Antiguetat clàssica
.jpg){kind=link}
El terme '___protected_title_0___'[1] (Neogriego: Κλασική αρχαιότητα, llatí: ___protected_title_1___) és una expressió historiográfica per a referir-se al '___protected_title_2___' de l'Edat Antiga en Europa, un llarc periodo històric que se situa entre l'Alta Antiguetat (l'época de les primeres civilisacions del Próximo Oriente Antic)[2] i la Baixa Antiguetat (o Antiguetat Tardana); i que pròpiament correspon al món grecorromano: la Conca del Mediterràneu i el Próximo Oriente, àrees a on l'antiga Grècia i l'antiga Roma varen desenrollar la civilisació greco-romana. És el periodo en que les societats tant grega com a romana varen florir i varen eixercir una enorme influència a lo llarc de gran part d'Europa, el nort d'Àfrica i Àsia occidental.[3][4] El terme ___protected_title_4___ significa ___protected_title_5___ o ___protected_title_6___,[5] i la seua utilisació per a designar al periodo és marcadament admirativa, a partir d'una visió idealizada posterior sobre l'época i la seua influència en la conformació de la civilisació occidental.
L'Antiguetat clàssica es pot localisar temporalment, de forma restringida, en el moment de plenitut de les civilisacions grega i romana (V a el II) o, de forma àmplia, en tota la seua duració (VIII a el V). Fites del començ i final d'este periodo són els poemes homéricos, els primers Jocs Olímpics (776 a. C.) o la mítica fundació de Roma (753 a. C.) i la cristianización (380 d. C.) o la caiguda de l'Imperi romà d'Occident (476 d. C.) La dimensió espacial de l'Antiguetat Clàssica coincidix en la conca del Mediterràneu, estesa cap al Oriente Pròxim en l'Imperi d'Alejandro Magne i el helenisme, i cap a Europa Occidental en l'Imperi romà. Tal ampli ranc de història i territori cobrix moltes cultures i periodos dispars.
En últim terme, l'Antiguetat clàssica perviu i creua el història d'Occident configurant una morfologia persistent aixina com una «teoria» i una «idea».[6]Plantilla:Pàgina requeridaPugues aixina referir-se també a una perspectiva idealizada entre pobles posteriors de lo que varen ser, en paraules d'Edgar Allan Poe, «la glòria que va ser Grècia i la majestuosidad que va ser Roma».[7] El herència cultural clàssica va sobreviure inclús als denominats «sigles obscurs» de l'Alta Edat Mija (500-1000 d. C.); i es revitalisarà en el Renaixença, el Classicisme i el Neoclassicisme de l'Edat Moderna, aplegant fins als nostres dies.
Periodo arcaic (c. sigles VIII a VI)
[editar | editar còdic]El periodo més primerenc de l'Antiguetat clàssica es desenrolla en un context de reaparició gradual de les fonts històriques despuix del colapse de l'Edat del Bronze. Els sigles VIII i VII sò encara en gran mida protohistòrics, i les primeres inscripcions alfabètiques gregues apareixen en la primera mitat de el VIII. Se sol supondre que Homero va viure en els sigles VIII o VII, i la seua vida sol considerar-se l'inici de l'Antiguetat clàssica. En el mateix periodo se situa la data tradicional de creació dels Jocs Olímpics de l'Antiguetat, en el 776 a. C.
Fenicios, cartagineses i assiris
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Fenicia.
Els fenicios es varen expandir originalment des dels ports de Canaán, i per a el VIII dominaven el comerç en el Mediterràneu. Cartago es va fundar en el 814 a. C., i els cartagineses, per al 700 a. C., havien establit fermament fortalees en Sicília, Itàlia i Cerdenya, lo que va crear conflictes d'interessos en Etruria. Una estela trobada en Citio (Chipre) commemora la victòria del rei Sargón II en l'any 709 a. C. sobre els sèt reis de l'illa, lo que va supondre un pas important en el traspàs de Chipre del domini tirio al imperi neoasirio.[8][9][10][11]
Grècia
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Época arcaica.
El periodo arcaic va seguir a l'Edat Obscura grega, i va ser testic d'importants alvanços en teoria política, i del sorgiment de la democràcia, la filosofia, el teatre i la poesia, aixina com de la revitalisació de la llengua escrita (que s'havia perdut durant l'Edat Obscura).
En ceràmica, el periodo arcaic veu el desenroll del estil orientalizante, que senyala un canvi del estil geomètric de les finals de l'Edat Obscura i l'acumulació d'influències derivades d'Egipte, Fenicia i Síria.
Els estils de ceràmica associats a l'última part de l'época arcaica són la ceràmica de figures negres, que es va originar en Corinto durant el VII i el seu successor, l'estil de figures roges, desenrollat pel Pintor de Andócides cap a l'any 530 a. C.
Colónies gregues
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Colonisació grega.
Itàlia en l'Edat de Ferro
[editar | editar còdic]
Els etruscs havien establit el control polític en la regió per a finals de el VII, formant l'èlit aristocràtica i monàrquica. Segons pareix, els etruscs varen perdre el poder en la zona a finals de el VI i, en eixe moment, les tribus itálicas varen reinventar el seu govern creant una república, en unes restriccions molt majors a la capacitat dels governants per a eixercir el poder.
Regne romà
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Regne romà.
Segons la llegenda, Roma va ser fundada el 21 d'abril de l'any 753 a. C. pels descendents bessons del príncip troyano Eneas, Rómulo i Rem.[12] Com la ciutat estava desprovista de dònes, la llegenda diu que els llatins varen invitar als sabinos a una festa i els varen furtar les seues donzelles fadrines, lo que va dur a l'integració dels llatins i els sabinos.[13]
En efecte, l'evidència arqueològica mostra els primers rastres d'assentament en el Fòrum Romà a mitan de el VIII, encara que els assentaments en el mont Palatino poden remontar-se a el X[14][15]
El sèptim i últim rei de Roma va ser Tarquinio el Soberp. Fill de Tarquinio Prisco i gendre de Servio Tuli, Tarquinio el Soberp era d'orige etrusc. Va ser durant el seu regnat quan els etruscs varen alcançar el seu cim de poder. Tarquinio va tancar i va destruir tots els santuaris i altars sabinos de la Roca Tarpeya, enfurint al poble de Roma. El poble es va opondre al seu govern quan no va reconéixer la violació de Lucrecia, una patricia romana, a mans del seu propi fill. El parent de Lucrecia, Lucio Juny Brut (antepassat de Marque Brut), va convocar al Senat i va fer que Tarquinio i la monarquia anaren expulsats de Roma en el 510 a. C. Despuix de l'expulsió de Tarquinioo, el Senat va votar en el 509 a. C. que mai més es permetria el govern d'un rei i va reformar Roma per a convertir-l'en un govern republicà.
Grècia clàssica
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Grècia clàssica.
El periodo clàssic de la Grècia antiga correspon als sigles V i IV; com a fites d'inici i final, des de la caiguda de la tirania en Atenes (510 a. C.) fins a la mort d'Alejandro Magne (323 a. C.) Se sol considerar com a moment culminant el periodo denominat sigle de Pericles, a mitan de el V, quan es va donar en Atenes un enlluernant conjunt de creacions culturals en tots els àmbits que, no obstant, mantenia la tradició helènica de l'Época arcaica (sigles VIII a el VI)
En 510 a. C., tropes espartanas varen ajudar als atenienses oposts al tirà Hipias, fill de Pisístrato. Cleómenes I, rei de Esparta, va posar en el seu lloc una oligarquia pro-espartana liderada per Iságoras, que a la seua volta va ser apartada del poder en les reformes de Clístenes (508 a. C.) assentant-se les bases de lo que es coneix com democràcia ateniense.
El prolongat enfrontament entre grecs i perses (guerres mèdiques, 499-449 a. C., fins a la Pau de Calias) va tindre com a conseqüència la posició dominant d'Atenes en la Lliga de Delos, situació que es va mantindre durant el prolongat periodo de pau denominat Pentecontecia, pero que va desembocar en un conflicte en la Lliga del Peloponeso, liderada per Esparta. La subsegüent guerra del Peloponeso (431-404 a. C.) va liquidar el domini ateniense i va establir la hegemonia espartana. En el 395 a. C., els governants espartanos varen destituir a Lisandro del seu càrrec i Esparta va perdre la seua supremacia naval. Atenes, Argos, Tebas i Corinto (estes dos últimes anteriorment aliades a Esparta) varen desafiar el domini espartano en la guerra de Corinto, que va tindre un fi no concloent en 387 a. C. Més vesprada, els generals tebanos Epaminondas i Pelópidas varen conseguir una victòria decisiva en la Batalla de Leuctra (371 a. C.), lo que va significar el fi de la supremacia espartana i l'establiment de la hegemonia tebana, que es va mantindre fins que va ser eclipsada pel poder creixent del Regne de Macedònia.
Els macedonios, baix el regnat de Filipo II, despuix d'expandir-se pels territoris dels peonios, tracios i ilirios, varen intervindre en Grècia a partir del 346 a. C., culminant la seua conquista en la batalla de Queronea (338 a. C.) i establint la seua hegemonia sobre una confederació helènica en la que participaven totes les polis a excepció de Esparta (Lliga de Corinto, 337 a. C.) El fill de Filipo, Alejandro Magne, va conseguir derrotar al imperi persa (batalles de Gránico, 334 a. C., i Issos, 333 a. C.), incorporant tots els seus dominis, incloent l'Imperi egipcíac (lloc de Gaza, 332 a. C.), i inclús aumentant-los en Àsia Central i en l'Índia (batalla del Hidaspes, 326 a. C.) Convencionalment, el periodo clàssic termina en la mort d'Alejandro en 323 a. C. i la fragmentació del seu imperi, dividit entre els Diádocos.
-
Harmodio i Aristogitón, els tiranicidas.
Periodo helenístico (330 a 146 a. C.)
[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Periodo helenístico.
El periodo clàssic grec va terminar en l'ascens del regne de Macedònia i les conquistes d'Alejandro Magne, donant pas al periodo helenístico. La koiné es va convertir en la lingua franca molt més allà de la Grècia mateixa, i la cultura grega va interactuar en les cultures de Pèrsia, Àsia central, Índia i Egipte. Ademés del desenroll del pensament especulatiu (filosofia helenística, en particular en els seguidors d'Aristóteles -Liceu, escola peripatética, aristotelisme-, els de Platón -Acadèmia-, les escoles estoica i epicúrea, i les institucions alejandrinas -Museion i Biblioteca d'Aleixandria-), es varen realisar alvanços significatius en ciències i tècniques (geografia[16] i astronomia -Eratóstenes-, matemàtiques i física[17] -Arquímedes-, etc.)
El periodo helenístico va terminar en la conquista romana de Grècia (146 a. C.), encara que alguns historiadors daten el seu fi en la Batalla de Accio (31 a. C.), la qual va marcar la caiguda del Egipte Ptolemaico, últim regne remanente de les conquistes d'Alejandro Magne.
República romana (sigles v-i a. C.)
[editar | editar còdic]
- Artícul principal → República romana.
El periodo republicà de l'Antiga Roma, que va començar en el derrocament de la monarquia romana (509 a. C.), es va prolongar casi mig mileni fins al seu subversió, despuix d'una série de guerres civils, en un principat que va obrir el periodo imperial (27 a. C.) Durant la República, Roma va passar de ser un poder regional en el Latium a la potència dominant del Mediterràneu. L'unificació d'Itàlia baix el hegemonia romana va ser un procés gradual, provocat per una série de conflictes en el sigle IV i III: les guerres samnitas, guerres llatines i guerres pírricas. La victòria romana en les guerres púnicas i en les guerres macedónicas varen establir a Roma com un poder supra-regional per a el II, seguida per l'adquisició de Grècia i Àsia Menor. Este increment trement de poder va ser acompanyat per inestabilitat política i malestar social, factors que varen dur a la conjuraació de Catilina, la guerra Social i el primer triumvirat. Com a resultat, la República romana es va transformar en l'Imperi romà en l'última mitat del primer sigle a. C.
-
La lloba capitolina (Luperca).
-
El cridat "togado Barberini", un eixemple de l'us de les maiorum imagines.
-
El cridat "Augusto de Prima Porta".
Imperi romà (del sigle i a. C. al sigle v d. C.)
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Imperi romà.
Determinar el final precís de la república romana és una tasca de disputa per a historiadors moderns;[18]Plantilla:Quí els ciutadans romans d'eixa época no es percataron que la república havia deixat d'existir. Els primers emperadors, la dinastia Juliol-Claudia, varen mantindre la ficció de la pervivencia de les institucions republicanes, encara que baix la protecció dels seus poders extraordinaris, i es mantenia com a possibilitat l'eventual tornada a la seua forma tradicional. L'Estat romà va continuar cridant-se a sí mateixa Res publica tant temps com el que va mantindre el llatí com a idioma oficial, o siga, més que la pròpia existència del Imperi romà d'Occident.
Roma ya havia adquirit un caràcter imperial (sobre la dimensió del seu domini territorial) des de que en el III les seues victòries front a Cartago li varen donar el control de Sicília i l'est i sur d'Hispania; incrementat en els sigles II i I en l'adquisició del restant de Hispania, Àfrica (no el continent, sino una zona de la costa mediterrànea, en centre en Cartago), Galia, Iliria, Grècia, Àsia Menor, Síria i Judea. Egipte va ser l'última conquista republicana o la primera imperial, del jove Octavio, encara no enaltit com Augusto (batalla de Actium, 31 a. C.) Al moment de la màxima extensió de l'Imperi baix el mandat de Trajano (117 d. C.), Roma controlava tota la Conca del Mediterràneu, ademés de proyectar-se cap al nort per Europa (Galia, parts de Germania i Britania, els Balcans, Dacia) i cap a l'est pel Caucas i Mesopotamia.
Culturalment, l'Imperi romà va ser significativament helenizado, pero també va assumir tradicions orientals sincréticas, tals com el mitraísmo, el gnosticisme i el propi cristianisme, que es va terminar convertint en dominant.
El secular decliu de l'Imperi romà es va produir a partir de la [[crisis del sigle III|crisis de el III]].
L'Antiga Roma va contribuir grandement al desenroll de tot tipo de traces de la civilisació occidental: el Dret, les institucions, la guerra, l'art, l'arquitectura, l'ingenieria, la lliteratura i les pròpies llengües (no solament les llengües romàniques derivades directament del llatí, sino també les llengües germàniques, molt influenciades).
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Plantilla:Cita OLE
- ↑ José Luis Comellas (1977). ___protected_title_3___, p. 38.
- ↑ McLaughlin, Raoul. The Roman Empire and the Indian Ocean: The Ancient World Economy and the Kingdoms of Africa, Aràbia and Índia, Pen & Sword. ISBN 9781473840959.
- ↑ McLaughlin, Raoul. The Roman Empire and the Silk Routes: The Ancient World Economy & the Empires of Parthia, Central Àsia & Han China, Pen & Sword. ISBN 9781473889811.
- ↑ Accepcions 1 i 3 Diccionario de la lengua española
- ↑ Pedro Aullón de Haro i Emilio Crespo (eds.), L'Idea de lo Clàssic, Madrit, Institut Juan Andrés, 2017.
- ↑ Poe EA (1831). "To Helen".
- ↑ «The Esarhaddon Prism / Library of Ashurbanipal».
- ↑ Yon, M., Malbran-Labat, F. 1995: “La stèle de Sargon II à Chypre”, in A. Caubet (ed.), Khorsabad, li Palais de Sargon II, Roi d’Assyrie, Paris, 159–179.
- ↑ Radner, K. 2010: “The Stele of Sargon II of Assyria at Kition: A focus for an emerging Cypriot identity?”, in R. Rollinger, B. Gufler, M. Lang, I. Madreiter (eds), Interkulturalität in der Alten Welt: Vorderasien, Hellas, Ägypten und die vielfältigen Ebenen dones Kontakts, Wiesbaden, 429–449.
- ↑ «The Cypriot rulers as client kings of the Assyrian empire». The many kingdoms of Cyprus. Archivat des d'el original, el 27 de febrer de 2016.
- ↑ Handbook to Life in Ancient Rome, New York: Oxford University Press, p. 3. ISBN 978-0195123326.
- ↑ Myths and Legends – Rome, the Wolf, and Mars [1] archivat en Wayback Machine. Consultat el 8 de març de 2003
- ↑ Matyszak, Philip (2003). Chronicle of the Roman Republic: The Rulers of Ancient Rome from Romulus to Augustus, Thames & Hudson, p. 19. ISBN 978-0500051214.
- ↑ World History, Third edició, Wadsworth, p. 129. ISBN 978-0-534-57168-9.
- ↑ Geografia en Diccionari Akal del Saber Grec.
- ↑ Steven Weinberg (2015). Explicar el món. Penguin Random House Grup Editorial. p. 34.
- ↑ L'event precís que va senyalar la transició de la República romana en l'imperi romà és un assunt d'interpretació. Alguns historiadors han propost la designació de Juliol César com a dictador perpetu (44 a. C.), la Batalla de Actium (2 de setembre de 31 a. C.) i la concessió de poders extraordinaris a Octaviano per part del Senat romà baix el primer pacte (16 de giner de 27 a. C.), com a candidats per a convertir-se en l'event central definitorio.
Enllaços externs
[editar | editar còdic]- Obres de referència sobre l'Antiguetat, en francés, en el lloc de Philippe Remacle (1944-2011).
- Harry Thurston Peck: Harper's Dictionary of Classical Antiquities (Diccionari de Harper d'antiguetats clàssiques). Nova York. 1898.
- Text anglés, en índex electrònic, en el Proyecte Perseus.
- The Princeton Encyclopedia of Classical Sites (Enciclopèdia Princeton de llocs de l'Antiguetat Clàssica).
- Text anglés, en índex electrònic, en el Proyecte Perseus.
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Antigüedad clásica» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.