Anar al contingut

Imperi austrohúngaro

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

El Imperi austrohúngaro o Àustria-Hongria (en els seus idiomes oficials, Monarquia austrohúngara; en alemán: Österreichisch-Ungarische Monarchie; ; o senzillament la Doble Monarquia) va ser un Estat europeu creat en 1867 despuix de la derrota del Imperi austríac en la guerra austro-prusiana, que va dur al cridat Compromís austrohúngaro. Este acort va equiparar l'estatus del Regne d'Hongria en el de l'Imperi austríac, creant aixina una aliança militar i diplomàtica entre els dos Estats sobirans baix el mateix monarca, de la Casa d'Habsburgo-Lorena, qui va rebre els dos títuls d'Emperador d'Àustria i Rei d'Hongria. Francisco José I va governar entre 1867 i 1916, seguit del seu nebot net Carlos I d'Àustria fins a 1918. El nom oficial complet de l'Estat es traduïx com: «Els Regnes i Territoris representats en el Consell Imperial i els Territoris de la Santa Corona Hongaresa de Sant Esteban».[n 1]Àustria-Hongria va constituir l'última fase en l'evolució constitucional de la monarquia dels Habsburgo, i va ser dissolta poc en acabant de que Hongria va posar fi a l'unió en Àustria el 31 d'octubre de 1918. El sobirà governava com emperador d'Àustria sobre l'oest i el nort, la cridada Cisleitania, i com rei d'Hongria sobre la Transleitania. Encara que sol descriure's en l'actualitat com un sol Estat, cada u d'estos territoris va ser administrat independentment, en els seus propis parlaments, governs i tribunals, i inclús no va existir una ciutadania comuna ni bandera nacional. Ademés, incloïa el territori de Bòsnia i Hercegovina, ocupat per Àustria des de 1878, que es va incorporar a la monarquia com condomini en 1908 despuix de llargues negociacions. En excepció d'este territori, l'Imperi d'Àustria i el Regne d'Hongria eren països sobirans separats en la llei internacional.[1][2][3] Va ser principalment en temes de defensa nacional i relacions exteriors (inclós el comerç marítim), que Àustria-Hongria va actuar com una entitat unificada. Per això, encara que en alguns idiomes, entre ells el espanyol, és comú l'us del terme imperi per a descriure a l'entitat geopolítica, no és aixina en els seus idiomes oficials, i de fet, solament la part de Cisleitania vea en el monarca la figura de l'emperador (sent de fet el mateix Imperi austríac), d'ahí el nom de Doble Monarquia. En 1914, en vespres de la Primera Guerra Mundial que ho duria a la seua dissolució, l'Imperi tenia una extensió de 675 936 km² i una població de 52 800 000 habitants, sent considerat una de les grans potències europees i mundials,[n 2] destacant especialment pel seu prestigi cultural, artístic i intelectual. Àustria-Hongria va aplegar a tindre la quarta indústria més gran de fabricació de màquines en el món.[4]


Àustria-Hongria va ser una de les Potències Centrals en la Primera Guerra Mundial, que de fet va escomençar en una declaració de guerra austrohúngara contra el Regne de Sèrbia el 28 de juliol de 1914, despuix del assessinat de l'hereu de la corona austrohúngara, l'archiduc Francisco Fernando d'Àustria.[5] Despuix de la derrota en la Primera Guerra Mundial, varen sorgir diversos moviments nacionals que varen promoure la dissolució de l'Imperi i la formació d'Estats nació que acolliren als diversos grups ètnics existents en la regió. Àustria-Hongria ya estava dissolta efectivament per al moment en que les autoritats militars varen firmar el armistici de Vila Giusti (o armistici de Pàdua) el 3 de novembre de 1918, dissolució que es va establir de manera definitiva en el Tractat de Saint-Germain-en-Laye. La seua dissolució va donar orige als estats d'Àustria alemana (que va abolir la noblea i va expulsar del país al monarca i a atres Habsburgo que no varen voler considerar-se ciutadans de la república), el Regne d'Hongria, Checoslovàquia, el Estat lliure de Fiume i el Estat dels Eslovens, Croates i Serbis, mentres algunes regions varen ser anexades pels països veïns. El Regne d'Hongria i la Primera República d'Àustria varen ser tractats com les seues successors de jure, mentres que l'independència de la Primera República checoslovaca, la Segona República polaca, i l'Estat dels Eslovens, Croates i Serbis (Yugoslàvia), respectivament, aixina com la majoria de demandes territorials del Regne de Romania i el Regne d'Itàlia, varen ser reconegudes a la seua volta per part de les potències victorioses en 1920, en el Tractat de Trianón. L'Imperi austrohúngaro s'estenia per territoris pertanyents a 13 actuals països europeus, incloent la totalitat d'Àustria, Hongria, República Checa (llevat la regió d'Hlučín), Eslovàquia, Eslovènia, Croàcia i Bòsnia i Hercegovina, les regions de Voivodina i el Banato Occidental en Sèrbia, les Boques de Kotor en Montenegro, Trentino-Alt Adigio i Trieste en Itàlia, Transilvania, el Banato Oriental i Bucovina en Romania, la Galícia occidental i Silesia en Polònia, i la Galícia oriental i la Rutenia Transcarpática en Ucrània.


Nom i terminologia

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Imperial i real.

El nom oficial de l'Estat era la Monarquia austrohúngara,[6] si be en assunts de relacions internacionals s'utilisava Àustria-Hongria (en alemán: Österreich-Ungarn; ). La monarquia dual va ser coneguda (tant domèstica com internacionalment) per les sigles k. o. k. (lliteralment, «imperial i real»,[7] abreviatura de l'alemà Kaiserlich und königlich). El seu nom complet en este tractament era la Monarquia imperial i real d'Àustria-Hongria.[n 3][8] Atres noms que s'han usat esporàdicament inclouen «la Monarquia Danubia» (en alemán: Donaumonarchie; ), la Monarquia Doble (en alemán: Doppel-Monarchie; ) i, ya molt manco comú, la Doble Àguila (en alemán: Der Doppel-Adler; ). El nom complet de l'Estat utilisat en l'administració interna era Els Regnes i Terres Representats en el Consell Imperial i les Terres de la Santa Corona Hongaresa de Sant Esteban,[n 3] corresponent la primea part a Cisleitania (l'Estat austríac, incloent els demés territoris representats en el Consell Imperial) i la segona a Transleitania, corresponent a les terres de la corona hongaresa. Aparte de les sigles K. o. k. es varen usar atres sigles corresponents a qualsevol d'estes parts


  • K. k. (kaiserlich-königlich, Imperial-real), terme usat per al territori de Cisleitania (encara que rarament a nivell institucional); «real» en este cas feya referència a la Corona de Bohèmia i no a hongaresa com en el cas de k. o. k..
  • K. o. (königlich-ungarisch) o M. k. (Magyar királyi) (lit. Hongarés real), terme usat per a Transleitania. En el Regne de Croàcia-Eslavonia, les institucions autònomes usaven k. (kraljevski) per a «real», ya que d'acort en el Acort croato-hongarés, l'únic idioma oficial en Croàcia i Eslavonia era el croata, lo mateix que les institucions.

Història

[editar | editar còdic]

Antecedents del Compromís

[editar | editar còdic]
Erro al crear miniatura:
Fernando I va conseguir el regne d'Hongria per a la dinastia Habsburgo.

El regne d'Hongria, creat entorn a l'any 1000, es va convertir durant l'Edat Mija en un dels principals regnes europeus. No obstant, situat en la frontera de la cristiandad, va sofrir freqüents atacs dels turcs otomans a lo llarc dels sigles XIV i XV, que varen debilitar la seua estructura social i econòmica. En 1526, el rei Luis II d'Hongria va ser derrotat i mort en la batalla de Mohács lliurada contra les tropes invasoras de l'Imperi otomà. En quedar el tro vacant es varen succeir una série de disputes entre els príncips veïns per a ocupar-ho. En un primer moment va ser coronat el voivoda hongarés, Juan I de Zápolya de Transilvania, cridat «L'últim rei hongarés dels hongaresos» (en magiar: A magyarok utolsó magyar királya).

Fernando d'Habsburgo, germà de l'emperador Carlos V, va reclamar a la seua volta la corona de sant Esteban, en base en els drets de la seua esposa, Ana Jagellón d'Hongria i Bohèmia, germana del fallit Luis II. Una dieta rival ho va reconéixer com a rei, lo que va desencadenar una guerra civil que va ser aprofitada pels turcs per a invadir el país. Hongria va quedar dividixca en tres estats: el Regne d'Hongria, governat pels membres de la dinastia dels Habsburgo, el Vilayato de Buda ocupat pels turcs en 1541, i el Principat hongarés de Transilvania, que es va convertir en vassall de l'Imperi otomà des de 1570. Dita separació del regne d'Hongria es va mantindre a lo llarc de casi sigle i mig de constants batalles entre germans, hongaresos i turcs. En el Principat de Transilvania es va protegir i es va cultivar la cultura hongaresa, mentres que en els territoris hongaresos ocupats pels turcs a penes existien pobladors. La majoria havia emigrat buscant un lloc més apropiat per al cultiu i per a viure, que no estiguera baix influència otomana. Els territoris hongaresos baix domini dels Habsburgo varen continuar poblats i mantenint la seua cultura, encara que en el temps varen ser adoptant certes traces germàniques. Esta divisió també va definir la confessió religiosa dels pobladors de dites zones. Els hongaresos de Transilvania eren en la seua gran majoria protestants; els d'els territoris turcs, catòlics i protestants degut a que no varen adoptar la religió musulmana; i els d'els territoris baix control germànic eren fervientemente catòlics. Tanta pugna religiosa va resultar un arma perfecta per als príncips hongaresos de Transilvania, com Esteban Bocskai i Gabriel Bethlen, els qui buscaven reunificar el regne, conduint aixina vàries guerres d'independència contra els emperadors germànics. No obstant, tots els seus intents varen resultar en fracassos i despuix de la tentativa dels turcs en 1683 d'invadir Viena, la Lliga Santa es va dispondre a expulsar definitivament als otomans dels territoris hongaresos. D'esta manera, en 1686 l'emperador germànic i rei hongarés Leopoldo I d'Habsburgo, junt al seu comandant el príncip Eugenio de Saboya, reconquistaron la ciutat de Buda. Despuix d'esta victòria varen continuar pressionant als eixèrcits turcs fora del regne, fins que finalment ho varen conseguir en 1691. A partir d'eixe moment tot el territori hongarés, incloent Transilvania, va quedar baix control del Sacre Imperi Romà Germànic, lo que va generar una série de guerres de caràcter independentiste en dits territoris. El príncip hongarés Emérico Thököly va conduir un tumult a gran escala en contra de l'emperador germànic i rei hongarés Leopoldo I, la qual va ser sofocada al voltant de 1690, obligant-ho a emigrar a territori otomà, a on va fallir en 1705. Posteriorment el seu fillastre, Francisco II Rákóczi també príncip hongarés de Transilvania, va conduir una guerra entre 1703 i 1711 que es voria sofocada per Leopoldo I, i despuix de la mort d'est en 1705, pel seu fill José I d'Habsburgo. Despuix de la guerra austro-turca (1716-1718), el Tractat de Passarowitz va determinar que tots els antics territoris del regne hongarés en poder dels otomans passaren als Habsburgo. Despuix dels intents independentistes d'el XVII, Hongria es va mantindre sense conflictes durant més d'un sigle, permaneixent com a part del nou Imperi austríac que va sorgir despuix de la caiguda del Sacre Imperi Romà Germànic en 1806.

Revolucions de 1848

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Revolució de 1848 en els Estats dels Habsburgo.


Hongria es va alçar novament durant la revolució en els Estats alemans en 1848, sorgint la cridada Revolució hongaresa de 1848, en la qual es va enaltir el nacionalisme i l'independència dels Estats europeus i el rebuig al poder austríac dels Habsburgo, part d'un conjunt de revolucions contra els Estats en poder d'esta casa. D'esta forma, el 15 de març de 1848 els carrers de Buda es varen omplir de gent, poetes i intelectuals, polítics i militars que protestaven contra l'emperador austríac Francisco José I d'Àustria. Els tumults hongaresos varen ser sofocades gràcies a l'intervenció del sar rus Nicolás I, qui va acodir en ajuda de l'emperador austríac, posant novament a la nació hongaresa baix el domini Habsburgo. El fracàs de la revolució va desencadenar una série d'eixecucions de generals i dignatarios hongaresos que s'havien sublevat contra els austríacs, i el nivell d'autonomia del que havia gojat l'Estat hongarés es va vore reemplaçat per un govern absolutista des de Viena.[9] Açò va aumentar el resentiment contra el domini dels Habsburgo.

Eixecució dels màrtirs de Llaureu.

El compromís

[editar | editar còdic]

En la década de 1860, l'Imperi austríac es va enfrontar a dos séries derrotes: una en la segona guerra d'Independència italiana, que va posar fi al seu domini sobre una àmplia porció del nort d'Itàlia (Lombardía i Véneto, Mòdena i Reggio, Toscana, i Parma i Plasencia), i una atra en la guerra austro-prusiana de 1866, en la qual'Imperi va ser derrotat junt a Baviera per Prusia, lo que va dur a la dissolució de la Confederació Germànica (de la qual'emperador Habsburgo era el president hereditari) i a l'exclusió d'Àustria dels assunts germans.[10][11][12]

Coronació de Francisco José i Isabel com Reis d'Hongria.

Despuix de la derrota en guerra austro-prusiana, Àustria va perdre puix la possibilitat de convertir-se en l'eix que articulara la unificació alemana, ocupant Prusia dit paper central. Va ser un moment de debilitat idòneu per a les aspiracions autonomistes hongareses i els dignatarios del regne ho varen aprofitar enviant una comitiva encapçalada per Francisco Deák, la quali exigiria a Francisco José l'establiment d'un parlament en Hongria, junt a major llibertat i un marc d'autonomia. Conscient de la necessitat de cedir davant Hongria per a poder retindre el seu estatus de gran potència, el govern central en Viena va accedir a estes negociacions. El 20 de març de 1867, el recent restablit parlament hongarés en Pest va escomençar a negociar les noves lleis a ser acceptades el 30 de març. No obstant, els líders hongaresos varen rebre notícies de que era necessària la coronació formal de l'emperador com a Rei d'Hongria el 8 de juny per a que les lleis pogueren eixercir-se dins de les terres de la Santa Corona d'Hongria.[10]Davant l'amenaça d'una nova sublevació hongaresa, l'emperador austríac va firmar el 28 de juliol el tractat conegut com el Compromís, del com sorgiria la monarquia dual austrohúngara. Va ser també l'assentament definitiu de la política dels Habsburgo, que ya des del sigle XVIII tendia a prestar més atenció i importància als seus dominis directes, que s'estenien per Hongria, Bohèmia, Moravia i atres regions del Est d'Europa en lloc dels distints estats alemans. L'acort era en la pràctica un pacte entre els nacionalistes magiares i la corona, acceptat per conveniència pels alemans i, en menor mida, per polacs i croates.[13] Els magiares varen obtindre el poder d'influir en la política de l'atra mitat del país i la varen eixercir evitant, per eixemple, una reforma federal.[14]

La Monarquia Dual

[editar | editar còdic]
L'emperador Francisco José I; durant el seu regnat es va formar la monarquia dual.

La guerra austro-prusiana havia aplegat al seu fi en la Pau de Praga (1866), resolent la «qüestió alemana» a favor d'una solució de chicoteta Alemània.[15] El comte Friedrich Ferdinand von Beust, ministre d'Assunts Exteriors entre 1866 i 1871, odiava al canceller prusiano, Otto von Bismarck, que li havia superat en repetides ocasions. Beust esperava que França venjara la derrota austríaca i va intentar negociar en l'emperador Napoleón III de França i Itàlia una aliança antiprusiana, pero no es va aplegar a cap acort. La decisiva victòria dels eixèrcits prusianos en la guerra franc-prusiana en 1871, i la subsecuente fundació del Imperi alemà varen acabar en qualsevol esperança de restablir l'influència austríaca en Alemània, i Beust es va retirar.[16]


La situació interna es va consolidar a partir de 1868, quan els centralistes hegemonizaron el poder. Fins a 1879, el consell austríac va estar en mans dels germans Adolf i Karl Auersperg, els qui varen encarar una reforma financera. Després el comte Taaffe, aristócrata conservador, va reemplaçar a Adolf Auersperg. La seua gestió es va caracterisar per les mides en favor de l'iglésia i dels eslaus, com el reconeiximent del bilingüisme en Bohèmia, Moravia, Eslovènia i Silesia i la creació d'una universitat checa en Praga.[17]

Varen prendre forma organisacions polítiques, que es varen constituir en partits. Va fer la seua aparició el Partit Social Cristià d'Àustria, de Karlueger. De marcat antisemitisme, va obtindre el respal de la chicoteta burguesia urbana. Paralament, es va crear el Partit Nacional Alemà, dirigit per Georg Schönerer, violent en els seus métodos i que reclamava l'unió en Alemània. En 1869, va nàixer el Partit Socialdemócrata, dirigit per Víctor Adler i Otto Bauer. En Àustria es va aprovar el sufragi universal, encara que la situació interna va evolucionar poc. Solament els socialdemócrates varen mostrar progressos com a força, en aplegar a 87 diputats.[18]

Croàcia va obtindre l'autonomia en 1868, pero, despuix de la promulgació de la llei de nacionalitats eixe mateix any, baix els governs de Kálman Tisza (1875-1890) i István Tisza (1903-1917), es va desenrollar una política prohúngara que va ser resistida pels croates i eslaus del sur.[17]


En assunts exteriors, derrotat en Itàlia i Alemània, l'imperi (ara com a Monarquia Dual) va decidir començar a intervindre asiduamente en els Balcans, convulsionados en eixe moment per moviments nacionalistes que cobraven força i exigien l'independència.[19] Tant Rússia com Àustria-Hongria veen una oportunitat d'expandir-se en esta regió. Rússia va assumir el paper de protectora dels eslaus i els cristians ortodoxos. Àustria, per la seua banda, imaginava un imperi multiétnico i religiosament divers baix el control de Viena. El comte Gyula Andrássy, un hongarés i ministre d'Assunts Exteriors entre 1871 i 1879, va fer de l'oposició a l'expansió russa en els Balcans i del bloqueig de les ambicions sèrbies de liderar una nova federació eslava del sur l'eix de la seua política. Volia que Alemània s'aliara en Àustria i no en Rússia.[20]L'associació entre l'Alemània de Bismarck i l'Imperi austrohúngaro va ser el primer pas en el procés d'aliances europees que, junt en les lluites nacionalistes dels pobles del Danubio i els Balcans, apilaria explosius sobre el polvorí ètnic i polític que incendiaria Europa en la Primera Guerra Mundial. Organisacions paneslávicas en Rússia varen escomençar a enviar ajuda als rebels balcànics i d'esta manera varen pressionar al govern zarista a declarar la guerra al Imperi otomà en 1887, baix el pretext de protegir als cristians ortodoxos.[10] Incapaç de mediar entre els Imperis otomà i rus sobre el control de Sèrbia, Àustria-Hongria va declarar neutralitat quan el conflicte va escalar en una guerra. En l'esclat de la guerra rus-turca en 1877, Rússia (príncip Gorchakov) i Austrohungría (Andrássy) varen firmar l'acort secret de Reichstadt el 8 de juliol, pel que es dividiria la península balcànica depenent del resultat de la guerra. L'oposició directa als interessos russos en els Balcans va dur a la seua volta a Francisco José a aliar-se en Alemània per a intentar conseguir un equilibri polític i militar que era vital per als seus interessos. En ajuda de Romania i Grècia, l'Imperi rus va derrotar als otomans i va intentar crear una Gran Bulgària prorrusa en el Tractat de Sant Stefano. Este tractat va desnugar una commoció internacional que casi desemboca en una guerra general europea. Àustria-Hongria i Gran Bretanya temien que una gran Bulgària es convertira en un estat satèlit rus que permetera al sar dominar els Balcans. El primer ministre britànic, Benjamin Disraeli, va desplegar bucs de guerra en posició contra Rússia per a detindre l'alvanç de l'influència russa en el Mediterràneu oriental, molt prop de la ruta britànica a través del Canal de Suez.[21] En Àustria-Hongria el tractat va ser vist com a massa favorable per a Rússia i els seus objectius ortodoxos-eslaus. El Congrés de Berlín de 1878 va revertir la victòria russa en dividir el gran estat búlgar que Rússia havia creat a partir de territori otomà i va negar a qualsevol part de Bulgària una independència total dels otomans. El Congrés de Berlín va permetre que Àustria-Hongria ocupara (pero no anexara) la província de Bòsnia i Hercegovina, una zona predominantment eslava. Àustria-Hongria va ocupar Bòsnia i Hercegovina com una forma de guanyar poder en els Balcans. Per la seua banda, Sèrbia, Montenegro i Romania es varen tornar completament independents. No obstant, els Balcans varen seguir sent un lloc d'agitació política en una gran ambició d'independència i rivalitats entre grans potències. En el Congrés de Berlín, Gyula Andrássy va conseguir forçar a Rússia a retirar-se de fer noves demandes en els Balcans. Com a resultat, la Gran Bulgària es va dividir i es va garantisar l'independència sèrbia.[22] Efectivament, el Congrés de Berlín va otorgar l'administració de Bòsnia-Hercegovina a Àustria-Hongria. L'invasió (1878) i posterior ocupació (1879) del territori va colocar a l'imperi en una difícil situació front a l'amenaçant paneslavisme de Sèrbia i Rússia, nacions que es varen sentir enganyades i frustrades per este Congrés. En 1878 també, en el respal de Gran Bretanya, Àustria-Hongria va estacionar tropes en Bòsnia per a evitar que els russos s'expandiren cap a la propenca Sèrbia. En una atra mida per a mantindre als russos fòra dels Balcans, Àustria-Hongria va formar una aliança, la «Entente Mediterrànea», en Gran Bretanya i Itàlia en 1887 i va concloure pactes de defensa mútua en Alemània en 1879 i Romania en 1883 contra un possible atac rus. Despuix del Congrés de Berlín, les potències europees varen intentar garantisar l'estabilitat a través d'una complexa série d'aliances i tractats. Preocupada per l'inestabilitat dels Balcans i l'agressió russa, i per a contrarrestar els interessos francesos en Europa, Àustria-Hongria va forjar una aliança defensiva en Alemània en octubre de 1879 i en maig de 1882. En octubre de 1882, Itàlia es va unir a esta associació per a formar la Triple Aliança en gran mida per les rivalitats imperials d'Itàlia en França. Les tensions entre Rússia i Àustria-Hongria varen seguir sent altes, per lo que Bismarck va reemplaçar la Lliga dels Tres Emperadors (Rússia, Alemània i Àustria-Hongria) en el Tractat de reassegur en Rússia per a evitar que els Habsburgo iniciaren imprudentment una guerra pel paneslavisme, lo que va conduir a l'acort contra natura entre l'autocràtica i reaccionària Rússia i la republicana França (Doble Aliança del 17 d'agost de 1894).[21] La regió de Sandžak-Raška / Novibazar va estar baix ocupació austrohúngara entre 1878 i 1909, quan va ser tornada a l'Imperi otomà, abans de ser finalment dividida entre els regnes de Montenegro i Sèrbia.[23]

Batalla de Jajce, durant l'ocupació de Bòsnia-Hercegovina 1878.
Postal de la triple aliança
Erro al crear miniatura:
Mort de l'hereu al tro Rodolfo d'Habsburgo

En 1896 va començar una rebelió en Creta i el 21 de juliol de 1897 l'eixèrcit grec va desembarcar en Creta per a lliberar l'illa de l'Imperi otomà i incorporar-la a Grècia. Durant esta crisis varen intervindre les potències europees, inclosa Àustria-Hongria, i varen proclamar en Creta un protectorat internacional. En 1889 la monarquia va sofrir un dur colp, quan el fill de l'emperador Francisco José, el príncip hereu Rodolfo d'Habsburgo es va suïcidar. Llavors la successió del tro va passar a mans del fill major de Carlos Luis, germà de l'emperador, est era l'archiduc Francisco Fernando. Durant l'época en que va ser successor al tro, Francisco Fernando es va mostrar partidari de la reforma de l'Estat per a convertir-ho casi en una federació.[24] Temia que la dinastia no sobrevixquera si no es realisaven urgents reformes, tant polítiques com a militars, i estava convençut de l'incapacitat de que l'imperi sobrevixquera a una guerra mundial si es desencadenava abans que ell haguera accedit al tro i portat a terme les reformes, una de les seues propostes era els Estats Units de la Gran Àustria. No obstant, les seues idees chocaven en el pensament conservador de l'emperador. Una de les pijors crisis anteriors a la Gran Guerra va aplegar quan Francisco José va prendre la determinació d'anexionarse Bòsnia-Hercegovina, el 6 d'octubre de 1908, tal i com li autorisava l'artícul 25 del Tractat de Berlín (13 de juliol de 1878). Si be es pretenia detindre la cada volta major violència dels separatistes serbis, en realitat, l'anexió no va fer més que azuzarlos contra l'Imperi, molt ben va poder haver-se iniciat la Gran Guerra en eixe moment. Esta acció unilateral de part d'Àustria-Hongria—ocorrent un parell de dies en acabant de que Bulgària declarara la seua independència de l'Imperi otomà—va provocar protestes de part de totes les Grans Potències, aixina com dels veïns balcànics de la monarquia, Sèrbia i Montenegro. Sèrbia, indignada davant esta actuació, que posava fi a les seues aspiracions nacionalistes de la Gran Sèrbia, va movilisar les seues tropes. Rússia, sentint-se enganyada per Àustria referent a les seues aspiracions de dominar el Bósforo i els Dardanelos, va recolzar a Sèrbia. Els anglesos varen convocar una conferència internacional, que Àustria va rebujar per temor a resultar vençuda. Itàlia, per la seua banda, va subscriure un acort secret en Rússia (Tractat de Racconigi) per a mantindre el statu quo en els Balcans. Alemània va mantindre la seua «fidelitat nibelunga» (sic) cap a Àustria, encara que va contindre a Hötzendorf, en els seus intents de declarar la guerra a Sèrbia, al mateix temps que convenç als russos per a que es tiren arrere. En això va triumfar la política alemana, que faria front comuna en Àustria, el seu únic aliat segur. Àustria-Hongria va participar també, encara que la seua contribució va ser menor, en la Aliança de les Huit Nacions per a derrotar al alçament dels bóxers en China durant l'any 1900. Els principals protagonistes de la crisis bosnio de 1908 i 1909 varen ser els ministres d'Assunts Exteriors d'Àustria i Rússia, Alois Lexa von Aehrenthal i Aleksandr Izvolski, respectivament. Abdós estaven motivats per l'ambició política; el primer eixiria victoriós i el segon es voria destrossat per la crisis. En el camí, arrastrarien a Europa a la vora de la guerra en 1909. També dividirien a Europa en els dos bandos armats que anirien a la guerra en juliol de 1914.[25] [26]Aehrenthal va partir de la base de que les minories eslaves jamai podrien unir-se i que la Lliga dels Balcans jamai causaria dany algun a Àustria, i va rebujar una proposta otomana d'una aliança que incloguera a Àustria, Turquia i Romania. No obstant, les seues polítiques varen alienar als búlgars, que es varen bolcar en canvi cap a Rússia i Sèrbia. Si ben Àustria no tenia intenció d'embarcar-se en una expansió adicional cap al sur, Aehrenthal va encorajar l'especulació en eixe sentit, esperant que això paralisara als estats balcànics. En canvi, els va incitar a una activitat enèrgica per a crear un bloc defensiu que detinguera a Àustria. Una série de greus errors de càlcul al més alt nivell varen enfortir aixina significativament als enemics d'Àustria.[27]


En abril de 1909, el Tractat de Berlín va ser modificat per a reflectir els fets consumats i posar fi a la crisis. Encara que la crisis va terminar en lo que va semblar ser una victòria diplomàtica total d'Àustria-Hongria, va danyar permanentment les relacions entre Àustria-Hongria i els seus veïns, especialment Sèrbia, Itàlia i Rússia, i a llarc determini va ajudar a assentar les bases per a la Primera Guerra Mundial. Les relaciones austroserbias, perjudicades pel encono dels nacionalistes serbis provocat per l'anexió, varen seguir tenses fins al punt de declarar-se la guerra en 1914.[28] Durant les guerres dels Balcans, els responsables de la política exterior austrohúngara es varen negar a permetre l'expansió sèrbia pel mar Adriático, rebuig que va rebre el respal dels seus aliats de la Triple Aliança. Açò va fer evident la deterioració de les relacions entre l'imperi i el Regne de Sèrbia. Durant la primera guerra dels Balcans, l'Imperi austrohúngaro es va unir a Alemània, França, Regne Unit i Itàlia en un bloqueig al port de Bar (Antivari) en el Regne de Montenegro.

La Gran Guerra

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Àustria-Hongria durant la Primera Guerra Mundial.
Assessinat de l'archiduc Francisco Fernando
Postal de la victòria de les potències centrals sobre Sèrbia en 1915.


La Primera Guerra Mundial va sorgir, entre atres causes, com a conseqüència de l'inestabilitat interna de l'Imperi austrohúngaro. La constant tirantez entre el poder central i les minories separatistes (checs, serbis, italians i rumans) va dur a un conflicte multinacional en el sí de l'Imperi, que no podia menys que ser aprofitat pels seus enemics exteriors. El nou imperialisme que varen sofrir els serbis per l'anexió de Bòsnia-Hercegovina va dur al assessinat de l'archiduc Francisco Fernando d'Àustria (nebot de Francisco José I i hereu imperial) i de la seua esposa, Sofia Chotek, en Sarajevo el 28 de juny de 1914 a mans del jove estudiant nacionaliste serbi bosnio Gavrilo Princip, membre d'un grup revolucionari conegut com la Jove Bòsnia.[29][n 4]

Tropes austrohúngaras en 1916


Decidit a donar una lliçó a Sèrbia, el govern austrohúngaro va enviar un ultimàtum perentori, al com el govern serbi va respondre accedint a la majoria de les reclamacions.[30] A pesar d'això, Àustria va declarar la guerra a Sèrbia el 28 de juliol. Com Àustria-Hongria s'havia aliat en Alemània i Itàlia en la Triple Aliança, Francisco José va deure recolzar-se en el kàiser Guillermo, qui era partidari de castigar a Sèrbia, pero no creïa que Rússia s'involucrara en una guerra a favor d'uns regicidas. En el conflicte en Sèrbia ya planejat, lo únic que devien fer Àustria-Hongria i el seu aliat era assossegar als russos i impedir l'escalada del conflicte. No obstant, contra lo esperat, Rússia va decidir immediatament enviar tropes per a defendre als serbis, i a pesar dels intents d'apaciguamiento realisats tant per l'emperador Guillermo com pel sar Nicolás, es va decretar la movilisació general, sense que França, desijosa de resarcir-se de la humiliació de 1871 fera res per a calmar els ànims. Alemània, temerosa de perdre la guerra, ya inevitable, si no prenia l'iniciativa, va exigir la cesación immediata de la movilisació i al no rebre resposta va declarar la guerra a Rússia (1 d'agost) i a la seua aliada França (3 d'agost), invadint a la neutral Bèlgica per a caure per sorpresa en la retaguàrdia francesa (Pla Schlieffen). El Regne Unit, decidit a impedir l'hegemonia alemana en Europa i obligat a defendre a Bèlgica, va declarar la guerra a Alemània (4 d'agost). La Gran Guerra Europea havia esclatat. El 28 de juliol de 1914, els austrohúngaros varen iniciar les hostilitats en l'intent d'invasió de Sèrbia, que va acabar en la conquista de Sèrbia i Montenegro a fins de 1915. En el front oriental Àustria-Hongria, en canvi, no va poder repelir l'invasió de Galícia. En juny de 1916 té èxit una ofensiva russa, dirigida pel general Alexéi Alexéievich Brusílov, que s'interna en les llínees austrohúngaras. Regiments sancers es varen passar a les files russes, demostrant la fragilitat de l'Imperi austrohúngaro. En 1915, Itàlia es va unir als Aliats i va atacar Àustria. No obstant, la llarga série d'ofensives sobre el riu Isonzo va fracassar. En 1917, varen anar els austrohúngaros, reforçats per tropes alemanes, els qui baten durament als italians en Caporetto. Este desastre casi va traure a Itàlia de la guerra, pero el front es va estabilisar sobre el riu Piave.

Emperador Carlos I, l'últim reinante dels Habsburgo.


El 21 de novembre de 1916 va morir l'emperador Francisco José I, durant la guerra. Li va succeir el seu nebot net, en concret el primogènit d'Otón Francisco (fill del archiduc Carlos Luis), Carlos I d'Àustria i IV d'Hongria. Carlos va ser l'últim monarca Habsburgo. Des d'este moment, el nou emperador va tractar de traure a l'Imperi austrohúngaro de la guerra europea. La raó principal que li va dur a això va ser la situació econòmica del país, que no parava d'empijorar, en una alta inflació, descontent massiu entre els llauradors per les requisiciones de guerra i fort rebuig dels sindicats obrers a la militarisació de l'indústria. En desvanir-se a finals de 1916 la possibilitat de que Rússia poguera invadir Àustria-Hongria es va fer evident que Alemània era la força dominant dels imperis centrals en lo polític i en lo militar, provocant una nova causa de descontent entre la població eslava d'Àustria-Hongria. El propi emperador desijava la pau per la convicció personal de que la sagnia humana del conflicte podria continuar durant molt temps més.

Erro al crear miniatura:
Caricatura satírica sobre la caiguda de la dinastia Habsburgo.

En abril de 1917 Estats Units va declarar la guerra als Imperis centrals, lo que li va donar a la lluita el caràcter mundial. No obstant, els seus efectes no se sentirien sino fins a 1918. Va ser el principi del fi per a les Potències centrals. En els Balcans, les tropes franceses varen atacar les llínees búlgares en Macedònia. Despuix de pocs dies de lluita, Bulgària va comprendre que no podia fer-els front i va demanar el armistici. El Imperi otomà estava allímit de les seues forces i no va poder contindre als britànics que havien pres ya Jerusalem i Bagdad i alvançaven cap a Anatolia. Francesos i britànics varen ocupar el Oriente Pròxim i Iraq. L'Imperi otomà llavors es va rendir. El duel entre italians i austríacs estava aixina mateix per resoldre's. Despuix de la humillante i desastrosa derrota italiana en Caporetto, el general Armant Díaz es va trobar pressionat pel seu Govern, que necessitava d'una victòria en el front alpí per a poder negociar. Els italians (en la determinant ajuda de britànics i francesos) varen derrotar a Àustria-Hongria en la batalla de Vittorio Veneto. Este fet es va sumar a el descalabro de l'eixèrcit imperial en els Balcans i va accelerar el final de la monarquia dels Habsburgo. L'emperador Carlos s'aparta de l'aliança en Alemània i poc despuix abdica, a l'hora que es produïx la secessió de les províncies de l'Imperi i del Regne d'Hongria, transformant-se després en república.


Característiques de l'Imperi austrohúngaro

[editar | editar còdic]

L'Imperi austrohúngaro va tindre característiques particulars i úniques, donat la seua conformació variada i plural. Podem destacar certs aspectes resaltantes:

  • Varen tindre un sistema polític particular, el poder estava baix el mando del monarca que era emperador i rei al mateix temps.
  • Solament dos persones varen ocupar elloc de monarca en tota la seua existència: Francisco José I (1867-1916) i Carlos I (1916-1919).
  • La capital de l'imperi era Viena i el seu idioma oficial era l'alemà i l'hongarés.
  • Tenien dos parlaments, un ubicat en Viena i un atre en Budapest.
  • Va ser un dels imperis més extensos d'Europa en 676 000 km² i 53 millons d'habitants per a 1916.cita requerida
  • Tot l'imperi tenia una moneda comuna, inicialment va ser el florín fins a 1892 i després la corona.
  • Va aplegar a ser la sexta potència econòmica i comercial del món. Les regions occidentals de l'imperi varen alcançar major desenroll industrial i comercial en comparació a les regions orientals.cita requerida

El Compromís de 1867 va convertir els dominis dels Habsburgo en una unió real entre el Imperi austríac («Terres representades en el Consell Imperial», o Cisleitania) en la mitat occidental i septentrional i el Regne d'Hongria («Terres de la Corona de Sant Esteban», o Transleitania) en la mitat oriental. El govern d'Àustria, que havia governat la monarquia fins a 1867, es va convertir en el govern de la part austríaca, i es va formar un atre govern per a la part hongaresa. El govern comú (oficialment cridat Consell Ministerial per a Assunts Comuns, en alemán: Ministerrat für gemeinsame Angelegenheiten) es va formar per als pocs assunts de seguritat nacional comuna: l'Eixèrcit Comú, la Armada, la política exterior i la casa imperial, i l'unió aduanero.[10] Encara que les dos mitats compartien un monarca comú i tant les relacions exteriors com la defensa es gestionaven conjuntament, totes les demés funcions estatals devien manejar-se per separat ya que no hi havia una ciutadania comuna.[31][32]


Hongria i Àustria varen mantindre parlaments separats, cada u en el seu propi primer ministre: la Dieta d'Hongria (comunament coneguda com l'Assamblea Nacional, ) i el Consell Imperial (en alemán: Reichsrat) en Cisleitania. Cada parlament tenia el seu propi govern eixecutiu, designat pel monarca.[33][34]

Despuix de 1878, Bòsnia i Hercegovina va quedar baix el govern militar i civil austrohúngaro[35] fins que va anar completament anexada en 1908, lo que va provocar la Crisis bosnio en les Grans Potències i els veïns balcànics d'Àustria-Hongria, Sèrbia i Montenegro.[36]

Les relacions durant el mig sigle posterior a 1867 entre les dos parts de la monarquia dual es varen caracterisar per repetides disputes sobre acorts aranzelaris externs compartits i sobre la contribució financera de cada govern a l'erari comú. Estos assunts varen ser determinats pel Compromís austrohúngaro de 1867, en el que les despeses comunes es varen assignar en un 70% a Àustria i un 30% a Hongria. Esta divisió devia ser renegociada cada dèu anys. Hi havia agitació política durant la preparació de cada renovació de l'acort. Per a 1907, la participació hongaresa havia aumentat al 36,4%. Les disputes varen culminar a principis d'el XX en una prolongada crisis constitucional. Va ser desencadenada per desacorts sobre quin idioma utilisar per al mando en les unitats del eixèrcit hongarés i profundisada per l'arribada al poder en Budapest en abril de 1906 d'una coalició nacionalista hongaresa. Renovacions provisionals dels acorts comuns varen ocórrer en octubre de 1907 i en novembre de 1917 sobre la base del statu quo. Les negociacions en 1917 varen terminar en la dissolució de la Monarquia Dual.[12]


Cronologia

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Cronologia de l'Imperi austrohúngaro.


Política i governació

[editar | editar còdic]

Tractament

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Imperial i real.


El cap de l'Estat era l'emperador, de la família dels Habsburgo, qui era a la seua volta cap dels dos Estats, a saber, emperador d'Àustria i rei d'Hongria. Açò motivava que en territoris de la corona d'Àustria el govern anara denominat «Imperial-Real» (abreviat com a K. K., de l'alemà Kaiserlich Königlich) en senyal de l'identificació del monarca austríac com a rei i emperador simultàneament. En Hongria, esta denominació no va ser del tot acceptada, requerint el govern de Budapest que el monarca fora designat separadament com a «emperador» i «rei», atenent a que Hongria tenia oficialment el ranc de regne. Per això, despuix del Compromís austrohúngaro, el tractament del monarca va passar a ser K. o. K. (de l'alemà Kaiserlich und Königlich, Imperial i Real), o en la seua forma adjetiva, k. o. k. (imperial i real).

Governants

[editar | editar còdic]

En els 51 anys que va durar la monarquia dual va tindre dos sobirans.

Parlament austríac en la Ringstraßi en 1900


Govern i administració

[editar | editar còdic]

Àustria i Hongria mantenien dos parlaments separats, en sèu en Viena i Budapest, respectivament, cada u en el seu propi primer ministre.[37] De la coordinació entre estos dos governs s'encarregava el Govern de l'Emperador, dotat en teoria d'un poder absolut, pero llimitat en la pràctica. En abdós territoris, algunes regions, com Galícia-Lodomeria, en Àustria, o Croàcia-Eslavonia, en Hongria, tenien un règim autònom d'autogovern.

Edifici del parlament hongarés

Hi havia un Consell de Ministres Comú, format pels dos primers ministres, el ministre imperial d'Assunts Exteriors, el Cap de l'Estat Major Imperial, el ministre de Finances, alguns archiducs i l'emperador, que s'encarregava del govern de les responsabilitats comunes (finances, defensa i política exterior). A la seua volta, dos delegacions representants de cada u dels dos parlaments es reunien per separat i votaven les propostes del Consell de Ministres Comú.[38] En qualsevol cas, el emperador tenia la decisió final en temes de defensa i relacions exteriors. L'invasió de competències entre els ministeris conjunts i els governs de cada u dels dos Estats va causar friccions i desgovern, especialment entre les forces armades. Encara que el Consell de Ministres Comú s'encarregava de totes les qüestions militars, els governs austríac i l'hongarés s'encarregaven separadament dels temes de reclutament, llegislació del servici militar, transport de tropes i la regulació de les qüestions civils dels militars. Per tant, cada u dels governs tenia molta influència en qüestions militars i cada u podia desbaratar operacions militars si ho jujava convenient als seus interessos. A sovint es varen donar conflictes sobre aranzels exteriors i sobre la contribució de cada u dels Estats a la facenda comuna (en la que Àustria assumia el 70 % del presupost).[39] Segons els acorts del Compromís de 1867, cada dèu anys es tenien que renegociar estos temes,[39] i cada renovació comportava nous problemes polítics. En 1905 les relacions es varen endoblegar en la disputa sobre quina llengua es devia utilisar en el eixèrcit hongarés i per l'arribada al poder en Budapest, en 1906, d'un govern de coalició nacionaliste hongarés. No obstant, els acorts es varen renovar en octubre de 1907 i en novembre de 1917. Respecte a la participació de la població en el govern de l'imperi, Àustria va propiciar un règim parlamentari a partir de les reformes de 1860, 1862 i 1867, que varen reconéixer les llibertats religiosa, de pensament i d'associació. Es va crear un parlament bicameral o Reichsrat (cámara i cambra alta). Entre 1861 i 1897 es va mantindre el sufragi censitario i indirecte a través de quatre cúria de les que estaven exclosos els treballadors. En 1897 el canceller imperial, comte Badeni, va crear una quinta cúria per a representar als treballadors, pero va caldre esperar a 1907 per a que es concedira el sufragi universal i directe als austríacs, lo que va redundar en els grans partits de masses (socialcristianos, socialdemócrates i pangermanistas). En Hongria, pel contrari, es va mantindre una política rígida i centralista de magiarización de les minories (eslovacos, ucranians, serbis i rumans) que quedaven subjectes a l'autoritat del govern de Budapest (exceptuant d'estes polítiques a les minories de croates i germans, protegits expressament pel Compromís de 1867). L'extensa noblea hongaresa va conseguir retindre en les seues mans els poders eixecutiu i ellegislatiu gràcies a un sufragi censitario molt restrictiu i a un fort autoritarisme que va mantindre sumisa a la majoritària població rural hongaresa, mentres restringia la participació política de les minories a uns quants aristócratas rumans i eslovacos, mentres que ucranians i serbis només tenien assegurat el seu poder polític a nivell municipal i local. El poder de la noblea hongaresa es basava en el control de la terra que, fins a la revolució de 1848, els pertanyia per complet.[40]

El Compromís de 1867 va permetre que el territori majorment polac de Galícia-Lodomeria alcançara una àmplia autonomia administrativa i cultural. A canvi de la seua llealtat als Habsburgo, el control dels assunts interns va ser gradualment transferit a la noblea i intelectualidad polaques per mig d'un llimitat sufragi censitario provincial, que beneficiava als polacs front als ucranians que residien majorment en atrassades àrees rurals veïnes a Rússia. La noblea polaca va participar activa i lealmente en l'administració imperial. De fet, Galícia es va convertir en el «Piemont» del irredentisme polac front a l'autoritarisme del Imperi alemà i del Imperi rus en les seues zones d'ocupació, naixent l'idea de la reconstrucció del Regne de Polònia baix la corona dels Habsburgo (idea que s'intentarà dur a la realitat durant la Gran Guerra en el proyecte fallanc de la Regència de Polònia). Els croates varen conseguir també autonomia dins del Regne d'Hongria en 1868. Els croates, majoritàriament catòlics i lleals a la dinastia Habsburgo, varen quedar frustrats pel compromís austrohúngaro, que els colocava baix l'autoritat del govern hongarés, i varen mantindre una lluita constant per la defensa dels seus drets i llibertats front als governs centralistes de Budapest.

Divisió administrativa

[editar | editar còdic]
Artícul principal → Organisació territorial de l'Imperi austrohúngaro.


La monarquia dual es dividia en una série d'Estats que formaven part d'Àustria o d'Hongria, llevat Bòsnia-Hercegovina que estava baix administració conjunta. La frontera va quedar fixada en el riu Leita, per lo que Àustria rebia el nom de Cisleitania i Hongria el de Transleitania.

Mapa de l'Imperi austrohúngaro.
Mapa de l'Imperi austrohúngaro.
  • Cisleitania
1. Bohèmia
2. Bucovina
3. Carintia
4. Carniola
5. Dalmacia
6. Galícia i Lodomeria
7. Província costera
8. Baixa Àustria
9. Moravia
10. Salzburc
11. Silesia austríaca
12. Estiria
13. Tirol
14. Alta Àustria
15. Vorarlberg
  • Transleitania
16. Hongria en Vojvodina i Transilvania
17. Croàcia i Eslavonia
  • Condomini
18. Bòsnia i Hercegovina


Àustria (Österreich)
Estat Estatus Extensió (km²) Població (1910) Capital Població (1910)
Alta Àustria (Österreich ob der Enns) Archiducado 11 982 853 006 Linz 71 000
Baixa Àustria (Österreich unter der Enns) Archiducado 19 825 3 531 814 Viena (Wien) 2 031 000
Bohèmia (Böhmen) Regne 51 947 6 769 548 Praga (Prag) 224 000
Bucovina (Bukowina) Ducado 10 441 800 198 Chernivtsi (Czernowitz) 87 000
Carintia (Kärnten) Ducado 10 326 396 200 Klagenfurt 29 000
Carniola (Krain) Ducado 9954 526 000 Liubliana (Laibach) 47 000
Dalmacia (Dalmatien) Regne 12 831 645 666 Zadar (Zara) 14 000
Estiria (Steiermark) Ducado 22 425 1 444 157 Graz 152 000
Galícia i Lodomeria (Galizien und Lodomerien) Regne 78 497 8 025 000 Leópolis (Lemberg) 206 000
Goricia i Gradisca (Görz und Gradisca) Comtat principesco 2918 260 721 Goricia (Görz)
Istria (Istrien) Margraviato 4956 403 566 Polixca (Pola)
Moravia (Mähren) Margraviato 22 222 2 622 271 Brno (Brünn) 126 000
Salzburc (Salzburg) Ducado 7153 214 737 Salzburc 36 000
Silesia (Schlesien) Ducado 5147 756 949 Opava (Troppau) 31 000
Tirol (Tirol) Comtat principesco 26 683 946 613 Innsbruck 53 000
Trieste (Triest) Ciutat 95 230 000 Trieste (Triest) 161 000
Vorarlberg (Vorarlberg) Estat (land) 2602 145 000 Bregenz 9000
Àustria (Österreich) Imperi (Kaiserlich) 300 004 28 571 446 Viena (Wien) 2 031 000
Hongria (Ungarn)
Estat Estatus Extensió Població (1910) Capital Població (1910)
Croàcia i Eslavonia (Kroatien und Slavonien) Regne 42 534 2 622 000 Zagreb (Agram) 80 000
Hongria (Ungarn) Regne 282 297 18 265 000 Budapest 882 000
Rijeka (Fiume) Ciutat 21 48 800 Rijeka (Fiume) 39 000
Hongria (Ungarn) Regne (Königlich) 324 852 20 935 800 Budapest 882 000
Administració conjunta (des de 1908)
Estat Estatus Extensió Població (1910) Capital Població (1910)
Bòsnia-Hercegovina (Bosnien und Herzegowina) Estat (land) 51 082 1 931 802 Sarajevo (Sarajewo) 52 000


Nota: Goricia i Gradisca, Istria i Trieste formaven el Küstenland o 'Província costera', que contava en 894 287 habitants i 7969 km².

Mapes

[editar | editar còdic]

Economia

[editar | editar còdic]
Monedes d'argent de l'Imperi austrohúngaro en el Museu d'Arqueologia de Samsun.
Billet de 100 corones de l'any 1912

L'economia austrohúngara va canviar profundament durant l'época de la monarquia dual. El progrés tecnològic va accelerar l'industrialisació i el creiximent de les ciutats. Davant el desenroll del capitalisme, les antigues institucions feudals varen començar a desaparéixer. El creiximent econòmic es va centrar en un principi en Viena i el seu entorn, en les regions alpines i en Bohèmia. Durant els últims anys del sigle XIX el creiximent econòmic es va estendre també a la planura hongaresa i les regions dels Cárpatos. En esclatar la Gran Guerra l'economia austrohúngara era la quinta economia europea i la sexta mundial pel seu PIB, ocupant els mateixos llocs respecte a la seua potència industrial i comercial. Dins de l'Imperi les regions occidentals estaven més desenrollades que les orientals. Com a mostra del ràpit creiximent econòmic, el PIB per càpita es va incrementar a un ritme d'1,45 % anual entre 1870 i 1913.cita requerida Un nivell de creiximent comparable al d'atres països com el Regne Unit (1 %), França (1,06 %) o el Imperi alemà (1,51 %).cita requerida

Aixina i tot, l'economia d'Àustria-Hongria en el seu conjunt es trobava encara per darrere de les d'atres potències, ya que havia començat més tarde la seua modernisació. Aixina, el Regne Unit tenia un PIB un 70 % superior al austrohúngaro i l'Imperi alemà un 100 %.cita requerida Per un atre costat hi havia importants diferències de nivell econòmic entre les distintes regions (Bohèmia o Àustria mantenien nivells de desenroll econòmic i social equivalents als d'Alemània o França, mentres que Transilvania, Galícia o Bòsnia-Hercegovina mantenien una gran similitut en els situacions balcàniques o russes).cita requerida


El ferrocarril es va estendre ràpidament en tot el territori austrohúngaro. Anteriorment, en 1841, l'Imperi austríac havia desenrollat una ret de ferrocarrils en les regions occidentals, en centre en Viena. Poc despuix i en intenció d'aprofitar-ho militarment, el govern va invertir fortament en el ferrocarril, construint llínees de tren cap a Bratislava, Budapest, Praga, Cracovia, Graz, Liubliana i Venècia. En 1854 Àustria disponia ya de 2000 km de vies férrees de les que un 70 % eren propietat de l'Estat.cita requerida Des d'eixe moment el govern va començar a vendre gran part de les llínees a l'iniciativa privada per a recuperar les seues inversions i poder pagar els costs provocats per la Revolució de 1848 i la Guerra de Crimea. Des de 1854 fins a 1879 l'iniciativa privada es va ocupar de la construcció de noves vies. En Àustria, en 7952 km nous de llínees, i en Hongria, en 5839 km, es conseguia d'esta forma cohesionar l'economia austrohúngara, a lo manco en lo que feya referència al transport. Despuix de 1879, el Govern austrohúngaro va començar a racionalisar la ret ferroviària, principalment a causa del fre en el creiximent econòmic durant la depressió mundial de la década de 1870. Entre 1879 i 1900 es varen construir més de 25 000 km nous de vies en tot l'Imperi, aplegant el ferrocarril a les regions més orientals. En 1915 la ret ferroviària va aplegar a tindre més de 43 000 km (la tercera d'Europa).cita requerida

La ret ferroviària va reduir els costs del transport i va obrir nous mercats per a productes d'atres regions de l'Imperi, sobretot de les més industrialisades (Baixa Àustria i Bohèmia).


Demografia

[editar | editar còdic]
Població de l'Imperi austrohúngaro per territoris
Territori Població (1910) Població (1914)
Alta Àustria 853 000 864 000
Baixa Àustria 3 532 000 3 635 000
Bohèmia 6 770 000 6 860 000
Bucovina 800 000 818 000
Carintia 396 000 406 000
Carniola 526 000 530 000
Dalmacia 646 000 668 000
Estiria 1 444 000 1 468 000
Galícia i Lodomeria 8 025 000 8 212 000
Küstenland 894 000 938 000
Moravia 2 622 000 2 667 000
Salzburc 215 000 221 000
Silesia 757 000 776 000
Tirol i Vorarlberg 1 092 000 1 130 000
Àustria 28 571 000 29 193 000
Croàcia i Eslavonia 2 622 000 2 670 000
Hongria 18 265 000 18 811 000
Fiume 49 000 49 000
Hongria 20 936 000 21 530 000
Bòsnia-Hercegovina 1 932 000 2 076 000
Imperi austrohúngaro 51 439 000 52 799 000

La població de l'Imperi austrohúngaro era de 48 592 000 habitants en el cens de 1907. El cens oficial de 1910 tirava la sifra de 51 439 048 habitants en tot l'Imperi. Àustria tenia 28 571 446, Hongria 20 935 800 i la província de Bòsnia-Hercegovina 1 931 802. En 1914 la població era de 52 799 000 habitants. La població estava desigualment repartida en el territori, que presentava una densitat de població de 78 hab/km². En 1914, Àustria tenia 97 hab/km² i Hongria 66 hab/km². El contrast era superior entre les regions industrialisades (Baixa Àustria, Bohèmia, Moravia i Silesia), que superaven els 120 hab/km², i les zones montanyoses dels Alps (Salzburc, Tirol i Vorarlberg) i els Balcans (Bòsnia-Hercegovina i Dalmacia), que no aplegaven als 60 hab/km². Les regions centrals, dedicades sobretot a l'agricultura (Carniola, Croàcia, Estiria i Hongria), tenien densitat entre els 50 hab/km² i els 70 hab/km². La costa estava densament poblada, superant els 100 hab/km², i atres regions d'economia mixta (Alta Àustria, Bucovina) estaven entre els 70 i els 80 hab/km². L'extensa província de Galícia i Lodomeria, la més poblada de la Cisleithania, estava entorn als 100 hab/km².

Composició ètnica

[editar | editar còdic]

Si alguna cosa caracterisava a l'Imperi austrohúngaro era la gran varietat de grups ètnics que ho componien, per la diversitat llingüística, cultural i religiosa (quinze nacionalitats en dotze llengües i sèt confessions religioses). Els grups majoritaris eren el austrogermánico (23,9 %), de llengua alemana, i el magiar (20 %), de llengua hongaresa, i la religió estatal era la catòlica, ademés de la predominant. Els eslaus eren el tercer grup en número, si be es dividien llingüísticament en sis idiomes (polac, chec, eslovaco, ucranià, eslové i serbocroata) i huit ètnia, algunes d'elles de religió musulmana (bosniacos o bosnio). Per una atra part existien pobles llatins, fonamentalment italians i rumans, i també judeus, estos concentrats en les grans ciutats i en la regió de Galícia, de llengua alemana, hongaresa o yidis.


Població per nacionalitats en Hongria[41]
Nacionalitat 1880 1890 1900 1910
Hongaresos 6 445 487 7 426 730 8 679 014 10 050 575
Austríacs 1 953 911 2 107 577 2 114 423 2 037 435
Eslovacos 1 864 529 1 910 279 2 008 744 1 973 970
Rumans 2 405 085 2 591 905 2 785 265 2 949 032
Ucranians 356 062 383 392 427 825 472 587
Croates 2 352 339 (croates i serbis) 1 554 000 1 670 905 1 833 162
Serbis — 1 057 264 1 042 022 1 106 471
Judeus 624 826 707 961 826 222 932 458
Atres 264 689 318 251 394 142 469 255

De totes estes nacionalitats, cinc eren les denominades «històriques» per haver constituït en el passat els antics Estats que varen formar la monarquia i per considerar-se que es trobaven en una fase de major evolució política i social. Esta consideració tenia com a conseqüència el reconeiximent de drets polítics històrics i l'autorisació per a l'us de la pròpia llengua en l'administració i l'ensenyança. Austroalemanes, hongaresos, polacs, croates i checs gojaven en divers grau de privilegis polítics, administratius i culturals que els eren negats als atres pobles del imperi. Per regions, els austríacs de llengua alemana eren majoria en Àustria, Carintia, Estiria, Salzburc, Silesia, Tirol i Vorarlberg, havent fortes minories germanes en Bohèmia (36,8 %), Moravia (27,6 %), Hongria (10,4 %), Transilvania (8,7 %), Bucovina (21,4 %) i Carniola (5,3 %). Els hongaresos poblaven la planura del Danubio i Transilvania (34,8 %). Els eslaus i llatins es distribuïen per les màrgens de l'Imperi. Els checs habitaven Bohèmia i Moravia; els polacs Galícia occidental; els ucranians Galícia oriental i Lodomeria, aixina com el nort de Bucovina i el sector transilvano de Maramureş; els rumans la major part de Transilvania (55 %), les parts orientals del Banato i de l'est de la planura Panónica, aixina com la mitat sur de la Bucovina; els croates i serbis habitaven Croàcia-Eslavonia, Bòsnia-Hercegovina, Dalmacia i Rijeka (Fiume en italià), i gran part d'Istria; els eslovacos lo que hui és Eslovàquia (alta Hongria); els eslovens Carniola i en menor mida Estiria i Carintia; i els italians i atres llatins el sur del Tirol (actual Trentino) i les ciutats de Goricia, Istria i Trieste (Küstenland).

Ciutats

[editar | editar còdic]
Principals ciutats de l'Imperi austrohúngaro (1910)
Pos. Ciutat Població
1.ª Viena 2 083 630
2.ª Budapest 880 371
3.ª Praga 514 300
4.ª Lemberg 361 000
5.ª Trieste 229 510
6.ª Cracovia 183 000
7.ª Graz 168 808
8.ª Brünn 138 000
9.ª Szeged 96 063
10.ª Szabadka 93 232
11.ª Debrecen 90 764
12.ª Czernowitz 87 100

En l'Imperi austrohúngaro existia una ret de ciutats similar a les d'atres Estats de l'época, condicionada per la densitat de població, la industrialisació i els condicionants històrics. Aixina, les principals ciutats eren les capitals de les regions que conformaven l'Imperi, tradicionals centres del poder polític. El desenroll industrial va servir, de la mateixa manera que en el restant d'Europa, per a que la població tendira a concentrar-se en els núcleus urbans, que varen experimentar un creiximent sense parangón durant la segona mitat del sigle XIX. En 1914 l'imperi contava en una extensa ret d'unes 30 ciutats de més de 50 000 habitants, ademés de tres grans metròpolis en l'àmbit econòmic i cultural europeu. Al cap de totes les urbs estava la capital, Viena, que va passar dels 900 998 habitants de 1869, dos anys despuix de la creació de l'Estat dual, a 2 083 630 en 1910, sent en vespres de la Primera Guerra Mundial la tercera ciutat més gran d'Europa, despuix de Londres i París i quarta de la Terra, despuix d'estes i Nova York. Viena era, ademés de capital de l'Imperi austrohúngaro, de la zona austríaca d'est. Era la major metròpoli germana mundial. El creiximent de Viena, que va alcançar en 1916 la seua màxima població històrica en 2 239 000 habitants, es va deure a una suma de factors que la varen convertir en un centre polític, econòmic, industrial i cultural de primer orde europeu i mundial, i per tant el major pol d'atracció demogràfica de tota Àustria-Hongria. La segona ciutat de l'Imperi era Budapest, que contava en 880 371 habitants en 1910 i un àrea metropolitana de 935 000, superant el milló en 1914. Era la capital i centre econòmic i cultural del Regne d'Hongria, l'atre Estat de la monarquia dual, i estava poblada majoritàriament per magiares en importants minories judeua i germana. Budapest era el resultat de l'unió dels núcleus de Buda i Pest a finals del sigle XIX. En importància demogràfica els seguia Praga, capital del Regne de Bohèmia, en Àustria, que contava en 224 000 habitants (550 000 en l'àrea metropolitana), poblada majoritàriament per checs i en minories de judeus i germans, i que va experimentar un gran creiximent per l'industrialisació. Despuix d'ella, Leópolis (Lemberg), en 361 000 habitants d'orige polac, ucranià i germà, capital de Galícia; Trieste, en 229 510 italians i eslovens; Cracovia (Kraków o Krakau), l'antiga capital polaca, en 183 000 habitants, centre del irredentisme polac; les ciutats de població germana Graz i Brno (Brünn) superaven els 100 000 habitants. La ret de ciutats estava jerarquizada demogràficament i prop dels 100 000 habitants contaven les ciutats hongareses de Subotica (Szabadka en hongarés i Maria-Theresiopel en alemà), Szeged i Debrecen. Despuix d'elles Czernowitz, ciutat multiétnica majorment judeua, capital de Bukovina, en prop de 90 000 habitants. En més de 75 000 habitants i uns 100 000 en els suburbis, Zagreb (Agram), actual capital croata, i Bratislava (Pressburg), de població germana, eslovaca i hongaresa. En més de 50 000 habitants trobem atres poblacions com Cluj (cridada Klausenburg), Kecskemét, Llaureu, Timisoara (Temesvar), Fiume, Pilsen, Olomouc (Olmutz), Linz, Innsbruck, Liubliana (Laibach) o Sarajevo. Les ciutats austrohúngaras contaven totes elles en fortes minories judeues (entre el 10 i el 35 % de la població segons les ciutats), sent peça fonamental en el manteniment de la vida econòmica i cultural de l'imperi en constituir en gran partix les classes miges urbanes.

Forces armades

[editar | editar còdic]
Abanderat d'infanteria en el Estandart Imperial.

Les forces armades de l'imperi eren l'eixèrcit, la marina i les tropes Imperials i reals d'aviació.

  • L'Eixèrcit Imperial i Real (Kaiserliche und königliche Armee) era el nom de les forces armades terrestres de l'Imperi austrohúngaro. Estava format per tres branques distintes: l'eixèrcit pròpiament dit, elandwehr austríac i el Honvédség hongarés.
  • La Marina de Guerra Imperial i Real (Kaiserliche und Königliche Kriegsmarine) es va crear durant la monarquia dual en 1867 i va permanéixer en servici fins al final de la Primera Guerra Mundial. En anterioritat a 1867, existien les forces navals de l'Imperi.
  • Biplano Hansa Brandenburg C. I.
    Biplano Hansa Brandenburg C. I.


Les arts

[editar | editar còdic]
Pabelló de la Secessió de Viena, construït en 1897 per Joseph Maria Olbrich per a les exposicions del grup de la Secessió.
Vals vienés en el saló del Palau Imperial d'Hofburg.

El segon quart del sigle XIX, des del Congrés de Viena fins a la revolució de 1848, va formar el denominat periodo Biedermeier en l'història del disseny i l'arquitectura, en part alimentat per l'escena repressiva domèstica que va desviar l'atenció a la domesticidad i les arts.

Judit I, oli de Gustav Klimt.


A pesar de la decadència política de l'Imperi dels Habsburgo a lo llarc del sigle Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE), Viena va mantindre el prestigi cultural, artístic i intelectual des de la Restauració fins a l'esclat de la Gran Guerra, prestigi i influència culturals solament comparables als de París a lo llarc d'este periodo. En el regnat de Francisco José (1848-1916) va aplegar una nova era de grandea, tipificada per l'estil de la Belle Époque, en un ampli edificamiento i la construcció de la Ringstrasse de Viena, en els seus edificis monumentals (oficialment va obrir l'1 de maig de 1865, despuix de sèt anys). Els arquitectes de l'época inclouen Heinrich Ferstel (Iglésia votiva, Museum für Angewandte Kunst Wien), Friedrich von Schmidt (Ajuntament), Theophil Hansen (Parlament), Gottfried Semper (Museu d'Història d'Art, Burgtheater), Eduard van der Nüll (Òpera) i August Sicardsburg (Òpera).

Noblea austríaca en els salons del Ajuntament de Viena.

L'any 1897 va vore la renúncia d'un grup d'artistes de l'Associació d'Artistes d'Àustria (Gesellschaft bildender Künstler Österreichs), encapçalada per Gustav Klimt, que es va convertir en el primer president d'este grup que es va conéixer com la secessió de Viena o Wiener Secession (Vereinigung bildender Künstler Österreichs). El moviment era una protesta contra el historicisme i el conservadurisme de l'organisació anterior, seguint moviments similars en Berlín i Munich. En part açò era una rebelió contra els excessos percebuts de l'era anterior de Ringstrasse, i un anhel per a tornar a la simplicitat relativa de Biedermaier. D'este grup Josef Hoffmann i Koloman Moser varen formar en Viena una agrupació d'Arts i Oficis (Wiener Werkstätte) en 1903 per a promoure el desenroll de les arts aplicades. La secessió es va associar en un edifici específic, el Pabelló de la Secessió (Wiener Secessionsgebaude), construït en 1897 i que albergava a les seues exposicions, a partir de 1898. La Secessió, tal com va anar originalment concebuda, es va fragmentar en 1905 quan Klimt i uns atres varen deixar diferències irreconciliables. El grup, no obstant, va durar fins a 1939 i l'esclat de la Segona Guerra Mundial.

Estampa de l'interior de l'opera de Viena.

Arquitectónicamente va ser l'época del Jugendstil (Art Nouveau) i el treball contrastat d'hòmens com Otto Wagner (Kirche am Steinhof) conegut pel embellecimiento i Adolf Loos, que va representar la moderació. Art Nouveau i l'estil modern varen aplegar relativament vesprada a Àustria, al voltant de 1900, i era distinguible del moviment anterior en atres capitals europees. Una de les figures lliteràries prominents va ser Karl Kraus, l'ensagiste i humoriste, conegut pel seu periòdic L'Antorcha (Die Fackel), fundada en 1899. Franz Kafka naixcut en Bohèmia, la seua obra està considerada una de les més influents de la lliteratura universal. Theodor Herzl va ser un periodiste i escritor austrohúngaro d'orige judeu, fundador del sionisme polític modern. Atres escritors destacats són: Joseph Roth, Robert Musil, Leo Perutz, Arthur Schnitzler, Stefan Zweig i Hugo von Hofmannsthal. En l'escena musical, Johan Strauss i la seua família varen dominar l'escena vienesa durant tot el periodo, que també va produir a Franz Schubert, Ludwig van Beethoven, Anton Bruckner, Johannes Brahms, Arnold Schoenberg, Franz Lehár i Gustav Mahler entre uns atres. Pels primers anys del sigle XX (Fi de siècle) les vanguardes estaven escomençant a qüestionar els valors tradicionals, a sovint chocants per a la societat vienesa, com l'obra d'Arthur Schnitzler, les pintures de Klimt i la música de Schoenberg, Anton Webern i Alban Berg i la segona escola vienesa (Zweite Wiener Schule).

Banderes i escuts

[editar | editar còdic]


Vore també

[editar | editar còdic]

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Gyula Andrássy (1896). google. com/books? id=Q5JOAQAAMAAJ&q=a+kiegyez%C3%A9s+jogi Az 1867-iki (i. i. ezernyolcszázhatvanhetediki) kiegyezésről, Franklin-Társulat, p. 321.
  2. ↑ Eric Roman (2003). google. com/books? id=EvCfTIsTOskC&pg=PA401 Àustria-Hungary & the Successor States: A Reference Guide from the Renaissance to the Present, Infobase Publishing, p. 401. ISBN 9780816074693.
  3. ↑ Szávai, Ferenc Tibor. «oszk. hu/00600/00691/00036/15. html Könyvszemle (Resenya de llibre): Kozári Monika: A dualista rendszer (1867–1918): Modern magyar politikai rendszerek» (en hu). Magyar Tudomány.
  4. ↑ Schulze, Max-Stephan. Engineering and Economic Growth: The Development of Àustria–Hungary's Machine-Building Industry in the Clapix Nineteenth Century, p. 295. Peter Lang (Frankfurt), 1996.
  5. ↑ unlp. edu. ar/handle/10915/38171 «A 100 anys d'un fet que canviaria l'història de la humanitat».Relaciones internacionals.(46)Consultat el 4 d'agost de 2014.
  6. ↑ Manuscrit de Francisco José I. – Stephan Vajda, Felix Àustria. Eine Geschichte Österreichs, Ueberreuter 1980, Vienna, ISBN 3-8000-3168-X
  7. ↑ Eva Philippoff: Die Doppelmonarchie Österreich-Ungarn. Ein politisches Lesebuch (1867–1918), Presses Univ. Septentrion, 2002, Villeneuve d'Ascq, ISBN 2-8593-9739-6
  8. ↑ Kotulla, Michael. google. com/books? id=dqofBAAAQBAJ Deutsche Verfassungsgeschichte (en de), Springer Berlin Heidelberg. ISBN 978-3-540-48707-4.
  9. ↑ Laszlo, Péter (2011). Hungary's Long Nineteenth Century: Constitutional and Democratic Traditions, Koninklijke Brill NV, Leiden, the Netherlands.
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 10,3 Kann, Robert A. (1980). A history of the Habsburg Empire: 1526 - 1918, 1. paperback print edició, University of Califòrnia Press. ISBN 978-0-520-04206-3.
  11. ↑ Sked, Alan (2001). org/details/declinefallofhab0000sked_b1n5 The decline and fall of the Habsburg Empire 1815-1918, 2. ed edició. ISBN 978-0-582-35666-5.
  12. ↑ 12,0 12,1 Taylor, Alan John Percivale (1976). org/details/habsburgmonarchy0000tayl The Habsburg monarchy, 1809-1918: a history of the Austrian Empire and Àustria-Hungary, University of Chicago Press. ISBN 978-0-226-79145-6.
  13. ↑ Seton-Watson, p.133
  14. ↑ Seton-Watson, p.135
  15. ↑ Lesaffer, Randall. «ouplaw. com/page/War_1866_Undoing_Vienna/the-war-of-1866-and-the-undoing-of-vienna The War of 1866 and the Undoing of Vienna» (en en). Oxford Public Internationalaw.
  16. ↑ Schmitt, Hans A. (1968). “Count Beust and Germany, 1866–1870: Reconquest, Realignment, or Resignation?”. Central European History 1 (1): 20–34. doi:10.1017/S000893890001476X. ISSN 0008-9389.
  17. ↑ 17,0 17,1 (2004) Història Universal 14. Industrialisació i imperialisme, Barcelona (Espanya): Editorial Sol 90, p. 34. ISBN 978-84-9820-612-8.
  18. ↑ (2004) Història Universal 14. Industrialisació i imperialisme, Barcelona (Espanya): Editorial Sol 90, p. 34. ISBN 978-84-9820-612-8.
  19. ↑ Roider, Karl A.. «britannica. com/topic/history-of-Austria History of Àustria» (en en). Encyclopedia Britannica.
  20. ↑ Langer, William L.. European Alliances and Alignments: 1871–1890, 2nd edició, p. 20.
  21. ↑ 21,0 21,1 Albrecht-Carrie, Rene (1973). A Diplomatic History of Europe Since the Congress of Vienna (en en), Harpercollin. ISBN 978-0060401719.
  22. ↑ «britannica. com/place/Austria Àustria | Facts, People, and Points of Interest | Britannica» (en en). www. britannica. com. Consultat el 2024-08-30.
  23. ↑ «mtholyoke. edu/acad/intrel/boshtml/bos128. htm The Austrian Occupation of Novibazar, 1878–1909» (en en). Mount HolyOak.
  24. ↑ Sutter-Fichtner, Paula: "The Habsburg Empire in World War I, a final Episode in dynastic History", East European Quarterly, 11:4 (1977).
  25. ↑ Gooch (1928). org/details/in. ernet. dli.2015.217813 Recent Revelations Of European Diplomacy.
  26. ↑ Wank; Adlgasser, Franz; Höhn, {{{nom3}}}; Knaak, {{{nom4}}} (2020). In the twilight of empire: Count Alois Lexa von Aehrenthal (1854-1912), imperial Habsburg patriot and statesman, Böhlau. ISBN 978-3-205-78352-7.
  27. ↑ Bridge (1972). org/details/fromsadowatosara0000brid From Sadowa to Sarajevo: the foreign policy of Àustria-Hungary, 1866 - 1914, Routledge & Kegan Paul. ISBN 978-0-7100-7269-6.
  28. ↑ Richard C. Hall. google. com/books? id=wy3TBAAAQBAJ&pg=PA41 War in the Balkans: An Encyclopedic History from the Fall of the Ottoman Empire to the Breakup of Yugoslàvia, ABC-CLIO, pp. 40–43. ISBN 9781610690317.
  29. ↑ Stevenson, David (2004). 1914 - 1918:The History of the First World War, Penguin Books, pp. 11. ISBN 978-0-14-026817-1.
  30. ↑ Roth, 2014, p. 66.
  31. ↑ Roman, Eric (2009). google. com/books? id=EvCfTIsTOskC Àustria–Hungary and the Successor States: A Reference Guide from the Renaissance to the Present (en en), Infobase Publishing, p. 401. ISBN 978-0-816-07469-3.
  32. ↑ (2003) google. com/books? id=q48xAQAAIAAJ&q=austria-hungary+%22common+citizenship%22 The New Encyclopædia Britannica (en en), Encyclopaedia Britannica. ISBN 978-0-852-29961-6.
  33. ↑ Laszlo, Péter (2011). Hungary's Long Nineteenth Century: Constitutional and Democratic Traditions, Koninklijke Brill NV, Leiden, the Netherlands.
  34. ↑ Balázs, Éva H. (1997). google. com/books? id=Gd6VPC36p-EC Hungary and the Habsburgs, 1765–1800: An Experiment in Enlightened Absolutism (en en), Central European University Press, p. 320. ISBN 9789639116030.
  35. ↑ Minahan, James (1998-10-23). google. com/books? id=RSxt-JB-PDkC&pg=PA48 Miniature Empires: A Historical Dictionary of the Newly Independent States (en en), Bloomsbury Academic. ISBN 978-0-313-30610-5.
  36. ↑ " Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  37. ↑ Seton-Watson, p. 124.
  38. ↑ Seton-Watson, p. 131.
  39. ↑ 39,0 39,1 Seton-Watson, p. 132
  40. ↑ Macartney, p. 578.
  41. ↑ Seton-Watson, Treaty Revision, p. 486. Sobre la seua fiabilitat, vejau l'artícul.

Referències

[editar | editar còdic]

Bibliografia

[editar | editar còdic]

Bibliografia bàsica

[editar | editar còdic]
  • Bled, J.-P. (2014). L'agonie d'unix monarchie. Autriche-Hongrie 1914-1920. París: Tallandier.
  • Bérenger, J. (1990). Histoire de l'empire dones Habsbourg, 1273-1918. París: Fayard.
  • Clark, C. (2014). Sonámbulos. Cóm Europa va ser a la guerra en 1914. Barcelona: Galàxia Gutenberg.
  • Fejtö, F. (1988). Requiem pour un empire défunt. París.
  • Jonhston, W. M. (2009). El geni austrohúngaro. Història social i intelectual (1848-1938). Oviedo: KRK Edicions.
  • Schiavon, M. (2011). L'Autriche-Hongrie dans la Première Guerre mondiale. La fi d'un Empire. París: SOTECA.
  • Schorsche, C. I. (1983). Vienne fi de siècle. París: Li Seuil.
  • Tapié, V.-L. (1969). Monarchie et peuples du Danube. París: Fayard.
  • Taylor, A. J. P. (1992). La monarquia dels Habsburgo, 1809-1918. Barcelona: Crítica.
  • Vidalenc, J. (1973). L'Europe danubienne et balkanique, 1867-1970. París: Masson.
  • Zweig, S. (2002). El món d'ahir. Memòries d'un europeu. Barcelona: Penya-segat.


Bibliografia complementària

[editar | editar còdic]
  • Macartney, C. A. (1929). «Hungary Since 1918». The Slavonic and East European Review, 7, 21.
  • Seton-Watson, R. W. (1933). «The Problem of Treaty Revision and the Hungarian Frontiers». International Affairs, 12, 4.
  • Seton-Watson, R. W. (1939). «The Austro-Hungarian Ausgleich of 1867». The Slavonic and East European Review, 19, 53-54.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]

Commons

Referències

[editar | editar còdic]



Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "n", pero no es trobà una etiqueta <references group="n"/>

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Imperi_austrohúngaro&oldid=1407932»