Orde de Santiago

Orde de Santiago

La Orde de Santiago és una orde religiosa i militar sorgida en el xii en el regne de León. Deu el seu nom al patró d'Espanya, Santiago el Major. El seu objectiu inicial era protegir als peregrís del Camí de Santiago i expulsar als musulmans del Al-Ándalus durant la reconquista. L'Orde va tindre el seu orige en la ciutat de Càceres a partir de l'anterior Orde dels Fratres de Càceres. El Gran Maestre de Santiago de Compostela va fomentar esta conversió a canvi de que l'Orde, en el seu alvanç cap al sur, no reclamara la devolució de l'arzobispado a Mèrida, a on havia estat fins que l'invasió dels musulmans va recomanar el seu trasllat al nort, a Santiago de Compostela. Despuix de la mort del gran maestre Alonso de Cárdenas en 1493, els Reis Catòlics varen incorporar l'Orde a la Corona d'Espanya i el papa Adriano VI va unir per a sempre el maestrazgo de Santiago a la corona en 1523. la primera República va suprimir l'Orde en 1873 i, encara que en la Restauració va ser restablida, va quedar reduïda a un institut nobiliario de caràcter honorífic regit per un Consell Superior dependent del Ministeri de la Guerra, que va quedar a la seua volta extinguit despuix de la proclamació de la segona República en 1931. L'Orde de Santiago, junt en les de Calatrava, Alcántara i Montesa, es reactiven i tornen a nomenar cavallers en el regnat de Juan Carlos I. Destaca la seua continuïtat històrica fins al dia d'hui i els fins religiosos d'alabanza a Deu, santificació personal i defensa de la fe. Esta distinció és otorgada per Felipe VI a proposta del Real consell.

Cruz de Santiago

Pendó primitiu de l'Orde de Santiago (1170-1175), representat en el Tombe menor de Castella

Artícul principal → Cruz de Santiago.

l'insígnia de l'Orde és una creu gules simulant una espasa, en forma de flor de lis en la empuñadura i en els braços. Els cavallers portaven la creu estampada en l'estandart i capa blanca. La creu de l'estandart tenia una venera en el centre i una atra al final de cada u dels braços. Les dos flors de lis de les extremitats laterals representen el «honor sense taca», que fa referència a les traces morals del caràcter de l'apòstol.

L'espasa representa el caràcter caballeresco de l'apòstol Santiago i la seua forma de martiri, ya que va ser decapitat en una espasa. També pot simbolisar, en cert sentit, prendre l'espasa en nom de Crist. Es diu que la seua forma té orige en l'época de les creuades, quan els cavallers duyen chicotetes creus en la part inferior esmolada per a clavar-les en el sol i realisar les seues devoció diàries. En realitat l'història nos indica que sorgix en l'Espanya de la reconquista, despuix de la llegendària batalla de Clavijo (23 de maig de 844).

Història

Orige

Representació de Santiago el Major com Santiago Matamoros, duent el mant de la seua Orde. Giovanni Battista Tiepolo (Museu de Belles arts, Budapest)

Entre 1157 i 1230, la dinastia real es va dividir en dos branques opostes, per lo que la rivalitat tendix a enfosquir els inicis de l'Orde. Encara que Santiago de Compostela, en Galícia, és el centre de la devoció a este apòstol, no és ni el breçol ni la principal sèu de l'Orde. Dos ciutats varen lluitar per tindre l'honor de ser la sèu de l'Orde, León, en el vell regne d'eixe nom, i Uclés en el nou regne de Castella. Algunes fonts apunten a que l'Orde de Santiago va ser creada a raïl de la victòria en la batalla de Clavijo, que supostament va tindre lloc en La Rioja en l'any 844. Encara que l'atribució a la creació de l'Orde despuix de dita batalla, que hui es considera un fet fictici que mai va tindre lloc, es deu a la devoció cap a l'apòstol, al que la llegenda atribuïx una intervenció en dit combat, per lo que la representació d'esta batalla es repetix constantment en quadros, esculturas, miniaturas i relleus pertanyents a l'Orde.

Fundació militar

L'orige d'esta Orde militar és confús, per la doble fundació que varen tindre les órdens militars. La primera fundació va ser militar, quan en 1170 el rei Fernando II de León i el bisbe de Salamanca, Pedro Suárez de Deza, varen encarregar a un grup de tretze cavallers, coneguts com els Fratres o «Cavallers de Càceres», la defensa de la ciutat de Càceres —que varen tindre que abandonar en ser conquistada pels musulmans—. Este grup de cavallers estava encapçalat per Pedro Fernández de Castro «Potestat», que era descendent dels reis de Navarra, per llínea paterna, i dels comtes de Barcelona, per la materna. Del restant dels cavallers destaquen: Pedro Arias, el comte Rodrigo Álvarez de Sarria, Rodrigo Suárez, Pedro Muñiz, Fernando Odoárez, senyor de la Varra, i Arias Fumaz, senyor de Lentazo. Segons relata la bula fundacional, estos cavallers, arrepenedits de la vida licenciosa que fins a llavors havien dut, s'havien unit prèviament baix uns mateixos estatuts i varen decidir formar una congregació per a defendre als pelegrins que visitaven el sepulcro de Santiago Apòstol en Galícia i per a guardar les fronteres d'Extremadura.

Alfonso VIII de Castella i Leonor de Plantagenet entreguen el castell d'Uclés al maestre de l'Orde de Santiago Pedro Fernández de Castro (Magister P. Ferrandi[z]), fet que va succeir el 9 de giner de 1174. Miniatura pertanyent al Tombe menor de Castella (Archiu Històric Nacional). Sobre les vinyetes es poden apreciar les llegendes:

ALIENOR : REGINA | ALFONSUS REX : | MAGISTER : P : FERRANDI[Z] | CASTELLUM DE : UCLES | QUIDAM FRATER.

Leonor, reina; Alfonso, rei; maestre P. Fernández; castell d'Uclés i un flare (lliteralment 'germà'), respectivament

Anteriorment a 1170, els primers que varen tindre l'idea d'acodir al recobre dels numerosos peregrins que es dirigien a Compostela, varen anar els canonges regulars de Sant Agustín. Vivien baix l'obediència d'un prior elegit i confirmat per ells en el convent cridat de Sant Loyo o Sant Eloy de Loyo, prop de Compostela, fundat a eixemple dels cavallers de l'Orde de Calatrava, que també estava destinada a protegir la seguritat dels camins. En els anys es varen ser erigint molts hospitals per a albergar als peregrins, des dels Pirineus fins a la citada ciutat de Compostela. Per a una defensa eficaç, els «Freires» —o «Cavallers»— de Càceres varen determinar associar-se a aquells religiosos i es varen obligar per vot solemne a guardar i defendre aquells camins. Els canonges, acceptant l'oferiment dels cavallers, varen convindre en rebre'ls en la seua Orde, viure en ells en comunitat i ser els seus capellans per a dirigir-els espiritualmente i administrar-els els sacraments. Va ser llavors quan els «Freires de Càceres» varen canviar el seu nom al de «Freires de Santiago», organisant-se aixina l'Orde. En la fundació de l'Orde varen participar Cerebruno i Pedro Gudestéiz, arquebisbes de Toledo i de Santiago de Compostela; Juan Albertino, Fernando i Esteban, bisbes de León, Astorga i Zamora, respectivament, aixina com el delegat papal, moradura Jacinto. El 29 de juliol de 1170, va quedar fundada, organisada i establida l'Orde de Santiago, i en 1172 s'havia estés a Castella. Encara que l'Orde de Santiago havia naixcut en el regne de León, també es va estendre pels regnes de Portugal, Aragó, França, Anglaterra, Lombardía i Antioquía, pero la seua expansió fonamental es llimitaria als regnes de León i Castella. Els Cavallers d'Àvila es varen agregar al seu regla.

Fundació religiosa

Alejandro III va aprovar la creació religiosa de l'Orde per mig d'una bula otorgada el 5 de juliol de 1175.

La fundació religiosa cal atribuir-li-la al rei Alfonso VIII de Castella, en l'aprovació del papa Alejandro III per mig d'una bula otorgada el 5 de juliol de 1175 en Ferentino, prop de Roma, en la finalitat de que anaren criats en temor a Deu:

... i per a remei de la flaqueza humana, es permet el matrimoni als que no pogueren ser continents; guardant a la dòna la fe no corrompida i la dòna al marit, perque no es quebrante la continència del tàlem conjugal, segons l'institució de Deu i la permisión de l'Apòstol Sant Pablo.

En dita bula va aprovar les seues constitucions i la va fer exenta de la jurisdicció dels flares ordinaris o comuns, la gràcia dels quals varen ratificar més alvance els papes Lucio III, Urbà III i Inocencio III per diferents bulas que varen arreglar igualment l'estat dels cavallers i el dels religiosos. A partir d'este moment se'ls va conéixer en el nom de Cavallers de Santiago, puix el de cavallers o freires d'Uclés, que apareix en alguns documents antics, no va prevaldre.

Com a efecte d'este doble acte fundacional —institució real i aprovació pontifícia— l'Orde va quedar constituïda, com una Militia Christi, en vocació tant religiosa com a militar, la missió de la qual era el «servici de Deu, el ensalzamiento i defensa de la Christiana religion, i Fee catholica i la defensa de la Republica Christiana».

Nom

El nom definitiu de l'Orde té el seu fonament en la devoció que durant els sigles migevals es va tindre en Espanya al apòstol Santiago. Tota Espanya considera a Santiago el Major com el primer en predicar l'evangeli als habitants d'Hispania. Més vesprada, va tornar a Jerusalem, a on va ser el primer dels apòstols en derramar la seua sanc per mandat d'Herodes Agripa I i, segons la tradició, els seus discípuls varen traslladar el seu cos a Espanya i ho varen depositar en Iria Flavia (Galícia) a principis d'el ix. Els seus relíquies varen ser descobertes durant el regnat d'Alfonso II el Cast iniciant aixina el devindre de peregrins cap al seu sepulcro sent Teodomiro bisbe d'Iria Flavia i sent en el xii quan la sèu episcopal es trasllada a Compostela. És natural que els cavallers s'encomanaren d'un modo especial al patrocini de Santiago en entrar en batalla, i és llògic que cregueren sentir en moltes ocasions la protecció celestial gràcies a l'intervenció favorable de l'apòstol. Per açò, d'acort en l'arquebisbe de Compostela, Pedro Gudestéiz, en 12 de febrer de 1171 Pedro Fernández i tota la seua milícia es varen consagrar vassalls i cavallers de l'apòstol Santiago, nomenant al maestre i els seus successors canonges de l'iglésia compostelana i l'arquebisbe i els seus flares de la nova Orde de cavalleria. Aixina tots es nomenarien en lo sucesivo Cavallers de Santiago i aixina els nomenaria el papa en el seu bula.

Encara es conserva un quadro de grans proporcions que representa el moment en que Pedro Fernández, acompanyat dels primers cavallers vestint les seues capes blanques en la creu roja de Santiago com a emblema de l'Orde, presenta al papa Alejandro la regla per a la seua confirmació. Dit quadro va estar penjat durant molts anys en la part esquerra de la nau de l'iglésia del monasteri d'Uclés. Hui es conserva en la sacristia del monasteri fins que siga restaurat.

Uclés, sèu de l'Orde

Monasteri d'Uclés, sèu de l'Orde de Santiago.

Claustre del monasteri d'Uclés.

A pesar de que els Cavallers de Santiago tenien possessions en la majoria dels regnes hispans (León, Castella, Aragó i Portugal) Fernando II de León i Alfonso VIII de Castella posaven la condició de que la sèu de l'Orde s'establira en els seus respectius estats: en Sant Marcs de León o en Uclés. D'ahí va sorgir un llarc conflicte que solament va terminar quan, en 1230, Fernando III el Sant, va unir abdós corones. Des de llavors, Uclés, en la província de Conca, és considerada com la sèu de l'Orde, Caput ordinis. Despuix de l'eixida dels Frates de Càceres del regne de León, obligats per la pèrdua de Càceres, la seua primitiva sèu, i dels llocs que havien adquirit en territori de Badajoz, davant l'espente dels almohades, varen passar a Castella, a on varen ser ben rebuts pel seu rei Alfonso VIII. Est, va entregar el castell d'Uclés als Cavallers de Santiago per a que defengueren aquella comarca i la d'Huete dels atacs musulmans. El castell havia pertanygut des de 1163 als cavallers de Sant Joan, pero el rei estava descontent per la seua actuació —ya que en el periodo en el que ho varen ocupar no varen fer res notori— i els va retirar la possessió de dit castell fronteriç en favor dels santiaguistas. El 9 de giner de 1174 va tindre lloc en Arévalo l'acte solemne pel qual Alfonso VIII entregava el castell i la vila d'Uclés, en totes les seues terres, vinyes, prats, pasturages, rieras, molís, pesquerías, portazgos, entrades i eixides, al maestre de l'Orde, Pedro Fernández de Fuentencalada. L'acte va contar en la presència dels prelats i nobles del regne i d'Alfonso VIII junt en la seua esposa Leonor d'Anglaterra.

A finals d'aquell mateix més els cavallers de l'Orde de Santiago varen prendre possessió de la vila i fortalea donades per Alfonso VIII, acte al que va assistir l'arquebisbe de Santiago. La bandera de Santiago, que l'arquebisbe els havia entregat en Compostela, va onejar per volta primera en la torre de l'homenage. L'iglésia de Santa María del Castell va canviar el seu nom pel de Santiago fins que es va construir el convent en una nova iglésia adequada a les necessitats de l'Orde. En Uclés es trobava el monasteri a on el gran maestre de l'Orde residia habitualment, este monasteri va ser derruït en el xvi per a construir l'actual monasteri que va començar a construir-se en 1529 i es va terminar en 1735. Els aspirants passaven un any i un dia de prova en el monasteri. Els archius de l'Orde que estaven en Uclés varen passar en 1869 al Archiu Històric Nacional en Madrit. L'Orde va rebre el seu primer artícul en 1171 de la moradura Jacinto —més tarde papa Celestino III— i en 1175 la bula papal d'Alejandro III.

Principals acontenyiments

Els cavallers santiaguistas varen estar presents en totes les accions guerreres de la reconquista i els seus territoris es varen estendre principalment per La Mancha. A esta Orde pertanyien pobles de les actuals províncies d'Albacete, Ciutat Real (comunitat de vila i terra de Villanueva dels Infants), Conca (comunitat de vila i terra d'Uclés), Toledo (comunitats de vila i terra d'Ocaña i Quintanar de l'Orde) Madrit (comunitat de vila i terra de Villarejo de Salvanés), Guadalajara, Jaén (comunitat de vila i terra de Segura de la Serra) i Múrcia. La primera acció militar notòria en la que varen intervindre va ser per a ajudar a l'eixèrcit del seu protector Alfonso VIII en la pren de la ciutat de Conca, en 1177. La seua contribució en dita conquista va ser tan important que el rei va afegir, en el terreny recent conquistat, noves donacions a l'Orde, entre elles:

Dos cases prop de les d'Aben-Mazloca, en el mateix alcasser de Conca, dos solars, un molí en el riu Mosques i un hort pròxim a este riu.

En les donacions fetes a Tello Pérez i a Pedro Gutiérrez, que estos a la seua volta donaron a Pedro Fernández, el fundador de l'Orde, es va crear al poc temps l'Hospital Santiago Apòstol en Conca. Una de les tretze collaciones en que es va dividir la ciutat es va cridar també Santiago, quedant la seua iglésia dins del recint de la mateixa catedral.

Alfonso VIII va cedir també Uclés a Pedro Fernández per a que s'establira allí i defenguera la frontera, segons Escritura Real estesa en Arévalo el 3 de giner de 1174, sent des de llavors la casa principal de l'Orde. Aixina mateix va cedir a l'Orde Moya en 1211, a les que s'unirien posteriorment Ossa de Montiel, Camp de Criptana, Pedro Muñoz, Montiel i Alhambra. La congregació va prosperar, adquirint bens i territoris i va aplegar a formar una espècie de diòcesis en capital en Uclés, que el seu prior tenia autoritat casi episcopal. La ràpida propagació de l'Orde es va deure a que la seua regla era menys rígida que les de les demés órdens —és l'única Orde militar els cavallers de la qual podien casar-se—, eclipsant a les més antigues de Calatrava i Alcántara i que el seu poder va ser reputat en l'estranger inclús abans de 1200. La primera bula de confirmació, la d'Alejandro III, ya va enumerar un gran número de dotacions. L'Orde de Santiago sola tenia més possessions que les órdens de Calatrava i Alcántara juntes. En Espanya, estos bens incloïen 83 encomanas, de les quals tres varen ser reservades als grans comendadores, dos ciutats, 178 comtats i llogarets, 200 parròquies, cinc hospitals, cinc convents i l'Universitat de Salamanca. Els cavallers eren llavors 400 i es podien reunir més de 1000 llanças. Tenien possessions en Portugal, França, Itàlia, Hongria i inclús Palestina. Abrantes, la seua primera encomana en Portugal, data del regnat d'Alfonso I, en 1172, i pronte es va convertir en una Orde distinta, ya que el papa Nicolás IV, en 1290, la llibera de la jurisdicció d'Uclés.

Gonzalo Ordóñez va ser elegit gran maestre de l'Orde en León, al mateix temps que Gonzalo Rodríguez (1195). Es va marchar a Castella i va servir a Alfonso VIII. A la mort de l'anterior maestre en 1203, va ser elegit en Uclés i solament va viure dos anys més.

Erro al crear miniatura:

Cavallers santiaguistas durant la batalla de Les Navas de Tolosa

En temps del tercer maestre, Sancho Fernández de Lemos, els almohades comandados pel califa Abu Yaqub Yúsuf al-Mansur (Yúsuf II), vencedor en la batalla d'Alarcos en 1195 front a Alfonso VIII i a on varen trobar la mort dèneu santiaguistas, varen realisar una ofensiva general per terres de Castella, aplegant fins a Uclés dos anys més vesprada. El maestre, en mig del desconcert dels regnes cristians, va resistir en el castell ucleseño en les seues gents, mentres atres fortalees, com les de Madrit i Guadalajara, es varen sometre a Yúsuf II.

Els cavallers de Santiago varen participar en la reconquista de les comarques de Terol i Castelló i varen combatre en la batalla de les Navas de Tolosa (1212), en la que el maestre Pedro Arias va morir junt a un gran número de cavallers santiaguistas. Despuix de la mort d'Alfonso VIII en 1214 varen ocórrer disturbis en l'Orde. En 1233 els seus cavallers varen acodir a la batalla de la pren de Jerez de la Frontera i, tres anys més vesprada, a les conquistes d'Úbeda i Còrdova. Pelayo Pérez Correja (en portugués, Paio Peres Correia) va ser el maestre que major esplendor va donar a l'Orde, induint a Fernando III el Sant a que posara lloc a Sevilla. Durant dit lloc, 270 cavallers dirigits pel seu maestre es varen internar massa en la serra i en aplegar la nit sense haver conseguit la derrota completa dels enemics, se'ls va aparéixer la Verge María, a la que varen demanar que detinguera el curs del sol pronunciant la deprecación: «Santa María, detingues el teu dia». En recort d'este succés es va edificar més vesprada, en aqueloc, l'ermita de la Verge de Tentudía —Detingues-el teu-dia—, a on diuen que va ser sepultat dit maestre en 1275. Pérez Correja va ser succeït per Gonzalo Ruiz Girón, qui va morir a causa de les ferides rebudes en Alcaudete en 1280.

Despuix de la mort de Vasc Rodríguez de Coronat, maestre de l'Orde entre 1327 i 1338, el consell dels Tretze, aixina cridat perque ho componien tretze cavallers designats d'entre els governadors i comendadores de l'Orde, varen elegir com maestre al nebot d'est, Vasc López. Per intervenció personal del rei Alfonso XI de Castella en la finalitat de retindre el càrrec per al seu fill bastardo, l'infant Fadrique Alfonso de Castella, fill de Leonor Núñez de Guzmán i nebot d'Alonso Meléndez de Guzmán, este últim va ser nomenat maestre en 1338 i es va anular l'elecció de Vasc López aduint defectes en l'elecció. L'intromissió del rei en les regles successòries de l'Orde va provocar grans disputes, ya que llegalment els maestres eren elegits entre els freires en vot de castitat, en consentiment i nomenament posterior pel papa. Els comentaris d'est sobre Alonso i, sobretot, de Leonor li varen convertir en enemic del rei. Alonso de Guzmán va lluitar al costat del rei en la conquista del regne d'Algecires, pero va ser assessinat per ell per a nomenar finalment a l'infant Fadrique, d'huit anys d'edat, com maestre de l'Orde en 1342.

En 1358, Fadrique va ser manat assessinar en Sevilla pel seu germanastre, el rei Pedro I de Castella, que va nomenar en el seu lloc a Juan de Padilla, germà de la favorita del rei, María de Padilla. No obstant, els cavallers de l'Orde es varen negar a reconéixer-li i li varen derrotar prop d'Uclés, fallint Padilla durant la lluita. Els maestres posteriors, Fernando Osórez, Pedro Fernández i Pedro Muñiz de Godoy, varen morir en la guerra en Portugal, pero l'Orde es va repondre durant el prolongat maestrazgo de Lorenzo Suárez de Figueroa, que va fundar el convent de Santiago de Sevilla.

Els monarques castellà-lleonesos varen concedir privilegis a l'Orde que varen permetre repoblar extenses regions d'Andalusia i Múrcia. Durant el xv, l'Orde va traslladar la seua ràdio d'acció a Serra Morena i va prendre la població de Llerena (Badajoz) com a lloc habitual de residència de les seues maestres, proporcionant un alt creiximent tant en esta població com en les seues afores.

En 1453, Enrique IV de Castella es va fer càrrec de l'administració de l'Orde fins que Alfonso de Castella alcançara la majoria d'edat. Entre 1462 i 1463 va nomenar maestre provisional a Beltrán de la Cova. En 1463, quan va ser major d'edat, és nomenat maestre titular l'infant Alfonso de Castella. En 1474, Juan Pacheco, marqués de Villena, va abdicar en favor del seu fill Diego despuix de sèt anys de govern. Esta decisió va disgustar a la major part dels cavallers i va provocar un cisma en l'Orde i grans lluites, ya que, al mateix temps, Rodrigo Manrique i Alonso de Cárdenas pretenien el maestrazgo. Va ser nomenat Rodrigo per Uclés i Alonso per Sant Marcos. A la mort de Rodrigo Manrique, els Reis Catòlics varen posar terme a les disputes quedant-se en l'administració durant un temps i nomenant maestre a don Alonso, qui els va acompanyar en la guerra de Granada.

Incorporació a la Corona de Castella

En el pas del temps i la finalisació o ralentisació de la reconquista, l'Orde de Santiago es va vore implicada en les lluites internes de la Corona de Castella. Al mateix temps, els immensos bens de l'Orde la varen obligar moltes voltes a sostindre les trobades pretensions de la Corona. El títul comportava gran poder, tant territorial —es podia anar des d'Uclés a Portugal sense chafar fòra dels territoris de l'Orde— com a econòmic —el maestre de l'Orde va aplegar a obtindre una renda anual de 64 000 florines d'or—. Sent el càrrec de gran maestre de tal influència, les lluites i banderías internes també eren freqüents per a alcançar semblant dignitat. Fins a tal punt havien desacreditat a l'Orde estos escàndals, que a la mort del gran maestre Alonso de Cárdenas en 1493, els Reis Catòlics varen trobar una excusa per a demanar a la Santa Sèu una providència capaç de posar terme als escàndals, a l'hora que subrallaven les grans despeses que la guerra de Granada havia supost a la Corona. Aixina, els Reis varen demanar a Alejandro VI que els concedira l'administració del gran maestrazgo de l'Orde, mida que podia considerar-se com de necessitat i, al mateix temps, com una espècie de recompensa dels seus grans sacrificis per la fe catòlica. El papa va accedir a la demanda i en bula del mateix any va otorgar l'administració de la suprema dignitat de l'Orde de Santiago als Reis Catòlics. Despuix de la mort de Fernando el Catòlic, li va succeir en l'administració l'emperador Carlos I, en el temps del qual el papa Adriano VI va unir per a sempre a la Corona d'Espanya els maestrazgos de Santiago, Calatrava i Alcántara en 1523. Fins a llavors, el gran maestre de Santiago era elegit pel consell dels Tretze.

Presència en el nou món

L'orde va tindre un paper destacat en els descobriments i conquista d'Amèrica, per eixemple Santiago dels cavallers, en República Dominicana, es diu aixina perque, segons es diu, els seus primers pobladors varen ser 30 cavallers de l'Orde de Santiago el Major. Molts dels conquistadors i militars espanyols eren Cavallers de l'Orde de Santiago, per eixemple, Hernán Cortés, Francisco Pizarro, Pedro d'Alvarado i Contreras, Hernando de Soto, Pedro de la Gasca, Jerónimo d'Alderete, entre uns atres. I també descobridors com Fernando Magallanes.L'administració colonial va tindre membres de l'orde com el primer virrey de Mèxic Antonio de Mendoza i Pacheco.

XVII

Detalle de l'autorretrato de Diego Velázquez en el quadro Les Meninas en la Creu de Santiago en el pit

Ser membre de l'Orde de Santiago formava part de les aspiracions més codiciades pels hòmens d'el xvii, per lo que l'ingrés en esta Orde no era camí senzill. Membres de l'alta noblea, com Gregorio María de Silva i Mendoza, duc de Pastrana, o uns atres de la família real, tenien el camí més fàcil front a aquells que no podien certificar pas a pas el net orige de cristià vell dels seus antecessors o que els seus ingressos econòmics no procedien del treball de les seues mans. Molt conegut és el juí al que va tindre que sometre's Diego Rodríguez de Silva i Velázquez, a on varen tindre que testificar amics seus, com Francisco de Zurbarán, per a donar fe de que les seues raïls netes eren certes i que el seu art no es vea motivat per l'obtenció de guanys econòmics de forma manual que enterboliren la seua forma de vida, sino que tenia un caràcter intelectual.

Francisco de Quevedo també va ser membre de l'Orde. El seu ingrés es va fer oficial el 29 de decembre de 1617 i va ser firmat per Alonso Núñez de Valdivia, secretari de cambra del rei Felipe III, despuix de presentar i verificar el seu genealogia.

José d'Armendáriz i Perurena, marqués de Castelfuerte, va ingressar en l'Orde de Santiago en 1699. Despuix de manar les tropes reals en la batalla de Lagudina (1708) i en una acció decisiva en Villaviciosa (1710), va ser premiat en l'Orde de Santiago i, en tal virtut, beneficiat en les encomanes de Montizón i Chiclana de Segura, ademés d'otorgar-se-li, el 30 de juny de 1711, el títul de marqués de Castelfuerte.

Organisació interna

Requisits per a l'ingrés en l'Orde

Retrat del Infant Carlos Luis de Borbón, duc de Parma, en l'hàbit de l'Orde, catedral de Parma

En els seus començos, l'ingrés en l'orde no va ser dificultoso per als freires, pero a partir de mediats d'el xiii cada volta va ser més complicat. Una volta finalisada la reconquista, l'orde va impondre com a requisit per a tot aquell candidat que volguera prendre l'hàbit de cavaller ser filegítim i fidalc per part de pare i de mare (ampliada més vesprada a yayos i besyayos per les dos branques). Despuix, es va fer ademés imprescindible ser net de sanc (no tindre ascendència judeua, musulmana o convers), no haver segut condenat per l'Inquisició (ni ell ni els seus familiars) per haver portat a terme actes contra la fe, no eixercir oficis manuals o industrials i testimoniar el seu caràcter honorable.

Tampoc podien obtindre l'hàbit de l'Orde aquelles persones que tingueren raça ni mescla de judeu, pagà, musulmà, hereje, convers, per remot que fòra, ni el que haguera segut o descendira de penitenciado per actes contra la fe catòlica, ni el que haguera segut o els seus pares o yayos procuradors, prestamistes, escribanos públics, mercaders al por menor, o hagueren tingut oficis pels que hagueren vixcut o vixqueren del seu esforç manual, ni el que haguera segut infamat, ni el que haguera faltat a les lleis de l'honor o eixecutat qualsevol acte impropi d'un perfecte cavaller, ni el que carira de mijos decorosos en els que atendre a la seua subsistència. L'aspirant tenia que passar despuix a servir tres mesos en les galeras i residir un més en el monasteri per a deprendre la regla. Posteriorment, el rei i el Consell de les Órdens varen abolir certa cantitat d'estos requisits.

Regla monástica

A diferència de les contemporànees órdens de Calatrava, Alcántara i Montesa, que varen seguir la dura regla dels benedictinos de l'abadia de Císter, l'Orde de Santiago va aprovar la Regla més suau dels canonges agustinos. De fet, en León varen oferir els seus servicis als canonges regulars de Sant Eloy d'eixa ciutat per a la protecció dels peregrins a Santiago i els hospicis dels camins que conduïxen a Compostela. Açò explica el caràcter mixt de la seua Orde, que és hospitalària i militar, com l'Orde de Malta. Els cavallers de l'Orde varen ser reconeguts com a religiosos per Alejandro III, que la seua bula de 5 de juliol de 1175 va ser confirmada posteriorment per més de vint dels seus successors. Estos actes pontificis, arreplegats en el Bullarium de l'Orde, garantisaven tots els privilegis i exencions d'atres órdens monásticas. L'Orde estava composta per vàries classes d'afiliats: canonges, encarregats de l'administració dels sacraments; comendadoras, ocupades del servici dels peregrins; cavallers religiosos, que viuen en comunitat; i cavallers casats.

Capítul dels Cavallers de Santiago en el saló de columnes del Palau Real (1907)

Els cavallers de l'Orde de Santiago varen acceptar els vots de pobrea i obediència. No obstant, en organisar-se per la regla dels agustinos, els seus membres no estaven obligats a fer vot de castitat i varen poder contraure matrimoni —casats estaven alguns dels seus fundadors—; solament prometien la castitat total abans del matrimoni o acabat est, i la castitat i fidelitat conjugal mentres permaneixqueren casats. La bula del papa Alejandro III recomanava el celibat. En els Estatuts de la fundació de l'Orde es precisava:

En conjugal castitat, vivint sense pecat, semejan als primers pares, perque millor és casar que cremar-se.

El dret a contraure matrimoni, que atres órdens militars solament varen obtindre al final de l'Edat Mija, se'ls va concedir des del principi, en determinades condicions —com l'autorisació del rei—, l'obligació d'observar la continència durant l'Adviento, la Quaresma i en determinades festivitats de l'any. Els cavallers santiaguistas, en llicència del maestre, podien contraure matrimoni i viure en les seues esposes i fills en els convents de l'Orde. L'Orde de Santiago va fundar convents femenins de «comendadoras», apelatiu utilisat per a designar a les monjas. La presència femenina en l'Orde és major que en atres órdens de l'época. Ací, les dònes varen assumir la funció d'educar a les filles dels cavallers, encara que va haver algunes dònes que varen estar al front d'una encomana.

Entre les obligacions dels seus membres es trobaven la missa diària, resar vintitrés pare nostres per dia, prendre el sacrament de l'eucaristía els dumenges i dejunar dos Cuaresmas.

Els convents

Un atre element important de l'infraestructura de l'Orde de Santiago varen ser els convents, tant els masculins com els femenins. En l'orde apareixen els comendadores majors, que estaven al front de les cinc encomanes majors existents en el sigle XIII: Portugal, Castella, Aragó, Gasconya i León. Com és habitual en este tipo d'institucions, l'orde era governada també per un Capítul General o assamblea de tots els comendadores i priors, que s'ocupava sobretot dels aspectes disciplinaris i d'observança de la Regla, ademés d'escoltar els informes dels visitadores, que periòdicament inspeccionaven l'estat de les encomanes. Ademés dels convents de clercs i monges, l'Orde mantenia : hospederías, leprosería i estages per a captius rescatats.

Ademés dels convents per a freires d'Uclés i Sant Marcs de León, l'Orde va tindre atres convents en Pala de Rei (Iglésia de Vilar de Donas, Lugo), Palmela (Portugal), Montánchez (Càceres), Montalbán (Aragó) i Segura de la Serra (Jaén). En 1275 l'Orde també contava en sis convents de monges, que es denominaven comendadoras. En ells es podien estajar les dònes i familiars dels freires, quan estos anaven a la guerra o morien. Les freiras solament professaven castitat conjugal, pero no perpètua, per això podien eixir-se del convent i casar-se. Els convents mencionats són: monasteri de Santa Eufemia de Cozuelos en Olmos d'Ojeda (Palència), fundat en 1186; convent de Sancti Spiritus de Salamanca, concedit a l'Orde en 1233; Sant Vicente de Junqueras (Barcelona), fundat en 1212; Sant Pedro de la Pedra (1260), en Lleida; Sants-o-Velho (1194), en Lisboa i Destriana (León). Posteriors a estes dates són els convents de Membrilla (Ciutat Real) i les Comendadoras de Madrit (1650).

Els treces

Erro al crear miniatura:

Retrate de Juan Mariano de Goyeneche, comte de Guaqui i Tretze de Santiago en uniforme de l'Orde.

El nom de «tretze» era donat al cavaller nomenat pel maestre i demés cavallers per a algun capítul general. En la bula de confirmació de l'Orde, expedida pel papa Alejandro III en 1175, es va establir que hi haguera tretze «freires», al càrrec del qual estaria l'elecció del maestre i l'ajudar-li en el seu consell. Alguns historiadors afirmen que el significat d'estos tretze es correspon en el número dels primers cavallers que es varen reunir per a fundar l'Orde —uns atres diuen que representa el número simbòlic dels dotze apòstols més Crist—. Els Treces constituïxen les primeres dignidades de l'Orde, despuix dels priors d'Uclés i de Sant Marcs de León. Els comendadores majors de Castella i de León sempre varen ser Treces, encara que no en caràcter nat per raó de tals encomanes, ya que consta que lo varen ser moltes voltes per elecció com tots els atres. Fins a l'any 1212 no es menciona documentalmente als Treces. El seu nomenament era vitalici, pero s'advertixen freqüents renúncies degut a que el càrrec comportava gran dedicació i responsabilitat per la freqüència en que es convocaven els capítuls i l'obligació d'assistir en les seues funcions rectores al maestre. La falta d'un Tretze, que es trobara absent per llegítima causa, se suplia per mig d'un atre cavaller elegit únicament per a aquell acte i a qui es dia «esmena», encara que d'este us no hi ha referències anteriors a 1350. Per lo comú, els qui havien segut «esmenes» en el capítul eren elegits Treces en propietat a mida que es produïen vacants. El cos o junta dels Treces es denominava «Trecenazgo». Els treces assistien als capítuls en capes negres i bonetes (com els priors), i la seua autoritat i prerrogatives han segut distintes segons els temps. En 1246 varen ser fortament restringides pel papa Inocencio IV, a instancia d'el maestre Pelayo Pérez Correja, i restablides més vesprada per Alejandro IV. No obstant, sempre ha estat en vigor la facultat de depondre al maestre, junt en el prior, si es jujara inútil o amolador. En us de tal atribució, en el capítul d'Ocaña de 1338 varen depondre al maestre Vasc López, i va ser pràctica en tots els capítuls tinguts abans de l'administració deixar als maestres les insígnies, entregant-les al prior, el qual al sendemà li les tornava d'acort i en consentiment dels Tretze. Este acte es portava a terme en una cerimònia pública, deixant entrar al poble per a que presenciara el capítul, i en ella el maestre donava les gràcies per la restitució de les insígnies de la seua jerarquia. El jurament que realisava un cavaller quan era elegit Tretze era el següent:

La dignitat de Tretze va caure en desús per molt temps, fins que es va tornar a restablir el 8 de juny de 1906 per bula del papa Pío X.

Jerarquia

Pedro Menéndez d'Avilés, primer governador espanyol de Florida, va anar l'IV comendador de Santa Creu de l'Albarzer (Toledo).

Álvaro de Lluna en la capa de l'Orde i creu de Santiago al pit, del retaule la capella de Santiago en la catedral de Toledo, obra del mestre dels Lluna. Va ser gran maestre de l'Orde des de 1445 a 1453.

Fernando el Catòlic, administrador de l'Orde de 1476 a 1477

Convent de Sant Marcos (León). Portada.

Des dels seus començos, l'Orde va estar formada per tres classes de membres: «freires» o cavallers casables; cavallers estrets, de vida més rigorosa, que professaven el celibat i vivien en comunitat; i els religiosos i religioses —canonges regulars o monges santiaguistas—, que el seu comés era la celebració del cult, l'assistència espiritual dels demés membres i regentar les parròquies del priorat. Els primers tenien per cap directe al gran maestre, mentres que els atres vivien baix l'immediata direcció dels seus superiors eclesiàstics i dels priors d'Uclés i de Sant Marcs de León, i baix l'autoritat del gran maestre de l'Orde.

En honor d'eixos primers tretze germans s'establiria el Trecenazgo de l'Orde: tretze freires electors que en la seua época d'esplendor, i junt en els bisbes priors d'Uclés i Sant Marcs de León, els comendadores majors de Castella, León i Montalbán (Aragó), el prior del monasteri de Santiago de l'Espasa en Sevilla, el secretari i el tesorer, integrarien les dignidades principals que participarien en l'elecció del maestre.

Tots els membres de l'Orde rebien el nom de freyles per a distinguir-els dels membres de les órdens religioses, els frayles. Els freyles religiosos milites feyen la guerra per a defendre la cristiandad, i els freyles religiosos clercs es dedicaven al cult diví per a barallar per mig de l'oració, el dejuni, l'abstinència i atres obres religioses. Tant els milites com els clercs eren reputats per verdaders religiosos. Per això, ademés de les obligacions monásticas gojaven també dels privilegis dels monges: exenció de la jurisdicció real, exenció de la jurisdicció del clero secular i sumissió directa a la Santa Sèu.

Entre els milites existien diferències: els cridats comendadores, que administraven una encomana, i els cavallers, que no la tenien. Entre els clercs també existien diferències: els priors, que disponien del «benefici format», els retors o rectors, que posseïen «benefici curat», i els conventuals, que no posseïen benefici.

Dins de la jerarquia de l'Orde de Santiago, les dignidades immediates al gran maestre eren els priors dels dos convents de Santiago d'Uclés i Sant Marcs de León. Fins a 1502 la duració dels seus mandats va ser perpètua, despuix va ser trienal, sent elegits pels flares de la respectiva província de forma alternante: el d'Uclés en Castella un trieni per la part anomenada de La Mancha i l'atre trieni per la cridada Camp de Montiel; i el de Sant Marcs en León alternant la província de León i la d'Extremadura. Per últim —des de 1794 fins a 1844— va haver priors perpetus, nomenats per la Corona de la mateixa manera que els bisbes. Els priors, en virtut de les concessions papals, usaven roquete, mitra i demés insígnies pontificals. Inicialment, l'únic prior era el de Sant Marcos; pero despuix de la divisió del regne de León, els cavallers de Santiago varen ser acollits en els seus estats per Alfonso VIII de Castella, qui els va donar en 1174 la vila i castell d'Uclés —entre atres possessions—, i allí varen establir la sèu de l'Orde. Despuix de séries disputes suscitades entre el convent de Sant Marcos i el d'Uclés per qüestions d'antiguetat i preeminència, el conflicte va terminar quan el prior de Sant Marcos va quedar a càrrec del govern dels convents de León, Galícia i Extremadura, mentres que els convents restants varen ser controlats pel prior d'Uclés, en el convent del qual devien passar l'any de prova i fer la professió tots els novicios de l'Orde. Els superiors dels demés convents religiosos tenien igualment el títul de priors, pero estaven baix la dependència d'aquells prelats. Als priors d'Uclés i de León seguien els Tretze, després les grans creus de Castella, León i Montalbán, despuix els comendadores, i per últim els cavallers i flares, clercs o religiosos. De les encomanes de l'Orde depenien fins a doscents priorats, curatos i beneficis simples que, en dispensa del papa, podien donar-se a persones no religioses. També existien tretze vicarías en jurisdicció espiritual i, per últim, es nomenaven quatre cavallers per a visitar les quatre províncies de Castella la Nova, León, Castella la Vella i Aragó, les facultats de la qual s'estenien no solament als demés cavallers, sino a quants posseïen beneficis en territori de l'Orde.

Successió en el maestrazgo

Despuix del decés del maestre, el prior d'Uclés s'encarregava del govern de l'Orde i de convocar als Tretze per a elegir un nou maestre. Moltes de les atribucions que tenien els Tretze les varen perdre despuix de la creació del Consell de les Órdens, després de la seua incorporació a la Corona en autorisació d'Adriano VI. Des d'el xiv l'elecció del maestre va recaure en un personage de la família real o pròxim a la cort. A partir d'el xv l'elecció era considerada un dret de la Corona i a lo llarc de dit sigle el maestrazgo va recaure sobre nobles i valguts dels reis: Enrique d'Aragó, fill del regente de Castella Fernando d'Antequera; Álvaro de Lluna, privat de Juan II; l'infant don Alfonso; Beltrán de la Cova i Juan Pacheco, marqués de Villena, privats d'Enrique IV; i Diego López Pacheco, marqués de Villena, qui no va ser reconegut com maestre al no haver segut nomenat ni en León ni en Uclés.

Més alvance, Carlos I i Felipe II varen donar a l'Orde de Santiago la forma que posseïx en l'actualitat: composta per un president, huit ministres togados, un fiscal, un secretari, un contador general, un aguasil major i un tesorer, en quatre procuradors generals i quatre fiscals, corresponents a cada una de les quatre órdens militars d'Espanya.

Divisió territorial

L'Orde estava dividida en vàries províncias, sent les més importants les de Castella i Lleó pel seu número de propietats i vassalls. Al front de cada província hi havia un comendador major, en sèu, respectivament, en Segura de la Serra (Castella) i Segura de León (Badajoz). La província de Badajoz estava dividida en dos partits, Mèrida i Llerena, i en cada una d'elles existien vàries encomanes. La subdivisió interna més important de les órdens militars eren les cridades encomanes, que eren unitats de caràcter local dirigides per un comendador. L'encomana podia assentar la sèu o residència del comendador en un castell o fortalea o en una vila i era un centre administratiu o econòmic en el que es cobraven i percebien les rendes dels predios i heredades atribuïdes a eixa encomana; era elloc habitual de residència del comendador i d'algun atre cavaller. Cada encomana devia sostindre en les seues rendes no solament al comendador i als atres cavallers residents en ella, sino que també devien pagar i armar a un determinat número de llances, que devien acodir a les crides de la seua maestre perfectament equipats per a prendre part en aquelles accions militars que volguera mamprendre. Tots ells formaven la mesnada o eixèrcit de l'Orde, que responia a les órdens de la seua maestre. Les rendes de les terres, pastures, indústrias, portazgos i drets de pas, junt en els imposts i el diezmo, constituïen els ingressos que servien per a mantindre a l'Orde. Els ingressos es repartien entre rendes de l'encomana respectiva i rendes de la Taula maestral que finançaven al maestre de l'Orde.

Divisió eclesiàstica

Erro al crear miniatura:

Claustre del convent de Santiago (Calera de León)

L'Orde de Santiago estava dirigida des de dos priorats: el d'Uclés per a Castella i el Priorat de Sant Marcs de León per a León. En esta última província, en estar molt alluntat el convent de Sant Marcos del gros de les possessions santiaguistas en Extremadura, el convent es va traslladar primer a Calera de León i després a Mèrida. Finalment va retornar de nou a la seua ubicació inicial en Sant Marcs de León. El priorat de Sant Marcs de León estava dividit en tres vicarías en sèus en Mèrida, Llerena-Tentudía i Jerez dels Cavallers. Els pobles i encomanes de l'Orde eren atesos per retors presentats pel maestre i colacionados pel prior. Dos visitadores de l'Orde acompanyats d'un vicari, devien realisar cada quatre anys una visita d'inspecció per totes les encomanes i territoris per a comprovar l'estat de les propietats, rendes i govern de les possessions. D'estes visites s'alçava l'acta en els cridats Llibres de Visites.

Maestres de l'Orde de Santiago

Artícul principal → Anexe:Maestres de l'Orde de Santiago.

Vore també

• Órdens militars espanyoles
• Orde de Santiago de l'Espasa
• Orde de Montesa
• Guerra de Successió Castellana
• Uclés

Bibliografia

• (2004).«Mèrida, clau en la fundació de l'Orde de Santiago».Espai, Temps i Forma. Série III. Història Medieval.17

53-66.ISSN 0214-9745.Consultat el 28 de juliol de 2016.

• (1990).«Mirandela i o seu foral na Idade Média portuguesa».Revista de ciências històriques.Universidade Portucalense.Porto:(5)

123-133.ISSN 0871-2352.Consultat el 10 d'agost de 2013.

• V, H. I. Orders of Knighthood, Awards and the Holy See, Buckinghamshire: Van Duren Publishers, 1983.
• V, Ángel. Priors santiaguistas d'Uclés, 1982.

• (2009).Espai, Temps i Forma.22

123-151.

• Marchamalo Sánchez, Antonio i Marchamalo Main, Miguel. «L'Orde de Santiago en Guadalajara», Ed. AACHE, 2007.
• V (1982). Institut Luis de Salazar i Castro (ed.). Heràldica medieval espanyola: la Casa Real de León i Castella, Hidalguía. ISBN 8400051505.
• V, Francisco de (1572). Chronica de les tres ordenes i cauallerias de Sanctiago, Calatraua i Alcantara, Toledo: En casa de Juan d'Ayala. OCLC 80237158.

Enllaços externs

• Commons
• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Orde Militar de Santiago.
• Commons
• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Cruz de Santiago.
• cervantesvirtual. com/servlet/SirveObras/02482953011351495222202/022019.pdf? incr=1 Notícia de l'Archiu General de la Militar Orde de Santiago que existix en el seu convent d'Uclés [1] archivat en Wayback Machine.
• nuevoportal. com/andando/santiago. html'Orde de Santiago
• ayuntamientodeclavijo. org/La_Cruz_de_Santiago.1839.0. htmlLacreude Santiago