Regne de Prusia
El Regne de Prusia (en alemà, Königreich Preußen) va ser un Estat europeu que va existir des de 1701 fins a 1918, governat durant tota la seua existència per la branca franconiana de la dinastia Hohenzollern, originalment estava centrat en Brandeburgo-Prusia, no obstant i gràcies sobretot al seu poder militar, va conseguir expandir-se territorialmente. En acabar la guerra austro-prusiana havia alcançat l'hegemonia total sobre el nort d'Alemània. En 1871, despuix de la guerra franc-prusiana, es va proclamar l'Imperi alemà, moment en el qual Prusia va alcançar la seua màxima extensió territorial. Encara que junt en atres regnes germans va passar a formar part del nou estat alemà, era, en diferència, el més gran i el més influent. En contar en la major economia i el major eixèrcit d'Alemània, Prusia es va assegurar l'hegemonia política i, de fet, el seu rei era també l'emperador alemà. En 1918, en ser derrotada Alemània en la Primera Guerra Mundial, la Revolució de Novembre va derrocar a la monarquia i el regne es va convertir en l'Estat Lliure de Prusia, un ent federat englobat dins d'un nou règim, la República de Weimar.
Història
Precedents: des de la Prusia original fins a Brandeburgo
- Artícul principal → Margraviato de Brandeburgo.
el Ducado de Prusia té el seu orige en l'establiment dels alemans en Prusia Oriental a partir d'el XII. La província, que posteriorment va rebre el nom de «Prusia Oriental», era fins a eixa época l'únic territori cridat pròpiament Prusia, ya que el seu nom derivava dels seus originaris habitants prusianos bàltics, no alemans, els qui varen ser assimilats despuix de les Creuades Bàltiques i la Drang nach Osten. El règim establit pels alemans en Prusia va rebre el nom d'Estat monàstic dels Cavallers Teutònics, i encara que va conseguir sometre als regnes cristians de Lituània i Polònia, després va perdre la seua hegemonia en diverses guerres contra estos últims, sent la guerra polac-teutònica (1519-1521) la que va representar la derrota final. L'últim gran maestre de l'orde, Alberto de Brandeburgo-Ansbach, va renunciar llavors al catolicisme, abraçant el luteranisme i va jurar vassallage al rei de Polònia, Segismundo el Vell. Per la seua banda, el monarca polac secularizó els territoris de l'Orde Teutònica i li'ls va entregar a Alberto per a ell i els seus hereus baix la forma del Ducado de Prusia. Els Hohenzollern de Brandeburgo, cosins de l'ara duc Alberto de Prusia, varen pretendre incrementar els seus dominis per mig del matrimoni. Encara que la majoria d'estes unions varen ser improductives des del punt de vista dinàstic, la boda del margrave brandeburgués Joaquín II en Eduviges de Polònia, filla del rei Segismundo el Vell, li va permetre obtindre al primer la garantia polaca de que si elinaje d'Alberto s'extinguia per l'absència de fills varons, els seus hereus rebrien el ducado de Prusia. Quan el duc Alberto va morir en 1568, li va succeir el seu fill, Alberto Federico de Prusia. Per la debilitat mental d'este últim, va sorgir la possibilitat de que els Hohenzollern de Brandeburgo accediren al ducado prusiano, per lo que el Congrés polac es va reunir en Lublin i, despuix de deliberar, va ratificar la decisió del seu rei. En 1594, el margrave Joaquín Federico I de Brandeburgo, net de Joaquín II, va conseguir que el seu fill Juan Segismundo es casara en la filla major d'Alberto Federico, Ana de Prusia, aumentant les provabilitats d'heretar el ducado, ya que el duc no tenia fills varons. En 1603, Joaquín Federico va conseguir obtindre la regència de Prusia quan es va agravar la maltia mental del duc; va decidir afiançar encara més els seus llaços en Prusia, i, quan enviudó, es va casar en Leonor de Prusia, germana d'Ana. D'esta manera, pare i fill varen tindre al duc de Prusia com a sogre. El matrimoni de Juan Segismundo en Ana va tindre doble benefici, ya que esta era la filla major de María Leonor de Cléveris, germana major de Juan Guillermo de Cléveris, un atre duc mentalment inestable que governava estratègics territoris prop del Rin i del camí espanyol. En morir Juan Guillermo sense fills ni germans varons, Juan Segismundo va alegar tindre drets hereditaris, i va anar un actor important en la Crisis de la successió de Juliers-Cléveris. Quan el duc Alberto Federico va fallir en 1618 sense fills varons que ho heretaren, el ducado de Prusia va passar a Juan Segismundo. Aixina, Brandeburgo i Prusia varen quedar en unió personal en l'hereu de la casa Hohenzollern, unió que duraria 300 anys i que inicialment seria coneguda baix la dualitat Brandeburgo-Prusia. Juan Segismundo va morir a l'any següent, i ho va succeir el seu fill, Jorge Guillermo de Brandeburgo. No obstant, i a pesar de que els Hohenzollern de Brandeburgo varen conseguir obtindre guanys territorials importants gràcies a matrimonis estratègics, no estaven en condicions de fer valdre la seua autoritat si la seua força militar es posava a prova. la guerra dels Trenta Anys va ser un desastre per a Brandeburgo, que va ser ocupada successivament pels bandos en conflicte, arrasada i saquejada. En canvi, Prusia va quedar fòra dels camps de batalla i va servir de refugi al margrave. L'ambivalent Jorge Guillermo tampoc va ser capaç de sostindre les seues pretensions hereditàries al ducado de Pomerania, i en morir en 1640 va entregar al seu fill, Federico Guillermo, un territori molt debilitat en una força militar inferior a la dels seus enemics. A pesar d'això, en finalisar la guerra en 1648, Brandeburgo-Prusia va rebre la part oriental de Pomerania, un territori major al que va rebre Suècia, pese a que la seua importància militar era considerablement menor.[1] L'explicació es troba en el potencial de Brandeburgo-Prusia, no en el seu poder actual. Les dos principals dinasties en conflicte, els Borbones en França i els Habsburgo en Àustria, tenien plans similars encara que oposts per a l'Electorat de Federico Guillermo. França volia enfortir a un Estat alemà per a fer contrapeso als Habsburgo austríacs,[2] mentres que estos últims volien enfortir a Brandeburgo per a que fera contrapeso a Suècia, ya que des de 1648 compartirien fronteres.[1]
A pesar de que la Pau de Westfalia va premiar territorialmente a Brandeburgo, de la mateixa manera que en 1618, els Hohenzollern no estaven en condicions de defendre les seues adquisicions. Per este periodo, un conseller de l'elector Federico Guillermo va considerar en un informe que Polònia estava buscant l'oportunitat per a arrebatar-li Prusia. Suècia estava fent lo mateix en Pomerania, i els territoris guanyats en la successió de Juliers-Cléveris estaven a merced de les Províncies Unides. Per a contrarrestar esta debilitat, l'Elector de Brandeburgo va escomençar a reforçar l'eixèrcit, aplegant a tindre 25 000 soldats en 1655, suficients com per a eixercitar un paper important en la batalla de Varsòvia com a aliat de Suècia contra Polònia durant el "Diluvi". Federico Guillermo va conseguir obtindre llavors la garantia del rei Carlos X Gustavo de Suècia de que no intentaria arrebatar-li Prusia, a canvi de jurar-li vassallage. No obstant, a penes l'eixèrcit suec es va retirar al nort per a lluitar contra Dinamarca, l'Elector va canviar de bando i es va aliar en el rei polac. Leopoldo d'Habsburgo, qui era candidat a l'Imperi, volia contar en el vot de Brandeburgo, per lo que va pressionar al rei polac per a que confirmara la sobirania dels Hohenzollern sobre Prusia. D'esta manera, l'eixèrcit de Federico Guillermo va liderar l'atac de la coalició austro-polac-brandeburguesa contra Suècia, conseguint una victòria decisiva. Brandeburgo-Prusia va poder aixina controlar tota la Pomerania, pero a pesar de la seua creixent importància militar, seguia sent una potència menor en la política internacional, i li varen ser arrebatades tots els seus guanys territorials en esta guerra en el Tractat d'Oliva, principalment per pressió francesa, que ara velava per Suècia. El reconeiximent internacional del domini brandeburgués sobre Prusia va ser llavors l'únic guany que els Hohenzollern varen poder traure de la guerra del Nort de 1655-1660.
1701: El creiximent de Brandeburgo
Federico Guillermo, el "Gran Elector" de Brandeburgo-Prusia, va morir en 1688. Les seues propietats varen passar al seu fill Federico III (1688-1701), que es va convertir en el rei Federico I de Prusia (1701-1713). A excepció del ducado de Prusia, totes les terres de Brandeburgo formaven part del Sacre Imperi Romà Germànic, en eixa época baix el govern hereditari de la Casa d'Habsburgo. Federico III va obtindre el consentiment del emperador Leopoldo I, a canvi de l'aliança contra França en la guerra de Successió espanyola, per a adoptar (en Königsberg, el 18 de giner de 1701) el títul de "Rei en Prusia" en base en els seus territoris no imperials. La fòrmula rei en Prusia en lloc de rei de Prusia es va adoptar per no poder haver en l'imperi més rei que l'emperador i el de Bohèmia. El títul va passar a ser d'acceptació general en el Tractat d'Utrecht.
1701-1740: El jove regne
El nou regne de Prusia era molt pobre —encara no s'havia recuperat totalment de la devastación de la guerra dels Trenta Anys— i el seu territori comprenia més de 1200 km, des de les terres del Ducado de Prusia, en la costa surest del mar Bàltica, passant per l'àrea central dels Hohenzollern en Brandeburgo i terminant en els enclavaments del Ducado de Cléveris, Comtat de Mark i Ravensberg, en Renania. En 1708, aproximadament un terç de la població del ducado de Prusia va ser afectada per la pesta bubónica.[3] La pesta va aplegar a Prenzlau en agost de 1710, pero va desaparéixer abans d'alcançar la capital, Berlín, a sol 80 km. La derrota dels suecs a mans de Rússia, Sajonia, Polònia, Dinamarca-Noruega, Hannover i Prusia en la Gran Guerra del Nort (1700-1721) va marcar el final del domini suec en ellitoral sur de la mar Bàltica. En el Tractat d'Estocolm pruso-suec (giner de 1720), Prusia va recuperar Stettin (Szczecin) i atres parts de les possessions sueques en Pomerania. Els Hohenzollern de Brandeburgo havien obtingut la reversión del ducado de Pomerania des de 1472 (anteriorment, Pomerania ya havia segut anexionada a Brandeburgo-Prusia en 1648 per la Pau de Westfalia). Durant este temps, el pla traçat pel gran elector va alcançar el seu clímax.
1740-1760: Les guerres de Silesia
- Artícul principal → Guerres de Silesia.
En 1740 va pujar al tro Federico II el Gran. Valent-se d'un supòsit tractat de 1537 (vetat per l'emperador Fernando I), pel qual parts de Silesia passarien a Brandeburgo despuix de l'extinció de la dinastia Piast, Federico va invadir Silesia, lo que va marcar l'inici de la guerra de Successió austríaca. Despuix de la ràpida ocupació de Silesia, Federico va oferir protecció a la archiduquesa María Teresa d'Àustria si la província tornava al seu domini. L'oferta va ser rebujada, pero Àustria va trobar atres oponents i Federico va ser lo prou hàbil per a conseguir la cessió formal en el Tractat de Berlín de 1742. Per a sorpresa de molts, Àustria va conseguir anular la ventaja de Prusia en la guerra. En 1744, Federico va invadir de nou regions de l'Imperi per a evitar represàlies i reivindicar, esta volta, la província de Bohèmia. No va tindre èxit, pero la pressió francesa sobre Gran Bretanya, aliat d'Àustria, va dur a una série de tractats i acorts que varen culminar en 1748 en la rúbrica del Tractat d'Aquisgrà, que va restaurar la pau i va concedir a Prusia la major part del territori de Silesia. Humiliada per la cessió de Silesia, Àustria va buscar una aliança segura en França i Rússia, mentres que Prusia intentava aproximar-se a Gran Bretanya ("Revolució Diplomàtica"). Quan Federico va invadir Sajonia i Bohèmia durant uns pocs mesos de 1756-1757, va donar començ la guerra dels Sèt Anys. Esta guerra va ser una lluita desesperada per als prusianos, i la forma com la varen dur va causar en Europa un gran respecte per les habilitats de l'eixèrcit de Federico. Enfrontant-se simultàneament a Àustria, Rússia, França i Suècia i tenint solament com a aliats a Hannover (i Gran Bretanya, referent al continent), Federico va conseguir evitar importants invasions fins a octubre de 1760, quan l'eixèrcit rus va ocupar per un curt periodo de temps Berlín i Königsberg. No obstant, la situació es va ser agravant fins a la mort de l'emperatriu Isabel de Rússia. L'ascensió al tro rus del simpatisant de la causa prusiana Pedro III va aliviar la pressió en el front oriental. Suècia també va abandonar llavors la guerra. En derrotar a l'eixèrcit austríac en la Batalla de Kunersdorf i confiant en el continuat èxit britànic contra França en l'escenari de la guerra colonial, Prusia va ser, al fi, capaç de forçar un statu quo davant bellum en el continent. Este resultat va confirmar el paper principal de Prusia en els Estats alemans i ho va consolidar com una gran potència europea.
1772, 1793, 1795: Particions de Polònia
- Artícul principal → Particions de Polònia.
Per l'est i el sur de Prusia, la República de les Dos Nacions s'havia anat debilitant gradualment a lo llarc d'el XVIII. Preocupat per la creixent influència russa en els assunts polacs i per una possible expansió del Imperi rus, Federico va participar en la primera partició de Polònia entre l'Imperi rus, Prusia i Àustria en 1772 a fi de mantindre l'equilibri de forces. El regne de Prusia anexionó la majoria de les províncies polaques de Prusia Real, inclosa Varmia; a l'any següent, estes terres anexionades es varen organisar com una província, la de Prusia Occidental. El nou domini es va lligar a Prusia Oriental, que anteriorment va ser coneguda com ducado de Prusia, en Pomerania, unint entre sí els territoris orientals del regne. A la mort de Federico en 1786, el seu nebot Federico Guillermo II va continuar intervenint en les particions, guanyant una gran part de l'oest de Polònia en 1793. En 1795, despuix de la tercera partició de Polònia, el regne polac va deixar d'existir. Un gran territori al sur de Prusia Oriental, inclosa Varsòvia, va passar a formar part de Prusia. Estes noves adquisicions es varen organisar en les províncies de Nova Silesia, Prusia del Sur i Nova Prusia Oriental.
1806-1815: Guerres napoleòniques i reforma de l'estat
- Artícul principal → Guerres napoleòniques.
En 1806 va ser abolit el Sacre Imperi Romà Germànic com a resultat de les victòries de Napoleón Bonaparte sobre Àustria. El títul de Kurfürst (príncip elector) de Brandeburgo ya no tenia sentit i es va suprimir. Abans d'això, el sobirà Hohenzollern havia ostentat molts títuls, des del de Cap de l'Iglésia evangèlica fins al de rei, elector, gran duc i duc de vàries regions i regnes baix el seu govern. Des de 1806, va anar simplement rei de Prusia. Com a conseqüència de la derrota prusiana en la batalla de Jena-Auerstedt en 1806, el rei Federico Guillermo III va ser forçat temporalment a fugir a Memel. Despuix del Tractat de Tilsit en 1807, Prusia va perdre casi la mitat del seu territori, incloses les terres guanyades en la Segona i Tercera Particions de Polònia (que ara es reduïa al Ducado de Varsòvia) en les terres a l'oest del riu Elba. Lo que quedava del regne va ser ocupat per les tropes franceses (pagant Prusia totes les despeses de la seua manutenció) i el rei va estar obligat a sagellar una aliança en França i adherir-se al Bloqueig Continental. Estes derrotes varen posar en evidència les debilitats del model de l'Estat absolutista prusiano i varen excloure al regne del círcul de grans potències europees. Era necessària una racionalisació de l'administració en la finalitat de recobrar els màrgens presupostaris pagant les reparacions de guerra. Esta modernisació de Prusia va ser iniciada en 1807. Per a este propòsit, l'estat prusiano va tindre que reformar-se fonamentalment per a liderar i guanyar una futura lluita de lliberació. En les reformes Stein-Hardenberg baix la direcció de Freiherr vom Stein, Scharnhorst i Hardenberg, es va redissenyar el sistema educatiu, en 1807 la servitut dels llauradors es va abolir i es va introduir en 1808 l'autogovern de les ciutats. En 1810, es va introduir la llibertat de comerç. La reforma de l'eixèrcit va començar en 1813 en l'introducció del servici militar obligatori general. Despuix de la derrota de Napoleón en Rússia, Prusia es va desvincular de l'aliança i va participar del costat de la Sexta Coalició durant les "Guerres de Lliberació" (Befreiungskriege) contra l'ocupació francesa. Les tropes prusianas, baix el mando del Mariscal Gebhard Leberecht von Blücher, varen contribuir de forma crucial en la batalla de Waterloo de 1815 a la victòria final sobre Napoleón.
Era de la restauració o periodo Vormärz
- Artícul principal → Vormärz.
II. (avall) Zollverein a partir de la seua formació en 1834.
La recompensa de Prusia per contribuir a la derrota de Napoleón va vindre en el Congrés de Viena, en el que Prusia va recuperar la major part dels territoris perduts i inclús va guanyar el 40 % del Regne de Sajonia i la major part de Renania. Molts dels territoris anexats en la Tercera Partició de Polònia varen ser entregats a la Polònia del Congrés baix el govern rus. A raïl d'estes noves adquisicions prusianas, el regne es va reorganisar en dèu províncies. La majoria, a banda de les províncies de Prusia Oriental, Prusia Occidental i Posen, va passar a integrar la Confederació Germànica, que va substituir a l'extint Sacre Imperi Romà Germànic. La qüestió alemana va ser solucionada parcialment despuix de la creació de la Confederació Germànica, federació flexible dels estats alemans baix la guia austríaca, que va existir des de 1815 fins a 1866, de cual Prusia va formar part. A diferència de la majoria dels atres estats alemans, Prusia no va crear un cos representatiu per a l'estat en el seu conjunt. En lloc d'un Landtag per a tota Prusia, solament es varen convocar els consells de comtat. El govern real creïa que podia previndre més efectivament les aspiracions lliberals d'una monarquia constitucional i drets democràtics de participació. En l'objectiu de combatre elliberalisme en Europa es forma la Santa Aliança entre el rei Federico Guillermo III, l'emperador austríac i el Sar de Rússia. En 1818 el govern prusiano va suprimir els 67 districtes d'aduanero en que contava i va eliminar les aduana interiors. L'ideòlec d'esta reforma va ser l'economiste Friedrich List. List va combatre la doctrina de lliure comerç en les relacions exteriors i va plantejar el desenroll industrial per mig de l'adopció de mides proteccionistes. Encara que va seguir sent absolutista, va iniciar una lliberalisació que li va granjear prestigi entre les poblacions germàniques.[4]
No obstant, els esforços del Govern Real per a combatre elliberalisme, la democràcia i l'idea d'unificar a Alemània es varen vore enfrontats fortes restriccions econòmiques. Per la divisió del seu territori l'unificació econòmica d'Alemània despuix de 1815 era del propi interés de Prusia. Per lo tant, va pertànyer als membres fundadors de l'Unió Aduanero d'Alemània en 1834. L'unió aduanero va ser un impuls a l'industrialisació alemana, en especial de Prusia i en lo polític va preparar les bases per a l'unificació. En Prusia les esperances lliberals es varen vore breument despertades en 1840 per l'arribada al tro el rei Federico Guillermo IV de Prusia, i pels passos donats cap a la formació de l'unió de les Dietes provincials, que va aplegar a reunir-se en abril de 1847; no obstant el debat de les reformes constitucionals, conexió prèvia per a la concessió de fondos, va provocar un punt mort, i la Dieta es va dissoldre.
Revolució alemana de 1848-1849
- Artícul principal → Revolució alemana de 1848-1849.
Despuix dels alçament populars en el suroest d'Alemània, la revolució finalment va aplegar a Berlín el 18 de març de 1848. Federico Guillermo IV va tindre notícies dels acontenyiments revolucionaris en Àustria, va anunciar la seua disposició a convocar un parlament nacional, pero en els combats dels soldats i la multitut berlinesa, els primers malinterpretaron les órdens del rei de no disparar i va esclatar la lluita. Al no saber cóm resoldre la situació, el rei va tractar d'evitar una guerra civil ordenant la retirada de les tropes. La Dieta Unida es va reunir una volta més per a resoldre la convocatòria d'una Assamblea Nacional Prusiana. Al mateix temps que es reunia l'assamblea prusiana, es va portar a terme l'Assamblea Nacional Alemana, que s'anava a reunir en Fráncfort del Meno.
L'Assamblea Nacional de Prusia va rebre la tasca de treballar en la Corona per a elaborar una constitució en ella. No menys important, la política constitucional de l'Assamblea Nacional de Prusia va conduir a una contrarrevolución, a la dissolució de l'assamblea i a l'introducció d'una constitució imposta. Açò últim va distinguir a Prusia d'Àustria, a on la constitució va ser abolida per complet. Encara que la constitució imposta de Prusia va conservar alguns punts de la carta, va restaurar els privilegis centrals de la corona. En 1850 va ser revisada novament. Sobretot, el sufragi de tres classes introduït en esta política va determinar decisivament la cultura política de Prusia fins a 1918. En l'Assamblea Nacional de Fráncfort, el punt de partida era una solució de la Gran Alemània. Un proyecte constitucional que incloïa a Àustria en l'imperi germànic va ser rebujat per Viena. No obstant, la democràcia i l'unitat alemana varen fracassar en abril de 1849, quan Federico Guillermo IV va rebujar la corona imperial que li havia propost l'Assamblea Nacional. La revolució finalment va ser suprimida en el suroest d'Alemània en l'ajuda de les tropes prusianas. En 1848, les accions mampreses per Dinamarca contra els ducados de Schleswig i Holstein varen dur a la primera guerra de Schleswig (1848-1851) entre Dinamarca i la Confederació Germànica, va acabar en la derrota de la primera. No obstant, per pressions internacionals, Prusia va ser forçada a consentir que Dinamarca es quedara en abdós ducados. Com a conseqüència de les Revolucions de 1848, els principats d'Hohenzollern-Sigmaringen i Hohenzollern-Hechingen varen ser anexionados per Prusia en 1850. La política de Prusia, en l'Unió d'Erfurt (1849/1850), un intent de Prusia per reemplaçar la Confederació Alemana va tindre com a conseqüència la crisis d'autumne de 1850, Prusia va tindre que renunciar a la política de l'Unió per la pressió d'Àustria i Rússia en el cridat Tractat d'Olmütz. La Confederació Alemana es va activar novament en l'estiu de 1851 en la seua antiga forma.
1849-1871: Era Reaccionària, Nova Era i les guerres germanes d'unificació
Les esperances que una part considerable dels lliberals que s'havia posat en la política de l'Unió d'Erfurt, que a lo manco havia previst la representació a nivell nacional, varen donar pas a una "Era de la Reacció" oberta (en alemà: Reaktionsära). En particular, els anys 1851-1857 són el punt culminant de la política reaccionària interna en la Confederació Alemana. No obstant l'era reaccionària va ser distinta en els diversos estats germans. Mentres que Àustria va tornar a ser un estat absolutista en l'abolició de la constitució, Prusia va seguir sent un estat constitucional. Inclús es va aprovar una part considerable del proyecte de constitució elaborat per l'Assamblea Nacional de Prusia. En Prusia es va portar a terme el constitucionalisme, pero va continuar com una espècie de contrapeso al seu sistema burocràtic-militar. El final del temps de la reacció generalment s'establix en 1858 en el començ de la Nova Era (Neue *Ära) en Prusia (és dir, la transició de la regència de l'impotent Federico Guillermo IV a Guillermo I ). El nou Regente va intentar aplicar reformes convocant a un govern de coalició conservador-lliberal. La nova era de la política prusiana termina en 1862 en el nomenament del ministre-president Bismarck.
Guillermo I, que ya havia assumit la regència del seu germà Federico Guillermo IV, que no podia governar per una incapacitat mental, va ascendir al tro prusiano en 1861. En el ministre de Guerra, Roon, va buscar una reforma de l'eixèrcit, que proporcionara més hores de servici i una millora de l'eixèrcit prusiano. No obstant, la majoria lliberal delandtag prusiano, que estava a càrrec del presupost, no volia aprovar els fondos necessaris. Açò va derivar en un conflicte constitucional, durant el qual el rei va considerar l'abdicació. Com a últim recurs, va decidir en 1862, nomenar com a ministre-president a Otto von Bismarck. Este era vehement partidari de la reivindicació de la autocracia real i va governar durant anys contra la Constitució i el Parlament. Bismarck es va comprometre a posar en pràctica la reforma militar encara en l'oposició de la majoria de la Cámara. En 1862, Guillermo I va elegir a Otto von Bismarck per al càrrec de Ministre President de Prusia. Estava determinat a unir els Estats Germans baix el domini prusiano i, per a això, va dur a Prusia a tres guerres que varen culminar en la consecució d'este objectiu. Sabent que la corona prusiana solament podia guanyar el respal popular quan prenguera la davantera en el moviment d'unificació alemana, Bismarck va dur a Prusia a tres guerres, que varen dur al rei Guillermo a cenyir-se la corona imperial alemana.
Guerra dels ducados
La primera d'elles va ser la Segona Guerra de Schleswig (1864), que Prusia va iniciar i va guanyar en l'ajuda d'Àustria. El rei danés Cristián IX va proclamar l'anexió dels ducados de Schleswig i Holstein, territoris que venien causant constants litigis entre Dinamarca i els Estats alemans del nort per la seua possessió. Seguidament, els ducados alemans varen protestar davant tal mida, llavors varen apelar directament a la Dieta de Fráncfort, rebent el respal d'Àustria i Prusia. El canceller de Prusia, Otto von Bismarck, va convéncer a Francisco José I de la Casa d'Àustria per a defendre junts el Protocol de Londres (1852). El 16 de giner de 1864 es va firmar l'acort entre ells. Bismarck va llançar un ultimàtum a Dinamarca en el que exigia que la Constitució de novembre devia ser abolida en 48 hores, lo que va ser rebujat pel govern danés. Les forces austríaques i prusianas varen creuar el riu Eider, frontera entre Schleswig (al nort) i Holstein (al sur), l'1 de febrer de 1864, i la guerra va ser inevitable. Dinamarca va ser derrotada i va entregar els ducados de Schleswig i Holstein a Prusia i Àustria, respectivament. Els ducados varen ser manejats inicialment junts en un condomini prusiano-austríac. Despuix de la convenció de Gastein de 1865 Schleswig va caure baix el prusiano, Holstein baix l'administració austríaca, mentres que Àustria va vendre els seus drets del Ducado de Lauenburg a la corona prusiana.
Guerra austro-prusiana
.JPG){kind=link}
Poc despuix del final de la guerra en Dinamarca, va esclatar una disputa entre Àustria i Prusia sobre l'administració i el futur de Schleswig-Holstein. Pero la seua causa més profunda va ser la lluita per la supremacia en la Confederació Alemana. Bismarck va conseguir persuadir al rei Guillermo, d'adoptar una solució beligerant. L'administració dividida de Schleswig i Holstein va ser el motiu per a la guerra austro-prusiana de 1866 (també coneguda com la guerra de les Sèt Semanes), en la que Prusia, aliada en el regne d'Itàlia i varis Estats germans del Nort, varen declarar la guerra a l'Imperi austríac. La coalició comandada per Àustria va ser derrotada i alguns Estats germans (el Regne d'Hannover, l'Electorat d'Hesse, el Ducado de Nassau i la ciutat lliure de Fráncfort) varen ser anexionados a Prusia. Els territoris disputats de Schleswig i Holstein varen passar a estar baix ple domini prusiano. Gràcies a l'adquisició d'estos territoris va ser possible l'unió de Renania i Westfalia en el restant del regne. Va ser llavors quan Prusia va alcançar la seua major extensió, que va mantindre fins a la seua extinció com a regne en 1918. la Confederació Germànica va ser substituïda en 1867 per la Confederació Alemana del Nort, baix el domini de Prusia, i en aliances militars en els Estats germans del Sur (llevat Àustria). També Bismarck va redactar la constitució que va entrar en vigor l'1 de juliol de 1867. En esta constitució es declarava President de la confederació alemana del nort al rei de Prusia i Bismarck com a Canceller. A diferència de la Confederació Germànica, la Confederació Alemana del Nort va ser un verdader Estat. El seu territori estava comprés per les parts de la Confederació Germànica que es trobaven al nort del Meno. L'unificació d'Alemània ( Kleindeutschland) planejada per Bismarck estava molt prop de concretar-se. Guillermo estava decidit a conquistar el territori d'Àustria, pero Bismarck li va convéncer per a que abandonara l'idea, ya que vea en Àustria un valiós aliat futur.
Guerra franc-prusiana
L'acte final va ser la guerra franc-prusiana (1870), en la que Bismarck va forçar a Napoleón III de França a declarar la guerra a Prusia. Per mig de l'activació de les aliances alemanes pactades despuix de la guerra austro-prusiana, els Estats Germans es varen unir i varen derrotar ràpidament a França. El conflicte va marcar l'esclat de la tensió entre les dos potències, que es va acréixer despuix del fracàs del proyecte de Napoleón III d'anexar Luxemburc, un event que va causar el final d'una relació relativament equilibrada en la Prusia d'Otto von Bismarck. La tensió es va fer major per la creixent influència, no tolerada per França, eixercida pels Estats alemans en el sur del riu Meno, i la direcció de Prusia eixercida dins de la Confederació Alemana del Nort. Esta victòria comandada per Prusia va possibilitar la creació del Imperi alemà. Guillermo va ser proclamat kàiser el 18 de giner de 1871 (just 170 anys despuix de la coronació del primer rei prusiano, Federico I) en la Galeria dels Espills de Versalles, mentres la capital francesa encara es trobava sitiada. Pel Tractat de Fráncfort, Bismarck va impondre una dura pau a França: li varen ser arrebatades les províncies d'Alsàcia i Lorena, riques en mines de carbó i de ferro, ademés d'impondre-se-li el pagament de grans sumes de diners en concepte de reparacions de guerra.
1871-1918: Apogeu i caiguda de Prusia
- Artícul principal → Imperi alemà.
.jpg)
En l'Imperi alemà encapçalat per Prusia, Bismarck desijava preservar la pau en Europa i per a tal efecte va actuar en el Congrés de Berlín. El nou Imperi alemà va enfortir encara més les bones relacions ya existents en el Regne Unit (el kàiser Federico III es va casar en la filla primogènita de la reina Victoria del Regne Unit). No obstant, tot va canviar en la mort de Federico III en 1888 (despuix de sol 99 dies en el tro) i l'ascensió del seu fill de 29 anys d'edat, Guillermo II. El nou kàiser va trencar ràpidament les bones relacions en les famílies reals britànica i russa i va passar a ser, primer el seu rival i, despuix, el seu enemic. Guillermo II va destituir a Bismarck en 1890 i va posar en marcha una campanya de militarisació i interferència en la política exterior que va produir l'aïllament d'Alemània. Un anàlisis incorrecte del conflicte austrohúngaro en Sèrbia per part del kàiser i els precipitats plans de movilisació de vàries nacions varen dur al desastre de la Primera Guerra Mundial (1914-1918). Com a preu per la seua retirada de la guerra, els bolcheviques varen entregar a l'Imperi alemà grans regions de l'oest del Imperi rus, algunes d'elles fronterices en Prusia, segons els térmens del Tractat de Brest-Litovsk (1918). No obstant, el domini alemà sobre eixos territoris solament va durar uns pocs mesos a causa de la derrota sofrida pels efectius militars alemans i com a conseqüència de la Revolució Alemana, que va provocar l'abdicació i l'exili del kàiser. el Tractat de Versalles, que considerava a Alemània única responsable de la guerra, es va firmar en la Galeria dels Espills de Versalles, el mateix lloc a on s'havia creat l'Imperi alemà. En l'abdicació de Guillermo II en 1918, el Regne de Prusia va deixar d'existir i va ser substituït pel Estat Lliure de Prusia.
Actualment, la dinastia Hohenzollern permaneix destronada i el regne de Prusia extint. Pero la dinastia seguix existint, i el príncip imperial Jorge Federico de Prusia (n. 1976) és hereu llegítim al tro.
Govern
Monarquia
- Artícul principal → Dinastia Hohenzollern.
La casa reinante en Prusia era la dinastia Hohenzollern. Hereus dels margraves i els cavallers teutònics, el seu nom deriva de Zollern, un castell d'el XIII que la família posseïa prop de la ciutat de Stuttgart. L'importància política dels Hohenzollern va créixer en els sigles. Partint del primitiu comtat de Zollern i del burgraviado de Núremberg, la branca francona d'esta família va aplegar a regir l'Imperi alemà entre 1871-1918. El margrave elector de Brandeburgo Federico III per raons de prestigi, va obtindre el títul de rei en Prusia, autorisat per l'emperador Leopoldo I, a canvi del respal prusiano durant la guerra de Successió espanyola. A lo llarc d'el XVIII va ser creixent el poder dels reis prusianos. Varen véncer als Habsburgo austríacs en les tres Guerres Silesias, aumentant considerablement el seu poder en l'adquisició de Silesia. Federico II va adoptar el títul de Rei de Prusia en 1772, el mateix any en que anexionó la major part de la Prusia Real en la Primera Partició de Polònia. Despuix de la guerra franc-prusiana, Guillermo I de Prusia va ser proclamat "Emperador alemà" (i no "Emperador d'Alemània") el 18 de giner de 1871 en el saló dels espills del palau de Versalles. Es va fundar un únic Estat de caràcter federal en el rei de Prusia com a cap d'Estat, en el títul imperial i "president" o primus inter parells dels monarques que es varen federar dels regnes de Baviera, Wurtemberg, Sajonia, el Gran Ducado de Baden i el d'Hesse. També varen quedar incorporades les ciutats lliures d'Hamburc, Lübeck i Bremen. En la finalitat de la Primera Guerra Mundial termina també el poder de la dinastia en abdicar Guillermo II d'Alemània. Despuix de l'abdicació, el Regne de Prusia va donar pas al Estat Lliure de Prusia, dins de la nova República de Weimar.
| Image | Nom | Regnat | Notes |
|---|---|---|---|
.jpg)
|
Federico I | 1701-1713 | Margrave elector de Brandeburgo, en 1701 obté el títul de "Rei en Prusia". |
|
Federico Guillermo I | 1713-1740 | Fill del precedent. Conegut com "El Rei Sargent". |
| Erro al crear miniatura: | Federico II | 1740-1786 | Fill del precedent. Conegut com Federico II el Gran, va adoptar el títul de rei de Prusia en 1772. |
| Erro al crear miniatura: | Federico Guillermo II | 1786-1797 | Fill del príncip Augusto Guillermo de Prusia, germà de Federico II. Es va convertir en rei perque el seu tio no va tindre fills. |
|
Federico Guillermo III | 1797-1840 | Fill del precedent. Durant el seu regnat, Prusia va lluitar en les guerres napoleòniques contra França. |
| Erro al crear miniatura: | Federico Guillermo IV | 1840-1861 | Fill del precedent. Durant les revolucions de 1848 rebuig la corona imperial d'Alemània oferida pel parlament de Fráncfort. |
|
Guillermo I | 1861-1888 | Germà del precedent. Despuix de la guerra franc-prusiana, Guillermo I de Prusia va ser proclamat Emperador alemà. El Regne de Prusia passa a formar part del Imperi alemà. |
|
Federico III | 1888-1888 | Fill del precedent. Afectat per un càncer de laringe va fallir 99 dies despuix d'assumir el tro. |
|
Guillermo II | 1888-1918 | Fill del precedent. És l'últim emperador o kàiser de l'Imperi alemà i l'últim rei de Prusia. Va abdicar al final de la Primera Guerra Mundial. |
.jpg){kind=link}
Política
El regne de Prusia va ser una monarquia absolutista fins a les Revolucions de 1848 en els Estats germans, despuix de les quals Prusia es va convertir en una monarquia constitucional, sent elegit Adolf Heinrich von Arnim-Boitzenburg ministre-president. Despuix de la primera constitució de Prusia, es va formar un parlament bicameral. La cambra baixa o Landtag era elegida per tots els contribuents d'imposts, que varen ser dividits en tres classes segons la cantitat d'imposts pagats. Açò va permetre que solament un terç dels votants elegiren al 85 % dels parlamentaris, assegurant un major predomini dels elements més pròspers de la població. La cambra alta, que més vesprada es rebatejaria com Preußisches Herrenhaus ("Casa dels Senyors"), l'elegia el rei. Ell era el que ostentava l'autoritat total sobre l'eixecutiu i els ministres eren sol de la seua responsabilitat. Com a conseqüència, la classe dels grans propietaris de terres, els junkers, va permanéixer intacta, sobretot en les províncies orientals. Les dos cambres i el rei de Prusia tenien el dret d'introduir les lleis.
Constitucions
Va haver tres constitucions que es varen adoptar durant el govern de l'Estat de Prusia: la de 1848, la de 1850 i, ya despuix de la Primera Guerra Mundial i dissolt el regne, la de 1920. La constitució de 1848 es va promulgar i va posar en vigor el 5 de decembre de 1848 per Federico Guillermo IV. La segona constitució, promulgada el 31 de giner de 1850, i es va modificar contínuament en els anys següents. La tercera i última constitució del govern prusiano, de 30 de novembre de 1920, va constituir l'Estat Lliure de Prusia.
Religió
El Ducado de Prusia va ser el primer estat en adoptar oficialment eluteranisme en 1525. A raïl de la Reforma, Prusia va estar dominada per dos grans confessions protestants: el luteranisme i el calvinisme. La majoria de la població prusiana era luterana, encara que hi havia minories reformades disperses en les parts centrals i occidentals de l'estat, especialment en Brandeburgo, Renania, Westfalia i Hesse-Nassau. En 1613, Juan Segismundo I de Brandeburgo, Elector de Brandeburgo i Gran Duc de Prusia abjuró deluteranisme i es va convertir al calvinisme, transferint a la seua volta la catedral de Berlín de l'Iglésia luterana a la calvinista. En acabant de que l'Elector i els seus funcionaris de la cort calvinista varen elaborar plans per a la conversió massiva de la població a la nova fe en febrer de 1614, según lo dispuesto per la regla de Cuius regio, eius religio dins del Sacre Imperi Romà Germànic, va haver séries protestes, en la seua esposa respalant als luteranos. La resistència va ser tan forta que en 1615, Juan Segismundo va retrocedir i va renunciar a tots els intents de conversió forçosa. En canvi, va permetre que els seus súbdits anaren luteranos o calvinistas segons els dictats de les seues pròpies consciències. D'ara en avant, Brandeburgo-Prusia seria un estat bi-confessional.[5]
- Prusia va rebre una important població d'hugonotes despuix de l'emissió de l'Edicte de Fontainebleau per part de Luis XIV de França i les següents dragonades. Els monarques prusianos, començant en Federico Guillermo, l'Elector de Brandeburgo varen obrir el país als refugiats calvinistas francesos que fugien. En Berlín, varen construir i varen adorar en la seua pròpia iglésia anomenada Catedral Francesa en Gendarmenmarkt. Va passar el temps i els reformats francesos es varen assimilar a la comunitat protestant més àmplia de Prusia. La regió sur de Masuria, en Prusia Oriental, estava composta en la seua majoria per Masurianos luteranos germanizados. Encara que dominada per protestants luteranos (junt en alguns reformats), Prusia despuix de 1814, contenia millons de catòlics en l'oest i en Polònia. Va haver numeroses poblacions catòliques en la regió del Rin i parts de Westfalia. Ademés, Prusia Occidental, Varmia, Silesia, i la província de Posen tenien poblacions predominants de catòlics de parla polaca, encara que este no és el cas de Silesia oriental ya que la majoria dels catòlics eren alemans.
Les congregació luteranas i reformades de tot el regne es varen fusionar en 1817 en l'Unió d'Iglésies Evangèliques de Prusia, que va quedar baix un estricte control real.[6]
La constitució prusiana de 1850 va permetre la llibertat de consciència, la llibertat de cult públic i privat i la llibertat d'associació en els cossos religiosos. Va indicar que totes les iglésies i associacions religioses deuen administrar-se de manera independent i privada de l'estat i que cap part del govern pot afectar a l'Iglésia. La constitució també va indicar que tots els chiquets se'ls deu ensenyar la seua religió per la gent de la seua pròpia religió i no per una atra persona. Durant fins d'el XIX, la Kulturkampf va prendre mides contra els catòlics prusianos, als que se'ls va prohibir complir en funcions oficials per a l'estat i varen anar llegalment combatuts.
Demografia
En 1871 la població de Prusia ascendia a casi vinticinc millons de persones, el 60 % de la població de l'Imperi alemà.[7] D'ells, aproximadament dos millons i mig eren d'orige polac, la minoria més gran del país. Atres minories notables eren les representades per judeus, danesos, casubios (72 500 en 1905), mazovios (248 000 en 1905), lituans (101 500 en 1905), valones, checs i serbis.[7] En algunes zones la població polaca aplegava a ser superior a l'alemana. És el cas de la regió que en el temps rebria el nom de Posen, el 62 % dels habitants eren polacs front al 38 % que era germanoparlante o alemà. No obstant, catòlics, judeus i eslaus mai varen aplegar a tindre el mateix estatus que els protestants, que formaven la majoria de la població prusiana (luteranos i reformats)[8] el catolicisme era pese a això una part important dins de l'Estat, especialment cap al oest, Renania, Westfalia, Prusia Occidental, Varmia, Silesia i Polònia. Per a 1910 la població total de Prusia hauria aumentat a quaranta millons de persones, aproximadament del 62 % del total de la població de l'Imperi.[7]
Forces Armades
Eixèrcit
- Artícul principal → Eixèrcit de Prusia.
L'Eixèrcit de Prusia (en alemà: Königlich Preußische Armee) va ser vital per a que Brandeburgo-Prusia es convertira en una potència europea. Té el seu orige en el chicotet número de mercenaris de Brandeburgo que varen participar en la guerra dels Trenta Anys, quan Prusia encara era un ducado regit en unió personal pels margraves de Brandeburgo. Federico Guillermo de Brandeburgo va formar per primera volta un eixèrcit permanent, mentres que el rei Federico Guillermo I de Prusia va aumentar dràsticament el seu tamany. El rei Federico II el Gran va dur a les tropes prusianas a la victòria en les guerres de Silesia aumentant el seu prestigi. L'eixèrcit va ser clarament derrotat per França durant les guerres napoleòniques de la quarta Coalició. No obstant, baix eliderage de Gerhard von Scharnhorst, els reformadors prusianos varen modernisar l'eixèrcit, el qual va participar en la guerra de la Sexta Coalició. Encara que els conservadors varen detindre algunes de les reformes, l'eixèrcit es va convertir posteriorment en un baluart del govern de Prusia ("Prusia no és un Estat en Eixèrcit, sino és un Eixèrcit en Estat"). Durant el XIX l'eixèrcit prusiano va véncer a Dinamarca, Àustria i França. Despuix de l'unificació alemana, l'eixèrcit de Prusia va passar a formar part del Eixèrcit de l'Imperi alemà.
Marina
- Artícul principal → Armada Prusiana.
La marina de guerra de Prusia (Preußische Marine), va ser la força naval del regne de Prusia. Va ser creada a partir de l'antiga armada de Brandeburgo, a raïl de l'elevació del duc de Prusia a rei en Prusia en 1701. La marina de guerra de Prusia va existir, sense cap tipo d'interrupció llarga, fins a la fundació de la Confederació del Nort d'Alemània en 1867, moment en el quala Marina de Prusia va ser absorbida per la Norddeutsche Bundesmarine (Marina de la Confederació Alemana del Nort).
-
Uniformes prusianos en 1845.
-
Pabelló Naval (1819-1850).
Economia
Durant el regnat del Federico Guillermo I el Rei Sargent, es va buscar el guany econòmic i l'enfocament d'una política financera duradora. Solament gràcies a un ordenat presupost estatal va poder convertir-se en una de les potències econòmiques d'Alemània en el XVIII, deixant l'expansió militar al seu fill, Federico II el Gran. Un motor de l'evolució positiva de l'economia centralisada va ser l'eixèrcit prusiano, el qual precisava de suministraments (en 1722 es funda una fàbrica d'armes), sent principal comprador d'armes l'eixèrcit. El comerç de fulls ferms de coure són produïts per a us civil (techado), calderes de coure (cerveseries, finques de calderes), peces de latón (contenidors, herrajes, frontices) i productes de ferro i acer (taladros, tijeras, gavinets). Refugiats religiosos de la Franconia i Suabia varen ser assignats als assentaments en zones escassament poblades del Uckermark, en la finalitat de fer-la cultivable. En la segona mitat d'el XVIII baix Federico II l'economia del país va sofrir per les guerres perennes i costoses, prou interrupcions. Per un atre costat va vindre a través de la conquista de Silesia noves àrees econòmicament importants (textils, minerals) per al territori de Prusia. Es va conseguir un gran progrés econòmic sobre els cultius i el treball. En particular, açò es va conseguir a través de la recuperació, cultiu i la colonisació d'àrees per l'assentament d'un gran número d'agricultors i artesans. També va promoure l'expansió de les vies navegables; no, en canvi, la ret de carreteres, que varen seguir en mal estat. Solament despuix de la seua mort varen començar a construir-se camins pavimentados, que tenien un alt cost. En la política comercial, Federico el Gran va promoure especialment l'indústria de la seda. Per a això, numerosos fabricants, treballadors qualificats i especialistes varen ser duts a Prusia i varen capacitar als treballadors domèstics i assistents. En els productes manufacturados i d'artesania fabricats en el país, casi tota la demanda interna estava satisfeta i s'obtenen també una de les principals exportacions, proporcionant aixina les importacions de matèries primeres necessàries, que podrien ser fiscalmente més que compensades. La balança comercial que en 1740 encara tenia mig milló de ducados en dèficit, va passar en 1786 a tres millons de ducados en excés. En el seu successor, Federico Guillermo II l'únic alvanç va ser que es varen trencar algunes de les barreres proteccionistes i prohibicions. baix este templat proteccionisme, l'economia va experimentar, en el curs d'un bon estímul extern, un repunt significatiu. L'estat modern dels sigles XVII i XVIII, al voltant de 1800 era també econòmicament un dels països més desenrollats d'Europa. No obstant en l'any 1800 la majoria de les persones que treballen en Prusia es dedicaven a l'agricultura.
El desastre de l'ocupació napoleònica en 1807 va dur a Prusia, econòmicament, a la vora del colapse. La reforma econòmica que es va portar a terme despuix de 1806, està entre les mides d'innovació més exitoses de Prusia de principis de sigle. El ministre-president Karl Stein va propugnar reformes per a que els ciutadans eixercitaren un paper més actiu en els assunts públics; d'ahí que es concedira l'emancipació als siervo de la gleba en 1807. Ademés, va concedir més autonomia local i es va remodelar el govern central. Les reformes continuarien poc despuix en Karl August Freiherr Hardenberg: en la década dels anys 1810 va establir ordenances per a regular l'accés dels llauradors emancipats a la propietat de la terra i va garantisar igualtat de drets als judeus. Va donar llibertat d'elecció de professió als ciutadans, abolint els poders restrictius dels gremis.[9] En la llibertat de comerç, i la movilitat de les grans multituts, els habitants rurals de Prusia es varen traslladar a les ciutats industrials del país.
Una volta que varen caure totes les barreres nacionals en Prusia, es va fundar l'unió aduanero alemana (Zollverein) en 1834 per iniciativa prusiana. Precisament per lo fragmentat del seu territori, era la primera interessada que s'aboliren les fronteres aduanero de la Confederació Alemana. Esta mida va estimular el comerç interior alemà i va contribuir al creiximent econòmic de les décades següents. Regions anteriorment insignificants (Ruhr, la conca del Sarre i la regió industrial d'Alta Silesia) varen ser desenrollant-se en el periodo posterior a 1815, a través de l'explotació dels recursos de carbó i posteriorment del ferrocarril, es varen transformar en centres pròspers de l'indústria minera i l'ingenieria. Per lo tant, el pes econòmic de Prusia va créixer en la Confederació Alemana, front a Àustria. El ferrocarril en Prusia va quedar relegat durant molt temps a nivell internacional. Açò va tindre conseqüències per a la seua economia. Aixina va ser com el cereal nortamericà, el carbó i ferro anglés i belga, i atres productes eren més barats que els productes nacionals, perque en aquells països s'havien desenrollats rets ferroviàries que permetien el transport massiu de mercaderies. Els primers ferrocarrils prusianos eren d'empreses privades, començant pel ferrocarril Berlín-Potsdam en 1838, conegut com el Stammbahn (més o menys es traduïx com "llínea original»). L'estat de Prusia primer va finançar ferrocarrils al voltant de 1850. Estos varen ser la Real Companyia de tren Westfalia (Königlich-Westfälische Eisenbahn-Gesellschaft) i el Ferrocarril de Prusia Oriental o Ostbahn (Preußische Ostbahn). En 1875 es varen finançar dos importants llínees de ferrocarrils: el Ferrocarril prusiano del Nort o Nordbahn (Preußsische Nordbahn) i el tren Marienfelde-Zossen-Jüterbog. Encara que Prusia creixquera en térmens econòmics en la primera mitat d'el XIX fins a convertir-se en una gran potència, l'estat dels Hohenzollern va ser, fins a ben entrat el XIX, predominantment agrícola.
Dins de l'Imperi alemà
Encara que el significat polític de Prusia en el recent fundat Imperi alemà va disminuir des de 1871, va seguir sent l'estat econòmicament més poderós de l'Imperi. L'ubicació en la Renania prusiana, Berlín i Silesia, la província de Sajonia i de la regió Rin-Meno eren, de fet, els més importants centres econòmics de l'imperi. L'industrialisació en Prusia va seguir creixent despuix de 1871. Açò queda demostrat per l'aument en el component d'ocupació, industrial, artesanal i la mineria. Aixina, esta quota d'ocupació va aumentar en el sector secundari i en mineria de 30,4 % (1871) a 42,8 % (1907). No obstant, este procés va tindre variacions regionals: en la província Oriental de Prusia, la participació del sector secundari i el sector miner de 1871-1907 solament va passar de 16,1 % a 20,4 %, mentres que en la província del Rin en contrast va ser de 41,3 % a 54,5 %. El grau d'industrialisació total de Prusia durant molt temps va estar per baix de la mija nacional. Des de 1880 fins a 1888 es va portar a terme la nacionalisació de la majoria dels ferrocarrils privats. Al final de la Primera Guerra Mundial, els ferrocarrils de l'Estat de Prusia varen formar una gran ret ferroviària de 37 500 quilómetros. En 1913, el 6 % de Prusia estava en la renda nacional neta generada del Reich alemà. El número corresponia exactament a la proporció de la població prusiana de tota la població del regne.
Subdivisions de Prusia
- Artícul principal → Províncies de Prusia.
.jpg)
Les regions que varen donar inici al Regne de Prusia varen ser el Margraviato de Brandeburgo i el Ducado de Prusia, que juntes formaven Brandeburgo-Prusia. Pomerania Central havia segut adquirida per Prusia en 1648. Sumades a les conquistes recents de Suècia en 1720, esta regió passaria a ser més tarde la província de Pomerania. Les adquisicions prusianas en les guerres de Silesia varen dur a la formació de la província de Silesia en 1740. Despuix de la Primera Partició de Polònia en 1772, les recent adquirides Prusia Real i Varmia s'havien convertit en la província de Prusia Occidental, mentres que el ducado de Prusia (junt en part de Varmia) havia passat a conformar la província de Prusia Oriental. Atres anexió a lo llarc del riu Notec varen formar el districte de Netze. Despuix de les segona i tercera particions (1793-1795), les noves adquisicions prusianas varen constituir les províncies de Nova Silesia, Prusia del Sur i Nova Prusia Oriental, sent dividit el districte de Netze entre les Prusias Occidental i del Sur. Finalment, eixes tres províncies varen ser perdudes en favor del Zarato de Polònia despuix del Congrés de Viena en 1815, llevat la part occidental de Prusia del Sur, que formaria la província de Posen.
En acabant de que Prusia fera la major part de les seues conquistes, despuix del Congrés de Viena s'havien creat un total de dèu províncies, cada una d'elles subdividida en regions administratives menors conegudes com Regierungsbezirki. Les províncies eren:
- Brandeburgo
- Prusia Oriental
- Jülich-Cléveris-Berg
- Baix Rin
- Pomerania
- Posen
- Sajonia
- Silesia
- Prusia Occidental
- Westfalia
En 1822, les províncies de Jülich-Cléveris-Berg i del Baix Rin es varen fusionar per a formar la província del Rin. En 1829, les províncies de Prusia Oriental i Occidental es varen unir per a constituir la província de Prusia, pero varen tornar a separar-se en 1878. Els principats d'Hohenzollern-Sigmaringen i Hohenzollern-Hechingen havien segut anexionados en 1850 i varen vindre a formar la Província d'Hohenzollern. Despuix de la victòria de Prusia en la guerra austro-prusiana, els territoris anexats per esta havien segut reorganisats en tres noves províncies: Hannover, Hesse-Nassau i Schleswig-Holstein.
Vore també
- Prusia
- Brandeburgo
- Ducado de Prusia
- Prusia Real
- Hohenzollern
- Història d'Alemània
- Guerra franc-prusiana
Referències
- ↑ 1,0 1,1 Wilson, 2009, p. 717
- ↑ Clark, 2006, p. 48
- ↑ Walker, Mack, The Salzburg transaction: expulsion and redemption in eighteenth-century Germany, (Cornell University Press, 1992), 74.
- ↑ Història Universal 13. Europa i Amèrica en el sigle XIX, Barcelona (Espanya): Editorial Sol 90, p. 19-20. ISBN 978-84-9820-611-1.
- ↑ Christopher Clark The Iron Kingdom: The Rise and Downfall of Prussia 1600-1947 (Penguin, 2007) pp.115-121
- ↑ Christopher Clark, "Confessional policy and the limits of state action: Frederick William III and the Prussian Church Union 1817–40." Historical Journal 39.#4 (1996) pp: 985–1004. jstor. org/stable/2639865inJSTOR
- ↑ 7,0 7,1 7,2 Büsch, Otto; Ilja Mieck, Wolfgang Neugebauer (1992). Otto Büsch. ed. Handbuch der preussischen Geschichte. 2. Berlin: de Gruyter. pp. 42.
- ↑ Hajo Holborn, History of Modern Germany: 1648–1840 2:274.
- ↑ Bozzetti (1985). Federico el Gran i Prusia, SARPE, p. 69. ISBN 8472918939.
Bibliografia
- Clark, Christopher (2006). Iron Kingdom, 1ª edició (en anglés), Cambridge: Penguin Group. ISBN 978-0-674-02385-7.
- Wilson (2009). The Thirty Years War, 1ª edició (en anglés), London: Penguin Books, Ltd. ISBN 978-0-674-03634-5.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Reino de Prusia» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.