Pericles

Archiu:Pericles Pio-Clementino Inv269.jpg

Pericles

   

Pericles (c. 495 a. C.- 429 a. C.) (en grec clàssic: Περικλῆς, ‘rodejat de glòria’; en grec modern: Περικλής; llatí: Pericles) va ser un important juriste, magistrat, general, polític i orador ateniense en els moments de l'edat d'or de la ciutat d'Atenes (en concret, entre les guerres mèdiques i les del Peloponeso). Va ser fill de Jantipo, artífex de la victòria helena sobre els perses en la batalla de Mícala (479 a. C.), i d'Agaristé, neboda del prestigiós llegislador ateniense Clístenes i membre de la família aristocràtica dels Alcmeónidas. Va ser el principal estratega de Grècia. Cridat l'Olímpic, per la seua imponent veu i pels seus excepcionals dots d'orador.

Pericles va tindre tanta influència en la societat ateniense que Tucídides, un historiador coetáneo, ho va denominar com «el primer ciutadà d'Atenes». Va convertir a la Confederació de Delos en l'Imperi ateniense, i va liderar als seus compatriotes durant els primers dos anys de la guerra del Peloponeso. El periodo en el que va governar Atenes a voltes és conegut com el Sigle de Pericles, encara que eixe periodo a voltes pot comprendre dates tan primerenques com les guerres mèdiques o tan tardanes com el sigle següent.

També va fomentar les arts i la lliteratura, i va anar principalment a través dels esforços de Pericles que Atenes va guanyar la reputació d'haver segut el centre educatiu i cultural del món grec antic. Va donar inici a un ambiciós proyecte que va dur a la construcció de la majoria de les estructures supervivents en l'Acrópolis d'Atenes, incloent el Partenón, aixina com d'atres monuments com els Propileus. El seu programa va embellir i va protegir la ciutat i va servir per a exhibir la seua glòria, al mateix temps que va donar ocupació a molts ciutadans. Ademés, va fomentar a tal punt la democràcia ateniense que alguns dels seus crítics li varen considerar populiste. Aixina mateix, Pericles va otorgar gran importància als deus, fonamentalment a Atenea, pero sense oblidar al seu poble. Per això, va dedicar un temple a dita deesa, ademés d'estar present en numeroses monedes i, inclús, un frontón.

Va ser ademés rival de Cimón en 459 a. C. i cap del partit republicà. Despuix de la mort de Cimón, va condenar a Tucídides (no l'historiador sino un polític, fill de Melesias) al ostracisme. Va fundar en sòlides bases la potència naval i colonial d'Atenes, va sometre l'illa d'Eubea en 446 a. C., la de Samos en 440 a. C. i va fer prendre part a Atenes en la guerra del Peloponeso.

Pericles va morir, junt en varis membres de la seua família, com a resultat de la plaga d'Atenes en l'any 429 a. C., lo que va debilitar a la polis durant un llarc conflicte en Esparta. Discípul d'Anaxágoras de Clazómenes i de Zenón de Elea, va ser amic de Fidias i va atraure a Atenes a l'arquitecte Hipodamo de Mileto, al sofista Protágoras, i a l'historiador Heródoto. En la seua época varen lluir Sófocles i Eurípides —màximes figures del teatre grec— i va destacar pel círcul d'Aspasia.

Primers anys

Pericles va nàixer al voltant del 495 a. C., en el demo (demarcació) de Colargós, al nort d'Atenes. Era fill del polític Jantipo, qui, si ben havia segut condenat al ostracisme durant els anys 485 o 484 a. C., va tornar a Atenes per a dirigir el contingent ateniense en la victòria grega de la batalla de Mícala solament cinc anys despuix. La mare de Pericles, Agarista, era part de la poderosa família dels Alcmeónidas, i les seues conexions familiars varen jugar un paper crucial en el començ de la carrera política de Jantipo. Agarista era bisnieta del tirà de Sición, Clístenes, i neboda del reformiste ateniense Clístenes, un atre alcmeónida.

Segons Heródoto i Plutarco, Agarista va somiar, algunes nits abans del naiximent de Pericles, que donava a llum un lleó. Una interpretació d'esta anècdota és que el lleó és el símbol tradicional de la grandea, encara que l'història també pot estar fent alusió al tamany inusual del cràneu de Pericles, que es va convertir en l'objectiu habitual dels comediantes contemporàneus, aplegant a rebre l'apelatiu de «cap d'albarrana» (una espècie de ceba). Si ben Plutarco assegura que esta deformació era el motiu pel que Pericles sempre era representat en caixco, este no era exactament el motiu, sino que el caixco era el símbol del seu ranc oficial com estratego (general).

Pericles pertanyia a la tribu local de Acamantis i els seus primers anys varen ser silenciosos. Un jove introvertit que fugia d'aparicions en públic i preferia dedicar el seu temps als estudis.

La noblea de la seua família i el seu nivell econòmic li varen permetre proseguir el seu inclinament cap als estudis. Va deprendre música dels mestres del seu temps (Damón o Pitocleides podrien haver segut els seus professors) i es considera que va ser el primer polític en atribuir una gran importància a la filosofia. Va gojar de la companyia dels sofistas i físics pre-socráticos Protágoras, Zenón de Elea i Anaxágoras. Anaxágoras particularment va aplegar a convertir-se en un bon amic i li va influir enormement. La forma de pensar de Pericles, aixina com el carisma que tenia en la seua retòrica podrien haver segut en part una conseqüència de l'émfasis filosòfic en la calma emocional en enfrontar-se als problemes, i de l'escepticisme sobre el fenomen diví. La seua calma i autocontrol proverbial també es contemplen com a part de l'influència de Anaxágoras.

Carrera política fins a 431 a. C.

Entrada en política

En la primavera de 472 a. C., Pericles va presentar l'obra de teatre Els perses d'Esquilo en les Dionisias com lo que llavors es coneixia per llitúrgia (una obra privada finançada per un particular en la finalitat de servir al ben públic). En això demostrava que en eixe moment era un dels hòmens més rics d'Atenes. Simon Hornblower ha argumentat que l'elecció d'esta obra i no una atra, que presenta una image nostàlgica de la famosa victòria de Temístocles en la Batalla de Salamina, mostra que el jove polític estava recolzant a Temístocles front al seu oponent polític, Cimón, la facció del qual havia eixit victoriosa i havia enviat a Temístocles a l'ostracisme poc despuix.

Plutarco diu que Pericles es va mantindre com el primer entre els atenienses durant quaranta anys. Si açò va ser aixina, llavors Pericles va deure haver pres una posició de liderage cap a la década de 460 a. C. Durant estos anys va lluitar per mantindre la seua privacitat i va tractar de presentar-se com a model per als seus conciutadans. Per eixemple, a sovint refugia els convits, procurant ser frugal.

En l'any 463 a. C. Pericles dirigia l'acusació contra Cimón, el líder de la facció conservadora, que havia segut acusat de negligència en la defensa dels interessos d'Atenes en Macedònia. Encara que Cimón va ser absolt, esta confrontació va demostrar que el principal oponent polític de Pericles era vulnerable.

L'ostracisme de Cimón

Al voltant dels anys 462 i 461 a. C., els líders del partit republicà varen decidir que era el moment d'intentar prendre el control del Areópago, un Consell tradicional controlat per l'aristocràcia ateniense, que en temps passats havia aplegat a ser un dels cossos més poderosos de l'Estat. El líder del partit i mentor de Pericles, Efialtes d'Atenes, va propondre una brusca reducció del poder del Aerópago. La Ekklesía (l'assamblea ateniense) va acceptar la proposició de Efialtes sense massa oposició. Esta reforma va senyalar el començ d'una nova era de «República».

El partit republicà va ser gradualment tornant-se el partit dominant en la política ateniense, i Pericles es mostrava dispost a seguir una política republicana de tracte igual als iguals i desigual als desiguals, per a mantindre a la gent del seu costat. D'acort en Aristóteles, la postura de Pericles es pot explicar pel fet de que el seu principal oponent polític, Cimón, era ric i generós, i era capaç d'assegurar-se el respal públic per mig de l'utilisació de la seua fortuna personal. L'historiador Loren J. Samons II argumenta, no obstant, que Pericles tenia suficients recursos per a poder haver fet lo mateix si haguera volgut.

En l'any 461 a. C., Pericles va conseguir eliminar al seu gran oponent per mig de l'utilisació del ostracisme. L'acusació per a això va ser que Cimón havia traïcionat a la ciutat per haver actuat com un amic d'Esparta, una acusació que era molt freqüent arborar front als polítics de la facció conservadora.

Inclús despuix de l'ostracisme de Cimón, Pericles va continuar portant a terme i promocionant una política republicana en gran càrrega social. Primer va propondre un decret que permetia als pobres acodir a vore les obres de teatre sense tindre que pagar, sent l'estat el que cobriria el cost de la seua admissió. Per mig d'atres decrets va reduir els requisits de propietat necessaris per a formar part del arcontado i va introduir el pagament d'unes generoses cantitats de diners per a aquells ciutadans que serviren com a jurats en la Heliea (la cort suprema d'Atenes). No obstant, la mida que més controvèrsia va crear va ser la llei de l'any 451 a. C., que llimitava la ciutadania ateniense a aquells que anaren naixcuts de ciutadans atenienses per abdós costats.

Tals mides varen impulsar als crítics de Pericles, que li veen com el responsable de la degeneració gradual de la república ateniense. Constantino Paparrigópulos (1815-1891), un dels més importants historiadors grecs moderns, argumenta que Pericles buscava l'expansió i estabilisació de totes les institucions republicanes. Per això, va impulsar una llegislació que garantisava a les classes més baixes l'accés al règim polític i als oficis públics, dels quals havien segut apartats anteriorment pels seus mijos llimitats o a la seua humil condició. D'acort en Samos, Pericles creïa que era necessari elevar al Donem, en el que vea la font del poder ateniense i un element crucial en el domini militar d'Atenes. La flota, sense dubte l'espina dorsal del poder d'Atenes des dels dies de Temístocles, estava composta casi en la seua totalitat per membres de les classes inferiors.

Cimón, per l'atre costat, sembla que ya havia deixat de creure que existira espai per a l'evolució republicana. Estava segur de que la república havia aplegat al seu punt àlgit i que les reformes de Pericles duyen a l'instauració de la democràcia, degenerando el règim establit. Segons Paparrigopoulos, l'història va acabar donant la raó a Cimón, ya que Atenes, a partir de la mort de Pericles, es va afonar en un abisme de turbulència política i democràcia. Paparrigopoulos manté que va caure sobre la ciutat una regressió sense precedents, i que la seua glòria va ser morint com a resultat de la mort de Pericles el republicà. Segons un atre historiador, Justin Daniel King, la república va beneficiar al poble individualment, pero va ferir a l'estat. Atres autors, com Donald Kagan defenen que les mides republicanes de Pericles dutes a efecte varen supondre la base d'una força política inexpugnable. Despuix de tot, Cimón va acabar acceptant la república, i no es va opondre a la llei de ciutadania despuix de la seua tornada de l'exili en l'any 451 a. C.

Pericles dirigix Atenes

L'assessinat d'Efialtes en l'any 461 a. C. va preparar el camí per a que Pericles consolidara la seua autoritat. A falta d'una oposició forta despuix de l'expulsió de Cimón, l'indiscutible líder del partit republicà es va convertir en el governant d'Atenes. Es va mantindre en el poder casi de forma ininterrompuda fins a la seua mort en l'autumne (setembre a decembre) de l'any 429 a. C.. Segons l'historiador Tucídides,

Pericles, que posseïa gran autoritat pel seu prestigi i inteligència i era inaccessible manifestament al soborn, contenia a la multitut sense llevar-li llibertat, i la governava en major mida que era governat per ella; i açò, degut a que no parlava d'acort en el seu caprig per a buscar-se influència per mijos indignes, sino que, gràcies al seu sentit de l'honor, aplegava a opondre's a la multitut. Aixina que, quan es donava conte de que els atenienses ensoberbecidos tenien una confiança injustificada, en les seues paraules els contenia, atemorisant-los, i quan sense raó temien, els tornava la confiança. I era allò oficialment una democràcia; pero, en realitat, un govern del primer ciutadà.

Primera guerra del Peloponeso

Artícul principal → Primera Guerra del Peloponeso.

La nostra política no copia les lleis dels països veïns, sino que som l'image que uns atres imiten. Es diu democràcia, perque no solament uns pocs sino uns molts poden governar. Si observem les lleis, aporten justícia per igual a tots en les seues disputes privades; pel nivell social, l'alvanç en la vida pública depén de la reputació i la capacitat, no estant permés que les consideracions de classe interferixquen en el mèrit. Tampoc la pobrea interferix, ya que si un home pot servir a l'estat, no se li rebuja per l'obscuritat de la seua condició.

Discurs fúnebre de Pericles tal i com ho va arreplegar Tucídides (II, 37).

Pericles va portar a terme les seues primeres expedicions militars durant la primera guerra del Peloponeso, que va ser provocada en part per l'aliança ateniense en Megara i Argos, i la subsegüent reacció de Esparta. En l'any 454 a. C. va atacar Sición i Acarnània. Després va intentar sense èxit prendre Oeniadea, en el golf de Corinto, abans de retornar a Atenes. En 451 a. C., Cimón es diu que va tornar de l'exili i que va negociar una treua de cinc anys en Esparta despuix d'una proposta de Pericles, la qual cosa indica un canvi en l'estratègia política de Pericles. Pericles va poder haver-se donat conte de l'importància de la contribució de Cimón durant els conflictes contra els peloponesios i els perses. Anthony J. Podlecki argumenta, no obstant, que eixe canvi de postura de Pericles va ser un invent dels historiadors antics per a enfortir una visió tendenciosa del seu caràcter.

Plutarco subralla que Cimón va conseguir un acort per a compartir el poder en els seus oponents, segons el qual Pericles s'encarregaria dels assunts interns i Cimón seria el líder de l'eixèrcit d'Atenes que es trobava en campanya. Si realment va anar aixina, este acort hauria supost una concessió per part de Pericles en el fet de que no era un gran estratega. Kagan opina que Cimón es va adaptar a les noves condicions i va portar a terme un matrimoni polític entre els lliberals de Pericles i els conservadors.

A mitan de la década de 450 a. C. els atenienses varen llançar un atac fallanc per a ajudar al tumult egipcíac contra Pèrsia, que va dur a un prolongat sege d'una fortalea persa situada en el delta de l'Nilo. La campanya va culminar en un desastre a gran escala: les forces de sege varen ser derrotades i destruïdes. En 451-450 a. C. els atenienses varen manar tropes a Chipre. Cimón va derrotar als perses en la Batalla de Salamina, pero va morir de malaltia en l'any 449 a. C. Es diu que Pericles va començar abdós expedicions en Egipte i Chipre, encara que alguns investigadors, com per eixemple Karl Julius Beloch, argumenten que l'enviament d'una flota de tal magnitut està més d'acort en l'esperit de la política de Cimón.

Per a complicar encara més el relat d'este periodo tan complex, s'afig la controvèrsia sobre la Pau de Calias, que supostament va terminar en les hostilitats entre grecs i perses. La mateixa existència d'este tractat està molt discutida, i els detalls de la negociació són també ambigus. Ernst Badian creu que la pau entre Atenes i Pèrsia es va ratificar per primera volta en l'any 463 a. C. (fent que les intervencions atenienses en Egipte i Chipre foren violacions del tractat), i renegociat a la conclusió de la campanya en Chipre, prenent força de nou entre els anys 450 i 449 a. C., com a resultat del càlcul estratègic de Pericles de que el conflicte en Pèrsia estava debilitant la possibilitat ateniense d'escampar la seua influència en Grècia i l'Egeo. Kagan creu que Pericles va usar a Calias, un cunyat de Cimón, com a símbol d'unitat, i que li va amprar en vàries ocasions per a negociar acorts importants.

En la primavera de 449 a. C., Pericles va propondre el Decret de Congrés, que va dur a una reunió (congrés) de tots els estats grecs per a considerar la qüestió de reconstrucció dels temples destruïts pels perses. El congrés no va tindre èxit per culpa de Esparta, pero les verdaderes intencions de Pericles encara no estan clares. Alguns historiadors pensen que volia promoure una espècie de confederació en la participació de totes les ciutats gregues, i uns atres que volia fomentar la preeminència ateniense. D'acort a l'historiador Terry Buckley, l'objectiu del Decret de Congrés era un nou mandat per a la Lliga de Delos i per a la recaptació de phoros (imposts).

No obstant, l'admiració de les eres actuals i de les que nos succeïxquen recaurà sobre nosatres, ya que no hem deixat el nostre poder sense testics, i ho hem mostrat per mig de numeroses proves; i més allà de necessitar a Homero per al nostre panegíric, o d'algun els versos del qual pogueren lluir durant un moment per a donar l'impressió de que es derretirían al contacte en els fets, hem obligat a totes les mars i terres a ser la carretera del nostre atreviment, i en tots els llocs, ya siga para ben o per a mal, hem deixat monuments imperecederos a les nostres esquenes.

Discurs fúnebre de Pericles tal i com ho va arreplegar Tucídides (II, 41).

Durant la segona guerra sagrada Pericles va dirigir a l'armada ateniense contra Delfos i reinstauró a Fócida en els seus drets sobirans sobre l'oràcul. En 447 a. C. Pericles es va involucrar en la campanya per la qual se li admira més, l'expulsió dels bàrbars de la península tracia de Gallípolli, en la finalitat d'establir #colon atenienses en la regió. Per a llavors, no obstant, Atenes es trobava sériament amenaçada per una série de tumults entre els seus aliats (o, per a ser més exactes, els seus subordinats). En 447 a. C. els oligarcas de Tebas varen conspirar contra la facció democràtica. Els atenienses varen demandar la seua rendició immediata pero, despuix de la Batalla de Coronea d'eixe any, Pericles es va vore obligat a admetre la pèrdua de Beòcia en la finalitat de recuperar els presoners atenienses presos en eixa batalla. En Beòcia en mans hostils, Fócida i Lócrida eren incontrolables i poc a poc varen ser caent en mans dels oligarcas enemics. En 446 a. C. es va produir un alçament encara més perillós: Eubea i Megara es varen alçar en armes. Pericles va creuar fins a Eubea en les seues tropes, pero va ser obligat a tornar quan un eixèrcit espartano va invadir Ática. Per mig de soborns i negociacions, Pericles va conseguir aüixar el perill imminent, i els espartanos varen tornar a la seua ciutat. Quan Pericles va ser investigat més tart per l'utilisació de diners públics no va poder justificar-se suficientment una despesa de 10 talents, ya que els documents oficials solament es referien a que eixos diners va ser utilisats per a «un molt sério propòsit». En qualsevol cas, el «sério propòsit» (el soborn) era tan obvi que els auditors varen aprovar la despesa sense nomenar-ho oficialment i sense ni tan sols investigar-ho en profunditat. Una volta que l'amenaça espartana va ser eliminada, Pericles va creuar de nou a Eubea per a esclafar el tumult. Infligió un sever castic als propietaris de terres en Calcis, que varen perdre les seues propietats. Els habitants d'Histiea, per la seua banda, que havien massacrat a la tripulació d'un trirreme ateniense, varen ser desarraïlats i substituïts per 2000 #colon d'Atenes. La crisis va terminar oficialment en la Pau dels Trenta Anys (hivern de 446 a. C. - 445 a. C.), en la qual Atenes renunciava a una bona part de les seues possessions i interessos en l'interior de Grècia que havia anat adquirint des de 460 a. C., i tant Atenes com Esparta acordaven no intentar conquistar cap dels estats aliats de l'atre.

Batalla final en els conservadors

En l'any 444 a. C. la facció democràtica i la conservadora es varen enfrontar en una nova i feroç lluita. El nou i ambiciós líder conservador, Tucídides (no cal confondre-ho en l'historiador del mateix nom), va acusar a Pericles de balafiar els diners públics, criticant la forma en que Pericles utilisava els diners en el pla de construcció que s'estava portant a terme. Tucídides va conseguir en un principi posar a la Ekklesía de la seua part, pero quan Pericles prenc la paraula va eclipsar completament als conservadors. Pericles va respondre proponent, si era necessari, rembolsar a la ciutat totes les despeses en la seua propietat privada, baix la condició de que faria les inscripcions i dedicatòries al seu propi nom. La seua proposta va ser acollida en un gran aplaudiment i Tucídides es va trobar en una derrota inesperada. En l'any 442 a. C., els atenienses varen condenar a Tucídides al ostracisme durant 10 anys, i Pericles va tornar a convertir-se en el líder polític sense rival d'Atenes.

El govern d'Atenes sobre l'aliança

Pericles volia estabilisar el domini d'Atenes sobre la seua aliança i en això reforçar la seua preeminència en Grècia. El procés a través del com la Lliga de Delos es va transformar en l'Imperi ateniense generalment es considera que va començar prou abans del temps de Pericles, ya que varis aliats en la lliga varen elegir pagar tribut a Atenes en lloc d'aportar hòmens per a les naus de la sura. No obstant, esta transformació es va accelerar i va aplegar a la seua conclusió per mig d'una série de mides posades en pràctica per Pericles. Els passos finals en eixa translació cap a l'imperi varen poder haver segut disparades per la derrota ateniense en Egipte, que va amenaçar el domini de la ciutat en el Egeo i va dur al tumult de varis aliats, com Mileto o Eritrea. Ya siga per verdader temor per la seua seguritat despuix de la derrota en Egipte i pels tumults, o com a pretext per a guanyar el control de l'economia de la Lliga, Atenes va transferir el tesor de l'Aliança de Delos a Atenes en els anys 454 i 453 a. C. Per als anys 450-449 a. C. els tumults en Mileto i Eritrea havien segut controlades i Atenes havia restaurat el seu control sobre els aliats. Al voltant de 447 a. C. Clearco va propondre el Decret de Moneda, que imponia el pes i mida de la moneda d'argent ateniense a tots els seus aliats. D'acort en una de les previsions més dràstiques del decret, tots els excedents de l'operació d'acunyament devia anar a un fondo especial, i tot aquell que proponguera utilisar-ho d'un atre modo podia ser condenat a pena de mort.

Acordeu-vos, també, de que si el vostre país té el nom més gran de tot lo món, és perque mai s'ha doblegat front a un desastre; perque ha gastat més vida i esforç en la guerra que qualsevol atra ciutat, i ha guanyat per a sí mateixa un poder major que qualsevol atre conegut, memòria de la qual cosa descendirà fins a la posteritat.

Tercer discurs de Pericles tal i com la va arreplegar Tucídides (II, 64).

Va ser del tesor de l'aliança d'a on Pericles va sostraure els fondos necessaris per a portar a terme el seu ambiciós pla de construcció, centrat en la Acrópolis de Pericles, que incloïa els Propileus, el Partenón i l'estàtua d'or d'Atenea Promacos, esculpida per Fidias, amic de Pericles. En l'any 449 a. C. Pericles va propondre un decret que permetia l'us de 9000 talents per a finançar la reconstrucció massiva dels temples atenienses. Angelos Vlachos, un acadèmic grec, apunta que l'utilisació del tesor de l'aliança, iniciada i eixecutada per Pericles, és una de les més grans #apropiació indegudes de l'història. Esta apropiació va finançar, no obstant, algunes de les més maravelloses creacions artístiques del món antic.

La Guerra contra Samos

La Guerra contra Samos va ser l'últim event militar significatiu abans de la guerra del Peloponeso. Despuix de l'ostracisme de Tucídides, Pericles es va trobar en una situació en la que era reelegit anualment per al lloc de strategos (general), únic càrrec que va aplegar a ocupar oficialment. No obstant, la seua influència política era tal que li convertia en el governant de fet del Estat. En l'any 440 a. C. l'illa de Samos es trobava en guerra en Mileto pel control de Priene, una antiga ciutat de Jonia en el peu dels tossals de Mícala. Mileto estava perdent la guerra, i va acodir a Atenes per a que els ajudaren en el seu conflicte en Samos. Quan Atenes va ordenar a abdós partixes detindre les hostilitats i sometre el cas a l'arbitrage d'Atenes, Samos es va negar. En resposta, Pericles va fer promulgar un decret enviant una expedició a Samos, «alegant davant la seua gent que, si ben havia segut conminados a detindre la seua guerra contra Mileto, no estaven complint». En una batalla naval la flota ateniense dirigida per Pericles i atres nou generals va derrotar a les forces de Samos i va impondre en l'illa una administració de la seua agrade. Quan Samos es va alçar contra el govern ateniense, Pericles va obligar als rebels a rendir-se despuix d'un dur sitie de huit mesos que va acabar provocant un descontent prou important dels marins atenienses. Pericles llavors va terminar en un tumult en Bizancio i, quan va tornar a Atenes, va pronunciar un discurs fúnebre en honor als soldats que havien mort en l'expedició.

Entre els anys 438 i 436 a. C. Pericles va dirigir a la flota ateniense en el Ponto Euxino (Mar Negra) i va establir relacions amistoses en les ciutats gregues de la regió. Pericles també es va centrar en proyectes interns, tals com la fortificació d'Atenes (construint la muralla interna al voltant de l'any 440 a. C.), i en la creació de noves colónies, com Andros, Naxos i Turios (444 a. C.), aixina com Anfípolis (437–436 a. C.).

Atacs personals

Pericles i els seus aplegats no varen ser immunes als atacs de les faccions rivals, ya que la preemeniencia en la democràcia ateniense no era equivalent a un mando absolut. Just ans que esclatara la guerra del Peloponeso, Pericles i dos dels seus socis més propencs, Fidias i la seua companyera, Aspasia de Mileto, es varen enfrontar a una série d'atacs personals i judicials.

Fidias, que havia estat al càrrec de tots els proyectes de construcció va ser acusat en primer lloc de l'apropiació indeguda d'or destinat a l'estàtua d'Atenea i més tart d'ofensa moral. Esta última es basava que en crear la batalla de les amazones en l'escut de Atenea, va dibuixar una figura que s'assemblava a ell mateixa en la forma d'un vell home calp, i també va insertar a algú que s'assemblava a Pericles lluitant en una Amazona. Els enemics de Pericles també varen trobar un testic (possiblement fals) en contra seua, cridat Menon.

Aspasia, que era coneguda per la seua gran capacitat com conversadora i consellera, va ser acusada de corromper a les dònes d'Atenes en la finalitat de satisfer les perversions de Pericles. Aspasia era provablement una hetaira que duya un bordell, encara que açò és alguna cosa que els estudiosos moderns discutixen. Estes acusacions provablement no varen ser més que demandes sense fonament, pero l'experiència en sí va supondre una tragallada molt amarga per al líder ateniense. Encara que Aspasia va ser absolta gràcies a un de les escasses arrancades emocionals de Pericles, el seu amic Fidias va morir en presó i un atre amic seu, Anaxágoras, va ser atacat per la Ekklesia per les seues creències religioses.

Ademés d'estes persecucions inicials, la Ekklesia va atacar a Pericles mateix, demandant una justificació per la seua ostensible malbarat i mala administració de diners públics. Segons relata Plutarco, Pericles estava tan esglayat pel juí que no va permetre als atenienses fer concessions als lacedemonios. Beloch també opina que Pericles va dur deliberadament la guerra per a protegir la seua posició política. En això, al començ de la guerra del Peloponeso, Atenes es va trobar en la difícil situació de tindre que confiar el seu futur a un líder la preeminència del qual s'acaba d'haver vist amenaçada per primera volta en més d'una década.

La guerra del Peloponeso

Artícul principal → Guerra del Peloponeso.

Les causes de la guerra del Peloponeso s'han debatut en profunditat, encara que gran part dels historiadors antics culpen d'ella a Pericles i Atenes. Plutarco sembla creure que Pericles i els atenienses varen incitar a la guerra, lluitant per impondre les seues tàctiques en una certa arrogància i un amor per la confrontació. Tucídides també apunta la mateixa idea, i encara que en general se li contempla com un admirador de Pericles, l'historiador en este punt ha segut criticat per la seua parcialitat a favor de Esparta.

Valerio Màxim cita una curiosa anècdota segons la qual un trist i meditabundo Pericles va rebre la visita del seu nebot Alcibíades. Este li va preguntar qué li pertorbava, a lo que Pericles va contestar que, havent-li encarregat a la ciutat edificar els Propíleos de la Acrópolis, havia gastat tal cantitat de diners que no sabia cóm rendir contes de la seua gestió. Llavors li va dir Alcibíades:

Busca't, puix, un mig de no tindre que rendir-les.

Aixina que, Pericles, caramullat d'honors pero finalment irresoluto, seguint el consell del seu jove i temerari nebot, va implicar als atenienses en una guerra contra els seus veïns, de modo que no tingueren ocasió de demanar-li contes (431 a. C.).

Preludi

Pericles estava convençut de que la guerra en Esparta, que no podia afrontar la preeminència ateniense, seria inevitable, i inclús fins a cert punt benvinguda. Per això no va vacilar en enviar tropes a Corcira a reforçar a la flota que ahí es trobava en guerra contra Corinto. En l'any 433 a. C. les sures enemigues es varen enfrontar en la Batalla de Síbota i un any més tarde els atenienses varen lluitar contra els #colon corintos en la Batalla de Potidea, la qual cosa va contribuir en gran mida a l'odi de Corinto contra Atenes. Durant eixe mateix periodo, Pericles va propondre el decret de Megara, que s'assemblava en gran mida a un embargament econòmic modern. Els mercaders de Megara quedaven exclosos del mercat d'Atenes i d'utilisar els ports del seu imperi. Esta prohibició va estrangular l'economia de Megara i va amenaçar la fràgil pau entre Atenes i Esparta, aliada de Megara. D'acort en George Cawkwell, en este decret Pericles va trencar la Pau dels Trenta Anys «encara que, potser, en l'apariència d'una excusa». La justificació ateniense va ser que Megara havia cultivat la terra consagrada a la deesa Deméter, i que havia donat refugi a esclaus escapats, un comportament que els atenienses consideraven impío.

Despuix de consultar en els seus aliats, Esparta va enviar una comitiva a Atenes per a exigir una série de concessions, tals com l'expulsió immediata de la família Alcmeónida, incloent a Pericles, i la derogació del decret de Megara, amenaçant en la guerra si no s'atenguera a les seues demandes. L'obvi propòsit d'estes condicions era instigar una confrontació entre Pericles i el poble d'Atenes. Açò va acabar ocorrent uns pocs anys més tart, pero en este cas els atenienses varen seguir sense dubtar-ho les instruccions de Pericles. En el primer discurs llegendari que Tucídides relata, Pericles aconsella als atenienses no plegar-se davant les demandes espartanas, ya que ells eren militarment més fortes. Pericles no estava preparat per a fer concessions unilaterals, creent que «si Atenes feya concessions en eixe tema, llavors Esparta segurament eixiria en noves exigències».

Conseqüentment, Pericles va demanar als espartanos un quid pro quo: En intercanvi per la derogació del decret de Megara, els atenienses exigien a Esparta abandonar la seua pràctica de l'expulsió periòdica dels estrangers del seu territori (xenelasia) i reconéixer l'autonomia de les seues ciutats aliades, exigència que implicava que l'hegemonia espartana tampoc era tal. Els térmens varen ser rebujats pels espartanos i, al no estar cap de les dos parts dispostes a tirar-se arrere, els dos bandos es varen preparar per a la guerra. D'acort en els autors Athanasios G. Platias i Constantinos Koliopoulos, professors d'estudis estratègics i política internacional, «en lloc de plegar-se a exigències coercitives, Pericles va elegir la guerra». Una atra consideració que podria haver influenciat a Pericles era la possibilitat de que els tumults en l'imperi començaren a esclatar en el moment en que Atenes es mostrara dèbil.

Primer any de guerra (431 a. C.)

En l'any 431 a. C., quan la pau ya es trobava en crisis, Arquidamo II, rei de Esparta, va enviar una segona delegació a Atenes exigint als atenienses plegar-se a les exigències espartanas. Esta delegació no va ser admesa en Atenes, ya que Pericles ya havia fet promulgar una resolució segons la qual cap delegació espartana seria admesa en la ciutat si els espartanos havien iniciat les hostilitats. L'armada espartana es trobava llavors guarnida en Corinto i, veent açò com una acció hostil, els atenienses varen rebujar admetre als seus emissaris. Despuix d'este últim intent, Arquidamo va invadir Ática, pero no va trobar cap ateniense en la zona. Pericles, conscient de que l'estratègia espartana seria invadir i saquejar el territori ateniense, ya havia organisat l'evacuació de tota la població de la regió dins de les muralles d'Atenes.

No existix cap document que arreplegue exactament cóm Pericles va conseguir convéncer als habitants de Ática per a que es traslladaren a les ya prou abarrotades àrees urbanes. Per a molts, este desplaçament significava abandonar les seues terres, aixina com els seus ancestrals temples i altars, i canviar completament el seu estil de vida. Per això, si be varen accedir a desplaçar-se, molts habitants de les àrees rurals estaven molt descontents en la decisió de Pericles. Pericles també va assegurar als seus compatriotes que si aplegava el cas de que l'enemic no saquejara les seues pròpies granges, ell oferiria estes propietats a la ciutat. Esta promesa va sorgir per la seua preocupació per la possibilitat de que Arquidamo, que era amic de Pericles, poguera travessar l'estat sense assolar les seues terres, ya siga com a mostra d'amistat o com a moviment polític calculat en busca de separar a Pericles del poble.

En qualsevol cas, veent com les seues granges varen ser someses el saqueig, els atenienses es varen indignar, i pronte varen començar a dirigir el seu descontent contra el seu líder, a qui molts consideraven com el causant d'haver dut la guerra. No obstant, inclús somés a tanta pressió, Pericles no va cedir a la seua exigència de mamprendre accions immediates contra l'enemic o de revisar l'estratègia inicial. També va evitar convocar a la Ekklesía, tement que el poble poguera decidir de forma afanyada enfrontar-se als espartanos en camp obert. Com les reunions de l'assamblea es feyen a discreció dels presidents de tanda, els prytaneis, Pericles no tenia un control formal sobre la seua agenda. No obstant, el respecte que tenien a Pericles era suficient per a persuadir-los de fer lo que ell volia. Mentres que l'eixèrcit espartano permaneixia en Ática, Pericles va enviar una flota de 100 naus a saquejar les costes del Peloponeso i va encarregar a la cavalleria la protecció de les granges saquejades pròximes a les muralles de la ciutat. Quan l'enemic es va retirar i va finalisar el pillage, Pericles va propondre un decret per mig del qual les autoritats de la ciutat deurien apartar 1000 talents i 100 naus per al cas de que Atenes fora atacada per forces navals. Segons el recapte més dràstic de dit decret, la simple proposició d'un us distint dels diners o de les naus comportaria la pena de mort. Durant l'autumne d'eixe any, Pericles va dirigir les forces atenienses que varen invadir Megara i, uns mesos més tarde (hivern de 431-430 a. C.), va pronunciar el seu monumental i emocional Discurs fúnebre, honrant als atenienses que varen morir per la seua ciutat.

Últimes accions militars i mort

En 430 a. C., l'eixèrcit de Esparta va saquejar Ática per segona volta, pero Pericles no va cedir i va rebujar revisar la seua estratègia inicial.

Pericles no desijava un enfrontament en l'eixèrcit espartano en una batalla a camp obert, per lo que va tornar a dirigir una expedició naval per a saquejar la costa del Peloponeso, esta volta duent-se 100 naus atenienses en ell. Segons Plutarco, just abans de partir les naus va haver un eclipse llunar que va esglayar a les tripulacions, pero Pericles va utilisar els coneiximents astronòmics que havia adquirit de Anaxágoras per a calmar-los. En l'estiu d'eixe mateix any es va desencadenar una epidèmia que diezmó als atenienses. Els detalls exactes de la malaltia es desconeixen i han segut objecte d'extensos debats. En qualsevol cas, l'epidèmia va provocar un nou descontent general en la ciutat, i Pericles es va vore obligat a defendre's en un discurs final molt emocional (Vore Discurs fúnebre de Pericles), del com Tucídides nos relata una part. A este discurs se li considera una oració monumental, que demostra les virtuts de Pericles i, al mateix temps, la seua amargura front a la ingratitud dels seus compatriotes. Temporalment va conseguir en això calmar el resentiment popular i capejar el temporal, pero els seus enemics interns varen eixir en una última aposta per a derrocar-li: varen conseguir llevar-li el generalato i impondre-li una multa estimada d'entre 15 i 50 talents. Les fonts antigues mencionen a Cleón, un polític naixent de l'escena política ateniense durant la guerra, com a fiscal en el juí de Pericles.

ya que els héroes tenen tota la terra per a la seua tomba; i en terres lluntanes a la seua, en a on la columna en el seu epitafi ho declara, hi ha lluent en el pit dels hòmens un gravat no escrit sense una placa que ho preserve, llevat la del cor.

Discurs fúnebre de Pericles tal i com la va arreplegar Tucídides (II, 43)

En qualsevol cas, en solament un any, en 429 a. C., els atenienses no solament varen perdonar a Pericles sino que li varen reelegir de nou com Strategos. Va ser reinstaurado en el mando de l'eixèrcit ateniense i va dirigir totes les seues operacions militars d'eixe any, tenint de nou baix el seu control a les principals institucions atenienses. En eixe any, no obstant, Pericles va ser testic de la mort en l'epidèmia dels seus dos fills llegítims naixcuts de la seua primera esposa, Jantipo i Paralos, en el determini de quatre dies. En la seua moral baix mínims, va trencar a plorar i ni tan sols la seua companyera, Aspasia, va poder consolar-li. No obstant, no va permetre que el seu pesar es transluciera en el seu semblant, i va seguir parlant davant el poble en el seu fogosa eloqüència. La seua gran fortalea d'ànim li va valdre el títul de Olímpic.

Ell mateixa va morir per causa de l'epidèmia en autumne de 429 a. C. i, just abans de la seua mort, els seus amics es varen concentrar al voltant del seu llit, enumerant les seues virtuts durant la pau i subrallant els seus nou trofeus militars. Pericles, encara que moribunt, els va escoltar i els va interrompre, senyalant que havien oblidat el seu major i més important títul per a ser admirat, «que cap ateniense viu jamai ha tingut que dur luto per la meua culpa». Pericles va viure durant els primers dos anys i mig de la guerra del Peloponeso i, d'acort a Tucídides, la seua mort va ser un desastre per a Atenes, ya que els seus successors varen ser inferiors a ell. Varen preferir instigar els mals hàbits de la gent i varen seguir una política inestable buscant la popularitat en lloc de servir a l'utilitat pública. En estos comentaris tan amarcs, Tucídides no solament llamenta la pèrdua d'un home al que admirava, sino que anuncia el començ del fi de la glòria i grandea d'Atenes.

Segons un estudi publicat a principis del 2006, portat a terme per l'Universitat d'Atenes, la pesta abans mencionada va ser una febra tifoidea, puix l'ADN extret d'unes dents trobades en un enterre grec, en el cementeri de Ceràmic, a on es varen trobar 150 cossos, vasijas i ofrenes, és semblant al de la Salmonella entérica serotipo Typhi (organisme causant d'esta febra).

Vida privada

Pericles, seguint la costum ateniense, es va casar en primer lloc en una dòna d'entre els seus familiars més propencs, en la que va tindre dos fills: Jantipo i Paralo. Este matrimoni, no obstant, no era un matrimoni feliç i, en algun moment de l'any 445 a. C., Pericles es va divorciar de la seua dòna i li la va oferir a un atre marit, en l'acort favorable dels seus parents masculins més propencs. El nom de la seua primera esposa es desconeix; l'única informació de que es dispon és que era l'esposa d'Hipónico abans d'estar casada en Pericles, i la mare de Calias, fill d'este primer matrimoni.

ya que els hòmens poden aguantar sentir com s'elogia a uns atres solament mentres que es poden persuadir a sí mateixos de la seua pròpia habilitat d'igualar les accions enaltides: quan se supera este punt, l'enveja apareix, i en ella l'incredulitat.

Discurs fúnebre de Pericles tal i com la va arreplegar Tucídides (II, 35)

La dòna a la que realment va amar va ser Aspasia de Mileto. Es va convertir en l'amant de Pericles i varen començar a viure junts igual que si estigueren casats. Esta relació va provocar moltes reaccions i inclús el propi fill de Pericles, Jantipo, que tenia les seues pròpies ambicions polítiques, no va dubtar en utilisar-la per a atacar al seu pare. En qualsevol cas, estes crítiques no varen doblegar l'actitut de Pericles, si ben va tindre que trencar a plorar per a protegir a la seua amada Aspasia quan va ser acusada de corromper a la societat d'Atenes. La seua gran tragèdia personal va ser la mort per culpa de l'epidèmia de la seua germana i dels seus dos fills llegítims, tragèdia de la que mai va aplegar a sobrepondre's.

Just abans de la seua mort els atenienses varen permetre un canvi en la llei de 451 a. C. que convertia a Pericles el Jove, el seu fill en Aspasia (de sanc ateniense solament per part del seu pare), en un ciutadà i un hereu llegítim, una decisió sorprenent tenint en conte que va ser el propi Pericles qui va propondre en un principi la llei que llimitava la ciutadania a aquells que naixqueren tant de pare com de mare ateniense.

Opinions

Pericles va deixar la seua chafada en una era i va inspirar juïns de valor conflictius sobre les seues decisions més significatives, la qual cosa és alguna cosa normal per a una personalitat política d'esta magnitut. El fet de que fora al mateix temps un important polític, general i orador fa que l'objectiu d'analisar les seues accions siga encara més complex.

Liderage polític

Alguns dels historiadors contemporàneus, com per eixemple Sarah Ruden, consideren que Pericles era un populiste, un demagogo i un falcó, mentres que uns atres admiren el seu liderage carismàtic. Segons Plutarco, despuix d'assumir el liderat d'Atenes, «ya no era el mateix d'abans, ni somés al poble ni dispost a complir els desijos de la multitut». Es diu que, quan el rei de Esparta, Arquidamo, va preguntar al seu oponent polític, Tucídides, quí era millor lluitador, si ell o Pericles, Tucídides va respondre sense vacilar que Pericles, perque inclús derrotat era capaç de convéncer a l'audiència de que havia guanyat. En qüestió de caràcter, Pericles estava per damunt de qualsevol reproche a ulls dels historiadors antics, ya que «es va mantindre incorruptible, encara que no era indiferent a l'idea de guanyar diners».

Tucídides, admirador de Pericles, manté que Atenes era «una democràcia de nom pero, de facto, estava governada pel seu primer ciutadà». A pesar d'este comentari, l'historiador destaca el carisma de Pericles per a dirigir, convéncer i, en ocasions, manipular. Encara que Tucídides menciona la multa a Pericles, no detalla les acusacions contra el polític, sino que se centra en l'integritat del personage. Per un costat, Platón rebuja la glorificació de Pericles en un dels seus diàlecs i cita a Sócrates dient: «Fins a a on yo sigues, Pericles va convertir als atenienses en gent pereosa, avariciosa i chismosa, en la seua iniciativa de subvencions». Per un atre costat, l'alumne de Platón, Aristóteles, va admirar a governants com Pericles «perque són capaços de vore lo que els convé ells i als seus governats». Plutarco menciona atres crítiques sobre el liderage de Pericles: «molts atres diuen que la gent li va seguir al principi pel repartiment de terres públiques, els festivals i els pagaments per servicis públics, lo que els va dur a caure en mals hàbits i amants del lux, en lloc de frugales i autosuficients».

Tucídides argumenta que Pericles «no era arrastrat pel poble, sino que era ell qui ho guiava». El seu juí no es discutix (alguns crítics del sigle XX com Malcolm F. McGregor i John S. Morrison, proponen que podria haver segut una cara carismàtica actuant com a advocat de les propostes dels seus consellers, del propi poble.). Segons King, en incrementar el poder del poble, els atenienses es varen trobar sense un bon líder autoritari. Durant la guerra del Peloponeso, la dependència de Pericles del respal popular per a governar va resultar òbvia.

Guanys militars

Estes glòries poden incórrer en la censura dels llents i poc ambiciosos; pero en el cor d'energia despertaran l'emulació, i eixos que deuen permanéixer sense elles les recordaran envidiosos. L'odi i l'impopularitat han caigut en este moment sobre tots els que han aspirat a dirigir a uns atres.

Tercer discurs fúnebre de Pericles tal i com la va arreplegar Tucídides (II, 64)

Durant més de 20 anys Pericles va dirigir numeroses expedicions, principalment de caràcter naval. Va demostrar ser molt cauteloso, i mai es va enredrar per iniciativa pròpia en cap batalla incerta o perillosa ni va accedir als «vans impulsos dels ciutadans». Va basar la seua política militar en el principi de Temístocles de que el predomini d'Atenes depenia del seu poder naval, i creïa que els peloponesios eren pràcticament invencibles en terra ferma. Pericles va tractar també de minimisar les ventages de Esparta reconstruint les muralles d'Atenes. D'acort a Josiah Ober, professor de clàssiques en l'Universitat de Princeton, l'estratègia de reconstruir les muralles va alterar radicalment l'us de la força en les relacions internacionals gregues.

Durant la guerra del Peloponeso, Pericles va iniciar una «gran estratègia» defensiva, l'objectiu de la qual era el desgast de l'enemic i la preservació del statu quo. D'acort a Platias i Koliopoulos, Atenes, en el paper de facció més forta, no necessitava véncer a Esparta militarment i «va decidir neutralisar el pla espartano per a véncer» evitant la confrontació directa (motiu pel qual urgió als atenienses a no revocar el Decret de Megara) i tindre que cobrir àrees massa extenses. Segons Kagan, l'insistència en que no hi haguera expedicions de diversió podria també haver sorgit de l'amarga experiència en la campanya d'Egipte, que havia recolzat. La seua estratègia es diu que va ser «inherentemente impopular», pero Pericles va conseguir persuadir al poble de seguir-la. Per esta raó Hans Delbrück va dir d'ell que havia segut un dels majors polítics i líders militars de l'història. Encara que els seus compatriotes es varen involucrar en vàries accions agressives poc despuix de la seua mort, Platias i Koliopoulos argumenten que els atenienses es varen mantindre fidels a l'estratègia fonamental de Pericles de tractar de preservar, no expandir, l'imperi, fins a l'expedició a Sicília. Per la seua banda, Ben X. de Wet conclou que la seua estratègia hauria tingut èxit si haguera vixcut més temps.

Les crítiques contràries a la seua estratègia, no obstant, han segut tan numeroses com les que l'han recolzat. Una crítica molt comuna és que Pericles sempre va ser millor polític i orador que estratega. Donald Kagan cridava a la seua estratègia «una forma de pensament ple de desijos fallanca», mentres que Barry S. Strauss i Josiah Ober han aplegat a dir que «com a estratega era un desastre i té part de culpa en la gran derrota d'Atenes». Kagan critica l'estratègia en quatre parts: primer, que rebujar menudes concessions va dur la guerra; segon, que era imprevisible per a l'enemic i que, per tant, no tenia credibilitat; tercer, que era massa dèbil per a explotar qualsevol oportunitat; i quarto, que depenia de Pericles per a la seua eixecució i que per això estava condenada a ser abandonada despuix de la seua mort. Kagan estima la despesa de Pericles en la seua estratègia militar en al voltant de 2000 talents anuals, i basant-se en esta sifra conclou que solament hauria tingut diners per a mantindre la guerra durant tres anys. Afirma que, com Pericles devia saber esta llimitació, va deure planejar provablement una guerra molt més curta. Uns atres, com Donald W. Knight, conclouen que la seua estratègia era massa defensiva, i que no podia tindre èxit.

En l'atre costat, Platias i Koliopoulos rebugen estes crítiques i subrallen que «els atenienses varen perdre la guerra solament quan varen revertir dramàticament la gran estratègia de Pericles, que explícitament desaconsellava més conquistes». És una conclusió molt comuna la de que aquells que li varen succeir no varen tindre la seua habilitat i el seu caràcter.

Habilitats #oratòria

Els moderns comentaristes de Tucídides encara intenten resoldre el problema dels discursos de Pericles, tractant d'averiguar si les paraules pertanyen al personage ateniense o a l'historiador. Ya que Pericles mai va escriure ni va publicar els seus discursos, cap historiador pot contestar a esta qüestió en seguritat. Tucídides va recrear tres dels seus discursos i, per això, no es pot saber si va afegir part de les seues pròpies nocions i idees. Encara que Pericles era la seua font principal d'inspiració, alguns historiadors han fet recalcament en que l'estil idealiste i apassionat dels discursos que Tucídides atribuïx a Pericles està completament en contra del propi estil d'escritura de l'historiador, fret i analític. Açò podria, no obstant, ser el resultat de l'incorporació del gènero de retòrica dins del gènero de l'historiografia, o, en atres paraules, Tucídides podria haver utilisat dos estils distints per a dos propòsits distints.

Kagan afirma que Pericles va adoptar una forma elevada d'oratòria, llunt dels trucs vulgars dels oradors per a la flota i, segons Diodoro de Sicília, «va descollar sobre tots els seus compatriotes en capacitat oratòria». Segons Plutarco, va evitar utilisar mímica en els seus discursos, al contrari que l'apassionat Demóstenes, i sempre parlava en calma i de forma tranquila. El biógraf apunta que, en canvi, el poeta Ion de Quíos va informar de que l'estil de parlar de Pericles era «una forma presuntuosa i alguna cosa arrogant de dirigir-se, i que en la seua arrogància hi havia una gran cantitat de despit i falta de respecte pels demés». Gorgias, en el diàlec de Platón del mateix nom, utilisa a Pericles com a eixemple d'oratòria poderosa. En Menexeno, en canvi, Sócrates es burla de la fama oratòria de Pericles, dient irònicament que posat que el polític va ser educat per Aspasia, professora de molts oradors, deuria ser superior en retòrica que algú educat per Antífono. També atribuïx l'autoria de l'oració fúnebre a Aspasia i ataca la veneració que els seus contemporàneus tenien a Pericles.

Els escritors de l'antiga Grècia criden a Pericles «Olímpic» en honor als seus talents, i duent les armes de Zeus en els seus discursos. Segons Quintiliano, Pericles sempre s'hauria preparat per als seus discursos i, abans de presentar-se davant el públic, hauria resat als deus per a no emetre una paraula equivocada. Sir Richard C. Jebb conclou que «únic com a polític ateniense, Pericles va deure haver segut també únic com a orador; primer, perque va ocupar una posició d'importància política que no havia conseguit cap home abans que ell; segon, perque les seues idees i la seua moral li varen guanyar tant renom per la seua eloqüència que ningú jamai ho va obtindre dels atenienses».

Llegat

El llegat més visible de Pericles es pot trobar en els treballs lliteraris i artístics de la seua Edat d'Or, dels quals molts han sobrevixcut fins als nostres dies. La Acrópolis, encara que en ruïnes, encara permaneix com el símbol de l'Atenes moderna. Paparrigopoulos va escriure que estes obres mestres eren «suficients per a fer del nom de Grècia alguna cosa immortal en el nostre món».l'expert C.M. Bowra, en el seu llibre "L'Atenes de Pericles", diu que el major aporte del mandatari va ser el "respecte per l'individu" independentment de la seua classe. De fet, assegura, una volta que este ideal "ha segut dut a la vida, no pot ser eliminat". Es tracta, clar, de l'ideal d'una democràcia autènticament participativa.

En térmens polítics, Victor L. Ehrenberg argumenta que l'element bàsic del llegat de Pericles és l'imperialisme ateniense, que, exceptuant a la potència #gobernant, nega la verdadera democràcia i les llibertats al restant d'estats. La promoció d'un imperialisme tan arrogant es diu que va arruïnar a Atenes. No obstant, atres analistes subrallen un humanisme ateniense ilustrat per l'Edat d'Or. La llibertat d'expressió es veu com un llegat durador d'este periodo. Pericles és alabat com «el prototip ideal de polític perfecte en l'antiga Grècia» i la seua Discurs fúnebre és hui en dia sinònim de la lluita per la democràcia participativa i l'orgull cívic.

Comentaris

1. La data exacta de naiximent de Pericles es desconeix. No podria haver naixcut més tart de 492-1 i haver tingut edat per a fer front als perses en 472. Vist que Pericles no apareix en cap escrit havent tingut part en la Guerra en Pèrsia de 480-479, alguns historiadors argumenten que no hauria naixcut abans de 498, pero est argumente ex silentio també s'ha descartat.
2. Plutarco diu que la seua dòna era «neta» de Clístenes, pero açò és cronològicament implausible i existix consens en que era la neboda de Clístenes.
3. Tucídides arreplega una série de discursos que atribuïx a Pericles, pero Tucídides mateixa reconeix que «era difícil plasmar els tots paraula per paraula de memòria, per lo que la meua costum ha segut posar en boca dels oradors la meua opinió, encara que mantenint lo més possible el sentit general de lo que varen dir de veres».
4. Plutarco diu que Idomeneo afirmava que Pericles va matar a Efialtes, pero no li creu en entendre que aniria en contra del caràcter de Pericles. Segons Aristóteles, qui va matar a Efialtes va ser Aristódico de Tanagra.
5. Segons Plutarco, es creu que Pericles va atacar a Samos per a gratificar a Aspasia de Mileto.
6. Vlachos manté que la narració de Tucídides dona l'impressió de que l'aliança d'Atenes s'havia convertit en un imperi autoritari i opresivo, si ben no fa comentaris sobre el mateix tipo de control eixercit per Esparta. Vlachos subralla, no obstant, que la derrota d'Atenes podria dur un govern de Esparta encara més cruel, alguna cosa que realment va ocórrer. Per això, el comentari de l'historiador de que l'opinió pública grega recolzava les demandes espartanas per a lliberar Grècia semblen tendencioses. Geoffrey Ernest Maurice de Ste Croix, per la seua banda, argumenta que l'imperi d'Atenes va ser benvingut i evaluat per l'estabilitat de la democràcia en tota Grècia. Segons Fornara i Samons, «qualsevol visió que recolze que la popularitat o el seu contrari poden inferirse simplement de consideracions ideològiques estretes és superficial».
7. Segons Platias i Koliopoulos, la política de Pericles es guiava per cinc principis: a) Equilibrar el poder en el de l'enemic, b) Explotar ventages competitives i neutralisar les de l'enemic, c) Parar a l'enemic per mig de la negació del seu èxit i la venjança, d) Desgastar el poder internacional bàsic de l'enemic, i) Modelar l'ambient domèstic de l'enemic en benefici propi.
8. Segons Vlachos, Tucídides devia tindre uns 30 anys d'edat quan Pericles va pronunciar el seu famós Discurs fúnebre, i va deure estar entre el públic.

1. Vlachos apunta que no sap quí va escriure el Discurs fúnebre, pero que «eixes són les paraules que varen deure dir-se a finals de 431 a. C.». Segons Sir Richard C. Jebb, els discursos de Tucídides donen una idea general del pensament de Pericles en una fidelitat en lo essencial. És possible que puguen tindre dits seus, «pero és segur que no poden prendre's com a forma de l'oratòria del polític». John F. Dobson creu que «encara que el llenguage és el de l'historiador, algunes idees podrien ser les del polític». C. M. . Sicking argumenta que «estem sentint la veu real de Pericles», mentres que Ioannis T. Kakridis defén que el Discurs fúnebre és una creació casi exclusiva de Tucídides, ya que «l'audiència real no són els atenienses del començ de la guerra, sino els contemporàneus de 400 a. C., que sofrixen les repercussions de la derrota». Gomme està en desacort en Kakridis, i insistix en la fiabilitat de Tucídides.
2. Segons la Enciclopèdia Sua del sigle XX, Pericles hauria segut el primer orador en escriure sistemàticament tots els seus discursos. Cicerón parla dels escrits de Pericles, pero recalca que no deuen vore's com a verdaders. Molt provablement, atres escritors varen usar el seu nom.
3. Ioannis Kalitsounakis argumenta que «cap llector pot mirar per damunt la suntuosa rima del Discurs fúnebre com un tot i la correlació singular de impetuosa emoció i maravellós estil, atributs que Tucídides no adjudica a cap atre orador llevat Pericles». Segons Harvey Ynis, Tucídides va crear el llegat retòric de Pericles que ha dominat des de llavors.

Vore també

• Sigle de Pericles.
• Discurs fúnebre de Pericles.
• Guerra del Peloponeso.
• Història de la Guerra del Peloponeso, de Tucídides.
• Aspasia de Mileto.
• Plaga d'Atenes.

Bibliografia

Fonts primàries (gregues i romanes)

• Aristófanes: Els acarnienses. Text original en anglés en Perseus program.
• Aristóteles: Constitució d'Atenes. Text original en anglés en Perseus program.
• Aristóteles: Politika (Politics). Text original en anglés en Perseus program.
• Cicerón: De Oratore. Text original en anglés en Perseus program.
• Diodoro Sículo: Biblioteca històrica, Llibre 12. Text original en anglés en Perseus program.
• Heródoto: Històries, VI. Text original en anglés en Perseus program.
• Platón: Alcibíades I. Text original en anglés en in Perseus program.
• Platón: Gorgias. Text original en anglés en Perseus program.
• Platón: Menexeno. Text original en anglés en Perseus program.
• Platón: Fedro, Text original en anglés en Perseus program.
• Plutarco: Cimón. Text original en anglés en Perseus program.
• Plutarco: Pericles. Text original en anglés en Perseus program.
• Quintiliano: Institucions. Text original en anglés en The Latin Library.

• Tucídides: Història de la guerra del Peloponeso, I-III. Text original en anglés en Perseus program.
• Tucídides: El discurs fúnebre de Pericles (edició bilingüe), Sequitur, ISBN 978-84-95363-31-2
• Jenofonte (?): Constitució d'Atenes. Text original en anglés en Perseus program.

Fonts secundàries

• Aird, Hamish (2004). Pericles: The Rise and Fall of Athenian Democracy, The Rosen Publishing Group.
• (1987).The Society for the Promotion of Hellenic Studies.107

1-39.Consultat el 21 d'agost de 2006.

• Beloch, K.J. (1884). Die Attische Politik seit Perikles . Leipzig (in German).
• Beloch, K.J. (1893). Griechische Geschichte. Volume II (in German).
• Blois de, Lukas (1997). An Introduction to the Ancient World, Routledge (UK).
• Buckley, Terry (1996). Aspects of Greek History 750-323 BC, Routledge (UK).
• Butler, Howard (2005). The Story of Athens, Kessinger Publishing.
• Cawkwell, George (1997). Thucydides and the Peloponnesian War, Routledge (UK).
• Cunningham L.S., Reich J.J. (2005). Culture And Values, Thomson Wadsworth.
• Davis, John Kenyon (1971). Athenian propertied families, 600-300 B.C., Clarendon Press.
• Delbrück, Hans (1920): History of the Art of War, University of Nebraska Press; Reprint edition, 1990. Translated by Walter, J. Renfroe. Volume 1.
• Encyclopaedic Dictionary The #Heli. Volume VIII. article: The Funeral Speech over the Fallen. Volume XV. article: Pericles (in Greek).
• Ehrenberg, Victor L. (1990). From Solon to Socrates, Routledge (UK).
• Fine, John V.A. (1983). The Ancient Greeks: A critical history, Harvard University Press.
• Fornara Charres W., Loren J. Samons II (1991). Athens from Cleisthenes to Pericles, Berkeley: University of Califòrnia Press.
• Gomme, A. W. (A. Andrewes and K. J. Dover). An Historical Commentary on Thucydides (I-V), Oxford University Press (1945-1981).
• Henri, Madeleine M. (1995). Prisoner of History. Aspasia of Miletus and her Biographical Tradition, Oxford University Press.
• Hornblower, Simon (2002). The Greek World 479-323 BC, Routledge (UK).
• Hurwit, Jeffrey M. (2004). The Acropolis in the Age of Pericles, Cambridge University Press.
• Just, Roger (1991). Women in Athenian Law and Life, Routledge (UK).

• Kagan, Donald (1996). «Athenian Strategy in the Peloponnesian War», The Making of Strategy: Rules, States and Wars by Williamson Murray, Alvin Bernstein, MacGregor Knox, Cambridge University Press. ISBN ISBN 0-521-56627-4.
• Kagan, Donald (1974). The Archidamian War, Ithaca: Cornell University Press. ISBN ISBN 0-8014-0889-X.
• Kagan, Donald (1989). The Outbreak of the Peloponnesian War, Ithaca: Cornell University Press. ISBN ISBN 0-8014-9556-3.
• Kagan, Donald (2003). «War aims and resources (432-431)», The Peloponnesian War, Viking Penguin (Penguin Group). ISBN ISBN 0-670-03211-5.
• Kakridis, Ioannis Th. (1993). Interpretative Comments on the Pericles' Funeral Oration. Estia (in Greek).
• Katula, Richard A. (2003). «The Origins of Rhetoric», A Synoptic History of Classical Rhetoric by By James J. Murphy, Richard A. Katula, Forbes I. Hill, Donovan J. Ochs, Lawrence Erlbaum Associates. ISBN ISBN 1-880393-35-2.
• King, J.D. (2005). Athenian Democracy and Empire.
• (1970).23

150-160.

• (1971).The Johns Hopkins University Press.92(4)

605-615.

• Loraux, Nicole (2003). «Aspasie, l'étrangère, l'intellectuelle», La Grèce au Féminin (in French), Belles Lettres.
• Mattson, Kevin (1998). Creating a Democratic Public, Penn State Press. ISBN ISBN 0-271-01723-6.
• McGregor, Malcolm F. (1987). «Government in Athens», The Athenians and their Empire, The University of British Columbia Press. ISBN ISBN 0-7748-0269-3.
• Mendelson, Michael (2002). Many Sides: A Protagorean Approach to the Theory, Practice, and Pedagogy of Argument, Springer. ISBN ISBN 1-4020-0402-8.
• Monoson, Sara (2000). Plat's Democratic Entanglements, Princeton University Press. ISBN ISBN 0-691-04366-3.
• (1950).70

76-77.Consultat el 13 de juliol de 2006.

• Ober, Josiah (1991). «National Ideology and Strategic Defence of the Population, from Athens to Star Wars», Hegemonic Rivalry: From Thucydides to the Nuclear Age, Westview Pr. ISBN ISBN 0-8133-7744-7.
• Ober, Josiah (1996). The Athenian Revolution, Princeton University Press. ISBN ISBN 0-691-01095-1.
• Paparrigopoulos, Konstantinos (-Karolidis, Pavlos)(1925): History of the Hellenic Nation (Volume Ab). Eleftheroudakis (in Greek).
• Platias Athanasios G., Koliopoulos Constantinos (2006). Thucydides on Strategy, Eurasia Publications.
• Podlecki, A.J. (1997). Perikles and His Circle, Routledge (UK).

• Power, Edward J. (1991). A Legacy of Learning, SUNY Press.
• Rhodes, P.J. (2005). A History of the Classical Greek World, Blackwell Publishing.
• Ruden, Sarah (2003). Lysistrata, Hackett Publishing.
• Samons, Loren J. (2004). «The Peloponnesian War», What's Wrong with Democracy?, University of Califòrnia Press. ISBN ISBN 0-520-23660-2.
• Sealey, Raphael (1976). «The Peloponnesian War», A History of the Greek City States, 700-338 B. C., University of Califòrnia Press. ISBN ISBN 0-520-03177-6.
• Shrimpton, G. (1991). Theopompus The Historian, McGill-Queen's Press - MQUP.
• Sicking, CMJ (1998). Distant Companions: Selected Papers, Brill Academic Publicacións.
• Smith, William (1855). «Death and Character of Pericles», A History of Greece, R. B. Collins.
• Starr, Chester G. (1991). A History of the Ancient World, Oxford University Press US. ISBN ISBN 0-19-506628-6.
• de Ste. Croix, G.I.M. (1955-1956). The Character of the Athenian Empire, Història III.
• Ober Josiah, Strauss Barry S. (1990). The Anatomy of Error: Ancient Military Disasters and Their Lessons for Modern Strategists, St Martins Pr. ISBN ISBN 0-312-05051-8.
• Tuplin, Christopher J. (2004). Pontus and the Outside World, Brill Academic Publicacións.
• Vlachos, Angelos (1992). Remarks on Thucydides' History of the Peloponnesian War (Α΄-Δ΄). Volume I. Estia (in Greek).
• Vlachos, Angelos (1974). Thucydides' bias. Estia (in Greek).
• (1945).American School of Classical Studies at Athens.14(3)

212-229.Consultat el 8 de juliol de 2006.

• (1969).12

103-119.

• Yunis, Harvey (1996). Taming Democracy, Cornell University Press. ISBN ISBN 0-8014-8358-1.

Atres

• Abbott, Evelyn (1898). Pericles and the Golden Age of Athens, G. P. Putnam's Sons.
• Brock Roger, Hodkinson Stephen (2003). Alternatives to Athens: Varieties of Political Organization and Community in Ancient Greece, Oxford University Press.
• Gardner, Percy (1902). Ancient Athens.
• Grant, Arthur James (1893). Greece in the Age of Pericles, John Murray.
• Hesk, John (2000). Deception and Democracy in Classical Athens, Cambridge University Press.

• Kagan, Donald (1991). Pericles of Athens and the Birth of Democracy, The Free Press.
• Lummis, Douglas C. (1997). Radical Democracy, Cornell University Press.
• Ober, Josiah (2001). Political Dissent in Democratic Athens: Intellectual Critics of Popular Rule, Princeton University Press.
• Rhodes, P.J. (2005). A History of the Classical Greek World: 478-323 BC, Blackwell Publishing.
• Whibley, Leonard (1889). A History of the Classical Greek World: 478-323 BC, University Press.

Enllaços externs

Commons

• Archiu:Commons-logo.svg Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Pericles.

Archiu:Wikiquote-logo.svg Pericles en Viquidites.

• Plutarco: Vides paraleles.
  • Pericles.
    • Text espanyol en Wikisource.
      • Text anglés, en índex electrònic, en el Proyecte Perseus. En la part superior dreta es troben els ròtuls actius "focus" (per a canviar al text grec) i "lloeu" (per al text bilingüe).
        • Text grec en Wikisource.
  • Fabio Màxim.
    • Text espanyol en Wikisource.
      • Text anglés en el Proyecte Perseus, en les característiques indicades abans.
        • Text grec en Wikisource.
  • Comparació entre Pericles i Fabio Màxim.
    • Text espanyol en Wikisource.
      • Text anglés en el Proyecte Perseus, en les característiques indicades abans.
        • Text grec en Wikisource.
• La febra tifoidea va conduir a la caiguda d'Atenes: text en el apartat d'arqueologia del lloc "Només ciència".

Enllaços en anglés

Biografies Enciclopèdia Britànica 11.ª Edició Enciclopèdia de Columbia, 6.ª Edició (2001-05) Peck, Harry Thurston Pericles i la democràcia d'Atenes Jolley, Christopher. Polity of Ancient Athens McConville, Michael. A Critical Analysis of Athenian Democracy

Atres estudis sobre Pericles i la seua época Ash, Thomas. From The Delian League To The Athenian Empire Dobson, J.F. The Greek Orators - Pericles as an orator Jebb, R.C. The Attic Orators from Antiphon to Isaeos Martin, R. An Overview of Classical Greek History from Mycenae to Alexander (Pericles' citizenship law) Muhlberger, Steve. Periclean Athens MARTIN, Thomas R.: An Overview of Classical Greek History from Mycenae to Alexander (Panorama de l'història de la Grècia Antiga des de l'época micénica fins a la d'Alejandro); text anglés, en índex electrònic, en el Proyecte Perseus. Vegen-se este apartat i els següents: The Citizenship Law of Pericles (La llei de ciutadania de Pericles).