Sege en l'Antiga Grècia

La poliorcética, o art del sege —de la conquista (i per extensió, de la defensa) de les places fortes—, es va originar durant la Antiga Grècia. Este tipo de seges es varen originar a partir del moment en el que es va sobrepassar l'estadi del mer lloc per mig d'un desenroll excepcional de les tècniques militars, que a penes varen ser dutes més allà durant l'Edat Mija, fins a l'invenció de les armes de fòc. L'importància de les tècniques de sege es va deure a l'aument del paper estratègic de la ciutat en detriment del territori en la defensa global de la polis.

Els orígens

Muralla de Micenas des de la Porta dels Lleons.

Deixant a banda la tablilla de Micenas, en la que es veuen honderos, arqueros i llançadors de pedres lliurar una batalla baix els murs d'una ciutat, la descripció d'Homero de l'assalt llançat en carro pels troyanos contra el campament fortificado dels aqueos, i l'anècdota del Cavall de Troya, res hi ha, llevat les fortificacions descobertes pels arqueòlecs, que nos informe sobre l'evolució de la poliorcética grega abans de finals de l'Época Arcaica.

Des del Neolític, les preocupacions defensives presidixen l'organisació del pla urbà. Més que per mig de la construcció de recints fortificados, d'extensió i tamany molt llimitats, es pot observar l'adaptació de la pròpia arquitectura civil per a fins militars: els carrers són estrets i tortuosas, mentres que els murs de les cases, sobretot en els llímits de les aglomeracions, es reforcen en ocasions per a servir de murallas. Este sistema de protecció, a pesar de la seua apariència rudimentària, és d'una gran eficàcia i permet traure el millor partit, en els menors esforços, dels accidents del terreny. En el IV encara serà recomanat per Platón, en Lleis, que es preocupa per no separar topográficament del marc ordinari de la vida privada el dispositiu de defensa colectiva, per a incrementar aixina la combativitat dels ciutadans.

L'autonomia estructural i el poder arquitectònic dels recints amurallados varen tendir, no obstant, a reforçar-se en el trascurso del primer mileni a. C., donat el progrés de les tècniques de construcció, l'enriquiment de les comunitats i la concentració de recursos socials en mans de les aristocràcias palatines (pot ser que també per influència dels hititas, que per eixes dates ya s'havien forjat una reputació d'experts en fortificacions).

Va ser entre mediats de el XIV i finals de el XIII quan les acrópolis micénicas, a l'adop residències reals, es varen rodejar d'imponents muralles de blocs ciclópeos, més o menys ben llaurats i colocats sense morter. El seu esgambi variava entre els 4 i els 17 m, i la seua altura entre els 4 i els 9 m. El seu traçat es vorà determinat generalment per l'orografia, pero en ocasions també es dividia en curtes seccions rectilíneas separades per chicotetes descolgaduras, com en Gla, lloc situat en una illa del llac Copaide de Beòcia. Les obertures eren escasses: quatre portes en Gla, una porta i una poterna en Micenas, Tirinto i Atenes, generalment proveïdes d'una rampa d'accés paralela a la muralla i flanquejada ademés per resaltos massiços que formaven un antepatio, com en Tirinto, o per torres, com en Micenas, Atenes i Gla.

Porta Arcàdia de Mesene.

Les portes eren, com és evident, els únics punts dèbils del perímetro fortificado; d'ahí les excepcionals precaucions preses per a obligar a l'assaltant a presentar-se davant elles en una posició desfavorable, pel seu costat esquerre, que no estava protegit pel escut i expost a les armes dels defensors. Era més be sitiant-les com es podia esperar apoderar-se d'eixes fortalees, en les que provablement es refugiara la població del territori; per eixe motiu, els constructors varen prendre a sovint la precaució d'acondicionar galeries subterrànees que conduïen a fonts situades al peu de la muralla.

No sembla que abans de el V tornara a produir-se cap modificació en l'art de les fortificacions i en els procediments de sege. Allò que importa en els recints urbans, el número dels quals es va incrementar notablement a partir de l'época arcaica, era el seu valor estàtic, l'aspecte passiu del seu poder; formades per una estructura de rajoles secades al sol, cimentats per lo general sobre una base de pedres aparellades, en escasses obertures i dotades d'algunes torres quadrades de flanquege (sobretot en les proximitats de les portes), és evident que no varen ser concebudes per a resistir un assalt en tota regla.

Els relats dels historiadors demostren de fet que els llocs varen ser, fins a la guerra del Peloponeso, el método de sege més estés i eficaç. Una volta construït un mur de contravalaació de rajoles sense còure o de pedres posades en sec, en ocasions completat en direcció a l'exterior en un atre de circumvalació, als sitiadores no els quedava més que mantindre la guàrdia, recórrer a les seues reserves i armar-se de paciència. D'esta manera reconeixien la seua incapacitat per a forçar l'entrada de la ciutat; una incapacitat que deixava vore, sobretot, la seua repugnància a córrer un risc semblant degut a que para ells, lo essencial del conflicte era el control del territori.

Durant la guerra del Peloponeso, els atenienses varen ser els únics que varen tindre els mijos econòmics i el valor polític de sacrificar a sanc freda, com els havia aconsellat Pericles, la defensa del territori a la salvaguardia de la ciutat, ya que per a ells era l'únic mig de mantindre el seu imperi, proveïdor de tributs, que es trobava amenaçat per la superioritat terrestre dels espartanos. Pese a això, la seua estratègia, per circunstancial i conjuntural que fora i pese al seu fracàs final, prefiguraba en certa mida la nova estratègia adoptada per la majoria de les ciutats gregues a partir del sigle IV

El desenroll i la pràctica de l'assalt

Esta nova estratègia no li concedia importància absoluta ni al territori, com en l'estratègia tradicional, ni a la ciutat, com en l'estratègia de Pericles. Feya un us ponderat i gradual d'un i una atra, en lo que intentava diversificar les possibilitats de resistència entorn al núcleu urbà, que en avant es va convertir en l'últim reducte de defensa. Aixina, la conquista de la ciutat, generalment depositària de botins prometedors i tan necessaris per al final del conflicte, es va convertir en l'objectiu principal dels agressors.

Esta tendència es va accentuar al començament de l'época helenística. El desenroll de la poliorcética grega data del moment en que —mentres el cos cívic tendia a desgajarse del territori i a identificar-se en la ciutat— el problema de la defensa es va presentar en térmens purament tècnics.

No obstant, esta evolució estratègica no haguera trastornat fins a tal punt els procediments de sege si la calitat de les tropes i l'organisació general de l'eixèrcit no hagueren sofrit en la crisis de les polis.

Sense el desenroll de les tropes llaugeres, la pràctica de l'assalt, que exigia unes disposicions físiques i sicològiques per complet diferents a les del sege, haguera tingut més problemes per a impondre's. Fins a l'aparició d'Estats de naturalea tirànica o monàrquica, capaces de realisar un esforç de guerra fins a llavors desconegut, no es va poder dispondre d'un parc de sege lo prou gran com per a que un sege fora una empresa rendable. No va ser una casualitat, ni el mer efecte d'una causa concreta de caràcter tècnic, social o polític, que la poliorcética grega alcançara el seu apogeu en temps d'Alejandro Magne i dels diádocos, durant el transcurs dels encarniçats conflictes que varen acompanyar al naiximent dels imperis. Va ser el resultat d'una conjunció de forces i ganes noves, lliberats per l'esclat de la ciutat: la desaparició del soldat-ciutadà, el fracàs del modo de combat hoplítico i el desencadenamiento del poder convertit en absolut, que s'alimentava a sí mateix i no es preocupava més que de fer-se més gran.

Vore també

• Guerra en l'antiga Grècia
• Marina de guerra en l'antiga Grècia
• Arquitectura militar en l'Antiga Grècia

Bibliografia

• Adam, J. P: L’architecture militaire grécque. París, 1981.
• Adcock, F. I: The greek and macedonian art of war. Berkeley: University of Califòrnia Press, 1957.
• Alexander, L. Greek and roman artillery. C. J., 41, 1946.
• Anderson, J. K: Military theory and practice in the age of Xenophon. Berkeley: University of Califòrnia Press, 1970.
• Austin, N. J. I: Ammianus on warfare. Brusseles, 1979.
• Avallone, I: Lezioni vaig donar storia militara. Roma, 1966.
• Aymard, A: Rémarques sur poliorcetique grecque, Etudes d’histoire ancienne. París, 1967.
• Baatz, D: Teile hellenistichen geschütze aus Griecheland (pp. 68-75). Aan, 1979.
• BaatZ, D: «Hellenistische katapulte aus Ephyra (Epirus)», pp. 211-233. A. M., 97, 1982.
• Barker, E. P: «Palintonon and euthytonon» (pp. 82-91). C. Q., XIV, 1920.
• Barthel, W: «Die katapulta von emporion». En Frankfurter Zeitung, 1914.
• Bass, G. F: A History of seafaring based on underwater archaeology. Londres: Thames and Hudson, 1972.
• Clausetti, I: «Fortificazioni i machine bellische» (pp. 1-55). Civiltá Romana, XI, Roma, 1939.
• Chichkina, G. V: «Els remparts de Samarcande à l’époque hellénistique» (pp. 185-201), en «La fortification dans l’Histoire du monde grec», Actes du Colloque International de 1982, París, 1986.
• Daremberg, V. C. i Saglio, E.: Dictionnaire dones Antiquités grecques et romaines. París: 1877-1919.
• Delbrrück, H: Warfare in antiquity. Lincoln: University de Nebraska, 1990.
• Drachmnan A. G: Ktesibios, Philon and Heron, 1948.
• Drachmann, A. G: «Remarks on the ancient catapults», en Actes du Septième Congrès International d’Histoire dones Sciences (pp. 280-282). Jerusalem, 1953.
• Drachmann, A. G: The mechanical technology of greek and roman antiquity. Copenhague, 1963.
• Ducrey, PierreWarfare in Ancient Greece. Nova York: Schocken, 1986.
• Filó de Bizancio (traduït i comentat per Y. Garlan): Sintaxe méchanique, llibre V. París, 1974.
• Ginouves, R.-Martin, R: Dicctionaire méthodique de l’architecture grecque et romaine. Roma, 1985.
• Lawrence, A. W.: Greek aims in fortifications. Oxford, 1979.
• Marsden, E. W: Greek and roman artillery: historical development. Oxford, 1969.
• Quesada Sanz, Fernando, Armes de Grècia i Roma. Madrit: L'Esfera dels Llibres, 2008.

• Sáez Abad, Rubén, Artilleria i poliorcética en el món grecorromano. CSIC (Madrit): Polifemo, 2005, ISBN 84-86547-88-1
• Soedel, W. i Foley, V.: «Catapultes antigues». En Investigació i Ciència, 32 (pp. 92-101), 1979.
• Treziny, H.: «Els techniques grecques de fortification et leur diffusion à la phéripherie du mond grec d’Occident» (pp.185-201), en «La fortification dans l’histoire du monde grec», Actes du Colloque International de 1982, París, 1986.
• Wasowicz, C.: «Li systeme de défense dones cités grecques sur els côtes septentrionals de la mer Noire», en La fortification dans l’histoire du monde grec. Actes du Colloque International de 1982, París, pp.79-95, 1986.
• (1971) Greek Fortifications (en en), Routledge & Kegan Paul. ISBN 978-0608154244.