papa ya era una personalitat respectada i connotada. En 1185 va ser nomenat va ser nomenat canonge de San Pedro pel papa Lucio III. En 1187 va ser creat moradura pel seu tio el papa Clemente III. En la década de 1190, durant el pontificat del papa Celestino III —enemic de la seua família—, Lotario es va retirar a l'ombra i va escriure numerosos libritos espirituals en llatí: De contemptu mundi, sobre la misèria de la condició humana en lo físic i en lo moral; Mysteriorum legis evangelicae et sacramenti Eucharistiae libri sex, que són unes consideracions d'orde teològic-llitúrgic, en explicació de les cerimònies de la Missa; De quadripartita specie nuptiarum, sobre les nupcias de l'home i la dòna, de Deu i l'ànima, del Verp i de la naturalea humana, de Crist i de l'Iglésia; De misèria humanae conditionis; i De sacre altaris mysterio.

Papat

Elecció

Despuix del decés de Celestino III en 1198, Lotario als 36 anys va ser elegit, per unanimitat, com a sum pontífex, el 8 de giner d'eixe any pel Colege cardenalicio, el qual va vore més vesprada satisfetes les seues perspectives per a en Lotario. Part de la gran energia que va desplegar com a Pontífex, es deu a haver segut un Papa inusualment jove. La seua influència no va passar inadvertida per a ningú. Els seus prédicas sempre varen ser sustentades en el seu propi eixemple, el seu estil de vida humil dins de la cúria romana va ser molt destacable. Ademés els seus grans dotes com a diplomàtic varen permetre adherir a Roma els territoris adjacents d'esta fins a Rávena, les Marques, Ancona i l'antic ducado de Spoleto.

Estat de la Cristiandad al advenimiento d'Inocencio III

El papat d'Inocencio III es va iniciar en mig de vàries convulsions socials. En vàries regions d'Europa, el feudalisme estava cedint terreny a una nova societat burguesa, en mig de la cridada [[revolució del sigle XII|revolució del XII]]. Al mateix temps, els estats nacionals s'estaven enfortint, i els reis, particularment de França i Anglaterra, es perfilaven com a nous actors d'importància en el mapa polític. En Oriente, la Cristiandad devia bregar en l'amenaça d'un poder musulmà enfortit per Saladino, que havia conseguit frenar la Tercera Creuada. L'Iglésia catòlica, una de les entitats més poderoses d'Europa, no podia passar per alt tots estos successos. La pròpia Iglésia travessava per un periodo complex. L'impuls dels cistercienses, grans protagonistes durant el XII, havia decreixcut, i doctrines com la dels càtars, valdenses i patarinos s'estaven propagant. El nou papa deuria actuar en resolució per a mantindre el protagonisme de l'Iglésia. Inocencio III seria el precursor de la cridada Inquisició pontifícia.

Mentalitat

Lotario va deprendre a utilisar la Bíblia com a ferramenta per a comprendre i resoldre problemes. La seua formació teològica va molejar el seu pensament i el seu llenguage durant el restant de la seua vida i va assentar les bases de la seua visió del món i les seues polítiques. La seua mentalitat va ser influenciada també pel seu orige noble i la seua formació com a teòlec i juriste especialisat en dret canònic. Considerava que l'Iglésia catòlica tenia la plena potestat ("plenitudo potestatis") sobre tota la cristiandad, basant-se en el text de Mateo 16,19 en que Crist conferix les claus del regne dels cels a Pedro; plena sobirania de l'Iglésia inclús sobre el Emperador. Es reservava Inocencio III intervindre en política quan, al seu juí, hi haguera raó de pecat ("ratione peccati") en l'actuar dels príncips, ya que estos estaven per a velar solament pel benestar físic dels seus súbdits, mentres que el papa estava per a velar per la salvació de les ànimes, empresa esta més valiosa que la primera en térmens morals. Per a demostrar este ideari en signes pràctics Inocencio III sempre preferia ser cridat en el títul de Vicari de Crist, per lo que a la seua persona li incumbía el tracte dels assunts del cel i de la terra.

Política internacional

Aprovació de la orde franciscana per Giotto.

Relacions en el Sacre Imperi Romà Germànic

Les idees hierocráticas d'Inocencio III havien segut plasmades anteriorment en el seu tractat “De contemptu mundi”, Sostenia que el Imperi procedia de l'Iglésia no solament "principaliter" (en el seu orige), sino també en els seus fins ("finaliter"); per lo que, a pesar de que els príncips electors tenien el dret jurídic a nomenar un nou monarca, esta elecció devia ser ratificada pel Pontífex. Pronte les seues idees es varen vore reflectides davant la mort del emperador del Sacre Imperi Romà Germànic Enrique VI, a on va impondre la seua autoritat pontifícia per a nomenar-se com a àrbit i calificador dels dos candidats per al tro imperial: Felipe de Suabia germà d'Enrique, i Otón de Brunswick. Va promoure a Otón de Brunswick com "antiemperador" de la Casa de Welf contra Felipe de Suabia, de la Casa Hohenstaufen, pero quan este últim va ser assessinat en 1206 i Otón va ser coronat emperador en Roma com Otón IV, abdós es varen barallar. Va recórrer llavors Inocencio III al seu pupil, Federico II Hohenstaufen, qui a l'adop governava el regne de Sicília. Otón va invadir Itàlia militarment, pero va deure retirar-se. Federico, al mateix temps, va invadir l'imperi. El desastrós resultat de la Batalla de Bouvines, que Otón va lliurar contra Felipe Augusto de França, en 1214, va sagellar la seua sòrt, i Federico va alcançar la corona de l'imperi, sense haver-se després de Sicília, lo que va posar al Papa en una situació incómoda, que Inocencio III no va alcançar a resoldre pel seu decés.

Atres relacions europees

Sobre França, Inocencio III va intervindre en els problemes del rei Felipe II en la seua repudiada esposa, Isambur de Dinamarca. En este terreny, Inocencio III va conseguir convertir l'hostilitat inicial de Felipe en una cooperació amistosa, que li va valdre la seua aliança contra Otón IV d'Alemània. També Inocencio III va favorir a Felipe invitant-li a la Creuada Albigense.

Carta del papa Inocencio III a Juan II Kalojan.

Inocencio III va despachar a Bulgària al moradura León Brancaleone a principis de 1204 per a coronar com a rei a Juan II Kalojan.

En el regne de Castella, este Papa va declarar la Creuada contra els almohades musulmans, que seria organisada pel Rei Alfonso VIII de Castella, i l'Arquebisbe de Toledo don Rodrigo Ximénez de Rada, en participació de tropes dels reis Sancho VII de Navarra, Pedro II d'Aragó i Alfonso II de Portugal, aixina com tropes d'Órdens Militars. Es va obtindre la decisiva victòria en la Batalla de les Navas de Tolosa (dilluns 16 de juliol de 1212). Els creuats provinents d'atres estats europeus o ultramontanos, en la seua majoria no aplegarien a participar en la batalla, puix havien abandonat donat el seu desacort en les órdens d'Alfonso VIII de tractar humanitariamente als judeus i musulmans de les localitats prèviament conquistades. De Pedro II d'Aragó, va rebre eixe regne en vassallage i ho va coronar rei en Roma en 1204. En 1204 va declarar nul el matrimoni d'Alfonso IX de León i Berenguela de Castella, alegant el parentesc dels cònjuges i conseguint la seua separació. Va tindre també una dura controvèrsia en el rei Juan d'Anglaterra, conegut també com Juan Sense Terra. En 1205 va fallir Hubert Walter, arquebisbe de Canterbury. Juan va intentar nomenar un candidat, pero Inocencio va decidir que tal carregue fora ocupat per Stephen Langton, reputat teòlec de l'Universitat de París. Davant la porfia de Juan, Inocencio III va llançar el entredit sobre Anglaterra en 1208, i la excomunió contra Juan en 1209. Juan va resistir fins a 1213, i finalment va cedir davant els desijos d'Inocencio III, aplegant inclús a reconéixer-se com vassall de l'Iglésia, com a mida desesperada per a evitar que els francesos pogueren invadir els seus dominis (que ara eren eclesiàstics). Inocencio III com a sobirà feudal d'Anglaterra va anular la Carta Magna el 24 d'agost de 1215 que havia segut firmada pel rei Juan. Estos i atres assunts polítics varen demostrar que Inocencio se sentia realment un Rei de Reis, en capacitat d'arbitrio sobre la política europea.

Lluita contra els herejes i els infels

En la seua celosia per expurgar el cristianisme, va impulsar la Quarta Creuada a Terra Santa en l'any 1202, va convocar a la Creuada albigense en 1208, la creuada contra els almohades en terres hispanes de 1212 i supostament va promoure la Creuada dels chiquets, en total quatre creuades. En la Quarta Creuada, els enredos de Venècia, un dels principals finançadors de l'expedició, varen dur als creuats a prendre primer la ciutat de Zara, enclavament bizantí en la costa de Dalmacia, i despuix saquejar dos voltes la ciutat de Constantinopla en 1204, tot açò pese als excomunió que Inocencio III va fulminar contra els creuats, per haver tornat cap a germans cristians les armes que devien ser dirigides contra els musulmans. Va condenar la doctrina mística enunciada per Joaquín de Fiore.

Davant el problema dels càtars, Inocencio III va enviar a varis llegats, i va autorisar les prédicas de l'espanyol Sant Dumenge de Guzmán, per a tractar de convertir-els. En giner de 1208, l'assessinat de Pierre de Castelnau, llegat pontifici en el sur de França, precipita els acontenyiments. Inocencio III flama a la Creuada per a extirpar la herejía, donant orige aixina a la Creuada Albigense. Paralament, la Creuada Albigense li dona un poderós impuls a França, en permetre-se-li l'anexió de la regió del Llenguadoc. Encara que hi haurà núcleus de resistència fins a vàries décades despuix, ya en 1215 Inocencio III se sent segur dels seus resultats, fins al punt de convocar al IV Concilie Ecuménico de Letrán per a resguardar l'ortodòxia catòlica.

L'IV Concilie de Letrán

A poc temps de culminar la seua vida i el seu pontificat, en 1215 va convocar al IV Concilie de Letrán, un dels més importants de l'época, en el qual es varen tractar temes polítics i en especial es varen dictar deures i drets per a pràcticament totes les classes socials. Destaca la “Omnis Utriusque Sexus", en el que s'obliga a tots els adults cristians a rebre a lo manco una volta a l'any els sacraments de la confessió i la eucaristía. Aixina també, el Concilie va establir les bases de la Quinta Creuada de 1217, baix la direcció directa de l'Iglésia. Per una atra part cal destacar el seu incondicional respal a les órdens mendicantes fundades per sant Dumenge de Guzmán (predicadores o dominicos) i sant Francisco d'Assís (franciscanos i clarisa). D'esta manera va ser el precursor d'una important reforma eclesiàstica, pel paper de dites órdens religioses en la cristiandad occidental, posteriorment catòlica.

Mort i llegenda post mortem

Tomba d'Inocencio III en Sant Joan de Letrán.

Despuix del Concilie, en la primavera de 1216, Inocencio III es va traslladar al nort d'Itàlia en un intent de conciliar a les ciutats portuàries de Chafa i Gènova, a través de l'eliminació de l'excomunió que pesava sobre Pisa, feta pel seu predecessor Celestino III, i la realisació d'un pacte en Gènova, per a motivar les relacions religioses i comercials.

El papa Inocencio III va tindre durant el seu pontificat com a mèdic personal a Giovanni vaig donar Castellomata, de la Escola de Salerno, sent el primer mege d'un pontífex documentat en els archius històrics.

Inocencio III va morir sobtadament en Perugia, el 16 de juliol de 1216. Tenia 55 anys d'edat; i va ser succeït per la moradura Censio Savelli, que va prendre el nom d'Honorio III. Va ser enterrat en la catedral de Perugia, en a on la seua tomba va ser profanada la nit següent i el seu cos despullat de les seues vestidures precioses. El seu cos va permanéixer en esta catedral fins que el papa León XIII (que va anar durant molts anys arquebisbe de Perugia) ho va traslladar a la Archibasílica de Sant Joan de Letrán (que és la catedral de Roma), en decembre de 1891. En la catedral de Perugia encara es pot vore marcat elloc a on es trobava la primigènia tomba del Papa. Els restants d'Inocencio III varen ser colocats en un mausoleu digne de Letrán en el costat esquerre de la nau travessera. En el mausoleu de marbre figura una estàtua yacente del Papa coronat en la tiara i vestit en els hàbits papals, recostado sobre un llit. En la part superior es troben tres relleus: Crist (el central), i als laterals es troben Sant Francisco d'Assís (dreta) i Sant Dumenge de Guzmán (esquerra). Estos varen ser els dos grans sants fundadors les órdens religioses dels quals varen ser acceptades en l'Iglésia catòlica per mandat d'Inocencio III: la Orde Franciscana i la Orde Dominica.

Retrat d'Inocencio III en la Basílica de Sant Pablo Extramuros.

Segons l'història de la vida de santa Lutgarda, Inocencio III se li va aparéixer quan esta es trobava a punt d'expirar en el seu monasteri d'Aywieres. Envolt en flames, li va declarar: Yo soc el papa Inocencio; després li va dir trobar-se en el Purgatori per tres faltes que havia comés durant la seua vida terrenal. Inocencio li va preguntar a santa Lutgarda si podria orar per ell, dient: ¡Ai! És terrible, i la meua pena tindrà una duració de sigles si vós no veniu en la meua ajuda. En el nom de María, que ha obtingut per a mi el favor de poder recórrer a vós, ajudeu-me!. En eixe moment va desaparéixer i santa Lutgarda va informar a les seues germanes de lo que hi havia vist.

Les profecies apócrifas de sant Malaquías d'Irlanda es referixen a este papa com Menges signatus (Comte Signado), cita que fa referència a la seua família, els comtes de Segni.

Obres

Abans de ser elegit Papa va escriure varis libritos espirituals en llatí:

• De contemptu mundi, sobre la misèria de la condició humana en lo físic i en lo moral.
• Mysteriorum legis evangelicae et sacramenti Eucharistiae libri sex, que són unes consideracions d'orde teològic-llitúrgic, en explicació de les cerimònies de la Missa.
• De quadripartita specie nuptiarum, sobre les nupcias de l'home i la dòna, de Deu i l'ànima, del Verp i de la naturalea humana, de Crist i de l'Iglésia.
• De misèria humanae conditionis.
• De sacre altaris mysterio. Ademés, durant el seu pontificat va convocar el Concilie IV de Letrán (1215) i va aprovar les seues constitucions, que varen ser promulgades:
• Constitutiones Concilii quarti lateranensis - Costituzioni del quarto Concilie lateranense, ed. M. Albertazzi, La Finestra editrice, Lavis 2016.

En el cine

Any	Película	Director	Personage
1961	Sant Francisco d'Assís	Michael Curtiz	Finlay Currie
1972	Germà Sol, germana Lluna	Franco Zeffirelli	Alec Guinness

Bibliografia

• Paulabal, "Els càtars". Editorial Crítica. Imprés en Espanya. Any 2000. Sobre la política d'Inocencio III cap al catarisme.
• F. Degalli, "Història de l'Iglésia". Editorial Codex S. A. Imprés en Argentina. Any 1963. Pàgines 147-148. Visió eclesiàstica sobre Inocencio III, en nihil obstat del Arzobispado de Milà.
• Gerardo Laveaga, "El somi d'Inocencio". Editorial Edicions Martínez Roca. Imprés en Mèxic. Any 2006. Ascens i caiguda del Papa més poderós de l'història.
• Jose Egia López de Sabando.- "IGLÉSIA I ESTAT EN INOCENCIO III". (Us, a voltes incorrecte, de la Sagrada Escritura per a recolzar el seu pensament sobre el poder del Primat Romà). Tesis doctoral: Universitat Pontifícia Gregoriana. Roma, 1974. Biblioteca de la Facultat de Teologia de Vitòria.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Inocencio III.
• archive. org/web/20070921132939/http://www. artehistoria. jcyl. es/historia/contextos/972. htm Artehistoria: Triumfo de la plenitudo potestatis. Esta pàgina i les subordinades a ella descriuen el pontificat d'Inocencio III.
• google. com. mx/books? id=G4u8fv--EH8C&printsec=frontcover&hl=es&source=gbs_ge_summary_r&cad=0#v=onepage&q&f=false De misèria humanae conditionis (llatí).
• vatican. va/content/vatican/es/holy-father/innocenzo-iii. html Inocencio III en elloc oficial del Vaticà.