Edafologia

Eixemple de sols erosionats en Carolina del Nort, Estats Units

La edafologia (del grec, ἔδαφος, edafos, "sols", -λογία, logía, "estudi", "tractat") és una branca de la ciència que estudia la composició i naturalea del sol en la seua relació en les plantes i l'entorn que li rodeja. Dins de l'edafologia apareixen vàries branques teòriques i aplicades que es relacionen en especial en la física, la química i la biologia.

Història de l'edafologia

L'estudi científic del sol s'origina en el Colege Geogràfic de Rússia, i té com a precedent al cridat pare de la ciència russa, Mijaíl Lomonósov (1711- 1765), qui va escriure i va ensenyar sobre el sol entés com un cos en evolució més que com un cos estàtic, pero sense diferenciar-ho d'un estrat geològic. No obstant, es considera fundador de la pedología al geógrafo rus Vasili Dokucháyev (1846–1903), qui va posar els fonaments de la Geografia del sol.

El seu primer treball sobre el tema és de 1883, quan va publicar un informe sobre un estudi de camp portat a terme en un sol del tipo chernozem, en el qual va aplicar els principis de la morfologia als sols, va descriure els principals grups, va esbossar la primera classificació científica i va desenrollar métodos de cartografia sobre la base del treball de camp i de laboratori. En 1886 va propondre que la paraula sol s'amprara com a terme científic per a referir-se a aquells horisons de terra que casi diàriament canvien la seua relació baix l'influència conjunta de l'aigua, aire i organismes vivents i morts, introduint el concepte geogràfic de sol. Més vesprada va definir al sol com un cos natural i independent, format baix l'influència de varis factors, dels quals va considerar la vegetació com el més important. Es tracta per a ell d'un producte complex, resultat de les interaccions entre els distints factors geogràfics, com el clima, la geomorfología i l'edat del paisage (paleogeografia), sense oblidar les plantes, els animals i la roca mare.

Els seus discípuls Konstantin Glinka (1867-1929) i Neustrayev (1874–1928) varen tornar a recalcar el concepte de sol com una entitat en sí mateixa pero en característiques que corresponen a la geografia a on es desenrollen.

Sibirtev va elaborar una classificació dels sols diferenciant-los en tres grans grups, el primer dels quals correspon als Zonals. Dins d'este grup es troben els lateríticos, eòlics, desérticos, chernozems, forestals, grises, podzolés i de tundra. La següent categoria correspon als sols Intrazonales, en el qual es troben els sols salinos, pantanosos, carbonatados i húmics. L'últim grup correspon als Azonales, en el que es troben els esquelètics, els bastos i els aluvials.

Un atre pilar de la Pedología és Curtis F. Marbut (1863–1935), geógrafo nortamericà discípul de William Morris Davis i director de l'investigació de sols en el seu país. En tindre coneiximent del treball de Glinka per una traducció a l'alemà del text rus, va decidir portar a terme una traducció a l'anglés del mateix text, divulgant aixina els conceptes de l'escola russa entre els geógrafos del seu país. Marbut sosté la teoria de processos múltiples i independents en la génesis dels sols. També va propondre una classificació dels sols consistent en sis categories, denominades órdens, suborden, grups, famílies, séries i tipos. Els dos órdens principals s'establien en relació en la lixiviación de carbonat, denominant Pedocal als sols carbonatados i Pedalfer als rics en alumini i ferro pel llavat de carbonat.

Charles E. Kellogg (1902–1980) va succeir a Marbut com a director de l'investigació de sols i va continuar en els seus colegues el desenroll de la classificació del sol sobre la base dels criteris establits per Dokuchaev i Glinka.