Anar al contingut

Pío X

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Pío X

Pío X (en latín: Pius PP. X), de nom secular Giuseppe Melchiorre Sarto (Riguera, 2 de juny de 1835-Roma, 20 de agost de 1914) va ser el 257.º papa de l'Iglésia catòlica des del 4 d'agost de 1903 fins a la seua mort en 1914. És principalment recordat per la seua forta oposició al modernisme teològic i per promoure reformes llitúrgiques i la teologia escolàstica tomista. També és recordat per dirigir la primera codificació del dret canònic de l'història de l'Iglésia catòlica, que va ser publicada en 1917, que va anar finalment promulgada per el seu successor. Se li venera com sant en l'Iglésia catòlica. Naixcut en el Regne lombardo-véneto, part del Imperi austríac, Pío X era devot a la Verge Maria baix el seu advocació de La nostra Senyora de la Confiança. El seu encíclica Ad diem illum laetissimum (1904), escrita en commemoració del 50.º aniversari del dogma de l'Inmaculada Concepció, va tindre un caràcter renovador que es va reflectir en elema del seu pontificat, Instaurara Omnia in Christo («Restaurar tot en Crist»).[1] Va impulsar el Moviment llitúrgic en formular el principi de actuosa participatio (participació activa dels fidels) en el seu motu proprio, Tra li sollecitudini (1903).[2] Va fomentar la recepció freqüent de la Sagrada Eucaristía i va reduir l'edat per a la Primera comunió, lo que es convertiria en una innovació duradora del seu papat.[3]

De la mateixa manera que els seus predecessors, Pío X va promoure el tomisme com el principal método filosòfic que devia ensenyar-se en les institucions catòliques. Es va opondre a diverses filosofia d'el XIX que considerava una intrusió d'errors seculars incompatibles en el dogma catòlic, especialment el modernisme, al com va criticar com la síntesis de tota herejía,[3] postura concretizada en la condena i la lluita contra el modernisme teològic en el seu encíclica Pascendi Dominici gregis de 1907, i en la redacció del Catecisme Major, conegut comunament com el «Catecisme de Sant Pío X». Pío X era conegut pel seu ferm caràcter i el seu sentit de pobrea personal, reflectit en la seua pertinença a la Tercera Orde de Sant Francisco.[4] Solia predicar sermones des del púlpit, una pràctica poc comuna en aquella época. Despuix del terremot de Messina de 1908, va omplir el Palau Apostólico de refugiats, molt abans de que el govern italià prenguera medides.[4] Va rebujar qualsevol tipo de favoritisme cap a la seua família, i els seus parents propencs varen optar per permanéixer en la pobrea, vivint prop de Roma.[4] També va mamprendre una reforma de la Cúria romana per mig de la Constitució apostólica Sapienti consilio en 1908. Despuix de la seua mort, va sorgir un intens cult de devoció entorn a la seua reputació de pietat i santitat. Va ser beatificado en 1951 i canonizado en 1954 pel papa Pío XII. Una estàtua que du el seu nom s'erigix en l'interior de la Basílica de Sant Pedro, i el seu poble natal va ser rebatejat com Riguera Pio X despuix del seu decés.

Biografia

Família i primers anys

Casa natal de Giuseppe Sarto en Riguera, fotografia de 1903
  • Giuseppe Melchiorre Sarto va ser el segon dels dèu fills que va tindre el matrimoni de Giovanni Battista Sarto (1792-1852) —carter de professió— i Margarita Sansoni, costurera (1813-1894). Naixcut el 2 de juny de 1835 en la localitat de Riguera, va ser batejat al sendemà ya que, encara que eren humils, els seus pares valoraven l'instrucció.[5]

Estudis

Va realisar els seus estudis primaris en l'escola del seu poble natal, rebent les seues primeres lliçons de llatí del retor d'esta. En 1846 va començar la segona ensenyança en el Liceu Classico de Castelfranco Véneto:[3]

Castelfranco distava sèt quilómetros de Riguera i tampoc hi havia possibilitat de costejar-li allí una pensió, per lo que la seua mare li preparava cada dia el menjar i Giuseppe feya la distància a peu. Eixia de Riguera de matinada i retornava de nit; a la veta d'uns dies, les caminades varen ser destrossant les seues sandalias, aixina és que, sense dir res als seus pares, va decidir fer el recorregut descalce, puix de sobres sabia ell que no hi hauria diners per a renovar el calcer.

En 1850 va concloure els seus estudis en Castelfranco en la màxima calificació en totes les assignatures: religió, italià, llatí, grec antic, història, geografia i matemàtiques.[6] Llavors, gràcies a una beca concedida pel moradura-patriarca de Venècia, va poder ingressar en el Seminari de Pàdua, a on va cursar els seus estudis eclesiàstics fins a 1858: dos cursos d'Humanitats (1850-1852), dos cursos de Filosofia (1852-1854) i quatre cursos de Teologia (1854-1858).[7]

Giuseppe Sarto de jove

Va ser completament trilingüe, parlant en la mateixa soltura italià, llatí i francés, encara que era contrari a parlar francés en públic perque no era capaç de dominar la pronunciació.[8]

El 20 de setembre de 1850 va ser tonsurado pel bisbe de Treviso.[9] El 22 de decembre de 1851 i el 6 de juny de 1857 va rebre les órdens menors; el 19 de setembre de 1857, el subdiaconado; el 27 de febrer de 1858, el diaconado. El 18 de setembre d'este mateix any va ser ordenat sacerdot en Castelfranco Véneto per Giovanni Antonio Farina, bisbe de Treviso.

Ministeri sacerdotal

Va ser retor de Tombolo, Treviso, des de 1858 fins a 1867, quan va ser nomenat arcipreste de Salzano i canonge de la catedral de Treviso. Des de 1875 va ser rector del Seminari Conciliar d'esta ciutat, i en 1879 ho varen nomenar director espiritual del mateix i també canceller de la cúria episcopal trevisana, examinador prosinodial i vicari capitular.

Episcopado

Retrat de Sarto durant la seua época com a bisbe de Mantua, c. 1884

El 10 de novembre de 1884 el papa León XIII ho nomena bisbe de Mantua[9] i dèu dies despuix, és consagrat per la moradura Parocchi, vicari general de Roma. En 1891, el papa León XIII ho va nomenar «assistent al Tro pontifici».

Cardenalato

La moradura Sarto, patriarca de Venècia, en 1900

En el Consistori del 12 de juny de 1893, va ser creat moradura presbítero del títul de Sant Bernardo en les Termes. Tres dies despuix, va ser promogut a patriarca de Venècia; una volta nomenat, la pren de possessió es va retardar ya que el Govern italià, que tenia dret a propondre al patriarca, no va aprovar esta designació, devent esperar setze mesos per a fer efectiva la pren de possessió de la seua sèu en el Patriarcat de Venècia.[10]

Elecció papal

Artícul principal → Cónclau de 1903.
Primera bendició de Pío X, després de la seua elecció, 4 d'agost de 1903

el cónclau reunit a la mort de León XIII va durar quatre dies i varen ser necessàries sèt votacions per a aplegar a un acort.[11] La moradura Sarto va ser elegit papa el 4 d'agost de 1903 per 50 vots front a 10, d'un total de 62 moradures electores. Dos dies abans Jan Puzyna de Kosielsko, moradura del títul de Ss. Vitale, Gervasio i Protasio i príncip-arquebisbe de Cracovia, havia presentat en el cónclau el vet de Francisco José I, emperador d'Àustria-Hongria, a l'elecció de Mariano Rampolla del Tindaro, moradura del Títul de Santa Cecilia que havia segut secretari d'Estat de León XIII i que gojava de les preferències dels reunits. Va haver tímides protestes de la majoria del cónclau per eixa intromissió i la moradura Rampolla es va negar a retirar la seua candidatura, encara que aniria perdent vots progressivament en favor de Sarto.[12] Pío X va ser coronat papa el 9 d'agost següent en la basílica de Sant Pedro per la moradura Luigi Macchi, moradura protodiácono de Santa Maria in Via Llanda.

Papat

Fotografia oficial de Pío X, realisada despuix de la seua coronació, 9 d'agost de 1903
  • Pio X va governar l'Iglésia catòlica en mà ferma en una época en que esta s'enfrontava a un llaïcisme molt fort en tot lo món, aixina com a numeroses tendències del modernisme en els camps dels estudis bíblics i la teologia.[13] El nou papa desconfiava de les tendències progressistes i es va apartar conscientment de la llínea més aperturista seguida pel seu predecessor León XIII. De fet Pío X creïa necessària una reacció, adoptant des del principi una actitut de retirada i de «defensa catòlica»; açò li va dur a reivindicar per a l'Iglésia una independència plena respecte al poder civil, i a recelar obertament de la democràcia cristiana[12] i evitant "compromisos" en grups o governs no catòlics en partits polítics, sindicats, o institucions acadèmiques, que solament podien definir-se clarament com a catòliques o no. Va introduir algunes reformes en la llitúrgia. Va permetre la pràctica de la comunió freqüent i va fomentar l'accés dels chiquets a l'Eucaristía. Va promoure molt l'estudi del catecisme i va encomanar al canonista Pietro Gasparri la confecció del Còdic de Dret Canònic (Codex Iuris Canonici)[14] per a reunir i unificar la llegislació eclesiàstica, fins a llavors dispersa.[12]

El 20 de giner de 1904 havia promulgat la constitució apostólica Commissum Nobis per la que es prohibien els vets a l'elecció papal basats en el dret de Ius exclusivae per part dels estats governats per monarques catòlics i que disponien d'ell com a privilegi històric (cas d'Espanya, França i Àustria). En este mateix any hi havia relativizado el Senar Expedit de Pío IX, en lo que es entreabría la porta a la participació dels catòlics italians en els assunts públics del seu país. Dins del seu esforç en opondre's allaïcisme, va promoure la Neoescolástica basada en una actualisació de la filosofia de Tomás d'Aquino. En 1905 va denunciar el Concordato que, baix les condicions draconianas impostes per Napoleón, havia firmat en 1801 la Santa Sèu en França. En esta denúncia el papat alcançava la totallibertat de nomenament de bisbes en França, llibertat de la qual, a pesar dels diversos règims que s'havien succeït en este país, en realitat jamai havia gojat.

Pío X (izq.) junt en la moradura Giacomo della Chiesa (centre), durant la consagració d'este últim com arquebisbe de Bolonya en la basílica de Sant Pedro, 18 de decembre de 1907

En juliol de 1908, va culminar la reorganisació de la Cúria romana en l'aparició de tres decrets per mig dels que es varen modificar i varen sistematisar de manera més racionals atribucions de les congregació romanes, adaptant aixina l'administració eclesiàstica a les tasques que va dur en si una centralisació en constant aument des de mediats d'el XIX.[12]

La seua relació en les iglésies ortodoxes i catòliques orientals, marcada per la falta de preparació del pontífex i els seus nous colaboradors al respecte, ha segut calificada com a «época de transició». El decret papal Tradita ab antiquis del 14 de setembre de 1912 —que permetia als catòlics orientals assistir als oficis segons els ritos llatins— va materialisar la reculada de l'interés orientalizante i unioniste del seu predecessor León XIII, repres/représ més vesprada pel seu successor Benedicto XV.[15]

Milacres en vida

Retrat de Pío X per Pedro Subercaseaux, cap a 1903

Pío X té la peculiaritat de ser el papa més recent al que se li ha adjudicat la capacitat de realisar milacres durant el seu pontificat, com la curació a través de l'imposició de mans i el vore l'ànima de les persones.[16]Aparentment, ell era conscient d'esta fama, encara que mai va afirmar explícitament el poder realisar tals milacres.[17]

En una de les històries més difoses, supostament, durant una audiència papal, Pío X sostenia en els seus braços a un chiquet paralítico que en soltar-ho va escomençar a córrer per l'habitació. En una atra ocasió, una parella (que s'havia confessat en ell mentres era bisbe de Mantua) en un chiquet de dos anys en meningitis li varen escriure, i Pío X els va respondre que tingueren esperança i resaren. Dos dies despuix, el chiquet es va curar.[18]

La moradura Ernesto Ruffini (més tarde arquebisbe de Palermo) va visitar al papa despuix de ser diagnosticat en tuberculosis. Pío X li havia dit que tornara al seminari i se solucionaria. Dies despuix, es va curar sense explicació. Ruffini va contar esta història als investigadors durant la recopilació de testimonis per a la causa de canonisació del pontífex.[18]

En certa ocasió, un home que sofria d'un braç paralisat li va pregar a Pío X que ho ajudara. Prenent-li el braç en la mà, el papa simplement li va dir: "Tingues confiança en el Senyor... només tingues fe i el Senyor et sanarà". En eixe moment, l'home va poder moure el braç i va cridar alegrement al papa, qui simplement es va posar un dit sobre els llavis per a no cridar l'atenció sobre lo que havia succeït, indicant-li que simplement callara.[19] Un atre cas va ser el d'una chiqueta irlandesa coberta de llagues que va ser duta per la seua mare a vore el papa. Quan Pío X la va vore, va posar la seua mà sobre el cap i les llagues varen desaparéixer per complet.[19] Un atre cas va ser el d'una colegiala romana que va contraure una greu maltia en el peu que la va deixar lisiada des de que tenia un any. A través d'una amiga va conseguir adquirir un dels calcetins del Pío X i li varen dir que es curaria si li'l posava, lo que va fer. En el moment en que es va posar el calcetí, el peu malt es va curar instantàneament. Quan Pío X es va enterar d'açò, es rio i va dir: “¡Quina broma! ¡Yo use els meus propis calcetins tots els dies i encara aixina sofrixc de constants dolors en els peus!”[19]

Mort

Funeral del papa Pío X en la basílica de Sant Pedro, 21 d'agost de 1914
Tomba de Pío X en la capella de la Presentació del Vaticà

Pío X va fallir en el Palau Apostólico de Roma el 20 d'agost de 1914, als 79 anys d'edat, a causa d'un infart agut de miocardi, a poques semanes de l'inici de la Primera Guerra Mundial.

  • Coincidentemente, el mateix dia del seu decés va ocórrer el del 25.º superior general de la Companyia de Jesús, Franz Xaver Wernz. Va ser enterrat en les grutas vaticanes, a on varen permanéixer els seus restants fins que, en 1951, varen ser traslladats a l'altar de la capella de la Presentació de la basílica vaticana, a on estan exposts a la veneració dels fidels. En el seu epitafi es llig: El seu tiara estava formada per tres corones: pobrea, humiltat i bondat.[20]

Beatificació i canonisació

Pío X va ser beatificado el 3 de juny de 1951,[21] i canonizado el 3 de setembre de 1954, en abdós oportunitats pel papa Pío XII.[21]

El 19 de maig de 1944, els restants mortals de Pío X varen ser exhumats i exposts per a veneració pública en la Capella de la Santa Creu de la Basílica de Sant Pedro.[22] Del reconeiximent canònic va resultar el seu estat de completa incorrupción, trenta anys despuix de la seua mort i encara que el sum pontífex havia manifestat la seua voluntat de que no anaren somesos a processos d'embalsamamiento.[23] Les moradures Alfredo Ottaviani i Nicola Canali varen ser testics d'este fet.[24]

la Fraternitat Sacerdotal San Pío X, fundada per l'arquebisbe Lefebvre, organisació catòlica tradicionalista, du el seu nom i es troba baix el seu patronazgo.

Documents

Encíclicas

Constitucions apostólicas

  • Commissum nobis, per la que es reserva el dret d'elecció papal al Sacre Colege Cardenalicio sense ingerència alguna de poders externs (20 de giner de 1904).

Exhortaciones apostólicas

  • Haerent anime, dirigida al clero catòlic, en motiu dels 50 anys de sacerdoci del papa (4 d'agost de 1908).[25]

Motu proprio

Monument a Pío X en Mèxic

El papa Pío X va ser interpretat per l'actor Enrico Vidon en la película Gli uomini senar guardano il cel (Els hòmens no miren al cel)[28] en un film que retrata gran part de la seua vida, la seua elecció i ascens al tro pontifici, les seues idees durant est i finalment la seua mort, la qual va tindre lloc en mig de la seua gran preocupació per la guerra, que es va iniciar a penes unes semanes abans de la seua mort. L'últim loop de la película mostra el seu antic sepulcro abans de la seua exhumació i trasllat a la basílica de Sant Pedro, a on està expost a la veneració.

Vore també

Referències

  1. ↑ «Ad Diem Illum Laetissimum (February 2, 1904)» (en en). www. vatican. va. Consultat el 2026-03-23.
  2. ↑ Délano Gaete, Lucas, «La correcta interpretació de la actuosa participatio segons Joseph Ratzinger», Ecclesia: Revista de cultura catòlica, 1 (2019), págs. 69-88, ISSN 2612-5153, p. 71.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 Lortz, Joseph (1934). Geschichte der Kirche (en alemà). Munster. Erro en la cita: Etiqueta <ref> no válida; el nombre «:3» está definido varias veces con contenidos diferentes
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 Kühner, Hans (1960). Lexikon der Päpste [Diccionari de papes] (en alemà). Frankfurt: Fischer.
  5. ↑ «Sant Pío X, Pontífex». EWTN.
  6. ↑ Romanato, Gianpaolo (2018). Pío X. En els orígens del catolicisme contemporàneu, Madrit: Paraula, p. 33.
  7. ↑ Romanato, Gianpaolo (2018). Pío X. En els orígens del catolicisme contemporàneu, Madrit: Paraula, pp. 37-38.
  8. ↑ Merry del Val, Rafael (1946). El Papa Sant Pío X. Memòries, Madrit, p. 42.
  9. ↑ 9,0 9,1 «Sant Pío X». Consultat el 4 de giner de 2015.
  10. ↑ Forber (2014). Sant Pío X. El Papa Sarto, un papa sant, Vita Brevis, p. 35. ISBN 978-1-326-03897-7.
  11. ↑ «Papa Sant Pío X». Consultat el 4 de giner de 2015.
  12. ↑ 12,0 12,1 12,2 12,3 Aubert, Roger (1977). «Tres pontificats: Pío IX, León XIII, Pío X», Nova història de l'Iglésia, Madrit: Edicions Cristiandad, pp. 26-30. ISBN 84-7057-223-7.
  13. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Consultat el 4 de giner de 2015.
  14. ↑ «Corpus Iuris Canonici» (en llatí). Consultat el 12 de febrer de 2015.
  15. ↑ Hajjar, Joseph (1977). Nova història de l'Iglésia. Tom V: l'Iglésia en el món modern (1848 al Vaticà II), Madrit: Edicions Cristiandad, pp. 427-428. ISBN 84-7057-223-7.
  16. ↑ «¿Quí va ser el papa Sant Pío X?» (en és). Catholic. net. Consultat el 2024-07-23.
  17. ↑ «16. Sant Pio X.». www. mercaba. org. Consultat el 2024-07-23.
  18. ↑ 18,0 18,1 Zalar, Jeffrey; Avella, Steven M (1997). Sanctity in the Era of Catholic Action: The Case of St. Pius X, Catholic Historian, pp. 57-80.
  19. ↑ 19,0 19,1 19,2 «"The Feast of Pope St. Pius X (#6) - Giuseppe Melchior Sarto, the Future Pope"».Societat sacerdotal San Pio X.
  20. ↑ Reardon, 2004, p. 240.
  21. ↑ 21,0 21,1 Riccardi, Andrea (2000). Diccionari dels sants, Madrit: Sant Pablo, p. 1930. ISBN 9788428522571.
  22. ↑ «Sant Pío X: des de 50 anys en Sant Pedro» (en italià). Museu "Sant Pio X". Archivat des d'el original, el 6 de febrer 2007.
  23. ↑ The Angelus (ed.): «Canonization of Pope Pius X by Pope Pius XII". T» (en anglés). Archivat des d'el original, el 28 d'octobre 2014.
  24. ↑ Fundació "Giuseppe Sarto" (ed.): «Pius X saint» (en italià) (PDF). Archivat des d'el original, el 2 d'agost 2020.
  25. ↑ «Exhortación Apostólica Haerent Anime» (en italià). Exhortación Apostólica Haerent Anime. Consultat el 3 de febrer de 2016.
  26. ↑ «Motu Proprio Tra Li Sollicitudini». Motu Proprio Tra Li Sollicitudini del Sum Pontífex Pío X sobre la música sagrada. Consultat el 3 de febrer de 2016.
  27. ↑ «Jurament anti-moderniste. Motu Proprio: “Sacrorum Antistitum” Impost al clero en setembre de 1910 per S. S. Pío X». Stat Veritas. Archivat des d'el original, el 27 de setembre de 2007.
  28. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. Els hòmens no miren al cel. Archivat des d'el original, el 1 d'octubre de 2016. Consultat el 4 de febrer de 2016.

Bibliografia

  • Burton, Katherine: The great mantle. The life of Giuseppe Melchiorre Sarto, pope Pius X. New York: Longmans & Green, 1955.
  • Chiron, Yves: Saint Peu X. Versailles: Courier de Rome, 1999.
  • Daelli, Luigi: Pio X. Cenni biografici. Bérgamo: Pro Família, 1906.
    • Dal-Gal, Girolamo, Pío X. El papa sant, Edicions Paraula, Madrit, 1985. ISBN 84-7118-421-4
  • De Carli, Ferruccio: Pío X i el seu temps. Barcelona: Plaça & Janés, 1962.
  • Guasco, Maurilio: "Pio X, sant" en Enciclopèdia dei papi. Roma: Istituto della Enciclopèdia Italiana: 2000, vol. III, pp. 593-608.
  • Javierre, José María: Pío X. Barcelona-Madrit-Valéncia: Flors, 1955 (4.ª ed.)
  • Matt, Leonard von - Vian, Nello: Sant Pío X. Bilbao: Desclée de Brouwer, 1961 (2.ª ed.)
  • Matt, Leonard von - Vian, Nello: St Pius X, a pictorial biography. Chicago: Regnery, 1955.
  • Giacomo Lercaro, Olivier Rousseau (2001). Pío X i la reforma llitúrgica, Centre de Pastorallitúrgica. ISBN 9788474677041.
  • Forber (2014). Sant Pío X. El Papa Sarto, un papa sant, Vita Brevis. ISBN 978-1-326-03897-7.
  • Reardon, Wendy J.: La mort dels papes, 2004.

Enllaços externs

Commons


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Pío_X&oldid=1536096»