Ciència del sol
 |
S'ha sugerit que est artícul o secció siga fusionat en [[::Edafologia|Edafologia]] . (Discussió). Una volta hages realisat la fusió d'artículs, demana la fusió d'historials en WP:TAB/F. |
La ciència del sol és la ciència o branca de les ciències de la Terra que estudia el sol com recurs natural en la superfície de la Terra incloent la seua formació (pedogénesis), la seua classificació i cartografia, les seues característiques, la seua composició química, la seua biologia, la seua fertilitat i tot lo relacionat en l'us i a la gestió del sol. Esta ciència agrupa a la pedología (formació, química, morfologia i classificació del sol) i l'edafologia (influència del sol en organismes, especialment les plantes). A sovint s'utilisen estos noms com a sinònims de la ciència de sol.
De fet, ingeniers, agrònoms, químics, geólogos, geógrafos físics, ecólogos, biòlecs, microbiólogos, silvicultores, sanitaris, arqueòlecs, i especialistes en planificació regional, contribuïxen a profundisar en el coneiximent dels sols i a l'alvanç de les ciències del sol.
Els edafólogos han expressat la seua preocupació per cóm preservar el sol i les terres cultivables en un món en una població creixent, una possible crisis hídrica en el futur, un aument de per càpita, consum d'aliments i degradació del sol.[1]
Antecedents històrics
[editar | editar còdic]El sistema de classificació de sols més antic que es coneix procedix de China i apareix en el llibre Yu Gong (V), a on el sol es dividia en tres categories i nou classes, en funció del seu color, textura i hidrologia.[2]
La teoria del sol es va desenrollar en el XIX. Ya abans s'havia descobert que no importava el tamany dels rendiments dels cultius, cóm es tractava el sol. L'aplicació de fertilisants, el guaret, la rotació (rotació de cultius), el llaurat en camellones i similars varen ser métodos desenrollats des de l'Edat Mija sobre la base de l'experiència.
Un gran alvanç es va conseguir en 1840, quan Justus von Liebig, a través dels seus treballs pioners, va establir una comprensió química del sol i el seu comportament. Va desenrollar l'opinió de que el sol podria comparar-se en un conte bancari, en el sentit de que els nutrients de les plantas devien considerar-se com a capital invertit, l'existència de la qual depenia de si s'invertien cantitats tan grans com les collites extretes en relació en el seu creiximent. - en atres paraules: del suministrament de fertilisants. Von Liebig va formular ademés el principi de que el creiximent dels cultius estava llimitat pel nutrient vegetal del com hi havia la menor cantitat en relació en la necessitat de creiximent d'un cultiu. Pero von Liebig no va aplegar a comprendre les desigualtats en la composició del sol i les raons d'açò.
La teoria moderna del sol va tindre el seu primer alvanç al voltant de 1870, quan Vasily V. Dokuchaev un geógrafo rus, va acabar en la visió tradicional del sol com un producte de transformacions químiques i mecàniques de les roques, un substrat mort del que les plantes s'alimenten. Dokuchaev considera el sol com a sistema natural que té la seua pròpia génesis i el seu propi desenroll.[3] VV Dokutjaev va reconéixer l'existència dels perfils del sol i va aplegar a les raons de les seues formes desiguals com si estigueren conectades en el clima i els cinturons de plantes. Aixina es va obrir el camí per a l'investigació que va conduir a la teoria moderna del sol. El sol es considera a partir de llavors com a ent aparte de la roca mare i controlat principalment pel clima, la vegetació i el relleu.
Una definició enciclopèdica de 1914: "les diferents formes de terra en la superfície de les roques, formades per la descomposició o meteorización de les roques".[4] servix per a ilustrar la visió històrica del sol que va persistir des de el XIX. El concepte de sol de Dokuchaev de finals de el XIX va evolucionar en el XX cap a un de sol com a material terroso que ha segut alterat per processos vius.[3] Un concepte corolari és que el sol sense un component viu és simplement una part de la capa exterior de la terra.
S'està perfeccionant el concepte de sol a la vista de l'apreciació del transport i la transformació de l'energia dins del sol. El terme s'aplica popularment al material de la superfície de la lluna de la Terra i Mart, un us acceptable dins d'una part de la comunitat científica. Encertada a esta comprensió moderna del sol és la definició de Nikiforoff de 1959 del sol com la "pell excitada de la part subaérea de la corfa terrestre".[5]
Campos d'estudi
[editar | editar còdic]El sol ocupa la pedosfera, la capa més externa de la Terra sòlida. Esta és la perspectiva conceptual de la pedología i l'edafologia, les dos branques principals de la ciència de sol. La pedología és l'estudi del sol en el seu estat natural. L'edafologia és l'estudi del sol referent al seu us. Abdós branques apliquen una combinació de física, química, i biologia del sol. Les numeroses interaccions entre biosfera, atmòsfera, litósfera i hidrosfera li donen un caràcter excepcionalment multidisciplinar a esta ciència.
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ H. H. Janzen. “Global Prospects Rooted in Soil Science”. Soil Science Society of America Journal 75 (1). Bibcode: 2011SSASJ..75....1J.
- ↑ Arnold, R. et al. (2009) A Handbook of Soil Terminology, Correlation and Classification Earthscan, Londres, Anglaterra.
- ↑ 3,0 3,1 Buol, S. W.; McCracken, {{{nom3}}} (1973). Soil Genesis and Classification, First edició, Ames, IA: Iowa State University Press. ISBN 978-0-8138-1460-5..
- ↑ Wikisource:The New Student's Reference Work/4-0310
- ↑ C. C. Nikiforoff. “Reevaluació del sol: La pedogénesis consistix en transaccions de matèria i energia entre el sol i el seu entorn”. Science 129 (3343): 186-196. PMID 17808687. Bibcode: 1959Sci...129..186N.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Ciencia del suelo» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.