Anar al contingut

Alfonso VIII de Castella

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Alfonso VIII de Castella

Plantilla:Ficha de noble

Alfonso VIII de Castella, cridat «el de les Navas» o «el Noble» (Soria, 11 de novembre de 1155-Gutierre-Muñoz, del dumenge 5 al dilluns 6 d'octubre de 1214[1]), va ser rei de Castella[lower-alpha 1] entre 1158 i 1214. Fill i successor de Sancho III i de Blanca Garcés de Pamplona, va derrotar als almohades en la batalla de les Navas de Tolosa, lliurada en 1212, i va ser succeït en el tro pel seu fill Enrique.

Orígens familiars

Artícul principal → Anexe:Ascendents d'Alfonso VIII de Castella.

Per part de pare era descendent dels reis de Castella i de León de la casa de Borgoña i dels Comtes de Barcelona, i per part de mare, dels reis de Pamplona i de Rodrigo Díaz de Vivar.

Biografia

Minoria d'edat

Fill de Sancho III «el Desijat», rei de Castella, i de Blanca Garcés de Pamplona, a la mort del seu pare solament contava tres anys d'edat, per lo que es va designar com a tutor a Gutierre Fernández de Castro i com regente a Manrique Pérez de Lara, per a equilibrar a les poderoses famílies Castro i Lara. Esta rivalitat va derivar en una guerra civil i en un periodo d'incertitut que va ser aprofitat pels regnes veïns i aixina, en 1159, el rei navarrés Sancho VI es va apoderar de Logronyo i d'àmplies zones de La Rioja, mentres que el tio del jove Alfonso, el rei lleonés Fernando II, es va apoderar de la ciutat de Burgos. En 1160, els partidaris de la Casa de Lara, capitaneados per Nuño Pérez de Lara, varen ser derrotats pels membres de la Casa de Castro, dirigits per Fernando Rodríguez de Castro el Castellà, en la Batalla de Lobregal, lliurada en les rodalies de la localitat de Villabrágima, en la província de Valladolit. La proximitat del rei lleonés Fernando II, aliat dels Castro, alloc a on els Lara custodiaven al futur Alfonso VIII va fer que estos ho traslladaren a Soria. Allí va permanéixer entre 1158 i 1162,[2] quan els Lara decidixen entregar-li-ho a Fernando II de León, que ya havia conquistat les ciutats de Segòvia i Toledo. Pero va impedir esta villanía l'intervenció d'un fidalc castellà, que va traure al chicotet del Palau real i ho va posar baix la custòdia de les viles lleals del nort de Castella, primer en el castell de Sant Esteban de Gormaz i despuix en Atienza i Àvila, ciutat que des de llavors va rebre el títul honorífic de «Àvila del Rei» o «Àvila dels Lleals», per la defensa que va fer del jove i desamparat monarca. Aixina mateix, l'estància d'Alfonso en Atienza va donar orige al naiximent de la popular celebració de La Caballada, que se celebra tots els anys en esta vila el Dumenge de Pentecostés.

Primer periodo del regnat

Detall d'una miniatura d'Alfonso VIII de Castella en el Tombe menor de Castella[3]

En alcançar la majoria d'edat en 1170, Alfonso VIII va ser proclamat rei de Castella en les Corts que es varen convocar en Burgos, despuix de lo que es va concertar el seu matrimoni en Leonor de Plantagenet, filla d'Enrique II d'Anglaterra i de Leonor d'Aquitània, que va aportar com dote el comtat de Gasconya. L'enllaç real es va celebrar en la ciutat aragonesa de Tarazona. El seu primer objectiu com a monarca va ser recuperar els territoris perduts durant la seua minoria d'edat. Per a això es va aliar en el rei d'Aragó Alfonso II el Cast i en ell va atacar al rei navarrés Sancho VI en 1173, conseguint arrebatar-li els territoris que este havia pres durant la seua minoria d'edat. Despuix d'això va reforçar la seua aliança en Alfonso II en concertar el matrimoni d'est en la seua tia, donya Sancha de Castella. Pressionat pels atacs almohades, des de 1174 va tindre que cedir a les Órdens militars de llavors alguns territoris fins a llavors de realengo per a la seua millor protecció, com les viles de Maqueda i Zorita dels Cans a l'Orde de Calatrava, o la vila d'Uclés a l'Orde de Santiago, sent des de llavors Uclés la casa principal d'esta última orde militar. Des d'esta plaça va iniciar una ofensiva contra els musulmans que va culminar en la reconquista de Conca en 1177. La ciutat es va rendir el 21 de setembre, festivitat de Sant Mateo, que varen celebrar des de llavors els conquenses. Alfonso VIII va ser el fundador del primer estudi general espanyol, el Studium generale de Palència (germen de l'universitat); encara que va decaure despuix del seu decés, despuix es va traslladar a Salamanca, formant el germen de la seua famosa universitat. Per una atra part, la seua cort es va convertir en un important instrument cultural que va acollir a trobadors i a sabio, especialment per influix de la seua esposa Leonor (filla de Leonor d'Aquitània i germana de Ricardo Cor de León). En 1179 firma en el seu aliat el rei aragonés el Tractat de Cazola, pel que abdós monarques es repartixen, sobre el paper, ya que no va tindre resultats reals, els territoris del regne navarrés; ademés acoten i demarcan les futures zones de conquista dels territoris musulmans que cada monarca puga mamprendre, variant aixina el fins a llavors vigent Tractat de Tudilén que havien firmat Alfonso VII de León i Ramón Berenguer IV de Barcelona. Pel nou Tractat de Cazola, el regne de Múrcia —la conquista del qual corresponia a Aragó— passava a ser assunt de Castella; a canvi, el rei aragonés Alfonso II es va vore lliure del vassallage que devia Alfonso VIII de Castella. El 12 de giner de 1180, el rei es trobava en Carrión dels Comtes, firmant el Fur de Villasila i Villamelendro despuix de la petició efectuada pels clercs[lower-alpha 2] de les citades viles.[lower-alpha 3]

Despuix de fundar Plasencia en 1186, i en intenció d'unificar i assossegar a la levantisca noblea castellana, va rellançar la reconquista i va recuperar la part de La Rioja que estava en mans navarreses i la va reintegrar a Castella. Proveït d'una profunda visió política, va tancar una aliança en tots els regnes peninsulars cristians –a l'adop, Portugal, León, Castella, Navarra i Aragó– per a proseguir ordenadamente conquistant les terres ocupades pels almohades. En 1188 es reunix en Carrión dels Comtes en el seu cosí Alfonso IX, que acabava de succeir al seu pare Fernando II com a rei de León. Abdós monarques firmen un pacte de bona voluntat que Alfonso VIII pronte trencarà per a, aprofitant la debilitat del nou rei lleonés en el seu propi regne, invadir León i fer-se en vàries poblacions, entre les que destaquen Valéncia de Don Juan i Valderas. Açò va iniciar un periodo d'hostilitats que va finalisar el 20 d'abril de 1194 en la firma del Tractat de Tordehumos, en el que el rei castellà es comprometia a tornar els territoris conquistats a canvi de que elleonés contraguera matrimoni en la filla d'Alfonso VIII, donya Berenguela; una clàusula establia que, si el rei lleonés Alfonso IX moria sense descendència, el regne de León passaria a ser anexionado pel de Castella. Alfonso VIII es va rodejar per llavors de prestigiosos intelectuals en la seua cort; va tindre per cancellers al docto Diego García de Campos, qui li va dedicar el seu Planeta, i a l'arquebisbe de Toledo i historiador Rodrigo Jiménez de Rada.

Batalla d'Alarcos (1195)

Artícul principal → Batalla d'Alarcos.

L'acort en el regne de León permet a Alfonso VIII trencar la treua que mantenia en els almohades des de 1190 i inicia incursions que, de la mà de l'arquebisbe de Toledo Martín López de Pisuerga, apleguen fins a Sevilla. El califa almohade Abu Yúsuf Yaqub al-Mansur, que es trobava en el nort d'Àfrica, creua l'Estret de Gibraltar i desembarca en Tarifa al front d'un poderós eixèrcit en el que es dirigix cap a terres castellanes. Alfonso VIII rep la notícia i reunix al seu eixèrcit en Toledo i encara que va conseguir el respal dels reis de León, Navarra i Aragó per a fer front a l'amenaça almohade, no espera l'arribada de dites tropes i es dirigix cap a Alarcos, un lloc i fortalea en construcció situat a pocs quilómetros de l'actual Ciutat Real junt al riu Guadiana, a on el 19 de juliol de 1195 sofrix una estruendosa derrota que va supondre una important pèrdua de territori i la fixació de la nova frontera entre Castella i l'Imperi almohade en els Montes de Toledo. Els almohades inclús varen invadir la vall del Tajo i varen sitiar Toledo, Madrit i Guadalajara en l'estiu de 1197.

Batalla de les Navas de Tolosa, 1212, oli de Francisco van Halen.

Batalla de les Navas de Tolosa

Artícul principal → Batalla de les Navas de Tolosa.


Alfonso VIII es va trobar llavors en una perillosa situació: l'inquietant possibilitat de perdre Toledo i tota la vall del Tajo, per lo que el rei va solicitar des de 1211 al papa Inocencio III la predicació d'una creuada a la que no solament varen respondre els seus súbdits castellans, sino també els aragonesos en el seu rei, Pedro II el Catòlic, els navarresos dirigits per Sancho VII el Fort, les Órdens militars com les de Calatrava, del Temple, de Santiago i de Malta, i cavallers creuats francesos, occitans i de tota la Cristiandad. En tots ells, i despuix de la recuperació d'enclavaments de la vall del Guadiana (com el castell de Calatrava) va alcançar l'esperada victòria sobre el califa almohade Muhámmad an-Násir (cridat en les cròniques Miramamolín, que vol dir Comendador dels creents) en la batalla de les Navas de Tolosa, lliurada el 16 de juliol de 1212 en els voltants de Santa Elena (Província de Jaén), seguida immediatament pel sege i batalla d'Úbeda, que va obrir definitivament el vall del Guadalquivir i l'Andalusia occidental al regne de Castella. Un any més vesprada, conseguia lo propi en la plaça d'Alcaraz, consolidant el poder castellà en tota la submeseta sur o replanell manchec.

Mort i sepultura

Sarcòfecs del rei Alfonso, en primer terme, i la seua esposa Leonor de Plantagenet, darrere, situats en el Monasteri de les Folgues.
Artícul principal → Sepulcro d'Alfonso VIII de Castella i de Leonor de Plantagenet.

Alfonso VIII va fallir del dumenge 5 al dilluns 6 d'octubre de 1214[1] en un chicotet poble del alfoz de la Comunitat de Vila i Terra d'Arévalo, Gutierre-Muñoz,[4] deixant constància d'això l'arquebisbe Rodrigo Jiménez de Rada en la seua obra De rebus Hispaniae:

Havent complit LIII anys en el Reyno el noble Rei Alfonso, va cridar al Rei de Portugal el seu gendre per a vore's en ell; i havent escomençat el seu camí dirigit a Plasencia, última ciutat del seu domini, va escomençar a emmaltir greument en cert llogaret d'Arévalo que es diu Gutierre Muñoz, a on últimament, agravat d'una febra, va terminar la vida i va sepultar en si la glòria de Castella, havent-se confessat abans en l'arquebisbe Rodrigo, i rebut el sum Sacrament del Viático, assistint-li Tello, bisbe de Palència, i Dumenge, de Plasencia.[5]

El rei i la seua esposa Leonor varen rebre sepultura en el Monasteri de Santa María la Real de les Folgues en Burgos que ell mateixa havia fundat.

Cancellers i cultura en l'época d'Alfonso VIII

Alfonso VIII va tindre per canceller a l'arquebisbe de Toledo i historiador Rodrigo Jiménez de Rada des de 1163 fins a 1178 (llevat dos anys, en 1168 i 1169, en que lo va ser Martín Fernández). En 1178 ho va anar en abril i maig Guillermo d'Hastaforte, arcediano de Toledo, i en els quatre anys de 1178 a 1182 lo va ser Pedro de Cardona, arquebisbe electe de Toledo, tempranamente fallit,[6] si ben el canceller ya havia depositat prou confiança en els seus notaris reals subalternos, en especial en Pedro de la Creu, que ya havia treballat a les órdens de Rodrigo i Guillermo. De 1182 fins a 1192 va assumir el càrrec de canceller Gutierre Rodríguez, fill de Rodrigo Gutiérrez Girón, el que durant vint anys fora majordom del rei (1173-1193), als órdens del qual varen estar els notaris reals Geraldus, arcediano de Palència, i Mica, este últim proveït d'un excelent estillatí. Per últim, de 1192 a 1214 va ser canceller el docto escritor Diego García de Campos, autor del Planeta, qui també ho va anar en part del regnat d'Enrique I de Castella.[7]

Alfonso VIII va protegir la cultura en general, com ha documentat Antonio Sánchez Jiménez;[8] i la reina Leonor Plantagenet era de família aficionada a la poesia trovadoresca, de manera que en la seua Cort es varen trobar els trobadors Peire d'Alvernha, Guillem de Bergadá, Giraut de Bornelh, Peire Vidal, Guillem de Cabestany, Guiraut de Calanson, Raimon Vidal de Besalú, Guilhem Ademar i Aimeric de Peguilhan. Raimon Vidal de Besalú descriu aixina una velada poètica davant els monarques:

Vullc contar-vos una història que vaig escoltar recitar a un juglar en la cort del rei més sapient que mai hi haja hagut en qualsevol religió, del rei Alfonso de Castella, que era hospitalari i dolç, juicioso, valent, cortés i expert en cavalleria. No havia segut ungido ni consagrat, pero estava coronat de mèrits, de bon juí, de llealtat, de valor i de tire. El rei va fer reunir en la seua cort a molts nobles, cavallers i juglares. Quan la cort va estar completa, va vindre la reina Leonor, el cos de la qual ningú hi havia vist abans. Venia cenyida en un mant de seda, bo i bell, que es diu ciclatón; era roig, en una banda d'argent, en el qual estava divisat un lleó d'or. Es va inclinar davant el rei, i despuix es va assentar en un a banda llunt d'ell. Entre tant, he ací que compareix un juglar, inadvertidamente, davant el franc rei, i en bon semblant li diu: -«Rei, emperador en mèrit, vinc davant vós per a suplicar-vos que, si vos plau, siga oït i escoltat lo que tinc que dir». I el rei diu: -«Perdrà el meu amor el que parle d'ara en avant fins a tant no haja dit tot lo que pensava». En açò, l'aveat juglar diu: -«Franc rei, adornat de virtuts, he vingut ací des de la meua morada fins a vós, per a dir i recitar una aventura que va ocórrer, en la terra de la que vinc, a un vassall aragonés...»[9]

El canceller Rodrigo Jiménez de Rada va compondre en llatí obres tan importants com a Història gotica o Rerum in Hispania Gestarum Libri IX, la Ostrogothorum Història, la Història Hunorum, Vandalorum, Sueuorum, Alanorum et Silingorum, la Història Arabum i la Història Romarorum; va manar ademés traduir el Corán allatí a Marcos de Toledo.[10] Ya s'ha mencionat el Planeta de Diego García de Campos; pero també la lliteratura en castellà va progressar: en el seu regnat es va escriure el Cantar de mio Cid, eixemple mestre del cridat mester de juglaría, i el Llibre d'Alexandre, model que el mester de clerecía va seguir i a on es propon, de fet, un ideal cortesano i polític o espill de príncips en la persona d'Alejandro Magne, fòra de que el seu anònim autor s'havia format sense dubte en els estudis generals de Palència fundats pel rei.[10] En tot cas, el regnat del gran monarca es tanca en un gran poema llatí, el Planctus de morte Adefonsi VIII regis, conservat en la seua melodia en el Còdex musical de les Folgues.[11]

Matrimoni i descendència

Foto de l'inauguració del monolit en la localitat de Gutierre-Muñoz a on va morir el rei Alfonso VIII.

El rei es va casar en setembre de 1170 en Tarazona en Leonor Plantagenet, filla d'Enrique II d'Anglaterra i de Leonor d'Aquitània. El matrimoni es va efectuar quan els contrayentes tenien 14 i 10 anys, respectivament.[12] L'influència política i cultural de la reina va ser notable. La parella va tindre dèu fills dels que quede constància documental, encara que és provable l'existència d'atres fills no documentats sobretot ya que hi ha anys en els quals no s'arreplega cap naiximent tenint en conte que els naiximent de la parella es produïx cada poc temps.[13][14] L'aparició de restants òsseus en les tombes reals poden avalar eixa tesis, en concret a lo manco dos.[15]

  • Sancho (5 d'abril de 1181-9 de juliol de 1181), el primer fill varó que va fallir en tres mesos d'edat;[17]
  • Sancha (1182-1184). La seua última aparició en la documentació va ser en l'any 1184. Està enterrada en el panteón familiar en el Monasteri de les Folgues.[18][19]
  • Urraca (1186-2 de novembre de 1220), reina consorte de Portugal pel seu matrimoni en 1211 en Alfonso II de Portugal;[20]
  • Blanca (Palència, 4 de març de 1188-Melun, 1252), reina consorte de França pel seu matrimoni en 1200 en Luis VIII i fundadora del monasteri de monges cistercienses de Maubuisson.[21]
  • Fernando (Conca, 29 de novembre de 1189-Madrit, 14 d'octubre de 1211), hereu;[22]

Ancestros

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Alfonso_VIII_de_Castella&oldid=1461767»