Alt alemà antic
El terme alt alemà antic (AAA, en alemà: Althochdeutsch) es referix a la fase més primerenca del idioma alemà i convencionalment cobrix el periodo des de prop del 500 fins al 1050. Texts escrits no apareixen fins a la segona mitat de el VIII, encara que algunes paraules i noms s'han trobat en texts en llatí abans de dita data. Per esta raó, alguns tracten el periodo anterior a 750 com a 'prehistòric', i daten el principi de l'antic alt alemà pròpiament des del 750.
La principal diferència entre l'antic alt alemà i els dialectes germànics occidentals dels que es va desenrollar, és que va sofrir el segon canvi consonàntic o zweite Lautverschiebung (Segona mutació consonàntica). Açò sol datar-se molt aproximadament des de finals de el V i principis de el VI, per lo tant datant el començ de el AAA al voltant del 500. El resultat d'esta evolució dels sons és que el sistema de consonants alemà va permanéixer diferent de totes les atres llengües germàniques occidentals, incloent l'idioma anglés i el baix alemà. Gramaticalmente, no obstant, l'antic alt alemà va permanéixer molt similar al anglés antic i al sajón antic.
Aspectes històrics, socials i culturals
[editar | editar còdic]Dialectes
[editar | editar còdic]
No hi havia un estàndart o una varietat suprarregional de l'antic alt alemà. Cada text està escrit en un dialecte en particular, o en alguns casos en una mescla d'ells. En general, les principals divisions dels dialectes de el AAA semblen ser similars a les dels periodos posteriors i estan basades en grups territorials establits i en els efectes de la zweite Lautverschiebung (Segona mutació consonàntica), que han permaneixcut fins al dia de hui. Pero degut a que l'evidència directa sobre l'antic alt alemà consistix solament en manuscrits produïts en alguns pocs importants centres eclesiàstics, no hi ha informació d'isoglossas del tipo en el que es basen els mapes dialectals moderns. Per esta raó, els dialectes de el AAA poden calificar-se com a dialectes de monasteri.
Els principals dialectes de el AAA, en les seues respectives diòcesis i monasteris:
- Alemà central
- Alt alemà
- Alemánico: Murbach, Reichenau, Sankt Gallen, Estrasburc
- Bavar: Frisinga, Passau, Ratisbona, Augsburc, Ebersberg, Wessobrunn, Tegernsee, Salzburc, Mondsee
- Longobárdico: (no hi ha texts, incert)
Hi ha algunes diferències importants entre l'extensió geogràfica dels dialectes de l'antic alt alemà i la de l'alemà modern:
- Cap dialecte de l'alemà era parlat a l'est del riu Elba; en el periodo de el AAA l'àrea estava ocupada per pobles eslaus, i no va haver assentaments de pobles germans fins a el XII.
- El dialecte longobárdico, dels lombardos que varen invadir el nort d'Itàlia en el VI, pot haver segut un dialecte de l'alt alemà, si be queda poca evidència.
- Els francs varen conquistar el nort de la Galia, aixina com el sur del Loira; la frontera llingüística es va establir després aproximadament a lo llarc del curs del Mosa i el Mosela, en francohablantes francs més a l'oest, que varen ser romanizados.
En la victòria de Carlomagno sobre els lombardos en 776, tota la gent que parlava alt alemà havia segut incorporada a l'Imperi Franco. Els sajones i els frisones també varen ser dominats per Carlomagno, en lo que tots els parlants de germànic occidental del continent varen quedar baix el govern dels Francs. No obstant, ya que el llenguage de l'administració i de l'iglésia era el llatí, esta unificació no va dur a cap desenroll d'alguna varietat suprarregional de l'alemà fins que naixquera l'alt alemà recent.
Pas a l'alemà mig
[editar | editar còdic]AP Cap a la mitat de el XI, les numeroses diferents vocalés trobades en sílabes sense émfasis es varen reduir totes a 'i'. Ya que estes vocals eren part de les terminacions gramaticals en els sustantius i verps, la seua pèrdua va dur a una radical simplificació de la gramàtica flexional de l'alemà. Per tant, l'any 1050 es considera com el principi del periodo del alt alemà mig, si ben casi no va haver texts en alemà durant els següents cent anys.
Eixemple de reducció de vocals en sílabes sense émfasis:
| antic alt alemà | alt alemà mig | espanyol |
| mahhōn | machen | fer |
| taga | tage | dies |
| demu | dem | al (a + el) |
(Les formes de l'alemà modern d'estes paraules són, en térmens generals, les mateixes que en l'alt alemà mig.)
Descripció llingüística
[editar | editar còdic]Fonologia
[editar | editar còdic]Les vocals fonológicament distintives de l'alt alemà antic s'ordenen de la següent manera:
Curtes Llargues anterior posterior anterior posterior tancades i, ü o ī, ǖ ū semicerrada i o ē, ȫ ō semiabierta ë, ö obertes ä a ǟ ā
Les vocals /i, o/ serien llaugerament més obertes que les llargues /ē, ō/, per lo que es podrien representar també com /ɛ, ɔ/. Per una atra part la diferència /ä/-/a/ [i la de les corresponents llargues] és del tipo /æ/-/ɑ/. Les vocals /ä, ë, ö, ü/ es denoten en AFI usualment com /æ, ɛ, œ, i/ i en els texts es transcriben sense umlaut com <a, iea, o, o>.
Sobre les consonante es té:
Labial Dento-
Alveolar(Post-)
alveolarPalatal Velar Glotal Oclusiva p b t d k g (ʔ) Africada pf͡ ts͡ kx Fricativa f v s /s̪/ ṡ /s̺/ ż x h Líquida r l Aproximante w j Nassal m n
El sistema d'escritura no és precisament fonémico i la correspondència entre grafema i fonema no és directa, la següent taula mostra algunes correspondències:
Fonema p b t d k g pf ts f v s ṡ ż x h m n l r w j Grafema p b t d c, k g pf, ph z,tz,c f, ph f,o z, zs, s ss s hh, ch h m n l r uu i
Gramàtica
[editar | editar còdic]Els noms i adjectius de l'alt alemà antic, de la mateixa manera que succeïx en alemà modern, distinguixen tres gèneros (masculí, femení i neutre) i dos números (singular i plural) i presenten flexió nominal segons el cas gramatical (es distinguixen cinc casos, un més que en alemà modern). La següent taula mostra la declinació de la paraula 'dia' (tag-) en diversos estadis de desenroll de l'alemà:[1]
Temes en -a (masculins i neutres) Proto-
germànicAlemà
anticAlemà
migAlemà
moderncas singular plural singular plural singular plural singular plural Nominatiu dagaz dagōz tag tagā̆ tac tage Tag Tage Acusativo daga dagāⁿ Genitiu dagas dagō tages tago tages tage Tages Tage Dativo dagē dagumz tage tagum tage tagen Tage Tagen Instrumental dagu tagu
En alemà antic els adjectius i sustantius es dividixen en diferents "declinació" donades per la vocal temàtica. Per a la vocal temàtica -a es tenen ademés del tipo pur dos subtipos ja i wa que es donen a cotinuaació:[2]
Temes en a cas Pur (-a)
'dia'(-ja)
'pastor'(-wa)
'neu'singular plural singular plural singular plural Nominatiu tag tagā̆ hirti hirtā̆ snēo snēwā̆ Acusativo Genitiu tages tago hirtes hirt(i)o snēwes snēwo Dativo tage tagum hirt(i)i hirtum
hirtimsnēwe snēwum Instrumental tagu hirt(i)o
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ «Historische Grammatik dones Althochdeutschen». Archivat des d'el original, el 14 de febrer de 2009.
- ↑ Wright, 1888.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Althochdeutches Lesebuch, ed. W.Braune, K.Helm, E.A.Ebbinghaus, 17.ª ed., Tubinga, 1994. ISBN 3-484-10707-3
- J. Knight Bostock, A Handbook on Old High German Literature, 2.ª ed., revisada per K.C.King i D.R.McLintock, Oxford, 1976. ISBN 0-19-815392-9
- R.E.Keller, The German Language, Londres, 1978. ISBN 0-571-11159-9
- Lexikon der Germanistischen Linguistik, ed. Hans Peter Althaus, Helmut Henne, Herbert Ernst Weigand, 2.ª ed. revisada, Tubinga, 1980. ISBN 3-484-10396-5
- S.Sonderegger, Althochdeutsche Sprache und Literatur, de Gruyter, 1974. ISBN 3-11-004559-1
- C.J.Wells, German. A Linguistic History to 1945, Oxford, 1987. ISBN 0-19-815809-2
- Wright, Joseph (1888 (1906)). An Old High-German Primer, Londres: Oxford : Clarendon Press.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Alto alemán antiguo» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.