Anar al contingut

Alt alemà antic

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Alt alemà antic
Primera pàgina del cantar de Hildebrando.

El terme alt alemà antic (AAA, en alemà: Althochdeutsch) es referix a la fase més primerenca del idioma alemà i convencionalment cobrix el periodo des de prop del 500 fins al 1050. Texts escrits no apareixen fins a la segona mitat del VIII, encara que algunes paraules i noms s'han trobat en texts en llatí abans de dita data. Per esta raó, alguns tracten el periodo anterior a 750 com a 'prehistòric', i daten el principi de l'antic alt alemà pròpiament des del 750.

La principal diferència entre l'antic alt alemà i els dialectes germànics occidentals dels que es va desenrollar, és que va sofrir el segon canvi consonàntic o zweite Lautverschiebung (Segona mutació consonàntica). Açò sol datar-se molt aproximadament des de finals del V i principis del VI, per lo tant datant el començ del AAA al voltant del 500. El resultat d'esta evolució dels sons és que el sistema de consonants alemà va permanéixer diferent de totes les atres llengües germàniques occidentals, incloent l'idioma anglés i el baix alemà. Gramaticalmente, no obstant, l'antic alt alemà va permanéixer molt similar al anglés antic i al sajón antic.

Aspectes històrics, socials i culturals

Dialectes

Àrea de parla de l'antic alt alemà en el Sacre Imperi Romà Germànic al voltant del 950.

No hi havia un estàndart o una varietat suprarregional de l'antic alt alemà. Cada text està escrit en un dialecte en particular, o en alguns casos en una mescla d'ells. En general, les principals divisions dels dialectes del AAA semblen ser similars a les dels periodos posteriors i estan basades en grups territorials establits i en els efectes de la zweite Lautverschiebung (Segona mutació consonàntica), que han permaneixcut fins al dia de hui. Pero degut a que l'evidència directa sobre l'antic alt alemà consistix solament en manuscrits produïts en alguns pocs importants centres eclesiàstics, no hi ha informació d'isoglosses del tipo en el que es basen els mapes dialectals moderns. Per esta raó, els dialectes del AAA poden calificar-se com a dialectes de monasteri.

Els principals dialectes del AAA, en les seues respectives diòcesis i monasteris:

Hi ha algunes diferències importants entre l'extensió geogràfica dels dialectes de l'antic alt alemà i la de l'alemà modern:

  • Cap dialecte de l'alemà era parlat a l'est del riu Elba; en el periodo de el AAA l'àrea estava ocupada per pobles eslaus, i no va haver assentaments de pobles germans fins a el XII.
  • El dialecte longobárdico, dels lombardos que varen invadir el nort d'Itàlia en el VI, pot haver segut un dialecte de l'alt alemà, si be queda poca evidència.
  • Els francs varen conquistar el nort de la Galia, aixina com el sur del Loira; la frontera llingüística es va establir despuix aproximadament a lo llarc del curs del Mosa i el Mosela, en francohablantes francs més a l'oest, que varen ser romanizados.


En la victòria de Carlemany sobre els lombardos en 776, tota la gent que parlava alt alemà havia segut incorporada a l'Imperi Franco. Els sajones i els frisones també varen ser dominats per Carlemany, en lo que tots els parlants de germànic occidental del continent varen quedar baix el govern dels Francs. No obstant, ya que el llenguage de l'administració i de l'iglésia era el llatí, esta unificació no va dur a cap desenroll d'alguna varietat suprarregional de l'alemà fins que naixquera l'alt alemà recent.

Pas a l'alemà mig

AP Cap a la mitat del XI, les numeroses diferents vocals trobades en sílabes sense émfasis es varen reduir totes a 'i'. Ya que estes vocals eren part de les terminacions gramaticals en els sustantius i verps, la seua pèrdua va dur a una radical simplificació de la gramàtica flexional de l'alemà. Per tant, l'any 1050 es considera com el principi del periodo del alt alemà mig, si ben casi no va haver texts en alemà durant els següents cent anys.

Eixemple de reducció de vocals en sílabes sense émfasis:

    antic alt alemà     alt alemà mig     espanyol
    mahhōn     machen     fer
    taga     tage     dies
    demu     dem     al (a + el)

(Les formes de l'alemà modern d'estes paraules són, en térmens generals, les mateixes que en l'alt alemà mig.)

Descripció llingüística

Fonologia

Les vocals fonológicament distintives de l'alt alemà antic s'ordenen de la següent manera:

Curtes Llargues
anterior posterior anterior posterior
tancades i, ü o ī, ǖ ū
semicerrada i o ē, ȫ ō
semiabierta ë, ö
obertes ä a ǟ ā

Les vocals /i, o/ serien llaugerament més obertes que les llargues /ē, ō/, per lo que es podrien representar també com /ɛ, ɔ/. Per una atra part la diferència /ä/-/a/ [i la de les corresponents llargues] és del tipo /æ/-/ɑ/. Les vocals /ä, ë, ö, ü/ es denoten en AFI usualment com /æ, ɛ, œ, i/ i en els texts es transcriben sense umlaut com <a, iea, o, o>.

Sobre les consonant es té:

  Labial Dento-
Alveolar 		(Post-)
alveolar 		Palatal Velar Glotal
Oclusiva p  b t  d     k  g (ʔ)
Africada pf͡ ts͡   kx  
Fricativa f  v s /s̪/ ṡ /s̺/  ż x h
Líquida   r  l      
Aproximante w     j  
Nassal m n        

El sistema d'escritura no és precisament fonémico i la correspondència entre grafema i fonema no és directa, la següent taula mostra algunes correspondències:

Fonema p b t d k g pf ts f v s ṡ ż x h m n l r w j
Grafema p b t d c, k g pf, ph z,tz,c f, ph f,o z, zs, s ss s hh, ch h m n l r uu i

Gramàtica

Els noms i adjectius de l'alt alemà antic, de la mateixa manera que succeïx en alemà modern, distinguixen tres gèneros (masculí, femení i neutre) i dos números (singular i plural) i presenten flexió nominal segons el cas gramatical (es distinguixen cinc casos, un més que en alemà modern). La següent taula mostra la declinació de la paraula 'dia' (tag-) en diversos estadis de desenroll de l'alemà:[1]

Temes en -a (masculins i neutres)
Proto-
germànic 		Alemà
antic 		Alemà
mig 		Alemà
modern
cas singular plural singular plural singular plural singular plural
Nominatiu dagaz dagōz tag tagā̆ tac tage Tag Tage
Acusativo daga dagāⁿ
Genitiu dagas dagō tages tago tages tage Tages Tage
Dativo dagē dagumz tage tagum tage tagen Tage Tagen
Instrumental dagu tagu

En alemà antic els adjectius i sustantius es dividixen en diferents "declinació" donades per la vocal temàtica. Per a la vocal temàtica -a es tenen ademés del tipo pur dos subtipos ja i wa que es donen a cotinuaació:[2]

Temes en a
cas Pur (-a)
'dia' 		(-ja)
'pastor' 		(-wa)
'neu'
singular plural singular plural singular plural
Nominatiu tag tagā̆ hirti hirtā̆ snēo snēwā̆
Acusativo
Genitiu tages tago hirtes hirt(i)o snēwes snēwo
Dativo tage tagum hirt(i)i hirtum
hirtim 		snēwe snēwum
Instrumental tagu hirt(i)o

Vore també

Referències

  1. ↑ «Historische Grammatik dones Althochdeutschen». Archivat des de l'original, el 14 de febrer de 2009.
  2. ↑ Wright, 1888.

Bibliografia

  • Althochdeutches Lesebuch, ed. W.Braune, K.Helm, E.A.Ebbinghaus, 17.ª ed., Tubinga, 1994. ISBN 3-484-10707-3
  • J. Knight Bostock, A Handbook on Old High German Literature, 2.ª ed., revisada per K.C.King i D.R.McLintock, Oxford, 1976. ISBN 0-19-815392-9
  • R.E.Keller, The German Language, Londres, 1978. ISBN 0-571-11159-9
  • Lexikon der Germanistischen Linguistik, ed. Hans Peter Althaus, Helmut Henne, Herbert Ernst Weigand, 2.ª ed. revisada, Tubinga, 1980. ISBN 3-484-10396-5
  • S.Sonderegger, Althochdeutsche Sprache und Literatur, de Gruyter, 1974. ISBN 3-11-004559-1
  • C.J.Wells, German. A Linguistic History to 1945, Oxford, 1987. ISBN 0-19-815809-2
  • Wright, Joseph (1888 (1906)). An Old High-German Primer, Londres: Oxford : Clarendon Press. Consultat el 5 de juny de 2015.


Referències


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Alt_alemà_antic&oldid=1578389»