El príncip elector o príncip electoral (en alemà: Kurfürst) era un membre del colege electoral que tenia la funció d'elegir als emperadors del Sacre Imperi Romà Germànic. Es definixen les seues funcions i els primers príncips electors per la Bula d'Or de 1356. Des d'el XV en realitat es llimitaven a formalisar lo que era, de fet, una successió dinàstica. Formalment, elegien al rei de romans, que es convertia en emperador del Sacre Imperi únicament quan era coronat pel papa. Carlos V (Carlos I d'Espanya) va ser l'últim en ser realment coronat; tots els seus successors varen ser merament "emperadors electes". Els electors es trobaven entre els príncips de l'Imperi, pero tenien certs privilegis (ademés dels electorals), que es perdien quan eren destituïts del seu càrrec d'elector. Durant una gran part de l'història del Sacre Imperi (llegalment des d'el XIV) va haver sèt electors: els arquebisbes de Magúncia (Mainz en alemà), Tréveris i Colónia, el rei de Bohemio, el comte palatino del Rin, el duc de Sajonia i el margrave de Brandeburgo. Els tres últims són coneguts també com l'elector palatino, l'elector de Sajonia i l'elector de Brandeburgo, respectivament. Durant el XVII es varen afegir atres electors, que incloïen els ducs de Baviera (electors de Baviera) i els ducs de Brunswick-Luneburgo (electors d'Hannover). Al començament d'el XIX es varen crear nous electors, pero mai varen participar en cap elecció, ya que el Sacre Imperi va ser abolit el 8 d'agost de 1806 baix pressions de Napoleón Bonaparte.
Escuts d'Armes representant els sèt originals electors en la figura de Germania.
La pràctica germana d'elegir monarques entre les antigues tribus germàniques va originar coalicions i es varen elegir líders entre elles. Els francs celebraven irregularment les eleccions, els estats de les quals successors varen donar lloc a França i Alemània. La monarquia francesa es va convertir finalment en hereditària, pero la monarquia alemana va continuar sent llegitimada per mig d'eleccions. Mentres que tots els hòmens eixercien originalment el dret a votar en dites eleccions, el sufragi es va ser convertint en un dret llimitat als líders del regne. En l'elecció de Lotario II en 1125, un chicotet número de nobles eminents varen elegir al monarca i posteriorment els restants varen donar la seua aprovació. El dret a triar monarca va passar pronte a ser incumbencia d'un exclusiu grup de príncips, i es va abandonar el procediment que requeria l'aprovació del restant dels nobles. El colege d'electors va ser mencionat en 1152 i de nou en 1198. Una carta del papa Urbà IV sugerix la "inmemorial costum" de sèt príncips elegint al monarca. En 1253 el colege electoral estava format per:
El duc de Sajonia. Els tres arquebisbes es contaven entre els més rics i poderosos d'Europa, mentres que els ducs controlaven l'ancestral territori franc. Els sèt varen ser mencionats com els votants en l'elecció de 1157 que va resultar en l'elecció de dos reis. El Palatinado i Baviera eren governats al principi per la mateixa persona, pero en 1253 es varen dividir entre dos membres de la dinastia Wittelsbach. Els atres electors es varen negar a permetre a dos príncips de la mateixa dinastia tingueren drets electorals. Mentrestant el rei de Bohemio, que havia ocupat llocs imperials, va pretendre conseguir el seu dret a participar en eleccions pero va ser qüestionat, ya que el seu regne no era germànic, encara que usualment era reconegut en lloc de Baviera, que era governada per una llínea més jove dels Wittelsbach. En 1268 es produïx un nou canvi dins del Colege d'Electors, quan va fallir l'últim comte de Suabia, Conradino d'Hohenstaufen. Conradino havia centrat els seus esforços en recuperar el regne de Sicília, despuix de la derrota del seu pare Manfredo a mans dels francesos liderats per Carlos d'Anjou; no obstant el jove príncip alemà va ser derrotat en la Batalla de Tagliacozzo i eixecutat poc despuix en Nàpols. En la seua mort Suabia es va fragmentar en varis estats i el seu lloc en el Colege va ser ocupat pel margrave de Brandeburgo. La declaració de Rhense en 1338 per sis electors va resoldre que l'elecció per tots o la majoria dels electors conferia el títul real i control sobre l'imperi sense confirmació papal. La bula de 1356 va resoldre finalment les disputes entre els electors que tenia dret a elegir al rei; segons ella, estaria format per:
En 1526, la casa d'Habsburgo, família de la que provenien tots els emperadors electes del Sacre Imperi des de 1440, va obtindre vot en el Colege d'Electors en l'adquisició de Bohemio, aixina, Fernando I es va convertir en rei de Bohemio adquirint el dret elector. La composició del colege es va mantindre sense canvis fins a el XVII. En 1621, a l'elector palatino Federico V se li va prohibir participar en l'elecció per la seua implicació en la guerra dels Trenta Anys. Elloc de l'elector palatino va ser transferit al duc de Baviera, el cap d'una branca inferior de la família. Quan va finalisar la guerra en el Tractat de Münster (part de la Pau de Westfalia) en 1648, es va crear un nou electorat per al comte palatino del Rin. Com l'elector de Baviera va conservar el seu vot, el número d'electors es va incrementar a huit. En 1692, com a resultat de l'herència del Palatinado per una branca catòlica de la família Wittelsbach, que amenaçava en alterar el balanç religiós del Colege d'electors, el número es va elevar a nou, donant-li un lloc al duc de Brunswick-Luneburgo, que seria conegut com l'elector d'Hanover. En 1777, el número d'electors va ser reduït a huit quan l'elector palatino va heretar Baviera. Molts canvis en la composició del colege varen ser realisats per Napoleón Bonaparte. el tractat de Lunéville (1801), que va cedir la ribera esquerra del Rin a França, va dur a l'abolició dels arzobispados de Tréveris i Colónia, i la transferència de l'elector de Magúncia a Ratisbona. En 1803, es varen crear electorats per al duc de Wurtemberg, el margrave de Baden, el landgrave d'Hesse-Kassel i el duc de Salzburc, aplegant el total d'electors a dèu. Quan Àustria es anexionó Salzburc per mig del tractat de Bratislava (1805), el duc de Salzburc es va traslladar al Gran Ducado de Wurzburgo i va retindre el seu electorat. Cap dels nous electors va tindre l'oportunitat de votar, degut a que el Sacre Imperi Romà Germànic va ser abolit en 1806, i els nous electors mai varen ser confirmats per l'emperador.
Cada elector tenia un cridat "Alt Càrrec de l'Imperi" (Reichserzämter), similar a un lloc de gabinet en l'actualitat, i era membre de la Cort Imperial. Els tres electors eclesiàstics es convertien en Archicancilleres (en alemán: Erzkanzler, en latín: Archicancellarius) l'arquebisbe de Magúncia es convertia en Archicanciller de Germania, l'arquebisbe de Colónia es convertia en Archicanciller d'Itàlia i l'arquebisbe de Tréveris es convertia en Archicanciller de Borgoña. Als electors seculars se'ls concedien càrrecs heràldics en els seus respectius escuts d'armes que reflectien les seues posicions en la cort. Estos auments es mostraven de tres formes alternatives: En primer lloc, com un escusón en el seu escut d'armes (com en el cas del Archimayordomo, el tesorer i el chambelán); en segon lloc, com a emplaçaments destres (com en el cas del Archimariscal i el Archibanderado); i en tercer lloc, integrats en la càrrega dins de l'escut (com en el cas del Archicopero, a on eleón de Bohemio va adquirir una "corona simple" sostinguda en la seua pata destra).
Quan el Duc de Baviera va substituir a l'Elector Palatino en 1623, va assumir el càrrec d'Archimayordomo. Quan al Comte Palatino se li va concedir un nou electorat, va assumir el càrrec d'Architesorero de l'Imperi. Quan el Duc de Baviera va ser proscrit en 1706, l'Elector Palatino va tornar al càrrec d'Archimayordomo, i en 1710, l'Elector d'Hannover va ser ascendit alloc d'Architesorero. La situació es va complicar en la restauració del Duc de Baviera en 1714; l'Elector de Baviera va recomençar el càrrec d'Archimayordomo, mentres que l'Elector Palatino va retornar al càrrec d'Architesorero, i l'Elector d'Hannover va rebre el nou càrrec d'Archibanderín o Archiportador de l'Estandart. Els Electors d'Hannover, no obstant, varen continuar sent cridats Architesoreros, encara que l'Elector Palatino va ser qui va eixercir el càrrec fins a 1777, quan va heretar Baviera i la Archiintendencia. Despuix de 1777, no es varen realisar més canvis en la Casa Imperial; es varen planejar nous càrrecs per als Electors admesos en 1803, pero l'Imperi va ser abolit ans que pogueren crear-se. El Duc de Wurtemberg, no obstant, va començar a adoptar els atributs del Archibanderín. Els electors eixercitaven les funcions ceremonials associades als seus càrrecs únicament durant les coronació, a on portaven la corona i les insígnies de l'Imperi. En els demés casos, eren representats pels titulars dels corresponents "Càrrecs Hereditaris de la Casa Real". El Archimayordomo era representat pel Copero Hereditari (el Comte d'Althann), el Archisenescal pel Majordom Hereditari (el Comte de Waldburg, qui va adoptar el títul en el seu nom com "Truchsess von Waldburg"), el Archichambelán pel Chambelán Hereditari (el Comte d'Hohenzollern), el Archimariscal pel Mariscal Hereditari (el Comte de Pappenheim) i el Architesorero pel Tesorer Hereditari (el Comte de Sinzendorf). Despuix de 1803, el Duc de Wurtemberg, com Archibanderado, va assignar al comte de Zeppelin-Aschhausen com Abanderat Hereditari.
↑Erro al crear miniatura: Pàgina d'un armorial que mostra les armes de l'emperador Maximiliano I ca. 1508-1519
↑Escritura alemana Kurrent, en la que estan escrites les fonts heràldiques.
↑L'aument va ser dut com a escut d'armes de forma contínua i ininterrompuda pels Electors d'Hannover entre 1714 i 1837. No hi ha constància de que este escut fora dut jamai per l'Elector Palatino (Casa de Wittelsbach).
.jpg)
.svg)
.svg){kind=small}
.svg){kind=small}
.svg){kind=link}
