Orografia

La orografia (del gr. ὄρος, montanya, i -grafia, descripció), segons el diccionari de la RAE,es referix tant a les elevació que puguen existir en una zona en particular (regió, país, etc.) com a la descripció d'elles que realisa la geomorfología.En models geocientíficos, com els models generals de circulació, l'orografia definix el llímit inferior (llevat a on hi ha oceà, des de després). Com la representació orogràfica es fa en l'espai segons el promig de les altures en la cela considerada (per eixemple la representació de les cotes de les montanyes del Himalaya) dependrà de la resolució horisontal en que es treballa. Quant més alta siga la resolució horisontal, millor representarà l'orografia del terreny real.

Quan els tributaris d'un riu o l'estructura d'una conca són catalogats en 'seqüència ortogràfica', els que tenen "orde" més elevat són els que es troben pròxims a les naixents del riu, mentres els de orde menor es troben pròxims de la desembocadura. Este método de catalogar tributaris és invers a l'Orde de Corrent Strahler, a on els tributaris situats en la capçalera són catalogats en la categoria 1.

Utilitat del concepte

L'orografia servix per a comprendre el relleu d'una regió o zona relativament menuda, per lo que la seua representació cartogràfica en mapes a gran escala (1:100.000, 1:50.000 o major) servix de manera efectiva per a planejar obres d'infraestructura (per eixemple, l'estudi de pendents en el traçat d'una carretera o d'una llínea de ferrocarril, en el disseny d'una represa o d'un pont, etc.). Ademés, l'estudi geomorfològic i topogràfic del relleu permet conéixer moltes de les característiques que tenen aplicacions pràctiques en el camp de l'investigació del sol i del subsol, dels recursos hidràulics, minerals, agrícoles i econòmics en general de la zona de que es tracte.

Orientació

En descripcions geogràfiques es parla a sovint de la marge esquerra o dreta d'un riu "en sentit orogràfic". El sentit orogràfic és mirant en la direcció de la corrent de l'aigua. Per eixemple, el centre històric de Colónia (Alemània) es troba en sentit orogràfic en la marge esquerra del riu Rhin.

Efectes de l'orografia sobre el clima

Artícul principal → Pisos tèrmics.

Nuvolositat

Com a norma general, també les zones montanyoses solen tindre major nuvolositat que les ubicades a menor altura. Açò es deu a que les cordilleres i montanyes produïxen un ascens forçat dels vents que, en ascendir, disminuïxen la seua temperatura i produïxen la condensació de la humitat que duen, formant núvols en les ales o alvertents de barlovent. En el costat de sotavent solen produir-se núvols fins a certa altura, perque en baixar la corrent d'aire procedent de barlovent, l'aire es calfa adiabáticamente i desapareixen els núvols a un nivell determinat formant una espècie de sostre en aumentar en el descens tant la pressió com la temperatura. Una alliniació montanyosa pot formar diversos tipos de núvols, incloent lo que es denominen núvols lenticulares, produïdes sobre la cordillera quan hi ha un ascens de les masses d'aire produït de manera simultànea des dels dos flancs de la mateixa i les núvols morning glory típiques de el N. d'Austràlia, en característiques molt particulars i poc freqüents.

Pluges

Artícul principal → Pluja orogràfica.

La precipitació orogràfica és la precipitació generada per condensació durant un moviment d'aire ascendent forçat en trobar un obstàcul en el relleu topogràfic. L'orografia pot eixercitar un paper principal en la cantitat, intensitat i duració de la precipitació. Els investigadors han descobert que l'esgambi de barrera, la pendent de la costera i la velocitat de pujada són els factors principals que controlen la distribució i l'intensitat de precipitació orogràfica. Les simulacions d'ordenador mostren que barreres estretes i costeres més escarpadas produïxen velocitats d'ascens de l'aire més forts incrementant aixina la precipitació orogràfica.

En Nova Zelanda, la major part de la precipitació rebuda en l'illa principal (l'illa del Sur) es produïx sobre el costat de barlovent (l'oest, a on existix una cordillera prou elevada denominada Alps Neozelandesos), mentres que el costat de sotavent, cap a l'est, és molt més sec.

Vegetació

Com a conseqüència de la major temperatura en els alvertents de solà, que es traduïx en una major sequetat del sol per l'evaporament, sobre els alvertents de umbría, estes últimes tenen una vegetació molt més rica i abundant que en aquelles. La menuda serra del Castellet, just al nort de Montserrat (Valéncia), és un eixemple perfecte de l'efecte de l'orientació de les ales o alvertents montanyosos sobre la vegetació ([3]).

Vents

Artícul principal → Efecte Föhn.

Les crestes de les montanyes poden accelerar considerablement la velocitat dels vents quan estos travessen desfiladeros, ports o passos de montanya, òbrigues o collados, a on l'aire es veu forçat a aumentar la seua velocitat en estretir-se la secció que travessa. És el cas del Mont Washington en Nova Anglaterra, a on s'han registrat els vents de major velocitat en el nostre planeta: 231 milles per hora, és dir, 372 km/h, registrat en la vesprada del 12 d'abril de 1934. Totes les cordilleres tenen eixes angosturas ubicades en les crestes que proporcionen llocs propicis per a la producció de vents de gran velocitat i intensitat. S'han registrat vents de major velocitat, pero que no estan associats a l'efecte de l'orografia.

Els vents dominants en la superfície terrestre poden bufar en algunes àrees, d'un costat a l'atre de cordilleres o montanyes, en lo que es creen els conceptes de barlovent (ales a on incidixen els vents sobre montanyes o cordilleres) i sotavent, ales que es troben a esquenes dels vents dominants, en les ales de sotavent.