Weimar
Weimar (Plantilla:AFI-de) és una ciutat del estat federat de Turingia en Alemània, coneguda pel seu ric llegat cultural. Està situada a la vora del riu Ilm i al peu de la montanya d'Ettersberg, al nort del bosc de Turingia. La ciutat està dividida en tretze districtes.
Weimar va ser el centre del moviment Bauhaus. L'obra de la Bauhaus en Weimar i en Dessau varen ser declarades Patrimoni de la Humanitat per l'Unesco en 1996.[1]
El conjunt de les edificacions conegudes com Weimar clàssic varen ser declarades Patrimoni de la Humanitat per l'Unesco en 1998, destacant l'alta calitat artística tant dels edificis com dels parcs públics i particulars en la ciutat i les seues afores, que testimonien el notable florecimiento cultural del periodo clàssic en Weimar.[2] El mecenage dels ducs de Sajonia-Weimar-Eisenach va atraure a molts destacats escritors i erudits d'Alemània, fent de Weimar el principal centre cultural europeu de l'época.
La ciutat va ser seleccionada Capital Europea de la Cultura en 1999.
Història
[editar | editar còdic]Prehistòria
[editar | editar còdic]En 1925 es varen trobar els restants d'un ser humà arcaic en el districte de Ehringsdorf, al sur de la ciutat. Segons els resultats de la datació radiométrica, estos tenen de 200 000 a 250 000 anys d'edat.[3]
En 1850 es varen trobar restants humans en el districte de Possendorf, ademés de figures i ceràmica, que indiquen que la regió estava habitada des d'i IV a el I
Edat Mija
[editar | editar còdic]La primera menció de Weimar data de l'any 899. El nom va ser canviant en el pas dels sigles de "Wimares" a "Wimari", a "Wimar" i finalment a Weimar. El nom es deriva del alt alemà antic wih (sagrat) i mar (pantà).
Entre 946 i 1346 va existir el comtat de Weimar com una unitat política independent. En l'any 975, l'emperador Otón II va mencionar en un fur per al monasteri de Fulda l'assentament de la "fortalea de Weimar", que és considerat com el "documente fundador" de la ciutat a pesar de que encara existixen dubtes de si este document es referia a la present ciutat. La "fortalea" certament no era de pedra, sino més be una empalizada, pero era aparentment segura, ya que va sofrir el sege de l'emperador Otón III en 984. Les fortificacions varen ser destruïdes en l'hivern de 1173/74 pel landgrave Luis III de la casa dels ludovingios que havien guanyat poder territorial en Turingia. Les fortificacions varen ser reparades ràpidament, ya que en 1214 va soportar un nou sege.
En 1250 es parla ya d'un assentament que va créixer baix la protecció de la fortalea del comte. Entre 1245 i 1249 es va construir la que després seria l'iglésia de la ciutat, que a partir de 1433 va ser consagrada als apòstols Sant Pedro i Sant Pablo. El patronat de l'iglésia municipal va ser otorgat a l'Orde Teutónica el 16 de setembre de 1284, la qual va nomenar als retors de l'iglésia fins a la Reforma Protestant. L'Orde Teutónica estava subordinada a la diòcesis de Magúncia i era ama d'extensos terrenys que en 1525 varen passar a la ciutat. En 1307 l'orde es va fer càrrec de l'educació i en 1383 va establir el primer hospital en l'actual Caballeriza de la ciutat.[4]
A partir de 1247, els comtes de Weimar-Orlamünde varen tindre moltes dificultats per a mantindre la seua independència de la Casa de Wettin, que havia adquirit la major part de Turingia despuix de la guerra de successió de Turingia i Hesse contra els ludovingios. Primer varen tindre que vendre'ls Orlamünde i finalment, despuix de la seua derrota en la "Guerra dels comtes" en 1365, Weimar es va convertir en feu dels Wettin.
En 1410 va obtindre Weimar la seua constitució ciutadana, que li otorgava els mateixos drets que les demés ciutats de la Casa de Wettin. En 1424 va haver un catastròfic incendi que va frenar el desenroll de la ciutat. Els Wettin varen promoure la reconstrucció otorgant exencions d'imposts i majors drets de mercat. La major mida presa en esta época va ser estendre i enfortir les insignificants fortificacions a lo llarc de la ciutat. Es va construir una muralla doble en espai de huit a dèu metros entre els murs i quatre portes fortificadas que rodejaven tota la ciutat. Encara queden alguns restants d'estes fortificacions, com la torre Kasseturm.
Era moderna
[editar | editar còdic]En 1552 el duc Juan Federico I de Sajonia va fer a Weimar la capital del Ducado de Sajonia-Weimar. La ciutat va continuar sent la capital i residència ducal fins a 1918.
Entre 1561 i 1681 va haver varis episodis de caça de bruixes en la ciutat. Sis persones varen ser processades, sent el cas més famós el procés contra el duc Juan Federico IV de Sajonia, que va confessar haver fet un pacte en el diable i que va ser trobat mort al sendemà en la seua cela. Dos dònes varen ser decapitades i cremades en la foguera en 1669 i 1676.
El 4 d'octubre de 1653 es va realisar el primer Zwiebelmarkt (mercat de les cebes) que va escomençar com un dia de mercat de frutes i verdures, i que hui en dia s'ha convertit en un festival d'importància regional.
«Edat d'or»
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Classicisme de Weimar.
A fins de el XVIII i principis de el XIX, durant la regència d'Ana Amalia de Brunswick-Wolfenbüttel i del seu fill, el duc Carlos Augusto de Sajonia-Weimar-Eisenach, la ciutat va jugar un important paper cultural com a centre del Classicisme de Weimar. El duc Carlos Augusto va amprar en la seua cort a varis artistes i intelectuals, donant-los seguritat econòmica i la llibertat per a desenrollar les seues idees. Entre les lluminàries que residien en Weimar en esta época estan Goethe, Schiller, Wieland, Herder i el compositor Johann Nepomuk Hummel, aixina com per un breu periodo de temps, el científic i humaniste Alexander von Humboldt. El duc practicava el despotisme ilustrat i va anar el primer monarca en Alemània en crear una constitució per als seus estats.
«Edat d'argent»
[editar | editar còdic]Baixe la regència de la gran duquesa María Pávlona i el seu fill Carlos Alejandro de Sajonia-Weimar-Eisenach, l'àmbit cultural de la ciutat va prendre un nou impuls. En 1842 Franz Liszt va ser nomenat mestre de capella (Kapellmeister) de l'orquesta de la ciutat. En 1849, Richard Wagner va seguir els passos del seu futur sogre i es va mudar a Weimar abans de traslladar-se a Suïssa. En 1850 Liszt va dirigir en Weimar l'estrena de l'òpera Lohengrin de Wagner.[5]
No solament es va fomentar la música. En 1860, Carlos Alejandro va fundar la «Escola Gran ducal-Sajona d'Art» (Großherzoglich-Sächsische Kunstschule), a on personalitats com Arnold Böcklin, Franz Lenbach i Reinhold Begas varen ser catedràtics. L'influència d'estos artistes va impregnar l'estil realiste de l'anomenada «Escola de pintura de Weimar». Carlos Alejandro també va comissionar obres per a commemorar l'era del Classicisme de Weimar. Els monuments creats en honor a Goethe, Schiller, Wieland i Herder poden contemplar-se fins al dia de hui.
Principis de el XX
[editar | editar còdic]També el fill de Carlos Alejandro, Guillermo Ernesto de Sajonia-Weimar-Eisenach, va promoure l'art. Durant la seua regència, Weimar es va convertir en un centre del art modern. L'escola fundada pel seu pare, l'Escola Gran Ducal-Sajona d'Art, va ser elevada al ranc d'escola superior. En 1907 es va fundar l'Escola Gran ducal Sajona d'Arts Aplicades (Großherzoglich-Sächsische Kunstgewerbeschule) per iniciativa de l'arquitecte Henry van de Velde. En 1903 van de Velde havia dissenyat l'interior del Archiu-Nietzsche en Weimar, que va anar el primer edifici dedicat a la colecció de documents, escrits, aixina com l'edició de l'obra del filòsof Friedrich Nietzsche.
El 9 de novembre de 1918, despuix de la derrota del Imperi alemà en la Primera Guerra Mundial, el Gran duc Guillermo Ernesto va renunciar al tro en nom propi i en el dels seus descendents. La família ducal es va mudar de Weimar.
Weimar i el Bauhaus
[editar | editar còdic]En 1919, Walter Gropius va fundar el moviment Bauhaus en Weimar en l'objectiu de desenrollar i ensenyar un estil moderniste d'arquitectura i disseny. l'Universitat Bauhaus i l'Escola Superior de Música Franz Liszt Weimar varen atraure a molts estudiants d'art, disseny, arquitectura, ingenieria civil i música. El moviment va permanéixer en Weimar fins a 1925, quan el recent electe Concejo municipal dretà va fer pressió en l'escola, retirant el respal econòmic i forçant a varis mestres a renunciar. El moviment es va traslladar despuix a Dessau.
Molts edificis del Weimar de hui tenen l'influència de la Bauhaus. No obstant, solament es va construir un edifici baix este moviment entre 1919 i 1925, la Haus am Horn, que s'utilisa per a events i exhibicions de la cultura Bauhaus.
República de Weimar
[editar | editar còdic]- Artícul principal → República de Weimar.
El periodo entre 1919 i 1933 de l'història d'Alemània és conegut comunament com la República de Weimar, ya que la seua constitució va ser escrita en el Teatre Nacional Alemà d'eixa ciutat (Weimar), puix Berlín era considerada massa perillosa per a ser sèu de l'Assamblea Nacional pels constants disturbis galliponters causats per la Revolució de Novembre de 1918.
L'1 de maig de 1920, Weimar va ser nomenada capital del nou estat de Turingia que es va crear de la consolidació dels territoris dels estats lliures de Sajonia-Weimar-Eisenach, Sajonia-Meiningen, Sajonia-Altenburgo, Sajonia-Gotha, Schwarzburgo-Rudolstadt, Schwarzburgo-Sondershausen, aixina com de la República de Reuss.
Durant el periodo entre les dos guerres mundials, Weimar era políticament un bastió conservador i centre de les corrents nacionalistes alemanes. En 1926 el Partit Nazi colebró ací la seua segona convenció nacional, durant la qual es varen crear les Joventuts Hitlerianas. Weimar tenia un doble simbolisme per als nazis: com a lloc de la fundació de l'odiada república i com a centre de la gran tradició cultural alemana. Hitler va visitar la ciutat en més de quaranta ocasions.[6]
A pesar de la desastrosa situació econòmica de l'época, la població de Weimar va créixer ràpidament, passant de 37.000 habitants en 1914 a 50.000 habitants en 1928. El turisme es va convertir en un important factor econòmic, pero la crisis de 1923 i 1924 va afectar adversament a la classe mija, que va perdre el seu benestar per l'inflació i a les baixes de productivitat causades pels constants disturbis laborals. En disminuir el número de turistes a conseqüència de la crisis financera mundial de 1929, la situació econòmica va empijorar encara més.
Weimar durant el nazisme
[editar | editar còdic]Com en el restant d'Alemània, en l'ascens d'Adolf Hitler en poder va començar la persecució de tots els oponents polítics dels nazis. L'1 d'abril de 1933 es va iniciar un boicot contra tots els negocis propietat de judeus i el 21 de juny d'eixe mateix any va haver una crema de llibres "contraris a l'esperit alemà". Molts oponents al nazisme varen ser duts a juí i condenats a presó en camps de concentració. Els primers varen ser transportats als camps en Nohra i Bad Sulza. Posteriorment varen ser duts al camp de concentració de Buchenwald, que va ser construït en 1937 en les afores de la ciutat.
Despuix de la Nit dels Cristals Trencats, el 9 de novembre de 1938, molts judeus varen abandonar la ciutat i varen emigrar. En 1942 els judeus restants varen ser deportats a camps d'extermini en l'Este. La Gestapo va utilisar l'edifici de la caballeriza de la ciutat per a torturar i assessinar a molts presoners. En els hospitals es varen realisar esterilisació forçades i eutanàsia segons els principis del programa d'eugenèsia, Aktion T4. Abans d'abandonar la ciutat, en abril de 1945 la Gestapo i les SS varen eixecutar a 149 presoners, incloent dònes, en una regió boscosa de les afores de la ciutat.
Per la seua importància cultural, Weimar gojava del favor d'Hitler. Es va planejar un extens redisseny de la ciutat que en part va ser portat a terme baix la direcció de l'arquitecte Hermann Giesler. En el marc d'estes obres, es va construir una luxosa vila per al Gauleiter de Turingia, Fritz Sauckel, que hui en dia és usada per l'Agència Federal del Treball (Bundesagentur für Arbeit). El famós "Hotel Elephant" va ser reconstruït completament en 1938 i Hitler es va hostajar en ell en vàries ocasions.
Durant la Segona Guerra Mundial, Weimar va ser bombardejada vàries voltes per la Força aérea dels Estats Units. En total 1.254 ciutadans de Weimar i uns 600 presoners de Buchenwald varen perir en els atacs aéreus.[7] Uns 325 edificis varen ser destruïts per complet i atres 210 severament danyats, entre ells les cases de Goethe, de Schiller i l'Iglésia Herder. Els bens culturals que podien transportar-se varen ser duts a llocs més segurs durant la guerra.
L'11 d'abril de 1945, el camp de concentració de Buchenwald va ser lliberat per tropes americanes. Durant la guerra varen perir o varen ser assessinats més de 56.000 dels casi 250.000 presoners del camp. El dia següent, el 12 d'abril, es va rendir la ciutat de Weimar.
Weimar durant la divisió d'Alemània
[editar | editar còdic]Despuix de la guerra, Weimar va quedar dins de la zona d'ocupació soviètica. La NKVD va seguir operant Buchenwald baixe el nom de "Campament especial No. 2". Entre agost de 1945 i març de 1950, un total 28.455 presoners de guerra i presoners polítics alemans, entre ells unes 1000 dònes, varen ser internats en el campament. D'eixe total, 7.113 varen perir segons els archius soviètics.[8]
En l'organisació territorial de la República Democràtica Alemana en 1952, Weimar va deixar de ser la capital de Turingia i es va convertir en part del Bezirk d'Erfurt. El 17 de juny de 1953 va haver una folga de més de 3000 treballadors que, entre atres coses, exigien la renúncia dels governants. La manifestació planejada per al dia següent va ser reprimida per l'intervenció armada del Eixèrcit roig i la Volkspolizei. Es va declarar la llei marcial i els principals edificis de la ciutat varen ser ocupats per forces militars. El treballador Alfred Diener, de la ciutat de Jena, va ser fusilat sumariament.[9]
Weimar era una de les joyes de l'Alemània Oriental, per lo que a pesar de l'escassea de materials i de diners, el patrimoni cultural de la ciutat va ser reparat i reconstruït ràpidament.
Durant la revolució pacífica de 1989 i 1990, coneguda com Die Wende, Weimar va jugar el seu paper. Es varen realisar manifestacions de fins a 15 000 persones, en les que els manifestants marchaven front als edificis del govern i, en particular, front al quarter de la policia secreta Stasi. Despuix de la reunificación alemana es va demandar que es feren públics els archius secrets de l'Estat.
Weimar en l'era contemporànea
[editar | editar còdic]En 5 de novembre de 1993, el Consell de l'Unió Europea va nomenar a Weimar Capital Europea de la Cultura per a l'any 1999.
En 1996 l'Unesco va declarar a tres edificis del Bauhaus Patrimoni de la Humanitat, seguits en 1998 per un conjunt d'onze edificacions denominades Weimar clàssic. En 2001 la mateixa organisació va calificar les obres i documents de Goethe conservades en l'Archiu Goethe i Schiller, part del programa Memòria del Món.[10]
En la nit del 2 de setembre de 2004, un incendi va destruir 50.000 llibres de la Biblioteca de la duquesa Ana Amalia. Els treballs de restauració i reconstrucció varen començar casi de colp i repent i la biblioteca va ser reoberta el 24 d'octubre de 2007 en presència del president Horst Köhler.
Des de l'1 de maig de 2008, quinze Stolpersteine (pedres d'entropeçó), colocades front a les seues últimes residències, recorden el destí de ciutadans judeus de Weimar durant el holocaust.
Demografia
[editar | editar còdic]La població de Weimar era de 65.390 habitants el 31 de decembre de 2012, dels quals 33.820 eren dònes i 31.570 eren hòmens.[11] Açò fa a Weimar la quarta ciutat més gran de Turingia, despuix d'Erfurt, Gera i Jena.
Weimar és una de les poques ciutats de Turingia la població de les quals aumenta anualment. En el passat, este increment s'ha degut principalment a la migració cap a la urbs, pero en l'any 2012, per primera volta en més d'una década, va haver més naiximent que decesos.[11]
Geografia i clima
[editar | editar còdic]Weimar està a una altitut promig de 208 metros sobre el nivell de la mar, prop del centre geogràfic de l'estat federat de Turingia. El mont Ettersberg en el nort de la ciutat té 481,6 metros d'altitut i és el punt més alt de la conca de Turingia. Els monts circumdants estan coberts per un bosc mixt d'hages i roures. Al sur del terme municipal hi ha una gran formació de Muschelkalk, que pot ser vista des de certs punts de la zona urbana.[12]
El clima de la ciutat està influenciat pel mont Ettersberg, que la protegix pel nort i el noroest, fent que el clima siga més calent i sec que en restant del centre de Turingia.
Cultura i llocs d'interés
[editar | editar còdic]Weimar és un dels llocs en major riquea cultural de tota Europa, ya que va ser llar de grans personages, tals com el pintor Lucas Cranach el Vell, el reformador Martín Lutero, els compositors Johann Sebastian Bach i Franz Liszt, els escritors Johann Wolfgang von Goethe, Friedrich Schiller i Christoph Martin Wieland, els filòsofs Johann Gottfried von Herder, Friedrich Wilhelm Nietzsche i Arthur Schopenhauer, i els fundadors de l'escola de disseny, art i arquitectura Bauhaus.
Ha segut un lloc de pelegrinage per a la intelectualidad alemana, des de que Goethe es traslladara per primera volta a la ciutat a finals de el XVIII. En Weimar es troben les tombes de Goethe i Schiller, aixina com l'Archiu Goethe i Schiller, l'Archiu Estatal de Turingia, l'Archiu Musical de Turingia, l'Archiu Nietzsche i la Biblioteca de la duquesa Ana Amalia.
Actualment conta en diverses galeries d'art, museus, el Teatre Nacional Alemà i dos instituts d'educació superior: l'Universitat Bauhaus i l'Escola Superior de Música Franz Liszt.
En l'àmbit musical, l'Orquesta Estatal de Weimar continua la rica tradició musical de la ciutat.
Entre els llocs d'interés destaquen els que estan protegits com Patrimoni de la Humanitat:
En la llista de llocs d'interés no pot faltar el "Hotel Elephant", que va obrir les seues portes en 1696 i en el que s'han hostajat jagantes de la cultura i l'art per més de tres sigles. Thomas Mann va immortalisar l'hotel en la novela Lotte en Weimar.
Economia i turisme
[editar | editar còdic]El 87,7% de la població econòmicament activa treballa en el sector de servicis, mentres que l'11,2% treballa en la manufactura. El major empleador de la ciutat és la companyia Bayer Weimar GmbH und Co. KG, que és una subsidiària de la jaganta empresa químic-farmacèutica Bayer. La ciutat té una planta embotelladora de Coca-cola.
Gràcies a la seua rica història i a la multitut de monuments culturals, galeries i museus, Weimar és el més important destí turístic de tota Turingia. En 2012 es varen registrar 349.105 visitants, que varen pernoctar en la ciutat un promig d'1,9 dies. En total hi ha dotze hotels i 33 cases d'hostage.[13]
Persones destacades
[editar | editar còdic]- Artícul principal → .
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ UNESCO Culture Sector. «Bauhaus and its Sites in Weimar and Dessau». Consultat el 9 d'agost de 2013.
- ↑ UNESCO Culture Sector. «Classical Weimar». Consultat el 9 d'agost de 2013.
- ↑ Lindig, Kurt (1934). Der Altsteinzeitmensch dones Ilmtales Skelettreste aus dem Travertin von Weimar-Ehringsdorf, Weimar: Vimaria Verlag.
- ↑ (1998) Gitta Günther, Wolfram Huschke, Walter Steiner (ed.). Weimar. Lexikon zur Stadtgeschichte, Weimar, pp. 293. ISBN 3-7400-0807-5.
- ↑ (1998) Gitta Günther, Wolfram Huschke, Walter Steiner (ed.). Weimar. Lexikon zur Stadtgeschichte, Weimar, pp. 477. ISBN 3-7400-0807-5.
- ↑ Schley, Jens (1999). Nachbar Buchenwald. Die Stadt Weimar und ihr Konzentrationslager 1937–1945, Colónia, Weimar, Viena, pp. 12. ISBN 3-412-15298-6.
- ↑ «», Thüringische Landeszeitung,.
- ↑ Weber, Petra (2000). Justiz und Diktatur: Justizverwaltung und politische Strafjustiz in Thüringen 1945–1961, Oldenburgo: Wissenschaft Verlag, pp. 99. ISBN 3-486-56463-3.
- ↑ (2012) Der Schrei nach Freiheit. 17. Juni 1953 in Thüringen., Stiftung Ettersberg.
- ↑ UNESCO Culture Sector. «The literary estigues of Goethe in the Goethe and Schiller Archives» (en anglés). Consultat el 10 d'agost de 2013.
- ↑ 11,0 11,1 Thüringer Landesamt für Statistik. «Weimar Bevölkerung» (en alemà). Archivat des d'el original, el 9 de setembre de 2013. Consultat el 9 d'agost de 2013.
- ↑ Thüringer Landesanstalt für Umwelt. «Hydrogeologische Einheiten» (en alemà). Archivat des d'el original, el 15 de juny de 2016. Consultat el 10 d'agost de 2013.
- ↑ Stadt Weimar. «Fremdverkehr» (en alemà). Archivat des d'el original, el 9 de setembre de 2013. Consultat el 11 d'agost de 2013.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Weimar.- Pàgina web oficial (en alemà)
- Pàgina web oficial (en anglés)
- Galeries d'art en Weimar (en anglés)
- Museu Ginkgo, Weimar (en anglés)
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Weimar» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.