Geomorfología
.jpg){kind=link}
La geomorfología és una branca de la geografia[1] i de la geologia[2] que té com a objectiu l'estudi de les formes de la superfície terrestre enfocat en descriure-les, entendre la seua génesis i el seu actual comportament.
Pel seu camp d'estudi, la geomorfología té vinculacions en atres ciències. Un dels models geomorfològics més popularisats explica que les formes de la superfície terrestre són el resultat d'un balanç dinàmic —que evoluciona en el temps— entre processos constructius i destructius, dinàmica que es coneix de manera genèrica com cicle geogràfic.
La geomorfología se centra en l'estudi de les formes del relleu, pero ya que estes són el resultat de la dinàmica litosférica que en general integra, com insumos, coneiximents d'atres branques de la Geografia física, tals com la climatologia, la hidrografia, la pedología, la glaciología, i també d'atres ciències, per a comprendre l'incidència de fenomens biològics, geològics i antrópicos, en el relleu. La geomorfología és una ciència relacionada tant en la geografia humana (per causa dels riscs naturals i la relació de l'home en el mig) com en la geografia matemàtica (per causa de la topografia).
Resum general
[editar | editar còdic].jpg){kind=link}
La superfície de la Terra es modifica per una combinació de processos superficials que donen forma als paisages i processos geològics que provoquen alçament i afonaments tectónicos, i donen forma a la geografia costera. Els processos superficials comprenen l'acció de l'aigua, el vent, el gèl, el fòc i la vida en la superfície de la Terra, junt en les reaccions químiques que formen els sols i alteren les propietats dels materials, l'estabilitat i la taxa de canvi de la topografia baix la força de la gravetat, i atres factors, com (en un passat molt recent) l'alteració humana del paisage. Molts d'estos factors estan fortament mediats pel clima. Els processos geològics inclouen l'alçament de cadenes montanyoses, el creiximent de volcans, canvis isostáticos en l'elevació de la superfície terrestre (a voltes en resposta a processos superficials) i la formació de conques sedimentàries profundes a on la superfície de la Terra cau i s'ompli en material erosionat d'atres parts del paisage. La superfície de la Terra i la seua topografia, per lo tant, són una intersecció de factors climàtics, hidrològics i biològics, acció en processos geològics, o dit alternativament, l'intersecció de la litosfera de la Terra en la seua hidrosfera, atmòsfera i biosfera.
Les topografia a gran escala de la Terra ilustren esta intersecció de l'acció de la superfície i el subsol. Els cinturons montanyosos s'eleven per processos geològics. La denudació d'estes regions elevades produïx sediment que es transporten i depositen en atres llocs dins del paisage o front a la costa.[3] En escales progressivament més menudes, s'apliquen idees similars, a on els accidents geogràfics individuals evolucionen en resposta a l'equilibri de processos aditius (alçament i deposición) i processos sustractivos (afonament i erosió). A sovint, estos processos s'afecten directament entre sí: les capes de gèl, l'aigua i els sediment són càrregues que canvien la topografia a través d' isostasia de flexión. La topografia pot modificar el clima local, per eixemple a través de la precipitació orogràfica, que a la seua volta modifica la topografia canviant el règim hidrològic en el que evoluciona. Molts geomorfólogos estan particularment interessats en el potencial de retroalimentación entre el clima i la tectónica, mediada per processos geomòrfics.[4]
Ademés d'estes preguntes de gran escala, els geomorfólogos aborden qüestions que són més específiques i/o més locals. Els geomorfólogos glaciars investiguen depòsits glaciars com morrenas, eskers i llac proglaciales, aixina com característiques d'erosió glaciar, per a construir cronologia de menuts glaciars i grans capes de gèl i comprendre els seus moviments i efectes sobre el paisage. Els geomorfólogos fluvials s'enfoquen en els rius, cóm transporten sediment, migran a través del paisage, tallen el llit rocós, respondre als canvis ambientals i tectónicos i interactuar en els humans. Els geomorfólogos de sols investiguen els perfils i la química del sol per a deprendre sobre l'història d'un paisage en particular i comprendre cóm interactuen el clima, la biota i les roques. Atres geomorfólogos estudien cóm es formen i canvien les ales. Uns atres més investiguen les relacions entre l'ecologia i la geomorfología. Degut a que la geomorfología es definix per a comprendre tot lo relacionat en la superfície de la Terra i la seua modificació, és un camp ampli en moltes facetes.
Els geomorfólogos utilisen una àmplia gama de tècniques en el seu treball. Estos poden incloure treball de camp i recopilació de senyes de camp, l'interpretació de senyes de sensors remots, anàlisis geoquímicos i la modelació numèrica de la física dels paisages. Els geomorfólogos poden confiar en la geocronología, utilisant métodos de datació per a medir la taxa de canvis en la superfície.[5][6] Les tècniques de medició del terreny són vitals per a descriure cuantitativamente la forma de la superfície de la Terra i inclouen GPS diferencial, models digitals del terreny per detecció remota i escanege làser, per a quantificar, estudiar i generar ilustracions i mapes a través de Sistemes d'Informació Geogràfica.[7]
Les aplicacions pràctiques de la geomorfología inclouen l'evaluació de perills, com la predicció i mitigació d'esmonyides de terra, el control de rius i la restauració de rieres i la protecció costera. La geomorfología planetària estudia els accidents geogràfics d'atres planetes terrestres com Mart. S'estudien les indicacions dels efectes dels processos eòlics, fluvials, glacials, de masses, impactes de meteorits, tectónica i volcànica.[8] Este esforç no solament ajuda a comprendre millor l'història geològica i atmosfèrica d'eixos planetes, sino que també amplia l'estudi geomorfològic de la Terra. Els geomorfólogos planetaris a sovint usen anàlecs de la Terra per a ajudar en el seu estudi de les superfícies d'atres planetes.[9]
Història
[editar | editar còdic]En un començ inseparable de la geografia, la geomorfología pren forma a finals de el XIX de mans de qui va anar el seu pare, el renombrado geógrafo William Morris Davis, qui també és considerat el pare de la geografia nortamericana. En la seua época l'idea predominant sobre la creació del relleu s'explicava a través del catastrofisme com si fora el supòsit de la gran inundació bíblica. Davis i atres geógrafos varen començar a creure que atres causes eren responsables del modelamiento de la superfície de la Terra i no events catastròfics. Davis, dins del marc del uniformismo, va desenrollar una teoria de la creació i destrucció del paisage, a la que va cridar cicle geogràfic. Treballs tals com The Rivers and Valleys of Pennsylvania, The Geographical Cycle i Elementary Physical Geography, varen donar un primer i fort impuls seguit pels seus numerosos successors tals com Mark Jefferson, Isaiah Bowman, Curtis Marbut, els qui varen ser consolidant la disciplina, sense deixar de participar en el context de la geografia i també profundisant en atres ciències.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ VLADIMIR KOTLYOKOV i ANNA KOMAROVA (2007). Elsevier's Dictionary of Geography (in English, Russian, French, Spanish and German), Moscou: Editorial Elsevier, p. 31. ISBN 9780444510426.
- ↑ Agueda, J.; Anguita, F.; Aranya, V.; López Ruiz, J. i Sánchez de la Torre, L. (1977). Geologia, Madrit: Editorial Roda, p. 31. ISBN 84-7207-009-3.
- ↑ Willett, Sean D.. “On steady states in mountain belts”. Geology 30 (2): 175–178. doi:. Bibcode: 2002Geo....30..175W.
- ↑ Rosega, Gerard H.. “Feedbacks among climate, erosion, and tectonics in a critical wedge orogen”. American Journal of Science 308 (7): 815–842. doi:. Bibcode: 2008AmJS..308..815R.
- ↑ Summerfield, M.A., 1991, Global Geomorphology, Pearson Education Ltd, 537 p. ISBN 0-582-30156-4.
- ↑ Dunai, T.J., 2010, Cosmogenic Nucleides, Cambridge University Press, 187 p. ISBN 978-0-521-87380-2.
- ↑ Messina, Paul. «What is Digital Terrain Analysis?». Hunter College Department of Geography, New York.
- ↑ Encyclopedia of Planetary Landforms (en en), New York, NY: Springer New York. doi:10.1007/978-1-4614-3134-3. ISBN 978-1-4614-3133-6.
- ↑ «International Conference of Geomorphology». Europa Organization.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Geomorfología» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.