Pedología

La pedología (del grec πέδον, pedon ‘sol, terra’, i λόγος, logos o λογία, logía ‘estudi’, ‘tractat’) és l'estudi dels sols en el seu ambient natural. És una de les dos branques de la ciència del sol sent l'atra l'edafologia, esta última més relacionada en l'agronomia per dedicar el seu estudi a l'aprofitament dels sols. La pedología, en canvi, està relacionada i es considera també com una branca de la geografia que estudia el sol en lo concerniente a la pedogénesis (l'orige del sol, la seua formació), classificació, morfologia, taxonomia, i també la seua relació i interacció en el restant dels factors geogràfics.

Història

L'estudi científic del sol s'origina en l'escola geogràfica russa. Té com a precedent al cridat pare de la geografia russa, Mijaíl Lomonósov (1711-1765), qui va escriure i va ensenyar sobre el sol entés com un cos en evolució més que com un cos estàtic, pero sense diferenciar-ho d'un estrat geològic. No obstant, es considera fundador de la pedología al geógrafo rus Vasili Dokucháyev (1846-1903), qui va posar els fonaments de la geografia del sol.

El seu primer treball sobre el tema és de 1883, quan va publicar un informe sobre un estudi de camp portat a terme en un sol del tipo chernozem, en el qual va aplicar els principis de la morfologia als sols, va descriure els principals grups, va esbossar la primera classificació científica i va desenrollar métodos de cartografia sobre la base del treball de camp i de laboratori. En 1886 va propondre que la paraula solc s'amprara com a terme científic per a referir-se a aquells horisons de terra que casi diàriament canvien la seua relació baix l'influència conjunta de l'aigua, aire i organismes vivents i morts, introduint el concepte geogràfic de sol. Més tart va definir sol com un cos natural i independent, format baix l'influència de varis factors, dels quals va considerar a la vegetació com el més important. Es tracta per a ell d'un producte complex, resultat de les interaccions entre els distints factors geogràfics com el clima, la geomorfología, l'edat del paisage (paleogeografia), sense oblidar les plantes, els animals i la roca mare.

Els seus discípuls Konstantín Glinka (1867-1929) i Serguéi Neustróiev (1874-1928) varen tornar a recalcar el concepte de sol com una entitat en sí mateixa, pero en característiques que corresponen a la geografia a on es desenrollen.

Sibirtev va elaborar una classificació dels sols diferenciant-los en tres grans grups:

• Sols zonals, dins d'este grup es troben:
  • Lateríticos
  • Eòlics
  • Desérticos
  • Chernozems
  • Forestals
  • Grisos
  • Podzols
  • Tundra
• Sols intrazonales, entre els que es troben:
  • Salinos
  • Pantanosos
  • Carbonatados
  • Húmics
• Sols azonales, en el qual es troben:
  • Esquelètics
  • Bastos
  • Aluvials.

Un atre pilar de la pedología és Curtis F. Marbut (1863-1935), geógrafo nortamericana, discípul de William Morris Davis i director de l'investigació de sols en el seu país. En tindre coneiximent del treball de Glinka per una traducció a l'alemà del text rus, va decidir portar a terme una traducció a l'anglés del mateix text, divulgant aixina els conceptes de l'escola russa entre els geógrafos del seu país. Marbut sosté la teoria de processos múltiples i independents en la génesis dels sols. També va propondre una classificació dels sols consistent en sis categories, denominades: órdens, suborden, grups, famílies, séries i tipos. Els dos órdens principals s'establien en relació en la lixiviación de carbonats, denominant pedocal als sols carbonatados i pedalfer als rics en alumini i ferro a causa del llavat de carbonat.

Kellog (1902-1980) va succeir a Marbut com a director de l'investigació de sols i va continuar en els seus colegues el desenroll de la classificació del sol sobre la base dels criteris establits per Vasili Dokucháyev i Glinka.

Context subdisciplinario

Les investigacions modernes estan demostrant cada dia més l'estreta dependència entre els sols i les demés branques de la geografia. Per eixemple, en la geomorfología s'han aplegat a escriure texts a partir d'este tema com els de Tricart (1965), Birkeland (1984) i Richards (1985), inclús s'ha aplegat a propondre estudis específics de geomorfología i pedología en el marc de la geografia física complexa. Més evident és la relació entre sols i vegetació, de tal forma que l'estudi del sol forma partix integrant dels texts tradicionals de biogeografía. Hui en dia la cantitat d'informació acumulada, tant en l'estudi de la vegetació com en el sol, fa que abdós matèries es presenten a sovint per separat. No obstant, sobretot en l'aspecte de sistemes naturals, sols i vegetació formen un conjunt indisoluble (Trudgill, 1977).

També en l'hidrologia hi ha interrelacions, ya que algunes de les característiques del sol que són essencials per a entendre l'infiltració i moviment subsuperficial de l'aigua, al mateix temps que en pedología és necessari conéixer les lleis que rigen el moviment de l'aigua en el sol. Sobre la climatologia, la relació és inversa, és dir, són les característiques climàtiques les que condicionen el tipo i desenroll del sol. En el cas de la geografia humana s'ha estudiat l'intervenció de l'home en l'acceleració del cicle geogràfic en els sols, en la conseqüent erosió dels sols i també s'ha vist el sol com a recurs, emergint conceptes com a capacitat d'us del sol, us sustentable del sol o calitat del sol, enfocats a un òptim aprofitament d'este. Últimament, han cobrat rellevància les investigacions en relació en l'alvanç de l'urbanisació com a amenaça per als sols i la consegüent pèrdua de servicis ambientals que estos proveïxen. Per a la paleogeografia la troballa de sols fòssils o paleosuelos resulta de gran rellevància, ya que en ser el sol un producte síntesis de la geografia d'un lloc, els paleosuelos són de gran utilitat per a reconstruir la geografia d'époques anteriors.