Imperi alemà

El Imperi alemà (en alemán: Deutsches Kaiserreich o, en el sentit més genèric, Deutsches Reich) va ser la forma d'Estat que va existir en la història d'Alemània des de la seua unificació i la proclamació de Guillermo I com emperador, el 18 de giner de 1871, fins a 1918, quan es va convertir en una república despuix de la derrota en la Primera Guerra Mundial i l'abdicació de Guillermo II el 9 de novembre d'eixe any, com a resultat de la Revolució de Novembre.

Imperi alemà

El Reich alemà sorgix com a resultat de la «revolució des de dalt» del canceller prusiano Otto von Bismarck, per mig de la qual va conseguir resoldre la «qüestió alemana» en els anys 1860, gràcies al seu Realpolitik i el seu treball de «sanc i ferro» . Subsegüentment, va resoldre la qüestió del poder intern per mig del conflicte constitucional prusiano (1862-1866) contra el Parlament i en favor de l'eixecutiu. Posteriorment la qüestió del poder polític extern es va resoldre per la guerra dels Ducados (1864) i per la guerra austro-prusiana (1866) en el sentit de la “chicoteta Alemània” —con exclusión d'Àustria— i en la guerra franc-prusiana (1870-1871). La victòria de Prusia i els seus aliats en este últim conflicte va conduir a la fundació de l'Imperi alemà. Els reis de Sajonia i Baviera, els príncips, ducs i electors de Brunswick, Baden, Mecklemburgo, Wurtemberg i Oldemburgo varen jurar llealtat al rei de Prusia, que es va convertir en Kàiser dels 39 Estats independents que aixina es varen unir.

Bismarck va preparar un ampli esquema, la Constitució alemana del nort, de 1866, que es va convertir en la Constitució alemana de 1871, en alguns ajusts. Alemània va adquirir algunes traces democràtiques i en el nou Imperi hi havia un parlament en dos cambres. La Cambra baixa, o Reichstag, era elegida per sufragi universal masculí. No obstant, les circumscripcions originals elaborades en 1871 mai es varen tornar a redissenyar per a reflectir el creiximent de les zones urbanes. Com a resultat, en el moment de la gran expansió de les ciutats alemanes entre els anys 1890 i 1900, les zones rurals estaven excessivament representades. Una de les característiques del govern va ser la retenció d'una part molt important del poder polític per part de l'èlit terratinent, els junkers.

La llegislació també requeria l'aprovació del Bundesrat, el Consell federal de diputats dels Estats del Reich. El poder eixecutiu residia en l'emperador, o Kàiser (pel caudillo romà César). A l'emperador se li varen donar amplis poders per la Constitució. El canceller era el comandant en cap suprem de les forces armades i l'àrbit final de les relacions internacionals. Oficialment, el canceller era un gabinet d'un sol home i era responsable de la marcha de pràcticament tots els assunts de l'Estat, com la burocràcia d'alts funcionaris a càrrec de les finances, la guerra, les relacions internacionals, etc.; s'assemblava al President del Consell de Ministres. El Reichstag tenia el poder d'aprovar, modificar o rebujar proyectes de llei i d'iniciar una llegislació.

Encara que d'iure tots els Estats tenien el mateix poder eixecutiu, pràcticament l'Imperi estava dominat pel Regne de Prusia, el seu Estat més gran i poderós. S'estenia pel nort i posseïa les dos terceres parts de la superfície del Reich i les tres quintes parts de la seua població. La corona imperial era hereditària de la Dinastia dels Hohenzollern, la casa reinante de Prusia. En l'excepció dels anys 1872-1873 i 1892-1894, el canceller va ser sempre al mateix temps el ministre-president de Prusia. En 17 vots dels 58 en el Bundesrat, Berlín solament necessitava uns quants vots dels Estats chicotets per a eixercir un control efectiu.

Els atres Estats varen conservar els seus propis governs, pero es varen llimitar solament als aspectes de la sobirania. Per eixemple, els sagells postals eren emesos per l'Imperi en el seu conjunt, de la mateixa manera que la moneda. Algunes peces eren emeses pels Estats, pero eren pràcticament monedes commemoratives i tenien una circulació llimitada. D'esta forma, sense una harmonisació monetària i la presència d'un banc central, l'Imperi va representar la més llarga experiència d'un sistema de banca lliure durant el XIX en els països industrialisats del continent. Ademés, mentres que els Estats tenien les seues pròpies condecoracions, i alguns tenien els seus propis eixèrcits, les forces militars dels més chicotets varen ser posades baix control prusiano. Els eixèrcits dels Estats més grans, com els regnes de Baviera i Sajonia, es varen coordinar en els eixèrcits principals de Prusia i en temps de guerra eren controlats pel govern federal.

Encara que autoritari en molts aspectes, l'Imperi va permetre el desenroll de partits polítics, llibertat de reunió i certes cotes de llibertat d'expressió i associació. Bismarck va tindre l'intenció de crear una frontera constitucional de caraça per a la continuació de polítiques autoritàries. En el procés, va crear un sistema en el que hi havia una disparitat significativa entre els sistemes electorals de Prusia i el restant d'Alemània. Prusia utilisava un sistema de votació molt restrictiu de tres classes, en el que la tercera part més rica de la població podia elegir el 85% de la llegislatura, lo que assegurava una majoria conservadora.

En 1871, l'Imperi alemà contava en 41 millons de ciutadans. A partir de llavors, centenars de mils de persones es varen dirigir a les principals ciutats. En 1913 hi havia casi 66 millons, un aument de més de la mitat. I més de la mitat d'ells vivien en pobles i ciutats. Pero no es tractava solament d'una expansió de la població. Els fonaments de la fortalea econòmica en el canvi de sigle eren d'acer i carbó, i Alemània va fer grans progressos en abdós. En 30 anys, la participació d'Alemània en el comerç mundial va aumentar en un terç. En 1914, Alemània era la nació industrial més poderosa d'Europa. El epítome de la seua indústria podria estar en la firma Krupp, la primera fàbrica de la qual va ser construïda en Essen. En l'unitat es va produir un periodo extraordinari d'expansió econòmica. Ademés, els treballadors alemans gojaven de beneficis per maltia, accidents i maternitat, menjadors i vestuaris i un pla nacional de pensions.

En novembre de 1918, en la revolució interna, una guerra estancada, Àustria-Hongria caent a péntols des de múltiples tensions ètniques, i la pressió de l'alt mando alemà, l'emperador Guillermo II, qui era per llavors una "ombra", va abdicar, junt en el cap de l'alt mando alemà, deixant la situació desastrosa per al nou govern liderat pels socialdemócrates alemans, els qui varen demanar i se'ls va concedir un armistici l'11 de novembre de 1918 i va marcar el final de la Primera Guerra Mundial i de l'Imperi alemà, en grans pèrdues territorials per a este últim, com la major part de la Província de Prusia Occidental, el Territori Imperial d'Alsàcia i Lorena o la Ciutat lliure de Dánzig. L'Imperi va ser seguit per la democràtica i inestabilizada República de Weimar.

Durant els seus 47 anys de vigència, este Imperi es va convertir en una de les economies industrials més poderoses del món, aixina com una gran potència. L'evolució de l'Imperi alemà va en consonancia con els desenrolls parals en el regne d'Itàlia, que es va convertir en una nació unificada dèu anys abans que l'Imperi alemà. Alguns elements clau de l'estructura política autoritària de l'Imperi alemà també varen ser la base per a la modernisació conservadora en el Japó imperial de Meiji i per a la conservació d'una estructura política autoritària baix els sars del Imperi rus.

Els estats fronteriços més importants varen ser el Imperi rus en l'est, França en l'oest i el Imperi austrohúngaro ubicat en el sur.

Etimologia

Artícul principal → Reich alemà.

La paraula Reich en alemà no té una traducció directa, encara que sol traduir-se en Imperi en el significat d'una extensió territorial que transcendix la d'un Estat (similar al realm anglés). El seu us es va implementar a partir de la unificació d'Alemània de 1871 baix Guillermo I, rei de Prusia i primer Kaiser (emperador) del Reich, fins a la derrota de la Alemània nazi en 1945. Per este motiu es denomina en alemà l'época entre 1871 i 1918 com Kaiserreich (Reich de l'emperador, és dir Imperi en el significat estricte de la paraula), cridada «Imperi alemà» en la majoria d'idiomes, inclós l'espanyol (havent segut de fet una forma de monarquia constitucional en el Kaiser com a cap d'Estat). En això es distinguix del Reich alemà a partir del fi de la Primera Guerra Mundial (tant la República de Weimar com l'Alemània nazi), que no incloïa la figura de l'emperador. El terme Reich alemà (Deutsches Reich), per tant, engloba els tres periodos junts, mentres que Kaiserreich és el terme alemà que s'usa per a l'Imperi fins a 1918 (a pesar de que en el seu dia el propi Kaiser va rebujar el seu us).

Hui en dia el terme Segon Reich s'usa com a sinònim de l'Imperi alemà en círculs d'ideologia nacionalista, en els estudis d'història i de forma despectiva per alguns moviments. ya que el Tercer Reich actualment està relacionat en les atrocitats comeses per l'Alemània nazi, l'us d'estes expressions als ulls de molts no té sentit. Originalment, el terme tenia el fi de preparar el terreny per a un tercer i definitiu futur Reich alemà, que contaria en la restauració de la dinastia monàrquica i no en la figura del Führer (d'ahí que els nazis despuix d'adoptar-ho en entusiasme es varen afanyar a alluntar-se del seu significat original), deixant el terme Primer Reich en l'ambigüitat (en principi no es va identificar en el Sacre Imperi Romà per motius polítics relatius a qüestions hereditàries en Àustria). En atres paraules, l'existència d'un segon Reich solament va tindre sentit en un panorama futuriste que contemplava l'existència d'un tercer, identificant-ho per tant en l'Imperi alemà (1871-1918).

Història

Antecedents

Erro al crear miniatura:

La Revolució alemana de 1848-1849 en Berlín, 1848

L'història alemana del XIX, fins a la formació del Estat-nació, s'ha caracterisat per múltiples canvis polítics i territorials que es varen produir despuix del colapse del Sacre Imperi Romà Germànic en 1806. L'antic Imperi es caracterisa cada volta més pels interessos conflictius dels seus dos grans potències: Àustria i la potència ascendent Prusia. Durant les guerres napoleòniques, el Sacre Imperi és dissolt i reemplaçat en part per la Confederació del Rin, tutelada pel Imperi francés. Aixina, "Alemània", fins al seu unificació en 1871, solament era una cultura dividida entre el nort (tota Prusia i els estats independents a on s'ubicava el Sacre Imperi Romà Germànic) i el sur (part d'Àustria, tota Baviera i alguns estats més chicotets).

Despuix de la derrota de la França napoleònica davant els regnes d'Europa (que eren en especial els del Regne Unit, Espanya, Prusia, Rússia i Àustria), els príncips alemans, no obstant, no es varen interessar en un poder central que erosionara la seua autonomia. En el Congrés de Viena de 1815 va ser creada la Confederació Germànica, una confederació de les zones que havien pertanygut abans de 1806 al Sacre Imperi Romà Germànic; a partir d'ella prendrà cos la nació alemana. Despuix del Congrés de Viena, que més alvance es descriu en l'història com el Vormärz, Alemània va estar marcada per una política de restauració, dominada pel canceller austríac, el príncip Klemens Wenzel von Metternich. Com a part de la cridada Santa Aliança entre Àustria, Prusia i Rússia, la restauració tenia per objectiu restablir les relacions de poder entre els Estats nacionals del Antic Règim, és dir, les existents abans de la Revolució Francesa en 1789.

Esta política d'opondre's a la nació i als moviments democràtic-burguesos va dur a numeroses protestes en moltes parts de la Europa Central, que finalment varen derivar en la Revolució de Març de 1848 en els estats alemans. Els membres de la revolució per la recent formada Alemània varen crear el primer parlament democràtic, la Assamblea Nacional de Fráncfort. Les diferents faccions de l'assamblea varen resoldre per votació la creació d'un estat alemà unificat, governat per una monarquia constitucional. Es va implementar la seua constitució el 28 de març de 1849, resultant en la creació de l'efímer Imperi alemà de 1848/1849, en algunes institucions, òrguens administratius i la Reichsflotte, la primera armada alemana unificada. Es va elegir al rei prusiano Federico Guillermo IV per a ser el monarca del nou estat baix el títul de "emperador dels alemans". Est, no obstant, apelant al seu "dret diví", es va negar a acceptar la corona, i la majoria dels estats alemans varen decidir unir-se en una base constitucional. Al mateix temps, varen créixer les tensions entre les dos grans i bregades potències de la Confederació Germànica, a saber, l'Àustria dels Habsburgo (que era la dinastia gobernant de la Confederació) i la Prusia dels Hohenzollern, que a partir de 1849 aumentaria cada volta més el seu poder polític i militar front al veí del sur. Despuix de l'intent fallanc de crear un Estat unificat baix un emperador prusiano, es va suprimir el moviment revolucionari i l'assamblea de Fráncfort va ser dissolta, posant aixina fi al primer esforç d'unificació alemana. No obstant, el govern federal alemà va seguir existint despuix de la supressió violenta de 1848-1849, baix la direcció del bando austríac. Es va suprimir una década de la reacció política (Reaktionsära), en la que les aspiracions democràtiques i lliberals varen ser recreades de nou. Des del començ de la década de 1860, en els Estats alemans es varen formar els primers partits polítics en el sentit modern.

Bismarck (dreta) en Napoleón III, despuix de la batalla de Sedán

En 1864, el govern federal havia aplegat a una aliança unificada de gran importància en Àustria, com en la qüestió de Schleswig-Holstein de la guerra germà-danesa, en la que Prusia i Àustria, a causa d'una clàusula federal, estaven una al costat d'una atra. No obstant, este consens entre les dos potències va durar poc. En la disputa sobre Schleswig-Holstein en 1866 varen ser els alemans els que varen iniciar la guerra austro-prusiana, en la que els austríacs varen lluitar contra els eixèrcits de Prusia i alguns Estats del nort d'Alemània, junt a Itàlia i els Estats del sur, incloent Baden, Baviera, Hesse i Wurtemberg. Despuix de la derrota d'Àustria, es va crear la Confederació Alemana del Nort baix eliderage de Prusia.

Accionada per una disputa entre Prusia i França a causa de la successió al tro d'Espanya, en 1870 va escomençar la guerra franc-prusiana. La declaració de guerra va aplegar des del costat francés, en acabant de que Bismarck, el ministre-president de Prusia, publicara una versió editada del Telegrama d'Ems, que comprometia políticament a França. Les tres guerres, que varen durar des de 1864 fins a 1871, també es varen conéixer com les guerres de l'unificació alemana.

Vore també: Unificació alemana i Tractat de Fráncfort

La fundació de l'Imperi

Erro al crear miniatura:

Die Proklamation dones Deutschen Kaiserreiches, 3.ª versió, regalat per l'emperador Guillermo I a Bismarck pel seu septuagèsim aniversari (1885)

Fotografia del kàiser Guillermo I, 1884

L'era de Bismarck

Otto von Bismarck en 1870

Les polítiques internes de Bismarck varen jugar un gran paper en la creació d'una cultura política autoritària en l'Imperi. Menys preocupat per la política del poder despuix de l'unificació continental en 1871, el govern semiparlamentario d'Alemània va portar a terme una revolució relativament moderada, econòmica, política i social, dirigida des de dalt, que la va dur en el temps a convertir-se en la principal potència industrial de l'época.

Els esforços de Bismarck també varen iniciar la nivellació de les enormes diferències entre els Estats alemans, que havien segut independents en la seua evolució durant sigles, especialment en la llegislació.

Política exterior

Bismarck en la Conferència de Berlín, 1884

La política exterior de Bismarck despuix de 1871 va ser conservadora i va tractar de mantindre el equilibri de poder en Europa. La seua major preocupació era França, que va quedar derrotada i resentida despuix de la guerra franc-prusiana. Com els francesos no varen tindre forces per a derrotar a Alemània per sí mateixos, varen buscar una aliança en Rússia, en la que atraparien a Alemània entre dos fronts en cas d'una guerra (cosa que finalment ocorrerà en 1914). Bismarck volia evitar-ho a tota costa i mantindre relacions d'amistat en els russos, i va formar una aliança en ells i l'Imperi austrohúngaro, el Dreikaiserbund (Lliga dels Tres Emperadors).

Bismarck va conseguir cert número de possessions colonials per a Alemània durant la década de 1880 en Àfrica i el Pacífic, pero dubtava del valor real d'un imperi colonial d'ultramar. Ell i la majoria dels seus contemporàneus eren de mentalitat conservadora i centraven la seua atenció en la política exterior en els països veïns d'Alemània. La major part inversió exterior alemana va ser a nacions en desenroll com Rússia, que carien del capital o dels coneiximents tècnics per a industrialisar-se per sí mateixes, i les colónies d'Alemània es varen mantindre mal desenrollades.

Economia

Fàbriques de Krupp en Essen, cap a 1890

Indústria alemana d'al voltant de 1910

La industrialisació va progressar de forma dinàmica en Alemània impulsada per subsidis i llegislacions governamentals. Els fabricants alemans varen escomençar a captar els mercats domèstics de les importacions britàniques i també a competir en la indústria britànica en l'estranger, particularment en els Estats Units. Al principi de la guerra franc-prusiana, els productes textils i metalúrgics alemans havien superat als del Regne Unit en organisació i eficiència tècnica, i desplaçat als fabricants britànics en el mercat intern. Alemània es va convertir en la potència econòmica dominant en el continent i el seu procés d'industrialisació es va centrar en la indústria pesada, per a donar sosteniment de la seua ret ferroviària i recolzar el desenroll de les seues forces militars.

Cap al canvi de sigle, les indústries metalúrgiques i d'ingenieria alemanes estaven produint en gran mida per al mercat de lliure comerç del Regne Unit. En l'época de la Primera Guerra Mundial (1914-1918), l'economia alemana havia canviat l'abastiment del seu eixèrcit en l'equip adequat que es necessitava per a lluitar en esta guerra. Açò va incloure la producció de fusils (Mauser 98), pistoles (Luger P08), ametralladores (Maxim), morters (Minenwerfer) i vàries atres peces d'artilleria pesada i llaugera. Ademés, l'Alemània imperial va ser líder en els sectors de la física i la química, de manera que un terç dels Premis Nobel —Física, Química i Medicina— varen ser entregats a inventors i investigadors alemans.

Ideologia

Despuix de conseguir la unificació en 1871, Bismarck va dedicar gran part de la seua atenció a la causa de l'unitat nacional baix l'ideologia del prusianisme. El conservadurisme catòlic activiste i emancipador, conceptualizado pel gir conservador de la Iglésia catòlica baix el papat de Pío IX i el seu dogma de la infalibilidad papal, aixina com el radicalisme de la classe treballadora, representada pel naixent Partit Socialdemócrata (SPD), varen reaccionar de moltes maneres davant la preocupació de recalcada de molt diferents segments de la societat alemana, generada per una ràpida transició d'una economia agrària a una economia basada en el capitalisme industrial modern baix la tutela nacionalista. Mentres que una oposició ferma davant catòlics i socialistes es plantejava com fracassada, l'aproximació de Bismarck per mig de "El garrot i la carlota" va conseguir una molt assossegada oposició d'abdós grups.

L'ideologia de Bismarck es pot resumir en quatre objectius: la Kulturkampf, la reforma social, l'unificació nacional i la Kleindeutschland.

Modus vivendi: Otto von Bismarck i el papa León XIII, 18 de març de 1878

Kulturkampf

Artícul principal → Kulturkampf.

Despuix de l'integració dels Estats catòlics alemans del sur i algunes zones de l'est, el catolicisme, representat pel Partit de Centre, va ser, aparentment, la principal amenaça per al procés d'unificació. Les monarquies catòliques del sur, provinents d'una base molt més agrària i que responien davant les files dels llauradors, els artesans, els gremis, el clero i els príncips dels chicotets Estats en més freqüència que les seues contraparts protestants del nort, tenien al principi problemes per a competir en l'eficiència industrial i l'obertura del comerç exterior derivades del Zollverein. Les institucions catòliques varen ser obstruïdes, i el govern de Bismarck va lluitar contra l'influència catòlica en la societat. Despuix de 1878, no obstant, la lluita contra el socialisme uniria a Bismarck en el Partit de Centre Catòlic, posant fi a la Kulturkampf, que va donar lloc a un enfortiment i no un carpiment del catolicisme en Alemània.

Reforma social

Artícul principal → Estat social.

Per a contindre a la classe obrera i per a debilitar l'influència dels grups socialistes, durant l'administració del canceller Bismarck es va implementar el primer estat del benestar del món. Bismarck es va donar conte de que este tipo de polítiques eren molt atractives entre la població, ya que els treballadors es vinculaven a l'Estat i al mateix temps s'ajustaven molt be en el seu caràcter semiautoritario. Els sistemes de seguritat social implementats per Bismarck, com l'atenció a la salut en 1883, segur d'accidents en 1884 i el segur d'invalidea i de vellea en 1889, eren en eixe llavors els més eficients del món.

Kleindeutschland

Propaganda de la Kleindeutschland, 1849

Artícul principal → Qüestió alemana.

Durant el mandat de Bismarck es varen debatre dos visions de lo que l'Imperi alemà devia incloure territorialmente. Una visió era la d'una Großdeutschland (Gran Alemània), i l'atra, preferida per Bismarck, era una Kleindeutschland (Alemània Menor). La Großdeutschland, propugnada especialment pels lliberals i els nacionalistes alemans pangermánicos, era un concepte en el que Alemània devia ser un Estat que comprenguera tots els territoris germànics, incloent Àustria (alguns d'ells varen defendre incloure tot el territori austrohúngaro i alguns sol volien les terres de parla alemana). La Kleindeutschland era una idea exposta per Bismarck i els conservadors de Prusia. Si ben el concepte de Kleindeutschland incloïa a millons de no alemans (principalment polacs), els seus seguidors pensaven que l'incorporació de tots els territoris d'Àustria-Hongria donaria lloc a la desestabilisació de l'Estat alemà pel gran número de minories ètniques presents en l'Imperi austrohúngaro. Ademés, els partidaris prusianos de la Kleindeutschland temien inclús l'incorporació dels territoris de l'Àustria alemana, perque pensaven que es debilitaria el control de Prusia sobre la direcció d'Alemània i s'incrementaria substancialment el número de catòlics en un Estat que ya havia tingut tensions entre els protestants del nort i els catòlics del sur, als que l'Estat volia assimilar. Per últim, va haver escepticisme entre els prusianos sobre la possibilitat d'eixercir un control dinàstic sobre els Habsburgo, tenint en conte del gran respal que seguien tenint en els territoris austríacs, la seua història com a emperadors del Sacre Imperi (máxime en algunes corrents nostàlgiques mantenint que el Reich Alemà d'algun modo era la continuació d'aquella entitat) i el fet de que este linaje ya presidia la Confederació Germànica, i que va anar precisament este fet un dels desencadenants de la guerra que va posar fi a la confederació.

Germanisació

Deportacions prusianas

Un dels efectes de les polítiques d'unificació va ser la d'aumentar gradualment la tendència a eliminar l'us de les llengües no alemanes en la vida pública, les escoles i l'àmbit acadèmic, en l'intenció de pressionar a la població no alemana a abandonar la seua identitat nacional o eixir del país, en lo que es va cridar "germanisació". Les polítiques estrictes de germanisació varen tindre a sovint l'efecte contrari, el d'estimular la resistència i d'una major unitat en els grups minoritaris.

Les polítiques de germanisació varen atacar en particular a l'important minoria polaca, adquirida per Prusia en les particions de Polònia. Es varen aprovar lleis que negaven als polacs el dret de construir vivendes en els territoris adquirits en les particions de Polònia, restringien el dret a parlar en polac en les reunions públiques, i en 1908 es va aprovar una llei per a permetre l'expulsió dels polacs de les seues cases. Esta última llei va ser eixecutada solament en 4 casos i va servir més com una amenaça, pero totes estes mides varen conduir a un alluntament dels polacs de les autoritats alemanes. En 1885 es va crear una Comissió de Liquidació, finançada pel govern, en la missió de distribuir terres de propietat polaca entre els colon alemans. No obstant, els polacs varen fundar una organisació pròpia per a defendre's de la Comissió i els assentaments alemans. En la década de 1880, les autoritats alemanes varen organisar l'expulsió en massa d'uns 24 000 polacs que no tenien la ciutadania alemana a la Polònia del Congrés. Este acte va ser durament criticat per partits d'esquerra i el mateix Bismarck era escèptic al respecte, pero estava preocupat pels possibles "elements revolucionaris" presents entre els polacs de la Polònia del Congrés. Associacions polaques varen intentar lluitar pels seus drets, sense èxit, i encara que es varen elegir diputats polacs per al Reichstag, representant de manera proporcional a la minoria polaca, eren molt més numerosos els representants alemans, la majoria hostils a la seua causa. En resum, les lleis antipolacas no varen tindre un gran efecte, sobretot en la província de Posen, a on la població de parla alemana es va reduir d'un 42,8 % en 1871 a un 38,1 % en 1905, a pesar de tots els esforços.

Llei

El Reichstag en 1889

Artícul principal → Rechtsstaat.

L'història jurídica va ser completament diferent i els sistemes judicials que es varen plantejar varen generar enormes complicacions, especialment per al comerç nacional. Encara que la confederació ya havia aprovat un còdic comercial comú en 1861 (el qual va ser adaptat per a l'Imperi i, en grans modificacions, seguix vigent hui en dia), en atres órdens va haver poca similitut en les lleis. En 1871, es va introduir un Còdic Penal comú (Reichsstrafgesetzbuch), en 1877 es varen establir procediments judicials comuns (Gerichtsverfassungsgesetz), procediments civils (ZPO) i procediments penals (Strafprozessordnung). En 1873 es va modificar la Constitució per a permetre que l'Imperi substituïra els diversos i molt diferents còdics civils estatals per un solament; per eixemple, algunes parts d'Alemània que havien segut ocupades per la França napoleònica havien adoptat el Còdic Civil francés, mentres que en Prusia el Allgemeines Preußisches Landrecht de 1794 estava encara en vigor. En 1881 es va establir la primera comissió per a crear un Còdic Civil comú per a tot l'imperi, un enorme esforç que produiria el Bürgerliches Gesetzbuch (BGB), possiblement una de les obres jurídiques més impressionants del món, que es va dur a terme, finalment, entrant en vigor l'1 de giner de 1900. Es diu molt de la calitat conceptual d'estes codificació, les quals, encara que en numeroses esmenes, seguixen vigents hui en dia.

Federico III va ser Kàiser durant 99 dies, 9 de març-15 de juny de 1888

L'any dels tres kàisers

El 9 de març de 1888, Guillermo I va morir poc abans del seu ORD natalici, deixant al seu fill Federico III com a nou emperador. Federico III era un lliberal i un admirador de la constitució britànica, mentres que els seus llaços en Gran Bretanya varen ser reforçats encara més en el seu matrimoni en la princesa Victoria, filla major de la regna Victoria. En el seu ascens al tro, molts esperaven que el regnat de Federico III donaria lloc a una lliberalisació del Reich i a una major influència del Parlament sobre el procés polític. L'acomiadament de Robert von Puttkamer, el conservador ministre de l'Interior de Prusia, el 8 de juny, va ser una senyal en la direcció esperada i un colp a l'administració de Bismarck. No obstant, en el moment de la seua ascensió al tro, Federico III havia desenrollat un càncer de laringe incurable, que li havia segut diagnosticat el 12 de novembre de l'any anterior pel mege britànic Morell Mackenzie. Federico va fallir el dia 99 del seu govern, el 15 de juny de 1888. La mort de Federico III va dur a l'instauració del seu fill Guillermo II com a emperador. Per la ràpida successió d'estos tres monarques, 1888 es coneix com l'Any dels Tres Emperadors (Kàisers) (en alemà: Dreikaiserjahr).

Fotografia del kàiser Guillermo II en 1905

L'era Guillermina

Vore també: Guillerminisme

La nova llegitimació del tro i la dimissió de Bismarck

Guillermo II va pretendre llegitimar novament l'importància del tro imperial en una época en que atres monarquies d'Europa anaven paulatinament entregant el poder efectiu a governs en respal parlamentari. Esta decisió va dur al Kàiser a un conflicte en Bismarck. Bismarck tenia l'esperança de controlar a Guillermo II com havia controlat al seu yayo, pero l'emperador volia ser l'amo en la seua pròpia casa, i hi havia numerosos aduladores dient-li que Federico II el Gran no hauria segut tan gran en Bismarck al seu costat.

Una diferència important entre Guillermo II i Bismarck eren els seus enfocaments en el maneig de les crisis polítiques, especialment en 1889, quan els miners del carbó alemans es varen declarar en folga en la Alta Silesia. Bismarck va exigir que el eixèrcit alemà anara enviat per a esclafar la folga, pero Guillermo II va rebujar esta mida autoritària, responent: No vullc tacar el meu regnat en la sanc del meu poble. En lloc d'amprar la repressió, Guillermo II va fer que seguiren alvance les negociacions en una delegació enviada als miners del carbó i que va conseguir que terminara la folga sense violència. L'estil de govern de Bismarck havia consistit sempre en que solament ell podia salvar al Reich durant una crisis, i ara tenia l'intenció d'utilisar la folga per a provocar una crisis tan greu que tindria que establir-se com dictador. Est va ser el començ d'una ruptura entre Guillermo II i Bismarck. Bismarck va desafiar a Guillermo II en les demandes d'un major poder per mig de la formació de coalicions polítiques en partits polítics que Guillermo II no recolzava. La relació díscola va terminar en acabant de que Guillermo II i Bismarck tingueren una disputa, i Bismarck va renunciar dies despuix, en març de 1890.

En l'eixida de Bismarck com a canceller, Guillermo II es va convertir en elíder dominant d'Alemània. A diferència del seu yayo, Guillermo I, qui s'havia mostrat satisfet en el maneig dels assunts de govern pel canceller, Guillermo II volia estar actiu en els assunts d'Alemània i volia ser un cap efectiu, no una figura ornamental. Guillermo II es va convertir en un dels principals actors del pla internacional a principis del XX, reconegut per la seua agressiva política exterior i errors estratègics, que va espentar a l'Imperi alemà a un relatiu aïllament polític i més vesprada a la Primera Guerra Mundial.

Política interior

Mandats en el Parlament Alemà 1890-1912

	1890	1893	1898	1903	1907	1912
Conservadors	73	72	56	54	60	43
Conservadors lliberals	20	28	23	21	24	14
Lliberals nacionalistes	42	53	46	51	54	45
Lliberals d'esquerres (DFP, FvP, FVg, FVP)	66	37	41	30	42	42
Centre	106	96	102	100	105	91
Socialdemócrates	35	44	56	81	43	110
Minories	38	35	34	32	29	33
Antisemites	5	16	13	11	22	10
Partit del Poble Alemà	10	11	8	6	7
Especials	2	5	18	11	11	9

Baix Guillermo II, Alemània ya no tenia cancellers forts governant durant molt temps com Bismarck. Els cancellers nous tenien dificultats en l'eixercite de les seues funcions, especialment en la seua funció adicional com a ministre-president de Prusia que se'ls assignava en la Constitució alemana. Les reformes fetes pel canceller Caprivi en lo relatiu a la lliberalisació del comerç varen provocar una reducció de la desocupació i varen ser recolzades pel Kàiser i molts alemans, a excepció dels terratinents prusianos, que temien perdre el seu poder i les seues terres, els quals varen llançar campanyes contra Caprivi per a protestar contra les reformes.

Mentres els aristócrates prusianos varen desafiar les exigències d'un Estat unit d'Alemània, en la década de 1890 una série d'organisacions rebels es varen crear per a desafiar l'autoritària, conservadora i militarista política prusiana, que va ser inculcada en el país. Alguns educadors varen actuar en contra de les escoles alemanes estatals, a on s'ensenyava la educació militar, i varen crear les seues pròpies escoles independents en mentalitat lliberal que varen encorajar el individualisme i la llibertat. No obstant, les escoles de l'Alemània imperial tenien un nivell molt alt i innovacions modernes. Els artistes varen escomençar en el art experimental en oposició a les demandes de Guillermo II pel art tradicional. Al mateix temps, va sorgir una nova generació de productors i productores culturals. La oposició més perillosa per a la monarquia la representava el recent format Partit Socialdemócrata d'Alemània (SPD) en la década de 1890 que advocava pel marxisme.

Guillermo II, a diferència de Bismarck, va deixar a un costat les diferències en la Iglésia catòlica i va dirigir les energies del govern per a opondre's al socialisme a tota costa. Esta política va fracassar quan els socialdemócrates varen conseguir un terç dels vots en les eleccions de 1912 en el Reichstag (Parlament imperial) i es varen convertir en el major partit polític en Alemània. El govern va quedar en mans d'una successió de coalicions conservadores en el respal dels lliberals de dreta i de clercs catòlics, les quals depenien en gran mida d'estar a favor del Kàiser.

Durant la Primera Guerra Mundial, en 1916, al Kàiser se li varen atribuir poders similars als d'una dictadura, que ell va delegar en dos hòmens, elíder d'Alt Mando alemà, i futur president d'Alemània, el mariscal de camp, Paul von Hindenburg, i el Generalquartiermeister Erich Ludendorff. Hindenburg havia assumit el paper de comandant en cap, nomenat pel Kàiser, i Ludendorff era de fet el verdader Cap de l'Estat Major. El propi Kàiser ya no era vist pels alemans com una figura monolítica d'héroe, mentres que Hindenburg i Ludendorff eren considerats com a verdaders líders heròics de la nació. El Kàiser va seguir sent una figura emblemàtica els dos anys restants de la guerra fins a la seua abdicació en 1918.

Política exterior i colonialisme

Nicolás II (der) en Guillermo II (izq) en 1905, tenen les vestimentes intercanviades

Guillermo II en l'Archiduc Francisco Fernando d'Àustria en 1912

Artícul principal → Imperi colonial alemà.

Guillermo II volia que Alemània tinguera el seu "lloc baix el sol". En els fabricants i comerciants alemans ya actuant en tot lo món, va encorajar als esforços colonials en Àfrica i el Pacífic ("nou imperialisme"), en lo essencial per a que l'Imperi alemà estiguera a l'altura d'atres potències europees en el restant dels territoris "no reclamats". Alemània va adquirir Àfrica del Suroest Alemana (actual Namíbia), Kamerún (Camerún), Togolandia i Àfrica Oriental Alemana (la part continental de l'actual Tanzània). Les illes es varen obtindre en el Pacífic per mig de compres i tractats internacionals, aixina com en un contracte d'arrendament per 99 anys per al territori de Kiautschou en el noreste de China. Solament Togolandia i la Samoa alemana (despuix de 1908) es varen convertir en autosuficients i rendables, el restant dels territoris varen necessitar els subsidis de Berlín, que es varen dedicar per a construir una infraestructura en sistemes escolars, hospitals i atres institucions. Els esforços colonials varen ser tractats en despreci en un principi per Bismarck, es va dissenyar una política exterior eurocéntrica com ho demostren els acorts firmats durant el seu mandat en el càrrec. Ya que Alemània era una nouvinguda a la colonisació, es varen produir en vàries ocasiones conflictes en les potències colonials establides. Insurrecció indígenes en els territoris alemans es varen convertir en material d'impressió eventual, especialment en el Regne Unit; els poders establits s'havien ocupat dels seus alçament décades abans, a sovint brutalment, i havien instalat controls d'empreses per a eixe llavors. El Alçament dels bóxers en China, en el patrocini més vesprada de les autoritats chinenques, va tindre el seu inici en la província de Shandong, en part perque Alemània, com colonizadora en Kiautschou, va ser l'única potència que no havia provat la seua poder i que solament va estar dos anys en escena. Quan Guillermo II va parlar durant la cerimònia de partida per als contingents alemans de les forces de lliberació d'huit països en China, una improvisada, pero inoportuna referència als invasores hunos de l'Europa continental, va anar despuix resucitada per la propaganda britànica per a burlar-se d'Alemània durant la Primera Guerra Mundial.

En la compra d'Àfrica del Suroest, els colon alemans es varen animar a cultivar la terra en poder dels hereros i els namas. Les terres tribals dels hereros i namas varen ser utilisades per a diverses explotacions (com els britànics havien fet abans en Rhodèsia), incloent l'agricultura, la ganaderia i la mineria de minerals i diamants. En 1904 els hereros i namas es varen rebelar contra els colonizadores en el suroest d'Àfrica, matant a famílies llauradores, treballadors i funcionaris. En resposta als atacs, es varen enviar tropes alemanes per a sofocar la rebelió que després va donar lloc a un genocidi d'hereros i namas. En total, unes 00000000007500075000 persones (el 70 % del total de la població herera i el 50 % del total de la població nama) varen ser aniquilats. El comandant de l'expedició punitiva, el general Lothar von Trotha, va ser rellevat al moment i reprendido per les crueltat comeses. Estos fets han segut calificats a voltes com "el primer genocidi del XX" i condenats oficialment per les Nacions Unides en 1985. En 2004, va tindre lloc una disculpa formal per part d'un ministre del govern de la República Federal Alemana.

En dos ocasions, va semblar inevitable un conflicte franc-alemà pel destí de Marroc.

Orient Mig

El ferrocarril de Bagdad cap a 1910

En el respal financer del Deutsche Bank, el ferrocarril de Bagdad es va construir en colaboració en el Imperi otomà en l'intenció d'afiançar-se en el Orient Mig. En una entrevista en Guillermo II en 1899, Cecil Rhodes havia intentat convéncer al Kàiser de que el futur de l'Imperi alemà en l'estranger residia en el Orient Mig i no en Àfrica. La construcció del ferrocarril de Bagdad des de 1900 fins a 1911 va ser recolzada inicialment pel Regne Unit. No obstant, en el pas del temps, els britànics varen vore cada volta més a Alemània com un competidor vigoroso en la regió que creïen que solament ells devien dominar i varen exigir reduccions de personal, a una quadra a l'expansió del ferrocarril en 1911, lo que es va aplanar a la demanda per part d'Alemània i de l'Imperi otomà.

Europa de l'Est

Guillermo II en el rei Carlos I de Romania en 1914

Les actituts alemanes i la falta d'atenció prestada als tractats dissenyats per Bismarck, aixina com el respal d'Alemània a la seua aliada Àustria-Hongria en l'ocupació de Bòsnia i Hercegovina en 1908, varen fer que les relacions diplomàtiques es deterioraren en la Rússia imperial i es dissipara una possible aliança en el Regne Unit. En 1914, la errática política exterior va deixar a Alemània aïllada i solament en Àustria-Hongria com a verdadera aliada. El Regne d'Itàlia va seguir sent un aliat sol pro forma, i est va vore més benefici en entrar en aliances finalment adquirir el territori, en gran part de parla alemana, del sur del Tirol d'Àustria-Hongria en un futur conflicte, lo que realment va ocórrer.

Primera Guerra Mundial i final de l'imperi

Vore també: Primera Guerra Mundial

Soldats alemans en la batalla del Marne

Paul von Hindenburg i Erich Ludendorff en 1916

Fronteres impostes per Alemània a Rússia en el tractat de pau de Brest-Litovsk

L'Imperi alemà, territoris ocupats i estats clients cap al final de la Primera Guerra Mundial, setembre de 1918     Imperi alemà (1871-1918)     Estats satèlit (1917-1918)     Territoris ocupats (1914-1918)

Firma de l'armistici

Despuix del assessinat de l'archiduc Francisco Fernando d'Àustria pel serbi de Bòsnia, Gavrilo Princip, el Kàiser Guillermo II va oferir a l'emperador austrohúngaro, Francisco José I, respal complet per als plans d'Àustria-Hongria d'invadir el Regne de Sèrbia, que va ser la nació a la que Àustria-Hongria va culpar de l'assessinat. En mig de la Crisis de juliol, este respal incondicional va ser cridat "chèc en blanc" pels historiadors. L'interpretació posterior, per eixemple en la Conferència de Pau de Versalles, era que este "chèc en blanc" va donar un permís d'agressió austrohúngara, independentment de les conseqüències diplomàtiques, per lo que Alemània era responsable del inicie de la guerra, o a lo manco de provocar un conflicte més ampli.

Alemània va escomençar la guerra afectant al seu principal rival, França. Alemània va vore a França com el seu principal perill en el continent europeu, ya que es podria movilisar molt més ràpit que Rússia i rodejar el núcleu industrial d'Alemània, en Renania. A diferència del Regne Unit i Rússia, els francesos estaven involucrats principalment en la guerra de venjança contra Alemània, en particular, per la pèrdua de França d'Alsàcia-Lorena, que va ser donada a Alemània en 1871 per mig del Tractat de Fráncfort. L'alt mando alemà sabia que França reuniria les seues forces per a entrar en Territori Imperial d'Alsàcia i Lorena. Alemània no volia arriscar-se a llargues batalles a lo llarc de la frontera en França i en el seu lloc va adoptar el Pla Schlieffen, una estratègia militar encaminada a paralisar França en la invasió de Bèlgica i Ocupació alemana de Luxemburc en la Primera Guerra Mundialuxemburc, encaminant les tropes cap a París i cercar i esclafar a les forces franceses a lo llarc de la frontera franc-alemana, en una victòria ràpida. Despuix de derrotar a França, Alemània faria un atac contra Rússia. El pla va requerir la violació de la neutralitat oficial de Luxemburc i Bèlgica. Al principi, l'atac va ser un èxit: l'eixèrcit alemà va arrasar des de Bèlgica i Luxemburc, i estaven casi en París, en el propenc riu Marne. No obstant l'eixèrcit francés va opondre una forta resistència per a defendre la seua capital en la Batalla del Marne que va fer que l'eixèrcit alemà es retirara.

Les seqüeles de la batalla del Marne va ser un punt mort des de feya molt temps entre l'eixèrcit alemà i els aliats, en l'us de les trincheres en la guerra. Atres intents de trencar més en França varen fracassar en les dos batalles en Ypres en enormes baixes. El cap de l'estat major alemà, Erich von Falkenhayn, va decidir trencar en el Pla Schlieffen i es va centrar en una guerra de desgast contra França. Falkenhayn va dirigir les tropes a l'antiga ciutat de Verdún, perque Verdún havia segut una de les últimes ciutats de resistir contra el eixèrcit alemà en 1870, i Falkenhayn sabia que per qüestió d'orgull nacional, els francesos farien qualsevol cosa per a assegurar-se de que no es perguera Verdún. Falkenhayn va prevore que, en tàctiques adequades, les baixes franceses serien majors que les dels alemans i que el compromís continu de les tropes franceses de Verdún faria que l'eixèrcit francés "sagnara en blanc" i per a després permetre que l'eixèrcit alemà entrara en França en facilitat. En 1916, la batalla de Verdún va escomençar, en les posicions franceses en Verdún baix constant bombardeig i atacs en gas venenós i tenint grans baixes en l'atac de les forces alemanes en una marejant cantitat. No obstant Falkenhayn va fallar en la predicció d'una major proporció de francesos morts, que va resultar ser errònea. En la substitució de Falkenhayn per Erich Ludendorff i cap èxit en la batalla de Verdún, l'eixèrcit alemà es va retirar en decembre de 1916.

Mentres el front occidental era un atzucac per a l'eixèrcit alemà, el front de l'est va demostrar ser un gran èxit. Estava mal organisat i el suministrament de l'eixèrcit rus va fallar, lo que va fer que els eixèrcits austrohúngaro i alemà alvançaren fermament cap a l'est. Els alemans es varen beneficiar de la inestabilitat política en Rússia i el desig de posar fi a la guerra. En 1916, el govern alemà va permetre alíder bolchevique de la Rússia comunista, Vladimir Lenin, viajar a través d'Alemània des de Suïssa a Rússia. Alemània va creure que si Lenin podria crear més inestabilitat política, Rússia ya no seria capaç de continuar la seua guerra en Alemània, permetent que l'eixèrcit alemà es concentrar-se totalment en el front occidental.

En 1917, el sar va ser derrocat del tro en Rússia i més vesprada un govern bolchevique va ser creat baix la direcció de Lenin. Front a l'oposició política als bolcheviques, Lenin va decidir posar fi a la campanya de Rússia contra Alemània, Àustria-Hongria, el Imperi otomà, i el Regne de Bulgària en la finalitat de reorientar la seua energia a l'eliminació de la dissidència interna. En 1918, en el Tractat de Brest-Litovsk, el govern bolchevique va donar a Alemània i a l'Imperi otomà un apany territorial enorme a canvi de posar fi a la guerra en el front oriental. Este acort va incloure totes les nacions bàltiques d'hui en dia (Estònia, Letònia i Lituània) que varen ser entregades a l'autoritat d'ocupació alemana, també se'ls va donar Ober-Ost, Bielorússia i Ucrània. Com a resultat, Alemània havia conseguit al fi la terra que va voler a lo llarc de molt temps, la "Mitteleuropa", i ara podia centrar-se plenament en la destrucció dels aliats en el front occidental. En l'àmbit colonial, els resultats alemans varen ser mixts. Gran part de les colónies d'Alemània varen ser reduïdes pels eixèrcits britànics i francesos, no obstant, en el Àfrica Oriental Alemana, una impressionant campanya va ser mampresa pelíder de l'eixèrcit colonial allí, el general Paul von Lettow-Vorbeck, que es mantindria llarc temps respectat com un comandant militar, i despuix pels natius Askaris, a els qui va governar. Lettow-Vorbeck va utilisar atacs de guerrilla contra les forces britàniques en Kènia i Rhodèsia, aixina com invasores portuguesos de Moçambic per a donar a les seues forces nous suministraments i per a arreplegar a més reclutes Askaris. A la seua tornada a Alemània, en març de 1919, Lettow-Vorbeck va conduir als seus soldats repatriats a través de la decorada Porta de Brandeburgo en Berlín, donant a la nació derrotada la seua única desfilada de la victòria.

A pesar de l'èxit en el front oriental en 1918, Alemània no estava fent progressos en el front occidental per tres raons. L'agotament va ser la primera causa, els soldats alemans havien estat en el camp de batalla constantment, sense consol i, despuix de no trencar els eixèrcits britànic i francés en ofensives en març i abril de 1918 a pesar de la transferència d'un gran número de tropes del Front Oriental, havia perdut l'esperança en la possibilitat d'una victòria. El segon motiu va ser a causa dels disturbis civils en la guerra. El concepte de "guerra total" en la Primera Guerra Mundial, significava que el suministrament va tindre que ser reorientado cap a les forces armades i, en el comerç alemà detingut pel bloqueig naval britànic, els civils alemans varen ser obligats a viure en condicions cada volta més precàries. Els preus dels aliments varen ser llimitats primer, i després es va introduir el racionament. L'hivern de 1916-1917 es va cridar: "hivern del nap". Durant la guerra, uns 000000000750000750000 civils alemans varen morir a causa de la desnutrición. Molts alemans volien posar fi a la guerra i un creixent número d'alemans va escomençar a associar-se en l'esquerra política, com el Partit Socialdemócrata d'Alemània (SPD) i el més radical Partit Socialdemócrata Independent que va exigir un fi a la guerra. La tercera raó va ser l'entrada dels Estats Units en la guerra. En un atac per sorpresa d'un submarí alemà en contra del transatlàntic RMS Lusitania en 1915 que transportava civils nortamericans (encara que els alemans sospitaven que duya suministraments al Regne Unit, que en els temps moderns s'ha demostrat ser cert) i la posterior declaració de guerra submarina sense restriccions d'Alemània contra el Regne Unit en 1917, va provocar que el sentiment públic nortamericà passara de la neutralitat al intervencionisme. L'entrada d'Estats Units en la guerra va inclinar més la balança a favor dels Aliats, resultant devastadora per a les forces alemanes.

Revolució de Novembre

Palau Real de Berlín —reconstruït en 2020— a on Karliebknecht va declarar la República Socialista Lliure d'Alemània

Estructura

Estat		Capital
Regnes
Erro al crear miniatura:	Prusia	Berlín
	Baviera	Munich
	Sajonia	Dresde
	Wurtemberg	Stuttgart
Grans ducados
Erro al crear miniatura:	Baden	Karlsruhe
	Hesse	Darmstadt
	Mecklemburgo-Schwerin	Schwerin
	Mecklemburgo-Strelitz	Neustrelitz
	Oldemburgo	Oldemburgo
	Sajonia-Weimar-Eisenach	Weimar
Ducados
	Anhalt	Dessau
	Brunswick	Brunswick
	Sajonia-Altenburgo	Altenburgo
	Sajonia-Coburgo-Gotha	Coburgo
	Sajonia-Meiningen	Meiningen
Principats
	Lippe	Detmold
	Reuss (Llínea menor)	Gera
	Reuss (Llínea major)	Greiz
	Schaumburg-Lippe	Bückeburg
	Schwarzburg-Rudolstadt	Rudolstadt
	Schwarzburg-Sondershausen	Sondershausen
Erro al crear miniatura:	Waldeck-Pyrmont	Arolsen
Ciutats hanseáticas lliures
	Bremen
	Ciutat lliure d'Hamburc
	Ciutat Lliure de Lübeck
Territori imperial
	Alsàcia-Lorena	Estrasburc

L'orde constitucional de la constitució de Bismarck va ser un marc important per a l'estructura de poder real. De fet, les institucions constitucionals, com el Reichstag i el canceller varen tindre una importància central per al sistema polític.

Estats membres de l'imperi

Artícul principal → Organisació territorial de l'Imperi alemà.

Mapa dels estats del Reich alemà (Regne de Prusia en els seus províncies en blava)

Distribució del territori i població de l'Imperi en 1905

Abans de la unificació, el territori alemà es componia de 26 estats constituents. Estos estats consistien en regnes, grans ducados, ducados, principats i ciutats hanseáticas lliures en un territori imperial. El Regne de Prusia era el major dels estats, que cobria més del 60 % del territori de l'Imperi alemà. Varis de dits estats havien obtingut la sobirania despuix de la dissolució del Sacre Imperi Romà Germànic en 1806. Uns atres varen ser creats com a Estats sobirans despuix del Congrés de Viena en 1815. Els territoris no eren necessàriament contigus; molts estaven fragmentats com a resultat d'adquisicions històriques, o en atres casos, per divisions en el arbre genealògic de la família gobernant. El Ducado de Lauenburgo, estat constituent de l'Imperi, governat en unió personal pel rei de Prusia, es va fusionar en Prusia en unió real en 1876. Cada component de l'Imperi alemà enviava representants al Consell Imperial (Bundesrat) i la Dieta Imperial (Reichstag). Les relacions entre el centre imperial i els components de l'Imperi eren relativament decorregudes i es varen ser desenrollant de forma permanent. Fins a quin punt el emperador d'Alemània podria, per eixemple, intervindre en cas de disputes successòries relatives als estats, va ser molt debatut en ocasions, per eixemple, en la crisis de l'herència Lippe-Detmold.

Eixèrcit

Bandera de proa de la Kaiserliche Marine (Gösch der Kriegschiffe), 1903-1919

Artícul principal → Eixèrcit Imperial Alemà.

L'Eixèrcit i la Marina es varen mantindre al marge de l'aprovació financera necessària per la Constitució en gran mida baix el control del rei de Prusia o l'emperador. Els llímits absolutistas a l'estil de "poder de mando" a penes es definien. Per lo tant, era un dels pilars centrals de la monarquia. En el marc dels senyors de la guerra "suprems" existia el Gabinet Militar, el Ministeri Prusiano i el Estat Major, les tres institucions que lluitaven a voltes entre sí per les habilitats. En particular, l'Estat Major estava baix el mando d'Helmuth von Moltke i Alfred von Waldersee que més vesprada varen tractar d'eixercir influència sobre les decisions polítiques. Lo mateixa s'aplicava a l'almirant Alfred von Tirpitz en qüestions marines.

L'eixèrcit estava dirigit no solament contra els enemics externs, sino que també va ser destinat pel mando militar a l'interior per a esclafar les folgues. Pràcticament, no obstant, l'eixèrcit va utilisar les grans folgues com un entrenament a dures penes. No obstant, l'Eixèrcit va ser com una amenaça potencial i no es devia subestimar al factor de potència nacional. Els estrets llaços en la monarquia es varen reflectir de nou en els cossos marcats com a oficials aristócrates. Més tart, la noblea va mantindre una forta posició de liderage entre les files, no obstant, va aplegar una ampliació de l'Eixèrcit i l'Armada per la part civil. La selecció adequada de socialisació i interns en l'eixèrcit pero va assegurar que inclús la pròpia image d'este grup era a penes diferent a la dels seus nobles companyers.

Despuix de les victòries de 1864 a 1871, l'eixèrcit es va convertir en un element central del patriotisme imperial emergent. Les crítiques als militars eren vistes com antipatrióticas. L'eixèrcit va guanyar un prestigi social molt fort durant l'imperi. El cos d'oficials va ser en gran partix la població "de primera classe" en l'estat. El seu món va ser influenciat per la llealtat a la monarquia i la defensa dels drets reals, que es caracterisava per ser conservador, antisocialista i fonamentalment antiparlamentario. El comportament militar i el còdic d'ètica es va estendre durant la societat. També per a molts ciutadans, la situació d'un funcionari reservista va ser un objectiu desijable. Der Untertan d'Heinrich Mann, Wilhelm Voigt o la Crisis de Zabern subrallaven també l'importància del militarisme en la societat alemana. En tots els llocs del regne, les societats guerreres noves es convertien en agents de l'ideologia militarista a finals de 1913. El govern federal va ser per lo tant l'organisació de masses més poderosa de l'imperi. El club patrocinat per l'estat devia mantindre als pensaments militars, nacionals i monàrquics i vacunar als membres contra els socialdemócrates. No obstant, els partits varen recolzar un aument en l'eixèrcit que no era illimitat. Per lo tant, els militars varen aplegar en 1890 com una força de pau de casi 000000000490000490000 hòmens, la seua força estava establida per la constitució, tenia que tindre a lo manco a un un per cent de la població. En els anys següents, les forces de terra es varen enfortir encara més. Entre 1898 i 1911 per les llimitacions d'armament costosos navals es varen repartir soldats al eixèrcit de terra. Era notable que lo que es tenia en eixe temps d'Estat Major era a sí mateixa contra una expansió del número de soldats efectius, perque temia un enfortiment dels drets civils en detriment de l'element noble en el cos d'oficials. Va sorgir durant este periodo el concepte Schlieffen per a una possible guerra en dos fronts contra França i Rússia, tenint en conte la participació britànica en la part dels opositors.

Burocràcia i administració

Per a tots els conflictes polítics interns, el aparat burocràtic va garantisar la seua continuïtat. Al mateix temps, els responsables de la política, tant el canceller com l'emperador, tenien que contar en el pes dels alts funcionaris. No obstant, el propi Imperi en sí, va tindre un començ modest i el canceller, disponia solament d'assistents a Secretari d'Estat, que eren els que presidien les oficines imperials. Aixina, en el transcurs del temps es varen desenrollar junt a l'oficina del canceller, una Oficina de Ferrocarrils Imperial, una Oficina de Correus Imperial, Oficina de Justícia Imperial, una Facenda Imperial, una oficina per a la gestió del Territori Imperial d'Alsàcia i Lorena, el Ministeri de Relacions Exteriors, el Ministeri de l'Interior, l'Oficina Naval Imperial i, per últim, el Ministeri de Colónies. La funció administrativa de Prusia va disminuir mentres que va aumentar el número de persones en l'administració imperial. No obstant, el víncul orgànic entre Prusia i l'imperi va ser de gran importància fins al final. En les posicions més altes i de major àmbit administratiu, els protestants eren membres de la noblea sobrerepresentados. Aixina que d'un total de 31 secretaris de l'imperi, dotze pertanyien a la noblea i en 1909 va haver 71 % de denominació protestant. No obstant, políticament, estos es varen alinear inicial i relativament a la política lliberal.

Monarquia i cort imperial

Policies durant la celebració del 42.º natalici de Guillermo II en Duala, Kamerun, 27 de giner de 1901

La Constitució de l'Imperi Alemà garantisava a l'emperador una gran llibertat d'acció. Les decisions del monarca varen jugar en els diversos òrguens assessores, com les funcions civils imperials, militars i navals importants del gabinet. Es varen afegir a la cort i al confident íntim de l'emperador. Ya en Guillermo I, el monarca va tindre una influència considerable sobre les polítiques del personal, per lo general sense interferir sobre les decisions importants. En particular, baix l'emperador Guillermo II i la seua reivindicació d'una norma personal, varen fer que elloc de l'emperador es convertira en un dels centres de poder clave de l'imperi. A penes és diferent elloc d'emperador que el del President de la Confederació en un regne monàrquic. Inclús fòra de Prusia no solament les celebracions eren de distintes dinasties, sino que també varen celebrar el natalici de l'Emperador. L'emperador s'estava convertint en un símbol de l'imperi. No es discutix que l'influència imperial es va llimitar a 1897, no obstant, mentres que l'importància de l'emperador a 1908 va aumentar de manera significativa, una atra volta va perdre importància. Açò va contribuir en el Escàndal Harden-Eulenburg, el confident de l'emperador Philipp zu Eulenburg va ser trobat tenint relacions homosexuals en el periodiste Maximilian Harden. Estos i els posteriors assunts del Daily Telegraph varen provocar que el prestigi de l'emperador es reduïra, pero no una institució de la monarquia, en la opinió pública.

Minories llingüístiques

Llengües maternes dels ciutadans imperials (01/12/1900)

Llengua	Número	Percentage
Alemà	00000005188313151883131	92,5
Alemà i un atre idioma estranger	000000000252918252918	0,45
Polac	0000000030864893086489	5,48
Francés	000000000211679211679	0,38
Masurio	000000000142049142049	0,25
Danés	000000000141061141061	0,25
Lituà	000000000106305106305	0,19
Casubio	000000000100213100213	0,18
Sorabo	00000000009303293032	0,16
Neerlandés	00000000008036180361	0,14
Italià	00000000006593065930	0,12
Moravo	00000000006438264382	0,11
Chec	00000000004301643016	0,08
Frisón	00000000002067720677	0,04
Inglés	00000000002021720217	0,04
Rus	0000000000096179617	0,02
Suec	0000000000089988998	0,02
Hongarés	0000000000081588158	0,01
Espanyol	0000000000020592059	0,00
Portugués	479	0,00
Atres idiomes	00000000001453514535	0,03
Ciutadans imperials	00000005636718756367187	100

Per l'història multicultural i multilingüe d'Europa Central, la població de l'Imperi alemà es componia de persones en diferents llengües maternes. No obstant el 92,5 % de la població tenia l'alemà com primera llengua, una sifra significativament major que atres països grans de l'época (Gran Bretanya, França, Rússia). L'única minoria llingüística en un número significatiu de parlants era el polac, la llengua materna del 5,45 % dels ciutadans de l'Imperi. Les atres llengües minoritàries es parlaven solament a nivell regional per poques persones que ademés eren minoria inclús en les seues respectives regions. El grup llingüístic d'idiomes com el danés, neerlandés i el frisón (0,5 %) es trobava en el nort i noroest de l'imperi. El danés i el frisón es parlaven principalment en el nort de la província prusiana de Schleswig-Holstein i el neerlandés en les zones fronterices occidentals de les províncies prusianas d'Hannover, Westfalia i de la Província del Rin. Les llengües eslaves (6,28 %) com el polac, masuriano, casubio, sorabo i el chec es trobaven en l'est. El polac principalment en les províncies prusianas de Posen, Prusia Occidental i Silesia (Alta Silesia). També hi havia illes chicotetes en Recklinghausen (Westfalia), en el 13,8 % de la població) i en el districte de Kalau, (Brandeburgo, 5,5 %) i en parts de l'est de Prusia i Pomerania. El chec era parlat predominantment en el sur de Silesia; masurio, en el sur de Prusia Oriental; el casubio en el nort de Prusia Occidental; i el sorabo en la regió de Lusacia en Prusia (Brandeburgo), Silesia i el Regne de Sajonia. Les lengues romançes (0,52 %) es trobaven solament en la frontera occidental de l'Imperi alemà. El grup més gran era la comunitat de parla francesa prop de la frontera de França en el Territori Imperial d'Alsàcia i Lorena, a on formava l'11,6% de la població total. Ahí també existia la minoria de parla italiana que componia el 9,5 % de la població en el districte de Diedenhofen. Els valones varen formar el 28,7 % en el districte de Malmedy (Província del Rin). El grup de llengües bàltiques era el més chicotet i solament es componia de persones que parlaven lituà (0,19 %) en el noreste de la província de Prusia Oriental.

Moneda

Erro al crear miniatura:

1 marc de 1905

Llegat

Antics territoris alemans i ciutats importants (ordenats per país)

Territori	Nom actual
Bèlgica
L'àrea d'Eupen i Malmedy.	Eupen i Malmedy, Província de Lieja.
Dinamarca
Nordschleswig.	Jutlandia Meridional.
França
Reichsland Elsaß-Lothringen en Straßburg i Metz.	Baix Rin, Alt Rin, Mosela.
Lituània
Memelland en Memel.	Regió de Klaipėdona.
Polònia
Pomerania, Silesia, Ostbrandenburg, Ermland, Masuren, Westpreußen, sur d'Ostpreußen i Posen (Wartheland) en Stettin, Allenstein, Danzig, Breslau, Kattowitz i Posen.	Pomerania, Silesia, Terra de Lubusz, Voivodato de Varmia i Masuria.
República Checa
Hultschiner Ländchen.	Regió d'Hlučín.
Rússia
Nort d'Ostpreußen en Königsberg.	Óblast de Kaliningrado.

L'Imperi alemà va deixar un llegat de sòrt dispersa per a Alemània i Europa. Segons Bismarck, un estat unit d'Alemània havia segut finalment alcançat, no obstant, seguia sent un estat dominantemente prusiano i que no contenia l'Àustria alemana com els nacionalistes pangermánicos desijaven. L'influència del militarisme prusiano, els esforços colonials de l'imperi, els seus vigorosas i competitives proea industrials varen causar una visió negativa de l'estat. L'Imperi alemà va promulgar una série de primícies progressives, com l'establiment d'un sistema de benestar públic (encara vigent hui en dia), atres reformes socials, aixina com garantisar la llibertat de prensa. Va haver també un modern sistema d'elecció al parlament federal, el Reichstag, que representava tot home adult per un vot. Açò va permetre als socialistes i al Partit de Centre Catòlic eixercitar un paper notable en la vida política de l'imperi. L'història de l'Imperi alemà és ben recordada en Alemània com un periodo en que l'investigació acadèmica i la vida universitària, aixina com les arts i la lliteratura varen florir. Thomas Mann va publicar la seua novela Els Buddenbrook en 1901. Theodor Mommsen va ser guardonat en el Premie Nobel de Lliteratura un any despuix per la seua història romana. Pintors com els grups de Der Blaue Reiter i Die Brücke varen realisar una important contribució en l'art modern. El edifici de turbines d'AEG en Berlín de Peter Behrens, de 1909 pot considerar-se com una fita en l'arquitectura moderna clàssica i un eixemple sobreixent del funcionalisme emergent. Els costs socials, econòmics, i els èxits científics d'esta Gründerzeit o época fundacional, han dut a l'era guillermina a voltes a ser considerada com una edat d'or (Belle Époque).

En l'àmbit de l'economia de la Kaiserzeit ha fet assentar les bases de que Alemània siga una de les principals potències econòmiques del món. Sobretot l'indústria del ferro i del carbó de la regió del Ruhr, en la conca de Sarre i en la Alta Silesia va contribuir en gran mida a este procés. El primer automòvil va ser construït per Karl Friedrich Benz en 1886. L'enorme creiximent de la producció industrial i el potencial industrial també varen conduir a un ràpit procés d'urbanisació d'Alemània, que va convertir als alemans en una nació urbana. El respal de l'imperi a la invasió d'Àustria-Hongria sobre Sèrbia contra l'oposició de Rússia ha segut vist per molts historiadors com una gran influència en lo que va causar el choc de les aliances en Europa, que va donar lloc a la guerra massiva més vesprada coneguda com la Primera Guerra Mundial. La derrota en la Gran Guerra i les pèrdues territorials i econòmiques impostes pel Tractat de Versalles que va tindre enormes ramificacions per a la nova república alemana, com la definició de lo que és l'estat alemà i cóm deu funcionar. Els conservadors, lliberals, socialistes, nacionalistes, catòlics, protestants i tots, tenien les seues pròpies interpretacions, lo que va dur a un clima polític i social díscols en Alemània a raïl del colapse de l'imperi.

Ademés de la Alemània actual, una gran part de lo que comprenia l'Imperi alemà ara pertany a uns atres Estats membres de l'Unió Europea (UE).

Símbols

L'Imperi alemà no tenia un himne oficial i al principi tampoc Bandera oficial. Com el himne nacional va ser repost al de Heil dir im Siegerkranz, la seua melodia era la mateixa del himne nacional britànic, com també era igual a Die Wacht am Rhein. Va ser en primer lloc una bandera negra-blanca-roja de la Confederació Alemana del Nort utilisada com una bandera marina i civil. No va ser sino fins a 1892 que va ser aprovada finalment pel Kàiser com bandera nacional que es va determinar de color negra-blanca-roja, els colors de Prusia (negre i blanc) i els de les banderes hanseáticas (blanc sobre roig junts).

Vore també

• Primer Reich (Sacre Imperi Romà Germànic)
• Tercer Reich (Alemània Nacionalsocialiste)
• Emperadors alemans
• Tradition und Leben

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Imperi alemà.