Pau de Westfalia
.jpg)
El terme de Pau de Westfalia es referix als dos tractats de pau d'Osnabrück i Münster, firmats el 24 d'octubre de 1648, este últim en la Sala de la Pau de l'Ajuntament de Münster, en la regió històrica de Westfalia, en els quals va finalisar la guerra dels Trenta Anys en Alemània i la guerra dels Huitanta Anys entre Espanya i els Països Baixos. En estos tractats varen participar l'emperador del Sacre Imperi Romà Germànic (Fernando III de Habsburgo), la Monarquia Hispànica, els regnes de França i Suècia, les Províncies Unides (Països Baixos) i els seus respectius aliats entre els príncips del Sacre Imperi Romà Germànic.
La Pau de Westfalia va donar lloc al primer congrés diplomàtic modern i va iniciar un nou orde en Europa central basat en el concepte de sobirania nacional.[1] Varis historiadors assignen una importància capital a este acte,[2] puix en Westfalia es va establir el principi de que l'integritat territorial és el fonament de l'existència dels estats, front a la concepció feudal, de que territoris i pobles constituïen un patrimoni hereditari. Per esta raó, va marcar el naiximent del Estat nació.[2]Plantilla:Font qüestionable [3]
Fins a l'instauració de la Confederació del Rin en 1806, les regles de Westfalia varen passar a formar part de les lleis constitucionals del Sacre Imperi Romà Germànic. Les garanties del Tractat varen ser assumides pels països fronteriços en el Sacre Imperi: França i Suècia. Sense la seua autorisació no podia canviar-se cap disposició. Aixina, els alemans, que vivien en més de trescents estats independents, solament podien fusionar-se en un atre estat si contaven en l'aprovació de Suècia i França.[4]
Efectes en els països implicats
[editar | editar còdic]Sacre Imperi Romà Germànic: en 1640, despuix de casi 30 anys, es va tornar a reunir la Dieta Imperial. Esta va ser aprofitada pels Estats de l'Imperi per a acusar a l'emperador Fernando III de Habsburgo de sobrevalorar a Espanya, mentres Suècia i especialment França pressionaven en el mateix sentit, per a desfer la colaboració de les dos cases Habsburgo.
Per a debilitar al Sacre Imperi Romà Germànic, la principal autoritat transnacional de l'época, es va proclamar la primacia dels Estats alemans front a poders externs, com l'emperador o el papa. Per al Sacre Imperi, la Pau de Westfalia va supondre la pèrdua de poder real de l'emperador i una major autonomia dels més de trescents estats resultants.[4]
El príncip elector de Brandeburgo, un dels protestants més influents, va ser beneficiat pel respal de França. Esta, empenyorada en debilitar a l'emperador, va permetre a Brandeburgo fer-se en territoris adjacents. Va obtindre Halberstadt i Minden, pel Tractat de Stettin la Pomerania Central i el Ducado de Magdeburgo en 1680. Paradòxicament, Prusia, naixcuda en 1701 a partir de la fusió de Brandeburgo i el Ducado de Prusia, aplegaria a ser un dels pijors enemics de França.
'___protected_title_0___' Manté la dignitat electoral i l'Alt Palatinado.[5]
França: Un dels principals negociadors va ser el moradura Mazarino, ministre principal de França des de 1643. Esta va ser la gran beneficiada de la Pau de Westfalia. Per un costat, es reduïa el poder del seu gran adversari continental, els Habsburgo, i per un atre s'expandia cap a l'est en el reconeiximent de l'anexió de Metz, Toul i Verdún (ocupades en 1552), Breisach, Philippsburg i de gran part d'Alsàcia (com Belfort, Comtat de Ferrette, el Sudgau i la quaranta viles imperials del Landvogtei de Haguenau). La Decápolis i la ciutat imperial d'Estrasburc varen voler mantindre la seua independència, lo que va supondre noves guerres. Despuix de la guerra franc-espanyola (1635-1659), França es va convertir en la potència hegemònica d'Europa durant el regnat de Luis XIV.
Països Baixos: L'intenció inicial de l'emperador era incloure a Espanya en la Pau, pero les pressions de França varen conseguir la seua neutralitat en la guerra entre abdós nacions pirenaiques. A pesar dels esforços de França per aïllar a Espanya, esta va firmar la pau en les Províncies Unides dels Països Baixos en juny de 1648, reconeixent la seua independència. Esta independència era un fet des de que en 1609, durant el regnat de Felipe III, es firmara la Treua dels Dotze Anys. Els Països Baixos espanyols, que no buscaven l'independència, varen continuar pertanyent a la monarquia espanyola fins a principis de el XVIII.
Espanya: Fins al regnat de Felipe III Espanya s'havia mantingut com la principal potència d'Europa. En Felipe IV ya s'escomencen a vore signes clars de la decadència, que queden paleses despuix de la Pau de Westfalia. En concret, com s'ha explicat en el paràgraf anterior, es té que reconéixer de iure l'independència de les Províncies Unides i queda trencada la comunicació per terra entre el nort d'Itàlia i els Països Baixos espanyols (el Camí Espanyol) en controlar de fet França el territori de Lorena i el sur d'Alsàcia, des de decembre de 1638.
Suècia: Va conseguir una posició hegemònica en la mar Bàltica, que va mantindre durant décades. Va obtindre gran part de Pomerania (repartida en Brandeburgo en el Tractat de Stettin), Wismar, Bremen-Verden, Neukloster i l'illa de Poel[6] lo que li va permetre participar en la Dieta Imperial.
Dinamarca: Despuix de diverses batalles perdudes, fonamentalment contra Suècia, es va vore obligada a firmar la pau en esta en 1645. Dinamarca va perdre moltes de les seues possessions en el Bàltic i Escandinavia.
Suïssa: La Confederació Suïssa va ser reconeguda de facto com un país independent del Sacre Imperi Romà Germànic.
Polítiques
[editar | editar còdic]La Pau de Westfalia va supondre modificacions en les bases del dret internacional, en canvis importants encaminats a conseguir un equilibri europeu que impedira a uns Estats impondre's a uns atres. Els efectes de la Pau de Westfalia es varen mantindre fins a les guerres i revolucions nacionalistes de el XIX.
Este tractat va supondre la desintegració de la república cristiana i l'imperialisme de Carlos V, i ademés es varen propugnar principis com el de la llibertat religiosa «inter estats». Aixina, cada Estat adoptava com a pròpia i oficial la religió que tenia en aquell moment, lo que és vist com una concessió catòlica als nous cismes que, com a orige polític, havien trencat Europa.
Front a la visió espanyola i del Sacre Imperi Romà Germànic d'una universitas christiana, varen triumfar les idees franceses que exaltaven la «raó d'Estat» com a justificació de l'actuació internacional. L'Estat substituïa a atres institucions internacionals o transnacionals com la màxima autoritat en les relacions internacionals. En la pràctica, açò suponia que l'Estat deixava d'estar subjecte a normes morals externes a ell mateixa. Cada Estat tenia dret a aquelles actuacions que asseguraren la seua engrandecimiento.
Conseqüències de la Pau de Westfalia varen ser l'acceptació del principi de «sobirania territorial», el principi de no ingerència en assunts interns i el tracte d'igualtat entre els Estats independentment del seu tamany o força. En la pràctica, les coses varen ser alguna cosa diferents i el resultat molt desigual per als diferents Estats. Alguns Estats menuts varen ser absorbits per França, varen acabar perdent la seua identitat assimilats per la cultura majoritària i ya no varen deixar de ser part d'ella. Per un atre costat, als Estats que formaven part del Sacre Imperi se'ls va reconéixer una autonomia molt major de la que ya tenien.
Religioses
[editar | editar còdic]L'atre gran perjudicat va ser el papat, que va deixar definitivament d'eixercir un poder temporal significatiu en la política europea.
La Pau de Westfalia va supondre el fi dels conflictes militars apareguts com a conseqüència de la Reforma Protestant i la Contrarreforma. Des dels temps de Martín Lutero, les guerres europees es desencadenaven tant per motius geopolítics com a religiosos. Despuix de la Pau de Westfalia, la religió va deixar de ser esgrimida com casus belli. A pesar de les disposicions que intentaven una convivència religiosa, l'intransigencia va obligar en la pràctica a exiliar-se als que no adoptaven la del governant.
Extracte del Tractat de Pau de Westfalia
[editar | editar còdic]
El paràgraf introductori del Tractat de Pau resumix el procés de les negociacions, enumera les parts implicades i enumera també els representants i plenipotenciaris enviats pels Estats firmants. A continuació el títul primer parla sobre l'esperit de l'acort:
Es declara un perdó general als Estats i, inclús, l'oblit dels deutes de guerra:
Entre els títuls 4.º a 10.º es tracten diversos assunts preliminars (sobre el Círcul de Borgoña, Lorena, l'amnistia, la no ingerència en la guerra hispà-francesa) en la finalitat de poder establir la pau:
Els títuls 11.º al 64.º tracten in extens i minuciosament sobre restitució de drets i privilegis, la sobirania dels Estats de l'imperi, les seues llibertats, etc. En general els Estats de l'Imperi varen ser confirmats en els seus llímits territorials de 1618, mentres que la distribució territorial de les distintes confessions cristianes es va efectuar a partir de la situació de 1624:
En ells es declara que cada Estat deuria decidir qué cristianisme adopta com a religió d'estat:
I també s'establix l'independència total de Suïssa:
Els títuls 65.º a 67.º de l'acort de pau duen com a conseqüència la desaparició de l'autoritat real de l'Emperador:
Els títuls 68.º a 91.º són els acorts que afecten a diversos estats de l'Imperi (cessió de territoris a França i Suècia, llibertat de comerç i de trànsit, devolucions, etc).
A continuació vénen els títuls que afecten a França:
A partir del títul 104.º vénen les disposicions d'entrada en vigor i la conclusió:
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Pau (Madrit). papers de qüestions internacionals (en és), Icària Editorial.
- ↑ 2,0 2,1 «Vigència de la Pau de Westfalia». La Nació. Consultat el 2011-03-09.
- ↑ «Definition of NATION-STATE» (en en). www.merriam-webster.com. Consultat el 29 de març de 2017.
- ↑ 4,0 4,1 «La Guerra dels Trenta Anys i la Pau de Westfalia». Deutsche Welle. Consultat el 2011-03-09.
- ↑ Stoye, J. (2018-11-19). El desplegament d'Europa. 1648-1688 (en és), Sigle XXI d'Espanya Editors. ISBN 978-84-323-1926-6.
- ↑ Eyries, J. B. B. (1845). Història de Dinamarca (en és), Imprenta de l'Imparcial.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Paz de Westfalia» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.