Anar al contingut

Gules

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Gules
Gules.

En heràldica, gules (usat sempre en plural)[1] és la denominació del color roig viu.[2] D'entre els esmalt heràldics, pertany al grup dels colors, junt en el azur (blau), el sabre (negre), el sinople (vert) i el púrpura.

Sinònims

Este esmalt també ha segut cridat gola, gols, güella, rosicler, color sagne, i sanguino o sanguíneu (per influència de l'esmalt anglés sanguine, de color roig obscur).[2]

Etimologia

El terme «gules» prové del francés antic goules, ‘coll de pell [roja]’, plural de gole, guele, ‘gola’, dellatí gula, ‘gola’.[3] El filec Joan Corominas atribuïx el nom d'este esmalt heràldic a la costum d'adornar els colls dels mants en trossos de pell de la gola de la marta, teñir de roig.[4] Certament algunes cançons de gesta migevals descriuen este tipo de penyores: el Roman de Raoul de Cambrai (X), per eixemple, parla de «gules de marta»,[Nota 1] i el Aye d’Avignon, de gules d'armini;[5][Nota 2] mentres que un text en llatí, en descriure una penyora d'armini, resa circa collem et circa manus rubris gulis præparatam (‘preparada en torno del coll i de les nines en tires roges de pell’).[6]

Històricament es varen propondre atres etimologies. Una d'elles sugeria que «gules» podia provindre del francés gueules, ‘fauces’, pel color roig de l'interior de la boca de les feres quan devoren al seu assut; una atra proponia que s'originava en térmens similars de diverses llengües d'Orient Mig i d'Àsia (àrap, persa, turc, hebreu), com gul, ghiul o gulude, que designarien directa o indirectament al color roig.[7][8]

Història

L'adopció del terme «gules» en heràldica està lligada al desenroll històric d'esta disciplina. Ellenguage del blasón, que permet descriure armerías adequadament (blasonar), va escomençar a desenrollar-se en el XII. D'eixa etapa formativa de l'heràldica es conserven, en romançades francesos, descripcions d'escuts a on el gules és cridat simplement vermeil (‘bermejo’) o rouge (‘roig’).[9] Cap a mediats del XIII, no obstant, els armorials comencen a tipificar ellenguage heràldic, i en ells el color roig és cridat «gules» en certa consistència, encara que ellenguage del blasón s'estandardisaria en el XVI.[9]

En els inicis de l'heràldica, entre els sigles XII i XIII, el gules era l'esmalt més amprat: el historiador Michel Pastoureau va trobar que apareixia en el 60 % de les armerías europees.[10]

L'adopció del terme «gules» per part de la Idioma espanyollengua castellana data de 1603.[4] En el passat també es varen utilisar, en lloc de «gules», adjectivació de color com roxo, roig i colorat.[11]

En este gravat, les llínees verticals sobre el fondo de l'escut indiquen que el camp del mateix és de gules. (Armes del marqués de Bréhan, 1883).

Representació

El gules no es troba definit en exactitut. En conseqüència, el to i el matís de roig a amprar per a representar-ho queden a criteri de l'artiste heràldic. Es recomana, no obstant, que el roig siga intens i fidel a la seua naturalea; no deu inclinar-se massa cap al taronja, el violeta, el marró ni el rosa.[12]

Quan no es dispon de colors, el gules pot representar-se per mig d'un rayado molt fi de llínees verticals parals, segons el método atribuït al jesuïta Selvat Pietra Santa.[13] Est és el método de representació que es veu comunament en gravats una tinta.

Eixemples d'us

Seguixen quatre eixemples antics i notables de l'us del gules.

Figures animals escorchades

Els animals que es blasonan com «escorchados» es representen de gules. Escorchado, en el cas dels cuadrúpedos, significa que l'animal està desollado, i en el cas de les aus, que està desplomada.[14]

Noms, atribucions i significats en desús

Cap a l'inici de la Renaixença[15] es va desenrollar un sistema de correspondències simbòliques per als colors heràldics que hui es troba en desús. És de notar que cap a 1828 este sistema era considerat absurt pel heraldista anglés William Berry,[8][Nota 3] encara que l'espanyol Francisco Piferrer, en 1858, ho comenta com si encara anara vàlit.[13]

Si ben Jean Courtois, Heralt Sicília del Regne d'Aragó, menciona en el seu tractat Li blason dones couleurs (1414) que qualsevol d'estes associacions del gules pot usar-se per a blasonar,[16] en la pràctica és possible que solament s'hagen usat el sistema planetari i el sistema de pedres precioses. Per a Alberto i Arturo García Caraffa (1919), el blasonado en gemes corresponia als títuls i el de planetes als sobirans.[7] Arthur Fox-Davies cita un eixemple de blasonado en pedres precioses que data de 1458.[17][Nota 4]

Davall es donen algunes de les antigues correspondències simbòliques del gules, aixina com alguns dels noms que se li varen atribuir.

Noms «grecs»[Nota 5] carcomme, coccinne, truty[16]
Atres noms bèlic, bermellón, color de sanc, escarlata[13][Nota 6]
Metal el ferro,[18] el coure,[16] el latón[8][19]
Planeta Mart[8][16][18][19]
Pedra preciosa el rubí,[8][16][18][19] el granate piropo, el coral[8][18]
Signe del Zodíac Aries,[8][18][19] Escorpio,[18][19] Càncer[8]
Element el fòc[8][16][18][19]
Estació de l'any el estiu,[8][16] el autumne[18]
Més març,[8][18][19] octubre,[18][19] juny, juliol[8]
Dia de la semana el dimarts,[8][18][19] el dimecres[16]
Números 3 i 10[8][18]
Arbre el cedre[19]
Flor el clavellinera,[8][18][19] la rosa roja[8][18]
Au el pelícano[19]
Edat de l'home l'edat viril[8][16][18][19]
Complexió humana colérica,[8][16][18] sanguínea[16][19]
Virtuts teologals i cardinals la caritat,[8][16][18][19] la justícia[19]
Virtuts i qualitats mundanes la noblea,[16][18][19] la magnanimidad,[8][18] l'audàcia,[16][18] la valentia,[18] l'amor,[16] l'alegria, la victòria, el ardid, l'honor, el furor, el venciment en sanc[13]
Obligacions del portador defendre als agraviats per falta de justícia[19]

Vore també

Els metals heràldics:


Els atres colors heràldics principals:

I ademés:

Notes

  1. ↑ Goules de martre ne vous vuel plus porter.
  2. ↑ Du sanc qui ist dones dens li covri li menton / Et moillierent els gueules de l’ermin pelliçon.
  3. ↑ «Alguns heralts imaginatius de temps passats, per a major distinció i honor del portador de les armes, han cridat en la seua ajuda no solament als cossos celests, sino a les més precioses pedres de l'orbe per a descriure els colors de les armes dels príncips sobirans i nobles de la terra; i han dut la seua imaginació encara més llunt, atribuint a cada planeta, signe celestial [zodiacal], pedra preciosa, metal i color les virtuts que representen, aixina com als mesos, dies, flors, elements, estacions de l'any, complexió i números que per estos s'entenien. Sense subscriure a estos caprichos i fantasies, ni en el desig de perpetuar estes locades, sino simplement en l'objecte de mostrar l'entusiasme extravagant en que l'heràldica ha segut practicada algunes voltes, l'autor ha anexat un paradigma d'estos absurts...»
  4. ↑ Blasonado de les armes otorgades a Mödling bei Wien en 1458: Mit namen ain Schilt gleich getailt in fasse, dones ober und maister tail von Rubin auch mit ainer fasse von Berlein, der under thail von grunt dones Schilts von Schmaragaden, darinneain Pantel von Silber en Rampannt. «A saber, un escut tallat en parts iguals: la part superior i major de rubí, també en una faixa de perla; la part inferior del camp de l'escut d'esmeralda, i en ell una pantera d'argent, rampante.»
  5. ↑ Els tratadistas heràldics de sigles passats sostenien que els blasones s'havien originat en el antic Egipte, en la antiguetat clàssica o inclús en successos relatats en el Antic Testament (vore García Caraffa, op. cit., p. 6). Per a Piferrer, els noms citats correspondrien a les époques anterior i posterior a la destrucció de Troya.
  6. ↑ Berry (op. cit.) afirma que Colombière llista estos noms.

Referències

  1. ↑ Diccionario de la lengua española
  2. ↑ 2,0 2,1 Gallec, Rosa; Sanz, {{{nom2}}} (2001). Diccionari Akal del color, Akal, p. 450. ISBN 978-84-460-1083-8.
  3. ↑ «etymonline. com/index. php? term=gules gules», Online Etymology Dictionary, Douglas Harper, 2001–2012, consultat el 8 de giner de 2013.
  4. ↑ 4,0 4,1 «gules», Breu diccionari etimològic de la llengua castellana, Joan Corominas, 2011, consultat el 8 de giner de 2013.
  5. ↑ Ott, André G. (1899). Émile Bouillon (ed.). org/details/tudesurlescoule01ottgoog Étude sur els couleurs en vieux français (en francés), p. 127–128.
  6. ↑ «archive. org/web/20091217095825/http://manuali. lamoneta. it/ManualeAraldica/manuale2su51. html Manuale ragionato vaig donar araldica» (en italià). Archivat des d'el lamoneta. it/ManualeAraldica/manuale2su51. html original, el 17 de decembre de 2009. Consultat el 1 d'abril de 2013.
  7. ↑ 7,0 7,1 García Caraffa (1919). Enciclopèdia heràldica i genealògica hispà–americana, Tom Primer, Madrit: Imprenta d'Antonio Març.
  8. ↑ 8,00 8,01 8,02 8,03 8,04 8,05 8,06 8,07 8,08 8,09 8,10 8,11 8,12 8,13 8,14 8,15 8,16 8,17 8,18 8,19 Berry, William (c. 1828). Encyclopædia Heraldica, Vol. 1 (en anglés), Londres: Sherwood, Gilbert and Piper.
  9. ↑ 9,0 9,1 Gage, John (1999). google. com. ar/books? id=oq_GjmoTNgC&lpg=PP1&pg=PA81#v=onepage&q&f=false Color and Culture: Practice and Meaning from Antiquity to Abstraction (en anglés), Berkeley; els Àngeles: University of Califòrnia Press, p. 81–82. ISBN 0-520-22225-3.
  10. ↑ Pastoureau, Michel (2008). Black: The History of a Color (en anglés), Princeton; Oxford: Princeton University Press, p. 72. ISBN 978-0-691-13930-2.
  11. ↑ Menestrier, Claude François (1661). org/details/lartdublasonjust00mene (en francés), Lió: Imprenta de Benôit Coral, p. org/details/lartdublasonjust00mene/page/51 51–58.
  12. ↑ Von Volborth, Carl A. (1991). org/details/artofheraldry0000vonv The Art of Heraldry (en anglés), Londres: Tiger Books International, p. org/details/artofheraldry0000vonv/page/18 18. ISBN 1-85501-154-9.
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 Piferrer (1858). Tractat d'heràldica i blasón, Madrit: Imprenta de Ramón Campuzano.
  14. ↑ de Cadenes i Vicent (2002). google. com. ar/books? id=CWt6AMvxY6YC&lpg=PA3&ots=nIqUpZO6Sd&dq=Menestrier%20sinople&lr&pg=PA279#v=onepage&q=escorchado&f=false Diccionari heràldic. Térmens, peces i figures usades en la ciència del blasón, Madrit: Hidalguía, p. 86. ISBN 84-89851-40-9.
  15. ↑ «archive. org/web/20120314015244/http://pages. ripco. net/~clevin/gemarms. html Precious Peers and Planetary Princes» (en anglés). Archivat des d'el ripco. net/~clevin/gemarms. html original, el 14 de març de 2012. Consultat el 31 de decembre de 2012.
  16. ↑ 16,00 16,01 16,02 16,03 16,04 16,05 16,06 16,07 16,08 16,09 16,10 16,11 16,12 16,13 16,14 Jean Courtois (Sicille), Heralt d'Alfonso V, Rei d'Aragó (1809 [reedició anotada d'un tractat de 1414]). Hippolyte Cocheris (ed.). (en francés), París: Auguste Aubry.
  17. ↑ Fox–Davies (1909). org/books/OL7101030M/A_complete_guide_to_heraldry A Complete Guide to Heraldry (en anglés), Londres, Edimburc: T. C. & I. C. Jack, p. 77.
  18. ↑ 18,00 18,01 18,02 18,03 18,04 18,05 18,06 18,07 18,08 18,09 18,10 18,11 18,12 18,13 18,14 18,15 18,16 18,17 18,18 18,19 18,20 De Bara, Jérôme (1579). (en francés), Lió: Imprenta de Claude Rauot.
  19. ↑ 19,00 19,01 19,02 19,03 19,04 19,05 19,06 19,07 19,08 19,09 19,10 19,11 19,12 19,13 19,14 19,15 19,16 19,17 López d'Haro (1622). Nobiliario genealògic dels reis i títuls d'Espanya. Llibre I, Madrit: Imprenta de Luis Sánchez, p. 5.

Enllaços externs

Commons

Gules en el Viccionari.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Gules&oldid=1512636»