Nou alt alemà

El (en alemán: neuhochdeutsche Sprache) és el terme amprat per al periodo més recent de l'història del idioma alemà, els començos del qual es poden notar a partir de mediats de el XVII. La característica més important d'este periodo és el desenroll d'una llengua escrita estandardisada, seguida per l'estandardisació de l'idioma parlat. Com a resultat d'este procés s'ha donat l'idioma alemà estàndar, que forma l'actual i última variant del nou alt alemà, per lo que rep per antonomàsia l'autoglotónimo () com a sinònim de l'alemà estàndar. En llingüística es referix al nou alt alemà en les sigles NHG (de l'anglés, ) o NHD (de l'alemà, ).

El nou alt alemà és la més recent varietat del alt alemà, precedida del alt alemà antic (Althochdeutsch, 500/740-1050), l'alt alemà mig (Mittelhochdeutsch, 1050-1500) i, en algunes classificacions, el nou alt alemà primerenc (Frühneuhochdeutsch, 1350-1650, considerat una fase de transició). És important notar que pese a l'us del terme Hochdeutsch per a l'alemà estàndar, en contexts llingüístics i acadèmics el mateix es referix al grup de llengües altogermánicas en la seua totalitat. En Suïssa es denomina a l'alemà estàndar pel seu nom, Standarddeutsch, i té algunes característiques pròpies.

Periodización

El terme «nou alt alemà» va aparéixer per primera volta en 1819 de la mà de Jacob Grimm, per a descriure la forma que ha pres l'alemà a partir de 1450 fins a l'actualitat, seguint directament a l'alt alemà mig.

En 1878 Wilhelm Scherer va propondre l'existència d'un periodo de transició, entre 1450 i 1650, al que va cridar «nou alt alemà primerenc», sugerint per tant un començ molt més tardà (dos sigles de diferència) de l'última fase del desenroll de l'idioma. Esta periodizaació, la més acceptada per historiadors i investigadors de la llengua, té raons tant llingüístiques com extralingüísticas per a defendre el començ d'un nou periodo llingüístic a mitan de el XVII. És en eixe moment que es conclouen els canvis de sò que han donat forma al sistema fonològic de l'alemà modern, no produint-se atres canvis significatius en este aspecte fins a l'actualitat. La publicació en 1641 del Teutsche Sprachkunst de Georg Schottelius marca el començ del debat sobre una llengua nacional estandardisada. En el terreny polític és quan es firma la Pau de Westfalia (1648), posant fi a la guerra dels Trenta Anys (en la consegüent reducció de la població autòctona a menys d'un terç del seu tamany original), garantisant l'independència relativa de centenars d'estats grans i menuts dins del Sacre Imperi Romà Germànic, i reconeixent l'independència total de Països Baixos i Suïssa.

El periodo del nou alt alemà a sovint es subdivide en tres etapes, en un punt de flexió produït en la primera mitat de el XIX i un atre despuix de 1945. Durant la primera d'estes etapes, coneguda com a «nou alt alemà primerenc» (Älteres Neuhochdeutsch), és quan es produïx el gradual desenroll d'una llengua escrita estandardisada, portat a terme per llingüistes (en l'acadèmia) i escritors (en la lliteratura). La segona etapa, denominada «nou alt alemà tardà» (Jüngeres Neuhochdeutsch), veu una extensa difusió d'este model estandardisat en els mijos de comunicació, en la llengua científica (convertint-se en la llengua internacional de la ciència), en l'educació i —de major importància— en l'idioma parlat (que seguix conservant, no obstant, molts dels regionalisme). Despuix de la Segona Guerra Mundial, en la pèrdua de territoris de parla alemana en l'est d'Europa, el decliu de l'alemà com a llengua internacional i l'influència cada volta major de l'anglés en el vocabulari, es marca l'inici de l'última etapa, potser menys distintiva en térmens llingüístics, coneguda com a «alemà contemporàneu» (Gegenwartsdeutsch).

És important notar, no obstant, que esta subdivisió del nou alt alemà en etapes solament es contempla des del punt de vista de l'us de l'idioma i no per les seues característiques intrínseques, ya que tant la fonologia com la morfologia, encara que racionalisades per a encaixar en un idioma estandardisat, no han sofrit canvis substancials des de mediats de el XVII.

Territori d'influència

En els primers dos sigles del nou alt alemà, la frontera llingüística de l'alemà es va mantindre relativament estable, inclús a on el territori mateix va canviar de mans, com en el cas d'Alsàcia, cedida a França en la Pau de Westfalia.

Els canvis més substancials en eixe temps es varen produir en l'Est, per l'immigració de poblacions de parla alemana a les terres llavors poc poblades de Brandeburgo, Pomerania i Bohemio, atrets per les polítiques implementades per Prusia i Àustria a finals de el XVII per a atraure als colon a estes terres. És quan el nou alt alemà s'establix com llengua vehicular a través de les colónies de l'Est d'Europa.

Des de finals de el XIX, no obstant, es produïxen pèrdues significatives en estos territoris per les polítiques de rusificaació de les autoritats russes, pero també per la resistència de la població polaca a una major influència migratòria alemana. Al final de la Segona Guerra Mundial, les poblacions de parla alemana de Bohemio i les terres a l'est de la llínea Oder-Neisse varen ser expulsades de dits territoris.